dimecres, 20 de setembre de 2017

El pitjor atlas del món (1)

La gent del compte de Twitter "Terrible Maps" compleix el que promet: una selecció de mapes tan ineptes, que la seva única funció a la vida sembla ser no informar de res. Cap exemple millor que el d'aquí dalt, sublim en la seva estupidesa: tots els països del món arranjats per localització geogràfica. Fascinant és poc.

N'hi ha més. Com aquesta reveladora estadística del consum elèctric europeu l'any 1507. No sé el motiu d'haver escollit aquest any en concret, perquè mira que tenien segles on triar!

Dalt podeu veure el mapa culinari d'Europa segons el punt de vista  dels italians. En el centre, marcat en vermell com el melic del món, un cercle que abasta tota la península itàlica i que exhibeix el rètol de "Real Food" (menjar de debò). Els successius cercles concèntrics delimiten les següents regions: comestible en general; s'aconsella anar amb compte; engreixa; literalment insuls; estèticament insuls; i tòxic. Més enllà només hi ha una desolació de color gris presidida per una calavera i uns coberts creuats, crec que el missatge queda clar.

Però hi ha més. Fixeu-vos en les dues línies verticals discontínues: a l'esquerra, el Meridià de la Pasta Massa Cuita; a la dreta, el Meridià del Cafè Enfangat. De baix a dalt, les línies horitzontals marquen: el Paral·lel del Cafè de Talla Gran; la Línia de la Desesperació Culinària; i la Línia de San Umberto Nobile (cèlebre explorador àrtic d'un país que no es caracteritza per haver donat gaires exploradors polars al món). Finalment, sengles fletxes apunten a Estats Units (Pizzes d'Enganyifa) i la Xina (Pasta d'Enganyifa).

Un altre mapa tremendament informatiu: menys d'un 0,1% de la població mundial viu a la zona pintada de blau.

I aquí: què passaria si la Gran Bretanya estigués situada al costat del Japó. No estic segur si és o no és una crítica sibil·lina de l'imminent Brexit. En tot cas proposaria una versió equivalent a la Península Ibèrica amb una Catalunya eternament condemnada a vagar per l'espai exterior.

Finalment (i ja heu vist pel títol que n'hi haurà més), l'Antàrtida, el continent de les confusions. Queda clar on és el Sud. I el Nord? Ací, allà i a tota la perifèria. Que San Umberto Nobile ens atrapi confessats!

dilluns, 18 de setembre de 2017

Aldarull fatal

En els darrers anys la carrera de la directora Kathryn Bigelow s’ha especialitzat en construir vibrants recreacions fictícies a partir de fets reals. És el cas de la seva darrera pel·lícula «Detroit», basada en un incident concret esdevingut a la ciutat del títol l’estiu de 1967, en el qual un trio de policies blancs van retenir i torturar a l’Algiers Motel durant tota una nit una desena de joves negres i dues noies blanques. En resultaren morts tres dels adolescents negres; però els policies que els havien assassinat mai no foren condemnats.

Clarament, la intenció de Bigelow a l’hora d’explicar-nos aquest fets és denunciar els arrelats prejudicis racistes que predominen en el tracte que la policia del seu país ha infligit a la població masculina afroamericana en tots els temps, tant fa una cinquantena d’anys com en el present. Diverses injustícies policials recents (que han propulsat entre altres protestes, el moviment reivindicatiu «Black Lives Matter») fan que l’espectador mitjanament informat pugui arribar a contemplar «Detroit» com una denúncia del sistema, quan només n’és un miratge de denúncia. Bigelow, atès que l’actualitat li ha fet la feina, s’ocupa amb la millor de les intencions d’explicar tota una altra història. Vegem.

El film comença amb unes imatges animades, no gaire atractives, on s’explica de forma succinta i superficial la gran migració al final de la Guerra Civil de la població afroamericana cap als estats abolicionistes del Nord i com creixeren els ghettos de les grans ciutats. A continuació es mostra l’origen dels disturbis de Detroit a l’estiu de 1967: la irrupció de la policia en una festa celebrada en un bar clandestí. Durant els següents minuts, i amb concisió de documental, es resumeixen els dos primers dies d’aldarulls. No es pot negar que Bigelow combina a la perfecció els noticiaris de l’època i les ficcions rodades per l’ocasió amb trepidació i excitant verisme.

De mica en mica l’acció es va centrant en diversos personatges que conflueixen a l’Algiers Motel. Amb prou feines en sabrem res d’ells abans que irrompi la policia i els posi tots de cara a la paret (bé, un d’ells és el John Boyega de «Star Wars», però això no compta). Sense els antecedents d’algun detall personal ni d’uns ni d’altres l’espectador corrent patirà de l’absència d’un punt de vista que compartir. Encara així, una hora llarga de la durada de «Detroit» s’ocuparà en exclusiva de la humiliació, tortura i finalment assassinat de tres víctimes innocents. Seran uns dels minuts cinematogràfics més sàdics i llargs de la meva vida. Sens dubte és un espectacle que terroritza i trasbalsa, però que no indueix a cap tipus de reflexió sobre el racisme sistèmic del país. El que Bigelow orquestra amb perícia és un thriller claustrofòbic de terror, presidit per un policia psicòpata que respira amenaça molt de sèrie B: una experiència visceral, però que poc té a veure amb les bones intencions inicials.

Llavors arriba un tercer acte, on es detallen les conseqüències de l’incident, tant judicials com personals. Es tracta d’un conjunt d’escenes que no aporten res d’interessant i allarguen «Detroit» fins uns poc raonables 143 minuts. Podrien haver-les resumit amb quatre rètols explicatius, que és el que acaben fent igualment al final de la pel·lícula per revelar el futur dels seus personatges, tot i que mai no hem arribat a saber qui són.

En definitiva, propòsits molt humanitaris per acabar fabricant un producte de gènere que millor funciona quan menys transcendeix. Moralment discutible.

dissabte, 16 de setembre de 2017

Un món de metros: Nagoya (2)

Nagoya és un d’aquells casos en els quals la revisió està justificada no per l’ampliació de la xarxa, sinó per la millora del seu disseny. La versió que vam veure a principis del 2011 era un pur horror. Ara cada estació, apart d’estar identificada pel seu nom, té un codi format per la lletra pròpia de la línia i un número consecutiu. El tret que salta a la vista és la línia circular morada Meijo, d’una regularitat que fa matusseres la resta de les línies. Londres també pot presumir d’una Circle Line (no exactament circular); però només el metro de Moscou pot competir amb aquest cicle perfecte.

dissabte, 9 de setembre de 2017

Un món de metros: Munic (2)

Torno a representar Munic, no perquè hagi crescut gaire la seva xarxa (100 estacions, 103,2 quilòmetres de vies), sinó per l’evident millora en la qualitat del disseny. Els mapes alemanys tots semblen tallats pel mateix patró: eficients, poc imaginatius i diria que amb una tipografia comuna. Sempre inclouen els transports majoritàriament subterranis (U-Bahn) i els de superfície (S-Bahn). Dels pictogrames originals s’ha salvat el de l’elefant, que suposo que indicarà on es troba el zoo. Com passava a Milà, les línies del centre formen un veritable arc de Sant Martí. Un altre tret distintiu és la forma com es representa l’Estació Central (Hauptbanhof) com una gran creu blanca.

divendres, 8 de setembre de 2017

Misèries d’un passat recent


Una de les grans virtuts de l’art del cinema és la seva capacitat de transportar-nos a escenaris estrangers contemporanis que no hauríem visitat altrament. Passa això amb «Ostatges», pel·lícula georgiana de 2017, dirigida per Rezo Gigineishvili, i que retrata fets reals esdevinguts l’any 1983 en aquest país. La protagonitzen una colla de joves privilegiats, fills de l’aparat pro-soviètic, que endeguen una forassenyada fugida vers les llibertats d’Occident segrestant un avió amb conseqüències tràgiques.

