dissabte, 30 d’abril del 2022

Filmoteca forçosa (71)


Genets de la justícia (Anders Thomas Jensen, Dinamarca 2020 (Movistar+))
Comèdia negra i d’acció sobre un militar que vol venjar-se dels que l’han deixat vidu. Malgrat la dubtosa ètica de la trama, el film se salva per un grapat de personatges, perdedors entranyables. (7) 

Mandy (Panos Cosmatos, USA 2018 (Filmin))
Venjança ensangonada amb un filtre de «trip» al·lucinatori. Molt personal, però no per a tots els gustos (no pel meu). Nicholas Cage, implicadíssim. (6)

Supernova (Harry Macqueen, Regne Unit 2020 (DVD))
Una parella d’homes madurs s’enfronta al diagnòstic de demència d’un d’ells. Sòbria, però gens sorprenent, val sobretot pel treball de Colin Firth i Stanley Tucci. (7)


Mandibules (Quentin Dupieux, França 2020 (Movistar+))
Comèdia hiper-absurda amb dos brètols molt brètols i una mosca gegantina. Cal veure-la per creure-la. (7)

Viure sense nosaltres (David Färdmar, Suècia 2020 (Filmin))
Crònica del trencament d’una parella de joves gais. Els protagonistes són ben sonsos i la posta en escena no podria ser més rígida. Que siguin escandinaus, no ajuda. (5)


Apollo X 1/2 (Richard Linklater, USA 2022 (Netflix))
Amb tècnica d’animació realista (i bastant lletja) el director recorda la seva adolescència a Huston i els seus somnis d’esdevenir astronauta. Sobredosi de nostàlgia per a «boomers». Ha agradat molt. (6)

Ariaferma (Leonardo Di Costanzo, Itàlia 2021 (Boliche))
Faula carcerària i aspra sobre la comuna humanitat de reus i guàrdies. Gran enfrontament entre Toni Servilio i Silvio Orlando. (8)

Drive My Car (Ryusuke Hamaguchi, Japó 2021 (Filmin))
Encara que passin força bé, potser tres hores resulten excessives per explicar la història d’aquest actor i director que ha quedat vidu i de la seva xofer òrfena. De totes maneres Hamaguchi disposa el material dramàtic amb parsimònia però amb intel·ligència i aconsegueix amb freqüència petits moments d’emoció genuïna. (8)

divendres, 29 d’abril del 2022

Notícies d’ahir


«The Newsreader» (Filmin) és una sèrie sobre periodistes de la televisió, en concret (i ja ho anuncia el títol) sobre els presentadors dels noticiaris. Tracta sobre una bregada professional a qui sempre supediten a la feina dels seus col·legues masculins i a la relació que estableix amb un jove i ambiciós periodista. Explicat així la cosa no resulta gaire prometedora, però la veritat és que «The Newsreader» val la pena.

Motius? Per començar la sèrie està ambientada a Austràlia l’any 1986, el que implica la reconstrucció d’una època, cosa que sempre afegeix atractiu visual i alhora exposa com de diferent era el tractament professional de les dones o la discriminació que patien determinades tendències sexuals. A més la localització a les antípodes evidencia de quina forma tan diferent es reben determinades notícies de l’hemisferi nord i el poc que sabem de les coses que passen al continent austral. Així a cadascun dels sis capítols es fa referència a algun assumpte d’actualitat de l’any 86, tant de repercussió internacional —l’arribada del cometa Halley, la fuita radioactiva de Txernòbil, l’expansió de la sida—, com de ressò més local —l’alliberament de la presumpta infanticida Lindy Chamberlain, l’atemptat a Russell Street, Melbourne—.

A més, lluny de girar entorn de la tensió sexual no resolta de la parella protagonista, el programa es guarda algunes sorpreses a la màniga i és molt menys convencional del que pot semblar d’entrada. Em limitaré a apuntar que la protagonista té seriosos problemes psicològics d’ansietat, bastant explicables pel tracte vexatori que rep; mentre que el seu col·lega sembla ocultar algun secret d’alcova. Afegiré que la presència d’Anna Torv («Mindhunter») sempre implica un plus de qualitat.

