dilluns, 24 d’abril de 2017

Així que passin quaranta anys


Si no em fallen els càlculs, feia quatre dècades que no trepitjava Bèlgica, un país que com la veïna Holanda em desvetlla tota mena de complicitats. Serà pel seu paisatge escassament dramàtic, sobretot al país flamenc, i per les seves ciutats ordenades, d’arquitectura pulcra i domèstica que evoca el triomf de la burgesia i el pragmatisme.

La primera vegada que vaig ser aquí devia tenir disset anys i moltes ganes de córrer món. Amb l’Ernest, el meu company de batxillerat de tota la vida, vam agafar l’Inter-Rail, el clàssic de l’època per viatjar «low-cost» pel continent europeu mitjançant els ferrocarrils d’aquest costat del Teló d’Acer. Per qui no conegui el sistema, diré que consistia (consisteix?) en un carnet de viatge que per un preu fix et permet viatjar gratuïtament durant un mes per la xarxa de trens europea. Em pregunto ara quina estratègia ens guiava, ja que no recordo que duguéssim al damunt cap guia de viatge més enllà del llistat d’albergs de la xarxa de Youth Hostels. Probablement ens presentàvem a l’estació i buscàvem entre els trens a punt de sortir un destí que ens resultés familiar per algun motiu. Pel mateix mecanisme que busca amortitzar, via l’empatx, el preu d’un bufet lliure, nosaltres miràvem de maximitzar les parades per recórrer tots els quilòmetres possibles a preu fet.

Tot i això, recordo que, fos per xamba o per acció de la providència divina, vam topar-nos amb bastants indrets interessants. Si no, no m’explicaria com  vaig acabar seient embadalit a Gant davant del Retaule de l’Anyell Místic de Jan van Eyck, en una catedral de Sant Bavó completament a les fosques (o així m’agrada representar-m’ho). Ni el nostre enjogassament davant del descobriment dels prístins patis blancs de les beguines, recintes màgics i de lliure accés.

De segur, el realisme (quasi obscè en la seva precisió) dels vells mestres flamencs m’havia seduït. Memling i van der Weyden, emparats pel fenomenal van Eyck, establiren un nou canon estètic que encara no he abandonat. Lamentablement no puc aportar proves: a principis dels anys setanta del segle passat els fills de casa mig bona no disposàvem encara de màquina de fer fotos. Què estrany era aquell temps, tan llunyà i tan proper, on la gent no es feia fotos amb naturalitat.

No us podeu imaginar com em fot l'absència de material gràfic sobre les vacances adolescents compartides amb l'Ernest.

dissabte, 15 d’abril de 2017

Un món de metros: Moscou (3)

Passem al tercer «round». El primer va ser realista i el segon, esteticista. No sé si la xarxa de Moscou ha crescut gaire entretant; em temo que encara viu de les rendes de les seves arquitectures versallesques subterrànies. El seu tret fonamental és aquesta línia perfectament circular que, riu-te’n de l’ovalada «Circle Line» londinenca, no acaba de tenir explicació.

Quan opines sobre el mapa de metro de Moscou, sempre et fa por que algú se senti provocat i acabi declarant una Tercera Guerra Mundial. O ja anàvem per la Quarta?

divendres, 14 d’abril de 2017

Realitat alternativa

Scott, Weisz, Wilkinson, en aquest ordre
Corren temps difícils per a la veritat, quan hi ha tanta gent que no s’avergonyeix de rebutjar la realitat, si aquesta li espatlla el discurs. Va ser el flamant president del primer país del món lliure qui va adduir l’existència de «alternative facts» per modificar el nombre de persones que van assistir a la seva presa de possessió. Però podríem parlar igualment d’obscurantistes que sostenen que la ciència afirma que els nens tenen penis i les nenes vagina; o de professionals del basquet que creuen que la terra és plana; o de curanderos que et curen el càncer amb una infusió d’enciam. Sembla que triomfa la idea que totes les opinions són igualment respectables i que pensar el contrari és un atemptat a la llibertat d’expressió.

Per tot això és tan oportuna i necessària l’existència d’un film com «Denial» («Negació»), potser no una obra artística superlativa, però sí una bona lliçó cautelar. La pel·lícula explica el cas real de Deborah Lipstadt, una professora americana d’estudis sobre l’Holocaust, demandada per libel per l’historiador anglès David Irving, a qui havia acusat de negacionisme sobre l’extermini jueu i de simpaties envers Adolf Hitler. La demanda s’ha executat davant de la justícia britànica perquè allí, a diferència dels Estats Units, no existeix la presumpció d’innocència i haurà de ser l’acusada la que hagi de demostrar que l’Holocaust realment va produir-se.

