dimecres, 26 de juny de 2019

Me'n recordo (LXV)

Me'n recordo que "El jove Edison" era Mickey Rooney i que, ja cap al final de la pel·li, s'empescava la idea de posar els quinqués davant d'un mirall, perquè el cirurgià tingués prou llum per poder operar la seva mare. La de Thomas Alva Edison, és clar.

dimarts, 25 de juny de 2019

Viatge a Terra Santa

Església de l'Anunciació.
Una advertència amical: els ateus i els descreguts que viatgeu a Israel, prepareu-vos per sentir-vos una mica sols i incompresos. Almenys això és el que ens va passar als «tours» organitzats en els que vam participar, on ens havien agrupat per la nostra comprensió de la llengua espanyola al costat d’una colla de castellanoparlants. A l’hora de la veritat allò va ser un veritable festival de l’OTI de dialectes de tota procedència —argentins, mexicans, peruans, equatorians, un guàrdia civil i la seva dona, un «manyo» que es pensava que era graciós i feia acudits en veu alta sobre «camells», una catalana amb el seu xicot holandès, una parella brasilera furiosament evangelista i reaccionària, i un dominicà amb la seva mare i el seu nòvio curtet, napolità i carca—. El que no ens havia quedat tan clar de bon antuvi era el seu nivell de cristianisme radioactiu.

Els dos guies que vam tenir eren jueus i amb accent de Buenos Aires. No sé si ho havia dit abans, però a Jerusalem, almenys al seu centre, el que més se sent és el dialecte argentí, sobretot a les parades dels tramvies. Més que l’hebreu, us-ho-juro. Em pregunto fins a quin punt, el fet d’haver d’explicar dia rere dia fets rellevants de la Cristiandat, no debilitarà els fonaments de les seves creences. Però com que la religió no atén a raons, crec que no m’hauria de preocupar.

Mentre segueixes les suposades passes de la vida de Jesús, has de sentir refrescades velles històries del catecisme i la història sagrada. Sembla que a cada escenari d’un d’aquests episodis —l’Anunciació, la Visitació, la Nativitat, la Pentecosta, la Dormició…— s’alça una església; la majoria construïdes durant el segle XX i amb un interès històric i arquitectònic dubtós. Es produeixen coincidències sospitoses, com que la sala de festes on es va celebrar el Sant Sopar estigui situada sobre la tomba del rei David. O com que a Natzaret el lloc on l’arcàngel Gabriel va anunciar la bona nova a Maria (església de l’Anunciació) es trobi a cinquanta metres del taller de Sant Josep (església de la Sagrada Família).

—Así que eran vecinos —constata algú sense cap voluntat transgressora.

—Bueno, es que en aquella época las distancias eran mucho mayores —respon un altre amb la lògica del bon catòlic.

Hi ha un iaio que temem que es mori al moment menys pensat, que insisteix a emprendre totes les pujades i tots els viacrucis. Diu que un àngel l’empeny i, quan arriba al destí, canta impúdicament un psalm. En resposta, el guia (jueu argentí, no ho oblideu) ens recita el Magnificat. Davant de l’església hi ha versions d’aquesta oració, escrites en rajoles, en un munt de llengües del món. No hi falta mai la catalana. Tampoc l’espanyola, sempre amb la «rojigualda» incorporada, com si tinguessin el «copyright» de l’idioma.


Malgrat el meu to desmenjat, encara m’emocionen les ancianes de Guatemala vestides a la forma tradicional que, després d’hora i mitja de cua a l’església de Betlem, es prostren sobre el suposat emplaçament del pessebre. Jo, que també he fet la mateixa cua, però sense ganes, observo com alguns catòlics una mica més mesquins es barallen per una «selfie» de més o de menys.



dilluns, 24 de juny de 2019

Misteris sobre mínims

En una categoria notablement superior al que mencionàvem ahir tenim «Le Mystère Henry Pick» de Rémi Bezançon, adaptació de la novel·la homònima del francès David Foenkinos. [El títol espanyol, «La biblioteca de los libros rechazados», sembla remetre a les novel·les de Ruiz-Zafón, però cal reconèixer que no va gaire desencaminat.] Aquí disposem d’una intriga molt menys criminal, però molt més literària, que ens pot fer recordar la recent «Doubles vies» d’Olivier Assayas, però amb un quilo menys de pretensions.

L’acció s’esdevé a França, o sigui que hi ha literatura a dojo. La cosa va del descobriment d’un text inèdit de qualitat inusual, l’autor del qual és el difunt Henry Pick, un «pizzaiolo» bretó a qui no se li coneixien vel·leïtats literàries. El crític Jean-Michel Rouche (Fabrice Luchini) no se’n refia d’aquesta versió i inicia una investigació pel seu compte per esbrinar qui va escriure realment la novel·la.

En aquesta perquisició aniran desfilant representants de tot el fet literari: autors, editors, llibreters, bibliotecaris, crítics, periodistes culturals i lectors (impagable l’escena en el club de lectura). De forma superficial es toquen qüestions interessants —com els fets extraliteraris condicionen la recepció de les nostres lectures, com la indústria de la promoció cultural sovint té molt poc a veure amb la cultura, com ens estimem més una mentida improbable que una veritat massa plausible…—. El to és lleuger, però el cert és que «Le Mystère Henry Pick» passa bé i distreu, i en algun determinat moment provoca una riallada.

Potser el desenllaç del misteri no acaba de ser satisfactori, però la pel·lícula és simpàtica (qualificatiu de doble fil, condescendent però positiu) i a més compta amb Fabrice Luchini encapçalant el repartiment. Jo sento veritable devoció per aquest actor entranyablement nyicris, però enormement eficaç. Hi surt Hanna Schygulla (no calia) i Camille Cottin, descoberta a la sèrie «Call my agent»/«10%», i protagonista de la versió francesa de la genial «Fleabag». «Pas mal», en definitiva.

diumenge, 23 de juny de 2019

Misteris sota mínims

Malgrat la resposta negativa de la crítica, 30,9 milions d’espectadors connectaren amb la pel·lícula de Netflix «Murder Mistery» (impossible títol més anodí) el cap de setmana de l’estrena (14 de juny de 2019). Potser ni Jennifer Aniston ni Adam Sandler gaudeixen de l’atractiu comercial d’antany; però, encara que no puguin dur a taquilla a un públic que no vol desplaçar-se al cinema, són noms prou consolidats per seguir-los còmodament des del sofà de casa.

El film és d’una absoluta mediocritat: una paròdia dels «whoddunit» d’Agatha Christie, on Sandler és un policia de Nova York i Anniston una perruquera que, durant una postergada lluna de mel europea, són testimonis inesperats d’un assassinat. Tot succeeix en ambients luxosos i tòpics (de debò no hi ha cap guionista americà amb coneixements mínims sobre el continent europeu?) Els d’España Global suposo que ja estaran preparant la corresponent denúncia per donar una imatge tan penosa del país, amb un autobús atrotinat de «Gonzales Tours» i una flamenca ballant a les portes de l’aeroport de Màlaga.

Els gags són entre passables i dolents i Sandler i Anniston dediquen gran part del seu temps en pantalla a comentar l’acció, com si fossin només un parell d’espectadors privilegiats amb la galleda de crispetes al costat. Repartiment ecumènic recollit dels cinc continents, com en aquelles coproduccions coloristes dels anys 60. Per la part britànica, Gemma Arterton i Luke Evans, tots dos un regal pels ulls; i Terence Stamp que sobreactua amb delectació. Adeel Akhtar, d’origen paquistanès, l’hem vist a «Four Lions», a la segona temporada de «Killing Eve», a «Counterpart» i a «Victoria & Abdul» de Stephen Frears. L’os islandès Ólafur Darri Ólafson va ser el protagonista de les dues temporades de «Trapped». Hi ha una japonesa (Shiori Kutsuna), un sud-africà (John Kani), un policia francès que fuma (Dany Boon) i un pilot de cotxes espanyol (és mexicà i es diu Luis Gerardo Méndez).