Amb tots aquests elements «The Newsreader» va arrasar als premis que va concedir l’acadèmia australiana l’any passat, una dada que us hauria d’acabar convencent per fer-ne un tast. 

dimecres, 27 d’abril del 2022

Portadors del testimoni

 


L’acció combinada de l’eclosió dels moviments d’alliberament homosexual i de la gran mobilitat demogràfica de la societat americana va propiciar l’aparició dels primers barris gais, zones que, durant els primers anys de la pandèmia de la sida esdevingueren territori devastat. La crònica d’aquella època tràgica ha estat sovint narrada posant-hi el punt de vista a San Francisco o Nova York, mentre que el barri de Boystown a Chicago no ha rebut tant ressò literari. Aquest és l’escenari escollit per Rebecca Makkai (Skokie, Illinois, 1978) a la seva novel·la «Los optimistas» (editorial Sexto Piso, traducció d’Aurora Echevarría) [en català «Els grans optimistes» a Edicions del Periscopi en traducció de Marc Rubió] per explicar-nos amb admirable precisió unes experiències que, per edat, ella no va poder conèixer de primera mà.

El llibre comença la tardor de 1985 amb el funeral del jove Nico, una cerimònia a la qual la família ha prohibit expressament que hi assisteixin els seus amics. Aquestos, homosexuals en la seva majoria, s’han reunit en una casa propera per retre-li el darrer homenatge. Entre ells s’hi troba Fiona, la germana petita i rebel de Nico, i el seu bon amic Yale Tishman. Malgrat les bones perspectives de Yale, amb parella estable i una feina que li agrada en una galeria d’art, la sida interferirà aviat en la seva vida fins destruir-la per complet. Només Fiona romandrà al seu costat per tenir cura d’ell i de tants altres amics malalts.

Paral·lelament, en l’actualitat, Fiona viatjarà a París per intentar recuperar la relació amb la seva filla, de la qual fa anys que no en sap res. Potser l’origen del conflicte entre mare i filla es va originar en tots els anys de dedicació a amics en llarga agonia que, en certa manera, va donar forma a la Fiona del present.

Com ja he apuntat, Makkai demostra estar ben informada de tots els detalls de l’inici de la pandèmia als Estats Units, tant dels més públics —l’absentisme governamental, la inhumanitat d’alguns cossos sanitaris, la resposta de l’activisme…— com dels més íntims, i fa una descripció malgrat tot afirmativa d’uns temps més aviat foscos. El llibre, però, apart de ser una crònica emotiva d’una època que ja és història, té una estructura novel·lesca que propulsa la lectura gràcies a dues recerques paral·leles, la de la preparació d’una exposició amb el llegat d’una anciana que va viure al París de les avantguardes i la investigació per localitzar la filla desapareguda.

«Los optimistas» és una molt bella novel·la que, davant una situació que només podria convidar a la desesperació, proposa la solidaritat, l’esperança i el perdó. 

dilluns, 25 d’abril del 2022

Tocant fons


És curiós com funciona això del pas del temps, diries que va ser ahir, però ja han transcorregut prop de dos anys i mig de l’emissió de la tercera temporada de «The Marvelous Mrs Meisel» (Amazon Prime) quan ens arriba la quarta (que diuen que serà la penúltima). Havíem deixat la Midge en un moment complicat: obligada a abandonar una gira d’abast nacional amb un artista de primera i enemistada tant amb la premsa com amb la professió. Obligada a començar des de zero, retornarà al «Gaslight» dels seus inicis per passar després a un equívoc teatre de «burlesque». Els problemes econòmics assetjaran la família de la protagonista i tots plegats es traslladaran al pis de casada de Midge. Com que es tracta d’una comèdia i no pas d’un drama, les penúries dels Weissman no impediran que habitin una mansió de somni ni que es vesteixin amb tot el Technicolor d’un musical de Minnelli.

Aquesta quarta temporada discorre amb el pilot automàtic posat, divagant aquí i allà sense propòsit, una mica a l’espera de la temporada final. La Susie Myerson sembla que vol ampliar la seva tasca de representant, però la seva vida personal continua sent un misteri. Fan acte de presència alguns secundaris habituals —Sophie Lennon, Lenny Bruce—, encara que sigui perquè no els oblidem, però la sensació que predomina és la de falta de direcció. Per sort no abunden els monòlegs de Midge, que és la part que menys em convenç i sí que excel·leixen pares i sogres, que són els meus favorits, en particular Tony Stalhoub i Caroline Aaron (la vera reencarnació femenina de Divine).

