divendres, 31 de maig del 2013

Cocodrils a Nîmes

Què hi fa un cocodril a la font d’una de les places més cèntriques de Nîmes? No, no hi ha notícia que en època recent els cocodrils campessin lliurement pel sud de França. Sí que és cert que els romans a l’inici de la nostra era encunyaren aquí unes monedes, al revers de les quals apareix un cocodril encadenat a una palmera, símbol de la submissió d’Egipte a Roma. Al seu costat la inscripció COL NEM, o sigui “colonia Nemausus” que és com es deia llavors Nîmes.

El descobriment d’alguna d’aquestes monedes a principis del segle XVI motivà el canvi del blasó de la ciutat, el qual a partir de 1535 és un cocodril lligat a una palmera de sinople (el verd heràldic) sobre un camp de gules (vermell). És un motiu prou exòtic perquè cridi l’atenció trobar-se’l a qualsevol racó de la vila. Des de 1985 compta amb un simpàtic logo dissenyat per Philippe Starck.


dijous, 30 de maig del 2013

Excuses per a Montpeller

La vuitena conurbació francesa per grandària no disposa de cap monument idiosincràtic que la distingeixi d’altres ciutats similars. D’entre les grans viles del Sud és de les poques que no té origen romà, sinó medieval. Potser per això supleix l’herència romana amb un aqüeducte i un arc del triomf reinterpretats el segle XVIII i a hores d’ara tan venerables com els de vint segles enrere.

Com una altra reinvenció del passat clàssic, Ricardo Bofill dissenyà el barri d’Antigone a finals de la dècada dels setanta. Com que està situat en un lloc prou cèntric, gaudeix d’una innegable animació, però la seva arquitectura (que replica el canon grec sense afegir-hi cap ànima) resulta tan freda ara com en el moment de la seva implantació. De totes maneres, veure tantes “acadèmies” decorant l’espai públic fa una certa gràcia i batejar una plaça amb el nom de la Proporció Àuria constitueix la drecera més directa per conquerir el meu cor matemàtic.

La ciutat vella de Montpeller és cert que és bonica i pintoresca, però amb una vocació més aviat humil. Té, això sí, una vibrant vida acadèmica que la nit del divendres i el dissabte ocupa els carrers del centre per exhibir el seu vessant més alcohòlico-lúdic. Potser és el moment de dir que Montpeller pot presumir de la Facultat de Medicina més antiga d’Europa encara en funcionament. I d’una catedral fortalesa que sembla emparentada amb els castells càtars.

Montpellier exhibeix amb orgull quatre línies de tramvia, cadascuna d’elles decorada amb un disseny propi, la 3 i la 4 obra de Christian Lacroix. També abunda en murals de “trompe l’oeil”.

És també vila solidària i correctíssima políticament, per això té plantada una cèntrica olivera en memòria de les víctimes de l’onze de març de 2004, molt a prop de l’avinguda  dedicada als republicans espanyols. A l’hora d’agermanar-se ha procurat escollir tant una vila israeliana (Tiberíades) com una de palestina (Betlem). Per cert, Barcelona també està agermanada amb Montpellier i som testimonis fugaços d’una cerimònia pública i minoritària on representants locals de la nostra ciutat (i de Heidelberg) renoven els llaços d’amistat interurbana. Fugim abans que un esbart dansaire faci un karaoke d’èxits d’Eurovisió.

Per acabar, durant la nostra estada ja s’anunciava i ahir es va produir a Montpellier: el primer matrimoni de dos homes a França. Sota la protecció de cent gendarmes. La reacció furibunda de molts ciutadans de la república francesa en relació al matrimoni homosexual no deixa de sorprendre’m. Aquest rebot podria esperar-se de la molt catòlica i homòfoba Itàlia, però de la racional i laica França? Sembla el món a l’inrevés, sobretot si pensem en les poques onades que va aixecar al nostre país la llei homòloga. Sospito que els temps de crisi treuen el millor i el pitjor de nosaltres, però encara he d’esbrinar en quina mesura.

dimecres, 29 de maig del 2013

Gatsby, el descomunal

Sóc dels que tracta el cineasta australià Baz Luhrmann amb preventiu respecte, no endebades una discussió a la sortida de la projecció de “Moulin Rouge!” (que no m’havia agradat) gairebé em costa el divorci. Per això vaig anar a veure “El gran Gatsby” sense gaires prejudicis, disposat a que la pel·lícula em dugués allà on volia dur-me i, per descomptat, sense fer cap comparació amb la novel·la de Francis Scott Fitzgerald que, llegida feia una pila d’anys, havia virtualment oblidat.

