dissabte, 18 de novembre de 2017

Un món de metros: Adelaida


Si no m'equivoco, Adelaida és una primícia en aquestes pàgines. Antiga xarxa de trams, renovada a partir de l'any 2000. 81 estacions i 138 quilòmetres de rails.

Han afusellat el disseny londinenc, però amb ben poca gràcia. Han omès la línia de la costa, potser perquè era difícil delinear-la sobre una geografia tan deformada. Els dos rectangles blaus no són llacs, sinó zones on el viatge és gratuït.

dijous, 16 de novembre de 2017

Amb un llibre sempre tens companyia

En els darrers anys havia deixat de seguir el cinema d’Isabel Coixet pel poc interès que em desvetllaven els seus projectes. Si amb «The Bookshop» he fet una excepció, és tant pel text en el que es basa com per la composició del seu elenc. La pel·lícula m’ha confirmat que la directora de Sant Adrià continua sent una curosa estilista en el que es refereix a la imatge i, amb la col·laboració del seu habitual director de fotografia Jean-Claude Larrieu, aconsegueix una impecable factura visual. A la reconstrucció (a Irlanda del Nord) d’un poble de la costa de Suffolk a finals dels anys 50 no li puc posar cap pega: m’ha semblat tot força creïble. En qüestions d’embolcall, només la banda sonora d’Alfonso de Vilallonga, emfàtica i fora de lloc, m’ha sobrat totalment.

La meva objecció principal a l’adaptació de la novel·la de Penelope Fitzgerald, que firma la pròpia Coixet, és la forma com l’ha banalitzat fins enfonsar-la en el tòpic (per no parlar de la veu en off que ens acompanya durant bona part del metratge, gairebé sempre una mala decisió com a recurs estilístic). Si el text de Fitzgerald és un animal punxegut i estrany que mai s’erigeix com una campanya subvencionada de promoció de la lectura, el guió de Coixet funciona gairebé com una apologia d’auto-ajuda a favor de la literatura, amb l’eslògan «Entre libros nadie puede sentirse solo» prominent a tots els cartells.

A diferència del llibre, la Florence Green del film es declara amant de la lectura i intenta inocular el seu vici a la jove dependenta Christine. La Christine novel·lesca és un personatge que no podria ser menys lletraferit i mostra gestos decididament pragmàtics; però Coixet —que ha confessat sentir-se molt identificada amb el coratge heroic de la protagonista— tergiversa el final de la novel·la, per convèncer-nos que la literatura pot amb tot. Tampoc pertanyen al llibre els flashbacks borrosos, en els quals Florence recorda les seves sessions de lectura compartida amb el seu difunt marit; ni el lligam sentimental entre el senyor Brundish i Florence; i encara menys la manera irada com engega el General Gamart en un final digne d’un melodrama de Hollywood. Malgrat la traïció a Penelope Fitzgerald, són gestos que no preocupen a una platea ocupada bàsicament per jubilats de baixa intensitat emocional.

Si alguna cosa salva «The Bookshop» són els seus actors protagonistes. A tots ells els hem vist en coses millors, i que requerien més esforç, però aquí no baixen mai la guàrdia. Estic enamorat d’Emily Mortimer pel seu encant modest, que va esclatar definitivament al «The Newsroom» d’Aaron Sorkin. Tant Patricia Clarkson com Bill Nighy són sempre estratosfèrics, i aquí ho broden una vegada més en un cert sentiment d'humiliació.

Amb un llibre d’auto-ajuda sempre tens companyia: la dels teus propis límits.

dimecres, 15 de novembre de 2017

Cap llibre ajuda a triomfar


Qualsevol persona carregada de prejudicis com els meus, podria arribar a pensar (ajudada en l’engany per les cobertes tan bufones que fabrica Impedimenta) que «La llibreria» de Penelope Fitzgerald era una aportació més al gènere balsàmic de la «chick lit», o «literatura per a ties», novel·les on una protagonista còmicament insegura sol extraure al final de la seva peripècia alguna lliçó vital i, de retruc, un manso per l’eternitat. Ruc de mi per creure-m’ho, la Fitzgerald (1916 - 2000) fou una escriptora de carrera tardana, amb una vida sovint desgraciada, però amb una capacitat de superació del tot envejable. Només cal llegir-li unes línies per adonar-nos que juga en una lliga pròpia.

