dissabte, 15 d’abril de 2017

Un món de metros: Moscou (3)

Passem al tercer «round». El primer va ser realista i el segon, esteticista. No sé si la xarxa de Moscou ha crescut gaire entretant; em temo que encara viu de les rendes de les seves arquitectures versallesques subterrànies. El seu tret fonamental és aquesta línia perfectament circular que, riu-te’n de l’ovalada «Circle Line» londinenca, no acaba de tenir explicació.

Quan opines sobre el mapa de metro de Moscou, sempre et fa por que algú se senti provocat i acabi declarant una Tercera Guerra Mundial. O ja anàvem per la Quarta?

divendres, 14 d’abril de 2017

Realitat alternativa

Scott, Weisz, Wilkinson, en aquest ordre
Corren temps difícils per a la veritat, quan hi ha tanta gent que no s’avergonyeix de rebutjar la realitat, si aquesta li espatlla el discurs. Va ser el flamant president del primer país del món lliure qui va adduir l’existència de «alternative facts» per modificar el nombre de persones que van assistir a la seva presa de possessió. Però podríem parlar igualment d’obscurantistes que sostenen que la ciència afirma que els nens tenen penis i les nenes vagina; o de professionals del basquet que creuen que la terra és plana; o de curanderos que et curen el càncer amb una infusió d’enciam. Sembla que triomfa la idea que totes les opinions són igualment respectables i que pensar el contrari és un atemptat a la llibertat d’expressió.

Per tot això és tan oportuna i necessària l’existència d’un film com «Denial» («Negació»), potser no una obra artística superlativa, però sí una bona lliçó cautelar. La pel·lícula explica el cas real de Deborah Lipstadt, una professora americana d’estudis sobre l’Holocaust, demandada per libel per l’historiador anglès David Irving, a qui havia acusat de negacionisme sobre l’extermini jueu i de simpaties envers Adolf Hitler. La demanda s’ha executat davant de la justícia britànica perquè allí, a diferència dels Estats Units, no existeix la presumpció d’innocència i haurà de ser l’acusada la que hagi de demostrar que l’Holocaust realment va produir-se.

El que segueix és un sòlid drama judicial, on el director Mick Jackson (que tingué el seu moment de glòria amb allò de «El guardaespatlles») es limita a no espatllar res. El prestigiós dramaturg David Hare firma un guió tan didàctic com ple de matisos, on s’aborden qüestions importants que van molt més enllà de la puixança del neofeixisme: des de la funció de les omissions de l’historiador fins a l’explotació interessada de les víctimes (o la seva humiliació), des dels límits de la llibertat d’expressió fins els límits del respecte. «Denial» també funciona molt bé com «procedural» jurídic, que remarca la diferència entre la mesurada manera de fer britànica i la impetuosa bel·licositat dels americans. I fins i tot es permet una acrimoniosa crítica de l’establishment jueu del Regne Unit, al qual presenta covardament conciliador.

De segur el film no seria tan recomanable si no comptés amb una colla d’actors que, ajudats pel guió, et munten un personatge amb el que et pots identificar amb mig gest i dues frases. Entre els quals Andrew Scott i Mark Gatiss (o Moriarty i Mycroft a «Holmes»), omnipresents a l’audiovisual anglès actual. Rachel Weisz, qui per descomptat és molt més atractiva que la Deborah Lipstadt original, sempre dóna bé el paper de dona universitària, i aquí (que l’obliguen a la passivitat) fa goig veure com crema per dins. Però els triomfadors absoluts són dues velles guineus de l’escena: Tom Wilkinson i Tim Spall. Wilkinson juga en el bàndol dels bons i per això és més fàcil empatitzar-hi; però Spall, amb les seves faccions de llop astut, amaga un perill considerable. Bravo pels dos eximis!

Fidel a la seva idiosincràsia anglo-saxona, la pel·lícula es desenvolupa de forma cristal·lina; però sense grans cops de teatre sentimentals. Els amants del Hollywood més convencional trobaran a faltar un clímax; però sempre hi ha moments on és preferible que la civilitat venci el melodrama.

dijous, 13 d’abril de 2017

Un crim burgès


Yasmina Reza, autora teatral mundialment consagrada i acompanyant de Nicholas Sarkozy en pretèrites campanyes presidencials, mostra el seu flanc més feble (crec) en la seva faceta de novel·lista. «Babylone/Babilònia», publicada enguany a Anagrama, tant en català com en castellà, va ser receptora l’any passat del prestigiós premi Renaudot, un fet que, un cop acabada la lectura, em sembla inexplicable.

Una narradora innominada, que s’acaba dient Elizabeth, ens explica innombrables detalls de la seva vida trivial i benestant, tot i que, de manera telegràfica, es suggereix que aviat es produirà un daltabaix, probablement criminal. La mort al veïnat, que diria Jaume Sisa, acaba afectant la trama, però sempre d’una manera raonable i civilitzada. Aquest no és territori policial, sinó més aviat el del teatre de tresillo, on Importa més la rèplica assenyada que no pas l’angoixa culpable. Com passava a «Art» o a «Un Déu salvatge», un petit fet quotidià acaba desencadenant un conflicte difícil de controlar.

El conflicte, si és que aquí hi ha algun conflicte, té a veure amb la correcció política i el benestar animal. Es llegeix amb fluïdesa i una raonable ració de plaer; però al final deixa un desagradable regust a «què m’ha estat intentant explicar aquesta dona?» No sé què és el que se m’ha escapat, però ja veieu que aquesta «Babilònia» no m’ha aportat quasi res.

dimecres, 12 d’abril de 2017

Revolta al Vaticà


Era d’esperar que el debut de Paolo Sorrentino en els serials televisius no podia semblar-se a res d’altre i la veritat és que no ha decebut. «The Young Pope», la sèrie de deu episodis que ha escrit i dirigit per la HBO sobre l’arribada d’un nou papa al Vaticà és com a mínim desconcertant.

Lenny Belardo (Jude Law), arquebisbe de Nova York, és elegit papa als 47 anys i decideix prendre el nom de Pius XIII. Malgrat la seva joventut i un atractiu físic que fins i tot ell reconeix, les seves primeres decisions mostren un tarannà integrista i poc donat als gestos populistes. Per a desesperació del Cardenal Secretari d’Estat Angelo Voiello (Silvio Orlando) i la cap de màrqueting del Vaticà (Cécile de France), refusa el marxandatge de la seva imatge, es nega als viatges i a les aparicions públiques i amb els seus discursos apocalíptics està començant a alienar la cristiandat. Serà possible que el nou papa, en el fons, no cregui en déu?

Al voltant del pontífex sorgeixen altres figures igualment importants, començant per la germana Mary (Diane Keaton), que va criar Belardo a l’orfenat i que ara és cridada a exercir de secretària personal. O el Cardenal Spencer (James Cromwell), antic mentor de Belardo i aspirant frustrat al papat. I encara Esther (Ludivine Sagnier), esposa d’un guàrdia suís amb problemes d’esterilitat, o el mestre de cerimònies Bernardo Gutiérrez (Javier Cámara) qui, de mica en mica, es va guanyant la confiança del jove papa.

Cal dir que de tots aquests elements Sorrentino només en treu profit dramàtic de tant en tant. Sovint oblida els seus personatges en llimbs temporals per recuperar-los dos capítols més tard, si s’en recorda; perquè al director napolità el que realment el perd és l’estètica. I certament no veureu sèrie més visualment espaterrant que aquesta, amb escenaris d’impacte (la Capella Sixtina, la plaça de Sant Pere o la plaça de Sant Marc), «tableaux vivants» de mongetes esplaiant-se i gàrgoles cardenalícies extretes de «Roma» de Federico Fellini. Amb el gran plus d’una fotografia hiperrealista de l’habitual Luca Bigazzi, que contrasta amb continguts francament surrealistes, de realitat augmentada o paral·lela. Per no parlar de la banda sonora, sempre eclèctica i en primer pla als films de Sorrentino; aquí s’hi barregen Schubert, Bartok, Max Richter, Belle and Sebastian i Andrew Bird, entre l’exquisidesa i la pura intrusió.

Malgrat les arítmies del guió, «The Young Pope» encara conté moments de trempera retòrica i permet que un bon actor, com és Jude Law, brilli dins d’un personatge que és bàsicament una incògnita. Gràcies siguin donades a l’oportunitat que se li ofereix a Diane Keaton a interpretar un paper per sobre de les bajanades que actualment li ofereixen. I Cécile de France (paradoxalment, belga de Namur) fa sempre de bon mirar. Encara que jo em quedaré amb les  febleses encarnades en el descomunal Silvio Orlando i amb la humanitat cada dia més ecumènica del nostre enorme Javier Cámara.


Confessaré que el que més em molesta aquí és el persistent leitmotiv freudià de la pèrdua dels pares. La sèrie en fa francament un gra massa com a motor emocional. Però com que ja està assegurada la segona temporada, no negaré que, malgrat les crítiques, no podria estar més content i àvid de veure-la.

dimarts, 11 d’abril de 2017

Literatura passejada

"Informe per a l'acadèmia" de Franz Kafka
Per a una persona com jo, a qui agrada tant la literatura com la cartografia, potser no hi ha millor regal que el llibre «Trazado. Un atlas literario» de l’il·lustrador americà Andrew DeGraff (Impedimenta, 2016). La idea de partida és com a mínim original: prendre una col·lecció d’obres mestres de la literatura universal (amb preferència de la literatura anglo-saxona) i convertir-les en un o més mapes que reflecteixin tant el marc espacial de la història com la progressió dels personatges dins de la trama.