Malgrat aquest ànim tolerant, he de reconèixer que l’inici del film em va depassar per la seva acumulació de pirotècnies abassegadores —plans zenitals de Manhattan, tràvelings de vertigen, textos superposats, insercions a la imatge...— quan a penes la narració havia començat a desplegar-se. A més, com que “El Gran Gatsby” ha estat pensat per a la seva exhibició en 3D (la qual he defugit deliberadament), el film es veu obligat a mostrar dubtoses figures d’estil com ara pluges de paperets i serpentines, l’ejaculació del xampany acabat de destapar o la nevada dramàtica (vingui a tomb, meteorològicament parlant, o no).

El 3D justifica coses com aquesta erupció de xampany
Tot aquest frenesí inicial d’efectes empatxadors exhibeix una ambientació indefugible, acuradíssima fins al menor detall, un triomf de la direcció artística de Catherine Martin, la dona del director; encara que potser li falla el factor escala, ja que les mansions dels protagonistes, per les seves dimensions desmesurades entren més en el terreny de la fantasia tipus Disneylàndia que no pas en la realitat dels anys vint americans.

El castell de la Bella Dorment corregit i augmentat
Enmig d’aquest circ de tres pistes difícilment es pot demanar que els actors interpretin a éssers reals. Leonardo Dicaprio, deu anys massa gran per a fer de Gatsby, assumeix les directrius de Luhrmann sense cap convicció, més caricaturesc que vulnerable. La sempre encisadora Carey Mulligan, es posa inadequadament tràgica per a les seves primeres escenes i allunya així qualsevol empatia. Joel Edgerton no dóna gens el tipus com a marit de Daisy i exemple d’aristocràtic “old money”. L’única que m’ha fet una bona impressió és la Jordan Baker d’Elizabeth Debicki, paper menor que deu contenir algun secret potencial sexy, perquè del Gatsby que va dirigir Jack Clayton l’any 1974 una de les coses que millor recordo és la Jordan Baker de Lois Chiles.

També recordo el Nick Carraway de Sam Waterston, molt en el seu punt, si se’l compara a l’equivalent que fa Toby McGuire aquí. McGuire ha basat la seva carrera en posar cara de beneit i, pel fet de ser el narrador a la novel·la original, el film en va ple del seu careto. Aquesta és una de les diferències entre literatura i cinema, que el narrador en primera persona pot arribar a ser elegant sobre la pàgina, però que sovint és un intrús incòmode en la seva visualització a la pantalla.

Com he dit abans, no tinc gens present la novel·la de Scott Fitzgerald tot i que en conservo un difús bon record. Em consta que és un llibre que molts lectors estimen sense necessitat de coartades que mirin d’apropar-lo a l’alta cultura. Hi ha qui opina que les virtuts del Gatsby de Fitzgerald rauen més en la forma com està narrat, en el seu estil, que no pas en la història en si (un tret compartit per tota la gran literatura). El Gatsby de Luhrmann, on l’estil gasta estratègies diferents a les de la novel·la, deixa en evidència la feblesa dramàtica de l'idil·li entre Jay i Daisy, i per suplir-les imposta un immerescut dramatisme que fa inacabables les escenes finals del film.

Per motius completament diferents passava a la versió de Robert Redford i passa a la versió de Dicaprio, l’excel·lència literària s’escapa, a la pel·lícula li manca cor, i tot el que queda és una orgia a càrrec del departament de vestuari.

dimarts, 28 de maig del 2013

Musée Fabre (i 3)

Heinrich Lehmann (1814-1882), malgrat haver nascut a Kiel, ha estat rebatejat com Henri Lehmann per la Wikipédia francesa en un acte d’apropiació tan freqüent al país veí. Potser perquè va ser alumne d’Ingres i obrí taller a París, ciutat on acabaria morint. Pintor acadèmic i “pompier” d’aquells que el segle XIX produí amb escreix, es diria que en alguna de les seves obres s’excedí fins assolir nivells psicotròpics que ens el salven per a la posteritat.

