dissabte, 22 de juliol de 2017

Un món de metros: Kuala Lumpur (2)

El metro de Kuala Lumpur (Malàisia) no ha canviat gaire des del 2010, si més no ha perdut els seus colors pastel de princesa Disney i ha accentuat el seu caràcter aracniforme. Que tot això no tingui cap importància reflecteix molt bé la poca presència a l'imaginari col·lectiu d'un concepte de país anomenat "Malàisia".

divendres, 21 de juliol de 2017

Horaci rellegit

Versió de 2017
Més de vint anys enrere (el 1995, en concret), els experiments formals potser no estaven a l’ordre del dia, però eren molt més freqüents (o així ho recordo) del que ho són avui. «El món d’Horaci», la primera novel·la de Vicenç Pagès, exhibia amb generositat i desvergonyiment els recursos brillants d’un narrador dotat que encara no havia estat posat a prova i que feia servir la literatura com el seu tren elèctric particular en una multitud de registres, que funcionava més com un catàleg que com un text cohesiu.

En el seu nivell més superficial relatava la convivència a una torre de Gràcia de tres estudiants universitaris durant cinc cursos consecutius (el que solia considerar-se una carrera). Els protagonistes eren en Max, en Berto i el mateix Horaci (obès, vestit amb bates de quadres i ple d'opinions contundents, hereu evident de l'Ignatius Reilly de "La conxorxa dels enzes"). També hi havia l’Ymbert, que no vivia al pis, però que de vegades exercia de narrador. Cada capítol contenia un text central que s’esdevenia a una de les estances de la casa: escenes costumistes de decoració d’interiors, d’àpats, de festes i de relacions amoroses variablement fallides. Aquests fragments encara brillen per la seva frescor desacomplexada, plena d’expressions en argot que, malgrat els seus diversos nivells, són totalment comprensibles:
En Max surt amb un cinc de bastaixos. Una de dos, o me llevo a esa mujer o vol fer saltar la manilla, si és que no té un semifallo directe. També pot ser que vagi de desconcertant, o que faci veure que no té estratègia, tot i que em consta que en sap un ou. L’Horaci m’indica amb un gruny que ja tardo. Mato precipitadament amb un sis de bastaixos i, ara sí, miro la Curri, que fa una ganyota i em mostra les seves dents un xic massa separades. No fa cara de tenir gaires còpecs, però amb les dones no se sap mai. Mentrestant, l’Horaci ha mort amb una miserable puta. La penya es guarda els trumfos per al final.
Entre moltes altres coses més —llistes, fitxes de llibres, un intercanvi epistolar imaginari, un article de revista, una carta al director—, el llibre és una perfecta càpsula en el temps de la ressaca olímpica posterior al 92 (recordeu els iogurts Chambourcy?) Foren els últims anys d’innocència abans de la irrupció irrefrenable dels telèfons mòbils i la xarxa global. Almodóvar encara podia aspirar a ser «queer» i l’existència d’Alan Parson era un fet consumat. Precisament, un dels fragments més estupends de la novel·la és el que relata la trobada eròtico-circumstancial entre en Max i una nímfula gimnàstica i romanesa que habità temporalment a la Vila Olímpica. Les descripcions prèvies de les variades complexions de les esportistes és un festival pirotècnic que ja justifica la lectura de tot plegat.
Hi havia les negres veloces (100 i 200 metres i tanques, sobretot), gaseles d’ungles griffith i natges-d’eben envernissades amb líquids lubrificants, nord-americanes (Sandra Farmer-Patrick, punt de confluència de les humides mirades prismàtiques de Montjuïc), jamaicanes, cubanes, nigerianes, negrasses amb quàdriceps inversemblants i glutis palpitants, contribuint a fer més desitjables formes i corbes trempades fins al punt just de la tolerància, panxells d’acer (la sang baixant-hi com als ràpids del Volga, Horus, així, dum-dum), aplicat a un orgasme podia ser devastador.
«El món d’Horaci» confessa sense vergonya el seu deute a «El pèndol de Foucault» d’Umberto Eco, o com (només amb un petit impuls) podem creure que tot està connectat per lligams invisibles i que qualsevol teoria conspirativa és fàcil de justificar. La lliçó magistral del professor Deulofeu, el moment més àrid del llibre i on s'exposa la seva tesi de forma massa nua, apunta a que la veritat, o això que insistim a anomenar realitat, és en mans de qui l'explica. En aquell any 95 els amos de la veritat eren els mitjans de comunicació de masses, encapçalats per la televisió. Llegit avui pot sonar càndid o insuficient, però assenyala ja el camí que prosseguiria la WorldWideWeb i companyia en el descobriment de la post-veritat.

«El món d’Horaci», llegit a principis d’estiu del 2017, encara s’aguanta la mar de bé, no tant per la teoria com per la seva joiosa pràctica. El seu autor escriuria més endavant millors novel·les (voto per «Els jugadors de whist»); però cap altre llibre tan eixelebrat i excitant.

dijous, 20 de juliol de 2017

El naixement de Saul (i poca cosa més)

Suggerència de presentació (imatge que no trobareu a la sèrie)
«Better Call Saul», l’spin-off de «Breaking Bad», arriba a la seva tercera temporada en una posició diria que complicada. Si la primera temporada va gaudir del benefici de la sorpresa (i del bon gust de boca que ens havia deixat la sèrie mare), la segona va començar a exasperar-nos amb situacions que no duien enlloc i un to sovint soporífer. Per reviscolar l’interès de l’espectador, els seus creadors Vince Gilligan i Peter Gould han optat per una solució senzilla però efectiva com és la de començar a mostrar els punts de connexió amb «Breaking Bad».

Així fan aparició per primer cop Gus Fring (Giancarlo Esposito) i els seus emblemàtics «Los Pollos Hermanos»; s’intueix de quina manera va acabar Héctor Salamanca en una cadira de rodes; i, el més important de tot, s’explica com Jimmy McGill s’inventà el seu alter ego de Saul Goodman. Tot plegat molles de pa per dissimular que la temporada no és res de l’altre món. Continuen els enfrontaments entre Jimmy i el seu germà Chuck, les relacions conflictives de tots dos amb la firma HHM, i els esforços de Jimmy i Kim per tirar endavant un nou bufet. Per cert, la relació sentimental entre Jimmy i Kim ha de ser una de les menys apassionades de la història de la televisió.

Mike Ehrmantraut prossegueix amb les seves trafiques il·legals, sempre al marge de la trama principal. La seva presència només s’explica perquè lliga amb el món de la droga que es desplegarà amb tot luxe de detalls a «Breaking Bad»; però no deixa de semblar superflu. Com em sembla que ho són els flash-backs i els flash-forwards de les vides dels protagonistes. Els guionistes estan molt cofois amb les seves creacions i no s’adonen que, a més, han de fer que els hi passin coses interessants. Per a mi, per exemple, tota la subtrama sobre la hipersensibilitat electromagnètica de Chuck ha arribat a un punt que ja no l’aguanto més (sortosament el darrer capítol suggereix que no l’hauré d’aguantar més).

«Better Call Saul» continua incloent imatges potents i una atractiva fotografia, prístina com la llum del desert. Brilla quan Jimmy es mostra com el barrut engalipador de bon cor que és, sempre oscil·lant en el seu propi pèndol moral. El cinquè capítol, «Chicanery», és el millor de la temporada i se centra en el judici inhabilitant que pateix Jimmy davant del col·legi d’advocats. Si es fan bé, els judicis filmats són infal·libles. Semàfor vermell, per contra, als actors que figura que són mexicans, però que parlen l’espanyol amb tantes penes i treballs.

Veurem la quarta temporada, prevista pel 2018? Segur que sí. No diuen que l’ésser humà és l’únic que ensopega quatre vegades amb la mateixa pedra?

dimecres, 19 de juliol de 2017

Horaci redux


Té la seva particular lògica que en algun moment de la seva carrera un escriptor veterà decideixi revisar la seva obra primerenca per oferir-ne una versió que es beneficii de l’experiència acumulada. Quan Quim Monzó l’any 1999 recollí tota la seva obra contística a «Vuitanta-sis contes», aprofità per depurar-ne el llenguatge sense trair l’essència dels relats. Fa poc Lluís Maria Todó anunciava una nova versió escapçada i millorada (diu ell), exclusivament electrònica, d’«El joc del mentider», la novel·la que li proporcionà la seva primera celebritat. Igualment, l’any passat Empúries reeditava «El món d’Horaci» (1995), la primera novel·la de Vicenç Pagès Jordà —tan poc llegida com mitificada, diu la publicitat—, amb el text lleugerament qüestionat i posat al dia.