El que no es pot negar és que la reconstrucció de l’època (vestuari, escenaris, atrezzo) és ostentosament espectacular. Escenes com la visita al parc d’atraccions de Coney Island, l’estrena al teatre de Broadway o el casament de Shy Baldwin presenten una envergadura i una amplitud de pressupost que abans només es reservava al cinema. Aquest esquer visual podria considerar-se una motivació massa superficial per seguir «Mrs Meisel»; però el cert és que la desvergonyida frivolitat i la simpatia dels seus secundaris fan d’aquest programa una festa contínua. 

dijous, 14 d’abril del 2022

Bitllets d’anada i tornada


Fa un parell de dies vaig veure per primera vegada la versió de «Murder on the Orient Express» que va dirigir Kenneth Branagh l’any 2017 en el que sembla l’inici d’una nova sèrie d’adaptacions sobre la figura del detectiu Hercules Poirot. No hi ha dubte que «Assassinat a l’Orient Express» és una de les intrigues més originals d’Agatha Christie, però també de les més conegudes, de manera que a aquestes altures qui més qui menys ja se la sap i tornar-la a explicar només té sentit per la nostra incapacitat de consumir pel·lícules de fa més de vint o trenta anys. És cert que, apart de les seves virtuts intrínseques, l’argument permet mostrar alguns paisatges exòtics i aplegar una col·lecció d’estrelles de renom, encara que sigui en papers reduïts. Té en contra seu un desenvolupament de la trama consistent en repetides entrevistes amb els sospitosos sempre en espais molt reduïts.

En qüestions de color local, la cinta de Branagh compleix els requisits, amb un pròleg ambientat a la ciutat vella de Jerusalem (on Poirot resol un crim en cinc minuts), algunes escenes a Istambul i els Balcans, i uns interiors dels vagons del tren que són pur luxe asiàtic. El tractament digital de la imatge aconsegueix que tot —des de les cúpules de les mesquites fins a les muntanyes nevades— sembli tan sensacional com irreal, suposo que aquesta és l’estètica que exigeixen les superproduccions actuals. Per evitar l’angoixa dels espais tancats, el director fa tota mena d’acrobàcies amb la càmera i escenifica alguns diàlegs a l’exterior del tren, a molts graus sota zero, el que no resulta gaire plausible. I encara és menys versemblant la revelació final del culpable, amb tots els sospitosos disposats com a la Cena de Leonardo enmig de la nevada.

Branagh fa un Poirot molt histriónic, ple de rareses i amb uns mostatxos que són una contínua distracció. A més, com que ja no acceptem herois sense fissures, el detectiu de tant en tant es mirarà amb melangia el retrat d’una dama que hem de suposar que ha de ser la seva enamorada (un detall que no crec que agradés gaire a la senyora Christie). Com a servituds del món present, a més d’algunes baralles cos a cos que no existien a la novel·la, tenim la introducció d’un personatge negre i un altre de cubà, a més d’un professor austríac. Tots ell funcionaran com a catalitzadors de petits sermons contra el racisme i l’antisemitisme.

Pel que fa al repartiment és bastant llaminer sobre el paper —Judi Dench, Derek Jacobi, Michelle Pfeiffer, Willem Dafoe, Olivia Colman, Penélope Cruz…— encara que, a l’hora de la veritat, tenen poques ocasions de lluïment. Potser és Pfeiffer la que més brilla, mentre que la Colman, com a dama de companyia alemanya (!) és la més desaprofitada. Johnny Depp, tot i que el 2017 no havia caigut encara en desgràcia, sembla un cadàver i una mala peça des de la primera aparició, per tant no sorprèn gens que el matin. 


Amb tot, aquesta nova versió del clàssic és perfectament consumible, encara que no estigui tocada pel geni. La meva favorita, però, continua sent la que va dirigir l’any 1974 Sidney Lumet amb un to més superficial i amb totes les lluïssors de les superproduccions de l’època, però amb un repartiment irrepetible. Noms com els de Lauren Bacall, John Gielguld, Ingrid Bergman, Sean Connery, Anthony Perkins, Richard Widmark o Vanessa Redgrave evoquen una edat daurada del cinema i el teatre. Fins i tot déus menors com Jacqueline Bisset o Michael York han adquirit amb els anys la pàtina dels clàssics.

Tot i ser un quart d’hora més llarga que la de Branagh, el treball dels actors es redueix sovint a un cameo allargat. La que surt més ben parada és Ingrid Bergman, que se’n va endur l’Oscar pel seu esforç. En quant al Poirot d’Albert Finney, ridícul i ple de manies, però bastant simpàtic, trobo que funciona prou bé, sobre tot si acceptem que les obres d’Agatha Christie són jocs mentals d’alta precisió però de poca consistència humana. Per cert, ¿per què tots els actors que han interpretat al belga Poirot —Finney, Branagh, Alfred Molina, David Suchet— són britànics? ¿No podien haver trobat un actor francòfon —un Noiret o un Depardieu—, que ens hagués evitat la mortificació d’aquests accents impostats? Sigui com sigui aquesta adaptació, juntament amb la de «Testimoni de càrrec», eren les favorites de l’autora, que just va viure per assistir a l’estrena.