El que segueix és un sòlid drama judicial, on el director Mick Jackson (que tingué el seu moment de glòria amb allò de «El guardaespatlles») es limita a no espatllar res. El prestigiós dramaturg David Hare firma un guió tan didàctic com ple de matisos, on s’aborden qüestions importants que van molt més enllà de la puixança del neofeixisme: des de la funció de les omissions de l’historiador fins a l’explotació interessada de les víctimes (o la seva humiliació), des dels límits de la llibertat d’expressió fins els límits del respecte. «Denial» també funciona molt bé com «procedural» jurídic, que remarca la diferència entre la mesurada manera de fer britànica i la impetuosa bel·licositat dels americans. I fins i tot es permet una acrimoniosa crítica de l’establishment jueu del Regne Unit, al qual presenta covardament conciliador.

De segur el film no seria tan recomanable si no comptés amb una colla d’actors que, ajudats pel guió, et munten un personatge amb el que et pots identificar amb mig gest i dues frases. Entre els quals Andrew Scott i Mark Gatiss (o Moriarty i Mycroft a «Holmes»), omnipresents a l’audiovisual anglès actual. Rachel Weisz, qui per descomptat és molt més atractiva que la Deborah Lipstadt original, sempre dóna bé el paper de dona universitària, i aquí (que l’obliguen a la passivitat) fa goig veure com crema per dins. Però els triomfadors absoluts són dues velles guineus de l’escena: Tom Wilkinson i Tim Spall. Wilkinson juga en el bàndol dels bons i per això és més fàcil empatitzar-hi; però Spall, amb les seves faccions de llop astut, amaga un perill considerable. Bravo pels dos eximis!

Fidel a la seva idiosincràsia anglo-saxona, la pel·lícula es desenvolupa de forma cristal·lina; però sense grans cops de teatre sentimentals. Els amants del Hollywood més convencional trobaran a faltar un clímax; però sempre hi ha moments on és preferible que la civilitat venci el melodrama.

dijous, 13 d’abril de 2017

Un crim burgès


Yasmina Reza, autora teatral mundialment consagrada i acompanyant de Nicholas Sarkozy en pretèrites campanyes presidencials, mostra el seu flanc més feble (crec) en la seva faceta de novel·lista. «Babylone/Babilònia», publicada enguany a Anagrama, tant en català com en castellà, va ser receptora l’any passat del prestigiós premi Renaudot, un fet que, un cop acabada la lectura, em sembla inexplicable.

Una narradora innominada, que s’acaba dient Elizabeth, ens explica innombrables detalls de la seva vida trivial i benestant, tot i que, de manera telegràfica, es suggereix que aviat es produirà un daltabaix, probablement criminal. La mort al veïnat, que diria Jaume Sisa, acaba afectant la trama, però sempre d’una manera raonable i civilitzada. Aquest no és territori policial, sinó més aviat el del teatre de tresillo, on Importa més la rèplica assenyada que no pas l’angoixa culpable. Com passava a «Art» o a «Un Déu salvatge», un petit fet quotidià acaba desencadenant un conflicte difícil de controlar.

El conflicte, si és que aquí hi ha algun conflicte, té a veure amb la correcció política i el benestar animal. Es llegeix amb fluïdesa i una raonable ració de plaer; però al final deixa un desagradable regust a «què m’ha estat intentant explicar aquesta dona?» No sé què és el que se m’ha escapat, però ja veieu que aquesta «Babilònia» no m’ha aportat quasi res.

dimecres, 12 d’abril de 2017

Revolta al Vaticà


Era d’esperar que el debut de Paolo Sorrentino en els serials televisius no podia semblar-se a res d’altre i la veritat és que no ha decebut. «The Young Pope», la sèrie de deu episodis que ha escrit i dirigit per la HBO sobre l’arribada d’un nou papa al Vaticà és com a mínim desconcertant.