Confessaré que els tres exemples precedents —els contes de Monzó i les respectives novel·les de Todó i Pagès— pertanyen per a mi a l’àmbit dels més grans plaers recents als quals pot assolir el lector en català. Què cal fer doncs, quan ja disposes als prestatges de la teva habitació de les edicions originals d’aquests llibres? Edicions que t’han proporcionat una satisfacció estètica tan completa, que adquirir la versió «definitiva» et sembla un experiment superflu, redundant i potser catalitzador d’hubris mil.

Mentre em debatia en aquest petit oceà de dubtes, vaig topar-me a la meva biblioteca (la «Agustí Centelles» del carrer d’Urgell) amb la versió 2.0 d’«El món d’Horaci». Així m’he respost retòricament que, quan els autors s’ho repensen, cal esperar un temps prudencial i recórrer després al préstec bibliotecari (o fins i tot inter-bibliotecari) per poder llegir les seves segones o terceres intencions, mig secretes i de franc.

Aquest «El món d’Horaci» (2016) presenta a la coberta la mateixa famosa fotografia de Robert Jackson sobre l’assassinat d’Oswald que vèiem el 1995, tot i que ara «respira» més, malgrat la reducció de format (215 mm x 150 mm, contra 217 mm x 140 mm). El disseny actual d’Empúries prescindeix dels blocs en colors pastel que emmarquen la informació bàsica de la portada, i el text del llom —que abans anava de dalt a baix, ara s’enfila com una mala cosa. Per qüestions de progrés en els sistemes operatius, els arxius que formen el text principal abans s’anomenaven amb el format «nom.extensió» de Microsoft, mentre que ara presenten un nom compost típic de l’era del tot s’hi val (i morin els formalismes!). Així PARAULES.RC esdevé PARAURC, SVETLANA.MAX esdevé SVETMAX i BIQUINI.BER és BIQUIBER. Direu que sóc nostàlgic, però abans tot s’entenia millor.

Com a mostra de triomf final del matriarcat, l’artista abans conegut com Vicenç Pagès ara firma com Vicenç Pagès Jordà, tot i que escrigui si fa o no fa el mateix llibre. I com que «El món d’Horaci» pertany al gènere de «l’objecte trobat» [Pagès descobreix uns arxius misteriosos a l’ordinador de la feina, els quals esdevindran el cos de la novel·la], en aquesta nova versió distingeix tipogràficament (en cursiva), el pròleg «inevitable» i l’apèndix, que figura que els ha escrit ell, de la resta.

L’avatar 2016 d’«El mon d’Horaci» es complementa amb dos textos nous, marcats també per una tipografia diferent. L’un és un colofó erudit i correcte, però una mica innecessari d’Enric Sullà: una ressenya positiva d’amic, que no calia incloure al volum. Pel que fa a «Vint-i-un anys després», el text que ha escrit Pagès per explicar la reedició, situa el llibre en el context de la seva obra futura, però no aclareix quins criteris han guiat el resultat final d’aquest mateix volum (tot i que suggereix un decidit ús de la tisora).

Després d’una comparativa de textos relativament breu, he arribat a la conclusió que, tret d’algunes depuracions del llenguatge que arriben amb l’edat, el novel·lista madur ha escapçat algunes brometes juvenils, ha redistribuït fragments i ha expurgat el text d’errors flagrants (no era Joe Strummer qui destrossava la seva guitarra a la coberta de «London Calling», si no Paul Simonon i el seu baix elèctric). Malgrat que les abundoses notes a peu de pàgina corregeixen i expliquen el que no acaba de quedar clar del llibre, persisteix l’error que confon Charles Manson amb James Mason (només un d’ells va ser a la «Lolita» de Kubrick). No gosaria denunciar-ho com un error involuntari, perquè tota novel·la post-moderna neix vacunada contra l’error pel seu inherent relativisme en matèria de punts de vista i en Pagès és, a més, astut com una guilla.

Li calia a «El món d’Horaci» un vestit nou? Per no sortir de l’arxiu BIQUIBER: que el nen ros ara sigui pèl-roig, que l’home pelut ara sigui baix o que el biquini vermell ara sigui verd, té cap importància transcendental? De cara al lector, probablement no; tot i que l’autor haurà quedat segurament més descansat. Encabat són detalls sense més importància.

I què n’opina el relector, entretant, vint anys després? Demà (o demà passat) en parlaré.

dimarts, 18 de juliol de 2017

Vacances sostenibles

Introduïts al mes de juliol i al ple de l’estiu, arriba aquesta maleïda època de l’any en la qual, després de tot un curs escolar de dir pestes de l’horda de turistes que assolen les matinades de la teva ciutat, et trobes en la tessitura de passar a l’altre bàndol i partir lluny per tocar allò que no sona a les bones gents d’un país el més llunyà possible. Endebades t’enganyes tot repetint que tu no ets un turista, on vas a parar!, que tu ets un viatger. Però ni tu t’ho creus.


Llavors apareix aquell amic teu tan políticament correcte i et recorda que els vols intercontinentals són molt contaminants, que has d’evitar intermediaris i utilitzar els comerç local per ajudar les societats deprimides, i que has d’intervenir el mínim a l’entorn natural per no alterar els ecosistemes.

Mentre t’ho repenses t’adones que sortir de casa implica tota mena d’incomoditats i inconvenients; les possibilitats de sortir mal parat es multipliquen: accidents de trànsit, fractures, estafes, intoxicacions alimentàries, picades de bèsties petites o grans… Per no parlar dels diners que costa anar a qualsevol lloc, perquè a l’estiu és temporada alta pertot arreu i et fan pagar gustos i ganes per qualsevol servei, encara que sigui un de tant imprescindible com és una ampolla d’aigua potable.


Així que ja està decidit, visitaré Islàndia; però ho faré de manera tan econòmica com sostenible. I a més sense necessitat de moure’m del sofà de casa. Convida al viatge el grup de post-rock islandès Sigur Rós que s’ha molestat a filmar en un únic pla-seqüència la circumval·lació a l’illa per la seva carretera principal, la ruta 1. La banda sonora és una deconstrucció molt «ambient» del seu tema «Óveður». El vídeo dura una mica més de 24 hores, va ser filmat en el solstici d’estiu de 2016 i per tant pràcticament no es fa de nit en cap moment. Hi surten alguns cotxes, algunes ovelles i quilòmetres de paisatge buit.

Fa quatre dies que em té abduït.






dilluns, 17 de juliol de 2017

Últims moments de la inhumanitat

Pocs podíem esperar l’any 2011 que «Rise of the Planet of the Apes», la preqüela d’una pel·lícula de culte de 1969, pogués funcionar tant bé, i la sorpresa es va duplicar quan «Dawn of the Planet of the Apes» (2014) va resultar també un film força decent. «War for the Planet of the Apes» (2017), dirigida com l’anterior per Matt Reeves, tanca prou bé una possible trilogia que ho deixa tot enllestit per concordar amb l’inici d’«El planeta dels simis» original.

L’acció té lloc poc temps després de la pel·lícula precedent, en una situació prebèl·lica, on la banda de simis guiats per l’intel·ligent ximpanzé Cèsar (Andy Serkis) s’enfronta a una facció militar anomenada Alpha-Omega comandada per un fanàtic coronel (Woody Harrelson). Malgrat els intents de Cèsar d’arribar a un acord pacífic, la resposta de l’exèrcit es particularment cruel i provocarà en última instància la derrota de la raça humana.

«La guerra del planeta dels simis» adopta per primera vegada un punt de vista exclusivament simiesc, decisió arriscada, ja que la majoria dels seus membres s’expressen només amb gestos. És meritori doncs que l’espectador empatitzi tan fàcilment amb ells; tot i que els guionistes han fet una mica de trampa, ja que el personatge humà de més pes (el Coronel) és un psicòpata que està com un llum. Malgrat l’ambientació en paisatges de la Costa Pacífica, el seu to és inusualment intimista i les grans escenes d’acció queden reservades pel final.

S’ha dit que la cinta s’adscriu al gènere bèl·lic, i abunden les referències explícites a «Apocalypse Now», però «La guerra del planeta dels simis» pertany més aviat al cinema de camps de concentració i d’evasions impossibles. El tram central, amb els simis empresonats, es fa una mica llarg i potser guanyaria amb un alleugeriment; però aquestes són les servituds del Hollywood actual, on cada pel·lícula dura més que l’anterior (amb 140 minuts, aquesta és la més llarga de la trilogia).