El film comença sense preàmbuls ni explicacions amb el complot ja en marxa, mentre seguim la vida quotidiana dels protagonistes. Pel caràcter coral de la narració els personatges són poc més que un conjunt de trets físics; però tot el que es perd en penetració psicològica es compensa amb els traços costumistes de com podia ser la vida a Tbilisi durant els últims anys de l’existència de la Unió Soviètica. Es diria que a Geòrgia el comunisme es devia viure en aquella època amb una certa relaxació «mediterrània». Tanmateix la pel·lícula deixa prou clar que la població vivia en el temor permanent d’una possible delació, fet que els convertia tots en policies «de facto» i que devia alleugerir la feina dels omnipresents agents de la KGB.

No deixa de ser alternativament dramàtic i ridícul que la repressió d’un règim converteixi en subversius tant l’església ortodoxa, com els discos dels Beatles o els paquets de Camel. D’aquestes privacions sorgeixen els monstres, de vegades involuntaris, com aquests terroristes destralers que, si no fos pel seu saldo final de víctimes, mereixerien protagonitzar una pel·lícula sarcàstica dels germans Coen.

«Ostatges» té personalitat i múscul en la seva posta en escena i es contempla sempre amb interès; però sense arribar a permetre la identificació. Per ironies de la Història, vuit anys després d’aquest carnatge, l’hermetisme de la Unió Soviètica fou abolit i el vol en classe turista a Occident esdevingué possible. La de coses curioses que hem viscut en tan poc de temps!

dijous, 7 de setembre de 2017

Fuck you, Albert (i 3)

Adoro la Watts.
Qui hauria de mirar «Twin Peaks: The Return»? Per descomptat, els admiradors del director no en sortiran defraudats, perquè la sèrie és pur Lynch desfermat i en llibertat plena. Els indecisos, per decidir-se, haurien d’estar disposats a sentir-se còmodes amb:
  • Múltiples exemples de «non sequitur», és a dir, escenes prolixes que semblen anunciar alguna nova trama i que no es desenvolupen posteriorment. O fins i tot subtrames senceres que no van a parar enlloc.
  • Activitats anodines mostrades durant més temps del que raonablement mereixen. Quants minuts aguantaríeu contemplant com el mosso d’un bar escombra el parquet?
  • Una comicitat que es basa en la impassibilitat davant de l’estranyesa pròpia o aliena (els admiradors de Keaton o Tati en sortiran afavorits).
  • Moments de fàstic, de violència, o d’horror físic, més eficaços per la seva proximitat a altres moments enganyosament amables.
  • Cinema experimental en vena i sense cap pal·liatiu. No dubto que a la televisió comercial no s’ha vist res comparable al capítol 3.8 de «Twin Peaks». Fins i tot qui no pensi mirar la sèrie sencera, hauria de contemplar aquests 58 minuts d’absolut WTF.
A canvi els espectadors fidels (especialment, si han refrescat les dues primeres temporades i el film "Fire Walk with Me") gaudiran també d’imatges anòmales però inoblidables (bona fotografia de Peter Deming), un disseny de so que es pura filigrana, una banda sonora farcida de «dream pop» (però també amb Nine Inch Nails i Eddie Vedder, tots en directe), moments extàtics, tendres, nostàlgics o romàntics (no us perdéssiu la gran escena d’amor del capítol 15), i en definitiva una de les experiències més catàrtiques i abassegadores que ha ofert la televisió en tota la seva història.

En el desenllaç, al bell mig d’un munt de referents creuats que faran orgasmar els «nerds» de guàrdia (o exasperaran els impacients), es pot descobrir una relectura agosarada d’Orfeo i Eurídice en clau de bucle. Podem salvar Laura Palmer o ja hem creuat la línia vermella a partir de la qual tot ha canviat per esdevenir pitjor? Aquest dies tothom parla de la setena de «Games of Thrones», entretinguda i espectacular (no ho negaré), però que mirada amb perspectiva no crec que mai assoleixi la categoria de clàssic. Sigueu agosarats, decanteu-vos per una sèrie que realment trenca esquemes (i cadenes de neurones): el futur és seu.

Això també passa a la sèrie.

dimecres, 6 de setembre de 2017

Fuck you, Albert (2)

Bellucci com a somni d'un vell no tan verd.
Sense potser pretendre-ho, només per les circumstàncies de la producció esdevinguda un quart de segle més tard, al visionat de «Twin Peaks: The Return» m’ha predominat un sentiment latent d’erosió i fatiga. Apart del lògic envelliment de tot l’elenc original (vint-i-cinc anys no passen sense deixar petja), la presència de la decrepitud i la mort es fa palesa de diverses maneres. Un personatge tan important com el del xèrif Harry S. Truman és absent degut a que l’actor Michael Ontkean ha decidit deixar l’ofici de la interpretació en anys recents. Robert Forster el substitueix molt bé en el paper del xèrif Frank Truman; però les postisses converses telefòniques entre els dos germans només subratllen l’insalvable buit que deixa Ontkean. El gran Miguel Ferrer arribà a enllestir les seves intervencions com a agent Albert Rosenfield, abans de sucumbir al càncer el gener de 2017. Més fràgils en pantalla, també podem contemplar les actuacions pòstumes de Warren Frost (el pare de Mark Frost) i Catherine E. Coulson, l’emblemàtica Senyora del Tronc. L’esperit maligne de BOB (Frank Silva), el Major Briggs (Don S. Davies) o Phillip Jeffries (David Bowie) moriren abans de l’inici del rodatge i només apareixen en imatges de gravacions prèvies. Tots ells, a més de Jack Nance, gaudeixen de capítol dedicat.

Amanda Seyfried en èxtasi
Abans d’arribar a Washington (l’estat, no el D.C.) «The Return» es passejarà per indrets tan variats i cosmopolites com Buckhead (South Dakota), Las Vegas (Nevada), New York (New York), Buenos Aires (Argentina) o París (France). De fet el primer capítol de la temporada és una perfecta iniciació a la sèrie amb una combinació completa d’elements desparions. Les seves parts més consistents (i llargues en minuts) pertanyen a Sam Colby, estudiant a Nova York, contractat per observar una capsa de vidre on mai no passa res (òbvia metàfora de la televisió), i a la investigació sobre l’assassinat de la bibliotecària Ruth Davenport a South Dakota, el cap de la qual ha aparegut unit a un cos masculí que no li pertany. Són motius que comencen suaus i acaben en punta; però que en principi no sembla que tinguin connexió amb res. Al final, casi que gairebé tampoc.

Cooper i Laura, as usual.
I és clar, tenim l’agent especial Dale Cooper atrapat al purgatori de l’Habitació Vermella, mentre el seu doppelgänger malèfic ha estat sembrant el caos durant vint-i-cinc anys de crims sense motiu. Quan l’autèntic Cooper aconsegueixi escapar de la seva presó metafísica, serà per ocupar el cos de Dougie Jones, un venal agent d’assegurances de Las Vegas. Tota la trama d’aquesta suplantació i el comportament idiota d’un Cooper que de sobte ha perdut qualsevol noció sobre el contracte social constitueix per a mi un dels punts forts d’aquest «The Return» (tot i que ha estat causa d’irritació per més d’un).

No crec que Kyle MacLachlan sigui l’actor favorit de ningú; però cal reconèixer que mai no ha estat tan bé, tan ajustat, i tan ple de sentit, com a «Twin Peaks». Aquí ha de fer un triple paper: el del jovial i enèrgic Cooper de cafè i pastís de cireres que tots estimem (i que trigarà bastant a aparèixer), el del seu sociòpata doble (de veu rebaixada un to), que transpira pur perill homicida, i el del beneitó pseudo-Dougie, hereu contemporani del Mr. Chance de Peter Sellers. En tots tres està exquisit.

Sortosament MacLachlan no està sol en interpretacions d’altura i aquí és de justícia remarcar Naomi Watts, que tant deu a «Mulholland Drive», en un paper completament diferent, per ancorar Dougie a la realitat com una vivaç Janey-E, esposa suburbana de conveniència. Grace Zabriskie i Robert Foster, ja mencionats, excel·leixen; com també ho fan en papers més petits Jim Belushi, Amanda Seyfried o Harry Dean Stanton. L’eficàcia del duet còmic interpretat per David Lynch i Miguel Ferrer potser no serà del gust de tothom; però almenys Ferrer s’ho curra força amb la tècnica del menys és més (i no li farem un lleig a un difunt, oi?). Richard Chamberlain, Michael Cera, Ashley Judd, David Duchovny, John Savage, Jennifer Jason Leigh, Tim Roth, Francesca Eastwood (la filla de) o Monica Bellucci potser no es llueixen tant, però són noms estel·lars que comparteixen tots ells una aureola mítica de cap de cartell i per això els consigno aquí.