L’humor és assumpte subjectiu i, el que a tu et fa molta gràcia, a un altre li pot semblar tediós. «Murder Mistery» posa el nivell molt baix i marca el mínim comú denominador de Netflix. Que deu ens agafi confessats.

dissabte, 22 de juny de 2019

Un món de metros: Varsòvia (2)


La nova visita a Varsòvia ofereix pocs canvis. Continua havent-hi una sola línia, ara amb 27 estacions i 28,9 quilòmetres de vies. El que sí que ha millorat molt és el disseny de la xarxa, on s'han incorporat trams i rodalies. S'ha abandonat la tronada estètica soviètica i s'ha adoptat una imatge moderna, bigarrada però llegible. La línia del metro (blava) destaca per ser la més gruixuda. 

El que menys m'agrada és la representació gràfica dels transbords, taques blanques de totes les formes imaginables. I les estacions estan distribuïdes irregularment al llarg de la línia, un mal força freqüent pertot arreu. Però com que la tipografia és bona i els angles són de 45º, tot els hi serà perdonat.

divendres, 21 de juny de 2019

Fenòmens per a normals


En una aclaridora nota final, Javier Pérez Andújar revela algunes de les claus de «La noche fenomenal», el seu darrer artefacte textual (em resisteixo a anomenar-lo novel·la, per molta flexibilitat que admeti el gènere). Per una banda vol rememorar la seva participació en dos programes televisius sobre literatura tan enyorats com foren «Saló de lectura» i «L’hora del lector» —tots dos comandats per Emili Manzano, honor li sigui degut—; encara que transvesteixi tot l’assumpte entorn d’una emissió fictícia dedicada als fenòmens paranormals de nom «La noche fenomenal», i amb un equip format per especialistes tan excèntrics com ximples. Per una altra banda Pérez Andújar ret homenatge a dos amics desapareguts —el poeta, editor i llibreter de Taifa, José Balló, i l’escriptor de novel·les de quiosc Curtis Garland (rebatejat Carl Malone en el llibre)—, sense que cap dels dos extrems acabin de connectar.

De forma enganyosa se’ns vol convèncer que «La noche fenomenal» manté una mena de guió —un argument poc treballat sobre dues realitats paral·leles barcelonines, que es comuniquen a través de llindars supranormals escollits—, excusa fantacientífica amb possibles derivacions al·legòriques que només serveix per introduir una corrua de referències a la cultura popular facció «Yo también fui a EGB» («Vacaciones en el mar», «La casa de la pradera», «El coche fantástico», «Zoo loco», «Starsky y Hutch»…) L’autor adopta un to proper al Mendoza més desacomplexat o a la ximpleria més adorable dels tebeos clàssics de can Bruguera. No tem el costumisme, ni l’antropologia local: descriu comerços, barris i llegendes genuïnament barcelonines, algunes a la vora de la desaparició. De tant en tant juga al «roman à clef» i has d’endevinar quin de tots els personatges és Rafael Metlikovez o Félix de Azúa. Privilegis de qui ha sigut periodista cultural.

Pérez Andújar, amb un bagatge de coneixements enorme i una malícia sense límits, fa brillants malabars sense xarxa de seguretat. Algú capaç de barrejar en un mateix discurs Murray Head, Will Cuppy, María Luisa Seco, els audiòfons de can GAES, «The Man Who Shot Liberty Valance» de John Ford o «L’homme qui aimait les femmes» de François Truffaut, té carta blanca en un racó de la meva ànima.
Mi madre nunca se perdía «La noche fenomenal» independientemente de si le interesaba el tema o le atraía el entrevistado. Si bien sabía que yo no aparecía hasta el final, se lo tragaba entero desde el primer minuto solo para ver el truco que haría esa semana. Yo había inventado una rutina con un teléfono fijo a modo de homenaje a Gila. Era el número que más le gustaba a mi madre. En el monólogo de Gila con su teléfono estaba el último místico español dirigiéndose a un dios ausente. El teléfono y el coche llegaron a la vez a nuestra casa. Ambos tenían ruedas, aunque luego aprendí que la del teléfono se llamaba disco. Ambos llevaban lejos, al pueblo, a la familia de Francia. Se le decía prosperar a algo parecido a una huida. El teléfono en casa era un misterio que acuñó su propia frase hecha cada vez que sonaba: ¿quién será? Toda llamada era una psicofonía.
La facilitat per escriure que té Pérez Andújar és a la vegada una benedicció i una condemna. Gràcies a ella, pot aconseguir moments veritablement inspirats, frases amb vocació lapidària, exabruptes hilarants, i rampells d’emoció genuïna. Però també és la responsable d’un llibre sense cap estructura, que és incapaç de desenvolupar una trama consistent, on tot es refia a l’ocurrència totalment gratuïta i que és així com podria ser de qualsevol altra manera. «La noche fenomenal» fa de bon llegir, perquè hi ha una mica de tot i per a tots els gustos; però no sembla anar gaire enlloc, en una barreja bipolar d’excitació i desídia. Amb una mica més de disciplina podria aconseguir aquell llibre rodó que no acaba de trobar.

dijous, 20 de juny de 2019

El dimoni de les llistes: bèsties fenomenals

Al abrirse esta vez, retumbó afuera un trueno desgarrador y la noche pareció petrificarse para quedar convertida en una fría y dura lasca de pizarra. Las sombras crecieron y las luces se hicieron muy débiles. Los chatarreros del taller vecino empezaron a salir a la calle dando gritos de espanto. Aparecieron por todas partes todo tipo de animales: miles de escarabajos sagrados, ratas con antifaz, ardillas voladoras, lemmings asustados, lemures de ojos saltones, canguros con guantes de boxeo, dromedarios, camellos, caimanes, trozos de ñúes devorados por los cocodrilos, hipopótamos, okapis recitando diálogos de Ana Diosdado, wombats leyendo libros de Will Cuppy, tapires en celo, ornitorrincos, jerbos orejudos silbando la música de Kitaro de «La ruta de la seda», capibaras, mirlos blancos y también mirlos negros, panteras blancas y también panteras negras con boina y chupa de cuero, onagros haciendo el burro, hienas vacías, lamias con discos dobles de Genesis, traíllas de hurones, manadas de lebreles, jaurías de lobos, chihuahuas que se habían puesto en el pecho chapas de Xavier Cugat…

(«La noche fenomenal», Javier Pérez Andújar)

dimecres, 19 de juny de 2019

Ball de bastons

Ell va ser un coreògraf i cineasta que va revolucionar tant el teatre com el cinema musical. Ella va ser la més gran ballarina de Broadway de tots els temps. Junts van formar una parella explosiva, que malgrat tot sobrevisqué a la seva ruptura sentimental i els permeté continuar col·laborant fins a la mort (la d’ell). Es deien Bob Fosse i Gwen Verdon, i la sèrie «Fosse/Verdon» de FX (visible a HBO) intenta honorar la seva memòria amb fortuna variable.

Són vuit capítols que, entre innombrables «flashbacks», pretenen documentar els anys finals de la parella —entre el fracàs de «Sweet Charity» i el de «Star 80», amb les confessions catàrtiques de «Lenny» i «All That Jazz» com a condiment, i l’èxit universal de «Cabaret» com a teca real—. Tal com està explicat, no s’entén la importància històrica de la Verdon, ja que es diria que només ens mostren els seus fracassos i sempre és presentada com una figura subsidiària a la de Fosse.

Meritoris però els esforços de Sam Rockwell i especialment Michelle Williams; frustrants en canvi els actors i actrius que han de fer de dobles de rostres tan coneguts com els de Liza Minnelli, Shirley MacLaine, Joel Grey o Dustin Hoffman. El resultat distraurà els fans del teatre musical, perquè presenciaran els assajos reconstruïts de produccions històriques i mítiques. Per a la resta, el conjunt se saldarà amb més avorriment que benefici, perquè d’histories d’homes entabanadors i faldillers i de dones que no saben desempallegar-se’n ja n’hem vist unes quantes.

dimarts, 18 de juny de 2019

Les formes de l’aigua: Israel

No voldria generalitzar, però si a Egipte les formes de l’aigua eren senzilles i directes, gairebé naturals; a Israel tot esdevindrà molt més complicat, quasi verinós. Encetaré el cos del discurs amb una de les masses d’aigua més anòmales del planeta. Vull dir la Mar Morta, 430,5 metres sota el nivell del mar (en Alicante, quasi m’he afanyat a dir). Tots sabeu que aquell llac salat conté una aigua tan densament mineralitzada que és impossible enfonsar-t’hi; encara més, un cop t’hi has ajagut (amb mig cos fora de l’aigua) resulta molt difícil redreçar-se i et fa sentir com la versió horitzontal d’un saltamartí.