Andy Serkis, o el seu avatar recobert de pell generada per ordinador, continua sent el millor de la funció, amb una expressivitat secreta que connecta perfectament amb l’espectador, com també ho fan la majoria dels seus camarades peluts, sovint enfrontats a dilemes ètics massa humans (cosa que no passa amb els dos humans amb dret a frase).

Les reminiscències bíbliques (Abraham i Isaac, Moisès…) em fan una mica de nosa i propicien una conclusió forçada amb una ferida d’evolució molt convenient i una imatge final digna de la revista «Atalaya». Malgrat tot es tracta de cinema comercial digníssim i amb un punt de reflexió. Si us plau, no li afegeixin cap més seqüela: així queda molt bé.

dissabte, 15 de juliol de 2017

Un món de metros: Kiev(2)


El metro de Kiev, inaugurat el 1960, no ha crescut gaire en els últims 7 anys. Actualment compta amb tres línies, 52 estacions i 67,6 quilòmetres de vies. El que sí que ha fet és millorar la qualitat del seu disseny, que semblava dibuixat per un nebodet a classe de pre-tècnica. La xarxa relativament petita permet adaptar el disseny tradicional de Harry Beck  sense causar cap desperfecte. L’airosa configuració, clarament antropomòrfica, sembla que es posarà a ballar en qualsevol moment.

dijous, 13 de juliol de 2017

Balena blava, ora pro nobis

Ja coneixeu la meva mania ancestral a les males traduccions. Els mitjans de comunicació (digital i analògica) són en mans de joves becaris inexperts, que sovint parlen per la boca mercenària de Josep Cuní, Màrius Carol o el portaveu de torn de Juan Luís Cebrián. No us estranyi doncs que de vegades s’expressin de forma estranya i aliena a l’esperit de la llengua. Un dels atemptats més flagrants s’esdevé amb el terme «santuari».

En la llengua anglesa, el santuari com a lloc sagrat, ha produït per extensió (segons «The American Heritage Dictionary of the English Language») conceptes tals com «Immunity to arrest afforded by a sanctuary», «A place of refuge or asylum» o «A reserved area in which birds and other animals, especially wild animals, are protected from hunting or molestation». Res més lògic per algunes ments unicel·lulars que traduir "sanctuary" per "santuari", pena que fan!

Però aquest sentit d’asil o de refugi no el recullen ni el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ni el de la Real Academia Española. Contempleu aquí les seves nues definicions:


A partir d’aquí només queda admirar-se del desolador llenguatge periodístic que converteix els comuns cetacis en matèria d’adoració religiosa.


Som tontos, no sabem quina llengua parlem, o què?

dimarts, 11 de juliol de 2017

Alegries pel cos

Es diria que Finlàndia, després del part portentós del compositor Jan Sibelius, no va produir cap altre artista de categoria universal fins arribar a la modernitat del dissenyador i arquitecte Alvar Aalto. I encara podríem intercalar Tove Jansson, la il·lustradora que va crear els Moomins. Potser li sonarà blasfem a algú incloure en aquest panteó la figura de Touko Laaksonen (conegut universalment com «Tom of Finland»), el dibuixant i dissenyador especialitzat en obres de caràcter homoeròtic; però sembla que al seu país, després d’una etapa de desconeixement, comencen a estar-ne força orgullosos. No us estranyi doncs que aquest 2017 s’hagi estrenat un biopic sobre la seva figura, dirigit per Dome Karukosky, i amb gran èxit per cert al seu país de producció.

«Tom of Finland» explica, amb alguns salts en el temps i poca intenció didàctica, la vida de Laaksonen des de la seva participació en la guerra de 1940 contra els russos, fins al seu triomf durant els anys 70 i 80 com un dels artistes d’iconografia gai més populars del món. És un film correcte, amb una bona direcció artística (decorats, vestuari, fotografia, banda sonora) i una interpretació adequada de Pekka Strang, que dóna molt bé el tipus desairat de l’original i envelleix de forma molt plausible (bravo pels maquilladors!). Desafortunadament li manca força dramàtica, tot i que documenti prou bé la persecució que patien els homosexuals a Finlàndia durant la post-guerra i demostrin que fins i tots els països nòrdics no sempre van ser tant lliures i feliços.

Potser el problema principal és que la biografia de Touko Laaksonen no és gaire interessant en la seva peripècia i que el que és realment rellevant és la repercussió de la seva obra. Els seus dibuixos d’homes d’una masculinitat exagerada —policies, vaquers, «moteros», mariners— gaudint desacomplexadament dels seus cossos, va fer més per l’assumpció d’un desig fins llavors prohibit (i humiliat) que moltes hores de militància polititzada. Això el film ho mostra, igual que la responsabilitat indirecta que se li va imputar en la propagació de la sida, però són qüestions que s’adapten més a un documental que a un drama.

Apart de mancat de grapa, «Tom of Finland» no és gota procaç. No fa trempar, vaja (la norma de qualitat per la qual es guiava Laaksonen). El més picant que conté és la pròpia obra de l’artista. Suposo que el director apuntava a un espectacle per a tots els públics. A Helsinki.


dilluns, 10 de juliol de 2017

Notícies del Nord


Crec que ja he confessat més d’una vegada que la mera existència d’un país que es diu Corea del Nord em fascina d’allò més; segurament perquè m’ofereix la possibilitat d’intuir una distopia orwelliana en temps real. Per això, en saber que Edicions del Periscopi publicava «L’acusació» d’un tal Bandi, traduïda per Hye Young Yu i Hèctor Bofill al català i publicada al Principat el maig de 2017, vaig saltar-li a la jugular com Dràcula hauria fet amb qualsevol donzella verge que encara quedés a la seva disposició.

L’editorial explota com esquer comercial el caràcter de text clandestí que té el llibre, escrit des de dins de les entranyes de la bèstia per un autor sota pseudònim (Bandi vol dir lluerna) i traficat amb nocturnitat i traïdoria a través de la frontera xinesa. Em puc creure (o no) aquestes circumstàncies tan novel·lesques; però el fet que l’autor encara romangui a Corea del Nord no farà els seus textos més veraços del que ho són les obres d’altres escriptors feliçment exiliats i que ara relaten les seves experiències des del Sud.

Tot això en el fons té poca importància, perquè el llibre s’ha defensar sobretot per la seva qualitat literària, i els set contes continguts a «L’acusació», més enllà del seu valor testimonial i l’estranyesa que produeixen, són tècnicament impecables.

Cadascun d’ells il·lumina algun aspecte particular de la inimaginable vida quotidiana nord-coreana i ho fa de forma tan punyent com lleument irònica. El conte inicial «La fugida del Nord» marca molt bé el nivell general d’excel·lència amb un relat que tracta d’un adulteri sospitat i que acaba justificant l’exili. S’exposa aquí per primera vegada aquest tema tan car a l’Extrem Orient que és el de l’herència familiar, tot i que en el seu aspecte més negatiu, ja que els errors polítics dels pares taquen les vides dels fills i fins i tot dels nets.

A «La vida del cavall tresor», un vell obrer de vida modèlica, que veu amenaçades les branques de l’om que representa tots els seus somnis revolucionaris de joventut, s’enfronta al funcionariat, sense voler reconèixer el fracàs. A «La ciutat del fantasma» un infant poruc causa la desgràcia de la seva família. quan interfereix en el desenvolupament d’un d’aquells festivals massius dedicat al gran líder. Un drama amb rerefons grotesc.
Mentre el nen estava jugant la Kyong-hui va córrer la doble cortina blau fosc de la finestra. El seu apartament, a la sisena planta d’un dels edificis de la primera renglera de blocs, donava al sud i a l’oest. Així, des d’una de les finestres, es veia el retrat de Karl Marx que s’enfilava sobre el mur de l’edifici del Ministeri de Defensa, i des de l’altra, es veia el retrat de Kim Il-sung penjant del mur al fons de l’estrada instal·lada a la plaça. En aquell moment els ulls d’en Myong-sik no havien de veure aquells retrats, però les imatges no es podien amagar totalment amb les cortines blanques de niló, perquè els perfils dels caps que s’insinuaven a través de la tela encara feien més por al nen. Com que en Myong-sik ja estava espantat perquè havia vist el retrat de Marx quan hi havien passat pel costat al carrer, nous malsons torbaven la seva imaginació.
Històries que palesen la dificultat per desplaçar-se d’un lloc a l’altre dins del país, històries que descriuen les crisis alimentàries i la seva convergència amb la corrupció, històries que expliquen la dictadura de la jerarquia, històries de culte al líder, del seu terror i l'ús demagògic de la seva persona. Pura història contemporània d’una societat perduda en un punt imprecís entre la tradició, la utopia i el no res.

diumenge, 9 de juliol de 2017

Agafa els diners i corre

El director i guionista Edgar Wright va concebre el projecte que ha acabat titulant-se «Baby Driver» l’any 1994 i el fet que s’hagi fet realitat gairebé un quart de segle més tard indica que era una història molt propera al seu cor; tot i que més que una història el que hi ha darrera de «Baby Driver» és una sola idea: escollir un grapat de cançons favorites de tots els estils possibles i fer que siguin elles les que pautin les imatges del film. En certa manera estaríem parlant d’un ballet realista, on tota l’acció està coreografiada en menor o major mesura. En tractar-se d’un thriller d’acció amb força persecucions automobilístiques, la coartada estilística li escau prou bé; llàstima que en alguns moments els personatges hagin de parar de córrer i interactuar entre ells.

