dilluns, 14 d’octubre de 2019

Una fantasia una mica més fantàstica

Recordem-ho, l'any passat la primera part de la primera temporada de "Disenchantment" va deixar-nos freds a tots i l'opinió unànime fou que la idea original de Matt Groening, duta a terme en realitat per una colla d'altres guionistes, no havia estat gaire inspirada. L'estrena recent de la segona tanda de deu capítols ha agradat, en termes generals, una mica més. Tanmateix no gosaria afirmar que hagi millorat la qualitat del producte, sinó que ara ja sabíem el que podíem esperar, o sigui que les expectatives no estaven tan altes. A més és inevitable que, a mesura que et familiaritzes amb els personatges, hi descobreixes més matisos i la seva personalitat es va fent més completa.

Aquesta temporada no conté tantes trames que ocupin més d'un capítol, tot i que hi ha una certa continuïtat en els esdeveniments de la sèrie. Potser el seu principal problema és la falta d'homogeneïtat en el to dels diversos capítols: a partir d'un ambient vagament medieval s'introdueixen tocs fantàstics de tots els gèneres possibles. Hi ha civilitzacions antigues, viatges escatològics al cel i a l'infern, criatures fantàstiques del bosc, monstres marins i fins i tot un capítol "steampunk". Fer encabir de forma satisfactòria tota aquesta diversitat sota un mateix títol resulta tasca poc menys que impossible.

Afortunadament comencem a sentir simpaties particulars per alguns membres d'aquesta patuleia. Si l'elf Elfo (Nat Faxon) va ser qui primer em va enamorar pel seu caràcter de marginat entre els marginats, ara el dimoni Luci (Eric Andre) va revelant que no és tan agre com aparentava i que potser fins i tot amaga un cor ben tendre. En quant al príncep Merkimer (Matt Berry), convertit en porc a causa d'un encanteri, no puc evitar contemplar-lo com una ànima bessona.

Dins del món de la televisió animada "Disenchantment" no té ni de lluny la categoria de "BoJack Horseman", però amb tota seguretat faré un tast de la propera temporada (prevista pel 2020-2021).

diumenge, 13 d’octubre de 2019

Ashleigh o els perills de la virtut

Cap pel·lícula de Woody Allen haurà tingut una carrera comercial més accidentada que «A Rainy Day in New York» («Un dia plujós a Nova York»), conseqüència directa de la creixent sensibilització sobre abusos sexuals, antany consuetudinaris, en el món de la faràndula i més enllà. Tot i que les acusacions que pesen sobre el director de Brooklyn tenen orígens llunyans en el temps, mai no s’ha arribat a demostrar la seva veracitat davant la llei. Encara així, els actuals protocols de bones maneres que regeixen als Estats Units, han convertit Allen en un empestat, de manera que Amazon, que era la productora del film, ha impedit l’estrena americana del film i ha tallat tota la relació amb el seu director.

Considerem-nos doncs afortunats per no viure en indrets tan puritans i poder gaudir, encara que sigui amb un any de retard, d’aquesta comèdia romàntica i més aviat inofensiva. Fa temps que Woody Allen funciona en mode pilot automàtic, amb les neurones a mig gas, de manera que poques sorpreses trobarem en aquest conte de fades ambientat a una Nova York no plujosa sinó directament monsònica.

El seu protagonista, portentosament anomenat Gatsby Welles (Timothée Chalamet), és un universitari ludòpata fill de les altes esferes de la ciutat. Acompanyat de la seva xicota Ashleigh (Elle Fanning), una provinciana filla de banquers de Tucson (Arizona), es disposa a passar un cap de setmana romàntic a la Gran Poma encisera; però l’entrevista que ella té concertada amb un director de cinema de culte (Liev Schreiber) separarà el camí dels enamorats per introduir un canvi substancial a les seves vides.

Abans de veure «Un dia plujós a Nova York» em temia el pitjor pel que fa al personatge d’Ashleigh, la típica noieta innocent, freqüent a la filmografia d’Allen, embadocada davant d’homes madurs carregats de tones de prestigi. Afortunadament Elle Fanning es mostra com una comediant consumada, ingènua però no tant, envoltada d’uns atractius depredadors interpretats per Liev Schreiber, Jude Law i Diego Luna, més patètics en les seves febleses que no pas veritablement temibles.

Malgrat la pluja gairebé omnipresent, Vittorio Storaro fotografia la ciutat com si fos una gran botiga de llaminadures amb gust de taronja. Els decorats i els ambients que reflecteixen el film són d’un luxe asiàtic que la majoria d’espectadors mai no coneixerem. No sé si són aquests els ecosistemes que Allen freqüenta actualment, però en tot cas proporcionen a la pel·lícula un aire d’irrealitat que la fa encara més inconseqüent.

Timothée Chalamet em continua semblant un sòmines i Selena Gomez, molt apreciada pels crítics, resulta una mica barroera. «A Rainy Day in New York» conté dues o tres frases gracioses, tipografia Windsor en blanc sobre negre, cançons estàndard tocades al piano i la garantia d’un somriure quasi permanent. No crec que enganyi ningú.

dissabte, 12 d’octubre de 2019

Un món de metros: Chemnitz


L'alemanya Chemnitz (ex Karl-Marx-Stadt) a Saxònia (247.000 habitants) compta amb tramvies electrificats des de finals del segle XIX. Són cinc línies, 59 estacions i 28,6 quilòmetres de xarxa. Al mapa s'entortolliguen com males herbes les línies d'un tren lleuger que s'estén cap al Nord i el Sud. Observin les boniques sanefes multicolors del centre de la ciutat. El riu també es diu Chemnitz.

divendres, 11 d’octubre de 2019

Lletres i marro en temps de Grindr


Encoratjat per l’excel·lent impressió causada per «Missing (una investigación)», llegeixo «Sudor» (Literatura Random House, 2016) que és, si no m’equivoco, la darrera novel·la del xilè Alberto Fuguet, un còctel bastant irresistible de sexe i confidències editorials.

Rafael Restrepo Carvajal i el seu fill Rafa Jr. viatgen a la Feria Internacional del Libro de Santiago per presentar una obra a quatre mans, on el pare ha afegit textos de circumstàncies a les fotografies del fill. L’ancià Restrepo Carvajal és un membre vingut a menys d’aquell «boom» de la literatura sudamericana que va esclatar als anys 60 i 70, mentre que el seu fill va de poeta diletant que viu a l’ombra del pare. No obstant, el protagonista i narrador és l’Alfredo «Alf» Garzón, un editor de no ficció d’Alfaguara, qui durant quatre dies d’un tòrrid octubre austral es veurà profundament afectat pels esdeveniments lligats a la fira i a la visita del duet paterno-filial.

La novel·la és per una banda un retrat satíric dels ambients literaris globals i per l’altra una infatigable gimcana d’encontres sexuals (i dels altres), on Alf va revelant el seu inestable neguit vital, quan tot just ha superat la ratlla dels quaranta. En tot el que es refereix a la descripció de les petites intrigues editorials i a les misèries de la promoció literària, «Sudor» funciona com a «roman à clef» on, més enllà d’alguns autors que apareixen sota el seu nom real, hi figuren d’altres que cal endevinar entre línies. Resulta fàcil identificar l’agent barcelonina Núria Monclús com un transsumpte de Carmen Balcells, sobre tot un cop l’han qualificada de «mamá grande»; però, ¿qui és aquest Rafael Restrepo nascut a Colòmbia, instal·lat a Mèxic i ciutadà global que tracta de tu a tu a als cèlebres i poderosos? Serà Carlos Fuentes? Serà José Donoso?

En quant a la vida d’Alf, predomina sexe i sentiments amorosos sobre cap altra consideració (amics i feina venen a continuació) en un desgavell d’històries no resoltes i d’altres per descobrir sota el mercat d’oferta i demanda de Grindr. Per algú que, com jo, ja ha fet una mica tard per donar-se d’alta a Grindr, aquest llibre constitueix una introducció perfecta a les satisfaccions (i insatisfaccions) sexuals immediates que ofereix aquesta aplicació de contactes homosexuals, que et proporciona en tot moment la disponibilitat carnal que es troba a escassos metres a la rodona.

«Sudor», febril aventura urbana amb el perfil de la ciutat de Santiago dibuixat discretament en segon terme, és un text nerviós i ràpid, ple de diàlegs no marcats i d’acotacions que semblen no ser-ho.
Se cree zorrón, zorrón. Fíjate.
Seguro que toma ron Pampero, Puga.
Fan de «Rápidos y furiosos», de toda la franquicia.
Los hacen a todos iguales, Augusto. Al final Calvin Klein triunfó.
Fíjate cómo le da la mano y la mira. Se cree mino.
Es mino.
Lo hace para evitarme. ¿No me crees, Garzón?
Sí. Es un poco joven, ¿no? Para ti.
¿Qué te pasa? Tiene como veinte. Quizás diecinueve.
Es poco, Puga. Poco mentalmente. Es la peor edad.
En la cama, no.
No han leído nada.
¿Crees que ando buscando candidatos a magíster?
¿Te ha leído a ti al menos?
Obvio. Aunque prefiero a los que no leen. Son más salvajes.
E incultos.
A veces una piscola es mejor que un Etiqueta Negra.
No entendí, hueón.
Entendiste, Garzón. Perfectamente. Es más: a veces el vino en caja embriaga más que un puto ensamblaje.
Me perdí.
Qué rato, Garzón. Digo que a veces es mejor agarrarse a un pendejo o a un flaite o, mejor, a un pendejo flaite.
Puede ser.
No andan buscando nada excepto culiar. Te lo aseguro.
Pel fragment precedent ja es veu que els modismes xilens poden suposar una dificultat afegida (m’ha calgut fer consultes puntuals a un diccionari online) i els anglicismes superflus, tan propis d’elits carregades d’esnobisme, m’han acabat la paciència en més d’una ocasió; però cal prendre tota aquesta beneiteria pseudo-artística pel seu costat més satíric.