Lenny Belardo (Jude Law), arquebisbe de Nova York, és elegit papa als 47 anys i decideix prendre el nom de Pius XIII. Malgrat la seva joventut i un atractiu físic que fins i tot ell reconeix, les seves primeres decisions mostren un tarannà integrista i poc donat als gestos populistes. Per a desesperació del Cardenal Secretari d’Estat Angelo Voiello (Silvio Orlando) i la cap de màrqueting del Vaticà (Cécile de France), refusa el marxandatge de la seva imatge, es nega als viatges i a les aparicions públiques i amb els seus discursos apocalíptics està començant a alienar la cristiandat. Serà possible que el nou papa, en el fons, no cregui en déu?

Al voltant del pontífex sorgeixen altres figures igualment importants, començant per la germana Mary (Diane Keaton), que va criar Belardo a l’orfenat i que ara és cridada a exercir de secretària personal. O el Cardenal Spencer (James Cromwell), antic mentor de Belardo i aspirant frustrat al papat. I encara Esther (Ludivine Sagnier), esposa d’un guàrdia suís amb problemes d’esterilitat, o el mestre de cerimònies Bernardo Gutiérrez (Javier Cámara) qui, de mica en mica, es va guanyant la confiança del jove papa.

Cal dir que de tots aquests elements Sorrentino només en treu profit dramàtic de tant en tant. Sovint oblida els seus personatges en llimbs temporals per recuperar-los dos capítols més tard, si s’en recorda; perquè al director napolità el que realment el perd és l’estètica. I certament no veureu sèrie més visualment espaterrant que aquesta, amb escenaris d’impacte (la Capella Sixtina, la plaça de Sant Pere o la plaça de Sant Marc), «tableaux vivants» de mongetes esplaiant-se i gàrgoles cardenalícies extretes de «Roma» de Federico Fellini. Amb el gran plus d’una fotografia hiperrealista de l’habitual Luca Bigazzi, que contrasta amb continguts francament surrealistes, de realitat augmentada o paral·lela. Per no parlar de la banda sonora, sempre eclèctica i en primer pla als films de Sorrentino; aquí s’hi barregen Schubert, Bartok, Max Richter, Belle and Sebastian i Andrew Bird, entre l’exquisidesa i la pura intrusió.

Malgrat les arítmies del guió, «The Young Pope» encara conté moments de trempera retòrica i permet que un bon actor, com és Jude Law, brilli dins d’un personatge que és bàsicament una incògnita. Gràcies siguin donades a l’oportunitat que se li ofereix a Diane Keaton a interpretar un paper per sobre de les bajanades que actualment li ofereixen. I Cécile de France (paradoxalment, belga de Namur) fa sempre de bon mirar. Encara que jo em quedaré amb les  febleses encarnades en el descomunal Silvio Orlando i amb la humanitat cada dia més ecumènica del nostre enorme Javier Cámara.


Confessaré que el que més em molesta aquí és el persistent leitmotiv freudià de la pèrdua dels pares. La sèrie en fa francament un gra massa com a motor emocional. Però com que ja està assegurada la segona temporada, no negaré que, malgrat les crítiques, no podria estar més content i àvid de veure-la.

dimarts, 11 d’abril de 2017

Literatura passejada

"Informe per a l'acadèmia" de Franz Kafka
Per a una persona com jo, a qui agrada tant la literatura com la cartografia, potser no hi ha millor regal que el llibre «Trazado. Un atlas literario» de l’il·lustrador americà Andrew DeGraff (Impedimenta, 2016). La idea de partida és com a mínim original: prendre una col·lecció d’obres mestres de la literatura universal (amb preferència de la literatura anglo-saxona) i convertir-les en un o més mapes que reflecteixin tant el marc espacial de la història com la progressió dels personatges dins de la trama.

Primers capítols del viatge de Huckleberry Finn
Cada títol està precedit per un breu assaig introductori de Daniel Harmon que serveix de guia al lector, especialment útil si no has llegit mai l’obra que s’il·lustra. Però el que importa realment són les dobles pàgines, sovint bigarrades, que recullen l’univers dels títols representats amb imatges realment atractives. Alguns títols es presten naturalment a aquest joc, especialment els que consisteixen en el relat d’un desplaçament, com és el cas de «L’Odissea», «La volta al món en 80 dies» o «Les aventures de Huckleberry Finn». D’altres presenten un escenari únic i el que es reflecteix és el moviment dels personatges dins d’aquest escenari. Així, cinc pàgines successives ens mostren les anades i vingudes dins del castell d’Elsinor durant els cinc actes de Hamlet; i de forma equivalent es representen els desplaçaments dins de la ciutat de Londres dels personatges principals del «Conte de Nadal» de Charles Dickens.