«Baby Driver» pertany al consolidat gènere protagonitzat per conductors especialitzats en fugir el més aviat possible del lloc de l’atracament. Aquí l’as del volant es diu Baby —ni un sol dels personatges principals es presenta amb el seu nom veritable i tots tenen un malnom començat per B o per D— i és un jove, a penes post-adolescent, contínuament connectat a un dels seus ipods, els quals li proporcionen la benzina i el ritme per continuar vivint. Baby treballa per Doc (Kevin Spacey), que és la ment criminal darrera de tots els atracaments, obligat per un deute contret quan el xòfer era més jove i inexpert. Com sol passar en aquests casos, quan comença la pel·lícula, el noi està a punt de saldar el deute amb el gàngster per poder dedicar-se a continuació a activitats més legals, com ara el lliurament de pizzes. Però les coses no aniran tan rodades, perquè si no, no tindríem pel·lícula.

Com haureu entès per la meva descripció, la història no podria ser menys original, i si s’hagués de salvar hauria de ser per la manera com s’explica. Això funciona molt bé a les escenes d’acció, bàsicament de fugida de la policia. Fins i tot jo, que ni tan sols tinc carnet de conduir, les he trobat excitants. Malauradament, la millor persecució automobilística s’esdevé abans dels títols de crèdit i cap de les restants la superaran. Tot i que, ben mirat, el pla seqüència dels crèdits o la persecució a peu són encara millors.

La resta és molt més formulaic. Ansel Elgort, príncep de les pel·lícules per a «young adults», confereix una mica de gruix a l’enigmàtic personatge de Baby. L’acompanyen pesos pesants com Kevin Spacey (millor com a diabòlica ment pensant que com a pare protector), Jamie Fox (psicòpata d’una sola nota) i Jon Hamm (hiper-atractiu i l’únic amb un arc de guió comprensible). Lily James, que va ser una Nataixa tan atractiva a «Guerra i Pau», encarna aquí l’esquer amorós amb la consistència d’un paper de fumar. No la culpéssiu, la culpa tota és del guionista Wright, que no té punyetera idea d’escriure sobre dones.

La banda sonora, tant pot ser un somni com un malson de melòman. Tot dependrà de la vostra vulnerabilitat a alguns estils musicals distants. Aquí conflueixen Alexis Korner, Queen, T. Rex, Beck, The Beach Boys, Sam and Dave, Focus, Dave Brubeck, Martha and the Vandellas o Simon & Garfunkel.

«Baby Driver» no és la gran pel·lícula que podria haver sigut (a més, el tercer acte s’allarga innecessàriament, com passa sempre a Hollywood); però es pot consumir amb la lleugeresa a la que convida un xarrup de cava i l'estiu sense cervell que ens envolta. I ja que estic parlant de gelats i d’Edgar Wright, em  quedo sens dubte amb la seva Trilogia Cornetto.

dissabte, 8 de juliol de 2017

Un món de metros: Istanbul (2)

Molt han millorat les coses a Istanbul des del darrer apunt. La ciutat de l’Europa continental que va disposar del primer mitjà de transport subterrani, el Tünel de 1875, comptava només amb dues línies de metro que ni tan sols connectaven, motiu pel qual les vaig qualificar d’autistes. Ara les línies ja són quatre, amb la M1 que arriba fins a l’aeroport i la M4 que cobreix la part asiàtica de la ciutat. El metro lleuger anomenat Metrobus i la línia subterrània i subaquàtica Marmaray són possiblement els únics mitjans de transport urbà existents que connecten dos continents.

Tot i que el disseny del mapa també ha millorat considerablement, sempre és problemàtic fer encaixar amb elegància trams, metros, metros lleugers, funiculars i telefèrics, atès el diferent gruix amb el que han sigut traçats els seus itineraris. Afegiu-hi a la complexitat la presència fantasmagòrica de les línies que es troben en estat de projecte i comprendreu que el resultat serà acceptable, fins i tot simpàtic, però ni de lluny modèlic.

divendres, 7 de juliol de 2017

Minnesota Criminal

Un cop vista la tercera temporada de «Fargo», ja no hi ha dubte que aquesta sèrie creada per Noah Hawley a partir del film homònim dels germans Coen pertany a l’Olimp del gènere. En certa manera no mereixeria funcionar tant bé un show que temporada rere temporada repeteix pràcticament el mateix esquema; però aquesta és precisament la seva gràcia, que mitjançant l’estratègia del tema amb variacions assoleix sempre noves perspectives.

Així en aquest «Fargo 3.0» no falta cap de les constants de la sèrie (llevat el propi poble de Fargo, que aquí és del tot absent). Minnesota torna a aparèixer com una Arcàdia innocent perduda en el temps, on qualsevol acte de maldat destaca de forma tan escandalosa com una taca de sang sobre la neu. No falta el criminal matusser que posa en funcionament tota la trama, ni el membre de les forces de l’ordre, candorós però tossut a l’hora de prosseguir les seves investigacions; tampoc manca el personatge que encarna una maldat cega amb olor de sofre, ni la col·lecció de secundaris adorablement excèntrics. Els nombrosos assassinats són tan originals com horriblement còmics i la música està col·locada amb precisió quirúrgica. Res de nou, si heu vist les dues temporades anteriors, direu. I no podríeu estar més errats.

La història té a veure amb dos germans enfrontats, els Stutsy. Emmit és l’aparent triomfador i s’autoproclama «El Rei dels Pàrquings de Minnesota», mentre que el llardós Ray és un funcionari que controla criminals que estan en llibertat condicional. Ray se sent agreujat pel repartiment de l’herència paterna i malda per rebre una compensació del seu afortunat germà. L’intent de robar-li un valuós segell (que acabarà horriblement malament) posarà tota la perfecta maquinària de «Fargo» a rodar. Ewan McGregor, un actor que em sol deixar indiferent, interpreta a tots dos germans, tan diferents, i es guanya la meva admiració incondicional.

El paper de l’agent de policia, lenta però segura, l’interpreta de forma encantadora Carrie Coon, a qui ja havíem vist a «The Leftovers». El seu complex d’invisibilitat és un d’aquests detalls de guió que eleven el to de la sèrie. A David Thewlis —prestigiós actor britànic que ha treballat amb gent com Mike Leigh i que vam veure fa quatre dies com l’Ares de «Wonder Woman»— li toca el paper del personatge diabòlic, cec disseminador del mal. Thewlis sobreactua de mala manera, té una dentadura pèssima i no podria ser més fastigós. No us el podreu treure del cap.

Mary Elizabeth Winstead, que fa de xicota de Ray, és sexy, enginyosa i resoluta. Li veig molt de futur en pel·lícules d’acció (com ja es podia augurar a «10 Cloverfield Lane»). I pel que fa al pobre Michael Stuhlbarg, que ja va protagonitzar «A Serious Man» dels Coen, és potser l’heroi ocult i patètic de la funció.

Però les bones interpretacions, com tantes altres coses, ja són un fet inherent a «Fargo»: «cela va de soi» que dirien els francesos. El que no ho és tant és la llibertat amb la que Noah Hawley ha enfocat aquesta temporada i l’ha omplert amb tocs de distinció que no sabria per on començar a descriure. Amb un pròleg al Berlín Est de 1988, que encara no he sabut on col·locar, però que enllaça perfectament amb el paisatge nevat de Minnesota l’any 2010. Amb moviments de càmera impossibles i una fotografia que busca sempre el gris. Hi ha un capítol digressiu que passa a Los Angeles l’any 1975, protagonitzat per Francesca Eastwood (filla de Clint) i per la seva mare, Frances Fisher, on s’intercala una seqüència animada, patètica i entendridora, que sembla filmada per Tom Gauld. Un altre capítol s’adapta a les pautes musicals del «Pere i el Llop» de Prokofiev. I tot just hem començat.