Potser les escenes de «Sudor», preses d’una en una, haurien admès una certa retallada (i és que sis-centes pàgines de novel·la mereixen una bona justificació); però la veritat és que m’he empassat el llibre a una velocitat inusual. Serà que el «morbo» en totes les seves accepcions és un dels principals motors de la lectura.

dimecres, 9 d’octubre de 2019

Lloros i marsopes


La traducció de textos és una activitat sobre la qual mai no em canso de reflexionar, sobre tot per allò que no té d’evident. Però aquest cop, tot comparant un paràgraf breu de «Flaubert’s Parrot» amb la traducció que va fer Antonio Mauri per a Anagrama, he ensopegat amb una perla que no sé si qualificar com a error còmic o com a troballa feliç digna del disseccionari. Us posaré en antecedents amb el següent paràgraf previ i la seva traducció:
No scenes in which carnal connection takes place between a human being and an animal. The woman and the porpoise, for instance…

Prohibición para las escenas en las que ocurre una relación carnal entre un ser humano y un animal. La mujer y la marsopa, por ejemplo…
Per poc que us hi fixeu, observareu que la bèstia mamífera i aquàtica que en anglès es diu «porpoise», en castellà (i català) es diu «marsopa». Fins aquí, res que objectar. Però llavors mireu les frases que venen a continuació:
No scenes in which carnal connection takes place between man and woman (porpoise-like, you might say) in the shower. My reasons are primarily aesthetic, but also medical.

Nada de escenas en las que la relación carnal se desarrolla entre hombre y mujer (a la manera marsupial, podríamos decir) en la ducha. Lo digo por motivos en principio estéticos, pero también facultativos.
L’expressió «porpoise-like» es podria traduir com «a la manera de las marsopas»; però no «a la manera marsupial», a menys que es vulguin transgredir els fonaments de la taxonomia (sí, fins i tot ho he hagut de consultar, i no, les marsopes no són marsupials). No em puc explicar perquè Mauri ha optat per aquesta solució tan «creativa»; prefereixo no pensar-hi més, no fos cas que comencés a imaginar quins jocs eròtics fan els marsupials a la dutxa.

Ja posat, dos comentaris més sobre aquesta traducció. Si Barnes inicia els dos paràgrafs amb idèntiques paraules [No scenes in which carnal connection takes place between…], per què el traductor les trasllada de formes tan diferents? Quan l’autor marca una repetició, diria que el traductor ha de tenir motius molt fonamentats per suprimir-la.

I per que «medical» esdevé «facultativos»? En efecte, la tercera accepció del diccionari de la RAE indica «Perteneciente o relativo al médico»; però abans diu «1. Opcional, no obligatorio» i «2. Que se deriva o depende de la facultad o poder para hacer algo». Si ho hagués traduït amb l’adjectiu «médicos», no ho hauríem entès sense ambigüitats i a la primera?

dimarts, 8 d’octubre de 2019

En campanya

Potser que Ryan Murphy freni una mica la seva activitat incessant, si no algun dia farà un pet. Que jo sàpiga en l’actualitat té en dansa les sèries televisives «American Horror Story», «American Crime Story» i «Pose», a les quals cal afegir «The Politician», la seva primera contribució a Netflix amb qui està lligat per un contracte de 5 anys. La plataforma ha fet una forta inversió per publicitar la sèrie, no sé si per la confiança que té en el seu potencial o bé amb el propòsit que els números de l’audiència estiguin a l’altura de les expectatives que aixeca un nom com el de Murphy.

En tot cas «The Politician» és una sèrie d’aparença luxosa (les mansions on viuen els protagonistes són un pur excés), amb algunes primeres figures en plantilla i uns títols de crèdit sofisticats, d’aquells que cada vegada s’estilen menys. La història que explica no és tanmateix gaire original: el procés per elegir el representant dels estudiants en un institut de secundària l’hem vist ja tractat amb similar intenció satírica a «Election» (Alexander Payne, 1999).

Aquí el protagonista, en Payton Hobart (Ben Platt), és un noi brillant i extremadament ambiciós que aspira a arribar a president dels Estats Units pel camí més difícil, el de la meritocràcia; per això considera que ser el representant estudiantil és el primer pas en la direcció correcta. Ben mirat, la premissa és una mica absurda; només cal veure qui és l’inquilí actual de la Casa Blanca i com hi ha arribat, no precisament per les seves virtuts democràtiques.

Sigui com sigui el relat de la campanya electoral conté tantes travetes, tants personatges amorals, i tant joc brut com caldria esperar; però el guió es queda en terra de ningú a mig camí entre la farsa (que és el que li escauria) i el sentimentalisme. Els actors (la majoria d’ells massa granadets per fer d’alumnes d’institut) no deixen en general una empremta memorable. Platt, que ha bastit la seva carrera fent musicals a Broadway (i es posa a cantar de tant en tant per demostrar-ho, encara que no vingui a tomb) és un cas flagrant d’error de càsting. Gwyneth Paltrow està tan grisa com ens té acostumats i només una Jessica Lange passada de rosca sembla haver entès el to que requeria el programa.
 
El plantejament inicial va perdent malícia i pistonada fins que es resol de forma anticlimàtica en el setè capítol. El vuitè capítol, en el que apareixen els nous personatges encarnats per Judith Light i Bette Midler, serveix per iniciar una trama nova de trinca que es desenvoluparà a la segona temporada. De moment no tinc cap intenció de mirar-la.

dilluns, 7 d’octubre de 2019

El dimoni de les llistes: novel·les prohibides


1. No hi haurà més novel·les en les quals un grup de persones, aïllat per les circumstàncies, retorna a la «condició natural» de l’home, tot esdevenint criatures essencials, pobres, nues, armades amb forques. Tot el que es podrà escriure és un conte, l’últim del gènere, el suro que taparà l’ampolla. Jo mateix us l’escriuré. Un grup de viatgers naufraga o pateix un accident aeri, en algun lloc, sens dubte a una illa. Un d’ells, un home gros, fort, desagradable, té una arma de foc. Força tots els altres a viure en uns pous que ells mateixos han excavat a la sorra. De tant en tant, fa sortir un dels seus presoners, li dispara i se’n menja les despulles. La carn té bon gust i el fa engreixar. Quan ha disparat i s’ha menjat l’últim presoner, comença a preocupar-se d’on trobar aliments; però afortunadament un hidroavió arriba en aquest moment i el rescata. Explica al món que va ser l’únic supervivent de l’accident original, i que s’ha mantingut menjant baies, fulles i arrels. Tothom queda meravellat per les seves bones condicions físiques, i un cartell amb la seva fotografia s’exhibeix als aparadors de les botigues de menjar per a vegetarians. Mai no es descobreix el que va succeir a l’illa.

Veieu com és de fàcil escriure-ho, com és de divertit? Per això prohibiria el gènere.

2. No hi haurà més novel·les sobre l’incest. No, ni tan sols les de molt mal gust.

3. Cap novel·la ambientada a un escorxador. He d’admetre que, de moment, es tracta d’un gènere més aviat infreqüent; però m’he adonat recentment d’un ús creixent dels escorxadors en relats curts. S’ha de tallar de soca-rel.

4. Hi ha d’haver una prohibició de vint anys per a novel·les ambientades a Oxford o Cambridge i una prohibició de deu anys per a ficcions a la resta d’universitats. No hi haurà prohibició de ficcions ambientades en escoles de formació professional (tot i que no hi haurà subvencions per promoure-les). Cap prohibició per els novel·les ambientades en escoles primàries; una prohibició de deu anys per la ficció sobre educació secundària. Una prohibició parcial en novel·les de formació (es permetrà una per autor). Una prohibició parcial en novel·les escrites en present històric (de nou, una per autor). Prohibició total de novel·les on el protagonista és periodista o presentador de televisió.

5. S’ha d’introduir un sistema de quotes a les ficcions ambientades a Amèrica del Sud. L’objectiu és refrenar la proliferació del barroc de viatge organitzat i la ironia excessiva. Ah, la proximitat d’una vida barata i uns principis cars, de la religió i el bandidatge, de l’honor sorprenent i la crueltat aleatòria. Ah, l’ocell daiquiri que incuba els ous sota les ales; ah, l’arbre fredona les arrels del qual creixen a la punta de les seves branques, i les fibres del qual ajuden el geperut a fecundar per telepatia l’esposa altiva del propietari de l’hacienda; ah, el teatre de l’òpera ara cobert per la jungla. Permeteu picar a la taula i murmurar «Passo!» Les novel·les ambientades a l’Àrtic o a l’Antàrtida rebran un ajut a la creació.

6a. Cap escena en la qual hi hagi relacions carnals entre un ésser humà i un animal. La dona i la marsopa, per exemple, el tendre aparellament dels quals simbolitza una àmplia reparació d’aquells tènues fils que antigament vinculaven tots els éssers vius. No, res d’això.

6b. Cap escena en la qual hi hagi relacions carnals entre un home i una dona (a la manera de les marsopes, es podria dir) a la dutxa. Les meves raons són primerament estètiques, però també mèdiques.

