Postal final

El 90% de les guies de Lituània i el 80% de les dels Països Bàltics exhibeixen a la coberta una foto de Trakai, cosa que no és d’estranyar, perquè el seu Exín-castell situat a una illa minúscula enmig d’un llac evocador i plàcid, és el somni humit, fet postal, de la casa “Escudo de Oro” (o de “Triangle”, pels més joves).

Trakai queda a 30 quilòmetres de Vilnius i és fàcil accedir-hi en autobús o amb algun dels espavilats i econòmics taxis col·lectius (no se us acudeixi utilitzar el tren zombie que hi passa dos cops al dia). El lloc, apart de la seva vocació d’idil·li, té algun punt d’interès, com ho són les seves poc pretensioses construccions de fusta.

Trakai és també peculiar enclavament de la rara comunitat karaita, secta judaica provinent de Turquia. Sospito que en deuen quedar dos o tres de l’ètnia original, un d’ells, ja molt iaio, rep almoines a l’església i fa un posat sever, propi de “the real thing”. Pels més laics hi ha un parell de restaurants on serveixen la cuina karaita original, que sembla consistir en pastissos de xai o de colomí. Els cambrers i cambreres no em semblen gens turcs, però van disfressats com si encara fóssim a Carnaval.

Però, és clar, si vas a Trakai és per visitar el castell i és llavors que et topes amb les multituds i et cau l’ànima als peus. A més, resulta que l’edifici l’han restaurat fa quatre dies. Contemplant alguns olis del segle XIX, t’adones que aquelles ruïnes eren molt més suggeridores que les instal·lacions presents. I hi ha un museu amb molts panells explicatius i poca teca, on hi han entaforat mobles vells i bèsties dissecades, encara que tot plegat sigui anacrònic i no tingui res a veure.

Retornarem a la terminal d’autobusos per un caminet que voreja el llac. Almenys aquí, llevat d’un grup de banyistes mig ocult per l’herba, podrem gaudir del silenci i de la natura, que aquesta no enganya mai.

I ara sí que prometo que he acabat.