diumenge, 28 de maig de 2017

Musée Magritte

Hôtel du Lotto, l'edifici del qual mai no veureu l'exterior
En el mateix conjunt museístic que alberga el Musée Old Masters, i per fer la visita més indigesta, es troben també dos museus més i alguna exposició temporal d’afegitó. De tots ells, potser el més atractiu és el dedicat a René Magritte, inaugurat l’any 2009 i amb la col·lecció més rica d’obres de l’artista que es pot trobar en el món. El de Magritte és un d’aquells museus que t’obliguen a baixar a un soterrani i després prendre un ascensor que et puja fins una quarta planta, de manera que la vista es realitza de dalt a baix.

"El jugador secret", 1927
René Magritte és un d’aquells artistes que em provoca un sentiment ambigu i contradictori. M’agrada dir, i no tan sols com a «boutade», que el trobo millor escriptor que pintor; en el sentit que els conceptes que contenen les seves obres són gairebé sempre més interessants que la seva execució plàstica.

Madame Récamier segons David, segons Magritte.
A més, tot seguint la seva evolució, aviat t’adones que no hi ha pràcticament progressió, que el mateix estil i les mateixes idees retornen en èpoques diferents i conviuen amb les seves pròpies contradiccions. Al principi de la seva carrera trobem treballs de disseny publicitari força interessants (com també passarà amb Hergé) i molts anys després, durant la Segona Guerra Mundial, intentarà fer del retrat una mena de «modus vivendi»,una faceta seva que rarament veiem reproduïda.

"Le retour" (1940)
De fet, la reproducció de l’obra de Magritte, degut al seu alt potencial comercial, està més que controlada i aquest Musée Magritte és un dels rars museus del món on està prohibit fins i tot fer esbossos dels quadres. Potser confien que tots els visitants passaran per caixa a la molt ben assortida botiga que hi ha al final del recorregut.

"La collita" (1943), paròdia de Renoir.
El museu conté molt de gra i molta palla. Entre el pitjor que recordo, algunes textures repulsives i paròdies del pitjor Renoir. Més suportables són les versions preparatòries o repetitives d’algunes obres mestres. El millor de tot, els quadres de l’última etapa, quan una pinzellada sensible finalment descobreix idees no tan evidents. «L’empire des lumières», per exemple: allò que s'acosta raonablement al que anomenem una obra mestra. 


dissabte, 27 de maig de 2017

Un món de metros: Amsterdam (2)

No sé si les dades del meu llibre són gaire fidedignes, diria que les xifres que vaig donar l’any 2010 (49 estacions i 51 quilòmetres de vies) no han variat. El que sí que ha millorat és el disseny del mapa, que ara incorpora línies de tram i alguns edificis emblemàtics. Malgrat l’augment de la quantitat d’informació, la claredat és màxima i l’estil relaxat i relaxant. Com era de preveure, abunden les vies aquàtiques. Abaix a l’esquerre, al costat de l’aeroport, podeu veure un bou de les Terres Altes d’Escòcia. No és cap error. Caldrà que hi aneu per confirmar-ho.

divendres, 26 de maig de 2017

Black is black?

Els problemes de raça, tan imbricats a la societat americana, són de vegades poc comprensibles vistos des de l’Europa occidental. Tanta animadversió, tanta violència policial, tanta discriminació sobre un percentatge important de la població no s’acaben d’entendre i cal acceptar que hi ha prejudicis i matisos que se’ns escapen. Per això no m’acabo d’explicar l’enorme èxit que va tenir als USA «Get Out» (Deixa’m sortir), el debut en la direcció del comediant Jordan Peele. Es tracta d’una pel·lícula de gènere —un thriller paranoic-fantàstic perfectament recomanable—, amb unes segones lectures que trobo que no n’hi ha per tant.

El fotògraf negre Chris Washington (Daniel Kaluuya, excel·lent) viatja amb la seva xicota blanca Rose (Allison Williams, la «pija» de «Girls») per conèixer els pares d’ella, un matrimoni de professionals liberals, votants confessos d’Obama. I encara que tots els presents es mostren molt cordials amb el jove, l’espectador aviat sospitarà que alguna cosa no rutlla. Més no diré.

Queda clara la intenció de Peele de servir-se de l’horror per parlar-nos del racisme soterrat i no confessable del seu país; però (potser amb intenció paròdica) es queda amb els tòpics més superficials i el que queda finalment són l’adrenalina i les esgarrifances. Que també està bé.


Amb més tela per tallar i molt més interès per a mi trobem «O.J: Made in America», el documental d’Ezra Benjamin Edelman que s’endugué un dels premis Oscar enguany. Es tracta en realitat d’una sèrie de l’ESPN per a la televisió, formada per cinc episodis d’uns 90 minuts cadascun, sobre l’ascensió i caiguda de l’astre del futbol americà O. J. Simpson. Sí, ja ho sé, jo seria el primer a pensar que a la vida hi ha cosa més importants que dedicar uns generosos 467 minuts (!) a una figura que ni em va ni em ve, i a més un esportista, quan a mi l’exercici físic reglamentat em produeix urticària. No podria estar més equivocat.

La sèrie comença amb els anys de carrera esportiva del futbolista, quan després d’uns orígens humils i una beca a la universitat de Southern California (on no devia obrir ni un sol llibre) es crea el seu mite de gran heroi americà. Aquesta part m’interessa poc, fins que no comença a apuntar-se la disfunció cognitiva d’O.J.: el negre que no es vol reconèixer com a tal. Indubtablement atractiu i objecte de desig de la comunitat blanca, esdevé gran atot en campanyes publicitàries durant la dècada dels 70. Ven per igual a consumidors negres i blancs i públicament es confessa cec a les diferències racials.

