dissabte, 30 de juny del 2018

Un món de metros: Gold Coast


Gold Coast és una ciutat de l'Est d'Austràlia de 591.000 habitants molt a prop de Brisbane. Gaudeix d'una línia de tren lleuger des de 2014: 13 quilòmetres de vies i 16 estacions (amb una ampliació prevista). El mapa evidentment no té cap misteri: la línia dibuixada tal qual sobre el mapa de la ciutat, blava per la part real i carbassa per la futura.

Té més gràcia, en canvi, la versió alternativa, dibuixada a partir de pictogrames que puguin atraure la comunitat surfera local (veritable motor econòmic del país).


divendres, 29 de juny del 2018

El joc de la gata i la rata

Una de les sèries més vergonyosament excitants de la nova fornada de 2018 és «Killing Eve», basada en les novel·letes de Luke Jennings, adaptades a la televisió pel talent emergent de Phoebe Waller-Bridge. El material de base —un poti-poti barat d’intriga d’espionatge internacional—, resulta tan risible en el seu plantejament, com entretingut en els resultats.

Protagonitzen el programa dos personatges femenins antagònics i fàcilment complementaris. Villanelle (Jodie Comer) és sexy, cosmopolita, sofisticada, innecessàriament cruel i una mica pueril. Exerceix d’assassina a sou de forma tan eficaç com creativa. Contemplar com suprimeix l’objectiu dels seus encàrrecs aviat esdevé un plaer culpable. A l’altra banda tenim Eve Polastri (Sandra Oh) —que em sento temptat a fer rimar amb «pollastre»—, empleada frustrada del servei de contra-espionatge. Sincera, maldestra, espontània i dotada d’una excel·lent intuïció.

Sigui pel que sigui, entre Eve i Villanelle s’estableix una relació personal de mútua obsessió que passa tant per la persecució de doble sentit, com per l’atracció perversa. Malgrat la sobreabundància d’assassinats, no es pot evitar contemplar «Killing Eve» amb algun esporàdic somriure com la bona comèdia negra que és.

Afegiu a la fórmula bons actors de l’escola britànica, com la irlandesa Fiona Shaw, i l’afegitó internacional de Kim Bodnia, el policia ursí de «Borgen»; escenaris dels quatre punts d’Europa; intrigues trepidants i actituds poc convencionals; i obtindreu una sèrie refrescant però molt addictiva. És una llàstima que només contingui vuit capítols; però hi haurà segona temporada.

dimecres, 27 de juny del 2018

Ravel, lletra sense música


El pas pel món del compositor Maurice Ravel —amb peces com «La Valse», el quartet per a corda, «L’enfant et les sortilèges» o els concerts per a piano— contribuí a l’augment de la felicitat universal en uns termes que no admeten discussió. Llàstima que el poder inefable de la música es traslladi tan malament a la literatura i molt especialment en el cas de Ravel, que gaudí d’una biografia ben poc novel·lesca. Menut, polit, afable, discret, al·lèrgic a premis i honors, el músic basc alternà la mundanitat de la vida social parisenca amb episodis de civilitzat retir rural. No se li coneix cap relació sentimental; probablement no la tingué, més enllà de la devoció per la seva mare. Segurament Maurice era allò tan genèric i urticant: un amic dels seus amics.

Amb aquest material difícilment es pot bastir una bona història. Jean Echenoz ho va intentar el 2006 amb un llibre curtet i efervescent com el prosecco que es titulava precisament «Ravel» i que no em va deixar cap empremta durable. El recordo com una lectura insatisfactòria i insípida, tot i que ara que el revisito en diagonal m’ha semblat més aviat un enciclopèdic «jeu d’esprit» sense conseqüències.

A «Els boscos de Ravel» Michel Bernard ho intenta de nou (edita la breu i tradueix el sempre fiable Ferran Ràfols). El llibre (no gosaria anomenar-lo novel·la) abasta els anys finals del compositor, des de la seva experiència com a conductor de camions a la Primera Guerra Mundial (amb certesa el moment més ple d’adrenalina de tota la seva vida) fins a la seva extinció afàsica vint anys més tard.

Michel Bernard és fill de Bar-Le-Duc, precisament la vila on Ravel va fer de camàlic durant la Gran Guerra. Potser per això s’ha molestat a escriure aquest llibrot tan superficialment històric, tan contemplatiu, tan impecable i tan avorrit. Ja ho anuncia des del títol, "Els boscos de Ravel" és ple d'arbres i d'ocells, de passejades pel camp i senzilla vida de poble. Fins i tot ens els episodis bèl·lics s'hi filtra el to bucòlic que ben poc m'atrau.
Al matí, els gats es llevaven amb ell i, un cop oberta la finestra, saltaven sobre l’ampit i contemplaven un moment el món fresc d’esquitllar-se arran de paret, escolar-se entre dos matolls i desaparèixer. Quan feia bo, Ravel els seguia, gelós de saber-se incapaç de sentir com ells, amb tanta riquesa de matisos, l’aparença nova de les coses.
Per aquest tipus de prosa Michel Bernard ha rebut el premi «Livres et Musiques 2015» del festival de Deauville.

dimarts, 26 de juny del 2018

Gais a l’institut (i 2)

Encara que limitat a la plataforma Netflix, el film «Alex Strangelove» (2018) de Craig Johnson és una alternativa una mica més adulta dins del gènere dels gais als instituts a l’infantilisme de «Love, Simon». Aquí el protagonista Alex Truelove (Daniel Doheny) al principi de la pel·lícula comença a festejar amb la seva vella amiga Claire (Madeline Weinstein). Després de vuit mesos de sortir plegats encara no han anat al llit i la Claire ja comença a estar mosca. Per posar-hi remei planegen passar la nit en un hotel, però poc abans l’Alex coneix un altre adolescent obertament gai i comença a tenir dubtes sobre les seves tendències sexuals.

A diferència de «Love, Simon», que tractava del procés de sortida de l’armari, a «Alex Strangelove» la qüestió de fons és el reconeixement de les teves veritables inclinacions sexuals. Evitant els jocs d’equívocs beneitons, amb uns personatges que beuen, es droguen i carden com els adolescents de debò i uns actors tan naturals com adorables, el film resulta ser una comèdia refrescant i molt positiva. Un altre punt a favor és que aquí l’ingrat paper de la noia que fa de xicota-tapadora acaba tenint un paper ben actiu en el desenllaç.

En definitiva una pel·lícula agradable que pot veure tota la família sense que als adults els caigui la cara de vergonya.

En una lliga una mica diferent juga «Handsome Devil» (2016) de John Butler. Ja no som a la tòpica «high school» americana, si no que hem passat a un internat irlandès, famós pel seu equip de rugby. El protagonista i narrador és Ned Roche (Fionn O’Shea), un pèl-roig escanyolit, víctima freqüent d’assetjament escolar. Ned no sent el més mínim interès per l’esport i s’ha creat una bombolla pròpia per protegir-se de l’entorn hostil. Els seus prejudicis es veuran qüestionats quan li facin compartir l’habitació amb un nou alumne, l’estrella del rugby Conor Masters (Nicholas Galitzine), i aquest esdevingui el seu millor amic.

Encara que aquí també hi apareguin personatges homosexuals, el «tema» no és tant aquest com el de l’adscripció a una comunitat de gustos similars a la que tots tendim. Ned rebutja d’entrada tothom que s’identifiqui com a jugador de rugby, Conor té el cor dividit entre la lleialtat al seu amic i l’esperit d’equip, mentre que la resta de jugadors no estan disposats a que el seu capità s’associi amb un raret d’influència nociva.

El film està escrit de forma molt intel·ligent (i una mica tramposa), però que garanteix una llagrimeta final molt merescuda. Va rebre premis i nominacions a dojo en els Goya irlandesos i similars. Entre els actors adults hi surten Michael McElhatton, que és Roose Bolton a «Joc de Trons», i Andrew Scott (el Moriarty de «Sherlock»). I en general supera per forces iardes la «comèdia d’institut» de tota la vida. És per tant molt recomanable per a tota mena de públics. 