Ja posats, escriuré també sobre el «Murder on the Orient Express» de la reputada sèrie «Agatha Christie’s Poirot» que va emetre la ITV entre 1989 i 2013. Aquest títol es va estrenar el Nadal de 2010 i pertany a la dotzena temporada. Amb una durada de 90 minuts i un pressupost televisiu, la proposta és sòbria però funcional. Sorprèn un repartiment internacional que supera el nivell habitual del programa: les americanes Barbara Hershey i Jessica Chastain, la canadenca Marie-Josée Croze, els francesos Denis Ménochet i Serge Hazanavicius, o l’alemanya Susanne Lothar, als quals cal afegir Toby Jones («Capote»), Samuel West («Totes les criatures grans i petites») o Hugh Bonneville («Downton Abbey»). Aquí la que té el paper més brillant és la veterana Eileen Atkins, com a princesa russa.

El Poirot de David Suchet ha estat suficientment lloat, encara que a mi em resulti francament antipàtic. En tot cas és una interpretació mancada de sentit de l’humor i, almenys en aquesta aventura, amb insistència en la fe catòlica del personatge. Ja en el pròleg, en el qual presenciem la lapidació d’una suposada adúltera, es qüestionen els límits de la justícia, i aquest serà un tema que sorgirà repetidament en les converses. El Poirot de Suchet serà el més remís de tots els Poirots a l’hora d’indultar els culpables i ho farà amb extrema reluctància. Aquesta versió fosca i angoixant és perfectament vàlida, però diria que, amb la seva elevació moral, traeix l’esperit de la Christie.

dimecres, 13 d’abril del 2022

Pirates dolços d’aigua salada


Si algú trobava a faltar una sèrie còmica de pirates la trobarà a HBO Max sota el títol de «Our Flag Means Death» (o sigui «La nostra bandera vol dir mort») i escrita per David Jenkins. Encara que Taika Waititi la produeixi i tingui un paper principal, no participa en la creació dels guions. No espereu per tant una genialitat com la dels vampirs de «What We Do in the Shadows», sinó més aviat una cosa més mansoia.

El protagonista, interpretat pel còmic neozelandès Rhys Darby, és un bon pare de família que, avorrit de la vida burgesa, decideix fer-se a la mar i dedicar-se a la pirateria sota el motiu de «El Cavaller Pirata». L’home en el fons (i en la superfície) és un tros de pa i la seva tripulació està formada per una colla d’aspecte patibulari però molt bones intencions. Després de ser abordats pel pirata Barbanegra (Taika Waititi) l’adoptaran com a mentor que els iniciarà en les males arts de la pirateria.

Malgrat la temàtica i algun esquitx de violència, la sèrie es caracteritza sobre tot pel seu to amable i un punt innocent. És significatiu que a bord del «Revenge» abundin les parelles homòfiles, un fet freqüent entre homes aïllats en alta mar, tot i que sorprèn la tendra relació entre el Cavaller Pirata i Barbanegra.

A l’abundant repartiment trobarem alguns noms coneguts com els de Will «BoJack» Arnett, Rory «Penny Dreadful» Kinnear, Ewen «Transpotting» Bremmer o Kristian «Hodor» Nairn, tots ells exercint funcions de característics.

«Our Flags Mean Death» no és que sigui gaire còmica, sinó més aviat excèntrica. Si us conformeu amb una distracció lleugera, no us ho passareu malament. 

dimarts, 12 d’abril del 2022

Bicèfals


En el terreny de la ciència-ficció no hi ha res millor que les idees simples, però capaces de generar conseqüències fructíferes, si es desenvolupen coherentment. És el cas de «Severance» (Separació) una sèrie d’Apple TV+ creada per Dan Erickson que ha enlluernat tothom que l’ha vist (Stephen King inclòs). Tracta d’una companyia de biotecnologia que contracta empleats que es sotmeten voluntàriament a una intervenció cerebral que separa la memòria de la seva vida laboral de la de la seva vida privada. El propòsit aparent és aconseguir més concentració a la feina i menys estrès fora d’ella. Com us podeu imaginar —és el destí de totes les distopies— aquesta solució s’anirà revelant com una conspiració sinistra cada vegada més inquietant fins a concloure en un darrer capítol de tensió magistral.

Tots els components de «Severance» funcionen al més alt nivell, des de les austeres tecles de la banda sonora de Theodore Shapiro fins a la fotografia gèlida de Jessica Lee Gagné. Els entorns corporatius i el mobiliari d’oficina s’inspiren en els dels anys 70 i juntament amb la restringida paleta cromàtica ofereixen una imatge visual molt potent.