"El turó de Watership" de Richard Adams
Tot i que el nivell estètic és sempre molt alt, els mapes guanyen en atractiu quan més imaginatives són les solucions. «Robinson Crusoe» conté dos mapes de la mateixa illa: el primer és una amenaça farcida de perills encara per descobrir, mentre que el segon presenta la petja ordenada de la civilització. «Orgull i prejudici» és una ciutadella plena de torres comunicades per una mena de muntanya russa que reflecteix els vaivens de la fortuna social i sentimental. La visualització del conte de Shirley Jackson «La loteria» serà esborronadora per a tothom que l’hagi llegit; mentre que «La biblioteca de Babel» de Borges només podia ser formulada com un infinit desert fractal. Cap però més audaç que un poema fet imatge d’Emily Dickinson, on finalment es comprèn que «Trazado» no busca tant el sentit literal com una emulació visual del transport del lector durant l’acte de la lectura.

Una delícia per a il·lustrats, on també hi figuren Beckett, Kafka o Melville.

"Els que abandonen Omelas" d'Ursula K. Le Guin

dilluns, 10 d’abril de 2017

Impromptu literari amb fons d’humor


D’ençà que vam llegir «Picadura de Barcelona», en aquest blog som molt partidaris de l’escriptura torrencial d’Adrià Pujol Cruells (i excuseu el plural majestàtic que ens surt tan natural). Per això, el pas lògic més conseqüent ha sigut llegir-li «La carpeta és blava», la seva publicació més recent (LaBreu, febrer 2017). Es tracta d’un text que barreja l’assaig i la narrativa, combinació contranatural, però no necessàriament supèrflua.

L’afer principal del que s’ocupa «La carpeta és blava» és el de l’humor, una matèria de la qual ha escrit un fotimer de gent sense haver arribat mai a una definició de consens, prova que ens trobem davant d’una qüestió no precisament fàcil. Més encara quan Pujol Cruells intenta delimitar un tipus d’humor molt específic de l’Empordà, identificat per l’acte de «collonar»: una provocació foteta, agressiva i molt masculina, que darrera de la seva aparent hostilitat funciona com element cohesionant a nivell local.

Les tesis sobre l’origen de l’humor i les característiques específiques del «collonar» són exposades per un narrador (alter ego de l’autor) durant una llarga nit d’alcohol, sonsos i droga davant un interlocutor quasi mut i canfanguí. Els seus arguments són tan fluids com poc consistents i es diria que, igual que sosté una postura, podria defensar-ne la contrària. Per fortuna, Pujol Cruells és prou agut per no caure en boires místiques de l’essencial empordanès, ni en la dimonització de l’ocupant barceloní, i se’n fot de les dues tendències amb encomiable sentit de la justícia.

Per descomptat tot això està escrit amb una llengua lliure i dúctil, acrobàtica, que no tem emprar cap mena de registre —del més baix al més alpí— i que es complau en la incorrecció i l’idiotisme (en els dos sentits de la paraula). Per això resulta tan xamós llegir-lo. I també per la seva cintura retòrica, és clar.
—D’acord. Els experts que s’hi posin fulles. Per a mi, el nom sí que fa la cosa. No pot ser que un castellà del pilot, que de les papallones en diu mariposas i de les maduixes en diu fresas, en el fons del fons pensi en el mateix que jo, senti el mateix que jo, evoqui perfums i bimbirimboies igual que jo quan anomena les coses. No ho puc demostrar, però això no té cap importància. I no estic dient que un castellà penetri les coses menys que no pas jo, amb el seu idioma, tan bonic quan es desencastella. Simplement, dic que les penetra diferent.
—No.
—Sí. Per això, dedicar-se a la traducció a mi em sembla una variant del suïcidi (quan es fa en llibertat) o una variant del servilisme (quan depèn de pensaments únics). S’ha de tenir molta fe, en tot cas, per traduir. Perquè tenim els
zánganos i els abellots, d’acord, són el mateix, una penya peluda que brunzeix. En aquest sentit, hi ha una cita del lingüista Edward Sapir, dels anys vint, que em va quedar gravada: «Quan es tracta de la forma lingüística, Plató camina juntament amb el porquerol macedònic; Confuci, amb els salvatges caçadors de caps d’Assam». Molt bé. Però què passa, si en altres indrets dels abellots en diem «borinots», «bufa-forats» o «vagarros»? Aquesta és la màgia del llenguatge. I si aquí de l’humor tribal en diem «collonar», això indica que és únic, una possessió, i també vol dir que no està en venda, per no dir que traduir-lo seria una temeritat.
—Ets un patriota. És l’únic que entenc de la teva xapa.
Aquesta odissea nocturna de loquacitat desencadenada, i puntejada per algun incident pintoresc amb senglars, és ben mirat precisament el mateix format de «Picadura de Barcelona», encara que aquí amb una mica més de voluntat teòrica. Potser ara que Pujol Cruells ja ha demostrat que és capaç de fer servir una prosa tan incontinent com ben afinada, és hora de demanar-li que introdueixi algun grau de disciplina, abans que no se l’acusi del pecat de la facilitat natural. Suggereixo constricció oulipiana o poema narratiu a la manera de Puixkin. O, en el pitjor dels casos, vella i tradicional novel·la.