Però el que m’agrada més de tot és que el narrador, candidat ideal a ser «el gai de la pel·lícula», en cap moment s’identifiqui com a tal. De fet, mai no sabrem la seva veritable orientació sexual. Perquè aquestes coses no haurien d’importar-li una merda a ningú.

dilluns, 25 de juny del 2018

Gais a l’institut (1)

«Love, Simon» de Greg Berlanti ha suposat una petita fita històrica en ser la primera comèdia d’institut amb protagonista gai patrocinada per un gran estudi (Fox 2000 Pictures). Es basa en la novel·la per a «joves adults» «Simon vs. the Homo Sapiens Agenda» de Becky Albertalli, èxit editorial per dret propi.

Simon Spier (Nick Robinson) és un alumne de secundària a un institut d’Atlanta. Es considera del tot «normal», encara que manté en secret la seva condició d’homosexual, ja que prefereix no complicar-se la vida i esperar a la universitat per sortir de l’armari. Un dia al blog del centre apareix la confessió d’un tal Blue que es revela com a gai armaritzat. En un rampell de solidaritat, Simon escriu a Blue i comparteix amb ell el seu secret. Se’n segueix una afectuosa correspondència que, quan és descoberta accidentalment per un company desaprensiu, converteix a Simon en objecte de xantatge: el silenci a canvi de maniobres d’alcavoteria.

Així, entre enamoriscaments forassenyats i una permanent perquisició sobre la identitat oculta de Mr. Blue, es desenvolupa una típica comedieta d’institut, tan inofensiva com mancada d’humor. Sobta que el personatge protagonista sigui presentat de forma tan poc afavoridora, amb la seva acèrrima defensa de la «normalitat» pròpia i amb una manipulació sense culpa dels sentiments dels seus millors amics. Sobta també que «Love, Simon» sigui tan poc transgressora, tan casta i tan poc «gai» en definitiva. Per descomptat, el sexe no va més enllà dels petons als llavis; la droga més dura que hi apareix és el cafè americà; i quan Simon s’imagina una acolorida coreografia al ritme de «I Wanna Dance with Somebody (Who Loves Me)», inextingible temasso de la Whitney Houston, ell mateix s’autocensura titllant-lo de massa gai.

Enteneu-me, la pel·lícula no és cap obra de geni, però es pot contemplar sense ofendre’s. Els més grans de dotze anys potser sentiran una mica de vergonya aliena; però ja se sap que la vergonya aliena és la sensació típica que ens agermana a tots els majors de dotze anys. I, malgrat els meus comentaris distants, no puc negar que la cinta ha sigut un èxit a Estats Units i a altres països diversos escampats pel mapamundi. Molta gent, jove i gran, s’hi ha reconegut en les vivències que s’expliquen a «Love, Simon», i alguns d’ells s’han vist impel·lits a irrompre des de l’armari a la vida pública, amb aquella alegria.

Tinc prou clar que la rellevància sociològica no té res a veure amb la rellevància artística, però en aquest cas particular deixeu-me preferir la primera; tot sigui per una bona causa.

diumenge, 24 de juny del 2018

La benedicció dels fills

La maternitat, considerada durant segles com el destí «natural» de les dones i per tant com experiència de realització personal plenament satisfactòria, només en anys recents ha vist qüestionats els seus suposats beneficis. Cada vegada hi ha més mares que gosen confessar que, si tornessin a néixer, no durien fills al món. A «Tully», la pel·lícula de Jason Reitman, s’aborda sense falsos dramatismes com pot ser d’exhauridora la criança dels fills.

Marlo (Charlize Theron) té una filla de vuit anys, un fill de cinc i una tercera a punt de néixer. El seu marit s’absenta sovint per qüestions de feina i no ajuda gaire a casa, mentre que l’economia domèstica no sembla gaire boiant. El seu germà, que és fatxenda i té diners, li proposa com a regal pel naixement posar-li una mainadera per a les nits. Tot i que inicialment ho rebutja, després d’un seguit de dies estressants bregant amb el tercet filial, Marlo accepta l’oferta del seu germà. Així entra Tully (Mackenzie Davis) a la seva vida, una noia de 26 anys, tan competent com enigmàtica. Amb la seva ajuda Marlo renaixerà de les cendres i es plantejarà com la seva vida hagués pogut ser diferent.

El guió de Diablo Cody —que ja havia col·laborat amb Reitman a «Juno» i a «Young Adult»— és un prodigi d’observació sobre els fets que envolten la maternitat. La seqüència del part i del que s’esdevé després, és tan poc convencional com creïble (no, no hi ha esgarips esgarrifosos, ni mirada tendra de la mare al nadó). Hi ha en canvi un muntatge de ritme creixent absolutament genial (concedim-li algun mèrit a Reitman) sobre les accions rutinàries i quotidianes d’una mare de tres, tan hipnòtic com degradant. I després hi ha un catàleg de petites catàstrofes domèstiques que només poden ser descrites des del coneixement directe.

«Tully» pertany en la seva totalitat a Charlize Theron, una actriu excel·lent, l’únic handicap de la qual és el de ser una dona preciosa. Aquí s’ha engreixat vint quilos per mostrar el cos dilatat d’una mare recent i exhausta, però la seva actuació a nivell físic va molt més enllà d’aquests gestos pirotècnics que tant agraden a l’Acadèmia de Hollywood. Vegeu-la devastada, desconnectant el seu nivell d’atenció, traient-se la samarreta tacada com una zombie, claudicant a totes les exigències que li cauen a sobre. Possiblement el millor paper de la seva vida. Fins que no en faci un altre de millor.

Llàstima que el desenllaç es basi en un truc de guió destrempant i injustificat per tot el que el precedeix. Aneu a veure «Tully»!, per la desmitificació de la maternitat, per les nostres mares combatives, i sobretot per Charlize, que es mereix figurar en pel·lícules millors que aquesta (encara que no està malament).

dissabte, 23 de juny del 2018

Un món de metros: Glasgow (2)

Per Glasgow ja hi vam passar fa gairebé vuit anys i no caldria reincidir-hi perquè res no ha canviat. De fet, un dels metros més antics del món, no ha modificat les seves línies des de la seva inauguració el 1896: 15 estacions, 10 quilòmetres de vies i dues línies circulars i parale·les. L’exterior circula en el sentit del rellotge i la interior va a la contra.

Però, esclar, qui podia resistir-se a publicar un mapa tan especial? Sense dubte, el més zen de la col·lecció.

divendres, 22 de juny del 2018

Donald Trump com a musa

Després d’haver dit tantes meravelles de «The Good Wife» i de la primera temporada de «The Good Fight», seria injust silenciar la seva segona temporada (13 capítols), tan plena d’encerts, però també amb algun problema. Ara el fil unificador ja no són les estafes piramidals del pare de Maia sinó una epidèmia d’assassinats que fa estralls entre els cobdiciosos advocats de Chicago (i que evidentment esquitxarà el bufet on treballa Diane i companyia).

Christine Baranski (com a Diane Lockhart), Rose Leslie (Maia Rindell) i Cush Jumbo (Lucca Quinn) mantenen el protagonisme i no els hi falten aventures personals dins les trames (particularment mogudetes seran els vaivens sentimentals de Diane i Lucca). S’incorpora a l’equip de protagonistes Audra McDonald, excel·lent cantant a Broadway, aquí en el paper de l’ex-esposa d’Adrian Boseman i flamant nova sòcia de la firma.

En aquesta temporada, per altra banda tan farcida d’esdeveniments, s’hi troben a faltar una mica les escenes de tribunals. El que no falta són les qüestions de punyent actualitat: terrorisme químic, abusos sexuals en un «reality», l’acomiadament d’un professor gai, les tertúlies televisives tòxiques, el moviment «Me Too», la deportació d’immigrants il·legals…

I aquí és on «The Good Fight» descarrila una mica per la seva obsessió amb la presidència de Donald Trump, que apareix mencionada d’una manera o altra a cadascun dels tretze capítols. D’acord que Robert i Michelle King (els pares de «The Good Wife» i «The Good Fight») són uns demòcrates liberals de pedra picada, als quals el president Trump els produeix insuportables mals de panxa, però deixar que les invectives contra l’actual POTUS (President of the United States) obnubilin la fluïdesa d’alguns guions em sembla pecat com a poc venial.