Paral·lelament a la instal·lació del futbolista en un barri privilegiat (i blanc) de Los Angeles, el documental ens va desgranant un llarg historial d’abusos policials infligits sobre la comunitat negra de la ciutat. Si us sembla fora de lloc, espereu una mica i tot recuperarà el sentit, quan es produeixi el gran daltabaix. Em refereixo a l’assassinat de la segona dona de Simpson (Nicole) i del seu presumpte amant Ronald Lyle Goldman. Serà llavors quan la posició ambigua respecte a la seva raça i els greuges acumulats per la població negra de L.A. confluiran en els tres episodis centrals de la sèrie (els millors), en un thriller judicial que supera per sorpreses i girs dramàtics qualsevol capítol de «The Good Wife», i a més són estrictament verídics.

La sèrie acaba amb una seqüència de veredictes absurds, hi havia millor manera d’acabar-la? Francesc, la pots mirar a Movistar+. Imprescindible.

dijous, 25 de maig de 2017

Història Sagrada


La concessió del Cervantes a Eduardo Mendoza semblava exigir la publicació d’un inèdit a la «Biblioteca Premios Cervantes», que coediten la Universidad de Alcalá y el Fondo de Cultura Económica. «Las barbas del profeta» (abril de 2017), acompleix aquesta obligació contractual, encara que sigui amb diligència una mica displicent. En aquest llibre tan breu com lleuger, Mendoza rememora la seva educació catòlica, tan freqüent en els membres de la seva generació, i molt especialment en aquella assignatura tan pintoresca que s’anomenava Història Sagrada.

L’autor recorda amb afecte aquelles històries truculentes extretes de la Bíblia i els hi atribueix l’origen de la seva afició per la ficció. Amb molt de sentit comú, es pregunta quin valor didàctic podien tenir tots aquells contes tan estranys a l’hora d’adoctrinar els infants en la fe catòlica i en fa una repassada començant des del Gènesi, en una doble lectura que inclou tant l’oient innocent que fou, com l’adult informat que és ara.

Mendoza, que es confessa no creient, ho contempla tot amb la seva sornegueria habitual i és inevitable donar-li la raó quan jutja les decisions de Jehovà amb la lògica implacable d’un nen de vuit anys.
Según la doctrina cristiana, Dios creó el universo, compuesto de billones o trillones de galaxias, agujeros negros y muchas más cosas tremendas con la única finalidad de poner en un planeta insignificante a un ser pensante que desde el primer momento no le iba a causar más que molestias. Y todo esto a sabiendas, puesto que Dios, en el momento de formar a Adán de un montón de arcilla, ya sabía lo que iba a hacer y lo que iban a hacer sus sucesores hasta el día de hoy. Sabía que adorarían a falsos dioses, que desobedecerían sus instrucciones, que cometerían crímenes horribles y que comerían cerdo y calamares, hasta tal punto que tendría que enviar a su Hijo a redimirlos, y que a pesar del sacrificio seguirían cometiendo crímenes y comiendo cosas prohibidas con verdadera fruición.
Comenta episodis veritablement molestos, com el fratricidi injustificable de Caín o la paternitat irresponsable d’Abraham. El diluvi de Noè, malgrat que implica un genocidi quasi universal, revesteix als ulls infantils un halo meravellós. Hi ha la torre de Babel, hi ha Sodoma i hi ha Gomorra [Cuando leíamos la historia de estas dos ciudades, nos venía a la mente el caso de Hiroshima y Nagasaki, todavía muy presentes en la memoria de todos. Nagasaki era como Gomorra, un bis que nadie había pedido.], hi ha les llenties de Jacob, el cast Josep i la senyora de Putifar. Com podien emetre totes aquestes barbaritats en horari infantil?

Mendoza, sempre civilitzat i bonhomiós, possiblement no ofendrà ni a la carcúndia més repatània. Es tracta d’un text a mig acabar, però es fa llegir amb un mig somriure als llavis. Vostès veuran.

dimecres, 24 de maig de 2017

Musée des beaux-arts (o el que en queda)

Deixeu-me dir que per a mi aquest museu sempre ha tingut un caràcter mític des de una primera visita a principis dels anys 70; i tot a causa de la caiguda d’Ícar, pintada per Pieter Brueghel, una de les pintures que més m’agrada de tots els temps. Actualment el museu du el nom ridícul de «Musée Old Masters» i conté una col·lecció minvada, encabida en una baluerna d’edifici que reclama una posta al dia. Abunden els quadres absents: uns rètols informen del perill d’humitats, però quan els quadres pengen en plafons (i no en parets mestres o envans), les amenaces semblen més imaginades que reals.

Com que «La caiguda d’Ícar» us la sabeu de memòria, us hauré de presentar obres mestres alternatives. Com «El cens de Betlem», una d’aquelles escenes hivernals de Brueghel que tallen la respiració, encara que només sigui pel fred que infonen. La Sagrada Família, encara que ocupa una posició central, són uns personatges més de la bigarrada escena, que ni remotament fa pensar en la Història Sagrada. Bellíssima la teranyina de branques del gran arbre de l’esquerra amb un sol pansit que va de baixa. I com sempre en Brueghel el vailets són uns taps de bassa adorables.

Completament diferent és «La caiguda dels àngels rebels» de 1562, on Brueghel sembla jugar en la lliga del seu predecessor Hyeronimus Bosch. El subjecte, que ni tan sols crec que sigui bíblic, li permet al pintor un contrast entre la llum de la part superior i les tenebres on es precipiten uns àngels esdevinguts criatures aberrants per culpa de la seva rebel·lia. Aquests monstres delirants, quasi tots amb la panxa enlaire, semblen inspirats per una visita a les peixateries i les carnisseries del mercat.

Ja des del títol s’anuncia l’etiqueta dels Vells Mestres, o sigui que podeu esperar veure algun van der Weyden, Dirk Bouts, Hans Memling o Gerard David. Es tracta en molts casos d’obres mestres (o gairebé). En deixo una d’exemple, un martiri de Sant Sebastià de Memling, però en sabria trobar d’altres. També té una gran reputació el grotesc «El Rei beu» de Jacob Jordaens, que us estalviaré per la seva palesa vulgaritat.