Diane: l'original de Laura.
I llavors queda Diane, el personatge sense rostre al qual l’agent Cooper va dictar les seves investigacions en un ara vetust cassette durant les dues primeres temporades de «Twin Peaks». Calia revelar la seva identitat o era millor deixar-la a la carpeta de preguntes sense resposta? Potser no calia; però si el que obtenim a canvi és una resposta descomunal, com Laura Dern amb casquet de cabells platí i pantalons de pota d’elefant molt anys 70, diria que sí. I és que la Dern, una de les més fidels còmplices de Lynch, infon adrenalina en vena a cadascuna de les seves intervencions. El doble «punch» guanyador de Naomi Watts i Laura Dern és sense dubte l’arma no tan secreta d’aquest «Twin Peaks». Quin parell d’actrius genials obligades a donar-ho tot! La Watts es queda amb els petits gestos imperceptibles de l’alienació suburbana, la Dern amb les àries de bravura. Per déu, quin parell de mutis!!!

Me n'adono que no sóc gens subliminar, i que us estic recomanant la sèrie amb la fúria del convers. Anem bé.

dimarts, 5 de setembre de 2017

Fuck you, Albert (1)

[Aquest text conté «spoilers»; però només per a qui cregui que David Lynch i els «spoilers» poden conviure a un mateix univers].

Quan l’octubre de 2014 Showtime anuncià amb bombo i platerets una tercera temporada de la sèrie televisiva «Twin Peaks», l’excitació es feu tangible a les xarxes socials entre els acòlits de la «Nova Edat Daurada de la Televisió». Des de la seva conclusió el 1991, el serial de David Lynch i Mark Frost havia mantingut (si no augmentat) el seu estatus de sèrie de culte. El temps, que tot ho suavitza, havia fet perdonar que després d’una primera temporada brillant, «Twin Peaks» s’havia submergit en una segona d’erràtica i plena de passos en fals que havia empitjorat sensiblement així que es va revelar la identitat de l'assassí de Laura Palmer. El declini de les audiències, que ni el retorn al timó del propi Lynch va poder salvar, obligà a la seva cancel·lació el juny de 1991, un fet que el director mai no va acabar de pair del tot.

Després de les habituals dilacions que es produeixen quan interactuen productores televisives i creadors del morro fort, «Twin Peaks: The Return» va completar-se satisfactòriament al llarg del 2016 i va començar a emetre’s el 21 de maig de 2017 en format de sèrie de divuit capítols. Jo, que havia acabat més que fart d’algunes de les bajanades capricioses de la segona temporada original, vaig prometre’m que no m’aproparia a «The Return» ni en pintura. En el fons (digueu-me esnob i repatani) amb aquesta actitud m’estava distanciant de tota la colla de volubles passerells (també coneguts com «millennials»), que pensen que l’Univers fou creat el 1992.

De mica en mica vaig haver de corregir la meva dràstica decisió inicial, perquè (per totes les notícies que m’arribaven des de fonts fidedignes) «The Return» era una senyora peça de televisió, o un film rodat amb continuïtat i fragmentat en divuit parts, com no s’havia vist mai en el medi. Un ferm motiu per creure en aquestes asseveracions era que aquí (en contrast a les dues primeres temporades) Frost i Lynch havien escrit TOTS els guions i Lynch els havia dirigits TOTS, del primer a l’últim. O sigui que es podia parlar amb propietat d’una obra plenament d’autor(s).

Un cop vista, resumir què és «Twin Peaks: The Return» és una tasca d’una complexitat que em depassa; però el primer que caldrà advertir és que pren considerables distàncies respecte el programa original. Lynch, molest que els espectadors s’interessessin sobretot pels elements més fulletonescos de la trama, raciona molt les escenes ambientades al poble de Twin Peaks (que són minoria als primers capítols) i s’ocupa de defraudar les expectatives dels fans nostàlgics una vegada i una altra. Potser no serà una sorpresa que Sarah Palmer (Grace Zabriskie) hagi esdevingut una alcohòlica al·lucinada o que l’espectre de Laura Palmer (Sheryl Lee) hagi adquirit aires de matrona amb problemes de sobrepes; però és trist que Lucy i Andy Brennan (Kimmy Robertson i Harry Goaz), que solien ser una parella de beneits adorables, ara hagin derivat en idiotes irritants; o que l’angelical i sexy Audrey Horne (Sherilyn Fenn) aparegui com una malcasada, adúltera i amargada.

Només serà, avançada la sèrie, quan aquesta es reconciliarà amb el folklore tradicional de «Twin Peaks» en homenatge tardà als fans, quan totes les trames hi convergeixin al final del capítol 16. Segons com, «The Return» és bàsicament una llarguíssima digressió que prologa els dos darrers capítols (emesos simultàniament), on realment s’entra en matèria. I ho dic sense cap intenció crítica, perquè en el món del director no es poden buscar els mecanismes de la narrativa clàssica, sinó només la rara coherència dels somnis d’una sola persona que resulta ser el mateix Lynch.

Encara així, l’alternància de retribucions i frustracions es mantindran fins l’últim segon de l’últim capítol, que serà més nihilista que reconfortant; però, qui mira una sèrie de Lynch per obtenir respostes?


dissabte, 2 de setembre de 2017

Un món de metros: Milà (2)

La xarxa de metro més important d’Itàlia solia tenir un mapa bastant decent que recordava força el de Barcelona. Cinc anys més tard, tenim una nova línia, la M5, sense conductor; de 83 estacions hem passat a 113 i hi ha 132 quilòmetres de via; però el que marca la diferència és la introducció de les línies de rodalies. Com que totes elles, malgrat la diversitat de destins, passen per les mateixes vies i cadascuna té un color diferent, sembla com si la ciutat estigués travessada per múltiples arcs de Sant Martí. Apart de la sensació enganyosa que produeix sobre la potència del transport milanès, el conjunt estètic queda tan bonic com en un vestit de Missoni. Només s’haurien de fer mirar aquest verd pito que fa tanta nosa.

divendres, 1 de setembre de 2017

Francesco del Cossa

Sant Vicent Ferrer (National Gallery, Londres)
El llegir no sols no fa perdre l'escriure, sinó que també ensenya pintura. La novel·la "How to be both" d'Ali Smith (hi ha edició catalana a Raig Verd, "Com ser-ho alhora") m'ha descobert el pintor de Ferrara Francesco del Cossa (c.1430 - c. 1477). Es coneix poc de la seva vida i no gaire més de la seva obra. Apart del sant valencià de dalt i d'alguna coseta més, la seva reputació rau en els frescos que va pintar per a la família d'Este al Palazzo Schifanoia (o "Defuig l'Avorriment") als extramurs de Ferrara. Aquesta petita mostra de genialitat que ve a continuació és tot cosa seva.


dijous, 31 d’agost de 2017

Mort als pòstums


Poques qüestions més delicades que les que es refereixen a la gestió d’una herència i molt en especial al llegat d’un artista. La Història va plena de familiars plens de zel legítim que han fet amb l’obra dels seus difunts tota mena de manipulacions: del segrest, a la tergiversació, de la sobreexplotació a la censura. Un cop el mort és a la tomba, els seus desitjos poden ser interpretats a gust del consumidor. Ja Milan Kundera va escriure un recomanable assaig sobre aquesta qüestió («Els testaments traïts»); potser perquè el destí de tot testament és el de ser traït. El cas paradigmàtic que sembla sancionar la tradició de la traïció és el de Max Brod, marmessor de Franz Kafka. Si no hagués desobeït la petició del seu amic de condemnar tots els seus inèdits a les flames, potser a hores d’ara l’escriptor de Praga ens seria un perfecte desconegut, desconegut i tanmateix perfecte.