Adam Scott representa perfectament l’«everyman», l’home qualsevol victimitzat pel sistema, i les seves faccions demacrades fan pensar en les d’un zombie. Al seu voltant una colla d’actors eficients que semblen haver estat escollits pel seu físic, amb menció especial per a tres robaescenes consumats com són Patricia Arquette, John Turturro i Christopher Walken. Precisament són aquests dos darrers els que aporten alguns dels moments més emotius.

Per descomptat és el guió el que marca tota la diferència. Pot resultar desconcertant en els dos primers capítols, però intriga prou per no abandonar; i, quan agafa velocitat de creuer, esdevé irresistible; angoixant i de mal rotllo, però tanmateix irresistible. L’any encara és jove, però «Severance» ja postula —per intel·ligència, per estètica, per emoció— el títol de millor sèrie de 2022. I si aparegués alguna altra que la superés, podríem congratular-nos per la doble felicitat que això implicaria. 

dilluns, 11 d’abril del 2022

L'ordit de la trama


Éramos felices y comíamos tacos, butifarras y feijoada. Éramos tan felices que yo me podía permitir escribirlo desvergonzadamente al inicio de un libro, como si fuera el final.

D’aquesta forma tan inesperada inicia Juan Pablo Villalobos la seva novel·la «Peluquería y letras» amb la presentació d’una família feliç que, tot contradient el famós íncipit de Tolstoi, sí que té una història, encara que sigui com a efecte de la introducció d’una mica de caos inventat a la seva vida. Així el novel·lista, auto-ficcionador confés, es disposa a descriure la seva jornada des del moment de l’esmorzar familiar i ens mostra en forma d’exemple pràctic com va elaborant el text a partir de les coses que li van succeint. Una mena de taller de l’escriptor que comença amb aparença documental, però que aviat descarrila cap a un absurd de versemblança dubtosa on l’auto-ficció s’inclina definitivament cap a la segona part de la paraula.

 El quid del text és que difumina les fronteres entre l’acte de viure i el d’escriure, l’autor és alhora el protagonista i l’artífex de la seva experiència, on una rèplica o una coma de vocatiu són tan viscudes com redactades. Però, apart d’aquesta revelació de les tècniques del narrador, aquesta novel·la també despulla les misèries de l’ofici: la seva falta de respectabilitat, el bloqueig creatiu, l’obligació de justificar-se, les exigències editorials…

Tot això pot sonar eixut i excessivament teòric, però Villalobos ho exposa amb infinita gràcia i una acció sempre engrescadora on passarem d’un tràmit per obtenir un justificant d’una colonoscòpia a una experiència traumàtica en una perruqueria, de la desastrosa presentació d’un curs d’escriptura a la trobada amb un guàrdia de seguretat equatorià que exhibeix suposades ínfules literàries… Després d’una novel·la amb la que no vaig acabar de connectar, l’autor torna amb les seves millors virtuts en un llibre lleuger, savi i molt còmic. Precisament l’escàs prestigi de la comèdia, unit a la brevetat de l’obra, podria fer-nos pensar que es tracta d’una peça menor: un error que, per corregir-lo, serà suficient un parell d’hores de lectura.

—Pues mira, (…) voy a escribir de nosotros porque en el fondo no voy a estar hablando de nosotros, sino de algo más, de algo que está más allá de nosotros. En la literatura siempre es así, escribes de una cosa aunque en realidad estás hablando de otra.

—¿De qué? —me preguntó.

—No sé —le contesté—, de una idea, de una forma, de la forma de una idea, de la idea de una forma, algo así. 

diumenge, 10 d’abril del 2022

Filmoteca forçosa (70)


Phantom of the Paradise (Brian de Palma, USA 1974 (Filmin))
Sàtira del negoci de la música pop a partir d’una relectura d’«El fantasma de l’òpera» anys abans del tòtil del Lloyd Weber. De Palma en la seva vena més imaginativa, estupendes cançons de Paul Williams i el descobriment de Jessica Harper. (8) 

Malice (Harold Becker, USA 1993 (Filmin))
Embolicat film «noir» eròtic, ple de pistes falses, tot molt de l'època. Un dels primers treballs d’Aaron Sorkin (i es nota). Amb Nicole Kidman i uns intercanviables Bill Pullman i Alec Baldwin. (6)

Au revoir les enfants (Louis Malle, França 1987 (Filmin))
Retrat de la França ocupada des d’un internat catòlic on s’acullen secretament alguns nens jueus. Mesurat però finalment commovedor, pur Malle.(8)


Tokyo Godfathers (Satoshi Kon, Japó 2003 (Filmin))
Melodrama nadalenc amb nadó perdut i sense-sostres de bon cor. Excel·lent retrat de la ciutat i sortides de to típicament japoneses. (7)

