Novel·lar la biografia d’un personatge cèlebre no resulta fàcil i no sempre s’aconsegueix que el protagonista esdevingui un humà creïble i consistent amb les contradiccions característiques que és el que ens fan precisament humans. Tinc al cap els exemples recents dels llibres sobre Benito Mussolini i Jacint Verdaguer que amb la seva prolixitat de detalls acabaven difuminant la persona retratada, o dit en forma de parèmia, l’abundor d’arbres no deixava veure el bosc. Tanmateix l’irlandès Colm Tóibín se n’ha sortit amb nota ja en un parell d’ocasions; primer el 2004 amb The Master, el relat dels anys de maduresa de Henry James, i el 2021 amb The Magician (El mag, Amsterdam, juny del 2022, excel·lent traducció de Ferran Ràfols), que abasta la vida sencera de Thomas Mann (1875 - 1955). Es tracta de dos autors que no podrien ser més diferents, ja que mentre James és sovint considerat com el paradigma de l’artista encimbellat en una torre d’ivori, Mann va ser un home totalment imbricat a la història del segle XX.
Nascut en una família de comerciants de Lübeck, va ser testimoni adolescent de la liquidació del negoci patern. Esdevingué una celebritat local als 26 anys ran de la publicació de la saga dels Buddenbrooks i durant la Primera Guerra Mundial fou un ferm defensor de la iniciativa bèl·lica alemanya. Per la seva posició social, pel seu matrimoni amb una rica hereva (que li donà sis fills) i pel seu caràcter retret i moderat, Mann bé podria ser la representació vivent del seny i l’ordre burgès. Però també va ser un dels primers a denunciar l’ascens del feixisme nazi i, des de l’any 1933, un incòmode exiliat, primer a Suïssa i aviat als Estats Units. Des de l’altre costat de l’Atlàntic el novel·lista esdevindria la consciència d’Alemanya, el representant i portaveu de tots aquells compatriotes que no havien estat abduïts pel nazisme.
Tampoc la seva vida privada fou especialment planera, començant per unes tendències homosexuals assumides, però habitualment sublimades, de les quals els seus diaris ofereixen un bon testimoni. I en aquest àmbit la complicitat de Katia, l’esposa, va ser determinant i la converteixen en una de les figures més memorables de la novel·la. I, si Mann sentí sempre aversió pel drama, les tragèdies familiars, en especial el suïcidi, el colpejaren repetidament. La seva abundant fillada, tres d’ells obertament homosexuals, el mantingueren força distret amb les seves particulars inquietuds. I no cal oblidar el seu germà Heinrich, també escriptor, i en part el seu reflex subversiu i turmentat.
Amb tot aquest material Tóibín disposa un enfilall d’escenes que, sense cap voluntat exhaustiva, dóna una idea molt completa dels llocs i les circumstàncies on es mouen unes figures absolutament tridimensionals. El mag aborda amb contenció i eficàcia qüestions importants sobre la pàtria, la família, la solidaritat, la llengua materna, la guerra o el fet de pertànyer a una religió determinada. A més enllaça les vivències de Mann amb la seva obra literària per no perdre de vista en cap moment quin era el seu principal ofici. I ho fa tot amb una amenitat no exempta de veracitat que gairebé ens fa pensar que ens trobem davant d’una novel·la de ficció pura. En qualsevol cas és sens dubte el millor llibre que he llegit enguany, o potser el millor de les dues últimes temporades. O, com a mínim, el que m’ha fet gaudir més. Recomanadíssim!