L’any, 1959. La trama: Florence Green, una vídua de mitjana edat, decideix obrir una llibreria en un poble de la costa de Suffolk que no es caracteritza precisament per l’abundància de públic lector. Ocuparà un històric edifici, llargament abandonat, amb una llegenda de presència de «poltergeist» afegida. La pintoresca població local contribuirà al dubtós èxit del negoci amb impulsos contraposats, però serà la manipuladora Mrs. Gamart la més subtil oponent als plans de Florence Green.

Que no s’esperi el lector de «La llibreria» una faula convencional de les que defensen els poders mirífics de la literatura. De fet, amb l’excepció potser del senyor Edmund Brundish, no hi ha ni un sol personatge que tingui els llibres en cap alta estima. Florence obre la llibreria, no per lletraferidura, sinó perquè havia treballat en una de soltera, i perquè no vol convertir la seva viudetat en una professió. Mentrestant els seus clients mostren una clara preferència per les biografies de personatges de la reialesa, els llibres pràctics sobre jardineria o construcció d’embarcacions i els moderats escàndols que provoca la «Lolita» de Nabokov. Però qui més menyspreu exhibeix pels llibres és Christine, la precoç dependenta de deu anys, personificació magistral del pragmatisme empresarial aplicat al petit comerç.

La novel·la, amb tot el seu elenc de personatges simpàticament caducs, evoca el Guillermo de Richmal Crompton, les aventures adolescents creades per Enid Blyton, i les comèdies cinematogràfiques de la Ealing. Però la seva escriptura s’instal·la en el terreny, que tant m’agrada, el del que és imprevisible i amb un punt de perill. Ho acompanyo amb alguns exemples de la traducció d’Ana Bustelo:
Florence tenía buen corazón, aunque eso sirve de bien poco cuando de lo que se trata es de sobrevivir. Durante más de ocho años, a lo largo de media vida, había subsistido en Hardborough con la pequeña cantidad de dinero que su marido le había dejado al morir, y últimamente se había empezado a preguntar si no tendría la obligación de demostrarse a sí misma, y posiblemente a los demás, que ella existía por derecho propio.

A Christine le gustaba encargarse de echar el cierre cada tarde. A los diez años y medio tenía la certeza, quizá por última vez en su vida, de como había que hacer las cosas exactamente.

—La cultura es para aficionados. No puedo permitirme llevar una tienda que tenga pérdidas. ¡Shakespeare era un profesional!

Su marido, el General, andaba abriendo cajones y armarios con el objeto de no encontrar nada y tener así una excusa para deambular de una habitación a otra.
La recent adaptació cinematogràfica que ha fet Isabel Coixet ha impulsat que Impedimenta reedités «La Librería» en versió cartoné i amb un postfaci inèdit. No només això, si no que (al·leluia!) ha publicat la versió catalana en traducció del sempre solvent Jaume C. Pons Alorda. La pel·lícula encara no l’he vista, però la novel·la és fresca, original i desconcertant. M’ha agradat molt.

dimarts, 14 de novembre de 2017

Art i part

La idea del film «The Square» va sorgir quan el seu director Ruben Östlund i el productor Kalle Boman van muntar una instal·lació d’aquest nom pel Vandalorum Museum, consistent en un quadrat lluminós de 2x2 metres on hi havia inscrita la declaració següent: «El Quadrat és un refugi de confiança i protecció. Al seu interior tots compartim els mateixos drets i obligacions». Aquesta crida a la construcció d’un espai solidari i a la cooperació entre humans, funciona a la pel·lícula com anotació sarcàstica d’un món que circula per verals precisament oposats.