No, no estic exagerant. En el primer capítol de la segona temporada Liz Lawrence (Audra McDonald) fa a Twitter un comentari contra Trump i rep tal allau de crítiques que decideix passar-se al bufet del seu ex. En el tercer capítol, Diane (potser intoxicada per la psilocibina) creu veure a totes les cadenes de televisió referències a Trump. Incloent-hi la història potser apòcrifa de la seva adopció d’un porc anomenat Petey. En el setè, una consultora demòcrata tempteja les maneres legals d’inhabilitar el president, subtrama que persistirà durant els següents capítols. En el capítol nou surt a col·lació allò de Trump a Moscou, les pluges daurades i les prostitutes. I quan les referències no són directes, sempre pots posar en pantalla a la façana del davant una parella follant, tots dos amb màscara de Trump. Per descomptat no em fa gens feliç l’actual ocupant de la Casa Blanca, però trobo que la militància política no és sempre la millor consellera creativa.

Els fans de la sèrie (o hauria d’escriure «les sèries») no han de patir, perquè hi reapareixen vells favorits com l’inepte Howard Lyman (Jerry Adler), ara ascendit a jutge, el sociòpata i presumpte assassí Colin Sweeney (Dylan Baker), l’advocat personal de Lemond Bishop (Wallace Shawn) o l’afable jutge Abernathy que interpreta Denis O’Hare. I per descomptat hi figura l’excèntrica Elsbeth Tascioni que broda Carrie Preston. I com que la sèrie ha aconseguit tal prestigi, per ella hi desfilen, com estrelles convidades, gent d’una qualitat ben real, com Rob Reiner, F. Murray Abraham, Alan Alda o Margo Martindale.

«The Good Fight» continua estant escrita a un gran nivell i fins i tot es permet algunes filigranes narratives, sinònim inequívoc de «sèrie per a adults que coneixen el terme 'post-modern'». Per exemple, el capítol cinquè, «Day 436», és  bàsicament la mateixa història explicada des de dos punts de vista diferents. No crec que existeixi cap altra sèrie a la televisió actual que combini sense costures aparents el suspens, el melodrama, la crònica del present, la comèdia, el comentari polític, la diversió, i la intel·ligència que tot ho lliga. Agrairem als déus temps tan interessants.

dimecres, 20 de juny del 2018

El dimoni de les llistes: premis i càstigs a «The Good Place»

CANTAR-LI A UN NEN: +0,69

NO REVELAR LA MALALTIA DEL CAMELL DURANT LA VENDA D'UN CAMELL: -22,22

ACABAR AMB L'ESCLAVITUD: +814.292,09

COMETRE GENOCIDI: -433.115,25

ASSETJAMENT (SEXUAL): -731,26

ARREGLAR-LI EL TRICICLE ESPATLLAT A UN NEN A QUI LI AGRADEN ELS TRICICLES: +6,60

RECORDAR-SE DE L'ANIVERSARI DE LA GERMANA: +15,02

CAMINAR AMB CURA SOBRE UN PARTERRE DE FLORS: +2,09 

ARREGLAR-LI EL TRICICLE ESPATLLAT A UN NEN A QUI LI SÓN INDIFERENTS ELS TRICICLES: +0,04

ROBAR FIL DE COURE D'UNA BASE MILITAR DESMANTELLADA: -16,00

CONTAMINAR UN RIU: -4.010,55

SALVAR UN NEN D'OFEGAR-SE: +1.202,33 

FER ACCELERADES A UNA MOTO: -64,42

PLANTAR UN BAOBAB A MADAGASCAR: +9,40

MOLESTAR ELS BAIXOS DE CORALL AMB LES ALETES: -53,83

GRATAR COLZE: +1,06

ACARONAR UN XAI: +0,89

ABRAÇAR UN AMIC TRIST: +4,98

PURIFICAR EL SUBMINISTRE D'AIGUA D'UN POBLE (HABITANTS>250): +295,98

MOCAR-SE PRESSIONANT UN NARIU I EXHALANT: -1,44

PRIVAR UNA CAMBRERA DE LA SEVA PROPINA: -6,83

COMPRAR UNA REVISTA DEL COR: -0,75

UTILITZAR EL TERME "CODI DE COL·LEGUES": -8,20

UTILITZAR "FACEBOOKEJAR" COM SI FOS UN VERB: -5,55

FER-SE SEGUIDOR DELS NEW YORK YANKEES: -99,15

MANTENIR-SE LLEIAL ALS CLEVELAND BROWNS: +53,83

TOLERAR AMB EDUCACIÓ QUE UN DESCONEGUT ET RESUMEIXI UN ARTICLE DE "NEW YORKER" EN UNA FESTA: +12,23

DIR-LI A UNA DONA QUE "SOMRIGUI": -53,83

EXAGERAR LA TEVA CONNEXIÓ PERSONAL AMB UNA TRAGÈDIA QUE NO TÉ RES A VEURE AMB TU: -40,57

ARRUÏNAR UN ESPECTACLE D'ÒPERA AMB UN COMPORTAMENT GROLLER: -90,90

MANTENIR LES FORMES A LA CUA D'UN PARC AQUÀTIC DE HOUSTON: +61,14

dimarts, 19 de juny del 2018

Un lloc on quedar

No és Gill Sans, però s'assembla.
L’estrany univers de la «sitcom» és aquell on setmana darrera setmana reincidim en una situació de partença que, després del decurs d’un episodi amb totes les piruetes i trapelleries que comporta, fa «reset» i retorna al punt inicial per retribuir-nos la mateixa estructura de comèdia al següent episodi. És un mètode que pot ser claustrofòbic, però que ofereix inacabables possibilitats en forma de variacions. Penseu per exemple en «‘Allo ‘Allo!» que, tot barrejant setmana rere setmana ingredients idèntics, van arribar a emetre fins 86 capítols de saludable poca-solta.

«The Good Place», l’últim invent de Michael Schur («The Office», «Parks and Recreation») participa del caràcter tancat d’una «sitcom» amb un quadre de sis personatges fixos i uns capítols d’estructura circular on tot acaba aparentment en el punt en que havia començat (tot i que hi ha una certa continuïtat). Pertany a un gènere prou conreat pel cinema («El cel pot esperar», «El diable va dir no», «Una qüestió de vida o mort»), però curiosament absent de la televisió: el que podríem anomenar «comèdia del més enllà».

Eleanor Shellstrop (Kristen Bell) acaba de morir i Michael (Ted Danson), un arquitecte immortal, li dona la benvinguda a l’altra vida, tot comunicant-li que pels seus mèrits ha estat destinada a «The Good Place» («El Lloc Bo»), una ultratomba utòpica que sembla la versió hiper-calòrica d’un parc temàtic de Disney. Eleanor aviat comprèn que aquí s’ha comès un terrible error d’identitats intercanviades, perquè ella en vida fou moltes coses, però mai una bona persona. Intentarà ocultar la seva impostura convertint-se en millor persona, si és que això fos possible.

L’ajudarà Chidi Anagonye (William Jackson Harper), difunt professor d’ètica, nascut a Nigèria i criat al Senegal. El personatge de Chidi elevarà el to filosòfic de la sèrie i proposarà alguns dilemes equiparables als del nostre Merlí casolà. Afortunadament, «The Good Place» fa curt de «moralina» i de presències adolescentes; però inverteix un gran capital en imaginació.

Dels sis personatges principals, només n’havia parlat de tres. Queda Tahani Al-Jamil (Jameela Jamil), jove milionària, «pija» glamurosa de cames inabastables. Queda Jianyu Li (Manny Jacinto), monjo budista que amaga al seu interior un pinxo de barriada. I D’Arcy Carden, potser el gran descobriment de la sèrie —una estoica en sentit literal— la versió americana de la meva Núria Font de tota la vida. Afegiré (per a qui pugui interessar) que Ted Danson continua sent l'emperador de la "sitcom" i que la Bell va camí a incorporar-se a aquesta distingida dinastia.