Experiment in Terror/Xantatge a una dona (Blake Edwards, USA 1962 (Filmin))
Exercici de suspens on la pobra Lee Remick és assetjada per fer-la robar un banc. El «terror» d’aquells anys ara sembla força innocent. Memorable Ross Martin com el criminal. (7)

Maurice (James Ivory, Regne Unit 1987 (Filmin))
Bonica i una mica encarcarada versió de la novel·la de Forster sobre l’homosexualitat en l’època eduardiana. Actualment sembla més aviat casta, tot i que en el seu moment devia ser força audaç. Primer paper protagonista de Hugh Grant. (7)

dijous, 7 d’abril del 2022

Formes del més enllà


La sèrie «Upload» (Amazon Prime) creada per Greg Daniels («The Office», «Parks and Recreations»…) sembla una barreja de «The Good Place» i algun dels episodis més inspirats de «Black Mirror». Vegeu si no: en un futur proper els humans poden esquivar la mort «descarregant-se» en un món virtual, on es poden permetre tota mena de comoditats (sempre que els paguin).

Quan el programador informàtic Nathan Brown pateix un accident mortal, la seva nòvia rica li sufraga una descàrrega a la luxosa comunitat virtual de Lakeview. Mentre s’adapta a la nova vida de difunt, farà coneixença de Nora, la seva assistent personal en el món dels vius. Entre els dos s’establirà una forta atracció. Paral·lelament Nathan començarà a sospitar que la seva mort no ha sigut accidental.

Aquestes situacions doten a «Upload» d’una bona col·lecció de registres: embolic amorós entre dues dones «vives» i un difunt, misteri detectivesc per esbrinar qui s’amaga darrera la mort de Nathan, sàtira sobre el consumisme fora de mida dels residents de Lakeview i crítica ètica així que apareix la facció dels terroristes ludites. I tot això adobat amb molt d’humor i d’efectes especials [els habituals de «The Good Place» ja coneixen les possibilitats de transformar persones i objectes que ofereixen els entorns digitals]. 

«Upload» és distreta i força divertida, però no te la pots prendre gaire seriosament. Fa l’efecte que és una sèrie «de segona», potser perquè no hi surten actors coneguts i el protagonista és un guapet sense suc. A més té en la seva contra que la més breu segona temporada queda truncada sense resoldre les trames i amb escasses perspectives de continuïtat. 


Cada temporada de «Miracle Workers» (TNT/Movistar+) fa servir el mateix elenc d’actors per narrar un llibre diferent de l’humorista Simon Rich. A la primera temporada ens presenta un Cel organitzat com una empresa i presidit per un Déu (Steve Buscemi) ignorant i incompetent. Una colla d’àngels no gaire més brillants s’ocupen d’atendre les pregàries dels creients amb resultats proclius al desastre.

Tant Buscemi com Daniel Radcliffe —que són les figures més reconegudes del repartiment— em cauen la mar de bé, però els set breus capítols m’han fet ben poca gràcia i, de moment, m’han dissuadit de prosseguir amb les dues temporades restants.

dimarts, 5 d’abril del 2022

Moments poc estel·lars de la Història de la Humanitat


L’any 1995 un manobre, descontent pel tracte rebut en unes reformes domèstiques a casa de Tommy Lee i Pamela Anderson, va robar-los una cinta de vídeo de contingut sexual enregistrada durant la seva lluna de mel i la va comercialitzar per alegria de tots els erotòmans del planeta. En el seu moment l’escàndol adquirí proporcions perfectament descriptibles, sustentades sobretot en la immensa popularitat de l’actriu com a bellesa neumàtica d’«Els vigilants de la platja». El fet coincidí en el temps amb els inicis de la popularització d’Internet, que actuà llavors com a còmplice propagador.

De tot això ja fa més de vint-i-cinc anys i en l’interval la pornografia s’ha introduït al cor de totes les cases a través de les xarxes amb una facilitat quasi destrempant. Tampoc la pobra Pamela Anderson és l’estrella anatòmica que havia sigut, amb una prometedora carrera que es va desinflar ràpidament. I malgrat tot la sèrie «Pam & Tommy» (Disney+) ha decidit recuperar aquesta notícia menor per a delectació morbosa de tots els que feia temps que l’havíem oblidada.

Ja diré d’entrada que l’anècdota no justifica esmerçar-hi vuit capítols d’uns quaranta minuts i que, per tant, tot queda sobreexplicat, amb inclusions del punt de vista de l’operari venjatiu, les dificultats de la comercialització de la cinta i les disputes legals per protegir la intimitat de la parella. Potser la part més interessant és la que evidencia la impotència de les dones davant de la comercialització del seu cos i el guió intenta fer de Pam un tímid model feminista.

