diumenge, 18 d’agost de 2019

De vacances

La carrera de Valeria Bruni Tedeschi com a realitzadora cinematogràfica s’ha centrat fins el moment en presentar versions ficcionalitzades de la seva pròpia biografia. Amb «Les estivants» («La casa de verano») repeteix el procediment, tot reunint en una luxosa mansió de la Costa Blava una nodrida col·lecció de personatges en un plàcid estiueig que aviat derivarà en agror. La pròpia directora interpreta el paper d’Anna, una cineasta que vol aprofitar les vacances per escriure el guió de la seva propera pel·lícula, la qual girarà entorn de la mort del seu germà (una pel·lícula que, sigui dit de passada, és la que acabarem veient, en un exercici meridià de cinema dins del cinema).

Tot a «Les estivants» apel·la a l’autobiografia: la protagonista és una directora de cinema, igual que Bruni Tedeschi, que també va perdre un germà per culpa de la sida; la seva mare (Marisa Borini) i la seva filla a la vida real (Oumy Bruni Garrel) interpreten papers equivalents, mentre que Valeria Golino i Pierre Arditi representen uns acceptables substituts de Carla Bruni i Nicholas Sarkozy.

L’informe trama peca de capriciosa i oscil·la entre la comèdia i el drama de manera no sempre merescuda. Els membres del servei tenen un paper important i sembla que Bruni Tedeschi vulgui exorcitzar a través seu els privilegis de classe que li venen donats pels seus cognoms.

Un guió més meditat afavoriria certament aquests insuficients «Les estivants», que se salven sobretot per un parell o tres d’escenes on Valeria Bruni Tedeschi, en la seva faceta d’actriu, demostra la seva enorme categoria d’intèrpret visceral.

dissabte, 17 d’agost de 2019

Un món de metros: Tbilisi i Yerevan

A les vacances recents he passat per dues capitals dotades de xarxes de metro, no gaire extenses i d'utilitat molt limitada. Només diré que no he emprat cap de les dues i amb prou feines he vist l'entrada d'un parell d'estacions. El mapa de Tbilisi, la capital de Geòrgia, ja us el vaig presentar fa uns anys. Exhibia una rància estètica soviètica que s'ha redimit una mica en el diagrama de dalt sense que la xarxa hagi patit cap altre canvi visible. Ha de ser un dels mapes més purament geomètrics de la col·lecció amb predomini dels angles de 120º. Si cadascuna de les tres branques d'aquest pseudo-símbol de la Mercedes tingués el mateix nombre d'estacions, ja seria pràcticament un ideal platònic fet xarxa de metro.


Yerevan, la capital d'Armènia, compta amb una sola línia de metro que costa una mica de localitzar. Són 10 estacions i 13,3 quilòmetres de recorregut. El mapa, que respecta la geografia urbana, no presenta cap particularitat destacable. Totes les línies en construcció continuen en aquest estat cinc anys més tard.

dissabte, 3 d’agost de 2019

Un món de metros: Croydon

Croydon (384.000 habitants) és un municipi al sud de Londres. Des de l'any 2000 gaudeix d'un servei de tram (Tramlink) de 39 estacions i 27,3 quilòmetres de xarxa. El mapa és com un germà petit del mapa del metro de Londres. Per tant, no em queda altre remei que aplaudir amb totes les extremitats.

dimarts, 30 de juliol de 2019

El mort viu


Després de la vivíssima recomanació trobada en un post-it, no vaig poder evitar llegir «La negra noche» d’Iris Murdoch, editada per Lumen el 2003 en traducció de Laura Martín de Dios i amb un pròleg encomiàstic d’Álvaro Pombo. En realitat el llibre es diu «The Green Knight» (El cavaller verd), una figura llegendària lligada al cicle artúric, però la seva simbologia resulta tan enrevessada que no en trauríem res de detallar-la.

A «La negra noche», com a la majoria de novel·les de Murdoch, hi surt un munt de personatges, tots estretament relacionats i que sembla que no poden viure gaire lluny els uns dels altres. Hi ha la Louise Anderson, una mare patidora, i les tres filles seves en edat de merèixer Aleph, Sefton i Moy; hi ha la Joan, amiga d’infantesa de la Louise i mare de l’adolescent Harvey; hi ha en Bellamy James, que aspira a enretirar-se de la vida pública per fer-se eremita; i hi ha els dos germans problemàtics i antagònics Lucas i Clement.

Al principi del llibre ens assabentem que Lucas ha patit un assalt nocturn en un parc i que, en defensar-se, ha matat accidentalment el seu atacant. Se’ns diu que hi ha hagut un judici i Lucas es troba en parador desconegut durant les primeres cent pàgines. Llavors, tot de sobte, descobrim que el mort no era tal, sinó que està ben viu i demana venjança. Com a trama no podria ser més absurda i, tot pensant una mica malament, em pregunto sobre les condicions mentals de la Murdoch que moriria amb Alzheimer sis anys després de la publicació.

Apart d’aquest mort a hores convingudes (i a un personatge que té dots telequinèsiques a la intimitat), la resta de l’argument va d’arranjaments domèstics i conflictes amorosos no declarats. Set-centes pàgines resulten excessives per tan poc farciment i el «happy end» generalitzat no deixa de ser un anticlímax. Crec que aquest llibre, per molt que el defensi Pombo, és un Murdoch molt menor. Caldrà deixar els entusiasmes pel lector dels post-it.


dissabte, 27 de juliol de 2019

Un món de metros: Charlotte

El tren lleuger de Charlotte (Carolina del Nord) funciona des del 2007. El gestiona el Charlotte Area Transit System (CATS) i per això rep el nom de Lynx. De moment compta amb una única línia, la Blue Line, per això el mapa és tot blau. Són 15 estacions en un recorregut de 15,4 quilòmetres en una distribució cada cop més densa a mesura que ens acostem al centre de la ciutat. Crec que amb això ja queda tot dit.

divendres, 26 de juliol de 2019

Un escàndol en sordina


D’ençà de la seminal «La biblioteca de la piscina» (1988) Alan Hollinghurst ha anat escrivint la crònica extraoficial de l’experiència homosexual a Gran Bretanya durant el segle XX; o més aviat caldria precisar l’experiència dels homosexuals de les classes altes, ja que les classes mitjanes i els obrers en els seus llibres són minoria.

La seva novel·la més recent «El caso Sparsholt» (Anagrama, abril 2019, traducció de Gemma Rovira Ortega) comparteix amb la precedent «El hijo del desconocido» una estructura en cinc seccions, cadascuna situada en un període diferent dels segles XX i XXI, tot i que ordenades cronològicament. La primera part succeeix a Oxford l’any 40 durant la guerra i documenta el pas fugaç de l’atractiu David Sparsholt per la universitat i les passions que desperta entre els seus condeixebles. Aquest fragment inicial podria funcionar com a peça independent, a la manera d’una estampa de la vida acadèmica oxoniana en el període bèl·lic, tot i que és lícit preguntar-se quan la novel·lística britànica superara la síndrome de Brideshead i gosarà explorar altres mons acadèmics lluny dels tan transitats d’Oxford i Cambridge.

Les quatre seccions restants les protagonitza Johnny Sparsholt, el fill de David, que amb el temps arribarà a ser un retratista de prestigi. A diferència del seu pare, les aventures sexuals del qual sempre es mouran dins de l’ambigüitat, Johnny és obertament gai tot i que de personalitat opaca en tots els altres negociats de la seva vida. Narrativament exercirà de guia sobre usos i costums contemporanis, ja que a Hollinghurst, més que la psicologia dels seus personatges, l’interessa l’embolcall: l’arquitectura, la decoració d’interiors, el vestuari, els llinatges i els actes socials.