A la conclusió del desè capítol no hem pogut fer res més que aplaudir com bojos. No es fa res millor a la televisió d’ara que «Fargo». Noah Hawley, sempre creatiu, diu que ara vol ocupar-se d’altres projectes, i que només retornarà per fer la quarta, si l’impulsen motius artístics. Considerem-nos afortunats.

dijous, 6 de juliol de 2017

Contaminació científica, contaminació estètica


Fa pocs dies, potser regirant el compte d’Instagram del Districte de Sant Gervasi, vaig descobrir amb sorpresa indignada que a Barcelona tenim uns jardins dedicats al Dr. Samuel Hahnemann, famós per empescar-se un sistema de medicina alternativa anomenat homeopatia. Atès que en més de dos segles no s’ha aconseguit demostrar científicament, mitjançant experiments controlats, que aquest sistema tingui cap eficàcia mèdica i, per contra, el seu ús com a alternativa a la medicina al·lopàtica ha produït més d’una desgràcia (com hem llegit recentment a la premsa), em pregunto si no seria millor extirpar aquest nom del nostre nomenclàtor.

Sóc partidari d’eliminar els noms de persones dels nostres carrers, jardins i places. Preferiria que els bategéssim amb noms de plantes i d’ocells, de muntanyes i de rius, de ciutats o de països. Però com que sé que això és pràcticament impossible, buscaria el nom d’algun científic que realment hagués introduït un avanç en el seu camp d’estudi per substituir al fantasiós Hahnemann; per exemple, Emmy Noether o Alan Turing, per no recular gaire en el temps.

Però deixo de banda aquestes batalles perdudes i passo a fets més concrets, perquè avui he anat a conèixer en viu els jardins esmentats; uns més en la col·lecció d’espais escassament verds i molt impersonals que voregen la part alta de l’avinguda de Sarrià i que estan dedicats entre d’altres a la pintora Olga Sacharof, el futbolista Ricard Zamora, l’escriptora Àngels Anglada, el doctor Castelló o el fundador de l’Español Àngel Rodríguez.


Els jardins del Dr. Samuel Hahnemann no són precisament un dels més petits d’aquests espais i en ells predomina un sorral central on destaquen dues de les mostres d’art (?) públic més aberrants de la ciutat (només prego perquè l’ajuntament no hi tingués res a veure i tot respongui a la iniciativa privada d’alguns homeòpates malèfics). La més acceptable de les dues, encara que només sigui per emparentar-la amb el gegantisme pop de Claes Oldenburg, és una píndola d’uns dos metres de diàmetre (o sigui un augment 2000x del típic medicament homeopàtic). A la cara A es pot contemplar el perfil en baix relleu d’un senyor que deu ser Hahnemann, tot i que me l’han afavorit amb bones dosis de photoshop escultòric. A la cara B es llegeix en forma circular, com un peix que es mossega la cua, el lema fonamental de l’homeopatia: «Simila similibus curentur». Els semblants guareixen els semblants o, com diuen en castellà, «un clavo saca a otro clavo».


La segona ofensa al bon gust és una estela rectangular que, vist el desgast del seu relleu frontal, ha de ser com a mínim babilònica. Representa un senyor vell, un pensionista o similar. A la part posterior, escrita amb una cal·ligrafia d’aficionat que fa adulta la «comic sans», ens assabentem que l’Acadèmia Mèdico-Homeopàtica de Barcelona es va fundar un segle després que Hahnemann parís l’invent i que el 1990 van celebrar aquí un «guateque» còsmic ple de llatinismes imbècils.

M’arrencaria els ulls per tal de no veure aquest 1990 en format de rellotge Seiko.

dimecres, 5 de juliol de 2017

Monstres visiten monstres


Els radars literaris internacionals detectaren el geni de Jonathan Coe l’any 1994 gràcies a «What a Carve Up!» («¡Menudo reparto!» a la versió d’Anagrama), una hilarant novel·la satírica i sobretot política que passava comptes als pitjors aspectes del Regne Unit en l’època atziaga de Margaret Thatcher.

Diria que la carrera posterior de Coe no ha sigut gens menyspreable, tot i que no ha assolit cap altre best-seller d’una repercussió equivalent a «What a Carve Up!» Per això l’home ha optat finalment per una reculada plena de dissimul vers els seus orígens. És una estratègia freqüent en artistes que no han tornat a superar l’impacte del seu debut (vegeu si no les revisions que ha anat fent Mike Oldfield de «Tubular Bells» al llarg dels anys). Així és que et venen «Number 11» com una mena de seqüela de «What a Carve Up!», cosa que no és en realitat. Només comparteixen algun personatge i un punt de sàtira social; però es poden llegir independentment sense cap problema.

«El número 11» té una estructura curiosa que no cobra sentit fins al final. Està formada per cinc parts molt vagament connectades per algun dels personatges, cadascuna d’elles adscrita a un gènere diferent. La primera, «La torre negra», narra una aventura de misteri una mica gòtic protagonitzada per Rachel i Allison, dues nenes de 10 anys. La segona part explica com les amigues s’han acabat separant a causa d’un malentès, mentre que la mare d’Allison, antiga cantant d’èxit, intenta recuperar la fama a través d’un «reality show».

A la tercera part, Rachel (que ara estudia a la universitat) escolta de boca de la seva professora la història d’una investigació acadèmica que acabà amb la mort del seu marit. La quarta és un misteri detectivesc sobre un assassí de monologuistes còmics. Finalment a la cinquena, Rachel treballa com institutriu de les nenes d’una família podridament rica i una mala nit un «monstre» (o dos) la venen a veure en el més pur estil «horror movie» de sèrie Z.

És obvi que Coe escriu amb la mateixa indignació moral i el mateix sentit lúdic (tot i que amb menys humor) que a «¡Menudo reparto!» i fa una repassada bastant completa de les lacres que afecten la societat britànica (i occidental de retruc) en tots els anys que portem viscuts del segle XXI. Només començar la novel·la, ja té un paper protagonista el sospitós suïcidi de David Kelly i el descrèdit en el que caigué Tony Blair ran de la seva intervenció a la guerra d’Iraq. Poc després es parla de retallades en serveis públics (biblioteques), de la poca realitat que trobareu als «reality shows» i de la invencibilitat artificial de les «princeses del poble».

La lliçó del tercer segment ara no la tinc clara (si no és per homenatjar la música de Harold Budd); però en el quart s’insinua el paper paralitzador que té la comèdia com a via d’escapament de la indignació. Coe es pregunta, amb molta pertinença, si tanta conyeta d’El Mundo Today, tants «likes» entre col·legues, i tantes firmes al Causes de Facebook no estarà castrant la nostra capacitat de somoure el món. ¿Hem venut la nostra capacitat revolucionària per un nombre determinat de «likes»?

L’única resposta de la novel·la és un gran pet, artròpode i monstruós; així acaba "El número 11", amb un estirabot rabiós, obvi, però just. Un divertiment de qualitat.

dimarts, 4 de juliol de 2017

Estiu de dol

«Estiu 1993», el debut en el llargmetratge de Carla Simon, enlluerna allà on s’estrena per la maduresa i el control amb el que la directora ha sabut tractar un tema molt delicat. El rerefons de la història que explica el film ha estat àmpliament divulgat: Simon va perdre els dos pares amb pocs mesos de diferència, víctimes de la sida, i amb sis anys va haver d’anar a viure al camp amb els seus oncles i la seva petita cosina. La pel·lícula descriu en forma lleument ficcionalitzada l’estiu de 1993 i acompanya la nena orfe en el seu doble procés d’assumpció d’una pèrdua i d’adaptació a un nou entorn tant físic com humà.

El punt de vista que adopta «Estiu 1993» és sempre el de la Frida (Laia Artigas), la qual és present en pràcticament tots els plans, sovint acompanyada de la seva cosina petita (Paula Robles). Els adults, en canvi, són sovint fora de camp i les seves converses es perceben de forma confusa, que és com segurament arriben a oïdes d’un infant. Encara d’aquesta manera imperfecta es crea entorn de la Frida una atmosfera de prejudicis, inquietud, frustració i cautela a la qual la nena respon amb gelosia, mentides i rebequeria. Tot perfectament exposat, amb mesura i sense gota de melodrama. De fet la mateixa Simon explica a qui la vulgui escoltar que la seva experiència infantil la va superar sense traumes gràcies a que comptava amb una família nombrosa que se l’estimava; de manera que el que passa al film és un molt natural procés de dol.