Primers capítols del viatge de Huckleberry Finn
Cada títol està precedit per un breu assaig introductori de Daniel Harmon que serveix de guia al lector, especialment útil si no has llegit mai l’obra que s’il·lustra. Però el que importa realment són les dobles pàgines, sovint bigarrades, que recullen l’univers dels títols representats amb imatges realment atractives. Alguns títols es presten naturalment a aquest joc, especialment els que consisteixen en el relat d’un desplaçament, com és el cas de «L’Odissea», «La volta al món en 80 dies» o «Les aventures de Huckleberry Finn». D’altres presenten un escenari únic i el que es reflecteix és el moviment dels personatges dins d’aquest escenari. Així, cinc pàgines successives ens mostren les anades i vingudes dins del castell d’Elsinor durant els cinc actes de Hamlet; i de forma equivalent es representen els desplaçaments dins de la ciutat de Londres dels personatges principals del «Conte de Nadal» de Charles Dickens.

"El turó de Watership" de Richard Adams
Tot i que el nivell estètic és sempre molt alt, els mapes guanyen en atractiu quan més imaginatives són les solucions. «Robinson Crusoe» conté dos mapes de la mateixa illa: el primer és una amenaça farcida de perills encara per descobrir, mentre que el segon presenta la petja ordenada de la civilització. «Orgull i prejudici» és una ciutadella plena de torres comunicades per una mena de muntanya russa que reflecteix els vaivens de la fortuna social i sentimental. La visualització del conte de Shirley Jackson «La loteria» serà esborronadora per a tothom que l’hagi llegit; mentre que «La biblioteca de Babel» de Borges només podia ser formulada com un infinit desert fractal. Cap però més audaç que un poema fet imatge d’Emily Dickinson, on finalment es comprèn que «Trazado» no busca tant el sentit literal com una emulació visual del transport del lector durant l’acte de la lectura.

Una delícia per a il·lustrats, on també hi figuren Beckett, Kafka o Melville.

"Els que abandonen Omelas" d'Ursula K. Le Guin

dilluns, 10 d’abril de 2017

Impromptu literari amb fons d’humor


D’ençà que vam llegir «Picadura de Barcelona», en aquest blog som molt partidaris de l’escriptura torrencial d’Adrià Pujol Cruells (i excuseu el plural majestàtic que ens surt tan natural). Per això, el pas lògic més conseqüent ha sigut llegir-li «La carpeta és blava», la seva publicació més recent (LaBreu, febrer 2017). Es tracta d’un text que barreja l’assaig i la narrativa, combinació contranatural, però no necessàriament supèrflua.

L’afer principal del que s’ocupa «La carpeta és blava» és el de l’humor, una matèria de la qual ha escrit un fotimer de gent sense haver arribat mai a una definició de consens, prova que ens trobem davant d’una qüestió no precisament fàcil. Més encara quan Pujol Cruells intenta delimitar un tipus d’humor molt específic de l’Empordà, identificat per l’acte de «collonar»: una provocació foteta, agressiva i molt masculina, que darrera de la seva aparent hostilitat funciona com element cohesionant a nivell local.

Les tesis sobre l’origen de l’humor i les característiques específiques del «collonar» són exposades per un narrador (alter ego de l’autor) durant una llarga nit d’alcohol, sonsos i droga davant un interlocutor quasi mut i canfanguí. Els seus arguments són tan fluids com poc consistents i es diria que, igual que sosté una postura, podria defensar-ne la contrària. Per fortuna, Pujol Cruells és prou agut per no caure en boires místiques de l’essencial empordanès, ni en la dimonització de l’ocupant barceloní, i se’n fot de les dues tendències amb encomiable sentit de la justícia.

Per descomptat tot això està escrit amb una llengua lliure i dúctil, acrobàtica, que no tem emprar cap mena de registre —del més baix al més alpí— i que es complau en la incorrecció i l’idiotisme (en els dos sentits de la paraula). Per això resulta tan xamós llegir-lo. I també per la seva cintura retòrica, és clar.
—D’acord. Els experts que s’hi posin fulles. Per a mi, el nom sí que fa la cosa. No pot ser que un castellà del pilot, que de les papallones en diu mariposas i de les maduixes en diu fresas, en el fons del fons pensi en el mateix que jo, senti el mateix que jo, evoqui perfums i bimbirimboies igual que jo quan anomena les coses. No ho puc demostrar, però això no té cap importància. I no estic dient que un castellà penetri les coses menys que no pas jo, amb el seu idioma, tan bonic quan es desencastella. Simplement, dic que les penetra diferent.
—No.
—Sí. Per això, dedicar-se a la traducció a mi em sembla una variant del suïcidi (quan es fa en llibertat) o una variant del servilisme (quan depèn de pensaments únics). S’ha de tenir molta fe, en tot cas, per traduir. Perquè tenim els
zánganos i els abellots, d’acord, són el mateix, una penya peluda que brunzeix. En aquest sentit, hi ha una cita del lingüista Edward Sapir, dels anys vint, que em va quedar gravada: «Quan es tracta de la forma lingüística, Plató camina juntament amb el porquerol macedònic; Confuci, amb els salvatges caçadors de caps d’Assam». Molt bé. Però què passa, si en altres indrets dels abellots en diem «borinots», «bufa-forats» o «vagarros»? Aquesta és la màgia del llenguatge. I si aquí de l’humor tribal en diem «collonar», això indica que és únic, una possessió, i també vol dir que no està en venda, per no dir que traduir-lo seria una temeritat.
—Ets un patriota. És l’únic que entenc de la teva xapa.
Aquesta odissea nocturna de loquacitat desencadenada, i puntejada per algun incident pintoresc amb senglars, és ben mirat precisament el mateix format de «Picadura de Barcelona», encara que aquí amb una mica més de voluntat teòrica. Potser ara que Pujol Cruells ja ha demostrat que és capaç de fer servir una prosa tan incontinent com ben afinada, és hora de demanar-li que introdueixi algun grau de disciplina, abans que no se l’acusi del pecat de la facilitat natural. Suggereixo constricció oulipiana o poema narratiu a la manera de Puixkin. O, en el pitjor dels casos, vella i tradicional novel·la.

diumenge, 9 d’abril de 2017

Amors descompassats

«Your Name», l’anime de Makoto Shinkai basat en la seva pròpia novel·la, ha resultat ser un dels films de més èxit del cinema japonès: el quart que més ha recaptat dins del país en tota la seva història i l’anime que ha guanyat més diners internacionalment. Això per no parlar de l’èxit de crítica i els guardons conseqüents (Sitges inclòs). El crític Jordi Costa escrivia al seu Facebook al respecte: «ATENCIÓN: Obra (muy) cumbre».

«Your Name» (quin títol més insípid!) ens presenta la història de dos adolescents —Taki, un noi que viu a Tòquio, i Mitsuha, una noia que viu en un poble de muntanya a la vora d’un llac— que, de forma inexplicable, comencen a intercanviar-se els cossos. L’autoreconeixement dels cossos canviats propicia algunes situacions de comèdia fins arribar a un principi d’acord per tal de gestionar la situació de la forma menys incòmoda possible. Amb el que no compten és que, apart de viure separats per la distància, també ocupen temps lleugerament desfasats. Per acabar-ho d’arrodonir, un cometa s’apropa a la terra i promet provocar una catàstrofe.

Tot aquest complicat argument està narrat de forma tan confusa com dinàmica o sigui que predisposa a passar per alt els forats del guió. Tot i això el clímax llarg i extenuant, amb l’heroïna patint un munt de sàdiques caigudes, es resol sense més explicacions i encara allarga el metratge en una mena de temps mort que m’ha fet esperar una conclusió amarga. Però no, això és ficció per adolescents, i com ja es podia sospitar des del principi, acabarà triomfant l’amor, encara que sigui des de la improbabilitat.

Confessaré que a mi l’estètica anime no m’atrau gaire; però Makoto Shinkai mostra indubtables virtuts visuals, especialment en les escenes més fantàstiques (la caiguda dels meteorits, la connexió entre els dos temps a través de la corda trenada). Fabuloses són també la juxtaposició ràpida d’escenes urbanes hiperrealistes o la bellíssima atenció als petits detalls, tan pròpia de la cultura japonesa. Però aquesta faula enrevessada no deixa de tenir un to pueril amb freqüent tendència a la dissonància tonal; per no parlar dels clips musicals «super pop» escampats al llarg de la trama. No, decididament no tinc edat per aquestes coses. O no tinc edat per aquest gènere en concret, perquè films com «Finding Dory», «The Minions» o «Zootopia» em van fer perfectament feliç.

Qüestió apart és que hem anat a veure «Your Name» al cinema Phenomena, aquesta sala del carrer Pare Claret que és un veritable regal pels cinèfils, amb la seva pantalla gran, amb cortines que es corren i descorren com enlloc més de Barcelona, la seva projecció curosa, les butaques confortables i un preu imbatible per les estrenes. El senyor que tallava les entrades ens ha dit «Prepareu-vos per plorar»; i, encara que no hem plorat ni gota, m’ha agradat el detall. Feia temps que no contemplava una platea tan gran plena fins la bandera; feia temps que no em topava amb un aroma de crispetes tan potent; feia temps que no presenciava un aplaudiment tan general al final de la projecció. Cal dir que la majoria del públic de la sala jo l’hauria classificat dins de la trentena; però és que actualment l’adolescència arriba més i més tard.

dissabte, 8 d’abril de 2017

Un món de metros: México DF (2)


Des de l’anterior visita, la segona xarxa més gran del continent americà ha crescut moderadament (ara 225 quilòmetres de vies i 195 estacions); però el seu mapa continua fent la sensació que acaba de produir-se un terratrèmol que ha desconjuntat les línies.

Per demostrar que les coses es poden fer millor Richard Archambault ha dissenyat a instàncies de Mark Ovenden una proposta més harmònica, que recupera a més els pictogrames que identifiquen cadascuna de les estacions, una característica diria que única entre els metros del món.


divendres, 7 d’abril de 2017

Narcocorrido

Kalashnikovs, sombreros charros i hipopòtams nans.