En cap museu belga no hi poden faltar un munt de Rubens, i aquest no és l’excepció. Antoon van Dyck, que va viure sempre una mica a la seva ombra, té ocasió aquí de reivindicar el seu paper de retratista sobri i ben afinat. Segurament mai no serà el pintor favorit de ningú, però tampoc li sé trobar cap falta a aquest vell retratat, més aviat el contrari.


Una de les grans experiències de visitar un museu és topar-se amb un quadre arxi-conegut, quan menys t’ho esperes. Aquesta funció l’acompleix aquí «La Mort de Marat» de Jacques-Louis David que, apart de tenir valor d’icona, és una de les seves pintures que han suportat millor el pas de la història.


dimarts, 23 de maig de 2017

La història oficial


Amb 12 edicions a l’esquena (avui he vist que ja van per la 15) aquest Sant Jordi em va caure «Patria» de Fernando Aramburu (Tusquets, setembre de 2016), una voluminosa novel·la sobre el terrorisme d’ETA i les seves conseqüències a la vida quotidiana d’Euskadi, que ha concitat una rara i unànime aprovació per part de tota la crítica espanyola. A Catalunya s’ha alçat alguna veu discrepant (Patricia Gabancho) i sospito que al País Basc n’hi haurà hagut alguna altra. Queda clar que un llibre que ha sigut aplaudit per gent com Mariano Rajoy, José Antonio Zarzalejos, Iñaki Gabilondo i Mario Vargas Llosa i per mitjans d’un ampli espectre que abasta des de EL PAÍS fins ABC, no deu oferir una visió gaire subtil ni aprofundida del nacionalisme basc i sí una versió de la història que harmonitza bé amb l’espanyolisme. Quan el tractament d’una temàtica tan complexa com aquesta suscita una sanció tan positiva i universal, el lector caut faria bé de malfiar una mica i buscar-ne les possibles costures.

Cal dir d’entrada que la novel·la d’Aramburu està plantejada amb molta intel·ligència i eficàcia narrativa a partir d’una espinada simple però que permet trobar la complexitat en les seves ramificacions. En el centre hi ha dues dones, Miren i Bittori, amigues íntimes de tota la vida. Totes dues responen a l’arquetip (o al clixé) de la dona basca: eixutes, poc sentimentals, pragmàtiques, decidides, del morro fort, i pals de paller inescrutables de les seves respectives famílies. La seva amistat es fondrà instantàniament quan el marit de Bittori, un empresari transportista fet a si mateix, es trobi de ple al punt de mira d’ETA, mentre el fill de Miren (el dròpol Joxe Mari) s’incorpora a la banda armada.

Hi ha a «Patria» molts detalls que respiren veritat i bones observacions quasi antropològiques sobre la dinàmica interna de les societats petites. La seva voluntat d’explorar les conseqüències del terrorisme sembla bastant exhaustiva, amb personatges posicionats en un ample ventall de punts de vista. Trobo però en el seu cor una omissió difícil d’eludir i que la narració no es molesta a resoldre: ¿com és possible que dues amigues íntimes deixin de parlar-se així que el marit d’una d’elles pateix una campanya calumniosa? Aquí Aramburu peca de mandrós i maniqueu, perquè opta per la solució fàcil amb els dos personatges que haurien de ser més difícils de defensar: el terrorista Joxe Mari és una bèstia indocumentada, un assetjador violent ja des de petit, i la seva mare, una fanàtica sense sentiments ni més lleialtat que la de la sang.

A més, llegida des de Barcelona, amb la ignorància que imprimeix la distància, el que més m’ha sobtat és l’ús de l’eusquera com a possible llengua d’agressió (cosa de la qual els catalans som sovint acusats, sense ombra d’intenció). També estranya que en diàlegs suposadament en eusquera se’ns subratllin l’ús d’aquests subjuntius que agredeixen directament la llengua castellana. És incoherent, però cola. En quant a la presentació de l’homosexualitat d’un dels personatges, m’ha semblat tant i tant obliqua, que només ho he sabut atribuir a la púdica idiosincràsia basca.

Els capítols curts, el llenguatge col·loquial, que combina amb soltesa tercera i primera persones, alleugereixen la lectura. Les múltiples subtrames, que ens traslladen endavant i enrere en el temps, afegeixen picant a la lectura sense fer-la més confusa. Potser sí que de les sis-centes pàgines i escaig alguna s’hauria pogut ometre sense dany irreparable (especialment algunes de les que es refereixen a la vida sentimental dels fills).

«Patria» s’endrapa sense dificultat a la velocitat d’un best-seller, amb llagrimeta inclosa, però deixa un regust de durada més llarga. La seva viabilitat com a clàssic la mantinc en dubte permanent, malgrat aquest aplaudiment generalitzat però llunyà.

dilluns, 22 de maig de 2017

La capital de la B.D. (i 3)

Segell commemoratiu dels primers 20 anys del Centre Belge de la B. D. Fixeu-vos en el seu logo tintinesc dalt a la dreta.
Bèlgica és un país ferotgement monolingüe, però fèrriament dividit per les seves llengües nacionals: francès a Valònia i neerlandès a Flandes. Només la capital, Brussel·les, fa un simulacre de bilingüisme contemporitzador, tot i que parla bàsicament en francès, almenys de cara a les visites. Per això els rètols dels carrers es presenten en doble versió, com l’exemple mostrat aquí baix: Rue des Sables/Zand Straat; precisament el carrer on es troba el Centre Belge de la Bande Dessinée. Però en moltes vies del centre existeix una denominació alternativa dedicada a algun personatge emblemàtic del món del còmic. Aquí són els Barrufets; però bé podria ser que (i ara m’ho invento), el carrer Balduí Primer fes hores extres com a carrer Milú, o l’avinguda de la Regència, en una doble vida, fos el bulevard Tinent Blueberry.