Com també passava a «El hijo del desconocido», cada inici de capítol obliga a fer-se una nova composició de lloc tot omplint les el·lipsis del que no s’ha fet explícit i al mateix temps implica familiaritzar-se amb els noms d’una munió de nous actors secundaris que finalment tindran un paper molt limitat. No s’entén molt bé aquesta estratègia que sembla deixar «fora de camp» tots els esdeveniments remarcables, mentre el que es descriu frega sovint la banalitat. El cas més flagrant és el d’aquest «cas Sparsholt» que dóna títol a la novel·la i del que només rebrem referències indirectes, de les que deduirem que es tracta d’un d’aquells típics escàndols britànics on hi ha involucrats aristòcrates, parlamentaris i una completa panòplia de vicis sexuals.

Al seu país d’origen Hollinghurst és considerat un gran estilista, cosa que la traducció deixa entreveure. Tret d’això no li he vist sentit al llibre, que m’ha semblat erràtic i superficial, amb una conclusió plenament decebedora. Recomanat només per aficionats a l’interiorisme i els bibelots de qualitat.

dijous, 25 de juliol de 2019

El senyor Pedrals m'ensenya mots nous


abluent: detergent.

alexitímic: incapaç per identificar i expressar les emocions.

apofènia: l’experiència de veure patrons, connexions, a successos aleatoris.

apotropaic: que màgicament conjura o prevé la mala sort o les influències malignes.

bàratre: abisme; infern.

berma: faixa de terra, de poca amplada i plana o lleugerament inclinada, que es troba a la part superior d’un terraplè immediata a un talús.

brisa: subproducte obtingut de l’elaboració del vi, constituït per la rapa, la pell, el pinyol i la polpa del raïm.

bugat: embolic.

cambrejar: defecar.

catracòlica: peça de vestir que hom es posa per mudar-se, que engavanya.

dula: colla de gent avalotada, especialment jove.

enferritjar-se: un objecte de ferro, empernar-se, quedar travat sense moviment.

ensiforme: que té forma d’espasa.

farfutalla: coses de no res.

grèmola: ploricó, lamentació enfadosa per fer llàstima, obtenir quelcom.

llefre: brut d’una substància greixosa, enganxosa.

matràfola: acció fraudulenta, feta amb la intenció de mistificar, de falsejar alguna cosa.

motxo: taciturn, moix.
 
nefelococcígia: l’acte de buscar i trobar formes als núvols.

picapunt: motiu de renyina, d’entossudiment, etc., en què juga l’amor propi.

posterma: pus; abscés.
 
potomania: trastorn alimentari caracteritzat pel desig de beure molt líquid de manera compulsiva i sense sed.

quòdlibet: qüestió a dilucidar.

reguitnós: inclinat a tirar guitzes; que rondina sovint.

sàput: gripau.

sull: esquerp, taciturn.

tafanari: cul.

tanasi: persona toixa, talossa.

tuàutem: conjunt de coses en general.

xafardada: menjada abundant.

xereca: avalot.

dimarts, 23 de juliol de 2019

Inici de campana


El passat 15 de juliol es commemorava el centenari del naixement d’Iris Murdoch, una de les grans novel·listes del segle XX. Murdoch, que també era filòsofa, va cultivar sovint un tipus de llibre que rep el temible qualificatiu de «novel·la d’idees», tot i que la majoria de les seves obres de ficció són addictivament llegidores fins i tot per a un públic poc avesat. Decidit a retre-li homenatge vaig escollir «La campana» («The Bell», editada per Alianza i amb traducció de Flora Casas), la seva quarta novel·la publicada (1958) i un best-seller en el seu moment.

La trama tracta sobre una incipient comunitat laica fundada en una mansió veïna a una abadia de monges anglicanes. Els seus membres, que han ingressat per motivacions no sempre espirituals, han de fer front a temptacions materialistes així com a reprimides pulsions sexuals. Un cerimonial per restituir la desapareguda campana del convent derivarà en una trapelleria amb conclusions tràgiques.

Les històries de Murdoch solen incloure una rica col·lecció de personatges antagònics que van interactuant en escenes no exemptes d’humor. Un dels grans temes de «La campana» és la dificultat d’explorar la pròpia espiritualitat en temps eminentment materialistes i no deixa de ser significatiu que el personatge que presenta una vocació religiosa més clara acaba demostrant-se profundament desequilibrada.

L’autora, que va introduir personatges homosexuals en moltes de les seves novel·les, fa d’un d’ells el virtual coprotagonista. Michael Meade, el líder de la comunitat, no es vol posar pedres al fetge per la seva tendència sexual i creu que déu no li ho tindrà en compte sempre que es mantingui cast. Les temptacions però són fortes: hi ha un antic amant turmentat i disposat a fer mal i un adolescent heterosexual que refusa els seus avanços sense arribar a escandalitzar-se. Hi ha finalment en James Tayper Pace que és homòfob fins al fanatisme, potser la postura més comuna en l’any de publicació del llibre. No deixa de ser digne d’aplaudiment que l’any 1958, quan els actes homosexuals encara eren il·legals al Regne Unit, Murdoch presentés una visió tan equànime i civilitzada.


També és interessant que Dora, malcasada amb un erudit que li amarga la vida i fàcilment el personatge amb menys inquietuds tant intel·lectuals com espirituals, sigui un dels que surten millor parats a l’epíleg del llibre. Seguim-la aquí en una visita a la National Gallery i vegem com s’encaterina amb el retrat de les filles de Gainsborough fins a patir una mena d’epifania:
A Dora siempre le conmovían los cuadros. Hoy también le conmovían, pero de una forma distinta. Con una especie de gratitud, se maravilló de que aún estuviesen allí y su corazón se llenó de amor por los cuadros, con su influjo, su hermosa generosidad, su esplendor. Pensó que allí por fin había algo real y perfecto. ¿Quién había dicho que la perfección y la realidad se encuentran en el mismo sitio? Allí había algo que su consciencia no podía devorar ni, al convertirlo en parte de su fantasía, hacerlo despreciable. Incluso Paul, pensó, sólo existía ahora como alguien con quien ella soñaba; o como una vaga amenaza externa con la que nunca se había topado realmente ni había comprendido. Pero los cuadros eran algo real, fuera de ella, eran algo que le hablaba con amabilidad aunque en tono soberano, algo superior y bueno cuya presencia destruía el espantoso aislamiento como de trance de su anterior estado de ánimo. Cuando el mundo parecía subjetivo, carecía de interés y valor. Pero, después de todo, ahora había algo más en él.
«La campana», amb la seva recerca d’una espiritualitat laica, pot semblar ancorada en un moment molt concret del segle XX; però la seva peripècia és absorbent i els seus materials són de primera. Murdoch és gairebé sempre una aposta segura.

diumenge, 21 de juliol de 2019

La contaminació del mal


El sempre estimulant Toni Sala va assolir un cim narratiu l’any 2014 amb «Els nois», una de les meves novel·les favorites d’aquest segle, de manera que la publicació de «Persecució» (l’altra editorial, febrer del 2019) només podia suposar una entusiasta invitació a la lectura. De fet, els dos llibres tenen una estructura equiparable, amb un fet detonant seguit d’una successió de capítols narrats des del punt de vista de diversos personatges.

El primer paràgraf de «Persecució» és tan potent, que no conec cap ressenya que no el citi literalment. Per distingir-me, no ho faré, però més o menys diu que l’Èlia i l’Albert Jordi han estat sortint durant un any, fins el dia que ell li confessa que havia matat la seva dona. Èlia el fa fora, però dies més tard s’hi repensa i surt a buscar-lo. No el troba, perquè Albert Jordi s’ha refugiat en un hotel prop de l’aeroport de Girona.