Tot i que els actors adults estan bé (Bruna Cusí, Pau Verdaguer, Fermí Reixach, Isabel Rocatti…), la pel·lícula pertany per complet a Laia Artigas, que està portentosa, perduda aparentment en les seves cabòries. Per descomptat, la nena no deu tenir nocions sobre el que significa actuar, i més en un paper de tal complexitat. Per això cal treure’s el barret davant de Carla Simon, capaç d’idear les estratègies per fer que un infant narri sense adonar-se la seva aventura interior. Només, davant dels infreqüents moments de plor, prego perquè cap criatura hagi sigut maltractada durant el rodatge.

«Estiu 1993» a partir d’un encadenament de fets quotidians i banals, acumula sentiments no expressats fins un final que és pura descàrrega emocional. Pell de gallina.

dilluns, 3 de juliol de 2017

Cervesa de gingebre


Havíem estimat tant Orejudo...

Des de «Fabulosas narraciones por historias» (1996) fins a «Un momento de descanso» (2011) les quatre novel·les publicades d’Antonio Orejudo havien sigut tan diverses com estimulants: uns dels plaers més evidents de la literatura en castellà d’aquest principi del segle XXI. Orejudo no és un autor prolífic i ha calgut esperar sis anys, fins abril de 2017, perquè s’editi la seva cinquena, «Los Cinco y yo» (Tusquets).

Aquest «Los Cinco» del títol es refereix als personatges d’Enid Blyton de la sèrie «Famous Five», creada l’any 1942 a partir de la novel·la inicial «Famous Five on Treasure Island». Els protagonistes eren els germans Julian, Dick i Anne, més la seva cosina xicotot George (Georgina) i el gos Timmy. Segons afirma Orejudo (i no el gosaria contradir) la primera traducció a Editorial Juventud (can Zendrera) és de 1964 i marcà un tret d’identitat no compartit ni per les generacions anteriors ni per les posteriors. Jo no n’estaria tan segur. Vaig néixer vuit anys abans que l’autor, però en el seu moment vaig mantenir una connexió amb Blyton igualment prolífica.

A l’inici de «Los Cinco y yo» el narrador ens informa que es troba a l’Enid Blyton Foundation presentant el llibre «After Five» del seu amic Rafael Reig. Això el porta a recordar la seva infantesa de classe obrera a un barri madrileny marcat per la confluència dels carrers Doctor Esquerdo i Sainz de Baranda i sobretot per la presència del Colegio Montserrat. Aviat descobrirem que el narrador es diu Toni O. i que fa classes a la Universitat d’Almeria, circumstàncies que comparteix amb l’autor Antonio Orejudo, com ho és la seva amistat amb el molt real Rafael Reig. D’aquí deduirem que ens trobem a les aigües pantanoses de l’auto-ficció. I al mateix temps a les més perilloses aigües de «Yo también fui a EGB». Orejudo se’n surt prou bé, encara que no anem faltats de memòries escolars. D’ell n’esperaria una mica més.

Llavors entren en escena «Los Cinco», primer com a paràfrasi de «The Famous Five on Treasure Island», després com una investigació de les seves circumstàncies socials, i finalment com una projecció de les seves vides futures. No tinc gens clar si els Julian, Dick, Anne i George adults transcriuen l’experiència de la generació d’Orejudo o es tracta simplement de «fan fiction» decrèpita. En tot cas no em podria importar menys. ¡Quant de mal ha fet la nostàlgia a una societat bastida en la satisfacció immediata i superficial! L’enyorança per productes dubtosos com el grup Parchís, «Dartacán y los Tres Mosqueperros» i el pastisset de la Pantera Rosa difícilment conduiran al Gran Art.

Les realitats de Toni O. i de «Los Cinco» acaben confluint, però també passen altres coses, com que el narrador va a la universitat i coneix Rafael Reig i El Chepa, o que en cinc pàgines ens explica la seva crisi matrimonial, tot i que la seva senyora amb prou feines ens l’ha presentada. Aquest lector va llegint aquest descarrilament amb horror creixent. Per fortuna, una setmana després l’he oblidat en gran part.

Els valencians acèrrims distingeixen la paella, de l’arrós amb "coses". Jo diria que a Orejudo més que una novel·la li ha sortit un text amb «coses». Decebedor, no hi ha per on agafar-lo. La crítica oficial te’l descriu i per això el dóna per bo.

diumenge, 2 de juliol de 2017

Un monstre la ve a veure

Nacho Vigalondo és un director de cinema càntabre del qual no havia vist cap obra fins que ha estrenat la seva més recent pel·lícula al Movistar Plus, un dia abans de la seva presentació en societat a les sales de cinema. O sigui el món a l’inrevés: primer a la petita pantalla i després a la gran. El film es diu «Colossal» i, si no fos per un breu pròleg que passa a Corea fa vint-i-cinc anys, podríem pensar que és una comèdia «indie» més, en la qual el protagonista torna al seu poble natal i intenta refer la seva vida després de fracassar a la gran ciutat.

En efecte, Gloria (Anne Hathaway) és una escriptora a l’atur que viu a Nova York en una festa permanent de drogues i alcohol fins el dia que el seu xicot (Dan Stevens, la Bèstia) li posa les maletes a la porta de casa. Obligada a tornar al poble del que va partir un dia amb ànsies de celebritat, retroba el seu amic de la infantesa Oscar (Jason Sudeikis), el qual li dóna feina de cambrera en el seu bar. Allà passarà els dies i sobretot les nits amb un parell de penjats locals (Austin Stowell i Tim Blake Nelson) i bones dosis d’alcohol.

Com veieu, res d’excessivament original; almenys fins que arriba el moment «what the fuck». Perquè resulta que a Seül apareix un gegantí «kaiju» reptilià disposat a destruir la ciutat i aviat descobrirem que els moviments d’aquesta criatura estan indestriablement lligats als de la pròpia Gloria. No convé donar gaires més detalls perquè la gràcia d’aquest tipus de films a contracorrent és la seva capacitat de desafiar les nostres expectatives.

Els amants de «Godzilla» i similars potser seran els que quedaran més defraudats per una producció que escatima els efectes especials. I a mi, sense ser expert en la matèria, m’ha semblat que el disseny de les criatures era francament millorable. En canvi, la presència quasi constant d’Anne Hathaway en pantalla, és un goig que eleva la categoria de qualsevol pel·lícula. Per no parlar d’un missatge clarament feminista en contra d’aquests homes que expliquen les coses a les dones i miren de gestionar les seves vides.

Amb la disposició adequada i una mica d’afició als gossos verds, la satisfacció queda garantida. El final m’ha semblat perfecte.

dissabte, 1 de juliol de 2017

Un món de metros: Guangzhou (2)


Lentament però amb pas ferm la dominació xinesa va avançant. Des de l’última vegada que vam parar atenció Guangzhou (abans coneguda com Canton) compta ja amb 267 quilòmetres de vies i 167 estacions. Existeixen nou línies, però hi ha vint-i-una de planificades; i quan es connectin amb la veïna ciutat de Foshan ja serà la pera.

El mapa s’ha simplificat (ja no apareixen els rius) i la qualitat del disseny ha millorat. Diria que, com passa amb altres lleis universals de la física, quan més temps passa, millor es dissenya. No goso racionalitzar la meva fascinació, però aquesta disposició de joc de construccions d’escola bressol m’encanta com si fos un ratolí davant d’una cobra. Ni tan sols se m’acudeix preguntar perquè la línia groga esdevé verda en el tram final.

Coses que passen en els mapes de les xarxes de metro.

divendres, 30 de juny de 2017

Horta en sabatilles


Simplificant i molt, igual que Barcelona té Antoni Gaudí, Brussel·les pot presumir de Victor Horta que amb els seus edificis escampats per la ciutat l’imprimí una poderosa personalitat. Nascut a Gant l’any 1861 i mort a la capital el 1947, la seva llarga carrera se sol associar amb l’«art nouveau», estil del qual és un dels més conspicus conreadors. Lluny de la genialitat d’un Gaudí, Horta es mostra sempre raonable i elegant (segurament hauria abominat dels excessos decoratius d’un Puig i Cadafalch o un Domenech i Montaner).


Vaig prendre contacte amb la seva característica manera de fer als Magatzems Waucquez, actualment seu del Centre Belge de la Bande Dessinée. I fins molt més tard no vaig descobrir que l’estació central de Brussel·les, malgrat la seva aparença totalment «art déco», era un projecte seu de 1912, llargament postergat, i no inaugurat fins el 1952.