Tal seria el cas d’aquest transport de Santa Caterina d’Alexandria que roman inoblidable per tot aquell que el veu una vegada a la vida. Caterina fou una noble egípcia de finals del segle III, dotada d’una intel·ligència i uns coneixements impropis del seu sexe a la seva època. Una nit va tenir un somni on se li apareixia Crist i sense més vacil·lació va decidir que seria el seu xicot de per vida (allò que se’n diu un matrimoni místic).

L’emperador Maximià, decidit a fer la punyeta a les províncies, es traslladà a Alexandria per organitzar unes orgies paganes. Caterina, que com l’emperador tampoc coneixia el do de l’oportunitat, va interrompre la festa per intentar convertir els presents. Maximià, emprenyat, enfrontà la núvia de Crist en un debat amb cinquanta savis; però, contra totes les expectatives, Cati els convertí tots. Maximià els executà immediatament per haver-lo fet quedar malament i després proposà matrimoni a la noia-meravelles, la qual digué que nanai, com era d’esperar. El pretenent rebutjat actuà en conseqüència i ordenà que la torturessin amb doloroses rodes de punxes. Miraculosament (o potser és que la pell de Caterina era molt dura) les rodes es trencaren i les punxes sortiren disparades per encegar els botxins. Perduda tota paciència, l’emperador manà que tallessin el cap de Caterina. Diuen que del seu coll va brollar la llet, un fet que suposo carregat de simbolisme que no em molestaré a desentranyar. Segons la llegenda una colla d’àngels traslladà el cadàver fins a les faldes del Sinaí.

Aquest instant és precisament el que reprodueix el quadre. Per l’espai entre seients que permet la posició horitzontal del passatger, per l’encens, l’orquestra angelical i l’excés d’hostesses (o hostessos, que mai no saps quin acaba sent el sexe dels àngels) queda clar que no estem parlant de Ryanair.

dilluns, 27 de maig del 2013

Musée Fabre (2)



Un cop arribat el segle XIX, el museu pot treure una mica més de pit, sobretot per la seva excel·lent col·lecció de Courbets que, apart dels omnipresents retrats de Bruyas, guarda algunes altres coses bones. Intueixo que Courbet, a més de les seves virtuts estrictament pictòriques, fou un explorador de les possibilitats temàtiques del seu camp d’expressió. Penso en el fragment de banalitat autobiogràfica reproduït a “Bonjour, monsieur Courbet!” o al paisatge marítim a la platja de Palavas, on l’artista apareix com petita figura exaltada, objecte i testimoni de la seva pròpia obra. Per això he escollit aquest home de la pipa com a cap de cartell, sovint considerat un autoretrat, i si ens cenyim a aquest terreny no trobareu res de més descarat ni audaç, pura provocació sorgida del passat.
I com que també m’agrada molt cuidar la iconografia dels meus escriptors més estimats, trobo el Baudelaire de Courbet immillorable, tan concentrat ell a l’espera que s’inventi la Lettera 22 de can Olivetti.


El museu despunta també gràcies al pre-impressionista Frédéric Bazille, artista precursor i fill dilecte de Montpeller. Poso aquí una alegre vista de fora vila, per dir alguna cosa i no quedar-me callat. Afegiré que fou amic de tota la colla, des de Renoir fins a Monet, tot i que els crítics de l’època no l’incloguessin a cap antologia canònica.

El museu Fabre manega noms importants encara que sigui en papers menors, com ara Manet en aquest retrat d’un cèlebre homenot a hores d’ara oblidat. Compteu que en tenen un de cada, la meitat que a l’Arca de Noè: un Matisse, un Sisley, un Renoir, un Utrillo… Poso aquí un de la Berthe Morissot per fer pujar la quota femenina.

