diumenge, 31 de desembre de 2017

Comença l’espectacle

Qui esperi trobar al musical «The Greatest Showman» de l’australià Michael Gracey dades fidedignes sobre la vida de P. T. Barnum, el gran empresari del món de l’espectacle americà, haurà de mirar a una altra banda, perquè la pel·lícula que el representa té la consistència dramàtica d’un castell de focs d’artifici. Mostra el conte arquetípic del personatge d’orígens humils, Phineas Taylor Barnum (un carismàtic Hugh Jackman), que acaba assolint tots els somnis de joventut, es casa amb una noia de bona família (Michelle Williams) i, després d’improbables revessos, fa fortuna en el món de la faràndula.

L’interès d’un arc narratiu tan masegat podeu comptar que és escàs i l’intent de convertir la parada dels monstres del senyor Barnum —els seus nans, les seves sirenes, i les seves dones barbudes—en una reivindicació de la diferència, pot sonar a glòria en el nostre present de correcció política; però té poca veracitat històrica en un segle XIX d’explotació sistemàtica de tot el que es percebia com inferior.

Dramàticament insulsa, a «The Greatest Showman» li queda jugar la carta de l’espectacle. Se’n surt a mitges. Pertanyent al gènere infreqüent dels musicals creats expressament pel cinema, treu profit precisament de les cançons de Benj Pasek i Justin Paul, que ja van fer un treball similar a «La, la, land». Aquí no es mostren tan inspirats i els arranjaments moderns i quasi-disco sonen francament anacrònics, especialment quan li fan cantar al personatge històric de la soprano Jenny Lind una balada pròpia de Celine Dion. Tanmateix són números propulsius i plens d’energia que serveixen per dissimular els convencionalismes del material.

No diria que estiguin filmats amb particular competència, ni que les coreografies o l’escenografia superin l’aprovat. Però Jackman, que basa la seva reputació en el món del teatre musical, hi posa tones de ganes i energia fins a convèncer els més reticents. Zac Efron té un paper inventat i innecessari, però que no està mal interpretat. I m’ha agradat fer coneixença de l’actriu i cantant Zendaya, una trapezista preciosa.

L’any 1980 a Broadway es va estrenar un musical que es deia «Barnum» i que no té res a veure amb aquest. Curiosament, «The Greatest Showman» té tots els aires teatrals i simplificadors d’un èxit de Broadway traslladat a la gran pantalla, tot i que sabem que no ho és. Em temo que el seu destí final serà una inofensiva sobretaula dominical i televisiva. Coses pitjors us podrien passar.

dissabte, 30 de desembre de 2017

Un món de metros: Berna

La xarxa de tram fou inaugurada el 1890, 71 parades, 33,5 quilòmetres de vies.

La capital de Suïssa, amb els seus 128.000 habitants, és encara més petita que Basilea (173.000); però utilitza una estratègia similar per exagerar la importància de la sexa xarxa. Així, tracen separadament cada línia, encara que evidentment comparteixen via. L'efecte metròpolis és total i, com que els suïssos són molt polits, el mapa els queda irreal però francament bonic

divendres, 29 de desembre de 2017

Acadèmia de jedis

Suposo que intentar calibrar de forma objectiva el «The Last Jedi» de Rian Johnson no té gaire sentit: els fans de la saga Star Wars sempre trobaran motiu de satisfacció, encara que sigui des de la dissidència del seguidor acèrrim; mentre que els que mirem de mantenir el cap fred davant de l’univers que va idear George Lucas,en una galàxia cada dia més llunyana allà pel 1977, ens farem creus de la quantitat de neurones essencialment vàlides esmerçades en una franquícia que ha esdevingut cada vegada més estúpida quan més seriosament s’ha pres a si mateixa.

Els que esperessin que Rian Johnson —apreciable autor de films tan estimulants com «Brick» o «Looper»— escapés de la maledicció «zombie» pròpia de can Disney i altres grans estudis de Hollywood i aportés una mica de personalitat a la seva aportació a la franquícia, faran bé de mirar cap a una altra banda. «L’últim jedi» evita la còpia de paper carbó que era «El despertar de la força» en relació a «Una nova esperança», però no deixa de ser la baula depriment al bell mig de la trilogia, molt a la manera de «L’imperi contraataca».

Que sigui depriment no hauria de suposar un problema: se sol considerar «L’imperi contraataca» com el millor Star Wars possible; les febleses del film s’haurien de buscar a una altra banda. La seva descomunal durada en podria ser una: dues hores i mitja són molt minuts de pel·lícula i el guió rarament els justifica quan no els dilapida en passatges d’escàs interès.

Tres trames paralel·les es van intercalant per donar varietat a l’acció, tot i que només una d’elles aporta algun progrés en el desenvolupament de la saga. Em refereixo a l’arribada de Rey (Daisy Ridley) a una remota illa del planeta Ahch-To, on sol·licitarà que l’últim dels jedis Luke Sywalker (Mark Hamill) s’uneixi a la Resistència. Tot i que aquesta subtrama es presenta molt fragmentada i amb una evolució dels personatges una mica incomprensible, almenys gira entorn de la Força, la religió Jedi i el Costat Obscur, conceptes molt estimats pel fan estàndard. A més, tant Ridley com Hamill ofereixen les millors interpretacions de l’ampli elenc, i Kylo Ren (Adam Driver) fa un tercer en discòrdia força acceptable.

La segona trama implica l’eixelebrat pilot Poe Dameron (Oscar Isaac), sempre embarcat en maniobres pírriques assimilables al fracàs. Com a personatge és un zero a l’esquerra i només serveix com a excusa per algunes bones escenes d’acció. Incomprensiblement Leia Morgana (Carrie Fisher) se’l mira amb bons ulls, encara que representi un perill pel futur de la Resistència. Ni Isaac (un bon actor perdut en un paper de merda) ni Fisher (una actriu mediocre, a mitges perdonada per fer un paper pòstum) són capaços de salvar un material tan anodí.

Pitjor ho tenen Finn (John Boyega) i Rose Tico (Kelly Marie Tran), que s’han d’embarcar a la recerca d’un McGuffin en un altre planeta llunyà. L’excursió, apart d’alguns escenaris pintorescos (la quota Mos Eisley), oferirà la digressió més innecessària de tot el film, aquella que es podria extirpar sense que res del resultat final canviés. Quan els personatges de Poe Dameron o Finn foren introduïts a «El despertar de la força», el benefici del dubte els concedí unes generoses possibilitats que s’han vist àmpliament defraudades. El que passa també amb el Suprem Líder Snoke (Andy Serkis sota moltes protesis), al qual liquiden abans de saber d’on ve.

I és que una de les coses que més dolen en aquestes grans maquinàries cinematogràfiques de fer diners són els talents malbaratats que s’hi involucren. Lupita Nyong’o (deformada per computadora) o Gwendoline Christie (tapada per una màscara metàl·lica) esdevenen les primeres víctimes d’un ball de bastons on també cauen grans actors als quals se’ls exigeix poca cosa o no res: Laura Dern i Benicio del Toro en són els exemples més conspicus.

«The Last Jedi» conté algunes escenes memorables, sobretot a la part final, on el color vermell és visualment tan important. És una pel·lícula digna d’oblit, que guanyarà una milionada a taquilla, perquè tots som addictes a la xocolata i altres aliments insalubres.

dijous, 28 de desembre de 2017

Dones soles

La sèrie de Netflix «Orange is the New Black» no té res a veure amb Ciudadanos i, com bé defineix Pons, va bastant de lesbianes. Amb aquesta informació hauríeu de tenir més que suficient per saber si us interessa o no.  Però no em coneixeu si us penseu que em quedaré aquí. La sèrie adapta el llibre autobiogràfic de Piper Kerman «Orange is the New Black: My Year in a Women’s Prison» que narra els quinze mesos que l’autora va passar a una presó de baixa seguretat ran de les operacions de blanqueig de diner de la droga que va cometre per amor a la seva amiga Nora Jansen. L’adaptació corre a càrrec de Jenji Kohan, la qual (de manera similar a l’anterior «Weeds») barreja comèdia i drama criminal en un gènere que prefereixo anomenar «dramedy» abans que no tragicomèdia.