Christian (Claes Bang), director artístic d’un museu a Estocolm, prepara l’exposició «The Square», obra de l’argentina Lola Arias, i estudia la millor manera de promocionar-la. Víctima d’un sofisticat engany, li roben el mòbil i la cartera en ple carrer. La dement estratagema que idea per recuperar els bens sostrets aviat se li girarà en contra de la forma més còmicament horrible. Paral·lelament a aquest calvari, contemplarem diverses escenes que tenen a veure amb el dia a dia d’un museu d’art contemporani, amb tots els excessos de fingiment cara a la galeria que això comporta.

Fer riota de les impostures de l’art d’avantguarda costa poc, com ho és carregar contra la cultura de les notícies «virals», o qüestionar la hipocresia de la correcció política; però Östlund ho fa sempre amb més intel·ligència de l’estrictament necessària. Tot i això el seu objectiu principal, com ja ho era a «Force Majeure», és la demolició de la figura del mascle triomfador i privilegiat del molt injust segle XXI, monstre d’egoisme insolidari amb una consciència a penes desvetllada (però condueix un Tesla!). La presència constant de mendicants i sense sostre a moltes de les escenes de «The Square» no és gens casual.

La pel·lícula pertany al gènere recent de les comèdies de rialla incòmoda, però contundent. En alguns casos el mèrit és gairebé tot de l’actor: per exemple Terry Notary, especialista en representar bèsties diverses, s’apropia de la seqüència estrella. Però no menystinguem el director, que sap molt bé on col·locar la càmera i què cal deixar fora de camp. Abunden els exemples entre exquisits i hilarants del que es mostra i el que es sobreentén.

Apart dels mencionats (i notables) Bang i Notary, la sempre pujant Elisabeth Moss té un trio d’escenes de perfecte lluïment (adoro la de les cadires catastròfiques). Que Dominic West, que només existeix durant un parell de minuts, ocupi part del cartell és una injustícia manifesta. Com ho és que l’actor que fa de nen ultratjat sigui tan difícil d’identificar a internet. Perquè ho fa de conya.

«The Square» dura dues hores i vint minuts, sovint no saps cap a on tira, i algunes escenes s’allarguen més del que diries necessari; però ni un sol moment m’he vist obligat a mirar el rellotge. Agressivament intel·ligent, cruelment divertida i atractiva com poques pel·lícules que recordi. Alguna cosa tindrà perquè susciti tantes benediccions.

dilluns, 13 de novembre de 2017

El despertar d’una vocació


Sospito que de tots els escriptors britànics que algun dia foren anomenats el «Dream Team» (Barnes, Amis, Ishiguro, Rushdie, McEwan…) el menys llegit a casa nostra ha de ser Graham Swift; malgrat el seu Booker Prize per «Last Orders» («Últimos tragos») o «Waterland» («País d’aigua»), considerada la seva obra mestra; totes dues dutes per cert al cinema amb britànica solvència i actors excel·lents.

Sigui com sigui la publicació de la seva novel·la més recent «El domingo de las madres» («Mothering Sunday») és l’oportunitat ideal per descobrir o recuperar aquest sòlid autor. El títol es refereix a una tradició ja periclitada per la qual el quart diumenge de Quaresma els senyors de les classes altes angleses donaven el dia lliure al servei perquè visitessin la mare. Una festa entre paternalista i religiosa que tenia poc a veure amb el més comercial Dia de la Mare que vindria després.

A la concisa novel·la de Swift (pràcticament una «nouvelle») el diumenge en qüestió és el 30 de març de 1924 i la protagonista Jane Fairchild, que treballa de donzella pels Niven, com que va créixer a un orfenat, no té mare a qui visitar. Els seus plans inicials passen per una prolongada i tranquil·la estona de lectura d’un llibre de relats de Joseph Conrad; però el fill de la casa veïna, amb el que ja fa dos anys que es relaciona carnalment, li proposa una cita que potser serà la darrera.