Contemplar altres mostres del talent d’Horta no és difícil, però obliga a una planificació disciplinada que només els bojos de l’arquitectura estaran disposats a assumir. Per a la resta, el més recomanable és acostar-se a l’Hortamuseum del barri de Saint Gilles. Es tracta de l’habitatge i el taller adjunt que l’arquitecte va dissenyar per ús de la seva pròpia família (matrimoni i una filla, més cambra de convidats i dormitori pel servei). És un edifici d’escassa planta i vocació vertical, que floreix màgicament entorn d’una escala central.


L’inevitable flux turístic converteix la visita en una experiència una mica claustrofòbica, però fent les degudes abstraccions no costa gaire entendre que en aquesta casa s’hi podia viure molt rebé en el sentit més burgés de la paraula. Només cal veure el dormitori de la filla a l’àtic, amb hivernacle incorporat per enamorar-se de la casa. No tot el mobiliari i la decoració són els que es trobaven aquí originalment, però sí que pertanyen a la mateixa època.


Dins del museu està prohibida la fotografia, el que potser és una benedicció, perquè ¿qui vol topar-se amb una colla de sòmines fent-se selfies davant de la llar de foc o el vitrall del saló? [Totes les imatges les he manllevat de la seva web]. No digueu que no són una delícia.






dijous, 29 de juny de 2017

El judici del segle

La fiscalia: Marcia Clark (Sarah Paulson) i Christopher Darden (Sterling K. Brown)
Després de veure el magistral documental «O.J.: Made in America», quedava clar que allà hi havia material de sobra per fer una versió dramatitzada del judici que va sacsejar els Estats Units a meitat de la dècada dels 90. La sèrie de 10 episodis es titula «The People v. O. J. Simpson: American Crime Story» i al seu darrera hi ha     Ryan Murphy, responsable de la truculenta «American Horror Story» que no té res a veure (com tampoc té res a veure amb l’excel·lent sèrie de ficció «American Crime»).

«The People v. O. J. Simpson» s’inicia amb el descobriment dels cadàvers de Nichole Brown, l’ex-dona d’O. J., i del seu amic Ron Goldman, i conclou amb la sentència absolutòria que l’ex-futbolista va rebre després de vuit llargs mesos de judici. Només uns rètols finals expliquen el destí futur dels principals protagonistes i traeixen el molt cenyit marc de la història.

I quina història! Si no hagués vist abans el documental, podria arribar a pensar que els guionistes havien carregat les tintes amb tantes casualitats inesperades, tants girs sobtats de guió i tantes sorpreses oportunes. Cal dir que Ryan Murphy i companyia són més amics de l’exageració que de la mesura, i de vegades la càmera es comporta d’una forma una mica frenètica, envoltant els personatges en un vol circular i marejant. Però em consta que tot el que s’explica és bàsicament veraç.

El cas Simpson, que contemplat superficialment podria semblar un típic exemple de la impunitat que molt sovint comporta la celebritat, té en els fons tants replecs que no sabria ni per on començar. El primer de tots potser hauria de ser el racial, ja que ser negre als Estats Units no és mai una circumstància sense conseqüències. O. J. Simpson durant el seu apogeu esportiu esdevingué el negre favorit (per la seva imatge mancada d’amenaça) de la població blanca, l’antimatèria d’un Black Panther, si aquest concepte tingués cap sentit. Ell mateix, amb la ingenuïtat que el caracteritza, es declarava daltònic a l’hora de distingir blancs de negres.

Irònicament, una de les estratègies de la defensa durant el judici, va ser incorporar O. J. al martirologi de la discriminació racial i convertir-lo en pretext per rescabalar-se sobre passats abusos policials a Los Angeles. Que al final uns i altres li giressin l’esquena és només una de les moltes lliçons morals que es poden extreure de la sèrie.

Torna a sorprendre el poder transgressor que la societat americana atorga a certes paraules i em refereixo una vegada més al terme «nigger», públicament mencionat sempre amb l’eufemisme «the N-word». Costa entendre des d’un país tan malparlat com el nostre  que l’ús d’un sol mot sigui suficient per enfonsar la reputació d’una persona.

Nathan Lane, Courtney B. Vance, John Travolta, Cuba Gooding Jr., David Schwimmer

La societat de l’espectacle és un altra manera interessant d’enfocar «The People v. O. J.». La fuga de la justícia de Simpson, televisada en directe, constitueix un dels grans moments de la història del medi. Les entrevistes amb Larry King o Barbara Walters afegeixen realisme a la ficció. Potser serà simptomàtic que, de tots els actors principals, només el jutge Lance Ito no acabés escrivint cap llibre sobre el cas. I encara el mateix judici, que també va ser televisat, mostra la batalla d’egos entre un grup d’advocats estrella, cadascú amb agenda pròpia.

Sense intenció de ser exhaustiu amb les interessants qüestions que la sèrie suscita, acabaré mencionant les que afecten a la discriminada condició femenina. Començant per la violència de gènere que va patir Nichole Brown Simpson durant el seu matrimoni i que, malgrat les successives intervencions policials, sempre va acabar sent obliterada gràcies a la immensa celebritat d’O. J. Però encara em resulta més punyent el cas de Marcia Clark, cap principal de l’acusació, qui en ple procés de divorci i estant en joc la custòdia dels seus fills, veu menystinguda la seva professionalitat i esdevé carn de portades sensacionalistes pel seu pentinat o per la roba que porta.

A la sèrie intervenen molts actors, alguns estan bé o molt bé i han sigut justament premiats. Començaré doncs pels més fluixos, per deixar les penes aviat enrere. Potser el que queda pitjor parat és Cuba Gooding Jr., que no s’assembla ni en pintura a l’escultural Simpson (què més voldria!), i que lluny de la noblesa afable de l’original resulta un ploramiques difícil d’aguantar. Pel que fa a John Travolta (que també actua com a productor) té el paper de Robert Shapiro, l’advocat de les estrelles, i l’interpreta de forma tan impostada i artificiosa, que fascina tant com horroritza (o viceversa).

D’entre els noms coneguts que no desentonen (i que mostren una gran semblança física amb les persones reals que estan copiant) podria citar Bruce Greenwood (fent del polític municipal Gil Garcetti), Cheryl Ladd («Els àngels de Charlie»), David Schwimmer («Friends») fent de Robert Kardashian, el pare de totes les Kardashian hagudes i per haver (que també gaudeixen d’un fals cameo), Connie Britton («American Horror Story 1» i «Nashville»), excel·lent com l’amiga drogoaddicta de Nichole que publica el primer llibre de «confessions verídiques» i, per acabar, Nathan Lane, l’inefable advocat borratxó F. Lee Bailey.

Però «The People v. O. J.» conté tres interpretacions de treure’s el barret. La primera és la de Sterling K. Brown en la pell del fiscal Christopher Darden. Es tracta d’un personatge profundament tràgic, el d’un negre que culpabilitza un altre negre i finalment fracassa fins el punt de l’estigmatització. Courtney B. Vance com a Johnnie Cochran, l'advocat demagog, manipulador i victimista que sembla la pitjor invenció d’un públic racista, està senzillament impressionant. I la Marcia Clark de Sarah Paulson, ferida i fotuda per tantes discriminacions acumulades, es mereix cadascun dels nostres aplaudiments.

Vegeu «The People v. O. J. Simpson», malgrat el seu sensacionalisme, subratlla amb encert moltes de les disfuncions del sistema. Un vuit alt.

dimarts, 27 de juny de 2017

Mites d’origen i errades de l’últim minut


Vaig llegir «The Adventures of Huckleberry Finn» fa quaranta anys, aconsellat per un amic americà que la considerava la seva gran novel·la nacional, opinió que heretava potser el gran respecte que Ernest Hemingway li tenia quan va afirmar que «Tota la literatura moderna americana ve de Huck Finn». No en guardava cap gran record, però com que Twain és un autor que s’ha guanyat el meu respecte durant aquestes dècades passades, vaig proposar-lo al club de lectura amb un cert èxit: el veredicte final va ser força favorable, tot i que jo vaig ser el lector menys convençut de tots.

«Huckleberry Finn» es presenta d’entrada com una mena d’acompanyant de «Les aventures de Tom Sawyer», tot i que aquest cop narrada en primera persona pel propi Huck i en un to progressivament més seriós, que s’allunya de les facècies adolescents del llibre anterior. Encara els primers capítols presenten el fantasiós Sawyer formant una còmica banda de malfactors, dedicada al segrest, l’homicidi i l’extorsió, tot i que l’abast dels seus crims no va més enllà d’espantar un pícnic dels membres de la catequesi local.