A la ficció la Piper Kerman real rep el nom de Piper Chapman i mostra les faccions una mica fatigades de la rossa Taylor Schilling. Si en principi el programa se centra en els problemes de «peix fora de l’aigua» que té una universitària de bona família quan s’enfronta a un ambient carcerari, ben aviat «Orange is the New Black» (OITNB) adopta un to coral que a mitjans de la segona temporada relega Chapman a un paper secundari i no precisament dels més interessants.

Cada episodi s’ocupa de les nombroses incidències quotidianes que es produeixen a una penitenciaria no gaire estricta de l’estat de Nova York (tot i que sempre hi plana l’amenaça de les cel·les de càstig) entre una munió de dones de totes les races, edats i condicions. Des del primer moment les presoneres es divideixen en grups que no intersequen: les negres, les llatines, les blanques, les de la tercera edat… Hi ha, a més, el funcionariat que gestiona la institució, ple també de personatges humanament imperfectes. Tot plegat produeix una atapeïda xarxa de trames paral·leles que es mouen entre el sentiment i l’humor.

Hi ha a més escenes que en cada capítol ens informen sobre la vida prèvia a l’empresonament d’algun dels personatges. Ni això, ni les activitats dels familiars i coneguts de Piper són el que més m’interessa. De mica en mica el que esdevé intensament addictiu és el que els passa a les internes habituals de Litchfield, a les quals anirem aprenent a estimar al llarg de les setmanes.

Suposo que part de la bona fortuna comercial d’OITNB —i espero que en Pons m’ho confirmi— és la forta presència de sexe lèsbic entre els seus personatges (i ves, què ha de fer tota aquesta colla de dones soles quan s’acaba l’hora del macramé?), un element que sempre atrau un públic masculí d’esperit contemplatiu i onanista. Encara així, els seus models de feminitat (fins i tot pel que fa al lesbianisme) miren de defugir els tòpics i així han aconseguit popularitzar models de dona tan extrems com el de la camionera Lea DeLaria o la transsexual Laverne Cox, mites vivents de la comunitat LGTB…

Malgrat que la sèrie no compta amb actors gaire coneguts —si exceptuem el tanoca d’en Jason Biggs, que fa de nòvio de la Piper les dues primeres temporades—, les interpretacions són en general molt bones. Uzo Aduba va guanyar un Emmy per la seva Crazy Eyes, però hi ha molts altres papers de lluïment. M’agraden especialment Kate Mulgrew (Red), Natasha Lyonne (Nicky) o Samira Wiley (Poussey), però hi ha molt de bo per escollir.

Amb tanta generositat de trames i personatges no estranya que OITNB hagi gaudit d’una bona acceptació des del primer dia. Hi ha cinc temporades en circulació (jo n’he vistes les dues primeres) i la sisena i setena aparaulades. Com que la Piper Kerman original només va estar empresonada quinze mesos, m’imagino que s’inventaran agreujants per allargar-li la condemna. Tot sigui a fi de bé. Jo penso persistir.

dimecres, 27 de desembre de 2017

El groc i el negre


Sense presses ni pauses Carlos Zanón (Barcelona, 1966) fa temps que va conformant una envejable carrera literària de trajectòria sempre ascendent. Potser aquest 2017 ha marcat el seu moment més dolç en ser escollit pels hereus de Manolo Vázquez Montalbán com a continuador oficial de la saga Carvalho, mentre que Paco Camarasa li cedia el comissariat del festival BCNegra, dedicat com tothom sap a la literatura més negra i criminal. Però el seu èxit més personal enguany ha de ser l’excel·lent recepció de la seva novel·la «Taxi» (editada per Salamandra) i situada en lloc preferent a totes les llistes periodístiques d’«el millor de l’any que s’acaba».

«Taxi» té com a protagonista un taxista proper a la cinquantena, Sandino de malnom, fill del Guinardó (circumstàncies geogràfiques i professionals que, si no m’equivoco, tenen molt a veure amb l’entorn familiar de l’autor). Durant set dies el seguirem en el seu erràtic vagareig pels carrers de Barcelona en un itinerari més que farcit de peripècia. Zanón, amb una ambició potser excessiva, mira de tocar tota mena de tecles literàries. Algunes li funcionen bé, d’altres no tant.

Tenim així la figura del Sandino estripat, anti-heroi romàntic, lletraferit i melòman. Zanón no ha pogut evitar consignar els seus escriptors preferits ni la música que estima. Els capítols de la novel·la es titulen com les cançons del disc «Sandinista!» de The Clash (o sigui que ara ja sabeu d’on prové el malnom). Sandino té tants problemes com dones figuren a la seva vida. Començant per la seva companya Lola, que ja fa temps que l’està abandonant, tot i que ell no s’hi vulgui enfrontar. O la seva col·lega Sofía, a qui uneix una camaraderia sempre sota sospita d’alguna cosa més. O Natalia, la clienta «pija», que esdevé motiu d’ensonyament permanent. O Verónica, l’amant desapareguda en combat i en sospitoses circumstàncies. Reconeguem-ho, un protagonista amb tan alt nivell de fornici és sempre d’allò més agraït, encara que el seu erotisme funcioni mig avariat.

Hi ha després l’entorn familiar de Sandino: classe obrera o mitja-baixa del nord de la ciutat (Guinardó, ja s’ha dit). Zanón pren bons apunts del natural d’una realitat que coneix bé, tot i que no m’acabo de creure el personatge del germà gai i depressiu. La digressió sobre el passat de l’àvia sobra per extemporània i fulletonesca. I després de «The Big LeboWsky» hauria d’estar prohibit introduir les urnes amb cendres de difunts com a element del guió.

La successió de clients que pugen al taxi de Sandino intenten reflectir alguns aspectes particulars de la població barcelonina amb intencions de vegades documentals, però també tan sociològiques com les que mostrava Jafar Panahi al seu excel·lent «Taxi a Teheran». La deriva ens passeja pels barris més diversos de la ciutat, que Zanón descriu amb coneixement i tocs impressionistes, des de Pedralbes a Vila Olímpica, del Paral·lel a Gràcia.

Hi ha, com no podia ser d’altra manera, una trama criminal de la facció «botí d’estupefaents cau en les mans equivocades». No precisament original, però prou adient per un protagonista nihilista, melangiós i bàsicament decent, que sembla escapat de les pàgines de Raymond Chandler. En aquest sentit es diria que la continuïtat del llegat de Vázquez Montalbán és en bones mans, si més no, les adequades, i amb un plus d’ambició literària que mai em farà nosa.

De totes maneres, malgrat que l’autor demostri solvència i inventiva, i mereixi tota l’atenció del lector inquiet, no és aquest l’estil que més m’interessa o m’emociona. No sóc gens sensible a la poètica dels «losers» desenganyats, un plat que sembla reescalfat.

dimarts, 26 de desembre de 2017

Frustracions vora del mar

«Wonder Wheel» (La noria de Coney Island), el darrer Woody Allen, deu de ser un dels seus títols més divisius: mentre algú el qualificava com a obra mestra, també hi ha hagut qui el considerava el pitjor film de la seva molt extensa filmografia. Per descomptat, no és ni una cosa ni l’altra, però s’acosta més a la segona opinió que la primera.

Ambientada en un punt imprecís dels anys 50 al parc d’atraccions de Coney Island (Brooklyn), «Wonder Wheel» ens explica la història de Ginny (Kate Winslet), una ex-actriu fracassada, que malviu fent de cambrera al costat del seu alcohòlic marit Humpty (Jim Belushi). Una aventura estiuenca amb un vigilant de la platja (Justin Timberlake) introduirà un al·licient indubtable a la seva vida; però l’aparició de la fillastra de Humpty (Juno Temple) hi afegirà amenaces mafioses, però també sentimentals.

La trama, reduïda pràcticament a aquests quatre personatges (i al fill piròman, que és el millor del film), resulta tan simple i poc interessant com sona. Allen opta per un to de teatre realista, amb llargues escenes centrades en un sol escenari. És mencionat el nom d’Eugene O’Neill, tot i que el patètic personatge de Ginny, que es refugia en falses glòries passades mentre veu com se li escola la vida, fa pensar més aviat en Tenessee Williams.

Els intents de dotar de ganxo un material tan gastat no sempre arriben a bon port. El comentari distanciador del personatge de Timberlake, que és aspirant a escriptor a més de socorrista, no podria grinyolar més; i com a actor trepitja en fals tota l’estona. Juno Temple i sobretot Belushi se’n surten bastant millor en no causar ofenses innecessàries.