Si «Els nois» era una novel·la sobre com afecta un accident mortal a un grup de persones no sempre directament relacionades; «Persecució» gira entorn del mal en totes les seves declinacions i en la forma que va encomanant-se per pura fascinació. Començant pel propi assassí, que evita els psicologismes i mai no es justifica, sinó que més aviat es recrea en els aspectes més truculents del seu acte criminal. La novel·la abunda en escenes racistes, misògines i homòfobes, amb esclats de violència sanguinària, real o imaginada, de l’atractiu de les quals ni tan sols l’autor en surt indemne.
El mal es mou pel cel i ara ve i ara se’n va però sempre hi és, sempre hi serà. Tot ens ve de nou i no canvia res. Mira els carrers, estan plens de banderes a favor i en contra de la independència. Sembla l’edat mitjana. Catalans i espanyols, occident i orient, cristians i musulmans. No hauríem de tenir ni notícies d’un enemic de tan lluny, però hi ha un sistema d’intercanvi, de canalització i distribució del mal, d’importació i d’exportació, perquè el seu ens arribi i el nostre arribi a ells, un sistema global.
Pel que he dit ja es pot deduir que la lectura de «Persecució» no és un plat per a tots els estómacs, apart dels moments de pur sadisme, hi ha també escenes de frenètic deliri estupefaent i un predomini de les relacions predatòries. Per fortuna, Toni Sala, disposa de recursos inesgotables per dotar d’interès tot el que explica, tant si és una panoràmica del Gironès durant un vol d’avioneta, una vetllada febril a Platja d’Aro propulsada per la coca o la tensió eròtica que sent una dona adulta davant d’un cos jove.
Tenia aquell noi a davant i no sabia què dir-li, el cor m’anava com si tingués la seva edat i no la meva. Pensava: ho té tot per viure, a la seva edat no pot ni imaginar-s’ho, no en té ni idea. Però, i tu mateixa, Èlia? Sempre som joves respecte a nosaltres mateixos. Què fas, clavada com un conill espantat? Des de quan t’inquieta un nano tan jove? És una sort, estar sola de nit en un pis amb un noi com aquest en pijama. És tenir una fruita a l’abast. Estudia què fas. Fixa’t en tu mateixa. La vida s’ha desembussat i ara surt el que et deu, que no és poc, el crèdit bo i el dolent, tot el que t’ha escatimat, requisat, retingut. I el que li deus a ella tu. Aquí ho tens. Ets al món. Mira. Podria ser fill teu però no ho és i per això t’agrada, pel fill que encara deus. D’on el trauries un fill sa com aquest, l’enveja de les altres mares? D’on el trauries, tan atractiu, sinó d’ell mateix?
«Persecució» és inesperada i audaç, però convida poc a l’empatia; i la seva ambigüitat final molestarà als que busquin les conclusions perfectament tancades; però novel·les com aquesta, tan ben embastades i tan contra corrent, són absolutament necessàries pel nostre ecosistema literari. Excel·lent.

dissabte, 20 de juliol de 2019

Un món de metros: Bari

Bari gaudeix (?) de diversos serveis de rodalies independents. El més presentable i el que més fàcilment s'assimila al metro és aquest. Funciona des de 2008. Són 16,9 quilòmetres i 13 estacions. El mapa dibuixa quatre línies que no ho són: la groga és com la grisa, però acaba abans; la blava és com la grisa però fa una petita marrada per saltar-se l'aeroport. Només la vermella té una mica de personalitat alternativa. Tres estacions estan associades a un hospital. Bitonto, encara que soni a tonto doble, em consta que és una ciutat molt bonica. M'agradaria tornar a Bari.

divendres, 19 de juliol de 2019

Realpolitik

En un món ideal ens agradaria que els nostres polítics estiguessin tallats segons el patró dels eficaços idealistes il·lustrats de «The West Wing», tot i que de vegades temem que es troben més a prop de la malignitat maquiavèl·lica dels Underwood de «House of Cards». Però vist el que hi ha, siguem realistes, res no retrata tant bé com es governa aquest món de mones que la sèrie «Veep». Després d’una sisena temporada de propòsits una mica confusos i una pausa de dos anys perquè la seva protagonista Julia Louis-Dreyfus es recuperés d’un càncer, aquesta primavera s’ha donat per conclosa la sèrie amb una setena temporada a l’altura de les expectatives.

I mira que en un planeta on Donald Trump brilla amb llum pròpia sembla difícil escriure una sàtira política que superi la realitat, però el «showrunner» David Mandel i la seva cohort de guionistes han decidit tirar la casa per la finestra amb un «finale» d’una bretoleria totalment descordada. La totalitat de la temporada se centra en un nou intent de Selina Meyer d’accedir a la presidència dels Estats Units amb una campanya on no dubtarà a utilitzar les estratagemes més roines per vèncer als seus oponents.

No penseu per això que el personatge de Selina és especialment malvat, tan sols pragmàtic i amoral, inconscient de les conseqüències ulteriors dels seus actes. A més, està envoltada d’éssers de similar categoria ètica, traïdors oportunistes de paraula hipòcrita i traveta fàcil. No cal esperar doncs ni un moment de caliu humà: en aquest comiat de «Veep» el cinisme és l’estrella i aquí s’ha vingut a fer sang de l’avortament, els franctiradors d’institut, el #metoo, la independència del Tibet, l’incest, els antivacunes i el matrimoni igualitari…

Amb un molt nombrós i brillant repartiment comandat per la genial Dreyfuss—torna aquí Hugh Laurie, s’incorporen Rhea Seehorn i Michael McKean de «Better Call Saul» o John Carroll Lynch («Fargo»)— en un foc creuat de rèpliques que exigirà més d’un visionat per fer-se mitja idea de tot el que està passant en pantalla. L’esforç s’ho mereix perquè no hi ha dubte que ens trobem davant d’un clàssic de la comèdia televisada.

dimecres, 17 de juliol de 2019

Els anys que vindran

Russell T Davies ("Queer as Folk", "Doctor Who", "Banana"...) defuig els seus territoris genèrics habituals per abordar una distopia a curt termini amb "Years and Years" (BBC One, però visible a HBO). La sèrie de sis capítols se centra en una família de Manchester, els Lyons, que aglutina sota un mateix cognom totes les heterodòxies de les unitats familiars actuals: pare absent, matrimoni interracial, filla amb espina bífida que és a més mare soltera, una altra filla activista antisistema, fill gai i casat, lesbianisme, transsexualitat i fins i tot transhumanisme (!)

L'acció principal transcorre entre 2019 i 2030, parteix de la situació mundial present i projecta els problemes actuals cap a un futur que no podria ser més negre: crisi econòmica, crisi ecològica, crisi migratòria, crisi sanitària, crisi laboral... Tot sona tan plausible com terrorífic, perquè de fet el que s'apunta ja ho estem començant a viure ara mateix.

Un guió trepidant i emotiu, que no deixa de sorprendre (també amb algun cop baix); grans interpretacions, entre les que destaca Emma Thompson fent de política demagoga i mediàtica, com un Donald Trump amb pell de Christine Lagarde. El desenllaç potser peca d'ingenuïtat optimista; però el justament cèlebre discurs de l'àvia, que apel·la a la responsabilitat individual davant de les temptacions de la "comoditat", l'hauríem d'escoltar cada matí abans de sortir de casa.


dimarts, 16 de juliol de 2019

Misteris de glòria i decepció a Montserrat (i 3)


El museu de Montserrat és un edifici bàsicament subterrani amb poca projecció a l'exterior. Recentment, per atraure més visitants, han penjat al vestíbul els models de guix que va fer l'escultor Joan Rebull com a treball preparatori per la desfilada de monjos que havien de decorar la façana exterior de l'abadia. No és que sigui l'esquer més atractiu del món, però en qualsevol cas aquí ho consigno.

Quan fa cinc anys vaig visitar per primer cop aquest museu, vaig patir una gran decepció ja que bona part de la col·lecció ("les 100 millors obres"!) estaven cedides a una exposició a Itàlia i vaig haver de conformar-me amb les restes de sèrie (ben sucoses en algun cas). En aquesta ocasió les absències no eren tan massives, tot i que faltaven peces de primera com la "Falaise et Porte d'Aval par gros temps" de Claude Monet, "El pati blau" de Santiago Rusiñol, "Abans del bany" de Ramon Casas o l'"Acadèmia neocubista" de Salvador Dalí, totes cedides a exposicions estivals diverses. Tot i això la punyalada definitiva fou que tampoc aquesta vegada podria contemplar el "Sant Jeroni penitent" de Caravaggio (i ja en van dues).

Afortunadament el museu de Montserrat té més substància del que caldria esperar i els seus fons contenen un grapat de meravelles, especialment pel que fa a la pintura catalana moderna. Potser és l'amor de mare el que parla, perquè la majoria de guiris visitants hi fan només una repassada superficial; però a mi alguns Casas, Rusiñols, Nonells o Mirs em posen a cent.