El que potser no sabeu és que la temperatura de l’aigua és propera a la del consomé i que, un cop banyat, el cos adquireix un tacte llefiscós com d’oli ranci: tot plegat, un fàstic. Cal evitar submergir el cap, ja que el contacte del líquid amb els ulls pot produir una ceguesa temporal, i la ingestió fins i tot d’una petita glopada pot ser letal. Com a contrapartida, el doble joc de la depressió i la salabror col·laboren perquè el sol de justícia cremi aquí molt menys que a altres punts del país.

Saltaré ara al mar de Galilea, o llac Tiberíades, o Kinneret, el llac d’aigua dolça situat a la menor altura del món (215 metres sota el nivell del mar). Entrem en el relliscós territori de la vida de Jesús, que intoxica amb la seva presència qualsevol visita a Israel. Si no m’equivoco, és prop d’aquí a Canà on va iniciar la seva vida pública, tot convertint l’aigua en vi a unes famoses noces. També és aquí on executà amb pulcritud el miracle líquid de caminar sobre les aigües.

Aquest llac o mar desaigua en el riu Jordà, famós per haver sigut l’escenari del baptisme de Jesús, gentilesa de Joan el Baptista. Avui dia encara es renoven baptismes en aquestes aigües no exactament impol·lutes. Les credencials dels celebrants són més que discutibles, perquè ningú no diu a quina secta pertanyen; però no hi ha dubte possible que freni al fanàtic religiós, disposat a pagar deu euros pel lloguer d’una túnica blanca i una capbussada sense prejudicis en aigües no gaire clares. Després, a la botiga de records pots comprar el «pack» de tres ampolletes que contenen aigua del Jordà, oli de Getsemaní i terra «santa» de Terra Santa: resulta el «souvenir» ideal per portar a tots els familiars que detestes.

A Ein Karem, als afores de Jerusalem, hi ha l’església de la Visitació que commemora la visita que la Verge Maria va fer a la seva cosina Isabel, mare de Sant Joan Baptista. Camí de l’església hi ha una font on, a partir d’una tradició del segle XIV, se suposa que va aturar-se la Mare de Déu per refrescar-se. Els musulmans de la zona hi van construir una mesquita al seu damunt; és una reacció pueril a la que no pot escapar cap religió quan esdevé dominant (mireu, si no, la catedral de Còrdova). Els peregrins catòlics i ortodoxos consideren aquestes aigües sagrades i acudeixen a omplir-ne ampolles, tot i que no sigui potable. La diferència (o la distància) que hi ha entre sanitat i santedat.


diumenge, 16 de juny de 2019

Les formes de l’aigua: Egipte

Recordeu aquelles làmines escolars tan fascinants que reproduïen el cicle de l’aigua a la naturalesa amb tanta complexitat com completesa? Solien consistir en un ampli paisatge que abastava, de forma descendent, des de les muntanyes nevades fins als oceans; un paisatge que incloïa tota mena de fenòmens meteorològics —neu, pluja, vent, núvols i un sol que escalfava la mar i feia alçar un vapor més visible que a la realitat—, a més de rius, llacs, embassaments, centrals hidroelèctriques, canals i recs; i pobles, ciutats, camps de cultiu, indústries, camins, carreteres, autopistes i un prat amb una vaca. El món resumit en una sola imatge, amb l’aigua com a nexe d’unió de tots i cadascun dels seus components, el missatge que tot infant en edat d’intentar comprendre el lloc on ha aterrat segurament agrairà.

I, malgrat tot, les formes com es pot conjugar l’aigua sovint van més enllà de l’iteratiu circuit tancat que vèiem penjat a la paret de l’aula escolar. Si no ho creieu, permeteu-me que n’exposi uns quants exemples atresorats a les vacances recents; vacances (hauré d’aclarir) durant les quals no m’he dedicat precisament a prendre les aigües. De fet, tothom coincideix que a Egipte és absolutament desaconsellat beure l’aigua de l’aixeta (usar-la per rentar-se les dents ja és matèria de discòrdia, i no penso entrar en la polèmica).

De segur tots coneixeu el clixé: Egipte —el vell i el nou, el mil·lenari i el modern— és fill del riu Nil, un país nascut al bressol de les aigües que li són naturals. Prop de les seves ribes balafia fertilitat vegetal, que contrasta amb penya-segats d’aparença desèrtica. El desert és l’absència quasi total d’aigua i un motiu principal de fascinació per a mitja humanitat. Però com bé deia el capità Haddock, és també el país de la sed, un malson que no és exclusiu dels alcohòlics.

Per combatre la sed, res com l’aigua, o a Egipte la infusió de la flor de l’hibisc, morada i astringent, paradoxalment coneguda també com aigua de Jamaica (llegeixo que causa furor a les dietes per perdre pes). Sí, no hi ha dubte que a Egipte l’aigua és considerada com a font de vida, o directament de supervivència. En puc donar fe, perquè m’he banyat al Nil prop d’Assuan i l’aigua era inesperadament freda, però molt tonificant. També era cristallina, gràcies al corrent continu. El corrent altern convida més aviat al conformisme. En altres ribes nilòtiques, malgrat la quitxalla que s’hi remulla, es desaconsella el bany per l’amenaça per a la salut que representen els paràsits fluvials. En canvi els cocodrils, postergats riu amunt d’ençà la construcció de la presa, ja els podeu expulsar de les vostres fantasies, com vau fer amb els hipopòtams molts segles enrere.


divendres, 14 de juny de 2019

La bèstia i la bèstia

Fi de curs del club de lletracremats amb «La senyora Caliban» de Rachel Ingalls, editada per «minúscula» tant en català com en castellà. Precisament l’autora va morir aquest març passat a l’edat de 78 anys, i potser només ho menciono per afegir una mica de dramatisme a una lectura que m’ha produït més fred que calor.

Dorothy, una mena de «desperate housewife» californiana que ha patit la pèrdua dels dos fills i a qui el marit tampoc fa gens de cas, inicia una relació eròtica i sentimental amb un apol·lini monstre de les profunditats que s’acaba d’escapar d’un Institut d’Investigació Oceanogràfica proper. Mentre explora les peculiaritats de la civilització de provinença del seu nou amant, Dorothy prosseguirà en paral·lel la seva vida quotidiana habitual, amb visites freqüents a la seva amiga Stella, promíscua i bevedora, però amb els peus ben plantats a terra.

El relat, una nova variació del vell tema de la bella i la bèstia, té indubtable potencial —només cal pensar en la recent pel·lícula «La forma de l’aigua» de Guillermo del Toro, per no parlar de la molt superior novel·la «Oso»—; però es desgrana amb morosa mediocritat. No vull mirar ningú, però la traducció a quatre mans de Marta Hernández i Zahara Méndez no provoca cap espurna. I, quan ni la llengua ni les idees t’estimulen, el que s’ha de fer és plegar.

Alguns dels membres del club, que s’han informat millor que jo a Internet, proposen una versió alternativa de «La senyora Caliban», en la qual el monstre es limita a ser una creació mental de la Dorothy. L’amfibi verd com a invenció! És una solució senzilla, però que requereix masses explicacions per fer quadrar tot plegat. No m’agraden les explicacions on cal forçar el sentit dels seus trets constitutius. No m’agraden, en definitiva, els contes simbòlics.

El que més m’agrada del món és discutir si Dickens parlava d’un nap i Carner el traduïa en forma de pastanaga.

dimecres, 12 de juny de 2019

Les joies de la catàstrofe


Sembla mentida com ha entusiasmat «Chernobyl», la minisèrie de cinc capítols de HBO sobre la pitjor catàstrofe provocada per l’home, que alguns ja qualifiquen com una de les millors sèries de la història de la televisió, cosa que evidentment és una exageració. El cert és que el programa té moltes virtuts, començant pel fet que explica uns esdeveniments que encara ens eren desconeguts en gran mesura; ho fa a més amb claredat expositiva, amb eficàcia dramàtica i amb una concisió que deixa amb ganes de més.