A casa, quan ens hi posem, no fem les coses a mitges, i si era qüestió de llegir Juan Pablo Villalobos, no podíem deixar de banda el seu debut, «Fiesta en la madriguera» de 2010. La novel·la tracta un dels temes més recurrents de la ficció mexicana, com és el narcotràfic; però ho fa des de l’inusual punt de vista d’un nen de 10 anys. En Tochtli (sí, els noms dels personatges són tots molt «ètnics») és el fill d’un cap de la droga, amb el que viu tancat en una mansió-fortalesa, envoltat de criats, sicaris, prostitutes i polítics corruptes. Tochtli ha crescut sense mare en aquest ambient enrarit i violent i ha desenvolupat una manera de contemplar el món que converteix la seva presó d’or en el paradigma de la normalitat.

A Tochtli li agraden els barrets, els samurais, la guillotina i els francesos. I ara li ha demanat al seu pare un hipopòtam nan de Libèria, encara que es tracti d’una espècie en perill d’extinció (què no faria el seu pare per atendre els seus capricis…) Però el que més li agrada a Tochtli és llegir diccionaris i fer llistes de paraules favorites i difícils, com ara «sórdido», «nefasto», «pulcro», «patético» o «fulminante»; una cosa ben diferent és que sàpiga utilitzar-les correctament. I és així com, entre una percepció alterada de la realitat i una utilització errònia del vocabulari, el relat de Tochtli esdevé trasparent, significatiu i extremadament còmic. Per no dir que és una troballa estilística de primer ordre.
En realidad hay muchas maneras de hacer cadáveres, pero las que más se usan son con los orificios. Los orificios son agujeros que haces en las personas para que se les escape la sangre. Las balas de las pistolas hacen orificios y los cuchillos también pueden hacer orificios. Si se te escapa la sangre hay un momento en que el corazón o el hígado dejan de funcionarte. O también el cerebro. Y te mueres. Otra manera de hacer cadáveres es con los cortes, que se hacen también con los cuchillos o con los machetes y las guillotinas. Los cortes pueden ser pequeños o grandes. Si son grandes separan partes del cuerpo y hacen cadáveres en cachitos. Lo más normal es cortar las cabezas, aunque, la verdad, puedes cortar cualquier cosa. Es por culpa del cuello. Si no tuviéramos cuello sería diferente. Puede ser que lo normal fuera cortar los cuerpos a la mitad para tener dos cadáveres. Pero tenemos cuello y ésa es una tentación muy grande. En especial para los franceses.
«Fiesta en la madriguera» és breu, brutal, divertida i brillant. Amb hipopòtams nans. Delirant en suma. La millor introducció a l’obra d’aquest gran autor.

dijous, 6 d’abril de 2017

Concurs (sense premi)

Em podríeu dir on es troba, a Barcelona, aquesta mostra d'art públic mural? Qui ho endevini no se'n durà cap pernil.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Fracassar amb estil

Sanz i el seu representant
Potser perquè va ser estrenada en un canal privat, malgrat les bones crítiques que ha rebut, «¿Qué fue de Jorge Sanz? no ha tingut tots els espectadors que mereixeria. Va ser ideada pel propi Sanz amb el director David Trueba en un moment que tots dos es trobaven sense feina i, donades les condicions del seu naixement, el pressupost va haver de ser mínim, fet que confereix a la sèrie proximitat i frescor. Per exemple, va ser rodada amb una petita càmera i so directe, de manera que les escenes de carrer es van realitzar sense aturar el tràfic i amb autèntics vianants fent de figurants inadvertits.

El motor de la sèrie és l’aparent decadència de la carrera de Jorge Sanz, un actor que, com qui no vol la cosa, ja fa gairebé quaranta anys que treballa davant de les càmeres. Tot basant-se en experiències reals seves o d’altres companys de la professió, els guions juguen amb una versió exagerada de la imatge pública de Sanz i el presenten com a faldiller, bevedor, politoxicòman, informal i mal actor. No se li pot negar al protagonista la seva valentia a l’hora de riure’s d’ell mateix amb tanta esportivitat i cal reconèixer que, tot i no ser un intèrpret actualment gaire valorat, ningú millor que ell per brodar un Jorge Sanz de dicció confusa i permanent cara de ressaca.

Coprotagonitza la sèrie el desconegut Eduardo Antuña, en el paper de l’entranyable però incompetent Amadeo Gabarrón, que abandona el negoci dels formatges per dedicar-se a representar Sanz. Junts formen una deliciosa parella còmica, destinada a recórrer un via crucis d’ofertes laborals cada vegada més degradades; pelegrinatge puntuat per efímeres aventures amoroses, visites de les ex-parelles i els fills, tripijocs monetaris i alguna humiliació de caire físic.

La primera temporada, del 2010, consta de sis episodis d’uns 35 minuts, cadascun d’ells caracteritzat per algunes constants formals. Així cada capítol comença per una seqüència extreta d’un dels títols de la vasta filmografia de Sanz, seqüència que resulta ser un somni del qual l’artista desperta (mai sobre un llit convencional) en sentir el telefon que truca. Altres bromes recurrents es refereixen a l’escassa altura de l’artista, a la seva manca de compromís polític, o a que la seva millor interpretació va ser la de «Valentina» (1982), quan tot just començava.

La segona temporada (2016) i la tercera (2017) són en realitat sengles llargmetratges que reprenen els temes apuntats als sis capítols anteriors i ofereixen noves perspectives. A la de 2016, titulada més o menys, «Actor feliz. ¿Qué fue de Jorge Sanz? 5 años después», retrobem el nostre heroi amb totes les esperances posades en remuntar la seva carrera mitjançant una adaptació teatral de «L’home que estimava les dones» de François Truffaut, amb Helena Furiasse de coprotagonista. Hi ha tota una deliciosa subtrama sobre la germana amb síndrome de Down d’Amadeo (Natalia Abascal), on la precisa intenció de Trueba fa mofa de la Marca Espanya i fins i tot involucra Vargas-Llosa i (actual) senyora en la riota. Impagable també l’escena de teràpia col·lectiva entre actors traumatitzats per circumstàncies diverses.

La de 2017 es diu «Buena racha» i, per primera vegada, ens ofereix un Jorge Sanz triomfant, capaç de rodar anuncis de cafè molt ben pagats (com si fos un George Clooney d’abast nacional), però també de seguir Fernando Trueba fins a Budapest per rodar la seqüela de «La niña de tus ojos». Potser el seu canvi de sort es deu a la decisió d’haver acomiadat l’inútil d’Amadeo i haver-se passat a una agent d’artistes, depredadora típica. Aquest capítol ens ofereix el regal visual de la preciosa Úrsula Corberó; però també la imatge més trista dels camps de refugiats sirians a les fronteres hongareses, el reflex més imperfecte de la vella Europa.

«¿Qué fue de Jorge Sanz?» compta amb un planter d’intèrprets veritablement impressionant dins del panorama ibèric. Suposo que la majoria hi intervé per amistat i per ganes de conya. Alguns, professionals o no, fan papers de ficció, com la Rosa Boladeras (l’ex catalana), Ayanta Barilli (directora de sucursal bancària) o l’escriptor Álvaro Pombo (propietari dels cafès Sanchidrián). Però la majoria actuen sota el seu propi nom i se n’en foten amb perversitat de la seva idiosincràtica imatge pública. Inclogueu aquí Santiago Segura, Willy Toledo, Loles León, i fins i tot il·lustres difunts com Carlos Larrañaga i Juan Luis Galiardo.

Abans he parlat d’un Jorge Sanz triomfant. Em temo que, vist el final de la sèrie, no ho serà. Si aquest drama televisat continua amb els fracassos de Sanz, jo només seré capaç d’exclamar iupi! i demanar-ne més!

dilluns, 3 d’abril de 2017

Munyim Barcelona


Barcelona és una vaca. Una vaca cega, però de la bona llet, per descomptat. Els llibres sobre Barcelona funcionen i fins i tot donen beneficis editorials, perquè cada vegada som més els jubilats, que entretenim els nostres anys crepusculars en pràctiques barcinofíliques; per tant en Jorge Carrión decideix escriure’n un de més, o li ho encarreguen. I l’ajuntament de la ciutat el coedita. En castellà es diu «Barcelona. Libro de los pasajes» i el firma Jorge Carrión. En català es titula «Barcelona. Llibre dels passatges» (traducció de Maria Llopis i Freixas) i el firma un tal Jordi Carrión (com abans es deia Carlos Dickens o Emilio Zola). Tots dos, a Galàxia Gutenberg.

El títol s’inspira (atenció que és referent cultural de primer ordre que farà callar els badocs) en el «Llibre dels passatges», projecte mai consumat de Walter Benjamin, i com a excusa única utilitza aquestes estretes vies de pas de circulació restringida, que són els passatges de la nostra ciutat. Direu que els passatges no donen per a tant, i tindreu tota la raó, que per un d’interessant en trobareu tres d’anodins o directament horrorosos; però en Carrión té un propòsit i no hi haurà qui l’aturi fins que no completi les tres-centes pàgines estipulades.

Dels passatges en diu alguna cosa, no ho puc negar, encara que no he sabut trobar el motiu pel qual va saltant pels barris sense ordre ni concert, de Montjuïc a Horta i tira perquè et toca. També acudeix sovint a l’hemeroteca i qualsevol notícia de «La Vanguardia» o «El Periódico» amb la paraula «pasaje» a dins ja li serveix per inflar el volum amb una mica de palla. I després, quan ja no disposa de més material, es desplaça als veïnatges o a les concomitàncies, o a les insinuacions, encara que el concepte «passatge» quedi ja molt lluny del text. Per exemple, se m’escapa quina relació tenen els elefants més famosos del zoo amb els passatges de Barcelona, però Carrión no fa distincions a l’hora de seleccionar anècdotes, algunes ben conegudes per qualsevol interessat en la ciutat i d’altres més obscures.

L’aportació més personal consisteix en algunes investigacions a peu de carrer i fragments d’intenció més literària, sovint en forma de llistes exhaustives. Les entrevistes amb els habitants dels passatges, tant si són famosos (Ouka Lele, Eduardo Mendoza, Benedetta Tagliabue) com si són anònims, tenen el valor de l’experiència viscuda, tant per part de l’autor com dels interlocutors i és l’únic que m’ha atret d’aquest «Llibre dels passatges». Les divagacions literàries, en canvi, satisfaran més o menys segons el gust de cadascú, però m’ha semblat que deien una cosa, com podien dir la contrària, tan febles eren en el seu argument.

