Sociolingüística familiar o Jo Confesso

El català, llengua que ja fa uns segles que no gaudeix del recolzament d’un estat, té al seu darrera una història d’usos, manipulacions i tergiversacions que deu ser una de les més riques entre totes les històries lingüístiques que es fan i es desfan. Només cal veure el petit escàndol recent causat pels hàbits domèstics d’un artista local, per comprendre que hi ha moltes maneres d’enfrontar-se al seu ús i que la majoria d’elles no són innocents. En el món globalitzat que ja ens envolta, on l’equilibri de forces actuarà molt probablement en contra de la parla original del país, bo serà girar la vista enrere i explicar la meva història personal, tan complicada, curiosa i simptomàtica com la de qualsevol barceloní nascut al llarg del segle XX, reflex a la vegada de les inesperades giragonses que ha fet la Història (ara, sí, en majúscules).

Dels meus avis, ni un de sol va néixer a Catalunya: els paterns a Àlaba, els materns a poblets sense dret a figurar en el mapa de Terol i Guadalajara. Tots quatre emigraren a Barcelona a principis del segle XX i acabaren trobant casa al barri de la Mercè, on s’aplegaven llavors els proletaris (de fet, també ho fan ara, quan la “gentrification” els ho permet). La immigració d’aquella època era una mica més concentrada geogràficament que en l’actualitat i la gent que arribava a la ciutat procedia de la Catalunya rural, de l’Aragó, de les Illes, de València i de poc més enllà. Els meus pares, tots dos ja nascuts a Barcelona, foren fills de la Segona República i es conegueren als carrers del barri, parlant en català.

Avui en dia seria insòlit, però en aquell temps els fills de famílies castellanoparlants assumien el català amb tota naturalitat quan interactuaven al carrer. Els avis paterns, Jacinta i Julio, moriren massa joves perquè jo pogués calibrar el seu coneixement de català, però l’avi Justo i la materna àvia Lucía xampurrejaven un català força apanyat, quan volien. Els meus pares utilitzaren fins el darrer dia de les seves vides el català com a llenguatge conjugal, encara que amb els seus respectius germans canviessin al castellà.

Significativament, dues de les meves quatre ties van casar-se amb xicots d’impecable nissaga catalana (un Albert i un Castellví), la tercera (que era, a més, la meva padrina) va morir d’un atac de cor, ben jove, allà als esplèndids anys cinquanta. La quarta va casar-se amb un valencià que només emprava la llengua d'Ausiàs Marc a l’estricta intimitat, i després d’haver-se pres tres copes. Algunes actituds venen de lluny.

Llavors nasquérem nosaltres (o sigui, els meus germans i jo). Corrien temps d’allargassada postguerra i el pare, que era una mica franquista (o simplement espavilat), opinà que el castellà ens obriria totes les portes i que més tard sempre hi hauria ocasió per familiaritzar-se amb el català. A hores d’ara puc considerar la situació una mica esquizofrènica (els pares que es parlen entre si en català, però et parlen a tu en castellà). L’efecte més vistós d’aquesta anomalia és que amb els meus germans continuaré parlant en castellà fins que em mori, malgrat el nostre considerable domini de la catalana parla (nivell C o potser B plus).

Però la història no acaba aquí. Perquè el pare podia tenir la seva ideologia, però la mare comptava amb la seva determinació i, com que l’educació dels fills li havia estat assignada, ens escollí una escola d’allò més activa i catalanista (en contra de l’opinió paterna, que hagués preferit els jesuïtes o, mal menor, el Liceu Francès). D’aquesta manera, diguem que per impregnació social, vaig acabar fent meu el català, com demostra aquest bloc. Tot escrivint aquest apunt he intentat recordar, quan fou la primera vegada que vaig parlar en català i, coneixent-me, no ho devia fer fins que no vaig dominar les conjugacions i l’ús dels pronoms febles, o sigui cap allà els onze o dotze anys. I, des de llavors, sense problemes ni manies.

Confessaré (i ja sé que la densitat de confessions d’aquest apunt comença a ser indigerible) que, quan em parlen en castellà, tant me fa que m’anomenin Allau com Avalancha; però si ho fan en català, només accepto Allau. Segur que darrera d’aquesta preferència s’hi amaga alguna perversió sociolingüística.

Ja sé que el bilingüisme absolut és una entelèquia, i que aquesta ambivalència em nega el domini del “geni” de qualsevol de les dues llengües en qüestió, però de vegades m’agrada sentir-me’n fill privilegiat.