Però si cal buscar valors redemptors a «Wonder Wheel», n’hi ha tres de decisius. El primer és una impressionant fotografia de Vittorio Storaro, qui de la mateixa forma que va conrear a «Café Society», crea un món artificiós amb colors de botiga de llaminadures i de velles fotos il·luminades amb anilines. Tot i que és palpablement fals, no es pot negar que hi afegeix tones de personalitat. El segon, i potser el més sorprenent, és que enfrontat als constrenyiments d’uns escenaris únics Allen (mai un virtuós de la càmera) filma alguns dels moviments més imaginatius i fluids de la seva carrera.

El tercer es diu Kate Winslet, una actriu que sempre eleva el to de les pel·lícules on intervé. Aquí, entre il·lusa i desenganyada, broda un personatge de saldo. No és material de primera, i postular-li un Oscar seria exagerat; però sense ella «Wonder Wheel» no hi hauria per on defensar-la.

Indicada per completistes d’Allen i consumidors de serials o de gominoles.

dilluns, 25 de desembre de 2017

Bon Nadal 2017

En memòria de Misha, el porc formiguer, i els quatre suricates traspassats al recent incendi del Zoo de Londres.

diumenge, 24 de desembre de 2017

Un món de metros: Belo Horizonte

A Belo Horizonte disposen de metro des de 1986. Es tracta d'una sola línia de 28,1 quilòmetres i 19 estacions. Des de llavors s'han projectat dues noves línies "em Elaboraçao", que és com es diu en portuguès que el més calent és a l'aigüera.

Aquesta absència de resultats tangibles no ha impedit que hagin dissenyat un mapa de futur sense cap mena d'interès.

dimarts, 19 de desembre de 2017

«Faits divers»


La nit del 18 de gener de 2011 Laëtitia Perrais, una noia de divuit anys d’un poblet del departament de Loire-Atlantique, va ser violada, assassinada i esquarterada. L’autor del crim fou identificat ràpidament, mentre que les restes del cadàver trigaren algunes setmanes en aparèixer. Les característiques especials del cas, on aviat s’hi abocà una important presència mediàtica, el convertiren en tota una commoció nacional, que fins i tot aprofità el president Nicolas Sarkozy per treure-hi algun demagògic rèdit polític.

Com que França, des de fa una pila d’anys ja no sembla el nostre país veí (com ho havia sigut durant segles), de tot això no en vam saber res. Però el que el periodisme local allunya, ens ho apropa la literatura universal. I així el professor d’Història a la Universitat Paris XIII Ivan Jablonka va escriure tot un senyor llibre sobre aquest crim i les seves circumstàncies. Al seu país d’origen fou molt ben rebut i obtingué d’una tacada el Prix Le Monde, el Prix Médicis i el Prix des Prix. O sigui que poca conya. O molta conya, segons el vostre punt de vista sobre això de les medalles i trofeus. En català l’han titulat «Laëtitia o la fi dels homes», l’ha traduït Marta Marfany Simó i l’edita Anagrama.

Jablonka —que presenta d’entrada seriosos credencials d’historiador acadèmic, amb bibliografia inclosa—, exhibeix gran altura de propòsits i pretén explicar-nos la passió i mort de Laëtitia Perrais més com un fruit del context que com una explotació morbosa típica de la premsa groga. Vol evitar, diu, la mitificació del criminal, mentre explora tot el que hi hagué de biografia plena a l’experiència prèvia de Laëtitia. Certament la vida de Laëtitia i de la seva germana bessona Jessica no fou exactament típica, amb una barreja d’ingredients potencialment explosius: famílies desestructurades, violència domèstica, problemes mentals, delinqüència, intervenció dels serveis socials, famílies d’acollida, abusos sexuals… Però més enllà d’un panorama no tan estrany en les classes més desprotegides, tampoc es pot considerar que fos extraordinària. Però Jablonka ja ha escollit el seu tema i farà tot el possible per convèncer-nos que aquella noia —que es comportava en totes les seves manifestacions externes com una jove normal—, amagava en el seu interior un drama insondable (que jo no he sabut llegir).

Això és el que pot passar quan un historiador vol fer literatura: que desitja veure el que no hi ha i que acaba sent una mica cursi (sobretot si és francès). No negaré que l’home s’ha documentat i que l’exposició dels materials, amb contínues anades i vingudes entre el present i el passat, li queda força amena. Però la prolixitat de detalls macabres (que acaben repetint-se), posen a prova les defenses del lector.

No hi he sabut veure el motiu de tants premis, la veritat.

dilluns, 18 de desembre de 2017

Julita, la fantàstica


Julita Salmerón tenia tres somnis a la vida: comptar amb una prole nombrosa, disposar d’un mico com a mascota i ser propietària d’un castell. Tots tres els va acomplir: de fills, en va tenir sis; la mona (que li va sortir malparida) li va durar poc; i pel castell va haver d’esperar una mica més, fins que es va fer rica gràcies a una herència. De tot això i de la mala fi del castell, entre altres moltes coses sorprenents, ens parla el documental «Muchos hijos, un mono y un castillo» que ha dirigit l’actor Gustavo Salmerón, el fill de Julita.

Tot i que la protagonista es qüestiona des de la primera escena l’interès que pot tenir tot això per un espectador de fora de la família, no hi ha cap dubte que la seva història mereixia ser explicada; perquè la peculiar Julita és permanent font de diversió, tant per la seva síndrome de Diògenes de talla XXL, com per les seves insòlites opinions sobre tota mena de qüestions tan humanes com divines.

La pel·lícula s’articula com una gesta tortuosa a la recerca d’unes vèrtebres perdudes de la mare de la protagonista —assassinada pels rojos a la Guerra Civil—, que se suposa que han d’estar guardades en algun racó de la casa. No em negareu que com a excusa argumental no podria ser més lirona. Però d’una persona capaç de somiar que fa croquetes amb les carns de José Antonio Primo de Rivera no se’n podria esperar menys.

Filmada en format similar a les velles cintes familiars de súper 8 (de fet, part del material, prové de l’arxiu gràfic de la família Salmerón), «Muchos hijos, un mono y un castillo» té una aparença immediata i poc curosa. Encara que les seves virtuts formals siguin difícils de discernir, no és tan improvisada com sembla. Però el seu gran capital és sense dubte l’extraordinària Julita Salmerón —molt ben secundada pel seu marit entre amargat i estoic—. Com a retrat de personatge no en trobareu de millors i, a més, riureu a base de bé. Pura felicitat a la parada dels monstres.

diumenge, 17 de desembre de 2017

Un món de metros: Basilea


Basilea, 173.000 habitants i un sistema de trams inaugurat l'any 1895. Actualment compta amb 182 estacions. Amb precisió suïssa i meticulositat germànica en el mapa ho han volgut reproduir tot; no tan sols les línies de tram (acolorides), sinó també les línies grises del bus i les més estretes del tren. El conjunt esdevé il·legible però hipnòtic, especialment en el macramé central. Atenció a les dues girafes que entrecreuen els colls al centre esquerre.

divendres, 15 de desembre de 2017

Coda i resurrecció

(…) el diari és, de tot el que faig, la cosa a la qual jo dono més importància; més que a la meva carrera professional, que em permet de cobrar uns diners a fi de mes. Allà on sento que realment sóc jo, allà on em sembla que estic escrivint una cosa veritablement singular i per la qual valdria la pena de viure i fins i tot de morir, és en aquest diari.

Si en parlo honestament, he d’admetre que allò que em fa vibrar és el pensament que aquí estic deixant una cosa per la qual potser algun dia se’m donarà reconeixement; unes pàgines per les quals, fins i tot, pot ser que se’m descobreixi pòstumament com «un dels escriptors més grans de la meva època»…
Aquestes paraules sonen cada dia que passa una mica més premonitòries i probablement el temps els hi donarà la raó. Fa cosa de tres anys us parlava del trist cas de David Vilaseca i del seu diari fet novel·la que l’any 2007 va guanyar el premi Andròmina de Narrativa amb «L’aprenentatge de la solitud», un premi del qual gairebé ningú s’en va fer ressò, potser perquè passava fora de «casa nostra» i hi figuraven com a protagonistes molts homes fent sexe amb altres homes.