Un Robert Delaunay figuratiu i tan colorista com sempre

Un Van Dongen de quan encara tenia la reputació intacta: la Fernande Olivier, una de les dones de Picasso

diumenge, 26 de maig del 2013

(32) Ets la meva única llar

Em quedaré, si em deixes quedar
i me n’aniré, si em deixes anar
però no aniré gaire lluny
perquè ets la meva única llar

Amagaré el que vulguis que amagui
i vagarejaré, si m’ho demanes
Però més m’estimaria que no ho fessis
perquè ets la meva única llar

Quan anul·les cites per sopar
Quan creues el carrer i no m’agafes la mà
Quan demanes l’impossible
Preferiria no entendre-ho, però…
Una parella no gaire compenetrada. Admirable, però malauradament poc idiosincràtica. Un híbrid techno-country? A YouTube agrada força.

dissabte, 25 de maig del 2013

Un món de metros: Tbilisi


Inaugurat el 1966

1,2 milions d'habitants

Dues línies, 22 estacions, 29 quilòmetres de vies

El mapa oficial del metro de la capital de Geòrgia l'any 2007. Ha, ha, ha! (Perdó)

divendres, 24 de maig del 2013

Musée Fabre (1)


No va sobrada Montpellier de grans atraccions turístiques i del seu Museu Fabre en treu un rendiment considerable, especialment d’ençà la seva remodelació l’any 2007. Obert al públic l’any 1828 gràcies a la donació del pintor i mecenes François-Xavier Fabre, la seva col·lecció actual (que us juro que no consta exclusivament de retrats d’Alfred Bruyas) mereix una visita, tot i que selectiva, com no podria ser de cap altra manera quan la pintura francesa entra en joc.



L’itinerari comença molt bé amb la pintura flamenca i holandesa del segle XVII, tant i tant bé que goso aventurar que és una escola que rarament resulta mediocre. Vistes les sales següents, aviat m’hauré de mossegar la llengua, però és innegable que el retrat del pintor Frans Francken (obra del sovint temible Pieter Paul Rubens) té tot el que ha de tenir un retrat, en mestratge tècnic i en perspicàcia humana. I, a falta d’un Vermeer, aquest home que escriu una carta ens retorna tota la delícia del costumisme del Països Baixos, gentilesa de Gabriel Metsu.


En matèria de pintura italiana, el Veronese és sempre una aposta segura, i encara que “El matrimoni místic de Santa Caterina” sembli el retall d’una obra major (de tan mal enquadrada com està) i una mica mancada d’arguments, no hi falten les magistrals textures i subtils cromatismes que caracteritzen l’artista.

Més mundana és la postal veneciana de Francesco Guardi, encara que bonica per mèrits propis (si no pots tenir un Canaletto, en Guardi farà el fet!, i prou bé que se’n surt). Però ja la teníem vista, oi?, que aquests venecians es van assegurar que ni un sol museu del món es quedés sense una “vedutta” del Gran Canal.



Josep de Ribera, el seguidor valencià de Caravaggio, ens presenta aquí una Maria Egipcíaca necessitada d’un bon bistec (oi que retira una mica a Chus Lampreave?) Més goig fa, malgrat la seva doble mastectomia, la Santa Àgata de Zurbarán. I és que pintors com Veronese o Zurbarán rarament ens fallen i dignifiquen la col·lecció on hi figuren. Llàstima que ens trobem a França i que, per tant, s’ha de donar lloc preferent a la pintura local, pintura que, si parlem dels segles XVII i XVIII, no sol fer-me ni fred ni calor (encara que al Musée Fabre aquesta secció em deixa corglaçat). Potser pel seu aire inacabat, que evita la llepada perfecció del neoclassicisme, m’inclino per aquest retrat de Philippe-Laurent de Joubert que va fer Jacques-Louis David.


dijous, 23 de maig del 2013

El mecenes es retrata (i 2)

Les mans d'Alfred Bruyas segons Charles Matet (1791-1870)
Thomas Couture (1815-1879)
Un Courbet de perfil
Eugène Delacroix (1798-1863)
El mecenes al seu estudi (Edouard Marsal (1845-1929))
Auguste Gleize de nou.

dimecres, 22 de maig del 2013

El mecenes es retrata (1)