Potser perquè ja he llegit força títols sobre la matèria, aquest «Llibre dels passatges» m’ha semblat una mica redundant, una mica prescindible. Només li agraeixo que em descobrís el fenomenal carrer Aiguafreda d’Horta, un passatge en tots els sentits, excepte en el nom.

I una observació final. Tot i que en el text són mencionats, a la bibliografia no apareix cap enllaç als seus blogs, de manera que cartògrafs barcelonins online tan perspicaços com Enric H. March i Peter Cowley queden un xic menystinguts. És el tradicional fervor per la cultura impresa davant de les eines d’informació digital.

dissabte, 1 d’abril de 2017

Un món de metros: Madrid (2)


El metro de «nuestra cabeza y casal» creix que és un «contento». Ja van per les 301 estacions i els 293 quilòmetres de vies, i la cosa no sembla que s’hagi d’aturar en un futur proper. La versió del mapa que vaig publicar el 2009, crec que me la vaig inventar, perquè no he trobat enlloc eco d’artefacte tan horrorós.

Per dissenyar el complicadíssim mapa del metro de Madrid, s’ha de tenir una ànima intrèpida i molts ovaris. Segurament no hi haurà manera possible de sortir-se’n amb elegància, per molta Helvetica que hi posis. Anomalies com el metro lleuger o el bucle de Metrosur tampoc ajuden. Ni un riu Manzanares que sembla una nova línia blau clar.

Atenció a les taques verdes dels parcs: el clàssic Retiro, rectangular; la Casa de Campo, pentagonal; i rodó el trempat Parque de Juan Carlos I. Enmig del cor de les tenebres destaca la taca vermella i mercenària que es denomina «Vodafone Sol». Però què vols d’una ciutat que tenia un teatre Häagen-Dazs, que ara és diu Caser-Calderón?

divendres, 31 de març de 2017

A la glacera no se senten els teus crits

«Fortitude» és un «thriller» de la Sky Atlantic que es va estrenar el gener de 2015 amb 12 episodis. Enguany s’ha passat una segona temporada d’uns altres 10, però encara no l’he vista. Fortitude és una comunitat fictícia d’unes 700 persones a les illes Svalbard de la Noruega àrtica, on conflueixen persones de diverses nacionalitats, encara que a la pantalla tothom sol parlar en anglès. En el primer capítol se’ns informa que el lloc és molt tranquil i que el crim és pràcticament inexistent, signe inequívoc que els cadàvers no trigaran a amuntegar-se, com així acaba succeint.

Rodada en realitat a Islàndia, un punt fort d’aquesta sèrie és l’ambientació en uns paratges monumentalment desoladors, on la neu, el gel i el mar configuren relleus d’una bellesa que talla l’alè. Paisatges, per cert, on cal transitar sempre amb el fusell a l’espatlla, perquè hi ha un os polar a cada cantonada. Aquest entorn, juntament amb el sentiment de comunitat aïllada, és el que dota de personalitat a «Fortitude»; però també un tractament morós i una mica morbós de la trama que Simon Donald, l’autor del guió, emparenta amb David Lynch.

Confessaré que vaig començar aquesta sèrie una mica enganyat, ja que pensava que la seva intriga seria exclusivament criminal. I és cert que aquesta part hi és, però també conté drama psicològic i, el que és més important, un fil d’eco-thriller al qual potser en Salvador Macip no li faria fàstics. Potser el que he entomat pitjor és el nivell d’horror gràfic, sigui en autòpsies i altres procediments mèdics, sigui en esbudellaments realitzats per aficionats.

«Fortitude» compta amb un poti-poti de solvents actors de diverses nacionalitats, encapçalats per l’irlandès Richard Dormer (Beric Dondarrion a «Joc de trons») i la danesa Sofie Gråbøl, enormement popular a Gran Bretanya gràcies a «Forbrydelsen - The Killing». El prestigi i l’experiència l’aporten el britànic Michael Gambon i l’americà Stanley Tucci; mentre que la «nostra» Verónica Echegui carrega amb un paper de pes, que defensa molt bé (i, a més està molt guapa).

«Fortitude» presenta bons acabats, bellesa natural, moments d’impacte i un toc personal. Potser la trama biològica no acaba d’estar ben explicada i tanta sang i víscera no són plats del meu gust; però la recomanaria sobretot a aquells a qui no els disgusti que escabetxin sobtadament i amb sadisme algun dels teus protagonistes favorits. No sé si veuré la segona temporada. M’ho pensaré.

dimarts, 28 de març de 2017

Elogi de la follia

Cada dia que passa sembla més difícil definir allò que abans anomenàvem còmodament la bogeria. Entre l’avanç en l’eficàcia dels psicofàrmacs i un tracte més respectuós envers el pacient, temibles institucions com eren els manicomis han esdevingut cosa del passat, mentre que la psique descontrolada sembla dependre pel seu amansiment d’una bona afinació en la prescripció medicamentosa. I tanmateix una malaltia mental encara és l’origen de tremendes bretxes familiars de sutura difícil, més aviat invitacions a la fuga.

De trobar alguna esperança dins de la follia sembla anar «La pazza gioia», del sempre interessant Paolo Virzì. Ho han traduït com «Locas de alegría», encara que és més exacte dir-ne «Loca alegria», com han fet en algun país sudamericà. A Itàlia ha estat un èxit considerable i l’han comparada amb «Thelma and Louise», símil tan fàcil com desencertat.

«La pazza gioia» narra l’encontre a una institució psiquiàtrica de dues malaltes mentals que no podrien ser més oposades i la seva posterior fuga, absurda, atrabiliària, però també riquíssima en incidents i reverberacions. Beatrice (Valeria Bruni Tedeschi) és una dona manaire, classista, mitòmana i amb una opinió contundent (i pirada) reservada per a cada cosa; boja en el sentit més efervescent de la paraula. Mentrestant Donatella (Micaela Ramazzotti, muller del director) concentra el seu drama cap a endins, amb tot el dolor de qui ha de lluitar per una façana de seny contra una façana d’amor. La seva és una bogeria prenyada de perill.

Sembla que el film ofereix una visió força documentada de l’estat de la qüestió a Itàlia i la principal institució retratada no podria ser més compassiva i ben intencionada. El problema rau doncs en el difícil encaix de la bogeria enmig de la vida quotidiana, especialment en relació a la teva pròpia família. Sense ocultar mai aquesta incomoditat, la pel·lícula introdueix també moment de benvingut humor i unes gotes de melodrama, inevitables, tot i que espremuts en excés.

Micaela Ramazzotti està molt bé en un paper interioritzat en extrem i de molt poques paraules. Però el veritable triomf del film és Valeria Bruni Tedeschi, una actriu guapa i sensual, càlida i boja, en el millor sentit de la paraula. La seva presència constant, desbordada i loquaç, insufla a «La pazza gioia» una vitalitat efervescent que s’atura a temps de no esdevenir carregosa. Sense ella, el film seria merament correcte, però la seva participació és l’espurna que converteix el visionat en una experiència única. Brava!

dilluns, 27 de març de 2017

Focs d’artifici


Ignoro com funciona la mecànica dels avanços monetaris al món de l’edició americana, però els dos milions de dòlars pagats per «City on Fire», el debut novel·lístic del meridional Garth Risk Hallberg (Baton Rouge, 1978), em sembla una aposta tan intrigant com forassenyada. Un cop adoptat aquest gest, tot consistirà més en una collita de rèdits que en una apreciació seriosa dels seus valors literaris. Diguem-ho clar: res no val dos milions de dòlars. O tot ho val, contemplat sota les degudes circumstàncies comercials. Però sospito que ni la bona ressenya de la massa escoltada Michiko Kakutani a «The New York Times» ha sigut suficient per salvar el llibre d’unes crítiques i unes vendes més aviat tèbies.

Sigui com sigui, ja que tot el que es fabrica a Amèrica ens arriba tard o d’hora, aquí tenim «Ciudad en llamas» (Random House, març de 2016, traducció de Cruz Rodríguez Juiz) que una ànima bonassa em va regalar aquest Nadal. El llibre, ja us ho adverteixo, té quasi mil pàgines, un gruix que ni tan sols el Tolstoi de «Guerra i pau» resol amb solvència uniforme. I, per descomptat, «Ciudad en llamas» no li arriba a Tolstoi ni a la sola de la sabata; però tampoc li ho demanaríem.

L’acció principal del llibre té lloc a Nova York l’any 1977 (un abans del naixement de l’autor), una ciutat violenta i heroïnòmana que encara no havia esdevingut la meca del turisme mundial i reuneix una amalgama de personatges diversos entorn d’un incident violent a Central Park la nit de cap d’any. Aquest punt de partida «transversal» recorda poderosament el de «La foguera de les vanitats» de Tom Wolfe, encara que aquí els personatges no són tan diversos com es podria sospitar al principi i estan relacionats per una xarxa de casualitats que avergonyirien el mateix Charles Dickens.

Un cop establerta la intriga a les primeres cent cinquanta pàgines, la novel·la fa allò tan emprenyador de dedicar les cent cinquanta pàgines següents a explicar-nos la infantesa i joventut dels personatges, cosa de la que podríem prescindir tranquil·lament. Aquesta estratègia d’alternar l’acció principal amb antecedents que ningú ha demanat es repeteix diverses vegades, per infinita irritació del lector.

Les successives parts de la novel·la venen separades per documents que es volen facsímils i que imiten una carta, un treball periodístic, una obra conceptual o un fanzine. Si més no, el seu rol a la trama sol ser rellevant, i donen una mica d’alegria tipogràfica al totxo, com ho fan també algunes fotografies en blanc i negre, sense que es pugui considerar audaç el format de tot plegat. De fet, no tinc gaire clar on situar l’esforç de Garth Risk Hallberg, ¿en el prestatge del best-seller de qualitat o en el de l’investigador de noves fórmules narratives? No li manca ambició i el «Risk» del seu nom augura un aventurer. Almenys en el llenguatge que empra es percep la voluntat de trobar imatges menys trillades, encara que sigui estrangulant l’elegància i el sentit comú pel camí.