A l’altre costat de la balança tindríem les vídues ferotges, a l’estil de les de Borges o d’Hergé, que no en deixen passar una en qüestió de drets d’autor; o el fill penques de Nabokov, que va editar una col·lecció de fitxes gargotejades del seu pare com si fos la gran obra mestra inacabada.

I llavors tenim Terry Pratchett el qual, malgrat haver sigut diagnosticat d’Alzheimer el 2007, va demostrar tenir les coses molt clares fins gairebé el final, esdevingut el març de 2015. Coneixedor de com són d’atzarosos els destins dels inèdits, va estipular en el seu testament que el disc durs del seu ordinador fos col·locat al bell mig de la carretera i que una piconadora li passés pel damunt. Mort el gos, s’acabaria la ràbia, devia pensar.

M’assabento per The Guardian que aquest cerimonial de la destrucció va tenir lloc el 29 d’agost proppassat. L’executor fou Rob Wilkins, gestor del llegat de Pratchett; la piconadora va ser un veterà model de la casa John Fowler & Co anomenada «Lord Jerico»; i el lloc dels fets la Gran Fira del Vapor de Dorset. Contempleu ara la magnitud de la tragèdia.


L’autor té dos llibres pòstums, una col·laboració amb Stephen Baxter («The Long Utopia») i «The Shepherd’s Crown», la darrera novel·la de Discworld. Amb tota seguretat els va deixar enllestits abans de dinyar-la; en tot cas, si hi ha llibres sospitosos, seran els hipotètics que vindran publicat més endavant. Els típics conspiranoics de la Internet ja diuen que el disc dur de la foto pertany a la tecnologia de l’any de la picor i que Pratchett (o el seu fantasma) ens amaga coses.

Que alci la mà qui no amagui coses.


dilluns, 28 d’agost de 2017

Lluny d’Itàlia


Dels premis Llibreter del 2017, coneixia i havia gaudit amb «Els Estranys» de Raül Garrigasait, en canvi no havia sentit parlar de «Estirpe» del sard Marcello Fois, editat per Hoja de Lata de Xixón i molt ben traduïda per Francisco Álvarez. A posteriori he descobert que l’habitualment acerb Gregorio Morán li havia dedicat una elogiosa «Sabatina» al llibre, una frase de la qual apareix convenientment a la faixa: «Pocos libros, en los últimos meses, me han producido ese pálpito de estar leyendo una joya». Sent una mica malpensats es podria sospitar que el fet que Morán i l’editorial comparteixin pàtria asturiana haurà influït favorablement en la ressenya; però ho passaré per alt, perquè la novel·la efectivament és notable. És un cas que justifica l’existència del premi Llibreter, guardó sense el qual probablement ens hauria passat desapercebuda aquesta «Estirpe».

El llibre respon d’entrada al format de la saga familiar —és la primera part d’una trilogia— que s’inicia a finals del segle XIX i abastarà fins a finals del XX. S’ambienta a Nuoro en el cor de Sardenya i el protagonitzen Michele Angelo i Mercede Chironi amb tota la seva descendència. Michele i Mercede són orfes sense fortuna, ell aprenent en una forja, ella minyona de casa bona. El seu matrimoni anirà prosperant econòmicament gràcies a la perseverança i la manca d’ostentació de la seva bona fortuna; però la desgràcia els colpirà una vegada i una altra fins a fer perillar la continuïtat de la nissaga.

Tot i que el llibre conté personatges ben delineats i mencions a fets històrics esdevinguts entre 1889 i 1943, el seu estil s’allunya de les novel·les històriques a l’ús i adopta un to mític, gairebé bíblic. El caràcter esquerp i ferreny de l’illa de Sardenya infon a «Estirpe» una atmosfera molt especial, que presenta la nació italiana com una font de conflictes aliens, si no una anomalia llunyana; mentre que el país, la contrada, sembla encara el pati de joc dels deus antics.

Això es tradueix en una narració carregada de «literatura» (pel seu ús forçat del llenguatge), amb anades i vingudes en el continu temporal, i un to sentenciós o bé portentós (de vegades incomprensible (o poètic, a gust del consumidor)). Però Fois l’encerta més que l’erra, amb paràgrafs tan bons com aquest.
De cualquier modo, en esta farsa de criaturas encadenadas Michele Angelo representa la excepción que hace que la regla sea inconsistente… Poco se sabe de él, solo que debió de ser el fruto de un abrazo consumado entre bambalinas: su padre, quién sabe cómo se llamaba, habría sido un carbonero llegado de la península; su madre, una nativa hija de nadie, tal vez una criada. Es un hecho que ella no supo que estaba embarazada hasta el momento de dar a luz y que él nunca llegó a saber que había sido padre. Y es también un hecho que en aquel rincón del mundo olvidado por cualquier clase de divinidad lo habitual era parir cosas peludas de escaso peso, mientras que ella dio a luz un fardo de blanco y oro, tan hermoso como el Niño Jesús de un belén.
Més enllà, o més ací, de fràgils qüestions de gust (no sóc gaire amic d’expressions poètiques); diria que «Estirpe» és una novel·la amb prou personalitat com per merèixer una visita i fins i tot una cohabitació duradora.

dissabte, 26 d’agost de 2017

Un món de metros: Los Angeles (2)


Qui podia imaginar que la ciutat de l’automòbil per definició continuaria apostant pel transport públic? Si el 2010 eren 62 les estacions de metro, ara ja en són 86. Com que la xarxa ha de cobrir una gran superfície, el seu disseny es desplega sense complicacions ni gestos forçats. M’hagués agradat que el traç de les línies tingués una mica més de gruix. En la seva versió actual queda un conjunt una mica desmaiat.

divendres, 25 d’agost de 2017

Les minories


És el que té posar-se en mans d’un viatge organitzat: el fet de sacrificar algunes decisions ètiques en benefici de la comoditat. Així que, si el programa dels últims dies del «tour" per Myanmar anunciava una visita a les «minories», la meva única preocupació va ser que aquestes denominades «minories» no visquessin a l’extrem més estrenu d’un pronunciat pendent (poc excursionista que sóc). Inquietud vana, perquè cap d’aquestes minories es trobava a més de mitja hora per carretera d’un aeroport. O sigui que tampoc havia de ser l’experiència antropològica de les nostres vides; però com a catalans experimentats, prou sabem que de vegades una minoria inclou milions d’animetes.

Concretant una mica més, a Myanmar —país budista per definició—, queden encara algunes tribus animistes o recentment evangelitzades per protestants, que vesteixen robes tradicionals i mostren un elevat nivell de ronya. Amb un Starbucks i un Zara que s’inaugura amb ritme mensual, la cosa no durarà gaire. Però de moment les visites produeixen una considerable vergonya aliena i, francament, no tinc cap excusa vàlida per ser-hi present.

Un suposat guia local controla amb fèrria autoritat els moviments de les dones (els homes semblen ser sempre els eterns absents). Quan els dona llum verda, es desencadena un sòrdid comerç de braçalets de plàstic barats possiblement fabricats al barri de Fondo. Aquestes minories ètniques residuals, que tot just ara estan descobrint els beneficis de l’escolarització i la salut pública, semblen actuar com mones de fira de joiosa passivitat davant de la nostra tova aquiescència. El seu modus vivendi és vergonyós, però em temo que a això s'han vist reduïts per la nostra intrusió turística. En el futur procuraré no reincidir.


dimarts, 22 d’agost de 2017

Les religions no són bones

Ocells asfixiats
Encara que no ho entengui, no tinc grans problemes per respectar que les persones sentin la necessitat de posar una divinitat al bell mig de les seves vides. Al cap i a la fi, cadascú se soluciona la transcendència com pot. Em costa més, en canvi, acceptar la versió social i organitzada d’aquestes mateixes creences, allò que solem anomenar religió. En algun moment del passat remot vaig emetre la famosa (?) «boutade»: l’única religió bona és la religió morta; i cap ni una de les experiències posteriors m’ho ha desmentit.