Per aquest breu (o no tant breu) preàmbul ja entendreu que la sèrie —de moment dues temporades, 26 capítols de 22 minuts— és una total excentricitat, potser no per a tots els gustos, però digna de degustació temptativa. Oscil·la arriscadament entre les tradicions endogàmiques de la «sitcom» i l’estirabot surrealista i agressiu. De vegades titubeja i encalla, com passa a l’inici de la segona temporada; però després es recupera sense perdre ni una gota de capteniment. En el primer capítol ja hi apareixen girafes en estampida, un estol de cues de gamba voladores i marietes gegantines i destructores (el coleòpter, no els senyors gais que celebrarem a finals d’aquest mes de juny). Qui s’apunta a aquest deliri? Hi ha tercera temporada aparaulada.

dilluns, 18 de juny del 2018

Rolex és déu i jo no sóc el seu profeta

Ma i Osho (The Way We Were)
Tothom ha coincidit a considerar «Wild Wild Country» com el gran documental de la temporada. L’han produït els germans Duplass i Netflix el va estrenar el passat mes de març en sis capítols d’una mica més d’una hora. Tracta d’uns fets ocorreguts fa més de 30 anys que jo francament desconeixia, tot i que als Estats Units sembla que van tenir gran ressò. Impliquen al guru indi Bhagwan  Shree Rajneesh (posteriorment conegut com a Osho), qui per problemes amb el govern d’Indira Gandhi l’any 1981 es va traslladar a Estats Units i fundà una ciutat pels seus adeptes en una zona perduda d’Oregon.

Des del primer moment els nou vinguts van tenir problemes amb els indígenes —de fet, un poblet de 90 habitants que es trobava a 30 quilòmetres de la colònia— i van establir tota mena d’escaramusses per fer-se amb el poder local. Aquestes inclogueren des de les més legals (comprar les cases deshabitades del poble), fins a les més forassenyades (captació de sense sostres a nivell nacional per convertir-los en votants, atacs bacteriològics, bombes i intents d’assassinat).

El documental treu gran profit d’enregistraments originals de l’època, no tan sols procedents dels noticiaris de la televisió, sinó també de gravacions privades realitzades a l’interior de la secta, no endebades els anys 80 foren els de l’expansió i democratització de les cintes de vídeo. Diversos bustos parlants van desgranant el relat des del present: oriünds d’Oregon, ex-seguidors del guru, advocats d’un costat i de l’altre, i també algun membre governamental. Entre tots ells destaca poderosament el personatge de Ma Anand Sheela, durant uns anys portaveu i mà dreta de Bhagwan, terrorífica fanàtica, convençuda que el fi justifica els mitjans. Resulta fascinant contemplar-la ara, sexagenària, predicant l’amor universal mentre excusa els seus crims pretèrits; tan fascinant com una boa constrictor just abans d’atacar la presa. La sola presència magnètica de Ma Anand Sheela eleva la categoria de «Wild Wild Country» a un nivell superior, malgrat la seva discutible ètica (molt contestada en ser convidada al recent festival Primera Persona del CCCB).

No negaré doncs l’interès del que s’explica a la sèrie, plena de detalls d’allò més pintorescos, encara que em molesta la intensitat dels seus clímaxs musicals i la prolixitat generalitzada a l’hora de documentar-ho tot. Reconec que els gurus en general m’emprenyen força, i no li he trobat cap mèrit a aquest Bhagwan, per molt contrari a les religions que es presenti. Al llarg de la pel·lícula apareix com un rendista obès, entre confós i cofoi, tan mut com el propi Bartleby (però molt amic de col·leccionar Rolexs i Rolls-Royces). Al seu voltant, els ociosos fills de papà de Hollywood i Los Angeles trisquen i celebren (vestits amb pijama carabassa) el seu accés a l’amor lliure universal.

Enteneu-me, sis hores i escaig de ximples sectaris és més del que estava disposat a acceptar abans de conèixer «Wild Wild Country», l'excés m'ha aclaparat. Ara em conformaria amb la versió comercial de dues hores i amb el mínim de creences absurdes a la vista.

diumenge, 17 de juny del 2018

Recuperant un dolç moment

Un home mor en un accident de cotxe a Jerusalem; deixa enrere la dona i un fill petit. Però també un amant desconsolat a Berlín, el pastisser Thomas. Tot intentant omplir el buit en el que ha quedat sumit, Thomas viatjarà a Israel i, des de l’incògnit, farà coneixença de la família del seu amant. Les conseqüències seran imprevisibles. O no tant.

D’això va «El repostero de Berlín» coproducció germano-israeliana que dirigeix el principiant Ofir Raul Graizer després de vuit llargs anys de preparació. Potser el punt més dubtós d’aquesta cinta és l’opció de Thomas, que pensa que la seva gestió del dol ha de passar per intimar amb l’entorn del seu estimat. Un cop assumit això, el guió es desenvolupa molt raonablement amb una col·lecció de personatges plens d’humanitat. Amb més silencis que paraules i unes preses llargues que són d’una rara eloqüència, «El pastisser de Berlín» acaba destil·lant més passió i sensualitat que la que els seus ingredients faria augurar.

El film pertany al molt digne gènere de «la gastronomia com a llenguatge dels sentiments», en aquest cas facció rebosteria. Se’n fa molt bon ús a les escenes de cuina, especialment al moment més calent d’una cinta particularment pudorosa. Però com que ens trobem al cor d’Israel, res del que succeeix és innocent, ni en sentit religiós ni en sentit polític, començant per la nacionalitat del gentil Thomas. Es dona gran importància a la certificació del menjar «caixer» que se serveix en públic i en privat, i les actituds mostrades pel film poden ser molt il·lustratives per a l’espectador profà (és un dels grans motius pels quals m’agrada veure explicades al cinema tradicions que són ni espanyoles ni de Los Angeles).

Els actors funcionen perfectament. Thomas és Tim Kalkhof, un querubí gairebé grassonet, inexpressiu com tot bon alemany. L’home compartit és Roy Miller, sexy secret com només ho poden ser els israelians. I Sarah Adler, que havíem vist fa poc a «Foxtrot», és la que ofereix de lluny la millor actuació.

«The Cakemaker» (perquè també se’l pot titular així) és un film petit però emotiu. Indicat per a sensibilitats a flor de pell i simpaties per a tots aquells que volen viure lluny de la norma (i sovint no poden).

dissabte, 16 de juny del 2018

Un món de metros: Gènova

Gènova, la capital de Ligúria, 594.000 habitants. Des de 1990 disposa d'una línia de metro. Són 7 quilòmetres i 8 estacions. Quan la línia és única, res millor que pintar-la directament sobre el mapa. De totes maneres podien haver fet un esforç: el vermell és l'opció menys original de totes i la tipografia no podria ser més vulgar. En canvi el perfil del port el trobo apassionant.

divendres, 15 de juny del 2018

El millor cinema ara es fa a la televisió: pàries de tots colors


«Mudbound» és un altre exemple dels bons llargmetratges que produeix Netflix i que rarament veureu a les sales de cinema. Dirigeix Dee Rees, una afroamericana del 77 que aquí firma el seu tercer film a partir d’una novel·la homònima de Hillary Jordan.

El material de partida no és gaire original: les vides de dues famílies de grangers veïns, una blanca i l’altra negra, al delta del Mississippi en temps de la Segona Guerra Mundial. O sigui un drama rural amb tots els ets i uts: accidents laborals (facció agrícola), parts inconvenients, malalties infantils, desastres naturals i adulteris en família. Tot plegat, emmarcat en un context de discriminació per classe, gènere i raça, i embotit en 134 minuts plens d’esdeveniments.

Diversos motius redimeixen el convencionalisme del plantejament, començant per un guió que alterna el punt de vista de sis dels protagonistes i ho fa sovint a través de les seves veus en off (recurs gairebé sempre detestable, però aquí plenament resolt). Aquesta visió tan polièdrica evita els maniqueismes i defensa la vella advocació de Jean Renoir que afirmava que tothom té les seves raons.