7. Cap novel·la sobre petites guerres, fins ara oblidades, a indrets distants de l’Imperi Britànic, en el detallat desenvolupament de la qual aprenem primer que els Britànics eren més aviat malvats; i segon que la guerra és cruel de debò.

8. Cap novel·la en la qual el narrador, o qualsevol dels personatges, és identificat simplement per una inicial. Encara en continuen escrivint!

9. No hi haurà més novel·les que siguin en realitat sobre altres novel·les. No es faran «versions modernes», ni recreacions, ni preqüeles, ni seqüeles. No es conclouran imaginativament les obres deixades sense acabar per la mort de l’autor. En el seu lloc, a cada escriptor se li proporcionarà una mostra amb llanes de colors per penjar sobre la llar de foc que digui: teixeix-te el teu propi material.

10. Hi haurà una prohibició de vint anys sobre la figura de Déu; o més aviat sobre els usos al·legòrics, metafòrics, al·lusius, entre bastidors, imprecisos i ambigus de la figura de Déu. El jardiner en cap barbut que sempre té cura de la pomera; el vell i savi capità de vaixell que mai no es precipita en els seus veredictes; el personatge que no té l’han acabat de presentar, però que al Quart Capítol ja et fa una sensació anguniosa… tots ells caldrà desar-los al soterrani. Només es permet la figura de Déu com a divinitat verificable que s’emprenya de mala manera amb les transgressions humanes.

("El lloro de Flaubert", Julian Barnes)

diumenge, 6 d’octubre de 2019

Els límits de la rialla

M’havia promès racionar-me les pel·lícules de súper-herois, no suporto els pallassos i Joaquin Phoenix és un actor que cada dia m’enerva més; en bona lògica, no podia fer res millor que anar a veure «Joker» de Todd Phillips. En el meu descàrrec parcial, no es pot dir que el film pertanyi al gènere dels súper-herois —encara que documenti l’origen d’un dels personatges més importants del bat-univers—, sinó que es tracta d’un estudi sobre la davallada pel pedregar de la psicopatia d’una ment particularment avariada.

L’Arthur Fleck (Joaquin Phoenix) treballa de pallasso de lloguer en una Gotham City (Nova York als anys 70 i 80) assolada per la brutícia i per la delinqüència. La vida d’Arthur no podria ser més desgraciada: conviu amb una mare mig lirona (Frances Conroy), té una feina de merda i pateix un desordre neurològic que el fa riure descontroladament en els moments més insospitats. Per si això no fos suficient, quan surt al carrer no paren d’assetjar-lo (potser per la seva mania de passejar-se sempre en roba de treball) i no li queda altra sortida que somiar en una relació impossible amb una veïna i amb triomfar actuant al show televisiu de Murray Franklin (Robert de Niro).

Tantes malvestats acabaran afectant el cervell del pobre Arthur, el qual esclatarà amb fúria assassina a partir de l’enèsima humiliació. Que a partir d’aquí esdevingui un abanderat de les classes més desprotegides és un gir que «Joker» no es molesta a explicar en profunditat, de manera que les seves possibles intencions polítiques naufraguen a l’ambigüitat. Queda una història desagradable, determinista i granguinyolesca que no m’ha distret particularment (de fet, he dormit esporàdicament), que ha produït poques sorpreses i cap rastre de sentit de l’humor.

Potser el que més m’ha agradat ha sigut el retrat d’un hiperrealisme brut d’aquesta metròpoli a la deriva i la malèvola utilització de les cançons a la banda sonora. La majoria d’opinions coincideix a afirmar que aquesta és la millor actuació que mai ha fet Joaquin Phoenix. Si us convenç l’histrionisme gratuït elevat al cub, hi estareu d’acord.

No sabeu com m’alegra assabentar-me que «Joker» no tindrà seqüeles.

dissabte, 5 d’octubre de 2019

Un món de metros: Changzhou


Continuo amb les ciutats xineses amb noms començats en Cha-. Changzhou, amb tres milions i mig d'habitants, és una mica més petita que les anteriors. Té la gràcia que la línia 1 (la vermella) va ser inaugurada just el passat 21 de setembre. Són 29 estacions i 34 quilòmetres de vies.

Ja s'està treballant en la línia 2. Quan estigui inaugurada, el mapa semblarà una creu. Estan previstes quatre línies més.

dijous, 3 d’octubre de 2019

Variacions Flaubert


L’editorial Anagrama fa 50 anys (per molts anys!), és moment doncs per recordar les bones estones que hem passat plegats, no des del 68, perquè vaig ser precoç però no tant; però sí des del principi dels 80, quan van estrenar la col·lecció Panorama de Narrativas amb les novel·les de Ripley/Highsmith. He observat per cert que aquells volums (130x198 mm) eren més petits que els actuals (140x220 mm) i que aquella lletra tan menuda ara em resulta quasi il·legible, serà cosa de l’edat també.

Recupero per a l’ocasió «El loro de Flaubert» de l’any 1984, tot i que en el meu exemplar s’indica que l’edició espanyola és de març de 1986. La tercera novel·la de Julian Barnes va ser la que el va donar a conèixer entre nosaltres i la que el va entronitzar com a perenne autor favorit. Com a llibre és ben curiós, però costa qualificar-lo com a novel·la. S’inicia amb un misteri a propòsit d’un lloro dissecat, misteri que queda en suspens fins a les darreres pàgines, quan s’ofereix la solució de l’enigma (una solució potser inspirada a «L’orella escapçada»?).

La resta d’«El loro de Flaubert» tracta de Gustave Flaubert, de la seva obra i sobre tot de la seva vida; però no ho fa d’una forma consistent i convencional, com s’abordaria en una biografia tradicional o en un assaig filològic, sinó que s’enfoquen successivament els aspectes més inesperats, com en una gran visió prismàtica de la seva persona. Així es presenten tres cronologies alternatives d’una mateixa vida: una primera on s’exposen els principals successos a la manera clàssica, una segona on es contemplen només tots els fets negatius i una tercera on és el mateix Flaubert qui s’explica a partir de citacions. Un capítol s’ocupa de repassar quins animals apareixen més sovint a l’obra de Gustave, mentre que un altre parla de la relació entre Flaubert i els trens. Més enllà es discuteix de quin color eren els ulls d’Emma Bovary, la presència de casualitats a l’obra del novel·lista o el contingut hipotètic dels llibres que no va escriure. Un capítol és dedicat a rebatre les acusacions que se li solen fer a l’autor i el següent dóna, en canvi, la visió no gaire afavoridora que ofereix la seva amant Louise Colet. Tot conclou amb un examen delirant on el lector haurà de respondre al temari demostrant que ha entès a la perfecció tot el que acaba de llegir.

Darrera de tot aquest aparat lúdicament lletraferit hi ha un narrador de qui de mica en mica també anirem coneixent detalls biogràfics: és un metge jubilat, vidu, apassionat de Flaubert… i amb algun secret a l’esquena. Amb material tan fragmentari Barnes aconsegueix un text impossible d’abandonar per poc amant de la literatura que sigui el lector. Un text que a més reflexiona sobre la diferència palesa entre les vides viscudes i les explicades, un text que es burla amablement de l’acadèmia, dels profanadors de secrets íntims i dels fetitxistes literaris.

M’ho he tornat a passar molt bé amb la relectura i m’ha provocat més d’un somriure: el llibre no ha envellit gota.

diumenge, 29 de setembre de 2019

Equidistància

Resulta difícil d'encasellar la figura del director Alejandro Amenábar, ja que cadascuna de les seves pel·lícules pertany a un gènere diferent i no presenta cap tret estètic unificador, sinó és la seva pulcra eficiència professional i una clara implicació personal en les històries que explica. Al ritme calmós amb el que desenvolupa la seva carrera i quatre anys després de la fallida "Regresión", arriba "Mientras dure la guerra", una curiosa incursió en el cinema sobre la nostra Guerra Civil des d'un punt de vist força inusual, com són els darrers mesos de la vida de l'escriptor i filòsof Miguel de Unamuno passats a Salamanca, on era rector de la universitat.

Unamuno, que inicialment havia recolzat la República, aviat va desenganyar-se de la ineficàcia de la seva gestió; per tant va acollir el cop militar de juliol del 36 com una possibilitat de regenerar la política espanyola. Quan va adonar-se de les veritables repercussions de l'alçament, bona part dels seus amics havien estat executats i ell havia esdevingut un titella en mans dels feixistes. La seva tardana rebel·lió amb un famós (i potser apòcrif) discurs en ocasió de l'apertura del curs acadèmic ocupa el moment culminant de la pel·lícula i conclou un més que previsible arc dramàtic. Si realment les coses van succeir tal com les explica Amenábar, el suposadament intel·ligent Unamuno va ficar-se en un bon embolic en atacar amb igual contundència a "feixistes" i "bolxevics". La seva història bé podria ser una advertència sobre els perills de mantenir-se equidistant en les crítiques a dos bàndols oposats.

Apart d'un relat que, des que comença, ja saps com acabarà, "Mientras dure la guerra" pateix d'un guió amb esporàdics moments febles (els "flash-backs", totes les intervencions del nét, la carta de la dona del pastor com a motor del desenllaç...) i d'una producció d'època simplement correcta, a la qual els carrers de Salamanca presten una inestimable ajuda. La banda sonora, que firma el mateix Amenábar, no podria sonar més adotzenada; no sé perquè no deixa que un professional s'ocupi d'aquests menesters.