"Un pobre vailet", Isidre Nonell
"Montserrat. El camí de la cova", Joaquim Mir
"Autoretrat", Ramon Casas
Una decepció anunciada va ser la impossibilitat de visitar Santa Cecília —només obren els caps de setmana d'estiu— per poder veure la col·lecció de pintures murals del meu molt admirat Sean Scully. Com a premi de consolació, al museu s'hi pot veure aquest llenç que em va treure una mica el ventre de pena.

"La muntanya d'Oisin", Sean Scully

dilluns, 15 de juliol de 2019

Etern fantasma europeu


Ençà de la seva prematura mort el 2001, l’estatura literària de l’alemany W. G. Sebald no ha deixat de consolidar-se. Els seus llibres idiosincràtics, barreja de ficció i de reportatge, de memòria històrica i de dades objectives, semblen la lectura ideal per a una societat bombardejada per tota mena d’informació.

«Austerlitz», l’última «novel·la» seva que va publicar en vida és una mostra força representativa del seu estil. El seu narrador anònim (i del que res no sabrem) relata les seves successives trobades fortuïtes durant més de vint anys amb Austerlitz, un personatge misteriós i de foscos orígens que recorre Europa a la manera del fantasma marxista. Entre converses de diletant, que tant poden versar sobre arquitectura militar com sobre la vida secreta de les arnes, anirem descobrint l’elusiva biografia del personatge, orfe centro-europeu traslladat a una rectoria gal·lesa. No serà sorpresa per a ningú trobar en última instància els temes recurrents de l’extermini jueu a càrrec del nazisme.

Escrit en un estil monòton i propens a la digressió, amb absència total de paràgrafs i una sintaxi complexa (és cèlebre una frase sobre Theresienstadt que ocupa nou pàgines), pot fer recordar per les crosses repetitives de narració indirecta el tarannà obsessiu de l’austríac Thomas Bernhard [«Allò explicava, va dir l’Ashman, va dir l’Austerlitz, els sacs de patates i els munts de gra.»] Indestriables del text són les fotografies en blanc i negre de baixa resolució que l’acompanyen, a mig camí entre la documentació i la ficció pura, constitueixen en tot cas poderosos ressorts evocatius.

Vaig llegir «Austerlitz» quan va ser publicada en castellà (Anagrama, 2002) i no crec que em deixés una impressió duradora. La relectura en edició catalana de Flâneur (2018) ha estat molt més engrescadora, potser perquè m’ha trobat més predisposat a un tipus de literatura híbrida que a hores d’ara ja no sona tan infreqüent. Sens dubte hi ha contribuït l’excel·lent traducció d’Anna Soler Horta, justament premiada amb el corresponent Ciutat de Barcelona del 2018.
El que he recordat sempre més, però, va ser el que l’Alphonso ens va explicar llavors sobre la vida i la mort de les arnes, i encara avui, de totes les criatures, són les que em mereixen més respecte. Durant els mesos més calorosos de l’any em trobo sovint que un d’aquests insectes nocturns m’entra a casa pel jardinet del darrere. L’endemà, quan em llevo d’hora, els veig posats a la paret, immòbils. Em penso, va dir l’Austerlitz, que saben que s’han extraviat, perquè, si no els fas sortir amb molt de compte, es queden quiets fins que se’ls escapa l’última alenada, resten clavats al lloc del seu infortuni fins més enllà de la mort, s’hi aferren amb les urpes diminutes, que en l’agonia se’ls enrigideixen, fins que un corrent d’aire els en desprèn i els envia a un racó polsegós. De vegades, quan veig una d’aquestes arnes que ha mort a casa meva, em pregunto quina mena de por i de dolor deuen sentir quan es perden. Sabia per l’Alphonso, va dir l’Austerlitz, que no hi ha cap raó per negar als éssers més insignificants una vida interior. No som els únics que de nit somiem, perquè, a més dels gossos i d’alguns animals domèstics vinculats des de fa milions d’anys a les nostres emocions, altres mamífers petits com les rates i els talps viuen en un món que només existeix dins seu quan dormen, com es dedueix de la manera com se’ls mouen els ulls, i qui sap, va dir l’Austerlitz, potser també les arnes somien, o l’enciam de l’hort quan de nit mira la lluna.
Ara frases com aquestes em sonen a glòria i conviden a un viatge inesperat d’itinerari imprevisible. Fusta de clàssic.


dissabte, 13 de juliol de 2019

Un món de metros: Auckland

Auckland (Nova Zelanda), 1,6 milions d'habitants, 5 línies de trens de rodalies, 42 estacions, 120 quilòmetres de xarxa. Disculpeu aquest marc apaïsat que dificulta tant la llegibilitat. El més característic: el símbol de les estacions d'enllaç i aquest espai quadrat que queda enmig. Poca cosa, però ens queda lluny.

divendres, 12 de juliol de 2019

Misteris de glòria i decepció a Montserrat (2)

La nit montserratina pot ser plàcida, però s’acaba bruscament a les set del matí, quan arriben els camions dels proveïdors i comencen a fer fressa sota la finestra. Després de l’esmorzar, mentre J. s’adreça a la porteria del monestir, jo faig la peregrinació a la Santa Cova, un indret que no he visitat mai i que m’atrau sobre tot per la possibilitat que m’ofereix d’estirar les cames. Hi ha un funicular que teòricament fa la meitat del camí per tu; però està fora de servei i no té pinta que l’activin aviat.

Passada l’estació de l’aeri, el camí fa una forta baixada graonada, i mig aixoplugada per la roca. Una estàtua geomètrica de Josep Maria Subirachs que representa Sant Domènec de Guzman, és el primer indici que ens trobem prop del Rosari Monumental [sabíeu que Montserrat és el lloc del món amb més densitat d’obres d’aquest artista, després de l’Espai Subirachs del Poble Nou?]


No sóc versat en el trellat del rosari i només gràcies als rètols de l’itinerari m’he assabentat que consisteix en quinze misteris (5 de goig, 5 de dolor i 5 de glòria) aquí il·lustrats amb sengles grups escultòrics dreçats entre 1896 i 1916 pels més conspicus escultors i arquitectes de l’època. L’única excepció és el Segon Misteri de Goig (La Visitació), originalment obra d’Enric Sagnier i Venanci Vallmitjana, substituïda el 1983 per una obra de Manuel Cusachs.

Sobre el paper, el Tercer Misteri de Goig (La Nativitat) hauria de ser la bomba: una col·laboració entre Josep Llimona i Josep Puig i Cadafalch en forma de capella neogòtica amb majòliques policromades. A l'hora de la veritat, els densos porticons reixats impedeixen veure'n l'interior.


 Com és fàcil de preveure, són els Misteris de Dolor els que més impacten al pelegrí. El Tercer (La Coronació d'Espines) és obra de l'escultor Anselm Nogués; però el que crida més l'atenció són els complexos arabescos dissenyats per Enric Sagnier.


El Cinquè (La Crucifixió) ha de ser el més dramàtic i també el millor en un sentit purament artístic. La figura del Crist és obra de Josep Llimona, mentre que la molt elaborada creu va ser dissenyada per Josep Puig i Cadafalch. Destaca per ser l'única peça situada al costat de l'abisme, davant d'un magnífic teló de fons sempre canviant.


El Primer Misteri de Glòria (La Resurrecció) és el més escenogràfic de tots; però malgrat la categoria dels seus artífexs (Josep Llimona esculpí el Crist, Antoni Gaudí dissenyà la tanca, Dionís Renart s'encarregà de les Tres Maries), el conjunt és lleugerament ridícul, especialment per culpa d'un Crist que sembla que s'acaba de llevar de la migdiada.


Arribo a la capella de la Santa Cova a les 10 i no m'he trobat ningú pel camí; sóc doncs el primer visitant del dia. L'edifici vist de lluny impressiona més que quan el tens al davant. A l'interior, el que més sobta és el minimalisme de l'altar i la còpia de la imatge de la Moreneta sobre la roca nua.