Però no ens enganyem, els protagonistes no es poden considerar de cap manera unes ments privilegiades, el que predomina és la salacitat de l’afer i en aquest sentit la sèrie no defraudarà als que busquin nuesa hipersexualitzada (memorables les converses que manté Tommy Lee amb el seu penis). Sebastian Stan està molt bé en un paper eminentment físic, però qui brilla més és Lily James. La dolça actriu britànica sorprèn com a rossa explosiva amb rerefons ingenu.

«Pam & Tommy» no passarà a la història de la televisió, però proporciona una estona entretinguda (de plaer una mica culpable). 

dilluns, 4 d’abril del 2022

Només unes dècimes


Cada vida té una història (o moltes) per contar, però per fer-les dignes de ser explicades no importa tant el detall i contingut de les seves peripècies com la manera en la qual són exposades. El com per damunt del què.

Jonathan Bazzi (Milà, 1985) ha decidit explicar el seu diagnòstic com a portador del VIH a «Fiebre» (Random House, novembre de 2021), un llibre que a Itàlia sembla haver tingut força repercussió. A aquestes altures del segle XXI, quan la infecció per VIH ha esdevingut una malaltia crònica però controlable, el seu cas probablement té poc de particular, sobre tot atès que Bazzi —que gaudeix dels avantatges del servei de salut pública— es presenta com una persona informada, amb un xicot lleial, una xarxa d’amics solidaris i una mare que el recolza. O sigui que poc conflicte hi ha aquí, si no és el que s’apunta cap al final, quan l’autor decideix fer pública la seva seropositivitat a través de la premsa i rep respostes de tota mena: un peatge inevitable en l’actualitat, quan la democratització de l’opinió ha esdevingut esport cinegètic.

Per sustentar l’interès (i augmentar el nombre de pàgines), les diferents etapes que es refereixen al diagnòstic clínic van alternant-se amb la narració de la vida anterior de Bazzi, des del naixement a la primera joventut. Amb els pares sovint absents i criat pels seus avis en un poble de la perifèria milanesa, el protagonista creix en un ambient degradat, d’escasses perspectives vitals, on la delinqüència i la droga són les sortides més freqüents. La situació familiar, les tendències sexuals i un inoportú quequeig es confabulen per fer d’ell un nen solitari i somiador.

Tota aquesta part biogràfica alimentada pels records es beneficia del pintoresquisme dels personatges secundaris (al cap i a la fi, som a Itàlia!) i de l’interès que pot oferir la descripció de la classe obrera del nostre segle. Bazzi escriu en present, amb poques floritures i paràgrafs breus. Tot plegat (i un cert suspens diagnòstic) fa que el llibre es llegeixi ràpid. Però, malgrat algun esporàdic intent d’introspecció superficial, deixa ben poca petja. Posats a llegir sobre la mala educació d’un noi gai del proletariat, aconsellaria abans el primer llibre d’Édouard Louis, «Para acabar con Eddy Bellegueule», més perspicaç i més literàriament consistent. 

Sí, cada vida té una història (o moltes) per contar, només cal saber (i ja és molt) la manera d’explicar-les. Això ho fa molt bé la sèrie «Somebody Somewhere» de HBO Max, on la formidable actriu Bridget Everett interpreta una ficció semiautobiogràfica ambientada a Manhattan (Kansas), la seva ciutat natal. La trama és minsa: Sam, una dona d’uns quaranta anys, torna a la llar familiar per tenir cura de la seva germana malalta. Després del seu traspàs, Sam ha de superar la tristor i retrobar una vida pròpia. Ja ho sé, aquestes dues frases sinòptiques no engresquen gens, però el treball d’Everett i de la colla d’excèntrics actors desconeguts aconsegueixen el miracle d’enganxar-nos des del primer minut. Tendra, divertida i entranyable, no passa sovint que ens enamorem d’uns personatges i ens preocupem pel seu benestar. Una joia.