Tret d’alguns errors mínims, l’ambientació (vestuari, decoració d’interiors, vehicles, tecnologia) ha estat lloada per la seva fidelitat, fins i tot per part d’ex-ciutadans soviètics que van viure aquella època. Les interpretacions, d’actors i actrius sobretot britànics però que estan molt ben caracteritzats per semblar russos o satèl·lits, és molt ajustada i proporciona a Stellan Skarsgård, Emily Watson i especialment Jared Harris múltiples ocasions de lluïment.

Per descomptat, per aconseguir l’eficàcia dramàtica que citava a dalt ha calgut simplificar o directament sacrificar la veritat històrica. Així s’ha decidit que Anatoly Dyatlov, l’enginyer en cap de la central nuclear, exercirà el paper de dolent de la pel·lícula; que els nombrosos científics que participaren en el rescat de Chernobyl es resumiran en el personatge imaginari que encarna Emily Watson —una dona intel·ligent i audaç, capaç d’enfrontar-se a la KGB i disposada a patir empresonament, una heroïna en suma—; i que Valery Legasov, el químic inorgànic destinat a dirigir les tasques de neteja nuclear, esdevindrà heroi tràgic amb el seu suïcidi, després de revelar en el judici un seguit de veritats incòmodes. L’escena és del tot inventada, però milers d’espectadors ja postulen Jared Harris com a «santo subito» o mereixedor d’un Emmy.

«Chernobyl» encerta a l’hora de retratar un país obsedit per la bona imatge, més que pel seu correlat real. Així la desídia i la ineptitud faran front comú per desencadenar una tragèdia potser evitable. La sèrie participa tanmateix d’una visió anacrònica de la Unió Soviètica, com si encara estigués immersa a les purgues estalinistes, on es diria que qualsevol càrrec mitjà no tindria inconvenient a amenaçar amb represàlies letals.

Sap greu que, encara que el programa es basi en bona mesura en el magistral «Veus de Chernobyl» de Svetlana Alexievitx, no figuri el nom de la Nobel bielorussa a cap racó dels títols de crèdit. Però, bé, els designis de la indústria de l’entreteniment no seran mai els nostres.

«Chernobyl» ho té tot per ser un èxit: un poble disposat a la immolació per una bona causa, un estat disposat a tota traïció pel bé de la pròpia supervivència, un aparat tan corrupte com sospitàvem, i un assassí invisible en forma de radiació letal. No menystinguéssim cap d’aquestes raons. 

Skarsgard, Harris i Watson

dimarts, 11 de juny de 2019

Facebook per a principiants

«Celle que vous croyez» (titulada aquí «Claire y Clara») és un film de Safy Nebbou que adapta la novel·la homònima de Camille Laurens, publicada el 2016.

Claire Milaud (Juliette Binoche) és una professora de literatura divorciada i amb la cinquantena ja superada. Un dia crea a Facebook el fals perfil de la jove Clara per poder espiar el seu ex-amant Ludo. Així coneixerà Alex (François Civil), amic de Ludo, a qui seduirà sense donar-se mai a conèixer. A partir d’aquí la història es ramificarà en diverses solucions, a mesura que Claire la vagi explicant a la seva psicoterapeuta (Nicole Garcia). En algun moment un dels personatges asseverarà que pots escollir el final que més t’estimis; pot sonar molt versemblant literariament (com a bon film francès, peca d’excés de literatura), però la veritat és que només hi ha un final que s’acordi amb la realitat.

El problema de «Celle que vous croyez», apart del limitat interès de la trama, és que la major part de l’acció consisteix en la protagonista interactuant amb un portàtil i un mòbil. Afortunadament, el film compta com a protagonista amb una actriu prodigiosa com ho és la Binoche, d’una expressivitat màxima i una capacitat de despullament emocional incomparable. Sense ella, la pel·lícula seria negligible; amb ella, esdevé acceptable (mai imprescindible).

dilluns, 10 de juny de 2019

El turisme ens matarà tots

Com és de divertida la radioactivitat!
Definitivament (com deia l’empresa de venda d’oli d’oliva i de matalassos), és més car quedar-se a casa, per això a tots ens ha agafat la dèria de viatjar, veure món i fer-nos autoretrats («selfies») en marcs incomparables dels cinc continents (i també de les dues regions polars). Els diaris ja compten tots amb una secció fixa sobre joves precipitats a l’abisme i a la pròpia mort en un esforç per aconseguir instantànies originals; tot i que el concepte d’originalitat fa temps que va deixar de tenir sentit. Especialment, després que es publiquessin recentment els embussos que es produeixen aquesta temporada primaveral a la carena de l’Everest. Si jo fos un escalador amb una mica de dignitat, giraria cua davant d’aquesta mostra de sobre-explotació muntanyenca; però m’imagino que als escaladors dignes, que ja saben el pa que s’hi dóna, no se’ls hi acudirà mai escollir un objectiu tan masegat per l’hàbit. Per a la resta, la foto al cim de l’ Himàlaia en solitari segurament queda garantida. Com que cap amic me l’ha enviada mai, suposo que hauria de tenir un cert mèrit si no conegués el context.

De turistes estúpids el món en va ple. Ara, ran de l’èxit de la sèrie «Chernobyl» a HBO, s’ha posat de moda visitar Pripyat a Ucraïna, i fotografiar-se amb actituds de mort vivent davant d’edificis ruïnosos (no necessàriament nuclears). El compte de Twitter «Humans of Late Tourism» reprodueix casos exemplars d’aquest turisticidi rampant que tanta vergonya aliena em produeix.

I no, no sóc d’aquells que fa la distinció elitista entre el turista i el viatger, crec que sóc una barreja de tots dos cada vegada que surto de casa. No busco les experiències sensacionals i úniques, però miro d’evitar les situacions d’aglomeracions massificades; per això, si torno mai a Venècia, passaré el mínim temps possible a la plaça Sant Marc, i quan visiti el Louvre, ni tan sols m’aturaré davant de la Gioconda, ja que tal com estan les coses, és més fàcil i profitós buscar-ne una bona reproducció a Google. 

A més (serà cosa de pertànyer a una generació diferent?) no hi trobo cap gràcia a fer-te un «selfie» davant d’un d’aquests quadres famosos. És per certificar que hi has estat (i no te l’has mirat)? Té res de memorable haver fet el mateix que fan milions de persones anualment i immortalitzar-ho amb una mala fotografia? Per no parlar dels milers que es creuen infinitament graciosos, no tan sols per fingir que aguanten la torre de Pisa, sinó per fer-se fotos on sembla que pessiguen el vèrtex de la Gran Piràmide o besen el nas de l'Esfinx. Quanta vergonya aliena, per Tutatis!

L'Holocaust c'est moi.
De totes maneres a l’estada recent a Israel, potser perquè abunden les visites en grup, no he pogut evitar algunes situacions de sobreexplotació turística en les quals hagués preferit no participar. Un d’aquests casos va ser la visita al Museu de la Memòria de l’Holocaust, un indret que hauria de ser colpidor, però que només és angoixant per les multituds que envaeixen les sales i que impedeixen veure-hi res. A més, el recorregut imita el procediment de les plantes d’IKEA, i no hi ha manera d’accedir a la sortida si no és passant per totes les sales, sense possibilitat de drecera. Sense voluntat de faltar el respecte, els visitants poden sentir-se com deportats camí d’un camp de treball.


Una altra oportunitat on pots topar-te amb les multituds és durant la visita als punts més venerats de la cristiandat. I enlloc és tan exagerat com a l’església del Sant Sepulcre a Jerusalem, un temple que té repartides les seves dependències entre quatre faccions del cristianisme, totes elles a la grenya i amb una hostilitat ben palesa. No són en cap cas un bon exemple de les propietats conciliadores de la religió; però als milers de fidels que hi acudeixen en manada, tant els hi fa i estan disposats a fer tres hores de cua per postrar-se, resar o criar estigmes davant de fites diverses del camí al Calvari. Qui no vulgui cues, haurà d’aguantar igualment les gernacions que circulen per l’església, però podrà fugir cames ajudeu-me quan se n’afarti. La ciutat vella de Jerusalem és com un gran basar entre àrab i medieval; però aclapara menys que qualsevol de les seves esglésies.

diumenge, 9 de juny de 2019

Germans de sang, germanes de nom

«The Sisters Brothers» (horrible títol que no deixa d’evocar La Trinca) és la primera incursió del sempre sòlid Jacques Audiard en el cinema americà; també és la seva primera adaptació d’una història que no li és pròpia, en aquest cas la novel·la homònima del canadenc Patrick deWitt, que firma amb el seu coguionista habitual Thomas Bidegain. Es tracta d’un peculiar western que barreja elements arquetípics amb algunes sortides de to que desconcerten i estimulen al mateix temps.