Però els dubtes que puguis tenir es dissipen ràpidament quan descobreixes els mecanismes de la trama, sovint més puerils que un còmic de Mortadelo. Hi ha un grupuscle punk, que actua també com a secta revolucionària, un financer senil i un altre de diabòlic, un policia esguerrat i a punt de jubilar-se i un periodista suïcidat per saber-ne massa. El suposat clímax, que dura més de cent pàgines, transcorre durant una nit de juliol de 1977 en la qual va haver una apagada general, i no podria ser més decebedor.

He arribat fins el final, m’ha costat déu i ajuda, només perquè me l’havia regalat una persona estimada; però ni m’ha enganxat ni entretingut. Quina pèrdua de temps. Desaconsellable. Molt.

diumenge, 26 de març de 2017

Cafè letal

Ningú com Álex de la Iglesia per garantir a cadascuna de les seves pel·lícules bons moments d’acció i entreteniment. Que la proporció d’aquests moments sigui més o menys predominant és el que marca la diferència entre les obres merament distretes i les que són totalment reeixides. La seva recent «El bar» pertany més aviat a la segona categoria i representa una millora en relació als seus dos films anteriors.

L’acció se centra en un bar d’allò més greixós i ordinari, on s’arreplega una colla de personatges de variada tipologia. Per motius que convindrà no descobrir, el grup es veu obligat a romandre dins del local, sota amenaça de mort si gosen sortir a l’exterior. Per resoldre la presumpta monotonia del decorat únic, de la Iglesia —com ja demostra en la brillant seqüència inicial, on els personatges són presentats de forma encadenada— recorre a una posta en escena imaginativa i a un guió ple de sorpreses i de cops d’efecte, que potser guanyaria amb una mica més de concisió.

Els actors estan en general molt inspirats, sobretot pel que fa la cantera de característics, part essencial del cinema espanyol. És un goig comptar amb la solidesa de Carmen Machi, Terele Pávez o Joaquín Climent, tot i que és Secun de la Rosa qui brilla a més altura. Fins i tot, la guapa però insípida Blanca Suárez, m’ha semblat molt acceptable. Em temo, en canvi, que Mario Casas no hi ha qui el salvi i que l’únic que sap fer bé és treure’s la camisa.

Tot i ser «El bar» un thriller de to quotidià sense cap pretensió transcendent, amaga una visió molt amarga del gènere humà, on tothom pot esdevenir eventualment un llop per tal de salvar la pell. La seva premissa i el seu desenvolupament són enginyosos. Si retallessin una mica les parrafades messiàniques del personatge del sense sostre i abreugessin el clímax del tercer acte (el punt on de la Iglesia es descontrola a totes les seves pel·lícules), «El bar» seria una obra rodona. Molt recomanable, sempre que no sigueu uns llepafils.

dissabte, 25 de març de 2017

Un món de metros: Hong-Kong (2)

Des de la nostra darrera visita, el sistema de Hong-Kong ha crescut considerablement. De 50 estacions ha passat a 87 i els 87 quilòmetres de via han esdevingut 175. Per ser una xarxa asiàtica, és considerablement clara (els metros de l’Extrem Orient em solen produir mals de cap) i té el detall d’estar retolada en bilingüe pels que no dominem el xinès a nivell escrit.

Com a trets característics: la configuració en illes, tan típica de la ciutat; una mena de subsistema esquifit, dalt a l’esquerra; i l’estació amb un cap de Mickey Mouse que indica el Disneyland Resort. Res, que Hong-Kong rep l’aprovat.

divendres, 24 de març de 2017

México lindo y jodido


Continuo amb Juan Pablo Villalobos, ara amb «Si viviéramos en un lugar normal» (Anagrama, 2012), segona part del denominat «Tríptico de los dos dedos» en homenatge a Jorge Ibargüengoitia, i de la que «Te vendo un perro» devia de ser la tercera part, tot i que són llibres que es poden llegir amb total independència.

La novel·la explica la vida d’una família nombrosa que viu a un habitatge minúscul i precari dalt del Cerro de la Chingada. El pare és professor de civisme en una escola i practicant de l’exabrupte antigovernamental, mentre la mare passa les hores cuinant «quesadillas» per la seva prole formada per Aristóteles, Orestes, Arquíloco, Calímaco, Electra, i els falsos bessons Cástor i Pólux. Precisament és Orestes (o Oreo) qui actua de narrador i protagonista i ens posa en contacte amb les contradiccions de la realitat mexicana, començant per la crisi suscitada per unes eleccions amanyades. Mentre dilucida si són pobres o pertanyen a la classe mitja, com sostenen els seus pares, es produeix la desaparició dels bessons el que forçarà els dos germans grans a sortir de casa per trobar-los.

Se succeeixen els episodis hilarants i absurds on intervenen un policia de cabells rebels, una família polonesa, un romiatge de peregrins fanàtics, alienígenes abductors d’infants, una colla de vaques en zel i un petit aparell amb curioses propietats elèctriques. Entre tots aquests fets surrealistes es fàcil llegir un retrat del Mèxic contemporani (bé, l’acció se situa als anys 80 del segle passat), on l’humor negre sempre té un deix amarg. Villalobos sembla voler contrarestar aquest pintoresquisme colorista que intenta maquillar els grans dèficits del país.
    Mi madre fue corriendo a la cocina y volvió con los ojos llorocitos y la voz tambaleante.
    —Mi amor —le anunció a mi padre, y ese cariñoso inicio servía en casa siempre de prólogo a las catástrofes—, sólo nos quedan treinta y siete tortillas y ochocientos gramos de queso.
    Entramos en una fase de racionamiento de quesadillas que terminó por radicalizar las posturas políticas de todos los miembros de la familia. Nosotros conocíamos muy bien la montaña rusa de la economía nacional a partir del grosor de las quesadillas que nos servía mi madre en casa. Incluso habíamos creado categorías: quesadillas inflacionarias, quesadillas normales, quesadillas devaluació y quesadillas de pobre —citadas en orden de mayor opulencia a mayor mezquindad. Las quesadillas inflacionarias eran gordas para evitar que se pudriera el queso que mi madre había comprado en estado de pánico, ante el anuncio de una nueva subida en los precios de los alimentos y el peligro tangible que la cuenta del súper pasara de los billones a los trillones de pesos. Las quesadillas normales eran las comeríamos todos los días si vivíeramos en un país normal, pero si fuéramos un país normal no comeríamos quesadillas, por lo cual también llamaríamos quesadillas imposibles. Las quesadillas devaluación perdían sustancia por razones psicológicas, más que económicas, eran las quesadillas de la depresión crónica nacional —y eran las más comunes en casa de mis padres. Finalmente teníamos las quesadillas de pobre, en las que la presencia del queso era literaria: abrías la tortilla y en lugar del queso derretido mi madre había escrito la palabra queso en la superficie de la tortilla. Lo que no habíamos conocido todavía era el chantaje del desabastecimiento quesadillesco.
«Si viviéramos en un lugar normal» conclou potser de manera precipitada i atrabiliària. Per gaudir-la en profunditat, seria aconsellable una certa familiaritat amb el país asteca, cosa que no succeïa tant a «Te vendo un perro» i encara menys a «No voy a pedirle a nadie que me crea». En tot cas, Juan Pablo Villalobos és un valor segur i una petita joia a descobrir. Sospito que no se li està fent prou justícia a casa nostra, malgrat el premi Herralde.

dijous, 23 de març de 2017

La parada dels monstres

Possiblement no hi ha millor versió de King Kong, que la seva primera encarnació de 1933. La de Peter Jackson de 2005 no estava malament, encara que les seves més de tres hores de durada contenien molta palla, com no podia ser de cap altra manera. Arriba ara «Kong: Skull Island», un intent de reviure la franquícia que ha sigut inesperadament ben acollida, tant pel públic com per la crítica, i la veritat que no ho entenc. Ja em faig càrrec que d’una pel·lícula que va d’una illa acabada de descobrir, amb una fauna impossible i un goril·la tan alt com la torre Agbar, no pots demanar versemblança, però sí una mica de coherència i afecte pel material, que aquí m’ha semblat absent.

L’acció se situa a mitjans dels anys setanta, tot just acabada la guerra del Vietnam; potser perquè en l’actualitat es consideraria impossible que existissin illes encara per cartografiar. A les primeres escenes el funcionari governamental Bill Randa (John Goodman), aparentment dedicat a investigar fenòmens estranys, busca subvencions per endegar una expedició a la nebulosa Skull Island (o Illa Calavera). L’afable Goodman, fa pensar més aviat en el director d’un circ de puces i no ajuda gaire que es faci acompanyar per un jove geòleg (Corey Hawkins), que creu en la teoria de la Terra buida (i plena de dinosaures que van oblidar-se de l’extinció), ja proposada per institucions científiques tan imponents com són les novel·les de Jules Verne i la sèrie «Ice Age».

A l’excursió s’hi afegeix tot un contingent militar, encapçalat pel tinent coronel Preston Packard (Samuel L. Jackson), obsessionat per fer un paper més galdós que al Vietnam. Pel costat civil es contracta l’expert en rescats James Conrad (Tom Hiddleston), i també s’apunta la fotoperiodista Mason Weaver (Brie Larson) i una colla d’altres personatges que no em molestaré a precisar, perquè seran les primeres víctimes de la previsible massacre.

Així que el grup arriba a l’illa, comença a fer coses estúpides, com llençar bombes de napalm sobre la selva i posar la música a un volum molt alt. Calla, que això és el que passava a «Apocalypse Now!»: helicòpters, Vietnam, un viatge fluvial i Credence Clearwater Revival a la banda sonora; fins i tot uns personatges que es diuen Conrad i Marlow, per acabar d’establir la connexió amb «El cor de les tenebres».