He baixat en poc més de trenta minuts, la pujada em costarà una mica més. Els àngels no ajuden.

dijous, 11 de juliol de 2019

Misteris de glòria i decepció a Montserrat (1)


Tot català immers a Montserrat sent un rar pes sobre les espatlles, el d’una tradició secular de la qual s’ha de sentir partícip, per molt agnòstic que es declari en altres parcel·les de la vida civil. Montserrat és el centre gravitacional de Catalunya, la seva essència immaterial, el seu ministeri espiritual sense cartera. Quan puges a Montserrat, apart d’alguna núvia (per dissimular), s’hi veuen monjos d’aire important conspirant amb laics pels racons. No sé si avancen gaire en les seves conxorxes, perquè anys més tard, quan hi tornes, encara hi són; però no gaire lluny d’ells hi ha periodistes amb càmeres professionals, no saps si a l’espera d’una proclama revolucionària o directament de l’apocalipsi. A Montserrat (com a Rússia) hi ha molts visitants russos; apart de tractar-se d’un poble passional i il·luminat, no em sé explicar la seva abundància.

Vam pujar al monestir dilluns a la tarda, perquè l’endemà J. tenia gestions a fer amb els monjos i jo no em volia perdre l’oportunitat de passar una nit a la muntanya sagrada. A més, després de la insofrible xafogor de la plana, allà dalt queia plugeta i fins i tot fresquejava. El primer que vam fer, un cop instal·lats, va ser anar a escoltar com la congregació cantava vespres a tres quarts de set. A l’església hi havia un quart d’entrada, que per uns cantants no professionals no està pas malament. L’acompanyament d’orgue, el marc arquitectònic, tot contribuïa a fer l’experiència gairebé transcendent. La mitja hora d’hipnosi se’m va fer curta. Després, perquè estava allí i no calia fer cua, vaig pujar fins al cambril. Si ets devot creient, ha de ser molt emotiu trobar-te a frec de la imatge de la mare de déu i posar-li els llavis sobre la bola; per a mi, un cop allà dalt, se’t queda una mica cara d’idiota, mires a esquerra i dreta i tires endavant.


A l’atri davant del temple fa unes setmanes que s’alça «Anna», una escultura de filferro de Jaume Plensa, un dels seus caps monumentals que tant d’efecte fan emplaçats en entorns urbans de mig planeta. La proliferació comença a ser excessiva i corren el perill de ser confosos amb simples bibelots, accessoris de selfies. El d’aquí, per la seva textura, té un aire immaterial que queda millor realçat per la il·luminació nocturna.

L’hotel Abat Cisneros, on parem, té uns conforts mínims, una dutxa minúscula i un Nou Testament sobre la tauleta de nit. Tot auster i monacal, com el sopar (crema d’au amb mandonguilles, verdures saltejades, croquetes…) Per fortuna el silenci nocturn i fresc que entra per la finestra oberta de bat a bat val totes les pessetes d’aquest món. 

***

Pel que fa a la primera decepció estava anunciada de bon antuvi, ja que sabia que en Xavier Caballé —històric blogaire, integrat de fa anys a la comunitat benedictina— aquests dies era de vacances lluny d’aquí, cosa rara en ell; i per tant no el podria saludar. Desgraciadament, l’endemà hi hauria més absències i decepcions.

dimecres, 10 de juliol de 2019

Lloros i literatura


Fins avui havia pensat que les dues grans aportacions dels lloros a la literatura es trobaven a: A) el lloro de John Silver a "L'Illa del Tresor"; B) el lloro del conte "Un coeur simple" de Gustave Flaubert, rescatat per Julian Barnes a "El lloro de Flaubert". Des d'ara mateix compto amb una tercera referència: el poeta Josep Maria López-Picó amb el seu lloro, pintat per Joaquim Sunyer el 1918 (Museu de Montserrat).

dimarts, 9 de juliol de 2019

La vida trista d’un gran humorista

Deia ahir que Will Cuppy va morir el setembre de 1949 sense sospitar l’èxit que gaudiria de forma pòstuma el seu llibre «The Decline and Fall of Practically Everybody». Malgrat ser admirat en vida per mestres de l’humor com James Thurber o P. G. Wodehouse, el reconeixement popular li va ser esquiu. Cuppy havia nascut el 23 d’agost de 1884 a Auburn (Indiana), fill d’un viatjant de comerç que un dia va sortir de casa i no va tornar més. Així el futur escriptor i la seva jove germana foren criats per una mare devota que es dedicava a confeccionar barrets.

El nostre home no sembla que fos un gran estudiant, ja que es va tirar una dotzena llarga d’anys a la Universitat de Chicago, on l’únic que el motivava era l’escriptura de textos dramàtics. L’any 1914 va obtenir un màster en Literatura i va partir cap a l’Est a la recerca de fama i fortuna. Quatre anys de vida dissoluta al Greenwich Village el van convèncer que aquella no era la millor manera d’escriure el Gran Drama Americà i, tot obrant en conseqüència, opta pel retir de la civilització, tal com havien fet els anacoretes cristians.

Com a destí del seu aïllament escollí Jones’s Island, una estreta franja sorrenca al sud de Long Island, poblada només per una dotació de guardacostes i per alguns estiuejants de temporada. Va comprar-se una precària cabana amb goteres que s’inundava cada cop que hi havia tempesta i allà va passar els següents deu anys.

El 1922, Cuppy va començar a publicar ressenyes literàries per a la premsa, i des de 1924 fins a la seva mort va formar part de la plantilla del New York Herald-Tribune com a crític de llibres. A partir de les cartes que escrivia als amics sobre les seves experiències illenques va confegir el seu debut llibresc, la crònica «How to Be a Hermit» («Com ser un ermità»). Les crítiques foren bones, però no l’afavorí que la publicació coincidís amb el «crack» del 29.

La seva vida solitària es veié finalitzada quan construïren un pont que unia l’illa a Long Island i Jones’s Island esdevingué Jones’s Beach, que arribaria a ser un dels indrets més densos del món. El seu retorn a la civilització va coincidir amb la seva època més productiva, quan va publicar la seva trilogia humorística sobre història natural: «Com distingir els teus amics dels simis» (1931), «Com esdevenir extint» (1941) i «Com atraure el wombat» (1949).

Per motius ben diversos, la seva carrera literària no va acabar de quallar: el seu comportament era erràtic, no li agradaven els actes socials i va adquirir reputació d’esquerp. El 1949, mentre estava fent les correccions del llibre sobre el «wombat», li van anunciar el desnonament del seu apartament de West 11th Street. Sumit en la depressió, Cuppy va prendre una sobredosi de píndoles per dormir el 8 de setembre i va morir onze dies més tard sense haver recuperat el coneixement. Tenia 65 anys.

No he llegit els llibre naturalistes de Cuppy, però pels seus títols i pel contingut del seu índex —«Rèptils que sempre em trobo», «Mamífers que hauríeu de conèixer, o per què ser un rinoceront?», «Mamífers horribles», «Mamífers per principiants», «Mamífers problemàtics», «Pops i aquelles coses», «Insectes per a tothom», «Insectes opcionals», «Ocells que no poden cantar i ho saben»— crec que han de ser força divertits. No s’animaria a traduir-los alguna editorial petita i agosarada?


dilluns, 8 de juliol de 2019

Història Universal: tots difunts


Efectivament, la història de la humanitat és molt trista, perquè la majoria dels seus protagonistes són morts. Ja ens ho advertia Will Cuppy el 1950 de forma pòstuma, un any després del seu traspàs, al clàssic immarcescible «Ocaso y caída de prácticamente todo el mundo», traduït per Carme Camps i editat per Península el 2001 sense efecte aparent sobre la majoria dels lectors vius. Cuppy —me’l van descobrir els bons oficis de Javier Pérez Andújar— fou un d’aquells humoristes americans i excèntrics que, a la manera del gran Mark Twain, se’n foteren alegrement de tot el que era important i transcendent.