Ajuda (i molt!) al resultat final una col·lecció d’actors que no emeten ni una nota en fals. Hi surt la meva adorada Carey Mulligan; i el Jonathan Banks de «Breaking Bad» (en un paper fastigós, dolent amb avarícia). Els millors pel meu gust són Rob Morgan i Jason Mitchell; però, per no ofendre ningú, afegiré els noms de Jason Clarke, Mary J. Blige i Garret Hedlund.

La fotografia de Rachel Morrison, sense que sigui res de l’altre món, li obrí el pas a la primera nominació femenina als Oscar en aquesta categoria. Que consti en acta. Interessant també la música de Tamar-kali, entre la tradició i el zumzeig alienant de la mosca vironera.

«Mudbound» aporta intel·ligència, equanimitat i una mena de justícia poètica al melodrama històric. Mereix tota la difusió que pugui trobar entre el públic benvolent.

dijous, 14 de juny del 2018

El millor cinema ara es fa a la televisió: fills d'artista

Dustin Hoffman, Emma Thompson
Sí, sí, ja ho havíem entès: la millor producció audiovisual d’ara mateix era la que passaven a les cadenes de televisió del canvi de mil·lenni («Two Feet Under», «The Wire», «The Sopranos» i «tutti quanti»); però no gaires anys més tard, eren els llargmetratges cinematogràfics abduïts per la (no tan) petita pantalla els que tornaven a monopolitzar el cim de l’excel·lència. En aquest aspecte els que Netflix produeix solen ser els més interessants i els més dignes de comentari.

Van patrocinar el deliciós «Okja» de Bong Joon-Ho, i el terror fantàtic d’«Annihilation» d’Alex Garland (responsable de la molt brillant «Ex Machina», sigui dit de passada). Però també van donar diners a Duncan Jones (el fill de David Bowie) perquè filmés el seu vell projecte «Mute» amb resultats desastrosos. «Bright», en la qual Will Smith esdevenia el fill apòcrif i fantacientífic de «Superdetective en Hollywood» tampoc va gaudir de gaires bones crítiques.

Però havíem quedat que Netflix produïa bones pel·lícules, d’aquelles que gustosament aniria a veure al cinema. És el cas de «The Meyerowitz Stories (New and Selected)» escrita i dirigida per Noah Baumbach, autor de comèdies dramàtiques urbanes i misantròpiques tan estimables com «La balena i el calamar», «Margot al casament» o «Mentre siguem joves». Aquí el títol no enganya i el film tracta efectivament d’històries sobre la família Meyerowitz, de Nova York de tota la vida; vinyetes precedides per un rètol, cadascuna centrada en un dels membres de la família.

El patriarca Harold Meyerowitz (Dustin Hoffman) és un escultor que va gaudir d’un cert prestigi quaranta anys enrere. Viu amb la seva tercera esposa Maureen (Emma Thompson), una alcohòlica mitjanament agradable. Té dos fills del seu segon matrimoni: Danny (Adam Sandler), a l’atur i en procés de divorci, i Jean (Elizabeth Marvel), dona hiper-eficient i de vida sentimental inescrutable. Queda encara el fill del primer matrimoni, Matthew (Ben Stiller), l’únic de la família que ha fet diners, pel simple procediment d’haver evitat com la pesta qualsevol pràctica artística.

Es tracta d’històries de Nova York a bastament conegudes: famílies tòxiques, germans competitius, mares ressentides, l’estètica com a valor moral per damunt del benefici econòmic, o la vanitat com a motor del ressentiment. Bernard Malamud, Saul Bellow o Isaac Bashevis Singer n’havien fet bona literatura; Woody Allen o James Gray, pel·lícules excel·lents. En tot cas aquestes «Meyerowitz Stories» estan molt ben escrites i millor interpretades.

Per una llei universal però incomprensible, els actors còmics que més ens repelen solen excel·lir quan salten al gènere dramàtic. Aquí, Stiller està perfecte, però qui s’endú totes les ovacions és l’habitualment sòmines de Sandler: neuròtic, espantadís i adorable. Dustin Hoffman i (en paper més marginal) Emma Thompson no mereixen cap retret, faltaria més! És una pena que la millor interpretació de totes, la d’Elizabeth Marvel, sigui la menys considerada pel guió. Misogínia «is in the air».

Stiller & Sandler


En qualsevol cas, un film que conté intervencions especials de Sigourney Weaver, Judd Hirsch, Adam Driver, Candice Bergen i Rebecca Miller mereix l’atenció de qualsevol blogaire residual que encara corri per la xarxa. Per si ho havíeu oblidat, la Miller és filla de l’Arthur (Miller) i esposa de Daniel Day-Lewis. Ja disposa de condecoració pròpia a l’Imperi Britànic, o sigui que no cal patir per ella.

dimecres, 13 de juny del 2018

Virtut sense recompensa


La novel·lística del segle XIX és plena de dones a qui les expectatives creades per la literatura els hi va espatllar la vida; noms com la Catherine Morland de «Northanger Abbey», l’Ana Ozores de «La Regenta», l’Emma Bovary de «Madame Bovary» o l’epònima Ana Karenina que va crear Tolstoi. A finals del segle XX, la britànica Anita Brookner (1928 - 2016) debutava amb un exemple tardà d’aquesta mateixa casuística a «A Start in Life» (1981), publicada a Libros del Asteroide aquest 2018 sota el títol de «Un debut en la vida» (traducció de Catalina Martínez Muñoz).
A sus cuarenta años, la doctora Weiss comprendió que la literatura le había destrozado la vida.

Según su costumbre reflexiva y académica, lo atribuyó a que había recibido una educación moral deficiente, pues las fuerzas antagónicas de su padre y de su madre se aliaron en este caso para exigirle que considerase la trayectoria de Anna Karenina y Emma Bovary pero emulara la de David Copperfield y la Pequeña Dorrit.
Amb aquestes frases contundents s’inicia el text del llibre i, després d’un breu capítol on es descriu la vida actual de la doctora Weiss com la pròpia d’una solitària quarantina especialista en el paper de les dones a les novel·les de Balzac, la resta de la novel·la s’ocupa d’explicar-nos com la Ruth Weiss va arribar fins aquest tan poc envejable estat.

Com a protagonista, la Ruth és més aviat passiva i víctima de les circumstàncies, sovint s’emmiralla en la càndida i aquiescent Eugénie Grandet de Balzac. Més enllà del refugi que li ofereix la literatura, la seva biografia està marcada per uns pares ineptes i immadurs que requereixen més atencions que les que proporcionen. La mare, vella actriu d’èxit, es refugia en la hipocondria i la frivolitat; el pare és un llibreter de vell sense talent, a la recerca d’una llar alternativa lluny de la seva dona. L’atmosfera és particularment tòxica i dessexualitzada, com si tota història d’amor és basés en àpats seductors i bons electrodomèstics.

Les relacions sentimentals de la pròpia Ruth no podrien ser menys engrescadores i acumulen un fracàs rere l’altre. Però, en realitat, poc importa el que passa en aquesta tragicomèdia particular, ja que en les novel·les de Brookner el que importa és l’estil, la forma tan particular, misantròpica i subtil com s’expliquen els fets. Tot optant pel qualificatiu més fàcil, diria que és un estil molt «britànic», i encara que l’acció probablement tingui lloc a principis dels 80, el text podria haver estat escrit a la dècada dels 30, quan Waugh, Wodehouse i Stella Gibbons estaven en plena efervescència.
Volvió paseando hasta el Louvre, a pesar de que la luz ya no era buena. Casi todo lo que veía la dejaba indiferente, hasta que descubrió a los flamencos primitivos, con su tristeza y su dolor inmaculados, sus cabezas pequeñas, tristes y pensativas, sus cristos fríos y pálidos, como destronados por el riguroso clima del norte de Europa. Hizo una visita obligada a las salas de principios del XIX y, como de costumbre, le divirtió el tamaño de las cosas: figuras gigantescas y enredadas las unas con las otras, que se arrastraban penosamente hacia su rescate después de un naufragio, hacia la libertad después de la opresión, hacia París después de Moscú; jamás encontrarían la paz ni recuperarían su tamaño natural. En un funeral campestre que ocupaba una extensión considerable de una pared, una mujer se secaba los ojos con un pañuelo de las dimensiones de un tapete. Un noble romano se alejaba de sus hijos muertos y manifestaba su sufrimiento retorciendo unos pies descomunales y deformes. Delante de lo que interpretó como una alegoría ligeramente indecorosa de Endimión abrazado por un rayo de luna, vio a dos jóvenes muertos de risa. No le pareció  una risa francesa; detectó en ella la angustia de los excesos y la represión de la vida en los colegios ingleses.
No sé, vosaltres, però a mi paràgrafs com aquest em reconcilien amb la literatura. I encara que el mèrit primordial sigui de Brookner, la traductora Catalina Martínez Muñoz m’ha semblat impecable.