Però hi ha altres testimonis als carrers de Brussel·les de la seva vocació com a centre mundial de la B.D. I encara que la tomba del barrufet anònim que hi ha davant de la Gare Central sigui un dels exemples més celebrats [per cert, quina gran troballa catalana la d'Albert Jané, amb una denominació que supera clarament "schtroumpfs", "smurfs" i "pitufos"], el projecte més ambiciós és el dels frescos basats en còmics pintats en parets mitjanceres de la ciutat.

Le Tombeau du Schtroumpf
Els primers exemplars daten de 1991 i des de llavors se n’han creat de nous pràcticament cada any. En l’actualitat superen la quarantena i sempre, si no m’erro, amb material nacional. El més fàcil d’observar és el de Tintín (degudament reproduït en aquesta pàgina), ja que es troba camí del Manneken Pis. Visitar la resta pren el seu temps, encara que tots es troben en zones cèntriques. En aquest enllaç trobareu la llista completa, per si voleu tafanejar.

Lucky Luke de Morris, més ràpid que la seva ombra. No hi podien faltar ni els Dalton, ni Ra Tan Plan, ni Jolly Jumper.
Gil Pupil·la (Gil Jourdan) de Maurice Tillieux
Blake i Mortimer (d'E.P. Jacobs) s'enfronten a la Marca Groga.

diumenge, 21 de maig de 2017

Un món de metros: Washington (2)

Feu-vos càrrec, això és com Madrid però als USA, o sigui que és la seva capital. Poc amants del transport públic, no el van inaugurar fins l’any 1976 i des de l’apunt de 2009 només ha augmentat en 10 estacions i 26 quilòmetres de vies que atribueixo a la nova línia grisa.

El mapa manté la seva personalitat, amb línies de traç més gruixut de l’habitual i colors tirant a bàsics. Llavors ho vaig comparar amb un pop enfilat a un arbre i no me’n desdic. El tronc celeste de l’arbre el formen la confluència dels rius Potomac i Anacostia. I els edificis dibuixats al centre sobre superfícies de color de gespa són tots aquells monuments nacionals que hem mamat de tantes pel·lícules: el Capitoli, la Casa Blanca, el Lincoln Memorial, el Thomas Jefferson Memorial o el Washington Monument. Exhibició de poder a una parada de metro de distància!

dissabte, 20 de maig de 2017

La capital de la B.D. (2)

Sorprèn trobar al Centre Belge de la Bande Dessinée un espai amb aires de llarga permanència dedicat a un autor relativament jove com és Pieter de Poortere (Gant, 1976). En una saleta decorada reflectint l’univers particular de l’autor, amb quadres kitsch, algunes de les seves tires originals, i unes versions animades fetes per a la televisió que es projecten contínuament, el dibuixant flamenc s’erigeix gairebé en l’estrella del museu.

Confesso que no havia sentit parlar mai d’ell, ni del seu personatge més famós Dickie (Boerke en neerlandès), però la breu coneixença que permet aquesta exposició m’ha deixat tant sense paraules com les que tampoc s’empren a les seves historietes. Ja sé que l’humor és un dels fluids més intransferibles, però a mi m’ha convençut plenament aquest Dickie, bête et méchant.







divendres, 19 de maig de 2017

La capital de la B.D. (1)


Sense voler entrar en inútils discussions sobre qui va inventar què, és indiscutible que un dels grans llegats que Bèlgica ha ofert al món són les seves historietes, els seus tebeos, el que allí anomenen «bandes dessinées» (en endavant B.D.), els quals s’han afanyat a associar amb la «marca Bèlgica». I, encara que es parli de l’escola franco-belga d’il·lustració, és Brussel·les qui s’emporta clarament el ceptre de capital de la B.D. molt per davant de qualsevol ciutat francesa. Aquesta voluntat es fa palesa només aterrar, quan et topes a l’aeroport amb una gegantina maqueta del coet que traslladà Tintín i els seus amics a la Lluna.

Escultura una mica inepta, no culpeu Franquin
A la ciutat pròpiament dita, una estàtua del Gaston Lagaffe (Sergi Grapes) de Franquin indica el camí cap al Centre belge de la bande dessinée, lloc ineludible de peregrinació per a tots els amants de la línia clara. El museu està instal·lat en un edifici art nouveau, concebut pel gran Victor Horta l’any 1906 per albergar uns grans magatzems de productes tèxtils, el que representa un al·licient suplementari de la visita.

Moulinsart al fons, els barrufets en un mirall i Victor Horta en fotografia
El contingut del museu consta de diverses exposicions, algunes amb vocació de permanència i altres de més temporals. Entre les primeres figura una breu història de la narrativa dibuixada des dels temps medievals o bé una descripció detallada de cadascun dels passos tècnics que conformen la creació d’una B.D. Dues breus (però bones i didàctiques) monografies estan dedicades als mega-hits de Tintín i els Barrufets. Predominen, com podeu imaginar, els autors belgues; però quan es tracta de noms com els de Hergé, Franquin, Peyo, Morris, Greg, Jacobs, de Moor, Roba o Tillieux, no seré jo qui protesti.


De les exposicions temporals, hi havia una de cobertes d’àlbum classificades per dècades, de la qual se’n podien extreure ben poques conclusions que anessin més enllà de la contemplació de les portades. Més interessant era la dedicada a l’italià Gipi (Pisa, 1963), decididament turmentada i tendent a la línia fosca.

Boule et Bille de Roba, tota una alegria
A més l’edifici conté la biblioteca de B.D. accessible al públic més gran del món i una àmplia botiga que és un somni humit per a qualsevol aficionat. Espero que amb aquesta panòplia de bondats quedin advertits tots els possibles interessats. Gràcies, però de res. I encara no us he parlat de Dickie.