Aquest paràgraf previ el vaig escriure a principis d’agost, tot just acabat de tornar de les vacances a l’Extrem Orient, sense sospitar que era imminent el salvatge atemptat de la Rambla. Per tant, no m’agradaria ara que s’interpretés com un gest d’islamofòbia per a rucs; quan catòlics, jueus, mormons, hindús, sikhs, sintoistes, protestants, zoroastristes i animistes mereixen una ració similar de bufetades quan es posen «farrucos».

De fet, l’objecte de la meva invectiva havia de ser el budisme, «la religió sense Déu» (com anuncien les agències de viatges), la més ben considerada pels indocumentats universals del bonisme sense fronteres. No sé a què respon la seva bona fama (potser a una campanya de relacions públiques molt ben pagada?) A qualsevol que pregunteu, fins i tot a algú que no sigui Richard Gere, us respondrà que el budisme és només pacifisme i àpats vegans.

Després de dues setmanes a Myanmar, país budista per definició, no ho tinc gens clar; perquè he llegit entre línies mostres de sexisme, fanatisme i maltracte animal. Així, mentre que ser monjo és un estat civil desitjable, que gairebé tots els mascles experimenten, encara que només sigui durant un parell de dies (com una «mili» idiosincràtica), les monges (que també existeixen, vestides de rosa inevitable) no deixen de ser religioses de segona categoria.

Vam assistir, en un monestir que compta amb més de mil religiosos entre professos i aspirants, al ritual diari del lliurament del dinar. Cada dia una família diferent s’erigeix en font nutrícia de la institució i, per marcar l’esdeveniment, organitza un banquet paral·lel per amics i coneguts, no gaire lluny del que seria un bateig o una comunió. La dieta dels monjos, apart del previsible arròs bullit, vam observar que incloïa també ingredients tan discutibles com les patates xip, els pastissets industrials i les gominoles.

Pel que fa a la defensa animal, encara es pot visitar a les vores del llac Inle un monestir popularment conegut com «el dels gats que salten». Afortunadament, en anys recents els monjos han decidit ocultar les piruetes dels seus felins, tot i que havia sigut la seva principal font d’ingressos. Als carrers de Yangon encara es poden trobar ocells anxovats en una gàbia, llestos per a una cerimònia ritual d’alliberament. Primer els fas esclaus, després els anomenes lliberts.

Com ja he dit, Myanmar és un país majoritàriament budista, amb una presència residual de tribus animistes que tenen totes les de perdre (properament els dedicaré un apunt) i una minoria musulmana que representa un 4,3 % de la població. Es tracta bàsicament dels rohingya de l’est del país, víctimes de «progroms» nacionalistes per part dels molt «pacífics» budistes predominants. El nostre guia de viatge particular sostenia que tots ells eren refugiats recents de Bangla Desh sense cap dret d’arrelament a la zona, i fins i tot una figura tan respectada com la Premi Nobel de la Pau Aung San Suu Kyi no s’ha molestat ha alçar una de les seves elegants celles per defensar-los. Un món en el que els budistes fan la vida impossible als musulmans segurament serà del gust d’alguns. Ironies de la vida.

En un nivell més superficial, podríem discutir quina és la religió més kitsch de totes. Hindús i testimonis de Jehovà serien al pòdium sense possibilitat de rèplica; però els budistes potser es mereixen tots els premis (us heu adonat que la iconografia catòlica no inclou cocodrils?).


dilluns, 21 d’agost de 2017

Les set caputxetes i el llop

La sequera de l’oferta cinematogràfica del mes d’agost obliga a decisions una mica desesperades, com és anar a veure una pel·lícula de Sofia Coppola, cineasta que em cau particularment malament (anar a veure «The Emoji Film» ja hauria sigut directament suïcida). Si m’irrita la noia Coppola és perquè la totalitat de la seva obra, tant d’actriu com de directora, s’ha centrat en un únic tema: les dissorts que comporta ser una nena de bona família, un problema que podeu comptar que em queda lluny.

Almenys aquest «The Beguiled» escapa una mica de les seves constants habituals a més de tractar-se d’un «remake» de la pel·lícula del mateix títol que un jove Clint Eastwood va rodar amb Don Siegel al principi de la seva etapa post-Sergio Leone. Com que no conec la primera versió (molt ben considerada per la crítica), només puc conjecturar que la visió de Coppola imposarà una mirada més femenina a la faula del soldat de la Unió malferit que és acollit en un pensionat de senyoretes sudistes.

En tot cas, les possibilitats que ofereix la història per mostrar un llop calculadament depredador i una colla de gates en zel de la forma més tòrrida possible queda malbaratada per un tractament superficial dels personatges que mai investiga a fons les seves motivacions. No gosaria dir que els actors estan malament: Colin Farrell i Nicole Kidman estan a l’altura del que es pot esperar d’ells, mentre que Kirsten Dunst és l’única que s’arrisca una mica. Les quatre actrius infantils —Oona Laurence, Angourie Rice, Addison Riecke i Emma Howard— potser són les que més mereixen una menció especial.

«The Beguiled» és, això sí, una pel·lícula molt bonica de mirar (tot i que un pèl llepada). Philippe Le Sourd retrata un bosc encantat de boires i molses i uns interiors il·luminats exclusivament per espelmes. Les actrius tendeixen a disposar-se en quadres plàstics encisadors (vegeu, si no, el pla final). De vegades el nivell no queda lluny d’un reportatge per a «Vogue».
 

diumenge, 20 d’agost de 2017

Un món de metros: Lisboa (2)

No és que la xarxa prèvia hagi crescut gaire. Només la línia vermella s’ha prolongat de forma visible fins arribar a l’aeroport (o intersecar amb la blava per l’altre extrem). Tot plegat són quatre línies i 55 estacions. Res d’espectacular, si no es tractés de Lisboa, una ciutat amb una màgia particular que mai es fonamenta amb dades objectives.

Em continua enamorant la seva selecció cromàtica que, amb petits matisos, evita amb elegància la gamma parxís. I els logos que caracteritzen les quatre línies: el gira-sol, la gavina, la caravel·la i l’orient de la brúixola. Només m’incomoda la incorporació grisa de les línies de rodalies que apunten a l’exterior de la ciutat. Però, com diria John Donne, cap home és una illa. I una xarxa de metros encara menys.

dissabte, 19 d’agost de 2017

Genocidis i altres piruetes

No em penjaré cap falsa medalla i confessaré d’entrada que, com a lector adolescent de la revista Pilote («Le journal d’Asterix et Obelix»), unes de les pàgines que em saltava olímpicament eren les dedicades a les aventures de Valérian i Laureline, potser perquè la ciència-ficció no era llavors la meva fal·lera principal (ni ho seria mai, per què us he d’enganyar?) La sèrie de molt llarga vida (1967 - 2010), escrita per Pierre Christin i dibuixada per Jean-Claude Mézières, gaudeix en el present d’un prestigi sempre creixent i és una reconeguda font d’inspiració d’una altra celebrada «space opera» ideada per un tal George Lucas una dècada després.

En dia tan atziac per a Barcelona com aquest divendres 18 d’agost em convenia una mica d’escapisme aneuronal, i el prestidigitador Luc Besson semblava un bon guia, com indicava la seva recent «Lucy»: una excitant diversió eixelebrada, molt baixa en calories, però farcida de compensacions barates. Per no parlar de Scarlett Johansson.

D’entrada, «Valerian and the City of a Thousand Planets» es presenta immillorablement bé. Els seus primers trenta o quaranta minuts són una successió de paisatges lisèrgics, personatges alienígenes dissenyats a la perfecció i escenes d’acció tan excitants com conceptualment incomprensibles. Tota aquesta auspiciosa carta de presentació es va espatllant gradualment per culpa d’un guió inepte, una durada de dues hores i quart que cap trama justifica i una interacció de la parella protagonista que no funciona de cap de les maneres.