En el cas de Cuppy, la seva aparent frivolitat no estigué mai renyida amb una sòlida documentació, de manera que la lectura de les seves obres constitueix un saludable exercici de dubte permanent entre fets consumats i actitud demolidora. A «Ocaso y caída de prácticamente todo el mundo», il·lustrat encisadorament pel gran William Steig, es detallen en forma de breus articles les biografies d’alguns dels personatges més cèlebres de la història. Per exemple, la primera part «Al parecer hubo dos egipcios» la dedica al faraó Keops i la reina Hatshepsut; la segona part es titula «Griegos antiguos y cosas peores», amb això ja us anireu fent idea del tarannà.

La densitat de conyeta és alta, i els textos contenen més notes a peu de pàgina que a can Foster Wallace, o sigui que potser Cuppy no sigui apte per a tota classe d’estómacs. Em temo, a més, que la traducció no acaba d’estar a l’alçada (ja se sap que això de l’humor és força subjectiu). Els poso algun exemple perquè jutgin.
César tenía cincuenta y cuatro años y Cleopatra veintiuno, pero aún era atractivo: delgado, fuerte y más bien de escasa estatura. Permaneció en Egipto desde principios de octubre hasta finales de junio, arreglando asuntos de estado. Fue un chico y le llamaron Cesarión, o Pequeño César, o sea que ahora Cleopatra se consideraba prácticamente comprometida. César tal vez se habría casado con ella, pero tenía una esposa en casa. Siempre hay algo.
Aquest paràgraf conté un parell de moments genials (un d’el·lipsi i un altre de comentari sorneguer, espero que hagin identificat tots dos). Prossegueixo:
La reina Isabel era hija de Enrigue VIII y Ana Bolena. Se parecía a su padre en algunos aspectos, aunque no hizo decapitar a ningún marido. Como no tuvo ningún marido, se vio obligada a decapitar a extraños.
La publicació d’aquest compendi de la història universal esdevingué el més gran èxit editorial del pobre Will Cuppy, i el va agafar tard, ja difunt. En realitat l’home sempre tingué molt mala sort, tot i que els bons humoristes tendeixen a exagerar el seu dissort, encara que sigui només per arrencar-nos una rialla.

diumenge, 7 de juliol de 2019

Beatles sense manies

Encara que sigui Danny Boyle qui firma "Yesterday", la pel·lícula és filla inequívoca del seu guionista, l'as de la comèdia romàntica Richard Curtis ("Quatre bodes i un funeral", "Notting Hill", "Love Actually"...), que aconsegueix una vegada més una obra lleugera i inconseqüent, ideal per donar vacances a les neurones.

Com a mínim el punt de partida és intrigant. Jack Malik (Himesh Patel) fa anys que lluita per fer-se un nom com a cantautor amb l'únic recolzament de la seva mànager i amiga de la infantesa Ellie (Lily James). La precisa nit que Jack decideix tirar la tovallola definitivament, pateix un accident de trànsit a causa d'una apagada global (ens trobem en un univers paral·lel on a tota la Terra és de nit simultàniament). Quan hores més tard desperta al llit d'un hospital, descobreix que durant l'apagada han desaparegut de la història de la humanitat entre altres coses l'existència de The Beatles. Jack, que sembla ser l'únic que recorda les seves cançons, comença a presentar-les en societat com si les hagués escrit ell mateix. Com és de preveure aviat gaudeix d'un èxit mundial, perquè el film assumeix que les cançons de The Beatles són tan bones que és impossible que no triomfin.

"Yesterday" treu molt d'humor de comprovar que la gent no ha sentit parlar mai de Paul McCartney, ni de "Let it be", ni del Sargent Peppers. Per descomptat el cançoner de The Beatles, que aquí sona inusualment fresc, és un dels seus millors actius, com ho són l'encant i la química dels dos protagonistes. Malauradament, un cop exposada la idea motora de la trama, la pel·lícula perd impuls per manca de conflicte. El dilema romàntic —escollir entre la fama mundial o a l'amor veritable—, neix coix, ja que la parella fa deu anys que estan junts i mútuament encaterinats sense que gosin fer el salt.

Tant se val, "Yesterday" és una d'aquelles pel·lícules que per gaudir-les és millor no donar-hi més voltes. Danny Boyle, habitualment interessant director, crea aquí la seva obra més impersonal. I per això mateix és probable que aquesta sigui la pel·lícula més comercial de l'estiu, satisfacció garantida per a tota classe de públic.

dissabte, 6 de juliol de 2019

Un món de metros: Copenhague (2)

Això no és el metro de Copenhague (el trobareu aquí), sinó el seu tren lleuger o S-tog. Inaugurat el 1934, el sistema compta amb 85 estacions i 170 quilòmetres de vies. El mapa, malgrat les seves moltes redundàncies, és una absoluta bellesa, tot equilibri i harmonia. A més, l'estratègica elecció dels colors sembla apropiadíssima per aquests dies d'orgull LGTBI+.

divendres, 5 de juliol de 2019

Molt "queer", però molt cursi

Fa ja temps em vaig declarar fan de les novel·les fulletonesques d'Armistead Maupin, agrupades sota el títol genèric de "Tales of the City" i de les que s'han arribat a publicar nou volums en anglès (l'aposta en castellà per part d'Anagrama, aviat se n'anà a fer punyetes). El material, que inicialment va aparèixer en lliuraments diaris al "San Francisco Chronicle", es prestava de forma ideal a l'adaptació televisiva i de fet va generar tres minisèries força apreciades entre 1993 i 2001, sèries que crec que no van arribar mai a ser vistes per aquests verals, almenys de forma legal.

I de sobte, en una d'aquelles decisions audaces i una mica suïcides a les quals Netflix ens té tan acostumats, la plataforma reprenia divuit anys més tard l'adaptació de les novel·les, encara que de forma molt lliure, més una recuperació dels personatges que de les trames associades tal com Maupin les va pensar. A "Tales of the City" (2019) retornem al mític casalot de Barbary Lane, on al voltant de la matriarca Anna Madrigal, prospera una comunitat de gents que en algun moment havien sigut estranys i marginals, però que ara no es distingeixen de la major part dels habitants de San Francisco.

Sense necessitat que ningú s'hagi d'escandalitzar, aquí hi ha nus i drogues, relacions poliamoroses, "burlesque drag", Grindr, "influencers", art modern, parafílies fetitxistes i transsexualitat. Però aquest discurs tan alegrement inclusiu s'acompanya d'una exaltació de la família no tradicional que acaba enfarfegant per la seva inherent cursileria benintencionada. Hi ha una trama amagada, però li costa arrencar, i quan ho fa, sembla una mica de broma. El fulletó descarat funcionava bé als lliuraments periòdics a la premsa o fins i tot a l'interior de les successives novel·les; però aquí, en ple 2019, sona una mica ximple.

Només tres actrius (i cap actor) han participat a totes les reencarnacions televisives de "Tales of the City". Apart de Barbara Garrick, que fa (molt bé) de la "socialite" DeDe Halcyon Day, les altres dues són Olympia Dukakis i Laura Linney. Parlo de dues deesses de la interpretació, que no és que estiguin malament aquí, però les hem vistes en circumstàncies millors. L'elenc que les acompanya està en general raonablement bé: Ellen Page assumeix sense arrufar el nas la seva militància trista; Charlie Barnett ens havia excitat a "Russian Doll" i Murray Bartlett a "Looking". La xilena Daniela Vega, "Una mujer fantástica", rep finalment resposta a totes les seves pregàries no ateses; mentre que la gran estrella dels 90 Molly Ringwald ("Pretty in Pink") i la petita estrella dels 10 Zosia Mamet ("Girls") formen una adequada processó honorífica.

Massa tard, quan ja anàvem per la meitat de "Tales of the City" (2019), vaig descobrir que Netflix havia decidit recuperar les tres sèries anteriors. Tenen tan bona reputació crítica que segurament oblidaré aquesta darrera edició fallida i començaré de nou la seva història des de l'inici, el de 1993.

dijous, 4 de juliol de 2019

Notícies del dia


Bob Pop —també conegut com Roberto Enríquez— és un dels homes del moment, gràcies a les seves lúcides i desprejuiciades intervencions al programa "Late Motiv" d'Andreu Buenafuente, del qual és a més subdirector. Autodenominat "vedette intel·lectual", poques figures com ell a l'hora de barrejar la confessió impúdica i autodeprecatòria amb una anàlisi implacable que despulla el joc polític de les seves impostures.