Però el personatge de Huck, reticent figura reclamada per la respectabilitat (gràcies a una petita fortuna que va trobar a l’aventura anterior), se’l disputen alternativament la força civilitzadora/repressora de la vídua Douglas i l’influx parasitari del pare Finn, el borratxo oficial del poble. No serà estrany que aviat escapi riu avall, en companyia del noble negre Jim, esclau en fuita, des del precís moment que l’amenacen de vendre’l i separar-lo de la seva família.

El primer que sorprèn en aquesta novel·la, escrita per ser llegida per tota mena de públics, és la seva cruesa visceral, on apareixen pares mal-tractadors, víctimes del «delírium trèmens», cadàvers d’adolescents i tota mena de crueltats, on l’assassinat només és un incident picaresc més. Els temps han canviat, per descomptat, però de vegades costa fer-ne la translació a la correcció política sense que alguna de les seves essències no quedi afectada.

«The Adventures of Huckleberry Finn» té seriosos problemes de traducció a qualsevol altre idioma —i no només perquè estigui escrita en un dialecte vernacle d’un Mississipi ja desaparegut en el moment de la seva publicació, i que Twain reproduïa amb nostàlgia molt lligada a la seva pròpia joventut—, sinó també perquè l’experiència de la negritud als Estats Units, no té exacte equivalent en cap altre país conegut. En l’actualitat la novel·la, malgrat estar fermament inscrita al canon, encara és discutida pel seu tractament paternalista del negre Jim i per l’ús generós del terme «nigger». Sorprèn que una societat adulta, com ho hauria de ser l’americana, respecti tant el poder màgic de les paraules i prescindeixi tant de contextos i intencions.

Afortunadament som europeus, i el mot «nigger» no ens fa ni fred ni calor a l’hora de jutjar l’obra. El personatge de Jim és certament ignorant, poruc, i supersticiós, però també té el cor molt ben posat al seu lloc. Les pàgines on Huck s’enfronta al problema de protegir un esclau fugitiu, o sia defensar la decència per damunt de la legalitat, es poden comptar entre el més excels que va parir Twain. I són de total vigència encara avui.

Al seu voltant hi ha algunes peripècies divertides, d’inici prometedor però no sempre ben resoltes, molt evocadores en tot cas. Llàstima que el llibre acabi tan malament amb l’empresonament de Jim a la granja Phelps. De sobte, tota la seriositat del discurs moral àrduament adquirit a les pàgines precedents es dissol amb la reaparició de Tom Sawyer i la seva conyeta metaliterària. Llàstima de conclusió.

dilluns, 26 de juny de 2017

Un toc femení

Periòdicament em dic que no tornaré a veure cap altre film super-heroic; que no tinc ni l’edat ni la disposició; que si no m’interessava Superman als dotze anys, difícilment m’interessarà ara. Però al final algú et ven la moto (que aquest cop serà diferent!) i acabes picant. Sense més coneixement del personatge que la seva aparença icònica, Wonder Woman defuig per imperatius hormonals els excessos de testosterona del gènere i com que «Wonder Woman» (la pel·lícula) la dirigeix Patty Jenkins, que també és una senyora, cal esperar un molt benvingut desplaçament del punt de vista, cosa que es produeix de forma bastant satisfactòria.

La narrativa principal, perfectament autosuficient, queda emmarcada entre dues escenes innecessàries situades en el present, que només es justifiquen com a nexe d’unió amb els diferents films de la franquícia de DC Comics, aquella que relaciona Wonder Woman amb personatges tan sorruts com Batman o Superman. Sigui com sigui, aquí només m’ocuparé de la titular Wonder Woman, encara que aquest portentós apel·latiu no es mencioni ni una sola vegada en els 141 indulgents minuts de la cinta.

Rebobino als temps gloriosos del panteó grec. Diana (Gal Gadot) nasqué i fou educada a l’illa de Themyscira, llar de les intrèpides amazones, creades per Zeus per a garantir la pau entre els homes i per lluitar contra el déu Ares, el de la guerra. Themyscira és un refregit ensucrat i digital de la costa amalfitana, Marina d’Or i Matera (de Basilicata), però no els hi ho tindré en compte. Robin Wright, amb tots els coneixements adquirits com a senyora Underwood, ensinistra Diana en les arts de lluita amazònica i està espectacular.

Des d’una realitat potser paral·lela arriba l’avió de l’espia Steve Trevor (Chris Pine), que trasllada tota la peripècia als temps de la Primera Guerra Mundial. La innocent Diana, sota la creença que està destinada a dur la pau a la humanitat, partirà cap al front, i descobrirà aviat que no tot és tan blanc ni tan negre i que potser no és Ares l’origen de tots els mals. Es tracta d’una faula perfectament decent bastida amb ingredients més que peculiars: mitologia, Primera Guerra Mundial, super-poders i pacifisme (embolica que fa fort!)

El millor que puc dir és que «Wonder Woman» no abusa dels seus elements antiheroics i conté també una mica de fantasia, d’aventura, de comèdia, de gènere bèl·lic i de tensió sexual més o menys resolta. I que quan, a meitat del metratge, Diana destapa els seus poders, ho fa en una escena meravellosa que és pura adrenalina. Gran part de l’eficàcia amb la que es despleguen els diferents registres és virtut de Gal Gadot, actriu més que competent, bella, escultural i molt dotada per la gestualitat corporal de tipus heroic. A més, encara que faci molt de goig contemplar les seves acrobàcies impossibles, en cap moment fa la sensació que siguin el producte d’una mirada explotadora masculina. No m’estranya que el film hagi caigut tan bé entre el públic femení.

Lucy Davis i Gal Gadot opinen sobre l'encotillament de la moda.
Al seu costat Chris Pine compon un galant de sèrie B, simpàtic i amb molt bona química en relació a Gadot. En general, no es pot dir que hi hagi ni una sola interpretació feble. A la mencionada Robin Wright, afegiu Elena Anaya en un paper molt truculent o Lucy Davis (tan brillant a «The Office» i a «Shaun of the Dead») com a secretària sarcàstica. Fins i tot David Thewlis, provinent d’una lliga tan diferent com és el cinema de Mike Leigh, resol molt bé el seu complicat rol.

Les servituds del gènere obliguen que la mitja hora final sigui una apoteosi d’explosions i efectes especials, on un parell de contendents es dediquen a destrossar coses, coses grosses. Això ja és inevitable. I, posat a trobar una pega de guió, xoca una mica que la pacifista Diana hagi d’escabetxar un munt d’alemanys per aconseguir els seus objectius de germanor universal.

No, «Wonder Woman» no està gens malament, i pot passar per feminista en un món que ho és tan poc, sobretot si teniu millor païdor que servidor, i podeu imaginar un univers de còmic on Zeus i el gas mostassa poden conviure sense fricció.

dissabte, 24 de juny de 2017

Un món de metros: Delhi (2)

Aquest cop sí que el metro ha progressat adequadament des de la darrera visita. Inaugurat l’any 2002, compta amb 163 estacions, 214,8 quilòmetres de vies i set línies encara en construcció. En canvi el disseny només ha millorat moderadament, les línies continuen semblant esquifides en el traç i no entenc molt bé aquests nòduls que apareixen de tant en tant per indicar uns transbordaments inexistents. L’hostessa de dalt sembla que demana excuses per tots els defectes que hi puguem trobar.

divendres, 23 de juny de 2017

A Bruges (i 4)


Quaranta anys enrere recordo que a Bruges hi havia un modest però brillant museu Memling. Dedueixo que en l’actualitat l’han traslladat a l’edifici molt més espectacular de l’Hospital de Sant Joan, gòtic i fins i tot romànic, un dels centres sanitaris més antics d’Europa que va estar en funcionament fins l’any 1977. En l’actualitat exposa material mèdic històric, panells explicatius sobre com funcionava el centre i alguns retaules antics, al que cal afegir una farmàcia restaurada del segle XVII que va estar en funcionament fins fa quatre dies.

De totes maneres, el motiu principal de la visita és veure els magnífics Memlings presents (cinc, si no m’he descomptat). La seva barreja de realisme i transcendència representa el súmmum de la pintura religiosa que puc suportar sense efectes secundaris. Es tracta en qualsevol cas d’obres mestres que no requereixen explicació, però sí contemplació. O sigui que callo.

«A Bruges» («In Bruges») és també un film de culte de Martin McDonagh, una comèdia negra i criminal que no s’assembla a cap altra. Conté interpretacions memorables de Colin Farrell, Brendan Gleeson i Ralph Fiennes, una preciosa banda sonora de Carter Burwell, meravelloses imatges de la ciutat, i un eslògan brutal («Primer dispara. Després fes turisme»). Si no el coneixeu, ja esteu fent tard.