Dane DeHaan és un bon actor, incapaç d’interpretar el xulo-piscines de mandíbula quadrada que hauria de ser Valerian. El seu Valerian és més aviat un "junkie" ploricós amb conjuntivitis al fons dels ulls. Mentrestant, Cara Delevingne, va apilant maó a maó una carrera digna de celebració, sense que ni ella mateixa es denomini actriu. Al seu voltant un munt de noms prestigiosos en papers indignes de la seva celebritat. Ethan Hawke, Rutger Hauer, Rihanna o el músic Herbie Hancock amb prou feines es guanyen els seus cinc minuts de fama.

Comença il·lusionant, acaba avorrint.


dimecres, 9 d’agost de 2017

Les dones de quaranta anys

Aquest exemple exemplar de dona de quaranta anys sembla la revisió en ple segle XXI de la protagonista de «¿Qué he hecho yo para merecer esto?». El marit, primari i insensible, i el barri més enllà de la M30 semblen ser els mateixos; però ara la heroïna té les faccions familiars de Maribel Verdú. Es tracta d’«Abracadabra», el darrer film del bilbaí Pablo Berger, qui després de dues pel·lícules tan dissemblants com «Torremolinos 1973» i «Blancanieves», sembla intentar una hibridació de les dues amb una barreja agosarada de comèdia costumista i faula amb tocs fantàstics.

Carmen (Maribel Verdú) és una mestressa de casa en un barri obrer de Madrid. Casada amb Carlos, un mascle ibèric de manual (Antonio de la Torre, acostumat a brodar aquest tipus de papers), que li dóna més disgustos que satisfaccions. En el casament d’un cosí, un número d’hipnotisme amateur sembla canviar-li el caràcter a Carlos, que ara esdevé un marit atent i detallista. Però, i si no fos l’hipnotisme el responsable del canvi, sinó que es tractés d’una possessió diabòlica?

«Abracadabra» és una comèdia arriscada que, en la seva inusual barreja d’ingredients, no s’assembla a cap altra. Els seus escenaris hiperrealistes —el local on se celebren casaments, el saló de ball, el bar de barri, el supermercat…— tenen un toc agressivament estilitzat, que en el disseny de vestuari de Paco Delgado entra de ple en el descarrilament. Hi ha personatges que són pura truculència, com el Dr. Fumetti, dentista hipnotitzador, que encarna amb aires d’ensinistrador de puces l’ínclit Josep Maria Pou. Hi ha seqüències d’horror evocat (la visita al pis en venda) o de fàstic físic (l’escena protagonitzada per un recuperat Saturnino García). Hi ha també moments de surrealisme inesperat, com les al·lucinacions simiesques del pobre Carlos.

No estic segur que Berger controli totalment el seu material i cap al final diria que el guió se li embulla innecessàriament. És en tot cas una proposta atrevida que mereix respecte i atenció. De la Torre està particularment versàtil i Verdú demostra una vegada més (per si algú ho dubtava) que domina la càmera i es deixa estimar per ella com poques actrius del país. Doneu-li una oportunitat.

dimarts, 8 d’agost de 2017

Les dones de cinquanta anys

En la visió clàssica de la feminitat, quan la dona arribava a la cinquantena, tota la feina que s’esperava d’ella quedava necessàriament enrere i un cop acomplertes les seves funcions reproductives i aglutinadores del nucli familiar, no li quedava més que anar morint amb discreció sota l’empara tutelar d’algun mascle amb dret de parentiu. Ho il·lustren molt bé un parell d’estampes clàssiques, titulades respectivament «Les âges de l’homme» i «Les âges de la femme», que escenifiquen peripècies vitals quasi totalment contraposades. Mentre que l’home només apareix acompanyat de la dona als 20 (quan festeja) i als 30 (quan procrea); la dona, tret de la infantesa, sempre existeix en relació als altres, sigui com a festejada, com a jove mare, com a sogra, com a àvia, com a mainadera dels nets o com a destinatària de la pietat filial.

Tot això no m’ho invento; m’ho ha ensenyat una pel·lícula de l’actriu i cineasta Blandine Lenoir, que es titula «Aurore» («50 primaveras» és el vulgar títol en castellà), i que intenta fer una mica de justícia a les dones que arriben a la cinquantena en ple segle XXI. L’Aurore del títol la interpreta la prodigiosa i polifacètica Agnès Jaoui —actriu, guionista, directora i cantant; monument vivent del cinema francès—, aquí ocupada per les desgràcies pròpies de l’edat: des dels fogots de la menopausa, fins les dubtoses prestacions eròtiques dels companys coetanis, passant pels repetits errors de les filles.

Per a bé o per a mal, el guió intenta deixar els personatges en llibertat, i tret d’algunes coincidències improbables, tot flueix amb naturalitat i la mínima dosi d’artificis. En un món ideal hi hauria lloc per millorar la trama; però l’intent resulta inútil davant de la presència carnal i tan humana de la Jaoui. Cada segon que ella ocupa la pantalla és un regal per l’espectador. I un argument per a la defensa: les dones de cinquanta anys tot just eclosionen i floreixen, com no ho havien fet mai abans en la Història de la Humanitat.

On connait la chanson.


dilluns, 24 de juliol de 2017

Dunkerque (2): realisme i propaganda

Confesso que el cinema de Christopher Nolan, per molt espectacular que acostumi a ser, sempre m’acaba irritant pels seus aires de transcendència impostada, mai plenament justificada. Tinc per tant la satisfacció de declarar que «Dunkerque», el seu darrer film, m’ha semblat una obra molt apreciable i, de moment, el cim de la seva filmografia.

La història és coneguda, si més no perquè ja la vam veure ahir a «Their Finest» i concerneix a l’evacuació de les tropes aliades, atrapades a les platges de Dunkerque a finals de la primavera de 1940. De forma no lineal se’ns explica l’acció des de tres punts de vista i tres marcs temporals diferents. El segment dedicat a la platja transcorre durant una setmana i relata els diversos intents, sovint frustrats, d’abordar algun vaixell per part d’un jove soldat, únic membre supervivent de la seva companyia. La part dedicada al mar segueix durant un dia la peripècia d’un navegant civil que, per iniciativa pròpia, decideix anar a rescatar soldats a l’altra banda del canal. Per últim, la porció aèria s’esdevé durant una hora i té com a protagonistes tres spitfires en missió per dissuadir els avions de la Luftwaffe que estan bombardejant la platja.

Bravo per l’audàcia d’aquesta estructura narrativa, tot i que de vegades es fa estranya l’alternança de dia i nit, de temps núvol i de ple sol. En algun moment m’he sentit desconcertat i crec que em caldrà un segon visionat per decidir si el complex muntatge és coherent o conté algun forat. És en tot cas un gran experiment visual, amb molts pocs diàlegs i (juraria) pocs efectes digitals. Fotografia superlativa del grandíssim Hoyte van Hoytema i un disseny de so de treure’s el barret.

El guió del mateix Nolan evita tant la visualització de l’enemic alemany (tret dels seus Stukas) com el rerefons biogràfic dels seus personatges (tret del que interpreta Mark Rylance), de manera que tot «Dunkirk» esdevé una excitant lluita per la supervivència. Que els actors tinguin poc a tallar no vol dir que no estiguin molt al seu lloc; i aquí tant cal destacar als veterans (Cillian Murphy, Kenneth Branagh, el mencionat Rylance, o Michael Caine (fetitxe de Nolan) com a veu en off); com els acabats d’arribar, des del debutant Fionn Whitehead, fins a Harry Styles (que solia ser cantant de la «boy band» One Direction).

El meu problema més gran amb «Dunkirk» és la banda sonora de Hans Zimmer, que sovint martelleja amb voluntat manipuladora unes escenes que ja serien enervants sense la seva presència. El gos de Pavlov hauria protestat.

El meu segon problema més gran amb «Dunkirk» és que l’apetitós Tom Hardy apareix gairebé tota l’estona amb la cara tapada. No patiu, ho superaré. I més que un problema és una perplexitat el to final de la pel·lícula, que exalta la resiliència del poble britànic i apel·la al mateix temps a la solidaritat internacional, especialment a la que invoca una intervenció dels Estats Units. Es tracta d’un missatge que hauria resultat molt pertinent si «Dunkirk» s’hagués estrenat el 1940; però que en l’actualitat no saps si prendre-t’ho com una defensa del Brexit o què.