La vaig conèixer a través de la recomanació de la Tina Vallès (aquí).


diumenge, 3 d’abril del 2022

Filmoteca forçosa (69)

Robin Robin (Dan Ojari i Mikey Please, Regne Unit 2021 (Netflix))
Un pit-roig fa mèrits per integrar-se en una família de ratolins. La immensa oferta de Netflix oculta aquest deliciós curt dels estudis Aardman filmat en «stop-motion» amb ninots de feltre. Aspirava a un Oscar. (8)
Ilusions Perdues (Xavier Giannoli, França 2022 (Balmes)
Malgrat una veu en off que sembla que retransmeti tota la pel·lícula i algun error de casting, l’adaptació de Balzac és molt completa i, amb la descripció de les corrupcions de la premsa, més pertinent que mai. (7)

Old (M. Night Shyamalan, USA 2021 (Movistar+))
Un dels guions més delirants del director (que ja és molt!), però filmat de forma molt imaginativa. Si es suspèn tota credibilitat, pot passar. (6)
El fil invisible (Marco Simon Puccioni, Itàlia 2021 (Netflix))
Una parella d’homes tenen un fill per gestació subrogada. Què fer-ne quan el matrimoni es trenca? Els italians sempre tenen tendència al sainet exagerat i, si es tracta de gais, el més fàcil és que facin una mica de vergonya. De debò creuen que les tendències sexuals s’hereten dels pares? (5)

Un heroi (Asghar Fahradi, Iran 2021 (Verdi))
Un nou thriller ètic del director, on a partir de bones intencions s’arriba a no tan bones conseqüències. Novament el desencadenant del drama és el paper de les dones com a ciutadans de segona. (8)
De pollastres i homes (Thomas Anders Jensen, Dinamarca 2015 (Filmin))
Excèntrica comèdia negra sobre el «non plus ultra» de les famílies disfuncionals. La plana major del cinema danès en un film predestinat a esdevenir de culte. (7)

Turning Red (Domee Shi, USA 2022 (Disney+))
Primer llarg de Pixar escrit i dirigit per una dona. Decididament adolescent, però molt simpàtica i amb una enginyosa metàfora sobre la pubertat (i la menstruació). (7)
Adieu Monsieur Haffmann (Fred Cavayé, França 2021 (Verdi))
Ensopida i classicota història d’un jueu amagat durant l’ocupació de París. L’únic que paga una mica la pena és Daniel Auteuil. (6)

dissabte, 2 d’abril del 2022

Amb un peu a cada banda

Si, per edat, no un nen prodigi, com a mínim podríem qualificar a Donald Glover d’autèntic «noi meravelles». Als vint-i-tres anys ja va convèncer a Tina Fey perquè l’incorporés a l’equip de guionistes de la sitcom «30 Rock», on per cert actuava esporàdicament com a jove afroamericà pulcre i cultivat. Dos anys més tard s’estrenava com a músic d’èxit sota el sobrenom de Childish Gambino i poc després li arribava la popularitat universal amb el seu paper a «Community». Des de llavors ha combinat el seu treball com a guionista, «rapper», monologuista de comèdia i actor de cinema («Spider-Man: Homecoming», «Solo: A Star Wars Story»…) Però potser el seu èxit més unànime l’ha aconseguit amb la comèdia dramàtica «Atlanta» (dues temporades a Disney+ i la tercera acabada d’estrenar allà al seu país).

«Atlanta» va d’un home en la trentena Earnest «Earn» Marks (Glover) que, per motius desconeguts, ha abandonat els estudis a Harvard, i que manté una relació intermitent amb Val, mestra de parvulari i mare de la seva filla. Encara que no en tingui cap experiència, per guanyar-se la vida comença a fer de representant del seu cosí Alfred «Paper Boi», un «rapper» d’èxit incipient. La sèrie obté la seva comicitat de la manca de professionalitat de tot l’entorn de «Paper Boi», dels seus problemes econòmics i de com són de sapastres tots ells. En el seu protagonista es mostra la confrontació de dos tipus de vida diferents als que es veuen sotmesos els negres de la capital de Geòrgia. Per un costat la cultura de carrer, les drogues i la delinqüència; per l’altre els integrats en el sistema dominant, per estudis, matrimoni o celebritat.

«Atlanta» és una sèrie eminentment d’autor —una mica a l’estil de «Master of None»— i es caracteritza per una escriptura totalment lliure. El desenvolupament de cada capítol és imprevisible, de vegades són més còmics i d’altres més dramàtics, de vegades no surt el protagonista, d’altres se centren en un sol personatge. Un episodi, per exemple, té el format d’un programa de debat i inclou espots ficticis de publicitat, un altre està ambientat en la infantesa d’Earn i un tercer és gairebé una pel·lícula d’horror. Així, saltant d’una cosa a l’altra i sense gairebé pretendre-ho, van sorgint agudes reflexions sobre el racisme, els prejudicis, el classisme, la cosificació de la dona, l’homofòbia i un munt de coses més. No per això és una sèrie densa, sinó que passa molt lleugera. L’únic problema que pot suposar són algunes referències molt localistes o molt lligades a la cultura afroamericana i, per tant, una mica obscures per l’espectador d’aquí.