El film se salva gràcies a algunes de les seves actuacions protagonistes. Santi Prego, un actor gallec que desconeixia, fa una de les encarnacions del colpista Francisco Franco més convincents (i menys caricaturesques) de totes les que he vist a la gran pantalla. El general Millán-Astray devia de ser tot un personatge gran-guinyolesc i Eduard Fernàndez el representa com a tal sense que el retrat mai grinyoli. Però sobretot el motiu principal per veure "Mientras dure la guerra" és Karra Elejalde que aconsegueix una miraculosa similitud amb l'escriptor basc i dota d'humanitat cada segon que apareix en pantalla.

dissabte, 28 de setembre de 2019

Un món de metros: Changsha

Changsha a la província de Hunan, una altra ciutat xinesa de 4 milions d'habitants. La primera línia de metro data de 2014 i en aquests anys la xarxa ha crescut prodigiosament: tres línies, 68 estacions i 83 quilòmetres de vies. El mapa sembla una versió simplificada del de Changchun la setmana passada; fins i tot la disposició general suggereix un número "4". El braç d'aigua vertical és el riu Xiang.

Pel 2021 calculen que disposaran de tres línies més.

divendres, 27 de setembre de 2019

Paraules sense música


Encara que el meu moment d’entusiasme per l’obra de Jaume Sisa va assolir el seu punt culminant als anys 80 del segle XX, continuo mantenint un cert interès per la seva carrera posterior. Per això no podia passar per alt una iniciativa tan ambiciosa i amb tal aroma d’epíleg com ha sigut l’edició en dos preciosos volums d’«Els llibres galàctics 1966-2018» (Anagrama, setembre 2019), una mena d’obres completes del cantautor del Poble Sec.

Atès que bona part dels llibres correspon a lletres de cançons que ja hem conegut musicades i convenientment enregistrades, caldria preguntar-se fins a quin punt els textos mostren prou qualitat per defensar-se sols impresos en tinta sobre la pàgina. La meva opinió parcial i tenyida de sentimentalisme respondria afirmativament, són massa anys escoltant aquestes cabòries entre juganeres i melangioses de surrealisme de barriada (no em feu emprar l’ubic adjectiu «galàctic»).

L’obra inclou també les cançons gravades en castellà a l’època de l’autoexili madrileny, atribuïdes als heterònims Armando Llamado i Ricardo Solfa. Mai no em vaig molestar a escoltar-les i ara, en una ràpida lectura en diagonal, m’han semblat variacions derivatives a partir de la cançó lleugera espanyola, amb un peu plantat al «kitsch» i l’altre al «pastiche». Sóc un mal jutge a l’hora de llegir poesia sense el benefici de la música i a «Els llibres galàctics» hi ha una bona ració de poemes nus i crus que us confessaré no haver llegit. Si m’he de refiar del prologuista Ignasi Duarte, el poemari inèdit «Exaltación» mereixeria «una edició especial fora del present volum. Corre el risc que tantes pàgines el sepultin.»

Frente a una puerta entreabierta
una mujer ha florecido
de la ostra
que emite ondas concéntricas
sobre sí misma.
Diversos caminos cruzan
el río
por el que transcurren
fuertes corrientes
de abandono y olvido mientras
buceadores sin rostro
remueven su fondo.
La pequeña muerte de cada día,
un sueño invisible
y un milagro
se unen y desaparecen
en sus aguas.
La ostra ha cerrado la puerta.

Però els fragments més interessants, tant per l’acèrrim com pel profà, són els continguts al Llibre Quart titulat «Autoxocs Lavida», una espècie de miscel·lània prosística on hi cap pràcticament de tot, des de glosses a artistes afins (Pau Riba, Pascal Comelade, Albert Pla, Roger Mas…) o material d’encàrrec (el pregó de les festes de la Mercè de 2008), fins a peces d’opinió, com un atac a la pirateria musical en resposta a l’actitud permissiva de Manu Chao. Destaquen pel seu morbo algunes queixoses missives intercanviades amb els seus mànagers a Zeleste (que devien de ser una colla una mica caòtica) i amb la companyia Dagoll-Dagom a qui acusa discretament d’explotació econòmica. Encara millor és un extens dietari («Diari de San José (1990)») que despulla sense contemplacions l’enuig de l’artista lúbric i desarrelat, mentre revela entre línies l’amarga frustració que li està produint l’aventura madrilenya. És en aquest recull divers, que abasta unes 150 planes, on els que no sigueu de disposició poètica trobareu les novetats més importants dins de la producció de Jaume Sisa.
Doncs, la guitarra i jo fem el que ens ve de gust fer. Allò que faríem a casa, entre els amics. Cantar en diverses llengües romàniques cançons que m’han agradat sempre, siguin meves o no, i recitar poemes i expressar pensaments i fragments literaris d’autors que llegeixo. Tot això s’explica amb naturalitat, bo i manifestant una actitud directa i espontània de relació amb els espectadors. La comunicació és immediata. Se succeeixen moments dramàtics i còmics, situacions de diàleg amb el públic, passatges lírics o patafísics… Canto Machín, Battiato, n’Emili Vendrell, Pau Riba, a mi mateix, Boris Vian, Bola de Nieve, Dylan o Juanito Valderrama… Ressonen les veus de Borges, Nietzsche, Salvat-Papasseit, Cioran, Foix, Pessoa, Fonollosa i Francesc Pujols, entre d’altres. I ens ho passem la mar de bé. Em sento còmode, en el meu lloc, sense pretendre res més que fer el que estic fent i transmetre-ho intensament a tothom que m’escolti.

Hi ha alguna cosa millor en aquest món per a un artista? 
«Els llibres galàctics 1966-2018» venen tan farcits de bona teca per descobrir que segurament els consultaré sovint. A més han estat impecablement dissenyats pel Víctor García Tur, de manera que seran el regal ideal a les properes festes nadalenques per aquell oncle estrany que tots tenim a la família.


dijous, 26 de setembre de 2019

La màscara del passat

Shane Meadows es va donar a conèixer amb el títol de culte «This is England» (2006) sobre un nen desarrelat que és acollit per una tribu de «skinheads». L’èxit del film va impulsar l’estrena de tres seqüeles televisives entre 2010 i 2015. Retorna ara amb la molt apreciada minisèrie dramàtica «The Virtues» (Filmin).

La vida de Joseph (Stephen Graham, actor fetitxe del realitzador) s’enfonsa quan l’ex-dona i el fill emigren a Austràlia. Decidit a no recaure en l’alcoholisme, viatja a la seva Irlanda natal per retrobar-se amb la seva germana a qui no ha vist en trenta anys. L’experiència el sacsejarà a fons i farà aflorar uns records infantils que havia reprimit fins el moment.

Comença a resultar un clixé recurrent que, sempre que es parla del passat recent d’Irlanda, s’hagin de mencionar els estralls causats per l’església catòlica en matèria d’abusos sexuals infantils i d’oposició a l’avortament. «The Virtues» toca els dos temes convenientment tot i que cenyeix els focs d’artifici dramàtic al darrer capítol. Així, durant els tres primers episodis la trama es desplega parsimoniosament per presentar amb detall les circumstàncies dels protagonistes. Les imatges del passat, suprimides del record, es mostren amb qualitat de vídeo borrós en contrast amb el nítid hiperrealisme del present.

En mans menys expertes el clímax amb que conclou la sèrie es faria insuportable per la manera com carrega les tintes. Afortunadament els actors, sobretot Stephen Graham, salven la funció i deixen una empremta persistent dies després d’haver-ne presenciat el final.

Gran banda sonora de PJ Harvey.

dimarts, 24 de setembre de 2019

Fuita estel·lar

James Gray, director interessant i respectat, tot i que rarament entusiasmi, firma amb «Ad Astra» (Cap a les estrelles) la seva obra més decididament excèntrica, un film de ciència-ficció de difícil adscripció entre el «pulp» i la transcendència.

L’heroic astronauta Roy McBride (Brad Pitt) rep l’encàrrec secret d’emprendre una expedició pel Sistema Solar amb el propòsit de localitzar el seu pare Clifford McBride (Tommy Lee Jones) que va ser donat per mort trenta anys enrere. Unes tempestes elèctriques procedents de Neptú semblen indicar que no tan sols va sobreviure sinó que a més ha perdut l’enteniment.

A cap crític se li ha escapat la similitud d’aquesta història a la que va escriure Joseph Conrad a «El cor de les tenebres», similitud que es fa extensiva a «Apocalypse Now», l’adaptació que en va fer Francis Ford Coppola, gràcies a un narrador en off tan intrusiu com redundant. «Ad Astra» destil·la propòsits de transcendència i de lliçons d’humanitat que al capdavall queden en no res, si no és per observar que els homes solen marxar de casa per explorar el món amb l'única intenció d'allunyar-se de la família. Aquestes pretensions tan serioses contrasten amb moments delirants (pirates lunars!, simis assassins!), dignes d’un subproducte genèric de sèrie Z, que tanmateix es troben molt a faltar a l’avorrida conclusió de la pel·lícula.

Tot i que al film hi apareixen actors de renom (Donald Sutherland, Liv Tyler, Ruth Negga, Natasha Lyonne…) en paperets sense substància, Pitt assumeix el protagonisme absolut. És un Pitt sorrut i distant, que no té por a exhibir les potes de gall, i que en cap moment es fa proper a l’espectador. Per funcionar, «Ad Astra» requeriria un nucli emocional que brilla sempre per la seva absència. Fins i tot l’habitualment excel·lent Tommy Lee Jones apareix poc convincent en un enfolliment a penes entrevist.