Tant se val. Aneu-la a veure. La pel·lícula és molt bona i només dura 106 minuts, que en els temps que corren és tota una benedicció.

diumenge, 23 de juliol de 2017

Dunkerque (1): propaganda i veritat

Temps estranys els que ens han tocat viure, on la cartellera de la setmana comparteix dues pel·lícules sobre la fugida de Dunkerque a principis de la Segona Guerra Mundial. La més improbable de les dues es titula «Their Finest» (o «La seva millor història») i la dirigeix la irreductible danesa Lone Scherfig, de la qual vam adorar el paisatge humà de «Italià per a principiants», «Morgan es vol suïcidar» o «Una educació».

Londres 1940, en plena guerra i amb la població civil amenaçada per bombardejos constants, Catrin Cole (Gemma Arterton) comença a treballar com a escriptora de diàlegs per films de propaganda al Ministeri d’Informació. Després d’entrevistar dues germanes bessones que van prendre la barca del seu pare per intentar participar en el rescat de les tropes a Dunkerque, fins que una avaria del motor els ho va impedir, Catrin decideix transformar aquest incident fallit en un inspirador relat d’heroisme modèlic.

«Their Finest» és en molts sentits un drama britànic típic, amb excel·lents interpretacions, perfecta ambientació d’època, tragèdia i comèdia utilitzades amb elegant mesura i una història d’amor que defuig la passió. Afortunadament és moltes coses més. Com per exemple, la dificultat que les dones sempre han tingut per obrir-se pas en un món d’homes, fins i tot en una circumstància tan singular com és la guerra, quan tot els homes joves són al front. La pobra Catrin ho té cru perquè la prenguin seriosament: la confonen successivament amb una caçadora d’autògrafs i una secretària, mentre que el seu marit (tot i que és ella la que sosté la llar) fa com que no s’adona de la seva vida professional. El film és doncs, en primer terme, la descripció de l’evolució d’una dona cap a un ple domini dels seus recursos. Té sense dubte un clar component feminista i aporta, a més, un personatge de lesbiana, arquetípica però contemplada amb molta simpatia.

«Their Finest» és també una enèsima reflexió sobre la veritat i la ficció. El guió de la pel·lícula sobre les bessones heroiques de Dunkerque va canviant al ritme dels incidents del rodatge, i quan més traeix la realitat més eficaç és com a eina de propaganda. A les escenes finals, hi ha una connexió clara amb «Els viatges de Sullivan» de Preston Sturgess, quan els espectadors del galliner contemplen amb l’emoció a flor de pell el cúmul de mentides reconfortants que Catrin els ha servit. De vegades es diria que les mentides són necessàries.

Malgrat tot, molt conscient que la ficció ha de tenir un sentit, però que la vida no el té de cap de les maneres, la pel·lícula que habita Catrin (i que figura que és «la realitat») és plena d’accidents i morts sense sentit (que potser ofendran als espectadors d’expectatives més tradicionals). Arterton, que només coneixia d’un dels Bond pitjors («Quantum of Solace»), està perfecta; però Bill Nighy, com a vell actor a la recerca d’una darrera oportunitat, es berena «cum laude» totes les escenes on intervé.

«La seva millor història» ofereix molt més del que prometia. Bona tarda de cinema.

dissabte, 22 de juliol de 2017

Un món de metros: Kuala Lumpur (2)

El metro de Kuala Lumpur (Malàisia) no ha canviat gaire des del 2010, si més no ha perdut els seus colors pastel de princesa Disney i ha accentuat el seu caràcter aracniforme. Que tot això no tingui cap importància reflecteix molt bé la poca presència a l'imaginari col·lectiu d'un concepte de país anomenat "Malàisia".

divendres, 21 de juliol de 2017

Horaci rellegit

Versió de 2017
Més de vint anys enrere (el 1995, en concret), els experiments formals potser no estaven a l’ordre del dia, però eren molt més freqüents (o així ho recordo) del que ho són avui. «El món d’Horaci», la primera novel·la de Vicenç Pagès, exhibia amb generositat i desvergonyiment els recursos brillants d’un narrador dotat que encara no havia estat posat a prova i que feia servir la literatura com el seu tren elèctric particular en una multitud de registres, que funcionava més com un catàleg que com un text cohesiu.

En el seu nivell més superficial relatava la convivència a una torre de Gràcia de tres estudiants universitaris durant cinc cursos consecutius (el que solia considerar-se una carrera). Els protagonistes eren en Max, en Berto i el mateix Horaci (obès, vestit amb bates de quadres i ple d'opinions contundents, hereu evident de l'Ignatius Reilly de "La conxorxa dels enzes"). També hi havia l’Ymbert, que no vivia al pis, però que de vegades exercia de narrador. Cada capítol contenia un text central que s’esdevenia a una de les estances de la casa: escenes costumistes de decoració d’interiors, d’àpats, de festes i de relacions amoroses variablement fallides. Aquests fragments encara brillen per la seva frescor desacomplexada, plena d’expressions en argot que, malgrat els seus diversos nivells, són totalment comprensibles:
En Max surt amb un cinc de bastaixos. Una de dos, o me llevo a esa mujer o vol fer saltar la manilla, si és que no té un semifallo directe. També pot ser que vagi de desconcertant, o que faci veure que no té estratègia, tot i que em consta que en sap un ou. L’Horaci m’indica amb un gruny que ja tardo. Mato precipitadament amb un sis de bastaixos i, ara sí, miro la Curri, que fa una ganyota i em mostra les seves dents un xic massa separades. No fa cara de tenir gaires còpecs, però amb les dones no se sap mai. Mentrestant, l’Horaci ha mort amb una miserable puta. La penya es guarda els trumfos per al final.
Entre moltes altres coses més —llistes, fitxes de llibres, un intercanvi epistolar imaginari, un article de revista, una carta al director—, el llibre és una perfecta càpsula en el temps de la ressaca olímpica posterior al 92 (recordeu els iogurts Chambourcy?) Foren els últims anys d’innocència abans de la irrupció irrefrenable dels telèfons mòbils i la xarxa global. Almodóvar encara podia aspirar a ser «queer» i l’existència d’Alan Parson era un fet consumat. Precisament, un dels fragments més estupends de la novel·la és el que relata la trobada eròtico-circumstancial entre en Max i una nímfula gimnàstica i romanesa que habità temporalment a la Vila Olímpica. Les descripcions prèvies de les variades complexions de les esportistes és un festival pirotècnic que ja justifica la lectura de tot plegat.
Hi havia les negres veloces (100 i 200 metres i tanques, sobretot), gaseles d’ungles griffith i natges-d’eben envernissades amb líquids lubrificants, nord-americanes (Sandra Farmer-Patrick, punt de confluència de les humides mirades prismàtiques de Montjuïc), jamaicanes, cubanes, nigerianes, negrasses amb quàdriceps inversemblants i glutis palpitants, contribuint a fer més desitjables formes i corbes trempades fins al punt just de la tolerància, panxells d’acer (la sang baixant-hi com als ràpids del Volga, Horus, així, dum-dum), aplicat a un orgasme podia ser devastador.
«El món d’Horaci» confessa sense vergonya el seu deute a «El pèndol de Foucault» d’Umberto Eco, o com (només amb un petit impuls) podem creure que tot està connectat per lligams invisibles i que qualsevol teoria conspirativa és fàcil de justificar. La lliçó magistral del professor Deulofeu, el moment més àrid del llibre i on s'exposa la seva tesi de forma massa nua, apunta a que la veritat, o això que insistim a anomenar realitat, és en mans de qui l'explica. En aquell any 95 els amos de la veritat eren els mitjans de comunicació de masses, encapçalats per la televisió. Llegit avui pot sonar càndid o insuficient, però assenyala ja el camí que prosseguiria la WorldWideWeb i companyia en el descobriment de la post-veritat.