Narrada amb anades i vingudes en el temps, des d’una posició retrospectiva presa sis o set dècades més tard, la peripècia de «Mothering Sunday» es va revelant calmosament fins descobrir-nos com va ser de crucial aquell 30 de març pel futur de Jane Fairchild. Malgrat la seva brevetat, el llibre conté sobrades capes de complexitat que abasten les relacions interclassistes, la devastadora herència de la Primera Guerra Mundial, el poder a l’ombra de la servitud i com la literatura procedeix d’una visió desplaçada del punt de vista.

Hi ha també sensualitat i erotisme de semen que degota a l'entrecuix. No es pot oferir més per menys. M’ha entusiasmat i la penso tornar a rellegir ara mateix. Ideal parejas. O clubs de lectura amb inquietuds.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Capital del pecat

La sèrie alemanya «Babylon Berlin» sembla pensada per arrasar entre les audiències amb ingredients d’imbatible pes. Es basa en les novel·les policíaques de Volker Kutscher, que a Alemanya són tot un best-seller (i que aquí ha publicat Ediciones B sense aixecar gaires onades). Dirigeixen a sis mans Tom Tykwer, Hendrik Handloegten i Achim von Borries. Von Borries és conegut sobretot com a guionista de «Good Bye Lenin!»; però Tykwer és autor d’èxits com «Run, Lola, Run», «El perfum» i (amb les germanes Wachowski) «L’atles dels núvols» i la televisiva «Sense8».

«Babylon Berlin» s’ambienta a la segona ciutat del títol l’any 1929, durant la turbulenta República de Weimar, en el parèntesi que obrí la ressaca de la Primera Guerra Mundial i tancà l’ascens al poder d’Adolf Hitler. Uns anys en els quals la ciutat esdevingué gresol de les avantguardes europees, refugi de revolucionaris de tot pèl, capital del cabaret més transgressiu, catau de drogoaddictes i perversos sexuals, i caldo de cultiu d’un nacionalisme antisemita i cripto-nazi.

L’escenari és innegablement atractiu, com ho és la història d’aquest comissari Gereon Rath (el deliciosament ullerós Volker Bruch), trasplantat des de la molt catòlica Colònia per rescatar una cinta pornogràfica que comprometria un important polític. Rath carrega sobre les seves espatlles més traumes dels que són acceptables per un protagonista televisiu: és un morfinòman vergonyant, traumatitzat per la seva participació a la guerra i amb un secret de família que no el deixa en gaire bon lloc. Però apart d’aquesta trama diguem-ne detectivesca, la sèrie ofereix molt més, amb un retrat transversal de la societat, amb revoltes obreres, contrarevolucionaris trotskistes, conspiradors ultranacionalistes, traficants de drogues, policies corruptes i depravats de tota mena.

Tanta ambició narrativa fa que de vegades els capítols es perdin entre la dispersió i la manca de propòsit. I per una sèrie que pretén l’exactitud històrica, de vegades peca de moments superficials o puerils. És el cas del personatge coprotagonista de Charlotte Ritter (Liv Lisa Fries) qui, de forma inversemblant, es troba sempre en el lloc precís en el moment adequat. Parafrasejant el grup Astrud, es diria que «hay una mujer en Berlín que lo hace todo».

El que no se li pot negar a «Babylon Berlin» són uns valors de producció envejables. Te la venen com la sèrie dramàtica de parla no anglesa més cara de la història, cosa que no garanteix en absolut la qualitat; però la veritat és que es nota, des de la reconstrucció espectacular d’un Berlín ja desaparegut, fins una fotografia i un vestuari de primera. Menció especial a un tractament musical molt imaginatiu, que de vegades voreja el video-clip. Memorables el muntatge a partir d’un «lied» de Mahler o l’addictiva «Zu Asche zu Staub» que interpreta Severija Janušauskaitė. Però també molt eficaç la utilització convenientment «tunejada» de les cançons de Bryan Ferry i Roxy Music.