Ara, en aquest 2017 dels nostres pecats, la figura de Vilaseca ha sigut recuperada amb tots els honors gràcies a «l’altra editorial». «L’aprenentatge de la solitud» s’ha reeditat, al costat de l’ulterior diari inèdit «El nen ferit», en un volum que es titula de forma molt ferrateriana com «Els homes i els dies», que és el títol amb el que Vilaseca es refereix a la seva primera novel·la.

Malgrat el final relativament esperançador amb el que acabava «L’aprenentatge de la solitud», «El nen ferit» (que abasta els anys 2008 i 2009) no pot començar de forma més descoratjadora. David acaba d’aconseguir plaça fixa a la universitat, però es pren aquest plus de seguretat com un sinònim de fi de trajecte. El filòleg se sent vell i sense atractiu als 45 anys, sembla que els seus dies de sexe salvatge han quedat enrere. A més la novel·la en la qual havia dipositat tantes esperances, ha passat pràcticament desapercebuda, tot i haver rebut un conegut premi valencià.

Desproveït de vida social o sentimental, Vilaseca s’aboca a tafanejar pràctiques de sexe cada vegada més extremes a internet fins que, espantat dels seus propis impulsos, busca ajuda en un grup d’addictes sexuals i finalment retorna a la psicoanàlisi.

Tot i que aquest text mai no va ser revisat per a la seva publicació, es presenta plenament acabat i fins i tot més madurat que la seva obra editada. Retrobem l’autor analític, descarnat, neuròtic i implacable amb si mateix, sens dubte una fita de la literatura memorialística en català. El fet que el lector conegui d’entrada la tràgica fi de David Vilaseca, converteix la lectura d’«Els homes i els dies» en una experiència entre melangiosa i depriment, però absolutament necessària (per no dir imprescindible).

dimecres, 13 de desembre de 2017

Rialles prohibides

Yo soy epañó

Una de les qüestions més discutides i candents en l’actualitat serà segurament la dels límits de la llibertat d’expressió, un dret que fins fa poc havia semblat sòlid a la nostra societat, però que es veu cada dia més i més amenaçat. I quan es parla de llibertat d’expressió, la prova del nou (o la seva última frontera) seria la dels límits de l’humor. Podem riure de tot o hi ha assumptes que són tabú? Jo estic convençut que no hi ha terreny vedat, si es troba l’enfocament encertat; i fins i tot quan l’acte resulta fallit, l’intent pot ser igualment revelador.

Posats a parlar de qüestions delicades, el terrorisme d’ETA seria un bon exemple pel que fa a aquest país que es diu España. Podem abordar-lo per la via de l’humor? Borja Cobeaga (Donosti, 1977) sembla pensar que sí. Ho va demostrar escrivint i dirigint la molt intel·ligent «Negociador» (2014), i ho torna a fer de forma més festiva amb «Fe de etarras», una pel·licula que ha dirigit, però que ha escrit Diego San José. La producció és de Netflix, en principi exclusiva pels seus clients, però divendres passat es va estrenar a una sala i quart de la Ciutat Comtal. La sala és el Verdi-Park, el quart, la primera sessió de Boliche.

La història de «Fe de etarras» és la d’un comando d’ETA, traslladat a Madrid en els moments de liquidació de la banda armada, que a l’espera d’unes ordres «de dalt» (que mai no acaben de materialitzar-se), veu trontollar les seves conviccions, mentre al seu voltant el nacionalisme espanyol marca el gran gol simbòlic del Mundial de Sud-Àfrica 2010.

La cosa funciona i es produeixen situacions realment divertides. Potser el guió no resulta tan ofensiu com hipotèticament podria ser, perquè els infeliços etarres de la pel·lícula apareixen com patètics perdedors plens d’humanitat i sense delictes de sang a les espatlles. Els actors, tots ells intèrprets consumats —Jesús Cámara, Julián López, Miren Ibarguren, Gorka Otxoa, Ramón Barea o Tina Sainz— contribueixen en gran manera tant a la comicitat com a l’accent humà.

Sempre em molesten una mica els gags que es basen en tòpics sobre les idiosincràsies nacionals, en aquest cas les basques, recurs que Cobeaga ja va explotar als dos «Ocho apellidos…», tot i que aquí la seva presència és menor. Tret d’això (que és més aviat gust personal), trobo «Fe de etarras» entretinguda, còmica i estimulant, una exploració audaç de la nostra història recent més perspicaç que moltes estampes realistes.

dimarts, 12 de desembre de 2017

Jo robot, tu més

Diria que fa cosa d’un any no hi havia artefacte més calent (ni més car), en el món de les sèries televisives, que el «Westworld» de la HBO. Es notava que havien buidat la casa per la finestra, tant pel luxe del seu repartiment (Ed Harris!, Hannibal Lecter!, Birgitte Nyborg!), com pels valors de producció i per uns títols de crèdit que seguien a la perfecció les imatges mecàniques i les hipnòtiques sintonies de Ramin Djawadi, que mimetitzaven la sèrie de més èxit de la casa: «Game of Thrones». Malgrat les crítiques extàtiques, un any més tard, l’entusiasme anterior s’ha refredat convenientment, o així m’ho sembla. Hi ha gaire expectació per la segona temporada prevista pel 2018? No la percebo.

«Westworld» es basa en una novel·la del difunt Michael Crichton, i en un film bastant apreciat de l’any 1973 que el mateix autor dirigí, on el carismàtic Yul Brynner feia de pistoler robòtic en un parc temàtic ambientat al far-west. De la translació televisiva se n’han ocupat Jonathan Nolan (guionista habitual del seu temible germà Christopher) i la seva esposa Lisa Joy. Si ho hagués sabut per endavant (jo, que no suporto les altes pretensions de tota l’obra dels germans Nolan) potser no hauria caigut en el parany.

La sèrie parteix de la idea original de Crichton —una mena d’Esplugues City habitada per robots, on els visitants podien, tot jugant a indis i cowboys, lliurar-se als més baixos instints de violència i fornici sense haver de patir cap càrrec de consciència—, però la desenvolupa de manera autònoma i molt lliure al llarg de deu capítols de cinquanta o més minuts. Com que el primer capítol ens introdueix en aquest món sense molestar-se a explicar-nos les seves regles, la corba d’aprenentatge de l’espectador resulta més aviat àrdua. De fet «Westworld» se centra sobre tot en els androides que habiten el parc i els membres de l’equip que gestiona les instal·lacions. En canvi, el punt de vista dels visitants és gairebé absent (es diria que n’hi ha d’haver molt pocs) i pràcticament es limita a tres personatges privilegiats, que són a més accionistes reals o potencials del negoci.

A mesura que avança la temporada, i gràcies a que l’evolució dels personatges robòtics es desenvolupa en forma de bucles, anirem entenent una mica més el funcionament del parc, tot i que serà millor no fer-se gaires preguntes sobre els insolubles problemes logístics que això planteja. Però, tot i que ens arribem a fer una idea de què va tot plegat, quin motiu tenim per seguir i interessar-nos per aquests personatges? Sí, és clar, els capitalistes malèfics busquen el benefici sense esforç i sense escrúpols, mentre que els científics i tècnics exploten el seu costat més «mad doctor», perquè se suposa que això és el que han de fer els científics de ficció. Pel que fa als autòmats, des del minut zero ja podem sospitar cap a on anirà la cosa; però la rebel·lió de les màquines final triga massa capítols a fer-se efectiva. Com entretenir l’espera?

Mentre no passa res de més substància, «Westworld» entreté l’espectador amb altíssims valors de producció: des d’uns paisatges de Utah que tallen la respiració per la seva espectacularitat, fins a una banda sonora juganerament perversa, en la qual Ramin Djawadi fa versions per a pianola i orquestra de corda de Radiohead, The Cure, Soundgarden, Debussy o The Rolling Stones. També és de primera el disseny d’interiors de les instal·lacions dels laboratoris Delos (envans transparents o tintats de vermell). O la qualitat dels efectes especials; tot i que resulta difícil descobrir on comença el circ de puces i on acaba el motiu genuí.