«El món d’Horaci», llegit a principis d’estiu del 2017, encara s’aguanta la mar de bé, no tant per la teoria com per la seva joiosa pràctica. El seu autor escriuria més endavant millors novel·les (voto per «Els jugadors de whist»); però cap altre llibre tan eixelebrat i excitant.

dijous, 20 de juliol de 2017

El naixement de Saul (i poca cosa més)

Suggerència de presentació (imatge que no trobareu a la sèrie)
«Better Call Saul», l’spin-off de «Breaking Bad», arriba a la seva tercera temporada en una posició diria que complicada. Si la primera temporada va gaudir del benefici de la sorpresa (i del bon gust de boca que ens havia deixat la sèrie mare), la segona va començar a exasperar-nos amb situacions que no duien enlloc i un to sovint soporífer. Per reviscolar l’interès de l’espectador, els seus creadors Vince Gilligan i Peter Gould han optat per una solució senzilla però efectiva com és la de començar a mostrar els punts de connexió amb «Breaking Bad».

Així fan aparició per primer cop Gus Fring (Giancarlo Esposito) i els seus emblemàtics «Los Pollos Hermanos»; s’intueix de quina manera va acabar Héctor Salamanca en una cadira de rodes; i, el més important de tot, s’explica com Jimmy McGill s’inventà el seu alter ego de Saul Goodman. Tot plegat molles de pa per dissimular que la temporada no és res de l’altre món. Continuen els enfrontaments entre Jimmy i el seu germà Chuck, les relacions conflictives de tots dos amb la firma HHM, i els esforços de Jimmy i Kim per tirar endavant un nou bufet. Per cert, la relació sentimental entre Jimmy i Kim ha de ser una de les menys apassionades de la història de la televisió.

Mike Ehrmantraut prossegueix amb les seves trafiques il·legals, sempre al marge de la trama principal. La seva presència només s’explica perquè lliga amb el món de la droga que es desplegarà amb tot luxe de detalls a «Breaking Bad»; però no deixa de semblar superflu. Com em sembla que ho són els flash-backs i els flash-forwards de les vides dels protagonistes. Els guionistes estan molt cofois amb les seves creacions i no s’adonen que, a més, han de fer que els hi passin coses interessants. Per a mi, per exemple, tota la subtrama sobre la hipersensibilitat electromagnètica de Chuck ha arribat a un punt que ja no l’aguanto més (sortosament el darrer capítol suggereix que no l’hauré d’aguantar més).

«Better Call Saul» continua incloent imatges potents i una atractiva fotografia, prístina com la llum del desert. Brilla quan Jimmy es mostra com el barrut engalipador de bon cor que és, sempre oscil·lant en el seu propi pèndol moral. El cinquè capítol, «Chicanery», és el millor de la temporada i se centra en el judici inhabilitant que pateix Jimmy davant del col·legi d’advocats. Si es fan bé, els judicis filmats són infal·libles. Semàfor vermell, per contra, als actors que figura que són mexicans, però que parlen l’espanyol amb tantes penes i treballs.

Veurem la quarta temporada, prevista pel 2018? Segur que sí. No diuen que l’ésser humà és l’únic que ensopega quatre vegades amb la mateixa pedra?

dimecres, 19 de juliol de 2017

Horaci redux


Té la seva particular lògica que en algun moment de la seva carrera un escriptor veterà decideixi revisar la seva obra primerenca per oferir-ne una versió que es beneficii de l’experiència acumulada. Quan Quim Monzó l’any 1999 recollí tota la seva obra contística a «Vuitanta-sis contes», aprofità per depurar-ne el llenguatge sense trair l’essència dels relats. Fa poc Lluís Maria Todó anunciava una nova versió escapçada i millorada (diu ell), exclusivament electrònica, d’«El joc del mentider», la novel·la que li proporcionà la seva primera celebritat. Igualment, l’any passat Empúries reeditava «El món d’Horaci» (1995), la primera novel·la de Vicenç Pagès Jordà —tan poc llegida com mitificada, diu la publicitat—, amb el text lleugerament qüestionat i posat al dia.

Confessaré que els tres exemples precedents —els contes de Monzó i les respectives novel·les de Todó i Pagès— pertanyen per a mi a l’àmbit dels més grans plaers recents als quals pot assolir el lector en català. Què cal fer doncs, quan ja disposes als prestatges de la teva habitació de les edicions originals d’aquests llibres? Edicions que t’han proporcionat una satisfacció estètica tan completa, que adquirir la versió «definitiva» et sembla un experiment superflu, redundant i potser catalitzador d’hubris mil.

Mentre em debatia en aquest petit oceà de dubtes, vaig topar-me a la meva biblioteca (la «Agustí Centelles» del carrer d’Urgell) amb la versió 2.0 d’«El món d’Horaci». Així m’he respost retòricament que, quan els autors s’ho repensen, cal esperar un temps prudencial i recórrer després al préstec bibliotecari (o fins i tot inter-bibliotecari) per poder llegir les seves segones o terceres intencions, mig secretes i de franc.

Aquest «El món d’Horaci» (2016) presenta a la coberta la mateixa famosa fotografia de Robert Jackson sobre l’assassinat d’Oswald que vèiem el 1995, tot i que ara «respira» més, malgrat la reducció de format (215 mm x 150 mm, contra 217 mm x 140 mm). El disseny actual d’Empúries prescindeix dels blocs en colors pastel que emmarquen la informació bàsica de la portada, i el text del llom —que abans anava de dalt a baix, ara s’enfila com una mala cosa. Per qüestions de progrés en els sistemes operatius, els arxius que formen el text principal abans s’anomenaven amb el format «nom.extensió» de Microsoft, mentre que ara presenten un nom compost típic de l’era del tot s’hi val (i morin els formalismes!). Així PARAULES.RC esdevé PARAURC, SVETLANA.MAX esdevé SVETMAX i BIQUINI.BER és BIQUIBER. Direu que sóc nostàlgic, però abans tot s’entenia millor.

Com a mostra de triomf final del matriarcat, l’artista abans conegut com Vicenç Pagès ara firma com Vicenç Pagès Jordà, tot i que escrigui si fa o no fa el mateix llibre. I com que «El món d’Horaci» pertany al gènere de «l’objecte trobat» [Pagès descobreix uns arxius misteriosos a l’ordinador de la feina, els quals esdevindran el cos de la novel·la], en aquesta nova versió distingeix tipogràficament (en cursiva), el pròleg «inevitable» i l’apèndix, que figura que els ha escrit ell, de la resta.

L’avatar 2016 d’«El mon d’Horaci» es complementa amb dos textos nous, marcats també per una tipografia diferent. L’un és un colofó erudit i correcte, però una mica innecessari d’Enric Sullà: una ressenya positiva d’amic, que no calia incloure al volum. Pel que fa a «Vint-i-un anys després», el text que ha escrit Pagès per explicar la reedició, situa el llibre en el context de la seva obra futura, però no aclareix quins criteris han guiat el resultat final d’aquest mateix volum (tot i que suggereix un decidit ús de la tisora).

Després d’una comparativa de textos relativament breu, he arribat a la conclusió que, tret d’algunes depuracions del llenguatge que arriben amb l’edat, el novel·lista madur ha escapçat algunes brometes juvenils, ha redistribuït fragments i ha expurgat el text d’errors flagrants (no era Joe Strummer qui destrossava la seva guitarra a la coberta de «London Calling», si no Paul Simonon i el seu baix elèctric). Malgrat que les abundoses notes a peu de pàgina corregeixen i expliquen el que no acaba de quedar clar del llibre, persisteix l’error que confon Charles Manson amb James Mason (només un d’ells va ser a la «Lolita» de Kubrick). No gosaria denunciar-ho com un error involuntari, perquè tota novel·la post-moderna neix vacunada contra l’error pel seu inherent relativisme en matèria de punts de vista i en Pagès és, a més, astut com una guilla.

Li calia a «El món d’Horaci» un vestit nou? Per no sortir de l’arxiu BIQUIBER: que el nen ros ara sigui pèl-roig, que l’home pelut ara sigui baix o que el biquini vermell ara sigui verd, té cap importància transcendental? De cara al lector, probablement no; tot i que l’autor haurà quedat segurament més descansat. Encabat són detalls sense més importància.

I què n’opina el relector, entretant, vint anys després? Demà (o demà passat) en parlaré.