No cal dir que la factura tècnica és competent amb mencions especials per a la fotografia de Hoyte van Hoytema i el brunzit electrònic de Max Richter. La primera escena és sensacional, després tot fa baixada. Els crítics han adorat «Ad Astra». A casa l’hem badallada a cor que vols.

diumenge, 22 de setembre de 2019

Casa desolada


No estic segur que Nathaniel Hawthorne entrés al programa de Literatura Universal del batxillerat. No crec que tinguéssim temps d’arribar al segle XIX americà (ni tan sols traguérem el nas al XIX europeu!); però el que és segur és que, si alguna obra seva apareixia al llibre de text, havia de ser «La lletra escarlata». Per descomptat, res de l’influent relat «Wakefield» o de les novel·les «El faune de marbre» i «La casa de les set teulades», totes elles considerades clàssics indiscutibles a casa seva. Precisament he recuperat aquesta darrera en l’edició de Penguin («La casa de los siete tejados», traducció de Verónica Canales), experiència de la qual n’ha derivat una indigestió literària.

El llibre comença immillorablement, mentre ens posa en antecedents de la llegenda que pesa sobre el casalot titular. Som a Massachusetts al segle XVII, Matthew Maule és acusat de bruixeria pel Coronel Pyncheon, el qual pretén apropiar-se de les terres del primer per construir-hi la casa familiar. Maule, abans de morir al patíbul, llença una maledicció sobre els Pyncheon («Déu us donarà sang per beure!») Dit i fet, el malvat coronel apareixerà mort misteriosament el mateix dia de la inauguració de la mansió amb tan males arts obtinguda.

Saltem a mitjans del segle XIX (l’època «actual»). La casa, en estat de mitja decrepitud, és habitada només per una vella tieta soltera i per un jove llogater, fotògraf de professió. Aviat arriba una cosina del poble i el germà que ha passat els darrers 30 anys tancats a la presó. Hawthorne no es molesta a aclarir la natura del seu crim; tampoc precisa quins són els lligams exactes amb la cosina camperola, ni el parentiu que tenen amb el jutge fatxenda que de tant en tant passa pel carrer. El novel·lista envolta de vaguetats les circumstàncies concretes de la trama i prefereix esplaiar-se en la psicologia dels personatges i en la natura de les seves relacions; però ho fa sempre des d’una opinió omniscient que no es fonamenta en comportaments determinats sinó en generalitzacions.

Per tractar-se d’un llibre de més de 300 pàgines, a «La casa de les set teulades» hi passen molt poques coses: es diu molt que més que no pas es mostra i l’efecte que s’aconsegueix, amb un excés de retòrica i amb poca substància a la qual clavar queixalada, diria que ha envellit malament i que resulta extremadament feixuc per a un lector actual. Enlloc és més evident que en el capítol 18, en el qual durant 17 pàgines (17!) s’interpel·la un personatge difunt, tot fingint que encara és viu, amb l’únic propòsit d’escarnir la importància que es donava en vida:
Vamos, vamos, juez Pyncheon, mire la hora, ¡vamos! ¿Cómo?, ¿no le echa ni un vistazo al reloj? ¿Ya han pasado diez minutos de la hora de comer! Está claro que no puede habérsele olvidado que la comida de hoy va a ser la más importante, por sus consecuencias, de todas las comidas que ha disfrutado jamás.
En el darrer capítol ens expliquen finalment tot el que ens havien anat escamotejant durant tres-centes pàgines i la trama es resol de la forma més desvergonyida possible: mitjançant hipnotisme es descobreix el que va succeir trenta anys enrere, un personatge revela la seva veritable identitat i un altre personatge del que no coneixíem l’existència mor accidentalment per no destorbar la línia hereditària i permetre que els nostres joves protagonistes rebin la fortuna que els proporcionarà la felicitat. Si un autor contemporani rematés un llibre seu amb tanta mala traça, de segur que el lapidaven els seus lectors.

Si una cosa bona té «La casa de les set teulades» és la seva atmosfera misteriosa i el suggeriment de fenòmens sobrenaturals que mai no es fan explícits, de manera que no és possible discernir si la novel·la pertany o no al gènere fantàstic. Tanmateix ha sigut considerada com a una influència important a l’obra de H. P. Lovecraft, malgrat un horror més imaginari que real. Amb sinceritat, no trobo cap motiu per recomanar-la a ningú.

dissabte, 21 de setembre de 2019

Un món de metros: Changchun

De ciutats de la Xina me'n podria inventar una de nova cada setmana; però us ben prometo que Changchun existeix, que té quasi 4 milions d'habitants i que és coneguda com la Capital Primaveral del Nord. Llegeixo que va tenir el primer tren lleuger de la Xina continental (el 2002), indicat al mapa per la línia 3 verda. En l'actualitat són 5 línies, 93 estacions i 100 quilòmetres de xarxa.

Del mapa, res a dir (suposo que hi deu haver algun motiu perquè els trams vermell i turquesa no formin una sola línia). No deixo de veure-hi un número 4.

dijous, 19 de setembre de 2019

La realitat no és el que era

"Undone", estrenada recentment a Amazon Prime, s'ha postulat a l'instant com una de les sèries de l'any. Els seus creadors, Raphael Bob-Waksberg i Kate Purdy, no podrien presentar millors credencials com a responsables de la magistral "BoJack Horseman". "Undone" és també una sèrie d'animació, encara que amb una estètica molt allunyada de la del cavall deprimit. Utilitza la tècnica denominada "rotoscoping", que consisteix a dibuixar cada pla a partir d'una filmació amb imatges reals. El resultat visual pot agradar més o menys (a mi m'agrada), però almenys no s'assembla a aquella cosa tan anguniosa de la "motion capture". 

Alma (Rosa Salazar) és una mestra de parvulari amb arrels mexicanes que darrerament s'està plantejant el sentit de la vida. Després d'un greu accident de cotxe se li apareix el seu pare (Bob Odenkirk), mort fa disset anys, el qual s'erigeix en el seu mentor i l'entrena perquè investigui l'accident en el que va perdre la vida.

La sèrie destaca pel seu to dramàtic, inusual en el gènere animat, i per la seva barreja impossible de viatges en el temps, malalties mentals, física quàntica i misteris detectivescos. Aquest còctel explosiu permet jugar amb un seguit de realitats paral·leles i simultànies que donen peu a imatges esplèndidament psicodèliques que justifiquen a bastament l'ús de l'animació.

De totes maneres, darrera de l'hipotètic misteri criminal i els subterfugis pseudocientífics el que hi ha és un drama familiar amb personatges ben dibuixats (ha!) i millor interpretats. Per descomptat Odenkirk és el més conegut dels actors; però Rosa Salazar (estrella a l'última de Robert Rodriguez) és un nou valor que caldrà seguir.

En resum, tan original com recomanable. Vuit capítols de poc més de vint minuts no se li neguen a ningú.

dilluns, 16 de setembre de 2019

Inofensives


Hereva de l’antologia «Elles també maten» de desembre de 2013, «Noves dames del crim» (Llibres del Delicte, setembre de 2015) torna a reunir tretze escriptores al voltant del gènere negre, de nou sota la batuta d’Anna Maria Villalonga. Els relats, escrits expressament per l’ocasió, sovint per autores que poc tenen a veure amb la literatura criminal, en general no es pot dir que siguin per tirar coets. A continuació en faig cinc cèntims de cadascun.
  • «La revenja» d’Isabel-Clara Simó: trama pedestre; impossible trobar en sis pàgines més sortides de to. El volum no podia començar pitjor.
  • «Els noms dels animals» de Rosa Ribas: una de les poques participants bregada en el gènere negre, tot i que aquest relat no hi pertany. Un matrimoni amb una filla petita se’n va a viure a una granja aïllada; el pare comença a adquirir deliris homicides (¿us sonaria, si canviéssim la granja per un hotel desert a les muntanyes?) El nombre de pàgines és insuficient per justificar la guilladura del pare.
  • «Maestoso, rallentando» d’Anna Moner: notable per la inesperada ambientació al París ocupat, pel luxós «atrezzo» i pels detalls morbosos. Culta i perversa.
  • «Exòtika» d’Isabel Franc: detectiva lesbiana (el segell de l’autora) investiga l’agressió a una menor immigrant. Argument simplíssim, desenvolupament pueril i un desgavell lèxic propi de qui no està acostumat a escriure en català.
  • «Últimes voluntats» d’Elisenda Roca: una nul·litat mal explicada. Sortosament només són cinc planes.
  • «El plat blau» de Blanca Busquets: com a «La revenja», un altre adulteri solucionat amb verí. Infantil.
  • «-Tar» de Roser Cabré-Verdiell Surribas: diu la professora que, per poder narrar primer cal experimentar; l’adolescent Petra s’ho prendrà al peu de la lletra. No és exactament gènere negre, però és el més intel·ligent i ben escrit que he llegit fins ara.
  • «Amors de mare» de Montse Sanjuan: una altra especialista del gènere. Utilització arbitrària del punt de vista. Passable.
  • «Els artistes també paguem hipoteca» de Sílvia Romero: sobre un assassí en sèrie d’ancianes. Les motivacions del criminal són una mica dements. La moral del conte és preciosa: si no subvencionem els artistes, acabaran matant per subsistir.
  • «L’arbre de l’amor» d’Antònia Carré-Pons: sexe, luxe i més venjança. No està malament.
  • «Juliana» de Raquel Picolo: tremend drama rural. Escrit de forma competent; no m’interessa.
  • «La carnissera» de Gemma Pasqual-Escrivà: un final que es veu a venir per a una història de molt poca volada.
  • «El violí mut» d’Anna Maria Villalonga: l’exagerat malson d’un músic de carrer atrapat en una estació de metro. Final tràgic per la patilla.
Com veieu, salven la funció Moner i Cabré-Verdiell. Honorables aprovats per a Ribas, Sanjuan, Carré-Pons i Picolo. Una mica trist tot plegat.

diumenge, 15 de setembre de 2019

Qui pot matar un nen?