Horta a nivell onze, coet i bust de Tintín prop de Turiel62, i el barret d'Espirú. Algú pot superar-ho?


dijous, 18 de maig de 2017

Sobreviure la guerra


Malgrat la prolongada reputació de l’alemany Ralf Rothmann al seu país i el rètol de quarta edició que exhibeix a la faixa publicitària, «Morir en primavera» (Libros del Asteroide, 2016, traducció de Carles Andreu) no comença bé. O, millor dit, no comença bé per a mi, que de cap manera volia enfrontar-me a l’enèsima novel·la sobre la Segona Guerra Mundial a Alemanya, amb la seva coneguda ració de crueltat als camps d’extermini a càrrec de sàdics oficials nazis.

El llibre s’inicia amb un narrador intrigat davant del mutisme que interposa el seu pare pel que fa a les seves experiències durant la guerra. L’home, difunt prematur, a causa del seu ofici de miner a la conca del Ruhr, és interpel·lat endebades pel fill, quan el traspàs ja és imminent. L’única resposta del pare és un concís: «¿Para qué? ¿No te lo he contado ya? El escritor eres tú». El que ve a continuació tant podrien ser les vivències reals del pare, el resultat de les investigacions del fill o bé pura ficció imaginada.

Ens trobem a la primavera final de la guerra. El jove Walter Urban de disset anys treballa de munyidor de vaques a una granja del nord d’Alemanya, còmodament instal·lat entre el punt d’honor professional i les primeres disbauxes eròtiques. Juntament amb el seu camarada Fiete, és forçat a allistar-se a les SS, quan la derrota despunta a l’horitzó. En aquest temps de descompte serà essencial evitar trepitjar el front per tal de sobreviure. En Walter més o menys se’n sortirà il·lès, però no podrà estalviar-se una experiència traumàtica, que és el centre dramàtic de la novel·la.
I al seu voltant, totes aquelles coses que associem amb la guerra, amb totes les guerres: la fam, les bombes, la malaltia, el fang, el foc, la mort. Tot contemplat sense grandesa ni honor per uns joves soldats que tenen clara la desfeta i que l’únic que volen es retornar a la seva estroncada vida civil. Sense carregar les tintes en el dramatisme, amb concisió i quatre detalls ben posats, Rothmann aconsegueix arrodonir un llibre de pacifisme implícit, capaç de mostrar entre les seves escletxes fins i tot moments de bellesa.

Començat amb desgana, el llibre va sempre a més i acaba convencent. Molt recomanable.

dimecres, 17 de maig de 2017

Vida d’hotel

L'hotel a Gant
Els hotels canvien, la vida continua; potser aviat tots ens allotjarem en alegres apartaments Airbnb, gairebé lliures d’impostos. De moment, encara puc relatar-vos experiències en hotels de tres estrelles al nord de Bèlgica i les tendències actuals dels seus serveis, una mica més enllà de l’alarmant uniformitat (a la baixa) del bufet de l’esmorzar.

Amb els hotels ha passat una mica com amb els viatges en avió, que amb la popularització dels desplaçaments turístics, aquelles cortesies que semblaven drets adquirits —com ara les begudes gratuïtes a bord—, han anat minvant o simplement han desaparegut. Ha succeït per exemple amb l’assortiment higiènic i cosmètic que es desplegava fastuosament vora el lavabo de la cambra de bany. Tot aquell bé de déu de productes que permetien tant la utilització «in situ» com la rapinya de «souvenirs» en forma de sabó nan, ha esdevingut exclusivament una solució d’emergència per oblidadissos. En les nostres últimes escapades més d’un cop ens hem vist obligats a sortir a comprar a l’asiàtic de la cantonada un «Sànex» format gimnàs.

I què diré de la decadència del minibar, de la qual Quim Monzó ha escrit amb gran precisió a «Taula i barra». Potser al principi va semblar una bona idea disposar a pocs metres del teu llit d’aigua fresca, begudes alcohòliques i altres productes fungibles; però aviat el personal s’afartà de pagar dosis homeopàtiques a preu de caviar. Els més legals, acabàrem buidant la nevera del seu contingut original, i l’omplírem amb aigües minerals adquirides a l’asiàtic de la cantonada. Els més trapelles (segons la llegenda urbana) es bevien el whisky i el substituïen per mostres de la pròpia orina. Com a conseqüència d’això, cada vegada és més difícil trobar un minibar ben assortit. Algunes neveres te les trobes directament buides i, el que és més trist, de vegades només et trobes el buit que ocupava la nevera, com boca sense dents. 

Però no ens centrem en el passat i mirem cap al futur, que ja és aquí. Per tant, un element important d’un hotel del segle XXI és la seva wi-fi. Vist com se les gasten els pirates informàtics, seria un inconscient si postulés un servei d’accés obert; però amb una contrasenya tipus 1234 em conformaria. La solució més freqüent passa per entrar el teu número d’habitació i el teu «family name». Deixant de banda errors de tecleig, tant per part del creador de la contrasenya com del seu usuari, el concepte de «family name» (prou ambigu quan s’hi barregen els noms de qui ha fet la reserva i qui mostra la targeta de crèdit de garantia, que poden ser diferents), queda doblement invalidat pel nostre sistema de cognoms tan racional, però tan incomprensible per a la majoria de la humanitat, que es fan un embolic amb el cognom patern i el matern. De manera que el més fàcil serà que el teu accés quedi invalidat al tercer tecleig erroni.

Un altre mal molt del segle XXI és aquest ecologisme d’aparador que tothom exhibeix, mentre la processó va per dins. Perquè a tots els banys dels hotels que visitareu trobareu un cavallet de cartolina que us dirà que rentar les tovalloles cada dia li costarà al planeta molts litres d’aigua i que, si voleu ser eco-guais, no deixeu les tovalloles per terra i pengeu-les darrera de la porta. Tu, pobre innocent, fas el que pots per rescatar el planeta d’una mort anunciada. Mentrestant, les cambreres de planta, com robots pre-programats passen dels teus missatges subliminars, i canvien les tovalloles cada dia. I el planeta, que el bombin.