L’edició es completa amb un pròleg de Julian Barnes, que en realitat és l’obituari que el novel·lista li va dedicar a Brookner a les pàgines de «The Guardian». Un complement en tot cas informatiu i interessant per saber-ne més d’aquesta autora pendent de redescobrir.

dilluns, 11 de juny del 2018

Escenes d’un matrimoni

Matthew Goode i Vanessa Kirby
Quan va arribar el Netflix a casa el primer que vam fer, per descomptat, va ser abocar-nos immediatament, com porcs a una tòfona, a la segona temporada de «The Crown», tan apassionant o més que la primera. Peter Morgan continua firmant tots els episodis —i demostra que Jaime Peñafiel i Pilar Urbano encara han d’aprendre molt sobre la redacció de cròniques monàrquiques, tot i que es troben a la recta final de les seves respectives vides—i Stephen Daldry en dirigeix alguns. Els valors de producció continuen sent altíssims, amb escenaris a indrets de mig món: Lisboa, els mars del Sud, Ghana o l’Alemanya nazi, a més de fastuosos palaus dels Windsor a tots els racons de la Gran Bretanya.

Si la primera temporada es centrava en els anys d’aprenentatge de la jove reina, aquesta segona s’ocupa sobretot de la seva gran crisi matrimonial (potser la darrera de la seva fructífera relació amb el consort Felip). Així en els tres primers capítols, mentre té lloc la crisi del Canal de Suez, la reina empaqueta el tarambana del seu marit en un viatge per mar, l’envia de «tournée» per la Commonwealth amb l’excusa d’inaugurar els jocs de Melbourne i el recupera a l’últim moment per donar-li l’oportunitat definitiva.

Felip continuarà sota sospita durant tota la resta de la sèrie, que inclourà excursos a l’educació espartana a la que ha condemnat el príncep Carles i a la seva suposada implicació a l’escàndol entre el ministre Profumo i la model Christine Keeler. Matt Smith potser no és un gran actor, ni s’assembla gaire a l’original, però sí que té una pinta de pinxo trapella ideal pel paper.

«The Crown» té el bon detall de dedicar dos capítols a l’idil·li entre la princesa Margarida i el fotògraf «trendy» Antony Armstrong-Jones. Ells són en Matthew Goode i Vanessa Kirby, potser la parella d’actors més excitant de tota la sèrie. La Kirby en especial és infinitament més guapa que la Margarida històrica i és una delícia veure-la actuar. El quart capítol, «Beryl», que relata la forma com es van conèixer aquest parell és una delícia estètica que tant respira «free cinema» com arqueologia pop.

Cal aplaudir també la gosadia del programa, que no evita ni un dels moments incòmodes de la història de les institucions representades, com van ser les simpaties del Duc de Windsor pel nazisme o les crítiques que alguna premsa va dedicar a l’encarcarament del seu protocol. I també lamentar que potser el moment més decebedor sigui la breu interrelació amb el matrimoni Kennedy.

Claire Foy torna a demostrar que és una actriu a la que convindrà seguir, perquè com a reina Isabel II està perfecta, tant en la contenció restreta com en la fúria interna passatgera. Ni Jeremy Northam (Anthony Eden), ni Anton Lesser (Harold Macmillan) poden fer ombra com a primers ministres al brillantíssim Churchill de John Lithgow. El JFK de Michael C. Hall tampoc passarà a la història.

Seguint la política de renovació de la nòmina d’actors cada dues temporades, caldrà acomiadar-se de Claire Foy i de Matt Smith. A ella la trobarem a faltar. I a la Kirby també. «The Crown» fa bona la monarquia; és la seva gran virtut i el seu pitjor defecte. (Molt) Recomanada.

dissabte, 9 de juny del 2018

Un món de metros: Fortaleza


Fortaleza, a Brasil, té 3,6 milions d'habitants i, contra el que el mapa sembla indicar, dues línies de metro: la vermella i la verda (28 estacions, 43 quilòmetres). La blava és un tren lleuger i la groga està en projecte amb apertura prevista per 2019 (que, tal com van aquestes coses, ja serà 2020 o 2022).

El més curiós d'aquest mapa tan poc remarcable és que les estacions es distingeixen per la forma geomètrica com són representades: un cercle per les estacions de superfície, un triangle per les estacions subterrànies i un rectangle per les elevades.

El títol del mapa i les estacions del metro pròpiament dit utilitzen la tipografia "Albertus" creada per l'alemany naturalitzat britànic Berthold Wolpe a la dècada dels 30 en homenatge a Sant Albert Magne. Aquest distingit tipus de lletra és el que retola els carrers de la City of London, els títols de crèdit d'algunes pel·lícules de John Carpenter i els primers discos de Coldplay. Excuseu-me la dada irrellevant, però feia mesos que no parlava de tipografies i em feia falta.

divendres, 8 de juny del 2018

Gais del tercer mil·lenni

Ja hem vist a la televisió de casa «Queer as Folk», «Banana» i fins i tot «Looking». Estem acostumats per tant a l’exposició desinhibida de l’homosexualitat masculina en sèries dramàtiques (però de tant en tant també còmiques). L’opció més recomanada de Netflix ara mateix va de gent neuròtica, d’algun veïnat de Los Angeles, i es titula «EastSiders». O sigui que passa a l’est de L. A., a un indret que sembla dir-se Silver Lake. Els personatges —cambrers que volen ser escriptors, fotògrafs que volen ser artistes, fusters que volen ser dissenyadors— són típics de l’escena californiana, superficials, i per tant prescindibles. La primera temporada és claustrofòbica i borratxa. La segona i la tercera eixamplen els horitzons, però també contenen alcohol i tots els personatges acaben relacionant-se de forma endogàmica.

La sèrie —que escriu, dirigeix i protagonitza Kit Williamson— pretén ser bastant profunda, però acaba resultant plúmbia. El seu únic tret redemptor és que la majoria dels actors són molt atractius i sovint apareixen mig nus. La majoria provenen dels serials de sobretaula, amb l’excepció de Constance Wu i els actors porno Traci Lords i Colby Keller.

Més recomanable, tot i que el freqüent to juvenil potser allunyarà alguns espectadors adults és la tragicomèdia australiana «Please Like Me», tot un èxit a les antípodes. Entre 2013 i 2016 es van emetre 32 capítols repartits en quatre temporades. Escrivia i protagonitzava Josh Thomas, un aneguet lleig i passablement encantador, que feia veure que tenia 20 anys, encara que era més a prop dels 26 a l’inici de la sèrie.

En el primer capítol Claire, la xicota que ha tingut els darrers quatre anys trenca amb Josh i l’informa que és gai (que ho és ell, no pas ella). Dos capítols més tard, Josh ja ha sortit de l’armari «urbi et orbi» (perquè som a la segona dècada del segle XXI, no als 90). A partir d’aquí se’n desprèn una «sitcom» atípica, on intervenen familiars —una mare depressiva, un pare separat i amb nova parella secreta (asiàtica)—, amics i amants, tots tocats per l’encantadora excentricitat britànica, que els australians tan bé han heretat.

Els títols de crèdit són sempre una delícia de ballet pop, com ho és l’estètica de la fotografia. La música també molt ben escollida. Cada capítol rep el nom d’una especialitat culinària  («Ruibarbre i natilles» n’és el primer). En els guions s’hi barreja el drama —defuncions, adulteri, malaltia mental, avortament, malalties venèries...— i al mateix temps la rucada post-adolescent que indueix a la rialla poca-solta.