La segona temporada de «Mindhunter», sense ser substancialment diferent de la primera —mateixos protagonistes, recerca de formes de procedir dels assassins en sèrie mitjançant entrevistes, impecable ambientació als anys 70 i 80, guions volgudament desdramatitzats—, ha recollit una resposta extàtica que l’ha convertida d’immediat en una de les sèries de l’any.

Posats a trobar-hi alguna diferència, potser l’escriptura de les converses amb els criminals convictes assoleix nivells de tensió que supera els precedents i la presència de Charles Manson sempre representarà un valor afegit. A més en aquesta temporada les investigacions de la Unitat de Ciència del Comportament del FBI finalment aconseguirà resultats tangibles, tot i que temperats per una recepció més aviat tèbia.

El cas que centra tota la temporada, el de l’assassinat de més de 28 nens i adolescents negres durant els anys 1980-81 a Atlanta, està extret de la realitat i per tant no cal esperar ni girs efectistes ni sorpreses a l’últim minut; fins i tot la resolució constituirà un anticlímax. En contrapartida, la veritat psicològica dels personatges i la descripció del desequilibri racial de l’època estan retratats amb encomiable precisió.

«Mindhunter» és una sèrie a la que se li poden posar molts pocs peròs; tanmateix a mi em deixa una mica fred: puc seguir-la amb atenció, però rarament amb entusiasme. 

dissabte, 14 de setembre de 2019

Un món de metros: Catània

El metro de Catània funciona des de l'any 1999, però no funciona gaire. Són en total 9 estacions i 8,8 quilòmetres de vies amb sengles prolongacions "in costruzione". Si s'hi fixen veuran que la variant que anava al port té el servei suspès i que l'estació de Cibali l'estan acabant d'enllestir o sigui que tenim la xarxa a mitges. Afegiu-hi una freqüència de pas de 10 minuts fins les 3 de la tarda i de 15 minuts fins a les 9 del vespre (que és quan acaba el servei) i la circulació abolida diumenges i festius, per deduir que és un metro de fireta.

dijous, 12 de setembre de 2019

El pes de la culpa

Quan va acabar la primera tanda de «Big Little Lies» —que es basava, recordem-ho, en una novel·la auto-conclusiva de Liane Moriarty—, vaig opinar que era sacríleg pensar-ne una seqüela, atès que la trama de la sèrie (el misteri criminal que havia planat sobre tots els capítols) havia sigut rematada de la forma més satisfactòria possible. Evidentment ningú no em va fer cas i així fou com dos anys més tard HBO va estrenar una segona temporada que prolongava la primera a partir d’un guió original de David E. Kelley (que ja s’havia ocupat d’adaptar la novel·la de Moriarty).

El director Jean-Marc Vallée ara passava a exercir de productor i cedia les càmeres a Andrea Arnold, la inquieta directora de títols com «Fish Tank», «Wuthering Heights» o «American Honey». Sembla ser que el resultat inicial no va agradar gaire els productors —és el que passa quan contractes una directora amb personalitat—, i Vallée va haver d’acudir «in extremis» per salvar els mobles. A menys que algun dia es publiqui el «director’s cut», cosa que dubto moltíssim, mai no sabrem què donava de si la versió d’Arnold i fins a quin punt hem vist una narració tergiversada, però el que coneixem és més que acceptable.

Aquesta segona «Big Little Lies» parteix de la història de la primera i n’estudia les conseqüències sense afegir gaire material estrictament nou: amb el remordiment que arrosseguen les cinc protagonistes per la mort del personatge de Perry Wright i les diverses formes que tenen per superar-ho ja s’omple una bona estona dels capítols. Les cinc actrius continuen sent una de les grans bases de la sèrie: Nicole Kidman, Reese Witherspoon i Laura Dern estan excel·lents; Shailene Woodley i Zoë Kravitz no desmereixen. A l’elenc conegut s’incorpora Meryl Streep, que fa de mare de Perry (i sogra del personatge de Kidman), i, com tota persona informada hauria de saber, introduir la Streep en qualsevol ficció funciona quasi sempre com oli en un llum. Malgrat que el seu personatge és intrusiu i antipàtic, o precisament per això, cada intervenció seva és una injecció d’adrenalina.

Reconeguem-ho, els sets capítols de «Big Little Lies» 2.0 resulten una mica allargassats, alguna situació, reiterativa en excés, i el personatge de la dona negra clarivident, un clixé que hauria calgut evitar. Però aquests colobrots de qualitat, plens de dones desesperades i mansions costaneres d’upa, tenen una atracció irresistible. La conclusió torna a deixar-ho tot molt (massa) ben lligat; intentar una tercera temporada seria temptar la Providència.

[Per amants de curiositats, Robin Weigert, aquí terapeuta matrimonial, va ser la Calamity Jane de «Deadwood»].

dimarts, 10 de setembre de 2019

La tardor del seu descontentament


L’escocesa Ali Smith sol encapçalar la llista dels autors més importants en actiu a les Illes Britàniques, avalada a més per tota mena de premis prestigiosos. A casa la vam descobrir amb «L’accidental», una novel·la excèntrica i estimulant d’aquelles que sorprenen agradablement. Ara té en curs una sèrie de novel·les «estacionals» que va iniciar l’any 2016 amb «Autumn» («Tardor» a Raig Verd, traducció de Dolors Udina) i de la que ja s’han publicat en anglès les que corresponen a l’hivern i la primavera.

En el centre de «Tardor» hi ha la relació d’amistat i mestratge de l’Eisabeth i en Daniel Gluck durant els últims trenta anys, una relació on no sembla pesar una diferència d’edat de més de seixanta anys. A través del personatge de Daniel (i de les anades i vingudes en el temps que fa la narració) connectarem amb problemes com l’antisemitisme o els refugiats polítics, rememorarem un escàndol sexual dels anys 60 com va ser el de Christine Keeler i recuperarem la figura oblidada de la pintora pop Pauline Boty (1938 - 1966). Mentrestant amb Elisabeth explorarem l’absurd burocràtic i fiscalitzador de les societats contemporànies, amb hilarants i exasperants diàlegs molt característics de l’autora, i observarem les primeres conseqüències en la vida quotidiana del resultat del referèndum sobre la pertinença a la Unió Europea.
A tot el país hi havia gent que tenia la sensació que tot era un error. A tot el país hi havia gent que tenia la sensació que era el que s'havia de fer. A tot el país hi havia gent que tenia la sensació d'haver perdut. A tot el país hi havia gent que tenia la sensació d'haver guanyat. A tot el país hi havia gent que tenia la sensació d'haver fet el que calia i gent que creia que tot plegat era un error. A tot el país hi havia gent que buscava a Google: anar a viure a Escòcia. A tot el país hi havia gent que buscava a Google: sol·licitud del passaport irlandès. A tot el país hi havia gent que se sentia insegura. A tot el país hi havia gent que es partia de riure. A tot el país hi havia gent que se sentia legitimada. A tot el país hi havia gent que se sentia desconsolada i perplexa.
De fet, un dels eslògans amb el que s'ha venut "Tardor" pertot arreu és com "la primera novel·la post-brexit". Però encara que és indubtable que s'hi parla de forma molt directa i que es documenten els primers brots xenòfobs que la nova situació nodreix, la quantitat de qüestions tractades a les seves pàgines es tan ingent que es diria que Ali Smith ho ha volgut ficar tot en aquesta obra, des de reflexions sobre la percepció del pas del temps i sobre el pes de la Història fins a la revisió de la Història de l'Art en clau feminista. Ho ha fet a més amb un ímpetu que sembla irreflexiu, on la juxtaposició de materials heterogenis de vegades costa de seguir (almenys a mi m'ho semblava cada vegada que apareixia alguna referència a l'afer Profumo, potser perquè la notícia de l'escàndol ha quedat una mica lluny d'aquests verals).

Punyetero com sóc, em pregunto perquè l'edició catalana no té el text justificat a l'esquerra, com succeeix a l'original. També crec que la traducció mereixeria una bona revisió. El pròleg de Víctor García Tur és imprescindible per clarificar els temes principals d’un llibre que no sempre resulta fàcil de lligar. Una «Tardor» reservada a lectors aventurers a la recerca d’estructures innovadores.

Obra de Pauline Boty.

diumenge, 8 de setembre de 2019

Criminal de bon cor

Te la venen com la successora de «Fleabag» pel fet que va heretar el seu nínxol a la programació setmanal, és una producció de la BBC de sis capítols de mitja hora, i està escrita i protagonitzada per una actriu en la trentena. Ja els hi agradaria. «Back to Life», que així es diu la sèrie, narra en to de «dramèdia» el retorn a la llar familiar de Miri Matteson (Daisy Haggard) després de 18 anys de confinament penitenciari.

