dijous, 15 de setembre del 2011

Màrtirs de Riga (1 de 2)

El museu és la façana negra que hi ha entre el quiosc i la teulada vermella.

Ja ho havia escrit abans, però ho hauré de repetir: gairebé tota la història recent dels països bàltics és penosa i, a més, amb sàdica avarícia.

Al final de la Primera Guerra Mundial, Estònia, Letònia i Lituània assoliren una sobirania   llargament esperada i durant 20 anys s’ocuparen en construir els seus països i cultures respectives, amb un èxit considerable: tot indicava que una part del futur seria seva. Aquella alegria duraria poc.

La matinada del 24 d’agost de 1939 les seves potències veïnes, la Unió Soviètica i l’Alemanya nazi, firmaren un compromís de no-agressió, el que es coneix com el Pacte Molotov-Ribbentrop, segons el qual el repartiment del pastís atorgava (secretament) els països bàltics a l’”esfera d’influència” dels soviètics. A continuació, uns 50.000 alemanys residents retornaren a la seva terra natal, mentre Letònia era forçada a acceptar l’”ajuda” de la Unió Soviètica en forma d’ocupació militar. Poc després el governament dimitia i posava el país en mans dels invasors. Durant prop d’un any els soviètics es dedicaren a desmembrar tot el seu teixit civil i a substituir tots els alts càrrecs de l’administració per lleials funcionaris de Moscou. 34.250 letons foren deportats o assassinats, i més haurien estat, si no fos perquè els bel·licosos alemanys envaïren el país l’any 1940.

Comprensiblement, després de l’amarga experiència amb la URSS, els nazis foren rebuts amb alleujament, com si es tractés d’un exercit d’alliberament. Malgrat tot, durant els 4 anys que hi romangueren, moriren uns 200.000 letons entre els que hi havia 75.000 jueus, víctimes de vegades dels seus propis compatriotes, còmplices de l’Holocaust.

L’any 1944 els soviètics recuperaren els territoris bàltics amb la intenció de quedar-s’hi definitivament i, un cop acabada la guerra, declararen els tres països com a repúbliques sotmeses al seu domini, sense que la comunitat internacional fes cap escarafall per aquesta flagrant pèrdua de sobirania. Veient-les venir, una xifra indeterminada de letons, que podria arribar als 300.000, emigrà a Alemanya i Suècia.

Un cop instal·lats, els soviètics reprengueren la neteja que els nazis havien interromput. Ja el març de 1949, 43.000 persones adinerades i patriotes nacionalistes foren deportats a Sibèria. En anys posteriors seguirien el mateix camí fins a 190.000 letons. El malson no s’interrompria fins a la independència, l’any 1991.

Tota aquesta història desoladora es pot llegir visitant el Museu de l’Ocupació a Letònia, a un lleig edifici de l’era soviètica davant de l’ajuntament de Riga. És un museu gratuït, que accepta donacions de cara a la construcció d’una ampliació de les instal·lacions, sense necessitat de demolir l’edifici original, el qual volen que quedi com a testimoni estètic d’un trist passat. Tot i que, des del punt de vista museogràfic, és més aviat feixuc —munts de panells de textos en letó, rus, anglès i francès—, també conté molt material gràfic en forma de fotografies, premsa de l’època i cartells de propaganda. Però el que més commou són les proves materials de la repressió: la reconstrucció d’una cabana del “gulag”, els objectes quotidians que els deportats improvisaven, els seus dibuixos, les cartes a casa.

La visita a aquest museu no representa de cap manera un tònic per restablir la fe en la humanitat, però és necessari i valent. Està dedicat a tots els letons víctimes de la repressió durant el segle XX i hi inclou els jueus del país, sense ocultar la repugnant participació dels seus compatriotes en l’extermini. Pot semblar que és de justícia, però Vilnius ho desmentirà.

12 comentaris:

  1. Suposo que deu haver algun diorama en aquest museu, no? Els soviètics, si més no, n'eren molt afeccionats. Encara recordo un kistch museu de l'ateisme on tot eren diorames. En aquella època anava d'intel·lectual i no els vaig fer fotografies... en fi, lamentable.

    Esperem què passa a Vílnius!

    ResponElimina
  2. Que jo recordi, Galde, no hi havia diorames. Tot era tristament prosaic.

    ResponElimina
  3. De fet ja no m'estranyen els disbarats de la humanitat sinó més aviat que hi hagi alguna breu època de més o menys pau. Que t'hi toqui viure ja és la xamba total.

    ResponElimina
  4. Així, Júlia, ens haurem de considerar més o menys afortunats, tot i que no pots deixar de preocupar-te per tot el que pot passar (o havia passat) al teu voltant.

    ResponElimina
  5. Si més no aquests llocs t'acaben fent reflexionar, en un ball de contradiccions, a quina més angoixant. Crec, però, que es comprova empíricament que el pitjor que li pot passar a un país (llegeixi's grup de persones assentades en un territori que comparteixen llengua i cultura) és que vinguin salvadors de res. Al final de tot només hi ha algun il·luminat en un despatx fent ratlles al damunt d'un mapa. O dos il·luminats fent el clàssic concurs de "jotinclatitamésllargaquetu", sense parar esment en els danys "col·laterals".

    ResponElimina
  6. Se ve que el refrán que dice que no hay mal que cien años dure no se aplica a los países. Mira que los hay con mala suerte. Menos mal que a estos parece que comienzan a irles las cosas un poco mejor, al menos en Eurovisión... :-P

    ResponElimina
  7. Aquest tipus de museus serveixen per preservar la memòria d’uns fets que, malauradament, es solen oblidar. Fa quatre dies de tot aquest desgavell, i sembla que siguin històries d’un passat remot.
    Salut.

    ResponElimina
  8. Clídice, és millor que ningú no et salvi i estimbar-te tu tot solet.

    ResponElimina
  9. Sufur, creo que lo de Eurovisión es un premio de la Providencia para indemnizarlos de tanto sufrimiento.

    ResponElimina
  10. Alberich, aquests museus són imprescindibles, perquè la història recent no sempre és evident. Jo mateix, que sóc contemporani d’alguns d’aquests fets, no n’era gens conscient.

    ResponElimina
  11. Sembla que a Letònia ha enfocat bé el tema de la memòria històrica, no? Aquí, uns i altres, n'hauríem d'aprendre.

    ResponElimina
  12. Suposo. Tirant, que degut a la nostra famosa "transició" és va disoldre en gran part el desig de recuperar-la.

    ResponElimina