Charlie i Eli Sisters (Joaquin Phoenix i John C. Reilly) són dos pistolers a sou que es mouen per la Costa del Pacífic en plena febre d’or californiana. Contractats per un misteriós personatge conegut com el Comodor perquè trobin i eliminin a Hermann Kermit Warm (Riz Ahmed), l’encàrrec es complicarà quan el seu còmplice John Morris (Jake Gyllenhaal) s’alii amb Warm per dur a terme un projecte idealista que aspira a un món menys violent.

La trama es va desenvolupant de forma episòdica, sense gaires indicis de cap a on es dirigeix. Conté, això sí, moments quasi còmics, girs irònics, converses sorprenentment introspectives i, sobretot, una sensació de fi de cicle. Els homes de la frontera comencen a mostrar signes de fatiga, s’han adonat de l’esterilitat final de l’ús de les armes, i busquen una sortida digna, encara que sigui fent de botiguers.

A «The Sisters Brothers» hi ha també paisatges esplendorosos (la fotografia va a càrrec de Benoît Debie), alternats amb fosques escenes nocturnes, només puntejades per l’esclat dels trets; i una banda sonora prodigiosament complexa d’Alexandre Desplat, que combina els elements tradicionals del «western» amb una sensibilitat de jazz contemporani. Hi ha, a més, quatre actors de primera, en ple ús de les seves facultats, actuant per a benefici del públic amb total generositat. Phoenix, amb el seu personatge rampellut i violent, és el que més respon a les expectatives que ens havíem fet, mentre que Reilly és indubtablement «Best in Show».

Deixeu-me postil·lar que al film hi tenen papers petits, però no irrellevants, actors i actrius com l’Allison Tolman de la televisiva «Fargo», la transsexual Rebecca Root, l’emblemàtic (i mut) Rutger Hauer, i l’entranyable Carol Kane.

De vegades cal que el talent vingui d’Europa per il·luminar i aportar variacions als gèneres típicament americans. «The Sisters Brothers» és una invitació inusitada a la pau interior, i el seu elaborat final és un dels més satisfactoris que em permet la meva pobra memòria de la darrera dècada. Poseu-la al calaix de «joies de la temporada amb vocació de durar».

dissabte, 8 de juny de 2019

Un món de metros: València (2)


No sé si és que el metro de València ha crescut des de la darrera visita de 2012 o és que ara hi inclouen tota mena de línies —tren lleuger, tren pesant, rodalies i tram— en el mapa. Els hi surten 9 línies, 169 estacions i 175,4 quilòmetres de xarxa. Deixant de banda la distribució poc uniforme de les estacions sobre les línies (potser per respectar les zones tarifàries), el redisseny de Conca y Marzal em sembla modèlic: una de les joies de la corona d’aquesta col·lecció de grafs. Elegant, ordenat i molt comprensible, tot el que se li ha de demanar a un mapa ben parit. I, de propina, dibuixa una forma arbòria.

divendres, 7 de juny de 2019

El futur ja és cosa del passat


Torna «Black Mirror» a Netflix amb una cinquena temporada de format clàssic de només tres episodis, cadascun d’una mica més d’una hora. Charlie Brooker continua explorant les formes com les noves tecnologies poden afectar la nostra vida quotidiana, tot i que aquest cop el que es descriu més que una projecció distòpica és un reflex bastant fidel de la realitat present. Per altra banda, potser perquè la fórmula comença a mostrar signes de fatiga, els temes dels capítols són variacions sobre qüestions que ja s’havien tractat en temporades anteriors.

«Striking Vipers» (el nom d’un videojoc) va de dos amics de joventut (Anthony Mackie i Yahya Abdul-Mateen) que es retroben 11 anys més tard, quan el primer s’ha convertit en un pare de família, i es connecten a un joc de realitat virtual de tipus «Mortal Kombat». Les sensacions que viuen els seus avatars quan lluiten són ben reals; però, què els impedeix passar de la violència al sexe?

Aquest ha sigut el capítol que més m’ha interessat i el que més m’ha fet pensar. Explora assumptes de fluïdesa sexual, dels nous límits de la fidelitat conjugal en el temps del cibersexe, i del transfons homoeròtic de tantes bones amistats masculines. Potser a l’episodi li falta una mica més d’audàcia a l’hora d’enfonsar-se en les possibilitats que ofereix la realitat virtual, però encara així és prou maliciós i sexy.


«Smithereens» («miques», aquí el nom d’una xarxa social) narra la història del xofer d’un servei de tipus Uber (Andrew Scott) que segresta un empleat d’una empresa tecnològica amb el propòsit de poder parlar amb el seu Executiu en Cap. Darrera d’aquesta intriga hi ha una crítica a la dictadura dels «likes» —tema que ja s’havia tocat amb més gràcia a «Nosedive» de la tercera temporada— i a la frivolitat amb la que emprem les xarxes socials sense ser conscients de les repercussions tan serioses que poden tenir en algunes ocasions. Sigui com sigui, les raons d’aquest taxista enfollit resulten una mica febles, i l’episodi només se salva per l’energia i la convicció d’Andrew Scott, tant convincent aquí com quan fa de Moriarty a «Sherlock» o de capellà catòlic a «Fleabag».


«Rachel, Jack and Ashley Too» alterna dues trames clarament relacionades. Per un costat tenim a la super-estrella pop Ashley O (Miley Cyrus), atrapada per un contracte lleoní en una maquinària musical per la qual no sent cap interès i de la qual només somia alliberar-se. Per l’altre, la tímida Rachel (Angourie Rice), fan adolescent d’Ashley O, a qui li acaben de regalar una nina-robot modelada a partir de la personalitat de l’artista. De forma inesperada (però esperable), les seves vides confluiran quan una requereixi els bons serveis de l’altra.

Celebritats virtuals, explotació «zombie» d’artistes difunts, marxandatge inexcusable que treu profit de la immaduresa del públic… Tot això ja existeix i ho coneixíem, res de nou doncs. Potser per l’edat de les protagonistes, tot el capítol té un aire intranscendent i eufòric d’aventura juvenil. Miley Cyrus continua dinamitant a consciència el seu antic paper d’ensucrada nena Disney i resulta el millor de la funció.

No és aquesta cinquena temporada de «Black Mirror» una de les més memorables; però es deixa veure sense ensurts. No seré jo qui us en dissuadeixi de la seva visió.

dijous, 6 de juny de 2019

Tota religió és una restricció

Mesquita a Aswan
Incidentalment les nostres vacances recents es van veure afectades per dos fets religiosos que imposen restriccions a la vida quotidiana. El primer el vam trobar a Egipte, ja que el Ramadà aquest any va coincidir «grosso modo» amb el mes de maig (6 de maig - 3 de juny). Des del punt de vista profà associem aquest mes amb la penitència que suposa no menjar, ni beure, ni fumar, ni fornicar durant les hores de llum diürna, una abstenció especialment dura en els mesos propers al solstici d’estiu. Sorprenentment, el Ramadà té també un vessant joiós, que es reflecteix en l’Iftar, l’àpat vespertí amb el que es trenca el dejuni. Els grans hotels ofereixen esplèndids bufets, on seguint la tradició els dàtils frescos constitueixen l’aperitiu. Les nits de Ramadà són particularment festives i n’hi ha que les passen en vetlla, com en un Sant Joan d’un mes de durada.

Sembla que la il·luminació multicolor i els fanalets són de rigor. A Egipte he observat que abunden una mena de falles/pinyates plenes de cromatisme i de cartró pedra que centren la decoració de patis domèstics i halls d’hotel. Un costum molt entendridor és que, quan s’acosta l’hora de trencar el dejuni (les 18:30 en un país que no coneix el canvi horari i que ara coincideix amb el temps de Barcelona), a les vores de les carreteres s’aposten nens i joves amb bosses de plàstic que contenen el mos mínim —un plàtan i un bric de suc de fruites— per oferir als conductors passavolants.