Bob és també autor d'un interessant díptic anomenat "Días ajenos", on cites dels grans memorialistes del passat recent —Franz Kafka, Virginia Woolf, Luis Goytisolo, André Gide, Anaïs Nin, Josep Pla, Tolstoi, Julio Ramón Ribeyro, Andy Warhol...— es combinen amb notes al peu i fragments dels seus dietaris (els d'en Bob), en una conjunció planetària que evidencia la capacitat d'aquest gènere per potenciar l'exploració introspectiva.

Però el text seu que ara m'ocupa és "Un miércoles de enero", un llibret que Turner va editar a mitjans del 2018, i que constitueix un curiós experiment periodístic sense parió conegut. En ell, Bob Pop compra (en un quiosc de la Rambla) tota la premsa espanyola generalista de Madrid i Barcelona corresponent al 10 de gener de 2018 —incloent-hi diaris esportius i revistes de la resta de vísceres (o sigui testicles i ovaris bàsicament)— per establir una anàlisi comparativa, on queda clar que cap notícia és innocent.

Comença per una obvietat: qui són els protagonistes de les notícies? Quants són homes? Quantes són dones? Per què són notícia els uns i els altres? Què han fet els homes? Què han fet les dones? De quins verbs són subjectes? Las resposta és previsible: "Si eres un hombre, blanco, heterosexual, maduro, rico (o bien colocado dentro de un traje caro) y has tocado poder, o lo has repartido, tienes muchas papeletas para figurar como sujeto titular de alguna de las noticias del dia."

En els diaris esportius ("Sport", "Marca", "Mundo Deportivo", "As") tornen a predominar els homes, no pas com a éssers pensants sinó com a mercaderia física i activa: "no hay contexto, no hay pasado, no hay personalidades sino hombres convertidos en mercancía que entran y salen de equipos, que se compran y se venden como piezas de ganado y hacen cosas muy de acción..."

Una segona comparativa sobre els països que figuren a les notícies del dia, tornen a oferir respostes esperables: Europa Occidental, Estats Units i Mèxic, Rússia i Xina, Iran. Res d'Àfrica ni d'Oceania, ni del subcontinent indi, ni de Sud-Amèrica. Ignoràncies mútues, mentre sigui possible.

Carmen Franco, marquesa de Villaverde, filla única de "lo nostre dictador", havia mort el 29 de desembre de 2017, i les revistes del cor documentaven el 10 de gener el seu funeral. "Un miércoles de enero" estableix connexions inesperades, potser perquè la realitat no conté cap lògica.

Però potser on el llibre fa més mal és quan demostra amb proves textuals com la majoria de la premsa espanyola està supeditada al patrocini de la gran banca i per tant dissimula o silencia totes les acusacions que pugui rebre aquesta, com és aquí el cas:
¿Acaso alguien, a estas alturas, piensa recoger las palabras de Rato en el Congreso y tratar de saber cuánto hay de cierto en lo que dijo el 9 de enero acerca de la connivencia entre el ministro de Economía y los Botín, Fainé y González? ¿Estamos tontos o qué? ¿Para qué vale Twitter? Para hacer viral la chulería de Rato en su comparecencia en el congreso el 9 de enero de 2018 —"Es el mercado, amigo"— en lugar de alertarnos sobre la posibilidad de que el rescate bancario, que nos costó miles de millones de euros, sirviera para que las grandes familias de la banca española ganaran más y mucho más fácilmente mientras los demás perdíamos.

Lo viral contagia y asesina lo importante. Lo viral, muchas veces, llega a serlo porque nos mueve a una sensación de ofensa que compensamos con ingenio o ira en menos de 280 caracteres: ¡Es el mercado, amigo!, escupía Rato en el congreso y nos escupió a todos Twitter minutos después. Y nos limpiamos el salivazo de la cara con respuestas airadas e ingeniosas.
"Un miércoles de enero" és breu i sucós. No és cap novetat que l'emperador vagi nu; però no fa nosa que ens ho recordin de tant en tant amb humor i perspicàcia.

dimarts, 2 de juliol de 2019

Embarassats

Després de contemplar en sessió gairebé contínua l'obra cinematogràfica completa (secció llargmetratges) del director barceloní Carlos Marqués-Marcet, em veig amb la suficient autoritat per afirmar el següent:
  • Marqués-Marcet és el millor cronista dels nostres joves adults contemporanis (aquells que voregen per defecte o per excés els 30 anys).
  • Marqués-Marcet és també un mestre del drama intimista i extreu veritable or d'enquadraments propers i opressius.
  • Si l'actor David Verdaguer no és l'alter ego de Marqués-Marcet (o no hi té una comprensible fixació eròtica), no s'explica que protagonitzi els tres films.
El debut "10.000 km" (2014) descrivia amb magnètica precisió com una relació de parella, obligada a viure en continents separats, se n'anava en orris, malgrat un desplegament de material tecnològic que teòricament havia d'ajudar a connectar-los.

Verdaguer estava molt ben acompanyat per Natalia Tena, que repetiria a "Tierra firme", un melodrama molt més airejat, amb magnífiques vistes dels canals londinencs. Aquí serien una parella de lesbianes les protagonistes, força confoses entre l'amor i la fertilitat. S'afegiren a l'elenc Oona Chaplin i la seva mare Geraldine: un parell de luxes.

A "Els dies que vindran" (2019), Verdaguer i la seva companya a la vida real, l'actriu Maria Rodríguez Soto (sembla que només ha tingut vida pública a "El Ministerio del Tiempo"), escenifiquen un embaràs de pel·lícula paral·lel a l'embaràs verídic que visqueren l'any passat. Els noms dels personatges són ficticis, però les vivències són molt reals. Regna a l'ambient una atmosfera d'histèria generalitzada; serà cosa de les hormones. Malgrat els premis adjunts, ha sigut el film que menys m'ha satisfet de l'autor: problemes meus amb la maternitat, la paternitat i el pare que no ens va parir.

dilluns, 1 de juliol de 2019

El renaixement de l'au fènix

Torna Paquita Salas amb una tercera temporada diria que prematura estrenada precisament per coincidir amb la setmana de l'Orgull Gai. Si al final de la segona temporada havíem deixat Paquita enfonsada en la misèria, amb totes les seves representades fugint per cames; toca ara veure-la renéixer de les cendres i assolir un triomf improbable. És una trajectòria previsible i potser un dels principals problemes d'aquesta temporada és el temps que esmerça a recol·locar les peces que prèviament havia escampat.

En el fluix primer capítol s'escenifica amb escassa consistència dramàtica la reconciliació amb Macarena García, un conflicte que ens retrotrau al primer capítol de la primera temporada i que només els més fanàtics recordaran. Hi ha més moments en els quals el guió resulta pedestre i forçat, com a l'escena de la borratxera de Magüi i la seva interacció amb Úrsula Corberó; i no sempre el que es contempla és tan dramàtic o substancial com es pretén. Per fortuna, la sèrie va a més, i millora en els darrers capítols.

Encara que el millor de "Paquita Salas" és el seu entranyable dibuix de personatges, es percep que als seus artífexs —els encara puixants Javier Calvo i Javier Ambrossi— els agrada reproduir de forma més o menys satírica les seves experiències a la faràndula. Desfilen doncs les campanyes virals, els "influencers", els "hackers" i els "trolls", les víctimes del #metoo i les apropiacions culturals dels "cis" que fan de "trans". Per no parlar d'altres assumptes que només entendran els experts en les masmorres del "Vanity Fair" (oi, Anna Allen?).