Com passa amb totes les sèries modernes, alguns capítols tenen un format especial: n'hi ha un que relata una excursió de tres dies per Tasmània de Josh i la seva mare, un altre està totalment ocupat per un sopar de degustació de Josh i els seus pares. No cal dir que un altre atractiu del programa és la possibilitat de tafanejar com viuen els veïns de Melbourne ara mateix. Però la virtut més gran de "Please Like Me" és que, malgrat alguna sortida una mica marciana, els personatges tenen prou cor com per fer-se estimar.

dimecres, 6 de juny del 2018

L’imperi del control


Benvinguts a la quarta temporada de «Black Mirror», la de 2017, potser la més heterogènia de totes, tot i que diria que m’estimo més la tercera. O alguns capítols de les dues anteriors. I això és el millor que té la sèrie: que n’hi ha molt per triar i remenar, pràcticament per a tots els gustos.

Comença de perles amb «USS Callister», un capítol extrallarg de 76 minuts, on un guru dels videojocs manipula l’ADN dels empleats de la seva companyia per fer-los ballar (metafòricament) al so de la música que més li ve de gust. Potser és l’episodi més divertit de les quatre temporades, amb la seva exagerada paròdia de «Star Trek», incloent-hi les abundants notes racistes i masclistes a propòsit de la sèrie original de Gene Roddenberry. El protagonitza el pujant Jesse Plemons, aquí un demiürg maligne que programa jocs de computadora, i Cristin Milioti (rescatada de «Fargo 2»); però també Jimmi Simpson (enganyós bonàs de «Westworld»). El desenvolupament del capítol és inconsistent i el desenllaç, facilot de nassos, però funciona molt millor que algun dels cinc posteriors.


«Arkangel» va sobre una mare sobreprotectora que confia la vigilància de la seva filla a un sistema incorporat biònicament. Dirigeix Jodie Foster i protagonitza la interessant Rosemarie DeWitt. La idea és interessant, com ho són algunes de les conseqüències explorades; però el capítol m’ha deixat més aviat fred. Potser és que els problemes de la paternitat em queden una mica lluny.


A «Crocodile» un crim del passat persegueix una arquitecta d’èxit, quan una asseguradora investiga un accident de tràfic que s’acaba de produir davant de l’hotel on s’allotja. El desenvolupament és intrigant, la conclusió satisfactòria, però l’evolució de la protagonista cap al deliri homicida és de difícil justificació i frega el sadisme gratuït. Filmada a Islàndia que, com és costum, representa un enorme valor afegit als escenaris.


«Hang the DJ» («Penja el DJ») presenta una aplicació per trobar parella que t’assigna un candidat i t’informa del temps que durarà la vostra relació. A través de diversos aparellaments temptatius, l’aplicació troba finalment la teva mitja taronja ideal amb una taxa d’èxit del 98%. Un capítol d’estètica molt marcada, una mica a l’estil de Wes Anderson, i amb un to proper a la comèdia. Un dels meus preferits. I una bona reflexió sobre la natura volàtil i condicionada de l’enamorament.


«Metalhead» («Cap de metall»), en rigorós blanc i negre i música de Penderecki, és potser l’episodi més fora de lloc de les quatre temporades de «Black Mirror» i també el més curt. El seu giny tecnològic central és una mena de gos robot assassí, que (en el context) propicia poques reflexions. L’episodi esdevé així una faula de supervivència en temps post-apocalíptics; impròpia de la sèrie, però igualment excitant. I el seu final és d’aquells que trenquen el cor.


«Black Museum» («Museu negre») dura 69 minuts, o sigui que és més aviat llarg, i amalgama tres històries, com passava a l’excel·lent episodi nadalenc. L’argument m’ha semblat retorçat i amb un excés d’elements «mad doctor», impropis del segle XXI. Però suggereix tantes idees i presenta tants girs sorprenents, que li perdono la seva manca d’elegància per concloure aquesta quarta temporada.

Suposo que no seré l’únic que estigui sospirant ja per la cinquena sèrie.

dimarts, 5 de juny del 2018

Sense sostre

El pitjor que té «Lean on Pete» és que suggereix des del minut u, des del títol, i des del cartell promocional, que la pel·lícula va d’un adolescent i del seu estimat cavall de companyia. No puc imaginar-me res menys atractiu que una pel·lícula sobre la relació especial que un adolescent manté amb el seu cavall. Però d’un autor com Andrew Haigh, tan respectuós amb els seus personatges, com vam descobrir a «Weekend» i confirmar a «45 Years», caldria esperar-ne molt més que purs tòpics, i la veritat és que no defrauda. Només que les relacions íntimes entre dues persones que predominaven a les dues pel·lícules citades, es converteixen aquí en la història de maduració d’un adolescent.

Charley (Charlie Plummer) és un jove de 16 anys que viu una existència precària junt al seu pare a un barri deprimit de Portland. Charley, que passa la jornada sol mentre el seu pare treballa en alguna feina de misèria i ofega les nits en alcohol, s’entreté corrent i mirant la televisió, fins el dia que descobreix un hipòdrom prop de casa seva. Allà coneixerà un vell criador de cavalls (Steve Buscemi) i una «jockey» veterana (Chloë Sevigny). establirà a més una relació especial amb Lean On Pete, un cavall de quatre anys. Quan descobreixi que el cavall està destinat a l’escorxador, fugirà amb ell a la recerca d’un lloc on refugiar-se.

Haigh, malgrat ser britànic, sembla copsar molt bé els ambients de l’Amèrica més desemparada, aquella que malviu al marge de tot. Semblarà una fotesa, però no apareix un «smartphone» fins ben avançada la pel·lícula. En aquest context, l’odissea de Charley, la seva falta de referents ètics i afectius, són devastadores. El noi s’agafa al que troba: un pare inadequat (però que se l’estima), uns companys de viatge aspres però amb el cor ben posat i un equí en el qual projectar totes les ànsies de protecció i felicitat.

«Lean On Pete» explica una història de caire dickensià, sense estalviar cap drama, però sense caure en els efectes lacrimògens. Mesura molt bé les seves emocions i les fa esclatar només quan convé. Tota la pel·lícula se sosté en el prodigiós treball gestual de Plummer, que apareix pràcticament a tots els fotogrames i parla més aviat poc. Si hi hagués justícia, el xicot hauria de fer una gran carrera al cinema. Però no voldria desmerèixer a Buscemi i Sevigny, que estan molt humans en les seves breus intervencions.

Poca gent anirà a veure «Lean On Pete», pels prejudicis que imposen els cavalls. Serà una pena, perquè supera de llarg la mitja i aporta una llagrimeta justificada.

dilluns, 4 de juny del 2018

Por i fàstic a la societat del «like»

Dos anys més tard torno a «Black Mirror» per comentar les seves temporades 3 i 4, precisament ara que qualsevol ficció distòpica (o simplement qualsevol realitat que ocupa els titulars dels diaris) és comparada frívolament amb «un episodi de Black Mirror». Per a qui no atengués al principi del curs acadèmic, li recordaré que «Black Mirror» fou una sèrie filla de la imaginació de Charlie Brooker, que va estrenar-se el desembre de 2011 a Channel 4 com apòleg dissuasori de les tecnologies modernes i que, després de dues temporades triomfals, es traslladà a Netflix.

No estic segur que la uniformitat de la durada dels nous capítols (de prop d’una hora), ni la comoditat dels seus pressupostos justifiquin la mudança, però en general no he apreciat minva en la qualitat, tot i que de vegades el desenvolupament dels arguments esdevenia previsible davant d’un minutatge tan generós.

La tercera temporada comença molt bé amb «Nosedive» («Caiguda en picat») que dirigeix el fi cal·lígraf Joe Wright. El conte imagina una societat on la moneda de canvi són els «likes» que et fan els teus conciutadans quan us interrelacioneu a la vida quotidiana. La faula va més enllà del que seria previsible, compta amb una direcció artística sensacional en la que predominen els tons pastel i la «juràssica» Bryce Dallas Howard ofereix una de les interpretacions més convincents de la seva vida. Punts afegits per la presència del guapo James Norton i la «camionera» Cherry Jones, vista recentment a «The Party». I encara més per la banda sonora de Max Richter, incapaç de posar una nota en fals.