Dies més tard, un cop a casa, reps un correu que sol·licita la teva puntuació sobre les satisfaccions obtingudes a l’hotel tan criticat unes línies més amunt. Et venen ganes d’engegar-los, però optes per un silenci com a resposta. Mai abans no havia sigut tan cansat exercir d’usuari.

dimarts, 16 de maig de 2017

Cossos traficats

Atesa l’excel·lent impressió que ens van causar les dues primeres temporades de «American Crime», ens hem afanyat a veure la tercera, que es va acabar d’emetre aquest passat mes d’abril. Es tracta d’una temporada una mica diferent a les precedents, apart de més breu (només 8 capítols d’uns quaranta minuts). Si les dues primeres s’iniciaven amb un cas criminal i es passava a continuació a estudiar les conseqüències que aquest cas tenia sobre les persones implicades, fossin perpetradors o víctimes, aquesta tercera exposa diversos casos en paral·lel, no necessàriament relacionats entre si. El tret unificador de les històries, apart de la seva localització a Carolina del Nord, és la temàtica comuna de persones que exploten a altres persones.

Aquesta explotació pot revestir moltes modalitats, des del tràfic d’immigrants a través de la frontera mexicana, fins a la utilització de les persones com a moneda de canvi per resoldre una situació familiar conflictiva. Els fils narratius són sempre interessants i solen il·luminar les problemàtiques que aborden des de perspectives originals. Tanmateix, predomina una certa sensació de dispersió que desinfla el tremp dramàtic i, en la història de la mainadera haitiana, peca d’ocultació de massa detalls.

Repeteixen molts dels actors de les temporades anteriors (Felicity Huffman, Timothy Hutton, Lili Taylor, Regina King, Richard Cabral, Benito Martinez, Connor Jessup) en papers diametralment oposats que els permeten ocasions pel lluïment. Però també s’incorporen vells coneguts com Sandra Oh («Anatomia de Grey»), Dallas Roberts (el germà d’Alicia Florrick) i Janel Moloney (la Donna Moss de «L’Ala Oest»). D’entre tots ells em quedo amb el personatge de Regina King, la treballadora social frustrada a qui tots els adolescents que intenta protegir se li esmunyen d’entre els dits, i la patètica Felicity Huffman que descobreix que tot el seu benestar conjugal es basa en la pura explotació dels més desvalguts.

La sèrie perd pistonada a meitat de camí, esdevé més i més depriment, i només recupera el pols a l’últim capítol, que conclou amb una gran escena (ara sí), tot i que recordi l’encara més memorable «Places in the Heart» de Robert Benton. Si John Ridley m’està llegint, li demanaria que tornés al format anterior, d’un dramatisme definitivament més sòlid.

dilluns, 15 de maig de 2017

Fulles d’un fulletó


Fins i tot les figures històriques aparentment més estudiades són capaces encara de proporcionar-nos alguna sorpresa. Això és el que ha passat amb l’escriptor americà Walt Whitman de qui s’ha descobert enguany una novel·la seva oblidada des de feia 165 anys. El responsable de la troballa és un tal Zachary Turpin que, tot estudiant els quaderns de notes de Whitman es va fixar ens uns noms i algunes observacions que semblaven al·ludir a una trama narrativa. A través d’una recerca d’aquests noms en la premsa digitalitzada de l’època va descobrir un anunci a «The New York Daily Times» del 13 de març de 1852 sobre la propera publicació d’una novel·la titulada «Vida y aventuras de Jack Engle» al «The Sunday Dispatch», diari que no estava digitalitzat. En consultar aquest periòdic a la Biblioteca del Congrés de Washington va confirmar que els noms llegits als carnets de Whitman coincidien amb els personatges de la novel·la.

Whitman solia deixar anònims els seus treballs més mercenaris en prosa i, a partir de la publicació tres anys més tard del seu poemari «Fulles d’herba», no tingué ulls per res més durant la resta de la seva vida. Per tant, és lògic que no n’haguéssim sabut res durant tot aquest temps. Ara però els experts no han tingut ni un moment de dubte a atribuir-li l’autoria d’aquest fulletó que la corunyesa Ediciones del Viento s’ha afanyat a publicar en bona traducció de Miguel Temprano García.

Feia falta? Possiblement no. Es tracta d’un serial en 22 capítols que narra els primers anys de l’orfe Jack Engle i conclou quan troba fortuna i amor en plena joventut. La trama conté tots els tòpics del gènere —orfes que desconeixen la seva filiació, ombres d’un crim pretèrit, advocats maquiavèl·lics i senyoretes de moral lleugera amb un cor d’or—; cosa que no hauria de ser necessàriament dolenta, ja que amb material similar Dickens era capaç de fer meravelles (de fet, tant per argument com per títol, sembla que ens trobem davant d’un fill bord de «The Life and Adventures of Nicholas Nickleby»). Però allà on Dickens emprava personatges atractius, situacions còmiques o paoroses i un guió molt ben greixat, Whitman es queda amb l’esquelet de la idea. Potser perquè «Nickleby» disposava de 900 pàgines per desplegar-se, mentre que «Jack Engle» s’ha de conformar amb unes escasses 125.

Encara així, la peripècia del jove Jack Engle està desenvolupada de forma molt matussera, va plena de personatges que no contribueixen en res a la trama i pateix d’un excés de figures bondadoses o directament angèliques. Per empitjorar la situació, hi ha capítols que són més aviat estampes costumistes (el retrat d’un predicador fent sermons davant de la seva congregació, o la melangiosa visita a un cementiri…) que no pas passos necessaris del guió. Com si la llargària de l’obra permetés les digressions.