Rebobinem, que això no és Coppola sinó un «blockbuster» d’efectes especials i poca cosa més. I, sí, cal reconèixer que el mico està ben parit, tot i que ens el presenten massa aviat i sense cap misteri. Les altres criatures que poblen l’illa, atempten qualsevol versemblança darwiniana, tot i que els cefalòpodes gegantins i els llangardaixos repulsius sempre han gaudit de gran requesta entre l’afició.

Malauradament, entre escena i escena protagonitzada per bitxos d’ordinador, hem d’aguantar el tedi d’uns personatges humans, arquetípics i plans, que podrien morir-se tranquil·lament esbudellats, sense que l’espectador alcés ni una cella. Jordan Vogt-Roberts dirigeix l’invent amb escassa implicació. No és d’estranyar, ja que el seu anterior (i primer) film, va ser l’intimista «The Kings of Summer», que ben poca cosa té a veure amb els goril·les.

No deixa d’indignar-me que talents com els de John Goodman, Brie Larson, Tom Hiddleston o Samuel L. Jackson es malbaratin en empreses tan fútils com aquesta (i encara hi podríeu afegir Toby Kebbell, Richard Jenkins (quina merda de paper!) o John Ortiz). Crec que només John C. Reilly, com a naufrag improbable, treu algun suc de la seva participació a la pel·lícula. I per això protagonitza els crèdits finals.

Us ho juro. De vegades intento anar al cinema amb una disposició oberta i idiota. Però sempre hi ha un idiota pitjor del que jo havia imaginat.

dimecres, 22 de març de 2017

D’un dietari inexistent (4)

Impel·lit per la lectura de «Barcelona. Llibre dels passatges» de Jordi Carrión, pujo a Horta per conèixer el carrer d’Aiguafreda, via misteriosa que compleix totes les característiques del passatge, però que n’omet el nom. Dels seus trets fugissers en dóna testimoni un home panxut que em pregunta on és el carrer d’Aiguafreda, quan som al veí carrer de Granollers, ben interessant també, encara que menys pintoresc.

Per copsar-ne tot l’efecte, cal entrar al carrer d’Aiguafreda pel simulacre de carrer que es fa dir Franqueses, a tocar de la plaça de les Bugaderes d’Horta, esdevinguda infecte pàrquing. Al llindar, a nivell del terra, s’alça una barrera de rajoles verticals, potser una protecció en el cas de riuades en aquest barri d’orografia tan complicada. I davant meu, el prodigi d’aquest carrer singular, amb les cases entre rurals i menestrals a l’esquerra i els horts al davant. El paviment el formen rajoles de terrissa, abunden les plantes decoratives i una balustrada que travessa el carrer esdevé el seu tret arquitectònic més audaç. Descobreixo dos pous i un safareig, presències incòmodes a la gran ciutat.

Fujo cap a indrets més còmodes, encara que el barri sigui incapaç d’oferir-los. Hi ha molt traçat urbà complicat, i no tot el provoca l’enormitat del túnel de la Rovira (per cert, quina mena de senyora era la Rovira?, era l'Agustina?) El passatge Granollers és totalment esquizoide i el passatge Plana ha de batejar un dels carrers més estrets de Barcelona. Deixaré per a un proper episodi el descobriment de l’indret on els negres amb carret de supermercat van a deixar la seva ferralla.


dimarts, 21 de març de 2017

Pacte amb el diable

De vegades, per a la seva desgràcia, les pel·lícules aparenten ser la pitjor versió d’elles mateixes. Això és el que passa amb «The Founder» (El fundador) de John Lee Hancock; perquè, siguem sincers, ¿a qui l’interessa que li expliquin la biografia de Ray Kroc, el creador de l’imperi universal de les hamburgueses McDonald? Davant d’aquest panorama, hom no pot evitar la sospita que es trobarà davant de l’enèsima representació del somni americà: el triomf d’una voluntat més tossuda que brillant. I, és clar, això és el que es llegeix en primera instància, tot i que el guió de Robert D. Siegel amaga més d’una perversa subtilesa que no costa gaire de descobrir.

Per descomptat Ray Kroc, autoerigit com «el fundador» de la marca, mai no va inventar res, només introduí testosterona empresarial a les idees amorosament conreades pels germans McDonald. El que fa mig segle hauria esdevingut hagiografia de l’emprenedor amb èxit, es converteix ara en una denúncia (tèbia) de la depredació capitalista, que amb una mica de projecció es podria interpretar com un signe de vampirisme o fins i tot de pacte faustic.

Michael Keaton (que fa de Kroc), supleix la seva efígie antipàtica amb dosis considerables d’energia que aconsegueixen dur-lo ben amunt. Interpreten els germans McDonald dos secundaris de luxe: Nick Offerman (de «Parks and Recreations») i John Carroll Lynch (l’adorable marit de Frances McDormand a «Fargo»), qui en un paper gairebé mut s’endú totes les escenes on apareix. Laura Dern fa el sempre galdós paper de l’esposa que pateix, mentre que B. J. Novak resulta molt aprofitat en el seu curt paper.

«The founder» s’explica amb més invenció i trempera del que mereixen els seus orígens espuris. La fotografia de John Schwartzman conspira amb l’arquitectura tipus «Futurama» de neons dels temples de menjar ràpid dels anys cinquanta. I pot presumir d’una banda sonora sublim. Esperava impacient els crèdits finals per conèixer l’autor de la partitura. Carter Burwell, no podia ser de cap altra manera. I, gràcies siguin donades al Cel i a YouTube que aquesta meravella musical sigui accessible a tothom.

No sé com haurà caigut aquesta pel·lícula a la companyia mare, quan deixa tan clar que els seus fonaments parteixen d’un veritable robatori. A partir d’això, que pretenguin ser un dels pilars de la societat americana només pot pudir a cinisme. «The Founder», inesperadament molt recomanable.

dilluns, 20 de març de 2017

Fins que els fills ens uneixin

Moviestar et ven «Catastrophe» com la sèrie romàntica adequada per aquells que detesten les sèries romàntiques. I ja és una mica això, perquè sembla que el seu propòsit principal és el de fer proselitisme de la misantropia, tot deixant sempre encesa una llumeta dedicada a l’esperança conjugal.

Els guions els firmen la seva parella protagonista, Sharon Horgan (com a Sharon Morris) i Rob Delaney (com a Rob Norris), tots dos en la quarantena. Ella és una mestra de primària que coneix un home de negocis americà i té una breu aventura amb ell, ran de la qual queda embarassada. Ell retornarà a Londres per assumir les conseqüències. Tot això en els primers cinc minuts de la sèrie, perquè «Catastrophe» no perd el temps en prolegòmens.

Aquest serial pertany a la nova onada de comèdies àcides que no té por de fer humor a partir de qüestions delicades: el càncer, l’Alzheimer, la síndrome de Down, la drogoaddicció… Tampoc aparta la vista davant els aspectes més desagradables de l’embaràs, la paternitat i la vida en parella.

Sharon Horgan és, amb diferència, la millor dels dos, i un dels motius principals per fer de «Catastrophe» visió preferent. Tot i que Rob Delaney i la seva mandíbula quadrada representen molt bé l’americà de cor noble. Al seu voltant una colla de bons actors britànics («bon actor britànic» és de fet una redundància). També hi apareix Carrie Fisher, com a mare de Rob, probablement el seu últim treball (i no especialment lluït).

Les temporades consten cadascuna de sis capítols de 24 minuts, o sigui que se t’acaben de seguida. Hem vist les dues primeres (del 2015) i actualment s’emet la tercera. Recomanable caramel àcid i refrescant, passa com si res.

diumenge, 19 de març de 2017

Ecos de guerra

Expectativa per veure què havia fet Agustí Villaronga amb la «Incerta glòria» de Joan Sales; no pas per mesurar la seva fidelitat, ja que el director ha sigut el primer a reconèixer que s’havia vist obligat a alterar el vast material per donar-li faiçons cinematogràfiques. De totes maneres tinc la lectura de la novel·la bastant perduda en el temps i la recordo més aviat morosa i discursiva cosa que el film no és. De fet, m’ha semblat que la «Incerta glòria» filmada té un ritme molt ben sostingut i un interès continu, apart d’una producció generalment modèlica.

La història, encara que ambientada durant la guerra civil, no mostra activitat bèl·lica més que a un breu pròleg i a l’escena del bombardeig de Barcelona; però sí que incideix en els efectes de la contesa, tant a la rereguarda barcelonina com a la pausa hivernal del front d’Aragó, en unes circumstàncies que semblen posar les passions a flor de pell, siguin aquestes amoroses, d’amistat o de cobdícia. Del quartet protagonista, destaca poderosament Núria Prims en el paper de la Carlana, una dona lluitadora, disposada a tot per defensar els drets dels seus. La Prims està tan magnífica que causa un seriós desequilibri en el centre gravitacional del film, que hauria de girar entorn dels tres protagonistes restants. Oriol Pla, m’ha convençut força com el contradictori i tràgic Juli Soleràs; però la Trini de Bruna Cusí i sobretot el Lluís de Marcel Borràs m’han fet l’efecte d’adolescents que juguen a ser grans. Tanmateix, l’escena final entre Lluís i Juli m’ha emocionat de debò.

És un luxe comptar en els papers secundaris amb veterans com Terele Pávez, Fernando Esteso, Juan Diego o Luisa Gavasa, tots ells ajustadíssims. Com ja he apuntat, la producció és molt acurada, sobretot en terres aragoneses, on el paisatge eixut i polsegós, els edificis en runes i la carronya abandonada a la seva sort contribueixen considerablement al clima de la pel·lícula; clima al qual contribueix poderosament la bella i marronosa fotografia de Josep Maria Civit. En canvi, la música de Marcus JGR de vegades m’ha semblat intrusiva per redundant.