I quan l’entreteniment se’ls hi escapa de les mans, sempre es pot recórrer al sexe, als cosos nus, i a la violència per retenir l’atenció de l’espectador.  No recordo sèrie que empri de forma menys justificada tantes agressions sexuals contra les dones (i algun home), ni tanta representació de massacres gratuïtes: n’hi ha pel cap baix una per capítol. Per a qui la coartada del sexe i la violència li sembli un xic enutjosa, sempre trobarà no gaire lluny la companyia d’algun discurs pseudo-científic i pseudo-profund, característic de les elevades mires de la factoria Nolan. Discursos que dubto que tinguin cap sentit i que, no cal dir-ho, faran adormir les pedres.

Ja s’ha dit que a «Westworld» s’han contractat actors molt potents, tot i que sovint en papers d’un interès més que discutible. Tant Anthony Hopkins com Ed Harris posseeixen un carisma incommensurable, però a la sèrie no els cal més que explotar, en pilot automàtic, les seves màscares habituals. Sidse Babett Knudsen introdueix un toc d’humanitat en un paper més que ingrat; però fa pena que després de «Borgen» hagi acabat a aquest racó de Utah. El mateix podria dir de l’ultracompetent Jeffrey Wright, condemnat a un personatge que és pur comodí o de James Marsden, que ha de ser una mica masoquista per acceptar un personatge que mor més cops que el Kenny de «South Park». Els guionistes potser van imaginar la Dolores Abernathy que fa Evan Rachel Wood, amb maneres d’Alícia en Terra de Meravelles, com el nucli argumental del programa; però és Thandie Newton, com la prostituta Maeve, l’única que es guanya la identificació de l’espectador, mentre fa del seu treball el més gran atractiu humà de la sèrie.

Confesso que els Nolan els trobo tan espessos com la goma aràbiga i els seus discursos, que sonen molt intel·lectuals però que són a penes intel·ligibles, m’enfonsen en el més abjecte dels tedis. Reconec que agraden molt a un públic amant de desxifrar segones lectures i teories de la conspiració en fòrums paral·lels; un personal similar al que es cremava les neurones per veure-hi algun trellat a aquella parida que es deia «Lost». Jo, que sóc de gustos menys portentosos i crec que toco una mica de peus a terra, em veig incapaç d’implicar-me emocionalment amb personatges que és impossible que morin, siguin super-herois de la Marvel, gals munits de poció màgica, o robots eternament reprogramables. Fantasies d’adolescent vestides amb un disseny de marca.

«Westworld», ja m’has vist prou.

dilluns, 11 de desembre de 2017

Aigües miraculoses


La necessitat tan humana d’introduir a la teva vida algun element irracional és un fenomen que sempre m’ha intrigat. Tradicionalment aquestes creences màgiques les subministrava la religió; però en els nostres temps més positivistes les pseudo-ciències han suplantat aquest paper. Sensible com sóc a aquest assumpte, no és d’estranyar que m’hagi acostat amb interès a «Amb l’aigua al coll» (Ara Llibres, 2017) novel·la del biòleg i divulgador científic Daniel Arbós, de la qual en Salvador Macip (que a més hi fa un cameo) ja ens havia fet una ressenya positiva.

L’argument té un plantejament bastant simple d’explicar. L’Aurembiaix, en Dídac i en Toni són tres antics companys d’escola que es tornen a retrobar al cap dels anys. Ella té una masia a la falda del Montseny, on es dedica a organitzar cursos de teràpies alternatives. L’emprenedor Dídac, que acaba de quedar-se sense feina, en sentir un comentari de la seva fidel secretària Teresa, decideix muntar un negoci a partir de les virtuts curatives de l’aigua de mar. En Toni, investigador químic a la recerca de subvencions, esdevindrà el seu còmplice reticent. L’èxit de l’empresa els agafarà una mica desprevinguts, però els problemes no trigaran a aparèixer.

Ningú no ha d’esperar d’«Amb l’aigua al coll» una gran ambició literària: es tracta d’un entreteniment tragicòmic, amb personatges arquetípics i un desenvolupament de traç gruix, poc preocupat per la versemblança dels detalls. En realitat, la seva intenció és més aviat didàctica (el que abans anomenaven «enseñar deleitando») i el seu objectiu és el de revelar les trampes de tanta pseudo-ciència alternativa. Els tres protagonistes assumeixen els punts de vista emblemàtics de la qüestió: la hippy Aurembiaix n’és la consumidora acrítica, Dídac és l’aprofitat que n’obté algun benefici econòmic, mentre que Toni exerceix de portaveu de l’escepticisme científic.

El llibre m’ha entretingut poc, però m’ha interessat prou pel seu paper militant de defensa de la ciència. Conté molts fragments discursius, amb arguments raonats i contundents contra la falta de senderi del personal. Literàriament signifiquen un error conceptual; però m’han resultat ben informatius en qüestions com són l’èxit popular de l’homeopatia. Com a mínim fa pensar, que ja és molt.

diumenge, 10 de desembre de 2017

Un passat a mida


Arriba l’adaptació cinematogràfica de l’excel·lent novel·la de Julian Barnes «The Sense of an Ending» amb el mateix títol i direcció de l’indi Ritesh Batra. En el seu moment, ja vaig recomanar vivament el llibre, i ho continuo fent a dia d’avui. El film pot ser útil pels que sentin mandra per la lectura o pels amants del cinema britànic de prestigi.

La història és bàsicament la mateixa: la plàcida rutina del jubilat i divorciat Tony Webster (Jim Broadbent) es veurà trasbalsada quan rebi una inesperada herència de part de la mare d’una antiga xicota. Mentre esbrina el contingut del llegat, s’enfrontarà a records mig enterrats a la memòria i, per a sorpresa seva, descobrirà que la seva biografia no era exactament com sempre l’havia imaginat.

La mal·leabilitat de la memòria i la forma com els humans l’adaptem a la nostra conveniència en un involuntari autoengany era el gran motiu de la novel·la de Barnes i també del guió de Nick Payne. Si el llibre estava format per dues parts —una sobre els anys escolars de Tony i els seus amics, i una segona més llarga sobre el seu present de jubilat—, el film opta per una narració en present amb flash-backs intercalats (o de vegades simultaniejats), solució més satisfactòriament dramàtica. Alguns detalls han estat modificats respecte a la novel·la com per exemple la introducció de referències a les càmeres Leica o l’embaràs monoparental de la filla (Michelle Dockery), que és totalment inventat. Un diàleg entre Tony i la filla a l’hospital, on aquest li explica fil per randa uns fets que acabem de presenciar, m’ha semblat un recurs maldestre. En quant a la quasi penúltima escena, que apunta a una possible reconciliació amb l’ex-dona, tampoc és al llibre i fa pudor a concessió als finals feliços.

«The Sense of an Ending» conté tot el que una producció de la BBC permet esperar: una història intel·ligent per a públics educats, una elegant direcció de Ritesh Batra, impecables ambientacions històriques i una banda sonora del sempre hipnòtic Max Richter. Tret de l’actriu que fa de jove Veronica, a qui no l’hi he sabut trobar el misteri, els intèrprets estan irreprotxables. Sempre és un goig veure en pantalla a Charlotte Rampling, Emily Mortimer o Matthew Goode, tot i que les seves presències són quasi testimonials. La pel·lícula pertany en la seva totalitat a Broadbent que fa un recital amb el seu personatge irritable, impulsiu, covard, però en el fons entranyable. I seria injust no mencionar a Harriet Walter, gran dama del teatre que jo no coneixia, qui en el rol de l’ex-esposa construeix uns duets deliciosos amb Broadbent.

«The Sense of an Ending» és pura qualitat britànica i com a tal tota la seva intel·ligència i dots de penetració es veu afectada per un cert dèficit d’emoció. No deixa de ser però un passatemps molt civilitzat.

dissabte, 9 de desembre de 2017

Un món de metros: Baku (2)

La xarxa pràcticament no ha canviat, però el que havia sigut un dels mapes més excèntrics del catàleg, ara es podria dir que s’ha normalitzat una mica. Encara així em fa la impressió que aquestes dues línies que coincideixen en gran part del traçat es podien haver pensat millor. I aquest desviament cap a l’estació de Bakmil no entenc ben bé com funciona; els convois abandonen la línia principal per una estació i després retornen enrere? Diu que volen convertir la línia verda en circular, prefereixo no endevinar com.