diumenge, 9 d’abril de 2017

Amors descompassats

«Your Name», l’anime de Makoto Shinkai basat en la seva pròpia novel·la, ha resultat ser un dels films de més èxit del cinema japonès: el quart que més ha recaptat dins del país en tota la seva història i l’anime que ha guanyat més diners internacionalment. Això per no parlar de l’èxit de crítica i els guardons conseqüents (Sitges inclòs). El crític Jordi Costa escrivia al seu Facebook al respecte: «ATENCIÓN: Obra (muy) cumbre».

«Your Name» (quin títol més insípid!) ens presenta la història de dos adolescents —Taki, un noi que viu a Tòquio, i Mitsuha, una noia que viu en un poble de muntanya a la vora d’un llac— que, de forma inexplicable, comencen a intercanviar-se els cossos. L’autoreconeixement dels cossos canviats propicia algunes situacions de comèdia fins arribar a un principi d’acord per tal de gestionar la situació de la forma menys incòmoda possible. Amb el que no compten és que, apart de viure separats per la distància, també ocupen temps lleugerament desfasats. Per acabar-ho d’arrodonir, un cometa s’apropa a la terra i promet provocar una catàstrofe.

Tot aquest complicat argument està narrat de forma tan confusa com dinàmica o sigui que predisposa a passar per alt els forats del guió. Tot i això el clímax llarg i extenuant, amb l’heroïna patint un munt de sàdiques caigudes, es resol sense més explicacions i encara allarga el metratge en una mena de temps mort que m’ha fet esperar una conclusió amarga. Però no, això és ficció per adolescents, i com ja es podia sospitar des del principi, acabarà triomfant l’amor, encara que sigui des de la improbabilitat.

Confessaré que a mi l’estètica anime no m’atrau gaire; però Makoto Shinkai mostra indubtables virtuts visuals, especialment en les escenes més fantàstiques (la caiguda dels meteorits, la connexió entre els dos temps a través de la corda trenada). Fabuloses són també la juxtaposició ràpida d’escenes urbanes hiperrealistes o la bellíssima atenció als petits detalls, tan pròpia de la cultura japonesa. Però aquesta faula enrevessada no deixa de tenir un to pueril amb freqüent tendència a la dissonància tonal; per no parlar dels clips musicals «super pop» escampats al llarg de la trama. No, decididament no tinc edat per aquestes coses. O no tinc edat per aquest gènere en concret, perquè films com «Finding Dory», «The Minions» o «Zootopia» em van fer perfectament feliç.

Qüestió apart és que hem anat a veure «Your Name» al cinema Phenomena, aquesta sala del carrer Pare Claret que és un veritable regal pels cinèfils, amb la seva pantalla gran, amb cortines que es corren i descorren com enlloc més de Barcelona, la seva projecció curosa, les butaques confortables i un preu imbatible per les estrenes. El senyor que tallava les entrades ens ha dit «Prepareu-vos per plorar»; i, encara que no hem plorat ni gota, m’ha agradat el detall. Feia temps que no contemplava una platea tan gran plena fins la bandera; feia temps que no em topava amb un aroma de crispetes tan potent; feia temps que no presenciava un aplaudiment tan general al final de la projecció. Cal dir que la majoria del públic de la sala jo l’hauria classificat dins de la trentena; però és que actualment l’adolescència arriba més i més tard.

dissabte, 8 d’abril de 2017

Un món de metros: México DF (2)


Des de l’anterior visita, la segona xarxa més gran del continent americà ha crescut moderadament (ara 225 quilòmetres de vies i 195 estacions); però el seu mapa continua fent la sensació que acaba de produir-se un terratrèmol que ha desconjuntat les línies.

