Lidice o l’horror

Si la ignorància té alguna cosa bona, és que mai no te l’acabes i et permet sentir-te viu sota un procés d’aprenentatge continu.

Tenia presents Dresden i Coventry (recordo/je me souviens que una professora del batxillerat ens explicà que fins i tot existia el verb “coventritzar”, però jo no l’he tornat a sentir mai més); tenia presents Hiroshima i Nagasaki, i el “blitz” de Londres i el bombardeig de Guernica. Mostres recollides d’aquí i d’allà de la cega destrucció massiva de la que és capaç la guerra moderna. Però de Lidice (no confondre amb Clídice) no en sabia res fins que he llegit “HHhH”.

Lidice era, és i serà un poble petit al nord-oest de Praga. No era seu de cap indústria estratègica per l’avanç de la guerra, ni amagava cap contingut simbòlic de resistència, ni presentava una població especialment adversa a l’ocupació alemanya (ho devia de ser, en igual mesura, a com ho eren la resta de pobles txecs de l’època). Però Reinhard Heydrich, el “virrei” de Bohèmia i Moràvia, havia estat assassinat ran d’un atemptat i el règim nazi no es podia permetre la impunitat, encara que no hagués estat capaç d’identificar els perpetradors de l’execució.

Qüestions fútils, allunyades de tota lògica (una carta d’amor escrita per un membre de la resistència, adreçada a una noia del poble), però suficients per atiar el desig de venjança indiscriminada, mentre no es trobaven altres culpables, apuntà mortalment Lidice.

El 10 de juny de 1942 les SS envoltaren el poble. 173 mascles de més de 16 anys foren executats amb tècniques diverses, buscant sempre la màxima eficiència en la indústria de la mort. Mentrestant, 203 dones i 105 nens iniciaren el seu camí final en direcció als camps de concentració i extermini. Amb voluntat didàctica els nazis arrasaren el poble, ara ja buit. No volgueren deixar pedra sobre pedra.

Des del punt de vista propagandístic, l’anorreament de Lidice fou un fracàs total pel Tercer Reich, que fins al moment havia aconseguit maquillar les seves maniobres més brutes de cara a l’exterior. Arreu del món s’alçaren respostes empàtiques contra aquesta destrucció arbitrària. Els miners britànics s’hi solidaritzaren; a Mèxic, Colòmbia, Panamà i Brasil es rebatejaren poblacions afegint-li com a apèndix el nom de Lidice.

Acabada la guerra, alguns (o caldria dir millor algunes) supervivents retornaren a Lidice. La nova reencarnació del poble, que es completà el 1949, contempla les ruïnes del vell enclavament des de les altures. A dos homes de Lidice que estaven servint a la RAF en el moment de la massacre, el nou govern comunista els denegà el dret a tornar-se a instal·lar al poble natal.

Actualment s’hi ha fet un museu i un monument commemoratiu (tot el que canònicament pertoca), un recordatori necessari i em temo que també una fita més del turisme de l’horror. No crec que mai m’hi trobeu per allí. Em basta saber que fets com aquests han estat possibles, i que tant els seus autors com les seves víctimes potser no eren tan diferents de mi. Fàstic de món!