La Jerusalem del Nord

Igual que a Riga, a Vilnius també hi ha un museu dedicat a recordar la trista història recent del país. El Museu de les Víctimes del Genocidi està instal·lat al lateral d’un casalot decimonònic —on ara hi ha el Tribunal d’Apel·lació— que havia estat utilitzat abans com escola o edifici d’oficines, però també (més pertinentment) com a seu de la Gestapo i posteriorment de la KGB. Aquest fet ha permès mantenir més o menys intactes algunes de les seves instal·lacions amb el mobiliari original. La visita esdevé esgarrifosa quan es baixa al soterrani, on s’han conservat en el seu estat de sordidesa original les cel·les de detenció, les sales de tortura i la cambra on s’executaven els presoners.

L’escenificació en alguns moments frega l’obscena explotació d’una tragèdia. Res de nou, perquè sembla que una part de la humanitat se sent atreta morbosament per experimentar de ben a prop la degradació, la privació de qualsevol dret, la humiliació patida per tants difunts desconeguts. Recordo a Budapest un Museu de l’Horror que, amb l’excusa  de rememorar les ordalies comeses per nazis i soviètics, esdevenia una mena de Port Aventura del dolor humà. I per aquestes contrades bàltiques he llegit que existeix un antic presidi que ara funciona com a “hotel” i on, pagant, pots passar una nit en una cel·la de càstig amb esmorzar-buffet de pa i aigua.

La línia que separa la lícita memòria històrica del munyiment de la mamella turística depèn de vegades d’una apreciació molt subjectiva. Si el museu de Vilnius és reprensible, no ho és tant pel seu disseny conceptual com per la flagrant absència que encobreix. Si bé se’ns parla de la primera ocupació soviètica, de l’arribada dels alemanys i de la posterior instauració del règim comunista amb tota la corrua de patriotes que caigueren com a mosques en cadascun d’aquests períodes, hi ha un interval d’uns tres anys sobre el qual el museu calla. No pas casualment aquest interval  conté en el seu ventre l’extermini dels jueus lituans, una qüestió delicada on sembla que alguns dels seus compatriotes no foren totalment innocents.

  Vilnius tenia una llarga tradició jueva des que, al segle XIV, el Gran Duc Gediminas convidà tres mil persones d’aquesta fe perquè s’instal·lessin a la seva capital. Al segle XIX, Vilnius havia esdevingut un dels centres culturals més importants de la llengua jiddisch i havia rebut el sobrenom de “Jerusalem del Nord”. En el seu moment àlgid, previ a la Primera Guerra Mundial, a Vilnius hi vivien gairebé 100.000 jueus (240.000 a tot el país), hi havia 100 sinagogues i cases d’oració, i es publicaven sis diaris en llengua jiddisch.

A la fi de la Segona Guerra Mundial la comunitat havia estat pràcticament anorreada. Malgrat tractar-se d’un país tècnicament ocupat per un altre, tot sembla indicar que (igual que va passar a Polònia) molts dels ciutadans van identificar-se amb els motius de l’invasor i contribuïren de bon grat a l’extermini. No és estrany, per tant, que vagin amb peus de plom a l’hora d’explicar les seves misèries històriques a un suposat Museu del Genocidi.

Llegeixo que en l’actualitat a Lituània hi viuen 5.000 jueus, el 80% a Vilnius. Les autoritats municipals, que vetllen pel turista, han dissenyat mapes murals on es mostra l’antic ghetto amb detall precís de tot el que fou i ja no hi és. L’únic edifici d’interès que ha persistit és la Sinagoga Coral que encapçala aquest apunt i simplement perquè els nazis van decidir fer-la servir com a farmàcia. Deixo al lector les reflexions misantròpiques que vinguin al cas.