Els «hooligans» de Whitman potser sabran trobar aquí un rastre seminal de les virtuts del mestre (una tendència a detectar pertot arreu el costat millor de la humanitat?) La resta dels mortals podeu abstenir-vos amb total tranquil·litat d’aquest rescat tardà.

diumenge, 14 de maig de 2017

Bèstia i bèstia són

Amb la certesa que els xenomorfs alienígenes poques novetats en matèria d’esgarrifances podran proporcionar-me, he aviat en Josep a veure «Alien: Covenant», mentre jo em ficava amb plena consciència a la gola del llop, també coneguda com «Beauty and the Beast» (2017). Porta en cartell quasi dos mesos, el que és tot un rècord en els temps que corren, i tot i així a la sala hi havia més d’una trentena de persones en una primera sessió de tarda. La majoria eren nens d’edats inferiors a set anys. Jo n’era l’excepció. Durant les dues hores llargues de pel·lícula, l’audiència en pes ha desfilat cap al lavabo per descarregar les bufetes. Potser els nens d’ara els fabriquen com a clons d’ancians prostàtics. Davant meu, una nena d’uns dotze anys s’abraçava sentimentalment a la seva mare (o tutora) cada cop que el film es posava tendre. En definitiva, jo no hauria d’haver estat allí.

La primera pregunta que caldria fer-se és si calia un «remake» de la «Beauty and the Beast» de 1991, un dels productes més agradables i perfectes de l’animació Disney de tots els temps. Algú va trobar en aquells 84 minuts d’encisadora concisió alguna cosa a faltar? No sé si el fet que no estigués filmada amb imatge real podia molestar algú, però la veritat és que, quan es tracta de mobiliari antropomòrfic, doneu-me sempre dibuixos animats i estalvieu-me aquestes visions abismals de canelobres sinistres i porcellanes fantasmagòriques.

Animació inepta

Els quaranta-cinc minuts de metratge afegit, l’ocupen un parell de noves cançons supèrflues i mantes explicacions sobre els problemes maternals/paternals de la Bella i la Bèstia respectivament. No sé quina dèria freudiana ha agafat els guionistes de Hollywood, que creuen pensar que als espectadors res no ens agrada tant com furgar en el passat de les famílies.

La pel·lícula és estèticament horrorosa, atapeïda i bigarrada, com una diarrea de daurats de l’era Putin. Emma Watson em cau molt bé, però malgrat el seu llarg entrenament amb els efectes especials a can Harry Potter, no acaba de resultar convincent interpel·lant un fons verd de pantalla. Un munt d’actors suprems són dilapidats en l’esforç (Emma Thompson, Ian McKellen, Kevin Kline, Stanley Tucci, Ewan McGregor). La gran diva de Broadway Audra McDonald, fa d’armari, i li deixen cantar minut i mig. Jo em quedo amb Luke Evans, que no sé si ho fa bé, però està sempre molt bo.

La suposada escena «gai» que protagonitza Josh Gad ha omplert molts noticiaris desinformats. Sembla mentida que a aquestes altures del segle XXI haguem de perdre el temps amb aquestes nul·litats. Una cosa més a oblidar d'aquesta oblidable empresa.

dissabte, 13 de maig de 2017

Un món de metros: Shangai (2)

Sembla mentida que una de les ciutats més enormes del planeta no comencés a tenir metro fins l’any 1993. En aquesta nova visita comptabilitzo 14 línies, 364 estacions i 586 quilòmetres de vies. Manté la seva forma aràcnida, però també la seva claredat, el que no es pot dir ni del que el va precedir a la sèrie, ni del que el seguirà.

Els profans, no patiu, que a partir d’ara tot anirà camí avall.

divendres, 12 de maig de 2017

La crucifixió del yuppie


Als prestatges de la llibreria de casa m’ha sortit com un bolet maligne una edició de butxaca, desconeguda, de «The Bonfire of the Vanities» de Tom Wolfe; crec que és de Picador i datada el 1990. No sé qui me l’ha introduïda amb nocturnitat i traïdoria; però segurament és un títol que encara té algun sentit a la història de la literatura universal. Per això l’he rellegida, com estic rellegint tants «best-sellers» de la meva jovenesa. Una manera com cap altra de dilucidar si ha estat el llibre o bé jo qui ha envellit malament.

Allà, a finals dels anys 80 del segle passat aparegué «La foguera de les vanitats» el que seria el llibre més venut de la dècada, escrit per Tom Wolfe en el seu segon (i últim) moment de glòria. A partir de llavors la seva carrera transcorreria ineluctablement a la baixa, però ara no ens hi ocuparem.

La novel·la fou publicada en el moment històric just i va treure profit d’una animadversió generalitzada envers els especuladors oportunistes que havien esdevingut els nous herois de Wall Street a partir de maniobres incomprensibles traficant bons i accions. Recordeu, per cert, qui eren els «yuppies»? «Young urban professional» o «Young upwardly-mobile professional», segons versions alternatives de la Wikipedia. Sherman MacCoy, el protagonista, era precisament un d’aquest amos de l’univers de les finances qui, tornant de l’aeroport de recollir la seva amant, es perd en el Bronx i acaba atropellant un jove negre a qui deixa en coma.

Aquest accident, com la proverbial pedra llençada al mig d’un estany, va tenint repercussions cada vegada més àmplies que acabaran afectant tots els estaments de la ciutat. A través d’una trama molt ben construïda, Wolfe implica desenes de personatges (periodistes, advocats, jutges, policies, activistes, agents de borsa i milionaris d’obscures fortunes) en una sàtira social ben observada encara que de traç una mica gruixut. Els estereotips racials avui potser no serien tan ben rebuts i queda clar que l’autor el castellà no el domina gens, atès el minimalisme amb el que s’expressen els personatges «latinos».