Part de l’interès de seguir «Back to Life» consisteix a esbrinar quin va ser el crim que va cometre Miri (tot i que el desenllaç es veu venir d’una hora lluny). Atesos els esporàdics tocs còmics ja s’endevina que la protagonista no pot ser tan dolenta com la consideren els seus veïns (amb mostres d’una rancúnia del tot exagerada). La sèrie és plena de personatges absurds que no hi ha per on agafar-los (el propietari del «fish and chips», el detectiu, la treballadora social) i tot el que té a veure amb la vida sexual dels pares d’ella pretén ser picant però només provoca la incomoditat de l’espectador.

El poble costaner de Kent on s’ambienta la trama és tan fotogènic com caldria esperar, els actors estan a l’altura exigible (no sé si havia tornat a veure Geraldine James des de la llunyana «La joia de la corona», mentre que a Adeel Akhtar l’he vist cada vegada que ha calgut un actor de caràcter amb pinta d’indi o de pakistanès) i la peripècia no té temps de fer-se llarga. Malgrat tot, el còctel final resulta forçat i previsible, només acceptable via una certa benevolència.

divendres, 6 de setembre de 2019

L’adulteri, de nou


Fa poc vaig adonar-me que, a diferència de les novel·les de les dues Anes —«La Regenta» i «Anna Karènina»—, que he rellegit més d’una vegada al llarg de la vida, no havia tornat a visitar des dels temps del batxillerat la tercera adúltera en discòrdia, l’Emma Bovary de Gustave Flaubert. Decidit a posar-hi remei, vaig endur-me-la com a lectura de vacances (que direu que no són maneres, però jo sóc així d’intrèpid).

L’edició d’Alba de 2012, amb traducció de María Teresa Gallego Urrutia, va gaudir d’un cert ressò per haver sigut titulada «La señora Bovary» en lloc del consuetudinari «Madame Bovary». Un escàndol artificial en un got d’aigua per animar una mica les vendes de la reedició d’un llibre que no és precisament una novetat. De fet, com informa la Gallego Urrutia al pròleg, ja s’havia emprat el títol castellanitzat en edicions de 1912, 1923 i 1924, o sigui que la novetat era poc més que relativa.

Una de les coses que més m’han sorprès és l’inici de la novel·la, la seva primera frase: «Estábamos en el aula de estudio cuando entró el director y, tras él, un «nuevo» vestido de calle y un mozo que traía un pupitre grande.» Qui és aquest narrador que ens informa de la irrupció de Charles Bovary a l’aula escolar? Tant se val, perquè el llibre queda en mans d’un segon narrador impersonal i omniscient sis pàgines més enllà. No s’entén que Flaubert, un escriptor de recursos sempre molt ben controlats, caigués en aquesta lleugeresa en matèria de punt de vista. De fet, tampoc s’explica gaire que els primers capítols els dediqui a la infantesa i la joventut de Charles, quan no serà ell el protagonista. L’epònima Emma Bovary no fa la seva entrada fins la pàgina 12 i no és fins el capítol cinquè que pren les claus del relat. Caldrà assumir que aquesta marrada inicial constitueix una aproximació indirecta al personatge, potser fins i tot una maniobra de distracció, ja que de la malícia del novel·lista no en tinc cap dubte.

A diferència de la Karènina i fins a cert punt de la Regenta, Emma no és una protagonista amb la qual es pugui identificar el lector. Els seus ensonyaments romàntics, propis d’una indigestió de mala literatura, són hereus directes de Cervantes, però amb una cursileria afegida que podria considerar-se el toc nacional francès. No és una dona que estimi el seu marit i només el contempla com a catalitzador d’una vida idealitzada. Pot apropar-se a ell breument quan es dóna la possibilitat que esdevingui una eminència mèdica, però el seu catastròfic fracàs amb el tractament de la cama d’Hippolyte foragita definitivament l’èxit matrimonial. Emma és a més una mare desnaturalitzada que condemna a l’ostracisme la petita Berthe, culpable de no haver nascut mascle. Només pel fet de ser tan mala mare crec que ja té perdut d’entrada el favor dels lectors.

Però hi ha a la novel·la de Flaubert un sol personatge que es faci estimar? La majoria són ridículs en les seves pretensions i els seus elaborats autoenganys. El marit és un idiota cec i enamorat (la pitjor raça entre els idiotes enamorats) i tindrà un patètic destí final en consonància. Els dos amants d’Emma, cadascun al seu estil, seran covards aprofitats que no estaran a l’altura d’ella en matèria d’errors de perspectiva. Apart de la pobra Berthe, nena d’infantesa condemnada de bon antuvi, podríem rescatar Justin, mosso adolescent i enamorat de la senyora, o aquella criada vella que rep una medalla d’honor a tota una vida de submissió a la formidable escena de la fira agrícola.

I és clar tenim Homais el farmacèutic, qui des d’una postura aparentment neutral i cooperativa acaba sent la invenció més poderosa, verinosa, i arquetípica de tota la trama. Petit burgès d’enormes ambicions, intrigant a temps complet, no perd ocasió de mostrar-se anticlerical, ferotgement ateu i defensor poc fonamentat del cientisme. Flaubert, en un darrer gest sarcàstic, fa de l’ubic Homais l’únic triomfador d’una novel·la que conclou com un tristíssim seguit de calamitats.

M’ha agradat «La señora Bovary» sobretot per la intel·ligència amb la que està bastit tot l’edifici, on ni el més mínim detall resulta gratuït. La passejada en cotxe de punt d’Emma i Léon per Rouen —justament cèlebre i motiu d’un primer intent de censura, previ a la publicació en format de llibre— ha de constituir una de les escenes més castament eròtiques de la literatura mundial, només amb el poder de suggestió d’unes veus darrera d’unes cortines que demanen al cotxer que tiri endavant. Però Flaubert es mostra com un humorista discret i implacable cada cop que descriu amb tot luxe de detalls els cerimonials de l’status quo, en contrast directe amb les il·lusions perdudes dels seus actuants.

El que ha envellit pitjor del llibre és la seva epidermis. ¿Qui entendrà a dia d’avui paraules com «guirindola», «bandós», «rodrigones» o «galochas»? Culparem la traductora? El món de «La señora Bovary» ha quedat sepultat en generoses dosis d’anacronisme. Per llegir-la ara mateix caldrà invertir intenció i esforç. No sé si gaires dels meus contemporanis s’hi voldran posar de ferm.

dimarts, 3 de setembre de 2019

Súpers & co

Quan va ser que els super-herois van començar a estar sota sospita? De fet, des del minut dos, tot super-heroi clàssic va mostrar-nos també algun aspecte fosc; però a la llarga eren sempre els valors positius els que acabaven triomfant. Des del meu profund desconeixement sobre el gènere, deixeu-me datar l’aparició dels primers super-herois de moral dubtosa a la influent «Watchmen» (1986-1987) d’Alan Moore i Dave Gibbons. Del que no tinc cap dubte és que tant el còmic com la sèrie televisiva «The Boys» (a Amazon) tenen un deute ineludible amb aquells «Watchmen» d’allargada ombra.

A l’univers de «The Boys» els super-herois (i més específicament el grup dels Set) són propietat corporativa sotmesa a escrupolosa explotació econòmica i a ferri control d’imatge a càrrec de la companyia Vought. Paral·lelament el grup denominat The Boys s’ocupa de dinamitar des de la clandestinitat les pretensions tòxiques d’aquests falsos defensors de la Humanitat. La incorporació a cadascun d’aquests dos grups d’un nou recluta serà el detonant que posarà en marxa l’acció d’aquesta primera temporada.

La sèrie és sorprenent per desvergonyida, pel seu humor negríssim i pels seus excessos de sexe i violència sanguinària (tot i que diria que els còmics originals són encara més bèsties). Tret de la veterana Elisabeth Shue i de Karl Urban (The Lord of the Rings, Star Trek) —i dels paperets de Simon Pegg, Giancarlo Esposito i Haley Joel Osment— els actors no em sonaven de res, però tampoc desentonen. Per satisfer les ganes de safareig, consignaré que el jove Jack Quaid no pot ocultar que és fill de Dennis Quaid i Meg Ryan.