Per demostrar que les coses es poden fer millor Richard Archambault ha dissenyat a instàncies de Mark Ovenden una proposta més harmònica, que recupera a més els pictogrames que identifiquen cadascuna de les estacions, una característica diria que única entre els metros del món.


divendres, 7 d’abril de 2017

Narcocorrido

Kalashnikovs, sombreros charros i hipopòtams nans.

A casa, quan ens hi posem, no fem les coses a mitges, i si era qüestió de llegir Juan Pablo Villalobos, no podíem deixar de banda el seu debut, «Fiesta en la madriguera» de 2010. La novel·la tracta un dels temes més recurrents de la ficció mexicana, com és el narcotràfic; però ho fa des de l’inusual punt de vista d’un nen de 10 anys. En Tochtli (sí, els noms dels personatges són tots molt «ètnics») és el fill d’un cap de la droga, amb el que viu tancat en una mansió-fortalesa, envoltat de criats, sicaris, prostitutes i polítics corruptes. Tochtli ha crescut sense mare en aquest ambient enrarit i violent i ha desenvolupat una manera de contemplar el món que converteix la seva presó d’or en el paradigma de la normalitat.

A Tochtli li agraden els barrets, els samurais, la guillotina i els francesos. I ara li ha demanat al seu pare un hipopòtam nan de Libèria, encara que es tracti d’una espècie en perill d’extinció (què no faria el seu pare per atendre els seus capricis…) Però el que més li agrada a Tochtli és llegir diccionaris i fer llistes de paraules favorites i difícils, com ara «sórdido», «nefasto», «pulcro», «patético» o «fulminante»; una cosa ben diferent és que sàpiga utilitzar-les correctament. I és així com, entre una percepció alterada de la realitat i una utilització errònia del vocabulari, el relat de Tochtli esdevé trasparent, significatiu i extremadament còmic. Per no dir que és una troballa estilística de primer ordre.
En realidad hay muchas maneras de hacer cadáveres, pero las que más se usan son con los orificios. Los orificios son agujeros que haces en las personas para que se les escape la sangre. Las balas de las pistolas hacen orificios y los cuchillos también pueden hacer orificios. Si se te escapa la sangre hay un momento en que el corazón o el hígado dejan de funcionarte. O también el cerebro. Y te mueres. Otra manera de hacer cadáveres es con los cortes, que se hacen también con los cuchillos o con los machetes y las guillotinas. Los cortes pueden ser pequeños o grandes. Si son grandes separan partes del cuerpo y hacen cadáveres en cachitos. Lo más normal es cortar las cabezas, aunque, la verdad, puedes cortar cualquier cosa. Es por culpa del cuello. Si no tuviéramos cuello sería diferente. Puede ser que lo normal fuera cortar los cuerpos a la mitad para tener dos cadáveres. Pero tenemos cuello y ésa es una tentación muy grande. En especial para los franceses.
«Fiesta en la madriguera» és breu, brutal, divertida i brillant. Amb hipopòtams nans. Delirant en suma. La millor introducció a l’obra d’aquest gran autor.

dijous, 6 d’abril de 2017

Concurs (sense premi)

Em podríeu dir on es troba, a Barcelona, aquesta mostra d'art públic mural? Qui ho endevini no se'n durà cap pernil.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Fracassar amb estil

Sanz i el seu representant
Potser perquè va ser estrenada en un canal privat, malgrat les bones crítiques que ha rebut, «¿Qué fue de Jorge Sanz? no ha tingut tots els espectadors que mereixeria. Va ser ideada pel propi Sanz amb el director David Trueba en un moment que tots dos es trobaven sense feina i, donades les condicions del seu naixement, el pressupost va haver de ser mínim, fet que confereix a la sèrie proximitat i frescor. Per exemple, va ser rodada amb una petita càmera i so directe, de manera que les escenes de carrer es van realitzar sense aturar el tràfic i amb autèntics vianants fent de figurants inadvertits.