El blau de baix és el mar Caspi.

dijous, 7 de desembre de 2017

El país del que molts (no) tornen


Dirigit per Lee Unkrich i Adrian Molina, «Coco» (2017) el dinovè llargmetratge de Pixar, és un deliberat homenatge a la cultura i les tradicions mexicanes i potser de retruc un reconeixement de l’innegable pes específic que la cultura llatina té dins d’Estats Units. En mans poc curoses, una jugada així podria haver derivat en el folklorisme paternalista que gastava Disney als anys 40 a cintes com «Saludos amigos» o «The Three Caballeros». Prova que no ha estat així és la recepció clamorosa que ha tingut a Mèxic, país en el que s’inspira i on es va estrenar un mes abans que a la resta del món; tanmateix diria que arreu ha entusiasmat per igual.

La història. Imelda (Alanna Ubach), la matriarca del clan Rivera (res a veure…) estava casada amb un músic. Quan el marit abandonà Imelda i la seva filla Coco per encetar una carrera musical, la dona va proscriure tota activitat relacionada amb la música dins de la família. I així va ser fins que en el temps present, el seu rebesnét Miguel (Anthony Gonzalez), incapaç de reprimir la seva vocació musical, s’enfrontarà a la censura dels Rivera. En ocasió de la festivitat del «Dia de los muertos», en la qual les famílies visiten els cementiris i fan ofrenes als parents difunts, Miguel comet un sacrilegi involuntari i acaba com hoste de l’ultratomba. A menys que un familiar li doni la benedicció abans de l’alba, esdevindrà «un cadáver nada más», com en Raskayú. Héctor (Gael García Bernal), un mort molt enredaire, intentarà ajudar-lo de forma interessada.

Visualment «Coco» és de cap a peus una «flipada», un «trip» extremadament colorista que treu molt de suc de les tradicions mexicanes. Ja el pròleg, narrat amb papers retallats, és pur virtuosisme; encara que sigui molt més meritòria la veracitat de l’animació de tots els personatges humans. Malgrat el seu macabre potencial, els difunts tenen un aire molt afable que no espantarà ningú. Tant per això, com per unes monumentals arquitectures amb reminiscències «art déco», sospito que l’estètica del film deu molt al joc de 1989 «Grim Fandango».

Grim Fandango, 1989


Els temes mexicans estan introduïts amb fluïdesa i mai no resulten forçats. Per exemple, a la versió original en anglès (interpretada en la seva quasi totalitat per actors, si no mexicans, «latinos») s’intercalen sovint mexicanismes que no fan cap nosa i afegeixen un punt de color. Compteu que hi trobareu «mariachis» i «alebrijes», altars dels morts i tequila, Frida Kahlo i Jorge Negrete… Pot sonar a explotació pura, però el cert és que entra molt bé.   

El guió és complex i ben travat; recupera la millor Pixar, aquella que barrejava intel·ligència i sentiments —una mica oblidada a «El bon dinosaure», «Buscant Dory» i «Cars 3»—; però molt present a «Inside Out». Els més petits potser es perdran amb l’embolicada genealogia de la família Rivera i amb les subtileses escatològiques del trànsit entre el més enllà i el més ençà. Sóc partidari de no censurar a les criatures la incòmoda certitud de la mort; però no ho tinc tan clar amb la presentació d’un assassinat quasi explícit, molt involucrat en el «deus ex machina» conclusiu. En canvi els adults potser endevinaran els sorprenents girs de l’script mitja hora abans de produir-se, fet que no impedirà que ens posem a plorar com magdalenes quan pertoqui.

Posat a trobar alguna pega —apart del que és obvi per a qualsevol castellanoparlant: que Coco no sona a nom de dona—, la principal és que en una ficció on la música és crucial, les cançons originals són poc més que correctes, i encara!. Així que no espereu trobar aquí un altre «Let it Go». En quant al missatge subjacent sobre la importància de mantenir ferma la pinya familiar, sembla una concessió a la coproductora casa Disney. En tot cas, i sense garanties de reacció favorable pel públic més infantil, «Coco» és una deliciosa «piñata» colorista, farcida de regals, i amb un cor molt dolç. No us la perdéssiu.

dimarts, 5 de desembre de 2017

La novel·la de la teva vida

«El autor» de Manuel Martín Cuenca, adapta al cinema el conte «El móvil» que va publicar un primerenc Javier Cercas el 1987. El protagonista Álvaro (Javier Gutiérrez) se separa de la seva dona, una exitosa escriptora de best-sellers, i s’aïlla al seu nou apartament per intentar escriure una ambiciosa novel·la. Incapaç de trobar la inspiració, es deixa guiar pel professor del taller literari on participa (Antonio de la Torre), que li aconsella que primer ha de viure i observar el que viu, i després passar-ho a la pàgina. Álvaro comença a espiar les vides dels veïns del seu immoble i amb l’ajuda inestimable de la portera (una memorable Adelfa Calvo) alterarà les seves vides fins que s’adaptin a un guió de conclusió imprevisible.

El drama, ben tenyit d’humor negre, té gràcia i interès, encara que el protagonitzi un personatge més aviat menyspreable. Martín Cuenca, com ja va fer a la seva anterior «Caníbal», presenta atmosferes una mica esterilitzades, però amb freqüents encerts en les solucions visuals. Si allà apareixia una Granada gèlida, aquí és una Sevilla de suor palpable, sempre molt ben fotografiades per Pau Esteve Birba.

María León, que sovint aporta frescor a les seves interpretacions, aquí està completament fora de lloc. Per fortuna Javier Gutiérrez té suficient carisma i autoritat actoral com per fer oblidar alguns petits defectes fins impulsar «El autor» a un admirable nivell artístic. No fa cap mal que Antonio de la Torre robi cadascuna de les escenes on apareix com a professor irritable i aprofitat.

Pel meu gust potser hauria eliminat el pròleg i la coda, però «El autor» no deixa de ser un molt bon entreteniment. I amb banda sonora de José Luis Perales. Poca broma.

dilluns, 4 de desembre de 2017

Secrets de sobretaula

Vuit mesos només ha trigat Álex de la Iglesia a estrenar nova pel·lícula després de la interessant «El bar». Cosa rara en ell, no és una obra original seva, ja que es tracta de l’adaptació d’un èxit recent del cinema italià, «Perfetti sconosciuti» de Paolo Genovese, que no he vist. Ignoro per tant les diferències que presenten al respecte aquest «Perfectos desconocidos», el guió del qual firma l’habitual Jorge Guerricaechevarría. Sospito que apart de l’espanyolització de les situacions, s’hi ha afegit una subtrama apocalíptica que no fa nosa, però que aporta poc.

Tracta d’un sopar d’amics que voregen la cinquantena i que sembla que es coneixen de tota la vida; tres parelles, entre elles una acabada de casar, i un divorciat amb xicota nova (que acaba no apareixent). Algú proposa un joc no gaire innocent: tothom posarà els mòbils sobre la taula i atendrà de forma pública tots els missatges i trucades que rebi durant la nit. No cal ser un endeví per preveure que tot acabarà en un desastre on es descobriran els secrets i mentides de cadascun dels presents. Mentrestant, en el cel de Madrid, un eclipsi de lluna la farà tornar vermella, per arrodonir la catàstrofe.

«Perfectos desconocidos», per la seva unitat d’espai i el reduït nombre d’actors, bé podria ser una obra de teatre i potser ho era en origen. En tot cas està escrita amb diabòlica eficàcia, plena de girs inesperats, que fan que no decaigui mai l’interès durant els ajustats 96 minuts que té de durada. En una obra d’aquest tipus és imprescindible comptar amb un repartiment sòlid, i el cert és que els actors estan tots entre bé i impecables. Com sol passar, els més joves queden una mica deslluïts davant de professionals tan avesats com Belén Rueda, Ernesto Alterio, Juana Acosta i sobretot Pepón Nieto i Eduard Fernández.

Álex de la Iglesia sembla sentir-se molt còmode amb aquest material de comèdia negra i misantròpica, que tant li escau. I malgrat la natura bàsicament estàtica de la situació, aconsegueix una filmació dinàmica i molt fluïda que converteix el pis dels amfitrions en una capsa de sorpreses també visuals. «Perfectos desconocidos», potser no tan ambiciós com altres títols seus, és sens dubte un dels més rodons. Absolutament recomanable si us plauen els caramels amargants.

diumenge, 3 de desembre de 2017

Un món de metros: Anvers

Per ser exactes, més que un metro és un pre-metro, o sigui una xarxa de tram preexistent en la qual s'han soterrat els trajectes que passen pel centre. El servei transporta mig milió de passatgers potencials, té una llargada total de 110 quilòmetres i compta amb 158 estacions.