Pels turistes no musulmans, l’única conseqüència palpable del Ramadà és que els museus i la majoria de monuments tanquen una hora abans (potser per no posar a prova la resiliència del seu personal). El foraster mínimament empàtic evitarà menjar i beure en públic. Se suposa que vells i malalts —així com infants, diabètics, mares lactants o dones menstruant— en queden exempts; però, a qui li agrada significar-se?

Jerusalem, divendres 18:30
Ja saltant a Israel, topem amb el Sàbat, que transcorre cada setmana entre el crepuscle del divendres i el crepuscle del dissabte. Segons les interpretacions més estrictes de la Bíblia hi ha una pila de coses que un jueu com cal no pot fer durant aquest moment de la setmana. La llista d’activitats prohibides inclou llaurar, sembrar, fer la collita, encendre el foc, apagar el foc, cosir i cuinar. Una interpretació més àmplia inclou també qualsevol interacció amb l’electricitat.

Es tracta de restriccions que s’oposen a qualsevol sentit de la modernitat i del sentit comú, i malgrat tot estan plenament vigents a Jerusalem, una ciutat de 900.000 habitants, no tots ells necessàriament creients. L’efecte real del Sàbat es tradueix en una cessació del transport públic a dos quarts de set del divendres. La ciutat esdevé un poblat zombie, les males llengües afirmen que en els barris més ortodoxos apedreguen els cotxes que gosen circular-hi. El turista que vol ser servit ha de confiar en els musulmans (o en els jueus laxos i descreguts).

A l’hotel, el que més m’intriga és l’ascensor programat en mode Sàbat (un senyal lluminós ho indica). Els seus botons no responen a la pulsació de l’usuari. Dedueixo que puja i baixa metòdicament i s’atura a totes les plantes, aliè a les intencions dels seus ocupants.

Fonts ben informades m’asseguren que el Sàbat no és d’obligat compliment a tot el país i que a Tel Aviv es passen totes aquestes repressions per la figa. Serà qüestió de tornar-hi en un futur pròxim amb més calma.

dimecres, 5 de juny de 2019

Remake/remodel

M’agrada molt investigar les versions, les interpretacions que fan els artistes de les cançons dels altres; i més encara quan enriqueixen els originals des d’una direcció totalment inesperada. Però avui això no toca. Del que volia parlar és de les versions, conversions, regressions i perversions que un compositor fa de les seves pròpies cançons.

Els motius per alterar els originals és divers i no sempre plausible, però sempre hi és present una ombra de “pentimento” en aquestes activitats furtives. Ningú no queda satisfet al primer intent, cal intentar-ho de nou des d’una perspectiva diferent, cal equivocar-se millor.

L’exemple capital deu de ser el de Bob Dylan, que ha reinterpretat el seu repertori en totes les claus possibles, des del rock més eixelebrat fins al folk fronterer facció mexicana, per a desesperació dels seus admiradors més intransigents. Des de fa molts anys el veig emprenyat per la seva feixuga càrrega, disposat a espolsar-se fans amb versions tècnicament impossibles. Pel meu gust, la millor d’elles al costat de “The Band” al disc “Before the flood”.

Bryan Ferry gravà al seu “Let’s stick together” versions molt similars a les de Roxy Music. Cap novetat. Caetano Veloso intentà atacar el mercat americà, via la discogràfica Nonesuch, amb alguns temes clàssics i despullats d’instrumentació. Sense gaire èxit, que jo sàpiga.

Més recentment Luis Eduardo Aute ha fet una sèrie d’Auterretratos que ens ha fet adonar que té més cançons memorables de les que pensàvem que podíem recordar. Per qui no tingui manies de correcció política i sigui cònsol honorari de Verbàlia, recomano vivament els dos primers volums.

Jaume Sisa va engendrar amb la seva “Bola voladora” probablement el pitjor dels seus discos. No sé qui li aconsellaria tornar a enregistrar les seves cançons més populars amb un grup de joves més aviat insignificants. Molt millor la seva revisió que va fer en clau pop-tecno amb l’ajuda de Melodrama a principi dels anys 80.

Però, sense cap dubte, la millor reinterpretació de totes les que conec és el “Reveries” de Paolo Conte. Aquesta concessió al mercat americà, amb nous enregistraments dels vells estàndards de l’artista, és una joia del cap als peus. Segurament només fou apreciada pels incondicionals de costum i no li obrí cap nou mercat, però quanta alegria en aquestes reescriptures. No us el perdéssiu, si és que encara hi ha discos d’algú.

dimarts, 4 de juny de 2019

Qüestions de seguretat

Potser ja ho hem oblidat, però en temps més optimistes i força recents vam arribar a pensar que el món era tot nostre, receptiu i obert les vint-i-quatre hores del dia, no fos cas que el volguéssim visitar. Només una dieta continuada de terrorisme i bombes en els contextos més inesperats, tan típic de la segona meitat del segle XX, ens ha fet tocar de peus a terra i ens ha recordat que el perill és pertot arreu i que quedar-se a casa pot ser tan letal com viatjar a l’altra punta del planeta.

Aquesta reflexió tan de pa sucat amb oli ve inspirada per la nostra estada recent en un dels parells de punts més explosius del planeta, com són Israel i Egipte. A Egipte jo ja hi havia estat fa prop de 20 anys, quan la massacre del temple de Hatshepsut (62 víctimes l’any 1997) era encara recent. El corcó terrorista ha continuat actuant amb intermitències, de manera que la indústria turística (la segona font d’ingressos del país després del Canal de Suez) no ha acabat de recuperar-se. Tot just l’any passat hi va haver víctimes sud-coreanes i durant la nostra estada un artefacte va esclatar prop d’un autobús de turistes sud-africans a la zona de les piràmides, afortunadament sense víctimes mortals.

He observat alguna reacció visceral des de «casa nostra» del tipus «no m’acosto a Egipte ni boja» com a model de conducta. Potser ja hem oblidat que un cotxe ben controlat en el seu descontrol va sembrar de morts la nostra Rambla l’agost de 2017. O sigui que val més que perdem la por, que aquella gent necessita les nostres divises, i el país ja podeu comptar que val molt la pena.

A més, es nota un esforç visible per infondre una sensació de seguretat, especialment en objectius turístics evidents, com ho és el Museu d’Art Egipci de la capital, que està pràcticament envoltat de barreres protectores. Hi ha arcs detectors de metalls a l’entrada dels museus, als hotels i al metro; però quan sona l’alarma ningú no sembla fer-ne esment.

A Israel, apart d’aquestes mesures de seguretat típiques dels aeroports, hi ha la presència constant de l’exèrcit als carrers. El país té un servei militar obligatori de dos anys i vuit mesos pels homes i de dos anys per les dones. Els ciutadans musulmans i els ultra-ortodoxos dedicats als estudis bíblics n’estan exempts. És una mica trist de dir, però la veritat és que aviat t’acostumes a conviure amb aquesta gent uniformada i armada que habita una realitat paral·lela amb la que difícilment hauràs d’interactuar. Només una nit, a la Ciutat Vella de Jerusalem, ens impediren el pas al basar pel fet de no ser musulmans.

Cada terra fa sa guerra. A Egipte t’obliguen a descalçar-te als controls de seguretat de l’aeroport. A Israel et pregunten si has fet tu mateix la maleta i la teva relació amb el company de viatge. És el meu marit, respons, amb la tranquil·litat que suposa  esperar que no et lapidin aquí.

dilluns, 3 de juny de 2019

Hi ha que neixen estrellats

Com que la música de Queen sempre m’ha produït picors, em vaig negar a contribuir a l’esplendorós èxit comercial del «biopic» «Bohemian Rhapsody». En canvi Elton John, un artista que em va fer molta companyia en la primera joventut (quan va enregistrar els seus millors àlbums, tot sigui dit), ha sigut el motiu principal per anar a veure «Rocketman», la biografia dels seus primers quaranta anys de vida. Curiosament, el seu director Dexter Fletcher va ser el que va haver de concloure el rodatge de «Bohemian Rhapsody», quan Bryan Singer es va veure forçat a plegar a causa del seu historial d’abusos sexuals a adolescents. Curiosament, Taron Egerton, que en el film fa d’Elton John en versió afavoridora, ja havia coincidit amb el músic a la gran pantalla a l’oblidable «Kingsman: The Golden Circle».