La majoria de les actrius continuen en estat de gràcia, suposant que Brays Efe computi encara com a actriu. Belén Cuesta, sempre adorable ingènua, te la menjaries a petons una vegada més; i Yolanda Ramos voreja la genialitat psicotròpica (o borratxa, ja no sé). L'experiment amb Terelu Campos funciona millor del que caldria esperar, i la capacitat de sana humiliació de les obscures Lidia San José i Belinda Washington és digna d'admiració.

Tot i que les cròniques asseguren que aquesta temporada les estrelles convidades o "cameos" s'han restringit en relació a la temporada anterior, el cert és que fa la sensació que el tot Madrid mig famoset està fent cua per figurar, encara que sigui com a fons de pantalla, a la ditxosa sèrie. Algunes de les intervencions estel·lars tenen sentit; la majoria no tant. Paquita Salas funciona sobretot quan posa a ballar una jota a Gracia Olayo, o quan la seva protagonista principal endrapa xurros i porres com si no hi hagués futur.

Malgrat les irregularitats consuetudinàries, ningú amb un mínim de seny farà fàstics a una Paquita 4.0.


dissabte, 29 de juny de 2019

Un món de metros: Zurich (2)


Nova visita a Zurich, ara amb 190 punts de parada i 72,9 quilòmetres de xarxa. És un d'aquells mapes on hi apareix tot el transport de la ciutat des del tram fins a les línies aquàtiques. Malgrat la seva complexitat es fa molt entenedor i presenta uns ritmes interns propis d'una obra d'art cinètic. Bravo per aquests helvètics.

divendres, 28 de juny de 2019

Sobredosi de joguines

¿De debò hi havia algú sobre el planeta Terra que clamava per una prolongació de la franquícia «Toy Story», que tan gloriosament havia conclòs (en format de trilogia) en el tan llunyà 2010? Sembla ser que sí; o que els gurus del màrqueting van detectar en el fons d’armari de l’ànima humana una enèsima possibilitat d’explotació de les seves nostàlgies. Així tenim doncs aquesta «Toy Story 4», innecessària per redundant, encara que més decent del que caldria esperar.

La trama és si fa no fa la mateixa de tots els components de la sèrie: una joguina queda accidentalment apartada del grup i la resta dels seus companys l’han de rescatar de perills diversos. S’exploren de nou les relacions tan fràgils que s’estableixen entre les joguines i els seus propietaris, una qüestió diria que ja prou desenvolupada en els films anteriors.

Una de les trames implica la pastora Bo Peep (Annie Potts), personatge desaparegut entre TS2 i TS3. Aquí se’ns expliquen els motius del seu mutis, per si algú s’ho havia preguntat. La seva relació sentimental amb el cowboy Woody (Tom Hanks) s’encamina cap a un deliberat clímax emocional que en cap cas arriba al de la potent TS3.

Tret de Woody i Bo Peep, la resta de personatges coneguts tenen intervencions molt menors. Això és particularment dolorós en els casos de l’astronauta Buzz Lightyear (Tim Allen) i la «cowgirl» Jessie (Joan Cusack), que havien tingut papers protagonistes en lliuraments anteriors. Don Rickles, que feia de Mr. Potato, va morir l’any 2017 i el poc que li fan dir s’ha extret d’enregistraments antics (una veritable maniobra zombie!)

Hi ha, això sí, abundància de joguines noves de presència no sempre justificada, entre les més importants la nina sinistra que encarna Christina Hendricks i el «treball manual» interpretat pel sòmines de Tony Hale, als quals cal afegir Keanu Reeves, Ally Maki o la parella còmica formada per Keegan-Michael Key i Jordan Peele. Mítics comediants com Mel Brooks, Carol Burnett, Betty White o Carl Reiner fan «cameos» d’una sola frase, perquè la franquícia es pot permetre aquests luxes.

A banda d’un final que és molt menys catàrtic del que pretén, el guió és erràtic i té punts contradictoris. Així, per una banda veiem com un treball escolar absolutament matusser esdevé un tresor íntim per a qui l’ha fet, mentre que una nina amb un mecanisme defectuós és considerada com indigna de cap afecte.

Per descomptat la factura tècnica de l’animació per computador és perfecta; potser massa perfecta (si això fos possible), perquè la forma realista com es reflecteix la llum del seu entorn a la superfície de les joguines animades pot arribar a ser inquietant i una mica fora de lloc.

TS4 se’m va fer una mica pesadeta, però als nens del meu voltant va agradar prou i no van xerrar gaire. Confessaré que els successius gags dels peluixos misantrops i fabulistes em van fer molta gràcia. I els ninots de ventríloc sempre em fan molta por, per molts anys que passin.

dimecres, 26 de juny de 2019

Me'n recordo (LXV)

Me'n recordo que "El jove Edison" era Mickey Rooney i que, ja cap al final de la pel·li, s'empescava la idea de posar els quinqués davant d'un mirall, perquè el cirurgià tingués prou llum per poder operar la seva mare. La de Thomas Alva Edison, és clar.

dimarts, 25 de juny de 2019

Viatge a Terra Santa

Església de l'Anunciació.
Una advertència amical: els ateus i els descreguts que viatgeu a Israel, prepareu-vos per sentir-vos una mica sols i incompresos. Almenys això és el que ens va passar als «tours» organitzats en els que vam participar, on ens havien agrupat per la nostra comprensió de la llengua espanyola al costat d’una colla de castellanoparlants. A l’hora de la veritat allò va ser un veritable festival de l’OTI de dialectes de tota procedència —argentins, mexicans, peruans, equatorians, un guàrdia civil i la seva dona, un «manyo» que es pensava que era graciós i feia acudits en veu alta sobre «camells», una catalana amb el seu xicot holandès, una parella brasilera furiosament evangelista i reaccionària, i un dominicà amb la seva mare i el seu nòvio curtet, napolità i carca—. El que no ens havia quedat tan clar de bon antuvi era el seu nivell de cristianisme radioactiu.

Els dos guies que vam tenir eren jueus i amb accent de Buenos Aires. No sé si ho havia dit abans, però a Jerusalem, almenys al seu centre, el que més se sent és el dialecte argentí, sobretot a les parades dels tramvies. Més que l’hebreu, us-ho-juro. Em pregunto fins a quin punt, el fet d’haver d’explicar dia rere dia fets rellevants de la Cristiandat, no debilitarà els fonaments de les seves creences. Però com que la religió no atén a raons, crec que no m’hauria de preocupar.

Mentre segueixes les suposades passes de la vida de Jesús, has de sentir refrescades velles històries del catecisme i la història sagrada. Sembla que a cada escenari d’un d’aquests episodis —l’Anunciació, la Visitació, la Nativitat, la Pentecosta, la Dormició…— s’alça una església; la majoria construïdes durant el segle XX i amb un interès històric i arquitectònic dubtós. Es produeixen coincidències sospitoses, com que la sala de festes on es va celebrar el Sant Sopar estigui situada sobre la tomba del rei David. O com que a Natzaret el lloc on l’arcàngel Gabriel va anunciar la bona nova a Maria (església de l’Anunciació) es trobi a cinquanta metres del taller de Sant Josep (església de la Sagrada Família).

—Así que eran vecinos —constata algú sense cap voluntat transgressora.

—Bueno, es que en aquella época las distancias eran mucho mayores —respon un altre amb la lògica del bon catòlic.

Hi ha un iaio que temem que es mori al moment menys pensat, que insisteix a emprendre totes les pujades i tots els viacrucis. Diu que un àngel l’empeny i, quan arriba al destí, canta impúdicament un psalm. En resposta, el guia (jueu argentí, no ho oblideu) ens recita el Magnificat. Davant de l’església hi ha versions d’aquesta oració, escrites en rajoles, en un munt de llengües del món. No hi falta mai la catalana. Tampoc l’espanyola, sempre amb la «rojigualda» incorporada, com si tinguessin el «copyright» de l’idioma.


Malgrat el meu to desmenjat, encara m’emocionen les ancianes de Guatemala vestides a la forma tradicional que, després d’hora i mitja de cua a l’església de Betlem, es prostren sobre el suposat emplaçament del pessebre. Jo, que també he fet la mateixa cua, però sense ganes, observo com alguns catòlics una mica més mesquins es barallen per una «selfie» de més o de menys.