El mapa el trobo molt atractiu i amb una paleta de colors encertada i original. Els indicadors de les estacions tenen una amplada elàstica segons el nombre d'estacions que emparen. A la llegenda de l'esquerra hi apareixen també les línies de bus que afortunadament no estan traçades en el mapa.

Recordo que a Anvers, sota el riu Escalda (aquesta franja blau clar que hi ha a l'esquerra) existeix un túnel per creuar-lo a peu o en bicicleta tothom que tingui inclinacions subaquàtiques.

divendres, 1 de desembre de 2017

Un os polit és sempre motiu de gaubança

Reincideixo —i no m’agradaria que ningú considerés la meva dèria com a símptoma de puerilitat—, i vaig a veure el segon episodi de l’ós Paddington a les pantalles cinematogràfiques. Es titula, amb benvinguda manca d’imaginació, «Paddington 2» i la dirigeix el mateix Paul King de l’anterior (i es nota per a bé).

La trama ens presenta en Paddington ben integrat amb la família Brown d’adopció, però preocupat pels imminents cent anys de la seva tieta Lucy. El millor regal que li pot fer podria ser un llibre «pop-up» de Londres. La seqüència d’animació que segueix al descobriment del llibre és pura meravella i motiu suficient per anar a veure «Paddington 2». Per cert, el llibre és robat, l’osset és declarat culpable i condemnat a passar una temporada a la presó. Però no cal que patiu, amb una mica d’amabilitat els més temibles criminals poden arribar a ser bastant cooperatius.

Rodada amb una paleta de colors encisadora, que recorda més als films de Wes Anderson que al Londres real; amb gags que divertiran a tota la família, les dosis justes de sentiment, un parell de persecucions còmicament trepidants i una convençuda defensa dels valors de la solidaritat, la pel·lícula no dóna ni un pas en fals.

Compta a més amb el tresor viu dels millors actors de l’escola britànica. Repeteixen de l’anterior Hugh Bonneville, Jim Broadbent, Imelda Staunton, Julie Walters, Ben Whishaw (donant veu al protagonista) i Sally Hawkins que sempre broda aquests papers excèntrics (heu de veure-la a «Maudie»). Les incorporacions més sonades són Brendan Gleeson com el no tan terrible cuiner de la presó i Hugh Grant com a actor vingut a menys i disposat a tot per recuperar la celebritat perduda. Grant sobreactua amb avarícia i tothom ha saludat el seu treball com un dels millors de la seva carrera.

«Paddington 2» hauria ser de visió obligada per esbandir-nos el cap una estona de tanta toxicitat ambiental. Una cinta que et permet xalar com un infant amb els innocents bons propòsits del plantígrad protagonista, mentre et cola un gag on es barregen els ossos i el Shakespeare d’«El conte d’hivern», no pot ser del tot menyspreable.

dijous, 30 de novembre de 2017

Fred als peus: la sèrie

«Trapped» (Ófærð/Atrapados) és una sèrie islandesa, que participa de la incomprensible moda del «nòrdic noir» que ens ha envaït d’uns anys ençà. Parteix d’una idea de Baltasar Kormákur, el cineasta més conegut de l’illa, que també dirigeix algun dels episodis. L’acció té lloc a Seyðisfjörður (no és broma), un remot llogaret de l’est del país, que compta amb poc més de 600 ànimes ,i s’inicia quan apareix a les aigües del fiord un tors humà acabat de desmembrar. El macabre descobriment coincideix amb l’arribada d’un ferry ple de turistes i amb una tempesta de neu que deixa el poble aïllat durant dies. Com que això passa el mes de febrer, és fosc la major part del dia i fa un fred que pela. Afegiu-hi apagades elèctriques i una allau (hola!); i ja podreu deduir que aquesta sèrie s’ha de contemplar amb la manteta i la calefacció a tota pastilla.

Pel que fa a la trama és correcta, tot i que no gaire original. Als primers capítols es toquen masses tecles, però al final tot acaba lligant. Es podria dir que el protagonisme és bastant coral, tot i que el tercet de policies són la peça central del relat. Demostren ser uns professionals força fal·libles i el seu físic és ordinari fins l’anonimat (bé, l’Ólafur Darri Ólafsson no faria un mal paper en un bar d’ossos). Hi ha el problema afegit dels noms dels personatges: quan la gent es diu coses com Þórhildur, Guðmundur, Sigurður, Hjörtur o Sigvaldi, és difícil fer-se una idea de qui estan parlant a cada moment.

La sèrie és moderadament entretinguda, amb aquell aire esmorteït de funeral de tercera que tenen les nits nòrdiques. I es confirma una vegada més que en aquells verals tenen sang d’orxata. Digueu-me si no com el marit cornut i abandonat continua dormint al sofà del menjador dels seus ex-sogres, mentre l’adúltera i el seu manso es beneficien de cambra privada. Coses d’islandesos.

Encara així diuen que pel 2018 ens volen regalar una segona temporada amb un cas encara més complicat. Veurem.

dimecres, 29 de novembre de 2017

Agatha vestida per Adams


I així arribem a l'obra que donaria més fama a l'artista: la seva col·laboració durant més de vint anys amb les editorials que publicaven les novel·les d'Agatha Christie en edicions de butxaca. Un èxit ressonant de crítica i públic que el conduí als excessos d'haver d'il·lustrar el mateix títol més d'una vegada (i de dues).

Per a la capçalera de l'apunt he escollit aquest exemple aparentment innocent de la coberta de "Cinc porquets", que tan bé il·lumina la inherent perversitat d'Adams. Una il·lustració immaculada amb un ambigu morter farmacèutic en primer terme. Al darrere s'entrellegeix el poema popular que comença comptant els dits de la mà, des d'aquell garrí impulsiu que va anar al mercat, i acaba en matança del porc.

Ningú no li negarà a Adams el seu control tècnic del patró hiperrealista; tot i que el seu vocabulari argumental podria ser més que discutible per la seva barreja d'incongruències i truculència barata. A mi, he de dir que m'agrada, quasi sempre, malgrat la seva manca de versemblança. Us poso alguns exemples no escollits a l'atzar on es combinen elements heterogenis pensats per provocar la inquietud.



Aquests dissenys s'utilitzaren també per edicions estrangeres. Acabem de veure un exemple en francès, "Le chat et les pigeons", i no podem oblidar les Selecciones de Biblioteca Oro d'Editorial Molino. "El asesinato de Rogelio Ackroyd" i "El espejo se raó de parte a parte" eviten el recurs del bodegó, però continuen sent tan suggestives com inquietants (un pèl "gore" la primera).



La que ve és la novel·la més popular de la Christie i també la que més títols ha tingut. Es va publicar a Gran Bretanya el novembre de 1939 sota el títol de "Ten Little Niggers", fent referència a una popular cançó infantil. A l'hora d'editar-la a l'altra costat de l'Atlàntic, on la paraula "nigger" ja resultava despectiva, es va optar per "And Then There Were None" ("I aleshores no en quedà cap"), que és el vers final de la cançó, i que acabat sent el títol definitiu en totes les edicions en llengua anglesa (tot i que també ha sigut coneguda com "Ten Little Indians").

En català, fins fa ben poc s'ha mantingut el títol "Deu negrets", encara que aquest diminutiu faci dècades que sona paternalista. Sorprèn però que a l'edició de Fontana Books als anys 60 es mantingués encara el títol original i que Tom Adams emprés la controvertida imatge d'un nino Golliwog (penjat en el que bé podria ser un cas de linxament!) com a tema principal. Bé, espero que alguna cosa haguem avançat en la qüestió de no ferir sensibilitats.


De vegades Adams pot esdevenir massa delirant pel meu gust. No sé si seria influència de la psicodèlia de l'època; però la seva solució per "Destí desconegut" em fa pensar més en The Moody Blues que en Agatha Christie.


I en la seva època de segones versions podia ser emprenyadorament manierista, com ara aquí, on només falta la Patum de Berga per completar l'efecte.