«The Boys» és una sèrie perfectament acceptable per a qui li agradi entreteniment lleugerament «thrash» mentre fa una pausa entre programes de major calibre. Recomanable.

dissabte, 31 d’agost de 2019

Estranys destins de vacances

El mont Ararat
Responc per al·lusions algú que trobava estrany passar les vacances a Geòrgia o Armènia. Espero que aquestes imatges siguin una justificació prou eloqüent.




dijous, 29 d’agost de 2019

Odes a la biblioteca pública (i 2)


Reprenc la repassada dels contes de «L’illa dels tresors», que en el llibre per cert estan ordenats pel cognom dels seus autors per estalviar-se ordenacions conceptualment més complexes.
  • «El conte de la biblioteca» de Francesc Miralles. Si una tarda d’hivern un viatger… entra a una biblioteca. Metaliteratura.
  • «El llibre fosc» de Núria Pradas. Ambientat a tres biblioteques barcelonines en tres èpoques diferents. Conte fantàstic; de gènere fantàstic, vull dir.
  • «Qui és qui» de Llucia Ramis. Un dels contes més complexos i més estimulants. Sobre la relació de dependència entre dues velles coneixences i sobre el concepte del temps i la seva percepció literària. «El temps xerra en xiuxiueigs a les biblioteques i amb alegria a les llibreries…» Igual com passava a «Testament» s’incideix en les persones que donen nom a una biblioteca.
  • «L’home que va cremar l’última biblioteca» d’Albert Sánchez Piñol. Conte de ciència-ficció que sembla una excusa per queixar-se de l’evasió de drets d’autor que implica el préstec bibliotecari.
  • «L’incendi del somni de Bukowski» de Care Santos. Recreació dels inicis de la carrera literària de Charles Bukowski i del paper que hi va tenir la biblioteca central de Los Angeles, posteriorment devastada per un incendi.
  • «Biblioteca oral» de Màrius Serra. Uns moments de tensió viscuts en un viatge a Moçambic inspiren el paral·lelisme amb un conte tradicional africà.
  • «Sota els mateixos cels» de Sílvia Soler. On es demostra que l’afició a la lectura té quelcom de genètic. Màrius Torres és l’estrella invitada.
  • «Blanc» de Coia Valls. Sosté que preservar llibres que ningú no vol llegir és una tasca digna d’aplaudiment. Idealista en el sentit més irresponsable de la paraula.
«L’illa dels tresors» manté el nivell gràcies a les contribucions de Cirici, El Hachmi, Ramis, Santos i Serra. No és un saldo gaire galdós, però ja hi anava preparat.

dimecres, 28 d’agost de 2019

Odes a la biblioteca pública (1)

«L’illa dels tresors», un regal de la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona, és un d’aquells llibres tan temibles que reuneixen una colla d’autors coneguts, associats circumstancialment per un encàrrec comú: en aquest cas el de cantar les gràcies i virtuts dels llibres i la lectura, representats per a l’ocasió en la institució de les biblioteques públiques. Deixant de banda el dubtós missatge que l’activitat lectora sigui la panacea que alguns pretenen, discussió que ens duria bastant lluny, em queda només comentar succintament els contes del recull per establir el seu nivell de qualitat.
  • «Clarianes» de Maria Barbal. Tres moments de la vida de la Rita (als 10 anys, com a estudiant universitària, i ja pensionista) en sengles visites a la seva biblioteca. N’explica el seu funcionament, fins i tot el servei de préstec mecanitzat. Trivial.
  • «Rates de biblioteca» de Sebastià Bennasar. El pare i la mare són bibliotecaris, la filla és filòloga però treballa a una biblioteca, el gendre és escriptor i dorm a una biblioteca. «I si de la seva mare va heretar-ne la suavitat de moviments per lliscar entre els passadissos, del seu pare va obtenir una capacitat extraordinària per desxifrar les claus i els codis que identificaven cada un dels llibres…» Això és sexista; el conte, insignificant.
  • «Testament» de Xavier Bosch. Un escriptor d’èxit fa redactar el seu testament. La importància de donar el teu nom a una biblioteca. He quedat amb ganes de llegir la sèrie de thrillers protagonitzats per una caixera del Bon Preu amb psoriasi.
  • «Tres negres» de David Cirici. Un escriptor força detestable s’obsedeix per tres negres que van a rentar-se als lavabos de la seva biblioteca. Com que el protagonista va a la biblioteca els dies que li ve la dona de fer feines, m’hi he sentit una mica identificat. El millor conte fins el moment.
  • «Dos amants com nosaltres» de Najat El Hachmi. Dos adolescents refugien el seu amor prohibit als passadissos d’una biblioteca que podria ser la Joan Triadú de Vic. Defensa de la diferència cultural i de l’educació no paternalista. Intel·ligent i emotiu.
  • «El tresor de Mingana» de Martí Gironell. Conte històric sobre manuscrits religiosos a l’Iraq. Documents contemporanis a Mahoma i un possible Sant Greal. Miniatura de novel·la històrica.
  • «L’ombra del coronel Durana» de Pau Joan Hernàndez. Aparició de la primera bibliotecària esquerpa! «No era antipàtica, sinó més aviat cauta i rebutjava qualsevol familiaritat que considerés excessiva, qualsevol acostament que amenacés la seva solitud, sense acritud, però amb fermesa». Desafortunades comparacions entre l’esclavatge i la Shoah(!). Relativització de la violència de gènere(!).

dimarts, 27 d’agost de 2019

Cavalls domats


La publicació l'any 2015 de "Formentera Lady" de Jordi Cussà a LaBreu va propiciar el rescat de la introbable "Cavalls salvatges" (2000) en edició revisada (però no gaire corregida) a L'Albí (2016). Des de llavors sembla que la reivindicació de l'obra de Cussà sigui un fenomen imparable, potser perquè les novel·les protagonitzades per ionquis catalans no siguin precisament abundants.

"Cavalls salvatges", un títol no precisament subtil i que potser li ve ample, s'ocupa de les peripècies d'una colla de politoxicomans (molts d'ells de l'interior del país) durant els trenta darrers anys del segle XX. Explicada des de múltiples punts de vista i amb una cronologia totalment desordenada, la novel·la tendeix més a l'episodi que a una narració tancada i per això mateix no serà apta per a tots els gustos.

S'agraeix que el llibre eviti el tremendisme i que el drama es combini amb la picaresca i amb una certa quotidianitat de la vida familiar. És meritòria també la creació d'un llenguatge adequat per a drogo-addictes sense que en cap cas grinyoli: rarament el ionqui català havia sonat tan convincent. L'única pega que hi podria oposar és que tots els narradors demostren un discurs articulat en excés, com si tots ells provinguessin de les classes mitjanes.
Encara no eren tres quarts de set de la tarda, però la boira dels novembres inundava la minimetròpoli amb aquella nostàlgia espessa que, a l'hivern, condensa l'enyor de l'estiu. De sobte, de forma absolutament impensada, vaig tenir ganes de fotre'm una dosi pel simple fet de fotre-me-la, passant de totes les determinacions dels collons i tota la resta d'estúpides presumpcions civilitzatòries. Feia anys i panys que havia oblidat aquell vertigen de buit, aquell dolç "ennui" com en deia el Bián, letal de tan morbós, però la qualitat d'aquella tristesa respecte al món en general i el món meu en particular, s'adeia perfectament amb la memòria emocional dels anys de ionqui, i l'únic que em faltava era un bon fix.
La grapa literària de Cussà és innegable i només he de lamentar la meva tradicional immunitat a la mística de les addiccions per valorar aquest "Cavalls salvatges" com es mereix.

dilluns, 26 d’agost de 2019

Hollywood somiat

Quentin Tarantino, possiblement un dels cineastes més «cineferits» actualment en actiu, fa a «Once Upon a Time in Hollywood» el seu particular homenatge al cinema de Hollywood de finals de la dècada dels 60, una època de profunds canvis en la qual llanguien els gèneres clàssics, s’imposava el predomini de la televisió, i una nova generació de directors marcats per les drogues, el sexe i el rock & roll estaven a punt d’irrompre.

El film s’ambienta a Los Angeles en tres dies concrets de l’any 1969, quan Tarantino tenia cinc-sis anys, per tant el que s’evoca el director no ho va viure personalment i ho reconstrueix a mitges entre la realitat documentada i la idealització del fan. Això no treu perquè durant tota la pel·lícula s’imposi una sensació tan immersiva com verídica: l’espectador ben predisposat se sentirà plenament integrat en un temps i una ciutat reproduïts fins el més mínim detall, des de les marquesines dels cinemes fins els vehicles que circulen pels carrers, passant per les cançons que sonen a la banda sonora (sempre tan ben escollides com Tarantino ens té acostumats).

Contribueix a aquesta impressió de vida compartida una trama quasi inexistent que durant les dues primeres hores del metratge es limita a seguir el dia a dia dels protagonistes en activitats tirant a anodines. Leonardo DiCaprio fa d’actor en decadència de westerns televisius i Brad Pitt és el seu col·lega especialista que el dobla a les escenes d’acció. Per allà també s’hi passeja la seva veïna Sharon Tate (Margot Robbie), actriu pujant que acaba de casar-se amb Roman Polanski, el flamant director de «Rosemary’s Baby».

Els darrers quaranta minuts introdueixen un to més proper al que habitualment s’espera de Tarantino i del que convindrà no revelar-ne res. De totes maneres em pregunto fins a quin punt per gaudir plenament de «Once Upon a Time in Hollywood» no és requisit estar informat de la tràgica fi de Tate. És fàcil que un espectador jove desconegui les circumstàncies d’un crim que es va produir fa cinquanta anys i per tant es perdi tant els subtextos ominosos com la ironia del desenllaç.

Més enllà d’aquest matís, el film ha provocat una certa divisió d’opinions entre els que han trobat a faltar que passessin «més coses» i s’han avorrit sobiranament i els que s’ha deixat seduir per una juganera experiència cinèfila. Jo, que sóc dels que m’inclino més per la segona opció, no deixaré de destacar els altíssims valors de producció i unes interpretacions d’autèntica categoria, DiCaprio en un vessant més tècnic i Pitt des del carisma. Menció especial per Margaret Qualley, Dakota Fanning i la nena Julia Butters.

El millor que es pot dir de «Once Upon a Time in Hollywood» és que, si saps entrar en el joc, els seus 161 minuts passen volant.

dissabte, 24 d’agost de 2019

Un món de metros: Edimburg

El tram d'Edimburg, en funcionament des del 2014. Una línia, 16 parades, 14 quilòmetres. Hi ha una prolongació projectada fins al port; de moment connecta amb l'aeroport, que per un tramvia trobo que està molt bé.

Encara que això és Escòcia, l'ombra del mapa de Londres torna a ser allargada. Bons enllaços amb el tren. Per la icona del bus es nota que són de dos pisos.