Fins ara hem pogut veure els vuit capítols de la primera temporada i la segona, que ja ha estat filmada, no tinc clar quan ens la passaran. Això vol dir que, encara que algunes incògnites es resolguin, l’últim capítol et deixa completament desconcertat. Potser caldrà reservar-se l’opinió definitiva per quan la tinguem més fonamentada. De moment la cosa, si no genial, pinta ben atractiva.


dissabte, 11 de novembre de 2017

Un món de metros: Wuhan (2)

Wuhan és la ciutat més populosa de la Xina Central amb més de 10 milions d’ànimes. A la fi una xarxa que no només ha millorat el disseny (ho tenien xumat), sinó que ha augmentat considerablement en anys recents. Si a Wuhan el 2013 comptaven amb dues línies, 48 estacions i 57 quilòmetres de vies; ara poden presumir de 5 línies, 130 estacions i 184 quilòmetres de vies.

El disseny, encara dominat pel riu Yangtze, no és ideal. Es caracteritza per una paleta poc convencional i pel traçat serpentí d’algunes línies (el creuament de les línies rosa i verd clar és molt sexy).

divendres, 10 de novembre de 2017

Molt de temps per perdre


El segle XIX devia de ser terreny propici per l’home burgès i acomodat, que contemplava el lent flux del passar de les hores amb múltiples possibilitats pel simulacre productiu o directament per l’oci estèril: el paradís del dilettante i el rendista. Era un segle que afavoria aquelles novel·les inacabables (que no baixaven mai de les cinc-centes pàgines), que en canvi ens semblen ara fora de lloc i una manera molt ofensiva de perdre el temps. Bé, em corregeixo, encara acceptem un llibre-totxo, i el convertim en best-seller, si s’hi esdevenen un munt de sorpreses trepidants a cada línia (tipus Ken Follett, J. K. Rowling o Dan Brown).

Però els calmosos clàssics de la novel·lística del XIX jugaven a una altra lliga. Tret dels casos estupends de Charles Dickens o Wilkie Collins, predominava la narrativa de desenvolupament premeditat i visió panoràmica, amb gent com Gustave Flaubert, George Elliot o Lev Tolstoi. José Maria Eça de Queirós representa molt bé aquestes dèries del segle i passa per ser el clàssic portuguès d’aquell moment, amb la novel·la «Os Maias» (1888) com la seva gran obra mestra.

I és cert que el llibre, com a producte del seu temps, no s’assembla a cap dels seus contemporanis, i es pren el seu argument amb voluntat minimalista. Tot exagerant una mica, es diria que a «Os Maias» no passa pràcticament res que no sigui veure la vida passar. Vegem. La meva edició (Círculo de Lectores, 1985; traducció de Julio Gómez de la Serna) conté 540 pàgines de lletra tirant a minúscula. A la primera plana som informats que el vell Don Alfonso de la Maia i el seu nét adult Carlos es traslladen a viure a la casa lisboeta del Ramillete. Les següents cent pàgines s’ocupen d’informar-nos dels motius pels quals la família només compta amb dos membres. La Primera Part, que s’estén fins la pàgina 274, ens narra a continuació els desvagats dies de Carlos de la Maia, disposat a exercir de doctor en medicina, sempre que la professió no el distragui gaire de la seva ociositat congènita.

A la pàgina 277, principi de la Segona Part, Carlos coneix finalment Maria Eduarda, la que serà la seva amant una mica més endavant. En resum, el protagonista (Carlos) no experimenta res de «novel·lesc» fins passada la pàgina 300 i, francament, tenir una amant és el mínim que es pot esperar d’un personatge de novel·la realista del segle XIX. El gran «gir sorpresa» que conté la trama arriba una mica abans de la pàgina 500 i, com que el lector del segle XXI s’ha estat fent la manicura badallant mentre esperava que s’esdevingués alguna novetat en el guió, ja se l’ensumava i gairebé troba ofensiu que sigui tan previsible.