Les escenes barcelonines m’han fet patir una mica, perquè es notava que havien volgut tirar la casa per la finestra i jo ja temia que se’ls veuria el llautó de qui estira més el braç que la màniga. Per fortuna no ha estat així (encara que el viatge en metro me l’hauria estalviat). Tampoc no està gaire ben resolta la descripció de la distància entre Barcelona i el front d’Aragó. Un espectador que no conegui la nostra geografia pot arribar a pensar que els separen una vintena de quilòmetres.

Són en tot cas objeccions menors. Agustí Villaronga demostra una vegada més que sap moure’s en el territori de les terboleses morals. No us la perdéssiu: el seu últim terç és memorable i no anem precisament sobrats de cinema d’aquesta categoria.

dissabte, 18 de març de 2017

Un món de metros: Chicago (2)


Estic observant en aquesta revisió dels mapes de metro del món, que si bé les xarxes no han variat gaire, els seus dissenys han millorat espectacularment en qüestió de cinc o sis anys. Compareu per exemple el mapa del metro de Chicago de 2009 amb un de molt més actual. Apart de tipografies i traçat de línies molt més elegant i professional, han desaparegut els detalls més naturalistes (el blau del llac Michigan o la quadrícula dels carrers).

Com a la majoria de les ciutats americanes, la xarxa s'estén des del centre cap als afores. La complexitat de les connexions al Downtown continua obligant a mostrar una ampliació apart, el que sempre resta punts. M’encanta com s’entortolliguen la Red Line i la Brown Line.

I com a curiositat, sabíeu que la banda de rock Chicago, al principi es deia Chicago Transit Authority?

dijous, 16 de març de 2017

Odissea


Pocs llibres més estudiats, analitzats, viviseccionats i esbudellats, pel davant i pel darrera; pocs llibres més interpretats, interpel·lats, qüestionats, deconstruïts i parafrasejats; pocs llibres contemplats des de tants punts de vista diferents: psicoanalític, marxista, feminista, dialectològic, lexicogràfic, mitològic, homèric…; pocs llibres, en definitiva, tan capaços de generar un ingent corpus acadèmic com «Ulisses» de James Joyce. Paradoxalment no existia encara el llibre que relatés la complicada peripècia editorial d’aquesta novel·la, des de les primeres guspires d’inspiració l’any 1905, fins als seus problemes amb la censura, tot passant per la seva laboriosa redacció i la molt més torturada publicació; o almenys això és el que sosté Kevin Birmingham, l’autor de «El libro más peligroso. James Joyce y la batalla por Ulises» (Es Pop, novembre 2016), cosa que no li discutiré, tant per la solvència del seu treball com pels múltiples premis que ha rebut.

Excuseu el tòpic, però «El libro más peligroso» es llegeix sovint com una novel·la, farcida de situacions increïbles i personatges fascinants. I encara que sigui en primera instància una història de trifulgues editorials, no pot evitar delinear la biografia de Joyce en els seus anys centrals, una vida marcada per la malaltia i la misèria bohèmia, tot i que molt ben subvencionada per una colla de mecenes abnegats. D’aquestes pàgines sorgeix un autor caòtic i obsessiu, d’expressió absolutament lliure, compromès només amb la seva escriptura i sord a les veus de la prudència i la contemporització. Hom no pot deixar d’admirar el seu menyspreu per les maniobres diplomàtiques i el rebuig a qualsevol censura.

Llegit ara, «Ulisses», malgrat l’obscuritat d’alguns passatges, difícilment es relacionaria amb la paraula «obscenitat». No conté ni la voluntat sexual de «L’amant de Lady Chatterley», ni una qüestió tan polèmica com la pederàstia de «Lolita». La seva capacitat d’escandalitzar s’ha perdut precisament gràcies a les batalles legals que va haver de vèncer fa gairebé un segle. L’any 1918, quan «Ulisses» es va començar a publicar en forma de serial a «The Little Review», la història de la literatura ja estava familiaritzada amb el gènere eròtic (o fins i tot pornogràfic) i amb el gènere escatològic-grotesc (posem per cas, Rabelais). Però no estava encara preparada per un tipus de llibre que evita les tipologies i la intenció programàtica, que barreja cos i esperit en una sola experiència humana. Joyce ho fica tot en aquesta novel·la-bagul: la metempsicosi, la transsubstanciació, els ronyons de porc, l’onanisme, el cul i les morenes. I el denominador comú que troba és a la vegada desesperant i consolador.
Una de las ironías del «Ulises» es que fuese prohibido para proteger las delicadas sensibilidades del público femenino, cuando el libro le debe su existencia a varias mujeres. Fue inspirado en parte por una, sufragado por otra, seriado por dos más y editado por una quinta.
«El libro más peligroso» el protagonitzen figures històriques «bigger than life» del segle XX. Si bé m’encanten aquests inversors de Wall Street, maliciosament plutòcrates, amb vena artística de mecenes, o els jutges lletracremats que, mentre juguen al tennis a Massachusetts, acaben aportant la sentència favorable que tots esperàvem, encara m'agrada més l'elenc de "secundàries". Té raó l’autor que el particular «via crucis» de Joyce va ser molt ben acompanyat per un grapat de dones admirables. Feministes, rebels, lesbianes, «queer avant la lettre».

Només per aquest tàcit homenatge (a Nora Barnacle, Margaret C. Anderson, Dora Marsden, Sylvia Beach o Harriet S. Weaver) ja hauríeu de llegir el llibre, un dels més estupends de la temporada. Però el seu contingut, ple de detalls insòlits i girs inesperats, retrata molt bé un moment crucial de la història literària i social del segle XX. Qualsevol lletracremat, s'estimi o no a Joyce, faria bé de llegir-lo.

dilluns, 13 de març de 2017

L’àngel de la ficció


Al club de lectura acabem de llegir «L’accidental» (Raig Verd, gener de 2017, traducció de Dolors Udina) de l’escocesa Ali Smith, una autora molt respectada ara mateix a la Gran Bretanya, multipremiada en tot allò que publica, encara que no sigui de cap manera una escriptora fàcil, però sí molt satisfactòria per a tothom que pari atenció i aspiri a un nivell una mica més enllà del «thriller» d’aeroport.

«L’accidental» ens presenta una família, disfuncional com totes, composta per Eve, la mare, Michael, el padrastre, Magnus, el fill de disset anys, i Astrid, la filla pre-adolescent; cadascun d’ells amb els seus problemes específics, problemes que no estan disposats a comunicar als altres components de la llar. Durant unes vacances d’estiu en un llogarret de Norfolk on han llogat una casa de camp, un bon o mal dia hi compareix la misteriosa Ambre —barreja inquietant de l’intrús del «Teorema» de Passolini i la Mary Poppins en versió Disney— per alterar definitivament les seves vides. Que sigui per a bé o per a mal serà objecte de debat; tot i que representarà una «tabula rasa» per a tothom.

L’estructura de la novel·la és força rígida; consta de tres parts que es titulen «El començament», «Al mig» i «El final», i que correspondrien a l’esquema clàssic de plantejament, nus i desenllaç. Cadascuna de les parts detalla, en el mateix ordre invariable, els relats successius d’Astrid, Magnus, Michael i Eve, sempre des dels punts de vista respectius, tot i que rarament expressats en primera persona. Com a connectors que actuen de signes de parèntesis entre les tres parts, figuren breus i brillants textos que es refereixen tant als orígens d’Ambre com a la història del cinema.

I, si bé l’estructura ve marcada amb tiralínies, el seu contingut és libèrrim. Ali Smith utilitza en cada moment la tècnica que més li convé: pot recrear-se en la facècia verbal i el «calembours», articular un capítol a partir de preguntes i respostes (com en el catecisme catòlic o al Joyce d’«Ulisses») i, si ve al cas, fer que un Michael, foll d’amor, s’expressi en sonets poc canònics. El model inspirador és el del «corrent de consciència», propi del modernisme literari (el de Virginia Woolf, William Faulkner i, de nou, James Joyce); encara que a l’autora, més que els rastres del subconscient, l’interessen les parides ocioses a les que ens dediquem les ments jubilades durant la resta del dia.

La novel·la, apart de perspicaç i rara, és tremendament divertida, sobretot si us entusiasmen els culdesacs retòrics. Posem per cas, quan l’Astrid i la seva mare putativa Ambre es posen a filmar càmeres de seguretat.
Les va observar quan anaven a filmar la següent càmera davant de l’estació a la vora dels magatzems WH Smith. Quan ja feia una estona que l’Astrid filmava la tercera, a l’entrada del vestíbul, tenien l’home dret al seu costat.
Els he de demanar que deixin de fer això, va dir a l’Ambre.
Que deixem de fer què?, va dir l’Ambre.
Que deixin de filmar, va dir l’home.
Per què?, va dir l’Ambre.
No està permès, va dir ell, que la gent gravi detalls del nostre sistema de seguretat.
Per què no?, va dir l’Ambre.
Per raons de seguretat pública, va dir l’home.
Per què m’ho demana a mi?, va dir l’Ambre.
Li demano que deixi de filmar, va dir l’home.
No què, per què, va dir l’Ambre. Per què m’ho demana a mi? Jo no estic gravant res.
Ell encreuava i desencreuava els braços. Es va posar les mans als malucs, és a dir, es començava a emprenyar.
Si fos tan amable de demanar a la seva nena que deixés de filmar, va dir.
Ell no para de mirar la càmera damunt d’ells, com si sabés que l’estaven gravant.
No és una nena, va dir l’Ambre. I no és meva.
És per a la recerca i l’arxiu local, va dir l’Astrid.
L’home va mirar l’Astrid amb una sorpresa absoluta, com si no pogués creure que una nena de dotze anys pogués parlar i ja no diguem que tingués cap raó per dir una cosa en veu alta.
En el text sovintegen els jocs de paraules, poc satisfactòriament resolts; potser hagués calgut una traductora de sensibilitat més «verbívora». Encara així, és un detall que molesta molt menys que la descurança general que presenta la traducció. Atès que Dolors Udina és una professional de sòlida reputació, he de creure que va haver de fer la feina amb presses i sense ocasió per revisar-la. Tanmateix, la novel·la em sembla tan estimulant com recomanable per lectors amants de l’aventura; no penso interposar-hi cap més pega.

divendres, 10 de març de 2017

Els adéus


Coneixem la Tina Vallès pràcticament des dels seus primers balbucejos literaris en els temps més arcaics de la catosfera i hem anat seguint la seva pujant carrera amb interès. Després de dos reculls de relats extrets en part dels apunts del seu bloc i de la novel·la breu «Maic», la Tina va guanyar el Premi Mercè Rodoreda 2012 de contes amb «El parèntesi més llarg» (Proa, 2013) i aquest gener finalment s’endugué el segon Premi Llibres Anagrama de Novel·la amb «La memòria de l’arbre», que alguns pitonissos ja han vaticinat que serà «el llibre del Sant Jordi».