«Rocketman» explica una història ben poc original: la de l’artista d’èxit precoç i fulgurant, que s’enfonsa en totes les addiccions possibles (sexe, alcohol, drogues, bulímia i rock & roll) i accedeix a una redempció «in extremis». El fet diferencial en aquest cas és que el protagonista és un aneguet lleig, i homosexual de propina; pel que fa a la resta, ja ho hem vist un munt de vegades. La secció dedicada a la infantesa i a l’harpia de la seva mare (una excessiva Bryce Dallas Howard) és la part més immediatament prescindible.

Després la cosa agafa color, perquè Egerton és un actor competent i té un timbre de veu que pot fer recordar a l’autèntic Elton. Jamie Bell, en el paper del lletrista constant Bernie Taupin, torna a destacar malgrat la seva minsa presència física (per a quan un salt definitiu a la fama, Jamie?) I tota pel·lícula que contingui una intervenció de Gemma Jones pot comptar amb el meu vot assegurat.

Però el que fa de «Rocketman» un espectacle agradós són els seus números musicals, tan fantasiosos i coloristes, com propulsors de la trama. Aquí hi ha idees, coreografia i vestuari extravagant. Una bona manera d’entomar els clixés i dur-los una passa més enllà.

Tot i així, el film conté una mena de lliçó moral, i una sanció positiva de l’homosexualitat d’Elton. A Rússia han censurat la rebolcada d’Elton amb el seu productor (Richard Madden a la gran pantalla), o sigui que aquesta producció d’alt consum encara conté elements possiblement subversius en parts del món dit civilitzat. Viure per veure.

diumenge, 2 de juny de 2019

L’apocalipsi pot esperar

Feia literalment dècades que es parlava de l’adaptació a la pantalla de la novel·la de 1990 «Good Omens» («Bons presagis»), mítica obra de culte a quatre mans dels mestres del gènere fantàstic Terry Pratchett i Neil Gaiman. Finalment ha estat l’acció combinada d’Amazon Studios i la BBC la que ha aconseguit estrenar una sèrie televisiva de sis capítols, tàcitament recolzada per un guió escrit pel propi Gaiman.

L’argument de «Good Omens» gira entorn del naixement de l’Anticrist, del qual se suposa que quan faci onze anys (l’any 2018) desencadenarà l’apocalipsi que posarà fi a l’univers. El dimoni Crowley (David Tennant) i l’àngel Aziraphale (Michael Sheen), després de compartir variades peripècies durant segles d’existència terrícola, es resisteixen a acceptar la fi de tot plaer terrenal, i buscaran la manera de boicotejar la fi dels temps.

Atès que Terry Pratchett és un dels factòtums de l’assumpte, aquest material de transcendència metafísica, que afecta les tradicionals escatologies bíbliques, és contemplat amb sorneguera irreverència i detalls decididament excèntrics. Així, per exemple, els quatre genets de l’apocalipsi —la Guerra, la Fam, la Mort i la Contaminació (que va substituir la Pesta, quan aquesta es va jubilar)— són convocats per un missatger a domicili d’una empresa tipus SEUR; el ca terrorífic de l’Anticrist és un simpàtic exemplar de «Border Collie»; hi ha una ordre de monges satàniques però molt ineptes; i els àngels són purs, però força mesquins.

Desconec la novel·la original, però alguna cosa em fa sospitar que l’adaptació n’és molt fidel, massa fidel. El que funciona a la pàgina escrita, no sempre funciona igualment al terreny visual. Potser Gaiman s’ha excedit a l’hora de respectar el que el seu col·lega difunt va escriure; perquè una mica més de llibertat haguera estat més eficaç.

El producte acabat resulta decent, encara que els efectes especials voregen el «baratillo». La trama no funciona de cap de les maneres, potser perquè no hi ha mode de conjuminar elements tan diversos, i en alguns moments es fa francament tediosa (les inacabables escenes de l'intercanvi de nadons). M'ha irritat particularment l'Anticrist i la seva colla de vailets: el primer, pel poc carisma que té, i els nens, en general, pel poc interès que desvetllen en una trama que hauria d'estar destinada als adults.

La majoria d’actors contractats, tots ells tan famosos (la sèrie ha d'haver sigut obscenament cara), limiten la seva prestació a breus esforços sense gaire mèrit. Sentireu aquí a Frances McDormand, com a veu de déu, i a Benedict Cumberbatch com a veu de Satan. A Nick Offerman (de «Parks and Recreation) com a Ambaixador dels Estats Units, a Mirelle Enos, a Derek Jacobi, Miranda Richardson i Brian Cox. Només John Hamm, amb un paper d'arcàngel Gabriel que no era en el llibre, despunta una mica més.

"Good Omens" només funciona quan són en pantalla Michael Sheen i David Tennant, tots dos excel·lents actors, aquí entendridors en una relació amistosa que frega l'enamorament. Mai un àngel i un dimoni havien fet tan bona parella.

dissabte, 1 de juny de 2019

Un món de metros: Atenes, el Caire i Jerusalem

La combinació d'aquestes tres xarxes pot semblar una mica arbitrària, però el fet determinant és que hem sigut usuaris de totes tres durant els darrers quinze dies. A Atenes, parlant amb propietat, no hi havíem d'haver estat, però quan tens vuit hores d'esbarjo entre dos vols, és inevitable acostar-te a la capital grega per fer-ne un primer tast.

La xarxa d'Atenes no ha crescut gaire des de la darrera visita: tres línies, 84 quilòmetres de vies i 65 estacions. Hom esperaria que els Jocs Olímpics de 2004 impliquessin una certa renovació del material, però la veritat és que el metro d'Atenes es veu envellit i amb sospitoses substàncies grumolloses sota els seients. Fa gràcia la icona del vaixell prop del Pireu.

El Caire també ha progressat adequadament. A la seva darrera reencarnació les tres línies sumen 80 quilòmetres de vies i 64 estacions. La línia directa a l'aeroport és cada dia una mica més propera. Aquesta representació que m'antecedeix, no sé si és oficial, però és ideal, inclosos els colors parxís i el riu Nil.

El metro del Caire ha de ser un dels més corporalment densos del món (i d'olors íntimes més desagradables). Tenen sort les femelles de comptar amb uns vagons centrals femenins, on les viatgeres poden deixar de respirar el tòrax entresuat dels mascles, al seu gust.

Aquest metro també és beneficiós pels que pentinem cabells blancs, o una certa decrepitud estructural, ja que sempre hi ha un jovenot que ens cedeix el seient. No sé si perquè ens veu vells o perquè ens veu estrangers. Però la veritat de la bona és que al Caire s'estimen la gent d'una certa edat.

A Jerusalem no trobareu metro, només tramvia. És el mitjà de transport més modern de tots tres (data del 2011). Són 13, 8 quilòmetres i 23 estacions arrenglerades en una sola línia. S'hi ha dibuixat el perfil de la ciutat vella i el de l'estació central, també s'indica els carrers pels que passa. Diria que s'ha exagerat la ziga-zaga del traçat, potser per afegir-hi dramatisme.

dijous, 30 de maig de 2019

El món als seus peus


Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

(«El pi de Formentor», Miquel Costa i Llobera)

En Melcior Comes amb la seva novel·la «Sobre la terra impura» ha assolit un èxit editorial considerable, fàcilment traduïble en el llenguatge dels guardons: finalista al Premi Òmnium a la Millor Novel·la Catalana de l’Any (2018) o Premi Crítica Serra d’Or (2019). Per no parlar de la seva presència molt activa a les xarxes.

El llibre, mallorquí fins a la medul·la, va de possessions immobiliàries i de nissagues de poder, centrades en una família d’industrials del calçat (de forma gens dissimulada s’apunta a les marques Camper i Lotusse). Conté bones dosis d’intriga que no es resolen fins gairebé el final i una extensió considerable de més de 500 pàgines. Amb la seva barreja de fantasmes del passat, actes terroristes, desaparicions, drogoaddiccions i fins i tot una violació, el llibre sembla ideal com a material de base per un serial de sobretaula, però també com a mandrosa lectura estiuenca.