El Musée Fabre, museu de belles arts de Montpellier, presenta una atractiva instal·lació i una col·lecció ben digna d'observació, encara que no tant com per permetre tirar coets. Un dels pocs quadres que em va resultar familiar per haver-lo conegut de bon antuvi és el que encapçala l’apunt. Titulat “La rencontre”, se’l coneix familiarment com “Bonjour, monsieur Courbet” i mostra al pintor Gustave Courbet, qui en el decurs d’una excursió es topa amb dos amics (i el seu gos). No és una gran pintura, més aviat recorda un cromo, però suposo que la gràcia que té (i a la que deu la seva popularitat) és la seva temàtica tan banal, carent de qualsevol coartada artística, poc freqüent a l’època.

Thomas Couture (1815-1879)
Mai no havia prestat gaire atenció als personatges del quadre, si no era per observar que formaven una colla força heterogènia. Courbet, a la dreta, apareix informalment vestit d’esport com li pertoca; mentre que el personatge de l’esquerra, per l’humilitat de la seva postura, podria ser un criat. La figura central, el barbut pèl-roig que vesteix com un figurí (i a qui la barba de Courbet apunta) resulta la presència més intrigant del trio. Ara sé que es tracta d’Alfred Bruyas (Montpellier, 1821-1877), el fill d’un banquer que, a falta de talent, va dedicar-se a patrocinar artistes contemporanis com Courbet, Delacroix, Rousseau (Théodore), Millet o Corot.


Marcel Verdier (1817-1856)
A canvi de la seva generositat va aconseguir que tots els pintors de l’època li fessin un retrat o un altre (o va ser ell qui els hi ho va encarregar?) La veritat és que jo, apart dels autoretratats contumaços (com són Rembrandt i Van Gogh), no conec personatge històric amb tant de fons d’armari iconogràfic. I el que encara és més gros és que tot això pertany exclusivament al museu Fabre o sigui que aneu a saber quantes més efígies de Bruyas corren pel món. Bé, la pregunta és retòrica; perquè el mecenes va donar tota la seva col·lecció particular a la vila que l’havia vist néixer. Dit amb altres paraules, l’espectacle de l’ego de Bruyas o el de l'agraïment dels seus artistes es circumscriu bàsicament a Montpellier. Passeu i admireu-vos.


El dandy Alfred Bruyas continua donant la nota amb el seu vestuari - Auguste Glaize (1807-1893)
El benvingut academicisme d'Alexandre Cabanel (1823-1889)
Més Gustave Courbet (1819-1877)
Nicholas Tassaert (1800-1874)

dimarts, 21 de maig del 2013

Altius citius fortius

La meva paciència és molt limitada i selectiva quan es tracta de grafits; vull dir que només deixo passar aquells que tenen mèrits històrics (com els de la presó de Heidelberg) o bé són d’una evident excel·lència estètica. Amb els que m’he trobat a Montpellier he hagut de fer una excepció, per la proesa gimnàstica que representen, ja que no n’he vist ni un de sol a peu de carrer: tots apareixen al pis més alt dels edificis, allà on et fas creus sobre com poden haver-hi pujat.



Montpellier, ciutat d’estudiants i per tant molt jove, mostra en aquests grafits la faceta d’audàcia gratuïta i sense benefici aparent tan pròpia de la gent d’aquesta edat. Inútil enyorança de la mena de jove que jo mai no vaig ser.




diumenge, 19 de maig del 2013

Me'n recordo (LIV)

Me’n recordo que vivíem a un barri que encara no es deia Fort Pienc i que la Cristina (estrella de “Cristina y los Stop”) vivia al proper carrer d'Ausiàs March.

dissabte, 18 de maig del 2013

Un món de metros: St. Louis

2,6 milions d'habitants, inaugurat el 1993

Dues línies, vint-i-set estacions, cinquant cinc quilòmetres de vies

Ja podem riure ja, però en aquesta crònica agonitzant sobre la decadència del gènere, els opulents americans disposen de tantes llufes cartogràfiques com qualsevol república ex-soviètica. Els colors són molt patriòtics i, com a primícia, el recorregut és interestatal. Encara que no ho sembli, la diagonal blau clar és el poderós Mississipi.