Aquest títol és la primera novel·la pròpiament dita que publica l’autora, ja que «Maic» era a penes una «nouvelle». Els dos llibres comparteixen el punt de vista d’un infant, però en contrast a la dramàtica situació d’aquell Maic de futur tan problemàtic, el Jan protagonista de «La memòria de l’arbre» compta amb la protecció de la seva ben avinguda família. No vol dir això que en la vida d’en Jan tot sigui de color de rosa, ja que comença el llibre amb l’anunci que els avis que viuen al poble es traslladaran a viure al pis del nét; un fet que en principi l’alegra, tot i que per les cares que fan els seus pares, comprèn que hi ha alguna circumstància que li estan amagant.
La quotidiana convivència amb els avis canviarà la vida del nét, amb aspectes tant positius com negatius; mentre que les xerrades que manté amb l’avi rellotger de camí a l’escola li ensenyarà de quin material està feta la memòria, com es conserven els records i com es poden perdre en l’oblit, amb metàfores arbòries sempre presents. No revelaré res que no s’intueixi si dic que l’avi està preparant l’infant per un comiat que s’endevina proper.

El llibre —articulat en capítols molt breus, sovint de pàgina o pàgina i mitja— destaca per la sensibilitat i la perspicàcia amb la que s’observen els gestos més minsos de la domesticitat. La Tina Vallès ha treballat sovint amb nitroglicerina sentimental de proximitat, un material altament explosiu si cau en males mans. Aquí se la juga de valent, amb un narrador de deu anys —un punt de vista, l’infantil, sempre problemàtic—, i una insistència en imatges poètiques que a mi (que sóc tan poc poètic) m’ha fet témer un descarrilament cap a la carrincloneria, que afortunadament no es produeix.

La imatge de l’arbre, que es presenta des del primer moment com la clau de la novel·la, acaba revelant-se una mica anticlimàtica, mentre que la família d’en Jan sembla massa perfecta per ser real. Tina Vallès demostra que controla perfectament els seus recursos de miniaturista i segurament ha aconseguit escriure la novel·la que pretenia. Pel meu gust, si vol continuar progressant, hauria d’introduir una mica més de perill als seus textos. Per descomptat, el vidriol no li escauria; però sí una mica de llimona espremuda, si pot ser.

dijous, 9 de març de 2017

Tots contra tots

Aniré ràpid, perquè la segona temporada de «Gomorra» (2016) és molt similar a la primera, o sigui que si et va agradar aquella no t’hauries de perdre aquesta. Repeteix el protagonisme el clan dels Savastano, mafiosos dedicats al tràfic de drogues a l’engròs; repeteix també una producció de factura impecable, una decoració d’interiors que conjuga els daurats i la xaroneria en tots els temps verbals, uns diàlegs d’impossible comprensió en la versió original (malgrat la connexió espanyola del dialecte napolità) i alguns dels barris més deprimits (i depriments) que es poden veure a la Unió Europea.

Com a relatives novetats, el patriarca Pietro Savastano passa la majoria dels dotze capítols emboscat, treballant a l’ombra; mentre que el seu fill Genny s’ocupa de la distribució de la droga des de l’apartada Roma. Es troba a faltar una presència femenina tan carismàtica com ho era Donna Imma a la temporada 1. L’Annalisa Magliocca, lideressa binguera en xandall, que interpreta Cristina Donadio representa un bon intent, encara que la supera Cristiana Dell’Anna fent d’una Patrizia Santoro plena de recursos.

Com ja vaig dir a l’entrada anterior, les fratricides lluites pel territori de les bandes criminals no acaben d’interessar-me (per primitives i literalment reduccionistes), i aquí ens trobem amb un munt de faccions que s’aniran destruint les unes a les altres amb alegria homicida. Malgrat tot, la sèrie té els seus moments brillants, tant en el pla narratiu com en l’estètic i, de tant en tant, revela detalls realment curiosos de la màfia (com que sigui possible subornar els empleats de pompes fúnebres per buidar un panteó i enterrar-hi després qui et convingui).

Si no ho he entès malament, existeix la possibilitat d’una tercera temporada. Si és així, algú a casa m’instarà a veure-la.

dimarts, 7 de març de 2017

Allò que no es pot dir

L’iranià Asghar Farhadi, amb un bagatge de només set pel·lícules, ja és un dels cineastes en actiu més importants del planeta. Caracteritzat per un absolut respecte pels seus personatges, unes trames que proposen complexes qüestions morals i un desenvolupament de l’acció totalment orgànica, cada nou film seu és motiu per la joia del cinèfil. L’únic problema que té Farhadi és que va tocar el cel amb «Nader i Simín, una separació» l’any 2011 i probablement tota la seva filmografia posterior es mesurarà (negativament) en relació a aquell film. Això probablement passarà amb aquest «El viatjant», de peripècia més minsa i sense tantes ramificacions com les que oferia «Una separació».

Davant del perill d’esfondrament de casa seva, el jove matrimoni format per Emad i Rana, es veuen obligats a traslladar-se a un apartament que els ofereix un amic, sense sospitar que la identitat de la llogatera anterior acabarà incidint en les seves vides en forma d’agressió a la muller. Paral·lelament a l’estudi de les conseqüències d’aquest incident, assistirem als assajos i posterior estrena d’una versió d’aficionats de «La mort d’un viatjant» d’Arthur Miller, on Emad i Rana interpreten els papers protagonistes. El títol de la pel·lícula i la seva relació amb la peça de Miller es descobrirà en els minuts finals, encara que no crec que mereixi el valor simbòlic que se li dóna. Igual que em passa amb la metàfora de l’edifici en estat ruïnós: crec que al cinema de Farhadi no li calen lectures al·legòriques, el seu lloc és el realisme humanista.

Dit això, no sé per on començar a enumerar les moltes coses que m’agraden d’aquesta pel·lícula. Compta amb un guió de ferro que segueix les passes d’una perquisició criminal, intercalada amb altres fets més quotidians, just com la pel·lícula de la que parlava ahir, però amb tot el tremp que allà faltava. El retrat del dia a dia de la classe mitjana de Teheran no deixa mai de fascinar-me, tan lluny i tan a prop! Les interpretacions tenen totes el to just, encapçalades per la Rana magistralment interioritzada de Taraneh Alidousti i l’Emad progressivament incendiari de Shahab Hosseini i merescudament premiat a Berlín.

M’intriga saber com s’haurà rebut el film al seu país d’origen, però vist amb ulls occidentals clama al cel l’ambigüitat amb la que es tracta la seva qüestió central. Queda clar que Iran és un país molt purità (nosaltres també vam passar per aquesta galdosa fase) i que el caire sexual de l’agressió que pateix Rana mai no arriba a ser verbalitzat. Aquest fet no pas menor, omple d’insuportable tensió cada minut de la pel·lícula i justifica la profunda incomprensió entre els personatges i la seva crisi final. Qualsevol obra d’art que mostri que l’obscurantisme i les mitges veritats no condueixen a res de bo, ja em té el cor robat. I aquí la maniobra s’executa sense ni una sola gota de greix.

No m’agradaria que l’immens valor d’aquest film quedés eclipsat per qüestions polítiques que només tenen a veure amb la megalomania del president americà. «El viatjant» és cita obligada per a tothom que s’interessi per una narrativa adulta sobre l’ésser humà iranià o barceloní, tant se val. Excel·lent.

dilluns, 6 de març de 2017

La bona doctora

El cinema realista i proper a les qüestions socials dels germans Dardenne ens va oferir fa dos anys aquella meravella de «Deux jours, une nuit» amb la deliciosa Marion Cotillard que tant bon record va deixar. Retornen ara amb «La fille inconnue» una altra història ambientada a la seva habitual Lieja, però que incorpora a la seva filmografia un cert aire de gènere detectivesc.

El seu punt de partida no podria ser més versemblant i comprensible per l’espectador. Jenny Davin (Adèle Haenel) és una metge de família que, després d’una dura jornada laboral, no obre la porta a algú que truca fora de l’horari de la consulta. L’endemà, quan descobreixi que la persona que trucava ha sigut trobada morta a pocs metres de distància d’allí, se sentirà culpable fins al punt d’intentar esbrinar la identitat de la difunta, fins i tot interferint amb la tasca de la policia.

La premissa és interessant i la investigació del possible crim, que no abandona mai el to realista, presenta un gran potencial dramàtic. Malauradament el guió (dels propis directors) avança penosament, amb incidents repetitius que només semblen pensats per allargar l’acció (en certa manera «La fille inconnue» és un seguit monòton de trucades de mòbil i timbres d’intèrfon). El desenllaç del misteri és una mica insatisfactori i el suposat realisme es veu traït per una conveniència del guió que fa del personatge de Bryan un doble testimoni.

En el costat positiu, Adèle Haenel, que porta sobre les seves espatlles tota la pel·lícula, està absolutament convincent, tot i que interpreti una doctora obsessiva i més que perfecta, digna competidora de Mary Poppins. I, curiosament (o no), les escenes del dia a dia d’una doctora de capçalera qualsevol, plantejades en principi com un farciment de la trama criminal, acaben esdevenint el més interessant, i quasi apassionant, que «La fille inconnue» té per oferir-nos.