El narrador, innominat durant gairebé la totalitat de la novel·la, és un escriptor d’èxit decreixent i vida conjugal fallida. En acceptar l’encàrrec d’escriure la biografia de l’actriu i cantant Dora Bonnín, firma sense adonar-se un pacte de cessió de la seva ànima: un cas flagrant del poder corruptor dels diners.

Melcior Comes evita el perill del clixé amb un estil intel·ligent, eficaç i foscament humorístic, molt per sobre del que caldria esperar d’un melodrama d’aquestes característiques. Empra també recursos literaris que allunyen «Sobre la terra impura» de les lectures de mer consum: diàlegs que simultaniegen temps diversos, gestos postmoderns del narrador (que és conscient que es troba dins d’una novel·la i posa títols arbitraris davant d’alguns fragments), o fins i tot testimonis en primera persona d’uns fets que no s’han presenciat. Aquestes «audàcies» de vegades sonen una mica a trampa, ja que el punt de vista és inconsistent i se’l violenta sovint per afavorir la intriga. També resulta trampós que dos dels personatges crucials —el pare del narrador i l’Isaac— romanguin fora de camp durant gran part de la novel·la.

De tots els personatges el que més m’ha interessat és el de n’Higini Verdera, que amb la seva riquesa de matisos, supera àmpliament l’estereotip del malvat capitalista. En canvi, tant en Bruc com la Gris m’han semblat dotats d’unes psicologies molt poc creïbles. Pel que fa al literat narrador, davant del qual totes les dones atractives cauen rendides als seus peus, acostumo a sospitar que es tracta d’un cas de «wishful thinking» per part de l’autor. Ja li agradaria que fos així!

Una darrera qüestió, purament de gust (que a mi em fa nosa), i és l’afició que mostra en Comes pels vocatius, que apareixen a una de cada dues línies de diàleg (exagero):

—Va, filòsof! No em facis perdre el temps!
—(…) Anem, company, que t’ensenyo el sobre.
—Però dels pares, nebot, no només n’heretem les riqueses…
—Ets a Barcelona, escriptorel·lo?
—Què et passa, bubu? Què et passa?
—La Griselda és una tia fabulosa, eh, col·lega?
—Les blanques o les negres, company?
—Mon cor estima un arbre! Endavant, Macduff.
—Va, Xècspir, ara em diràs la veritat, eh?


Confessaré que «Sobre la terra impura» m’ha decebut una mica. Per mor de la intriga es llegeix amb interès; però el llibre es fa llarg i no paga l’esforç. L’últim gest d’en Leo no hi ha manera de justificar-lo. Gairebé seixanta anys enrere, Terenci Moix, a la conclusió precipitada de «El dia que va morir Marylin», ho va fer molt millor a l’hora de reproduir un moment de rebel·lia contra l'status quo.

dimecres, 29 de maig de 2019

Encontres íntims a la quarta paret

La seducció del catolicisme
Phoebe Waller-Bridge, guionista de la trencadora sèrie «Killing Eve», és també monologuista d’èxit, creadora del personatge de Fleabag, que de l’escenari teatral al Festival d’Edimburg de 2013 va saltar a la televisió gràcies als bons oficis de la BBC (podreu veure les dues temporades de la sèrie amb tota comoditat, pagant l’impost revolucionari de can Amazon).

«Fleabag» pertany a la tradició recent de la comèdia incòmoda, on cada somriure que s’esbossa queda finalment congelat per les seves desafortunades conseqüències. La protagonista anònima (com ho són gairebé la resta dels personatges), que suposadament hem d’identificar com Fleabag, ha arribat a la trentena amb una considerable càrrega de culpa: una millor amiga suïcida, per exemple, el fantasma de la qual sobrevola tota la primera temporada (2016). També té una germana amb la que s’enfronta amb competitivitat tòxica, un cunyat bavosament repulsiu, i un pare vidu amistançat amb una dona dominant i manipuladora. Per acabar-ho d’adobar, la seva vida laboral és clarament deficitària.

La resposta de Fleabag a tanta dissort sol ser la irritació, l’estirabot i la voracitat sexual mancada d’autoestima. És senyal d’identitat del programa el trencament de la quarta paret que succeeix cada vegada que la protagonista fa un apart adreçant-se als espectadors. És un recurs defensiu que empra el personatge per prendre distància amb la seva situació personal, i a la vegada establir un corrent de confidències amb el seu públic.

La segona temporada (2019), potser encara més satisfactòria, se centra en la boda del pare amb la seva amant (una formidable «as usual» Olivia Colman) i en la relació que estableix Fleabag amb un capellà catòlic (Andrew Scott). Conté significatives aparicions de Fiona Shaw i Kristin Scott Thomas (amb un monòleg memorable sobre les dones i el dolor). No per això són menys dignes d’aplaudiment les prestacions de la germana (Sian Clifford) i el cunyat (Brett Gelman), així com les de la pròpia Waller-Bridge.

«Fleabag» diverteix, xoca i toca la fibra, tot a la vegada. És una bona mostra del que es pot fer de nou amb una sèrie televisiva, quan les dones prenen el timó. Molt i molt recomanable.

dilluns, 27 de maig de 2019

Agitprop

Des del primer moment ja va quedar clar que "The Good Fight", la seqüela de la triomfal "The Good Wife", no es conformaria a ser una aplicada còpia de l'original, amb el protagonisme desplaçat a l'abans secundària Diane Lockhart (Christine Baranski). L'arribada al poder de l'infaust Donald Trump devia produir efectes traumàtics en els creadors de la sèrie, el matrimoni de Robert i Michelle King (amb l'afegitó de Phil Alden Robinson), que ja al minut u del primer episodi mostraven una Diane desconsolada davant de l'inesperat triomf del groller empresari de color carbassa.

Aquesta vocació pel comentari polític d'actualitat s'ha anat accentuant en temporades successives i a la tercera, tot just completada, ha esdevingut tan exagerada que la consistència dramàtica n'ha quedat seriosament compromesa. Els guionistes semblen contemplar la presidència trumpiana com un fenomen gairebé meteorològic, proper a l'apocalipsi, i fan que durant tota la temporada a Chicago no hi brilli mai el sol, sinó que plogui a bots i barrals enmig d'una atmosfera tenebrosa que no té res a envejar a la batalla de Winterfell de "Joc de trons". Diane, el marit de la qual té un paper rellevant a la nova administració, s'ha de mossegar la llengua més d'una vegada per no posar en perill el seu matrimoni i acaba col·laborant amb una cèl·lula clandestina de dames anti-sistema, quasi terroristes de saló.

Sensible als aires que corren, aquesta temporada dóna molta importància al moviment #metoo i el bufet d'advocats titular ha de decidir si cal amagar sota la catifa els abusos sexuals del difunt patriarca fundador Carl Reddick o bé fer-ne un simulacre de depuració. També són rellevants els capítols que aborden els biaixos relatius a les qüestions de raça, que vistos des de casa ens poden semblar un xic paranoics.

"The Good Fight 3.0" es torna una mica boja, quan a cada capítol presenta un curt musical de dibuixos animats (força divertit), en el qual de forma didàctica s'intenta explicar alguna qüestió de rabiosa actualitat (com la censura a la Xina o els contactes sinistres del President Taronja, pluges daurades incloses). També es torna absolutament dement, per culpa del personatge que encarna l'actor Michael Sheen amb el seu apassionament habitual: un tipus superb i antipàtic, erotòman i politoxicòman. La seva presència -potser un intent de crear un revulsiu similar al de Michael J. Fox a "The Good Wife"- mai no acaba d'encaixar i resulta finalment injustificable.

Aquesta temporada és especialment deslleial tant amb Maia (Rose Leslie) com amb Lucca (Cush Jumbo), que queden esborrades durant gran part de la peripècia. Hem rigut de tant en tant, i la cosa s'aguanta just pels pèls, però aquest no és el "The Good Fight" que tant havíem estimat.

dimarts, 14 de maig de 2019

Blog tancat temporalment

L'obrirem de nou quan l'autor sigui capaç de completar la lectura d'un llibre.