Les variacions Tintín

El pacte era aquest: intentaríem contemplar i jutjar “The Adventures of Tintin: Secret of the Unicorn” de Steven Spielberg com a obra autònoma, sense fer comparacions  inoportunes amb l’original d’Hergé. I sí, em satisfà dir que la pel·lícula funciona molt bé, i encara diria més, la pel·lícula funciona molt i molt bé. Un cop m’he tret aquest pes de sobre, puc entrar una mica més en algun detall.

Com ja se sabia, la història beu de tres àlbums de la sèrie: bàsicament el díptic “El Secret de l’Unicorn”/”El tresor de Rackham el Roig” al que s’hi afegeix “El cranc de les pinces d’or” per explicar com Tintín i Haddock fan coneixença. El guió dels britànics Steven Moffat, Edgar Wright i Joe Cornish es pren moltes llibertats amb els originals i hi incorpora episodis completament nous, però respecta l’essencial i ho acaba lligant tot molt satisfactòriament. Deixant de banda un gag sobre zoofília (!), l’humor i el tarannà m’ha semblat molt proper al d’Hergé, evitant al màxim la mirada desencisada de l’adult.

Es nota que Spielberg i els seus guionistes coneixen i estimen Tintín: el film és farcit de referències a altres aventures seves (a més d’un parell de picades d’ull a “Jaws” i “Indiana Jones”). No, en aquest sentit no és pot dir que l’estètica sigui exactament de línia clara, tal és la profusió de detalls que inunden cada pla i el joc de clarobscurs de les nombroses escenes nocturnes; però la paleta cromàtica s’acosta prou a l’original.

La pel·lícula està realitzada totalment amb imatges generades per ordinador i és transparent que Spielberg s’ho ha passat de conya amb aquesta nova joguina que li permet rodar escenes somiades sense que aquella nosa anomenada “realitat” li ho impedeixi. La persecució en motocicleta per una ciutat del Marroc, rodada en un llarg pla-seqüència, és pura carn d’antologia i el relat des del desert d’una batalla naval és un model de narrativa i de l’art de les transicions. Però, en general, tota la pel·lícula és plena d’idees brillants que no permeten un moment de respir; potser massa idees per minut, atès que fins i tot les explicacions expositives tenen lloc en plena acció. Per fortuna el guió està ben construït i no requereix coneixements de física quàntica (com passa amb la sèrie dels Pirates del Carib), o sigui que no té pèrdua.

La pega principal l’he trobada en els personatges que, per molt que la tècnica hagi millorat una barbaritat, no deixen de tenir aquell aire deshumanitzat dels zombies, especialment els menys caricaturescos, com és el cas de Tintín. No acabo d’entendre quin al·licient pot tenir per a un actor (apart de la pasta) deixar-se filmar els moviments i les expressions per acabar recobert per una disfressa de píxels. Però algun secret hi deu haver, perquè el cert és que Andy Serkis, veritable especialista en la matèria (Gòlum, King-kong, César al Planeta dels Simis) compon un molt acceptable Capità Haddock.

Una altra cosa que no m’ha convençut és el personatge de Sakharine, secundari menor de l’àlbum “El Secret de l’Unicorn”, que aquí esdevé el dolent de la funció (en detriment dels germans Loiseau, que ni tan sols fan acte de presència). Sakharine, pel meu gust, no dóna la talla com a antagonista, amb aires més de vell professor que no pas d’arxi-malvat. A més, és una pena que un actor de físic tan potent com Daniel Craig, aparegui totalment irreconeixible.

Ah, els títols de crèdit, dibuixats amb animació clàssica i plens d’icones tintinianes són una delícia, com també ho és l’explícit homenatge a Hergé que ocupa la primera escena de la pel·lícula. Res, que segur que tornaré a veure-la, perquè hi ha moltes coses que se m’han escapat (la col·lecció d’art d’Omar Ben Salaad, l’ària que canta Bianca Castafiore, la “memorabilia” que decora l’estudi de Tintín…) Ni una obra mestra, ni destinada a substituir el meu afecte al Tintín de paper; però, com a muntanya russa, no se’n fan de millors.