Precisament la insistència en reflectir els diversos accents presents a la ciutat és el tipus de detalls que necessàriament han d’afectar negativament la traducció de l’obra, igual com passa amb algunes idiosincràsies de la societat novaiorquesa que segurament requeririen notes al peu pels forasters. I, ja posat a trobar-hi pegues, el desenllaç és una mica abrupte i no especialment ben resolt. Però, dit això, la lectura de «La foguera de les vanitats» és una delícia, plena d’escenes d’horror còmic, amb menció especial pel ferotge capítol «Death New York Style», en el qual un fantabulós multimilionari esdevé incòmode cadàver en un restaurant de luxe.

A més, per què negar-ho?, ens encanta contemplar com un protagonista antipàtic pateix totes les humiliants estacions del calvari. I encara ens encanta més que trobi la seva redempció renaixent de les cendres. No he vist la versió filmada i firmada per Brian de Palma, però ja us puc dir que donar-li a Tom Hanks el paper de Sherman MacCoy ha de ser el «miscast» més flagrant de la història del cinema.
En el moment de la seva publicació Wolfe es va fer un fart de llençar diatribes contra els mals del modernisme en literatura; mentre defensava les novel·les realistes i basades en l’observació periodística, emmirallant-se en noms com els de Zola o Dickens. Ja sabeu del meu aferrissat amor a Dickens, o sigui que en teoria no hi podria estar més d’acord. Tanmateix sempre m’han molestat els autors que es guien per la brúixola dels manifestos, crec que la literatura és un univers incommensurable, on hi ha lloc per a tothom, sigui des de la fantasia, l’experimentació o bé el documental.

Amb tot, en aquests anys que vivim, de crisis econòmiques també convertides en daltabaixos globals, ens mereixeríem una ficció d’un nivell similar. La crònica de la segona dècada del segle XXI també requereix una musa que lapidi, per la via narrativa, els nous camins de l’explotació laboral i la dictadura de l’empresariat. Tot i que ara la foguera esdevindria probablement un «snapchat» de les vanitats.

dijous, 11 de maig de 2017

El desgavell d’Anvers (i 2)


La següent remesa d’obres mestres perdudes al MKSMA cal buscar-les a la catedral d’Anvers, dedicada a la Mare de Déu. Va ser construïda en estil gòtic entre 1352 i 1521, la més gran del seu estil en tots els Països Baixos. El seu esvelt campanar és una de les 56 torres de Bèlgica i el nord de França inscrites a la llista del patrimoni mundial de la UNESCO l’any 1999 com «Beffrois de Belgique et de France».

Qui parla d’Anvers, parla de Peter Paul Rubens, qui tot haver nascut a Westfàlia, passà la major part de la seva vida en aquesta ciutat flamenca. Rubens, l’artista que probablement va pintar més quilòmetres quadrats de superfície, està molt ben representat en molts racons de la ciutat, començant per la seva pròpia casa. A la catedral s’exposen quatre Rubens de grans dimensions, algun d’ells notable fins i tot per un escèptic del seu art com jo.

El més petit de tots (138 x 198 cm el panell central) és el tríptic de «La Resurrecció de Crist» pintat entre 1611 i 1612. Es tracta d’un epitafi dedicat a Jan Moretus i Martina Plantin, fundadors de la famosa nissaga d’impressors de la que parlaré properament. L’escena crec que poc té a veure amb els evangelis i representa un Crist triomfant i super-heroic envoltat de soldats romans esfereïts i en considerable estat de nuesa. Als panells laterals apareixen Joan el Baptista i la màrtir Martina de Roma, amb aire absent de passar per allà, però aquest és un mal comú als marges de molts retaules.


«L’Assumpció de la Verge», pintada en part dins de la mateixa catedral el 1626, és un gran quadre (490 x 325 cm) pensat per adornar el seu altar major. La sagrada patrona del temple ascendeix als cels envoltada de tota mena d’espècies angèliques en barroquíssima coreografia. Tanmateix, he vist maries molt més etèries que aquesta, que exhibeix faccions de ciutadana d’Anvers. A la part inferior, els dotze apòstols i les tres maries formen un quadre plàstic gairebé igual de distret. No es pot negar que Rubens treballava les seves composicions i li agradava complicar-se la vida.

El tríptic de «L’elevació de la creu», de 1610-1611, encara m’agrada més. Té una composició clara en diagonal, influenciada per Caravaggio i Tintoretto, i dominada per la figura musculada de Crist, el qual està envoltat per una munió d’operaris incapaç de carregar el seu pes. Aquí els laterals són pertinents: a l’esquerra hi ha Sant Joan i el públic femení, horroritzat per l’espectacle; a la dreta, el document inusual del procés de crucifixió en directe dels dos lladres. L’obra va ser concebuda per l’altar major de l’església ja desapareguda de Santa Walburga i va ser transferida a la catedral l’any 1816.

«El descendiment de la creu» de 1612 és el revers perfecte del tríptic anterior. El que allà era trempera viril aquí és la flacciditat de la derrota (temporal i aparent) dibuixada en una diagonal de sentit contrari. La composició central torna a ser magnificent, amb un cadàver de Crist veritablement patètic i una colla de figurants perfectament emplaçats. També els laterals em semblen adequats, amb les prefiguracions d’una visitació amb Maria visiblement embarassada i una presentació al temple, totes dues escenes adornades de rica arquitectura i bones textures marmòries.

Aquests quatre Rubens els podreu trobar sempre sota l’alt sostre de la catedral; el que és temporal en canvi, un préstec fins que reobri el MKSMA, és la col·lecció de políptics pagats pels diversos gremis medievals, que també havien sigut exhibits aquí, fins que s’inventaren els museus. En general es tracta d’obres notables, amb l’excepció del «Descendiment» de Quentin Metsys, que és sense cap dubte una obra mestra. Diuen que el rei d’Espanya i la reina d’Anglaterra intentaren comprar-lo sense cap èxit. S’inspira (o no) a l’immensament superior descendiment de Van der Weyden que hi ha al Prado; però té la seva gràcia en les seves petites proporcions.