El motor de la sèrie és l’aparent decadència de la carrera de Jorge Sanz, un actor que, com qui no vol la cosa, ja fa gairebé quaranta anys que treballa davant de les càmeres. Tot basant-se en experiències reals seves o d’altres companys de la professió, els guions juguen amb una versió exagerada de la imatge pública de Sanz i el presenten com a faldiller, bevedor, politoxicòman, informal i mal actor. No se li pot negar al protagonista la seva valentia a l’hora de riure’s d’ell mateix amb tanta esportivitat i cal reconèixer que, tot i no ser un intèrpret actualment gaire valorat, ningú millor que ell per brodar un Jorge Sanz de dicció confusa i permanent cara de ressaca.

Coprotagonitza la sèrie el desconegut Eduardo Antuña, en el paper de l’entranyable però incompetent Amadeo Gabarrón, que abandona el negoci dels formatges per dedicar-se a representar Sanz. Junts formen una deliciosa parella còmica, destinada a recórrer un via crucis d’ofertes laborals cada vegada més degradades; pelegrinatge puntuat per efímeres aventures amoroses, visites de les ex-parelles i els fills, tripijocs monetaris i alguna humiliació de caire físic.

La primera temporada, del 2010, consta de sis episodis d’uns 35 minuts, cadascun d’ells caracteritzat per algunes constants formals. Així cada capítol comença per una seqüència extreta d’un dels títols de la vasta filmografia de Sanz, seqüència que resulta ser un somni del qual l’artista desperta (mai sobre un llit convencional) en sentir el telefon que truca. Altres bromes recurrents es refereixen a l’escassa altura de l’artista, a la seva manca de compromís polític, o a que la seva millor interpretació va ser la de «Valentina» (1982), quan tot just començava.

La segona temporada (2016) i la tercera (2017) són en realitat sengles llargmetratges que reprenen els temes apuntats als sis capítols anteriors i ofereixen noves perspectives. A la de 2016, titulada més o menys, «Actor feliz. ¿Qué fue de Jorge Sanz? 5 años después», retrobem el nostre heroi amb totes les esperances posades en remuntar la seva carrera mitjançant una adaptació teatral de «L’home que estimava les dones» de François Truffaut, amb Helena Furiasse de coprotagonista. Hi ha tota una deliciosa subtrama sobre la germana amb síndrome de Down d’Amadeo (Natalia Abascal), on la precisa intenció de Trueba fa mofa de la Marca Espanya i fins i tot involucra Vargas-Llosa i (actual) senyora en la riota. Impagable també l’escena de teràpia col·lectiva entre actors traumatitzats per circumstàncies diverses.

La de 2017 es diu «Buena racha» i, per primera vegada, ens ofereix un Jorge Sanz triomfant, capaç de rodar anuncis de cafè molt ben pagats (com si fos un George Clooney d’abast nacional), però també de seguir Fernando Trueba fins a Budapest per rodar la seqüela de «La niña de tus ojos». Potser el seu canvi de sort es deu a la decisió d’haver acomiadat l’inútil d’Amadeo i haver-se passat a una agent d’artistes, depredadora típica. Aquest capítol ens ofereix el regal visual de la preciosa Úrsula Corberó; però també la imatge més trista dels camps de refugiats sirians a les fronteres hongareses, el reflex més imperfecte de la vella Europa.

«¿Qué fue de Jorge Sanz?» compta amb un planter d’intèrprets veritablement impressionant dins del panorama ibèric. Suposo que la majoria hi intervé per amistat i per ganes de conya. Alguns, professionals o no, fan papers de ficció, com la Rosa Boladeras (l’ex catalana), Ayanta Barilli (directora de sucursal bancària) o l’escriptor Álvaro Pombo (propietari dels cafès Sanchidrián). Però la majoria actuen sota el seu propi nom i se n’en foten amb perversitat de la seva idiosincràtica imatge pública. Inclogueu aquí Santiago Segura, Willy Toledo, Loles León, i fins i tot il·lustres difunts com Carlos Larrañaga i Juan Luis Galiardo.

Abans he parlat d’un Jorge Sanz triomfant. Em temo que, vist el final de la sèrie, no ho serà. Si aquest drama televisat continua amb els fracassos de Sanz, jo només seré capaç d’exclamar iupi! i demanar-ne més!

dilluns, 3 d’abril de 2017

Munyim Barcelona


Barcelona és una vaca. Una vaca cega, però de la bona llet, per descomptat. Els llibres sobre Barcelona funcionen i fins i tot donen beneficis editorials, perquè cada vegada som més els jubilats, que entretenim els nostres anys crepusculars en pràctiques barcinofíliques; per tant en Jorge Carrión decideix escriure’n un de més, o li ho encarreguen. I l’ajuntament de la ciutat el coedita. En castellà es diu «Barcelona. Libro de los pasajes» i el firma Jorge Carrión. En català es titula «Barcelona. Llibre dels passatges» (traducció de Maria Llopis i Freixas) i el firma un tal Jordi Carrión (com abans es deia Carlos Dickens o Emilio Zola). Tots dos, a Galàxia Gutenberg.