Per desengreixar i no acabar amb una nota amarga, us deixo amb tres cobertes que sí que m'agraden. Només afegiré que "The ABC Murders" és potser la meva novel·la favorita de la Christie i que la coberta d'Adams és potser la meva favorita de les seves. I no em puc creure que en català la titulessin amb la insipiditat d'"Assassinats en ordre alfabètic". 


dimarts, 28 de novembre de 2017

Entra Tom Adams


Tom Adams és un pintor i dissenyador americà de Rhode Island, collita de 1926. D'orígens anglo-escocesos, ha viscut pràcticament tota la vida a la Gran Bretanya i actualment resideix a Cornualla. S'ha especialitzat en il·lustrar cobertes de llibres, però també ha treballat el cartellisme, el retrat i la publicitat.

L'home, inquiet com és, ha mantingut bons lligams amb poetes i músics. Durant els anys 60 i 70 va crear pòsters per a The Jimmy Hendrix Experience o Soft Machine. Lou Reed, que admirava el seu art, li va encarregar la coberta del seu primer disc en solitari. Potser us sonarà:


Però la seva obra bibliogràfica ha estat lligada a autors molt concrets. Per exemple, va il·lustrar quatre títols clàssics de Raymond Chandler: "La dama del llac" (que veieu dalt), el recull de contes "Pickup on Noon Street", i  les novel·les "El somni etern" i "Adéu, nena".




Un altre autor amb el que va reincidir fou John Fowles, de qui va il·lustrar "El col·leccionista", "El mag" i "La muller del tinent francès" (que no he sabut trobar a la xarxa).



Però el nom d'Adams anirà lligat per sempre més al d'Agatha Christie. Ho veurem demà, fa?

dilluns, 27 de novembre de 2017

Desglaç

Francis Lee va néixer fa cosa de 48 anys a una granja de porcs de Yorkshire al nord d’Anglaterra. Inoculat pel verí del teatre, va bescanviar la criança porcina pels oripells de l’escena londinenca. Vint anys més tard, després d’una carrera de discreta mitjania al teatre, el cinema i la televisió, amb cada vegada més freqüents col·lisions amb els directors, va decidir retornar a la terra dels seus pares. Va traslladar-se a viure a una cabana de fusta sense connexió a internet, a pocs quilòmetres de la casa pairal. Va ser allí on va escriure el guió de «God’s Own Country», la pel·lícula que també ha dirigit, que l’ha tret de l’anonimat, i que probablement l’enviarà a Hollywood de pet (a menys que la Providència no hi posi remei).

A «God’s Own Country» («Tierra de Dios», segons la traducció oficial) Francis Lee es limita a parlar-nos del que coneix més que bé i ens explica la història del jove Johnny Saxby (Josh O’Connor), que viu a un mas ramader de Yorkshire amb el seu pare impedit (Ian Hart) i la seva àvia eixuta (Gemma Jones). Johnny, que porta el fet de ser gai amb secretisme, assumeix l’esterilitat del seu futur amb l’ajuda de l’estupor alcohòlic i el sexe sense compromís. La cosa canviarà quan aparegui a la seva vida un treballador temporal, el romanès Gheorghe Ionescu (Alec Secareanu), el qual de mica en mica enderrocarà el mur de precaucions en el que s’ha criat i l’obrirà a la possibilitat de comunicar-se amb la gent que té al voltant.

Com que això va (també) de mansos de pagès rebolcant-se per les eres, serà inevitable fer menció de «Brokeback Mountain», i prendre les degudes distàncies. El conte d’Annie Proulx s’esdevenia a un immens paisatge de Wyoming l’any 1963, amb esposes abnegades esperant a casa, impressionats paisatges de «National Geographic», i un lleuger aroma d’homofòbia que acabaria sent letal. El conte de Francis Lee passa al Yorkshire actual, a una densa Anglaterra on tot paisatge bucòlic té com a teló de fons una llumenera urbana, la de Bradford potser. Ja no es tracta de la molt digna qüestió del gai rural que intenta escapar del seu armari, sinó de la més universal d’aquell que té els sentiments bloquejats per una repressió emocional innata. En això els anglesos són especialistes.

Lee, malgrat la seva inexperiència, demostra tenir les idees molt clares i dirigeix el film sense gota de vacil·lació. Opta per un estil naturalista, amb una observació molt propera del dia a dia en una finca que cria ovelles. Els diàlegs són mínims, però significatius, i són més aviat els gestos i les mirades, o l’abrupte paisatge de Yorkshire els que condueixen la narració.

El quartet protagonista està excel·lent —sempre és un goig retrobar-se amb Gemma Jones—; però cal destacar sobretot la tasca de Josh O’Connor, que dibuixa de forma impecable una evolució personal i quasi física des de l’embrutiment degradant fins un principi de desglaç emocional. Potser el personatge del romanès acumula masses virtuts per poder creure-te’l del tot; però el convenciment amb el que actuen tots plegats, fa una mica fútil l’objecció.

Recomanada i satisfactòria per a tota classe de públics.

diumenge, 26 de novembre de 2017

Matar és fàcil


La recent lectura d'Agatha Christie m'ha posat nostàlgic. Quan la vaig llegir per primer cop? Diria que va ser un estiu a Espinelves a principis dels 70 i el títol amb el que em vaig estrenar va ser amb tota seguretat "Matar es fácil", potser no un dels seus llibres més distingits, però sí una bona introducció a les seves virtuts i defectes. L'edició era aquella tan tronada de Molino, que només es salvava per l'atractiva però inquietant coberta de Tom Adams.

Aviat tornaré a aquest singular artista; però de moment faré una repassada informal a l'evolució dels dissenys de les cobertes de la senyora Christie al llarg de la història, prenent com a referència precisament aquest "Murder is Easy". Serà inevitable començar per la primera edició anglesa de juny de 1939 a la qual molt poca gràcia li sé trobar. Diré en el seu descàrrec que la prosaica escombra es pot interpretar com un sinònim de bruixeria, fenomen que té alguna importància a la novel·la.


La següent és la clàssica a tres bandes, molt de bandera andalusa, que lluïen els títols de la col·lecció Penguin Crime abans dels alegres 60. Un concepte molt poc informatiu del que ha d'explicar una coberta, però una obra mestra de la història del disseny.

Abans que a Fontana Books comptessin amb la col·laboració del gran Tom Adams, s'havien de conformar amb aquestes baratures "pulp" dignes de quiosc de la British Railways. Fins i tot gosen modificar el títol afegint-hi uns punts suspensius. Sembla que la noia del gest críptic digui "MATAR ÉS FÀCIL... sempre que ningú no sospiti de tu".

Mentrestant a Penguin assajaven noves fórmules amb estètiques més modernes impulsades per l'italià Germano Facetti. Comparant els preus marcats a l'extrem inferior dret, potser aquesta precedia en el temps l'anterior; però com a concepte se situava en una altra galàxia molt més llunyana.


Per respectar la cronologia, ara haureu d'intercalar la fantàstica imatge de dalt de tot, la del canari, l'aranya i la medicina/metzina. Ens trobem a la interessant cruïlla dels anys 60 i 70. El que vindrà després és molt més indescriptible i d'una lletjor supina que em deixa mancat de paraules. Així que no podré assegurar-vos que això que publico a continuació prové de cap època coneguda, però sospito que ha de ser dels 70 i 80.

La primera, apart de lletja, és un despropòsit d'idea, que a més no té res a veure amb el llibre. La segona és una derivació kitsch del pitjor Tom Adams; però és la més salvable de les tres. La tercera pren els elements de la il·lustració de dalt i aconsegueix un veritable avortó de Satanàs del disseny.



El 1982 se'n va fer una adaptació televisiva amb el malaguanyat Bill Bixby (el deliciós protagonista de "Mi marciano favorito" i "El increible Hulk"), mereixedor de vida més llarga. També hi sortien Lesley Ann Down, Helen Hayes i Olivia de Havilland. Aquesta és doncs una coberta de vídeo i me la saltaré pietosament.


Actualment, que tant ens agrada el fals "vintage", les cobertes de Christie s'acullen a una estètica art déco, tot i que l'estil ja era una relíquia a finals dels anys 30. Encara així, és un mal menor que fins i tot trobo que fa goig.