«Playtest», l’episodi 3.2, pertany a la categoria «percepció alterada». El protagonitza un d’aquests bordegassos immadurs que Amèrica exporta al món amb preocupant regularitat i que estan assedegats d’absorbir totes les experiències que «Lonely Planet» els hi descriu. El poc conegut Wyatt Russell és el protagonista. El seu missatge final —un cop superats el malson i la paranoia— es que «si beus, no condueixis, ni cedeixis a videojocs de desconeguts».

Més interessant m’ha semblat «Shut Up and Dance» («Calla i balla», en una traducció rimada que ni pintada). Presenta les possibilitats per al xantatge que ofereixen els nostres telèfons i ordinadors. No disposa d’actors coneguts, tret de Jerome Flynn (el Bronn de «Joc de Trons») i tota la tecnologia que mostra la tenim al nostre abast des de fa anys. Però resulta excitant i difícil de preveure, quelcom que no es pot dir sempre d’aquesta tercera temporada de «Black Mirror».

«San Junipero» torna a ser una història de percepció alterada de la realitat, però també una de les rares ficcions romàntiques de la sèrie. Homosexual, per a més INRI. També té molt a veure amb la mort i les maneres de transcendir-la. L’estrella és Gugu Mbatha-Raw, que tant em va agradar a «Belle». L’època són els 80, o sigui que el meu «juke-box» personal està més que servit. Sentireu «Heaven is a Place on Earth» de Belinda Carlisle, «Girlfriend in a Coma» de The Smiths i «C’est La Vie» de Robbie Nevil. Més una partitura original de Clint Mansell.

«Men Against Fire» (o «La ciencia de matar») presenta la tercera percepció enganyosa de la temporada. Ara es tracta de manipular l’actuació de la milícia en una guerra hipotètica. El protagonista és Malachi Kirby, però el focus se l’enduen la seductora Ariane Labed i el sinistre Michael Kelly (Doug Stamper a «House of Cards»). Moral del conte: llegeix sempre el contracte abans de firmar-lo, sobretot si t’allistes a l’exèrcit.

«Hated in the Nation» («Odi nacional») és el revers (encara) més pervers de l’inicial «Nosedive». Si allà eren els «likes» els que propulsaven la història, ara ho són els comentaris carregats d’odi de les xarxes socials. Excepcionalment el capítol dura una hora i mitja i constitueix un dels cims de la temporada. Amalgama tecnologia punta, crítica política, misteri policial i comentari antropològic, o sigui que entreté i provoca la reflexió, que és el gran atractiu de la sèrie. Una forma immillorable de concloure «Black Mirror 3.0».


diumenge, 3 de juny del 2018

El capital inhumà


No deixa de ser curiós que una activitat que ocupa tantes hores de la nostra vida adulta com és el treball remunerat estigui tan poc representat al cinema. Sol ser la cinematografia francesa la que (quan no s’ocupa de comèdies populistes) incideix més en el tema, com passa amb aquesta «Corporate» del debutant Nicolas Silhol.

La pel·lícula aborda la problemàtica de l’assetjament laboral que porten a terme els departaments de recursos humans de les grans empreses sobre els membres del personal que volen eliminar sense necessitat d’acomiadar-los. Es tracta de mètodes de capitalisme caníbal, sovint disfressats sota la xerrameca de les suposades tècniques de potenciació del creixement personal. En el film es parla d’una gran multinacional agro-alimentària on acaba de suïcidar-se un empleat del departament financer. Émilie Tesson-Hansen (Céline Sallette) és una gestora de recursos humans responsable de tirar endavant una agressiva campanya per retallar la plantilla. La seva freda eficiència inicial s’anirà esquerdant a mesura que prengui consciència de les conseqüències que aquesta política d’empresa té sobre la vida dels treballadors.

«Corporate» és una pel·lícula freda i eficient que explica de forma molt didàctica com bé podrien funcionar aquestes coses a la vida real (amb un paper gairebé heroic reservat a la Inspecció del Treball). Ja un rètol inicial ens adverteix que els personatges són ficticis, però les pràctiques exposades són ben reals. És inevitable recordar llavors el cas de France Télécom, companyia on es van produir 58 suïcidis entre gener de 2008 i març de 2010.

Sallette, que ja fou una presència magnètica a «Les revenants», carrega tot el pes del film amb carisma i credibilitat. La recolza molt bé el sempre sòlid Lambert Wilson. Per a qualsevol que hagi treballat en una gran companyia del sector privat (com és el meu cas), «Corporate» li produirà un calfred a l’espinada i li plantejarà diverses preguntes sense resposta. Recomanable per fer pensar.

dissabte, 2 de juny del 2018

Un món de metros: Dublín


Sabut és que la ciutat de Dublín no compta amb xarxa de metro, però les seves dues línies de tram, la vermella i la verda, envaeixen els estrets carrers del centre des de l'any 2004. Són 54 estacions i 38 quilòmetres de recorregut. El seu mapa és decent, però no engrescador. La zonificació de les tarifes sembla dissenyada per Mondriaan. Algú seria capaç d'endevinar per on discorre el riu Liffey?

divendres, 1 de juny del 2018

Veïns de Nova York

Una de les sèries més estimulants que he descobert recentment és diu «High Maintenance» i no crec que n’hagués sentit parlar abans, tot i que als Estats Units compta amb una gran reputació crítica. Va començar com a web-sèrie, amb episodis breus d’una durada que podia anar dels cinc als dotze minuts, sempre amb arguments independents i autoconclusius. Entre novembre de 2012 i febrer de 2015 es van emetre 19 capítols. Atès l’èxit que va assolir, la HBO va patrocinar les dues temporades següents (2016 i 2018), ara amb un total de 16 capítols de prop de mitja hora. Afortunadament aquesta millora en els valors de producció no van comprometre ni gota la integritat creativa del producte.

Amb totes aquestes dades més aviat tècniques, encara no he dit de què va «High Maintenance», creació del matrimoni de guionistes i actors Ben Sinclair i Katja Blichfeld. Tot simplificant, es podria dir que va de retrats en miniatura d’alguns novaiorquesos pescats en un moment concret de les seves vides. El nexe d’unió entre cadascuna d’aquestes històries és el personatge de The Guy (de nou Ben Sinclair), un camell que reparteix marihuana muntat en la seva bicicleta al llarg dels barris de Manhattan, Queens i sobretot Brooklyn.

El fet que la sèrie estigui íntimament vinculada a un traficant (menor) d’estupefaents no us hauria de fer pensar que trepitgem territori sòrdid (o només en part, si vull ser exacte). Per començar l’anomenat The Guy, apart de proporcionar imprescindible consol químic a tots els necessitats que l’hi reclamen via smartphone, és un bon jan absolut i encara millor samarità, autèntica reencarnació «sexy» i «cool» de la Mare Teresa de Calcuta sobre dues rodes. Però per altra banda, els seus clients habituals poc tenen a veure amb la imatge estereotípica del drogoaddicte que funciona com advertència moral als mitjans de comunicació.

Enmig de la imprevisibilitat dels personatges hi trobarem feministes radicals, burgesos orgiàstics de mitjana edat, una ornitòloga cancerosa, un agorafòbic fan de Helen Hunt, nudistes, drag queens, jueus hassídics, marietes viperines, sense sostres, o una musulmana amb doble vida, cadascun ficat en una història de girs inesperats. Perquè una de les grans virtuts de «High Maintenance», potser la millor (i mira que en té moltes, començant per uns actors i actrius desconeguts, però de gran nivell, perquè el talent interpretatiu a Nova York els hi sobra) és la seva capacitat de transcendir els clixés que inicialment semblava que estava abonant.

Els episodis, impecablement escrits, funcionen com relats breus, de vegades còmics, d’altres dramàtics, sempre sorprenents i plens d’humanitat (una humanitat bastant relaxada això sí, que estem parlant de marihuana). De retruc serveixen també com a retrat antropològic d’un cert Nova York d’ara mateix. Em sembla una sèrie ideal per a lletraferits propensos als contes.

Hi haurà tercera temporada a HBO, gràcies siguin donades al cel o al ministeri que correspongui.