El títol s’inspira (atenció que és referent cultural de primer ordre que farà callar els badocs) en el «Llibre dels passatges», projecte mai consumat de Walter Benjamin, i com a excusa única utilitza aquestes estretes vies de pas de circulació restringida, que són els passatges de la nostra ciutat. Direu que els passatges no donen per a tant, i tindreu tota la raó, que per un d’interessant en trobareu tres d’anodins o directament horrorosos; però en Carrión té un propòsit i no hi haurà qui l’aturi fins que no completi les tres-centes pàgines estipulades.

Dels passatges en diu alguna cosa, no ho puc negar, encara que no he sabut trobar el motiu pel qual va saltant pels barris sense ordre ni concert, de Montjuïc a Horta i tira perquè et toca. També acudeix sovint a l’hemeroteca i qualsevol notícia de «La Vanguardia» o «El Periódico» amb la paraula «pasaje» a dins ja li serveix per inflar el volum amb una mica de palla. I després, quan ja no disposa de més material, es desplaça als veïnatges o a les concomitàncies, o a les insinuacions, encara que el concepte «passatge» quedi ja molt lluny del text. Per exemple, se m’escapa quina relació tenen els elefants més famosos del zoo amb els passatges de Barcelona, però Carrión no fa distincions a l’hora de seleccionar anècdotes, algunes ben conegudes per qualsevol interessat en la ciutat i d’altres més obscures.

L’aportació més personal consisteix en algunes investigacions a peu de carrer i fragments d’intenció més literària, sovint en forma de llistes exhaustives. Les entrevistes amb els habitants dels passatges, tant si són famosos (Ouka Lele, Eduardo Mendoza, Benedetta Tagliabue) com si són anònims, tenen el valor de l’experiència viscuda, tant per part de l’autor com dels interlocutors i és l’únic que m’ha atret d’aquest «Llibre dels passatges». Les divagacions literàries, en canvi, satisfaran més o menys segons el gust de cadascú, però m’ha semblat que deien una cosa, com podien dir la contrària, tan febles eren en el seu argument.

Potser perquè ja he llegit força títols sobre la matèria, aquest «Llibre dels passatges» m’ha semblat una mica redundant, una mica prescindible. Només li agraeixo que em descobrís el fenomenal carrer Aiguafreda d’Horta, un passatge en tots els sentits, excepte en el nom.

I una observació final. Tot i que en el text són mencionats, a la bibliografia no apareix cap enllaç als seus blogs, de manera que cartògrafs barcelonins online tan perspicaços com Enric H. March i Peter Cowley queden un xic menystinguts. És el tradicional fervor per la cultura impresa davant de les eines d’informació digital.

dissabte, 1 d’abril de 2017

Un món de metros: Madrid (2)


El metro de «nuestra cabeza y casal» creix que és un «contento». Ja van per les 301 estacions i els 293 quilòmetres de vies, i la cosa no sembla que s’hagi d’aturar en un futur proper. La versió del mapa que vaig publicar el 2009, crec que me la vaig inventar, perquè no he trobat enlloc eco d’artefacte tan horrorós.

Per dissenyar el complicadíssim mapa del metro de Madrid, s’ha de tenir una ànima intrèpida i molts ovaris. Segurament no hi haurà manera possible de sortir-se’n amb elegància, per molta Helvetica que hi posis. Anomalies com el metro lleuger o el bucle de Metrosur tampoc ajuden. Ni un riu Manzanares que sembla una nova línia blau clar.

Atenció a les taques verdes dels parcs: el clàssic Retiro, rectangular; la Casa de Campo, pentagonal; i rodó el trempat Parque de Juan Carlos I. Enmig del cor de les tenebres destaca la taca vermella i mercenària que es denomina «Vodafone Sol». Però què vols d’una ciutat que tenia un teatre Häagen-Dazs, que ara és diu Caser-Calderón?