Per descomptat, ningú hauria de llegir «Los Maias» pel seu argument quasi inexistent; les virtuts d’Eça de Queirós passen més aviat pel seu to sorneguer que li permet retratar de forma implacable la pretensiosa esterilitat de l’alta burgesia portuguesa. Durant pàgines i és pàgines contemplarem com dilapiden el temps Carlos de la Maia i els seus nombrosos col·legues solters entre projectes de revistes literàries avortades, persecució infructuosa de dames misterioses, tardes a l’hipòdrom, excursions a Cintra i recitals de poesia infecta. La seva capacitat d’autoengany cofoi sembla inextingible i Eça de Queirós bé que se n’aprofita.

La novel·la va ser subtitulada «Episódios da vida romântica», tot i que difícilment em puc imaginar un llibre menys romàntic i més prosaic. De fet, el seu conflicte central és pur material de tragèdia grega, i en aquest to s’hauria explicat, almenys fins els temps dels alexandrins dodecasíl·labs de Jean Racine. Però en el pragmatisme del XIX no hi ha lloc per a grans gestos i així expressa un dels personatges la seva incomoditat:
Ega reanudó lentamente su paseo por en medio de la plazuela. Ahora, poco a poco, se alzaba en él una incredulidad ante aquella catástrofe de dramón. ¿Era verosímil acaso, que aquello sucediese, con un amigo suyo, en una calle de Lisboa, en una casa alquilada a la madre de Cruges?… ¡No podía ser! ¡Tales horrores sólo podían producirse en la confusión social, en el tumulto de la Edad Media! Pero de una sociedad burguesa, con buena policia, bien organizada, garantizada por tantas leyes, asentada sobre tantos documentos, con tanto registro civil y bautismal, con tantos certificados de casamiento, ¡no podia ser! ¡No!
Queirós és cosa fina, però la seva subtilesa ha envellit malament davant d’un públic que exigeix satisfacció immediata. Encara així els seus dards crítics tenen bona punteria i la seva intel·ligència literària no ha estat superada. El capítol de la inútil excursió a Cintra, amb l’episodi de les meuques espanyoles i la compra frustrada dels pastissets, mereixeria figurar a qualsevol antologia del conte còmic. I el final de tot plegat, quan el drama es dilueix amb melangia escèptica, mereix la comparació amb el Flaubert de «L’educació sentimental»; però amb una bona dosi d’humor afegida.

Jubilats, prengueu-ne nota, Queirós és el nostre autor de preferència!

dijous, 9 de novembre de 2017

Continuo en actiu


Encara sóc viu, i l'elefant Celebes de Max Ernst n'és la prova.

La Revolució serà surrealista, o no ho serà. Llavors serà una altra cosa, diferent.

dimarts, 7 de novembre de 2017

Atrapa’m aquell fantasma

«A Ghost Story» de David Lowery és el tipus de film que a algunes persones els sembla un cim de sensibilitat i audàcia narrativa, a més d’una magistral reflexió lírica sobre el pas del temps; d’altres, en concret jo, l’hem trobada confusa, letàrgica i pueril. Cal reconèixer però que, en general, la majoria de la crítica s’ha rendit als encants d’aquesta cinta modesta i evocadora, o sigui que potser estic pecant d’insensible.

En una casa suburbana de la zona de Dallas viuen el músic C (Casey Affleck) i la seva dona M (Rooney Mara) sense feina coneguda. L’home mor en un accident de cotxe i torna d’entre els morts en forma de fantasma, d’aquells tòpics de llençol amb un parell de forats pels ulls. El fantasma es queda a la casa contemplant el dol de la seva vídua i, quan ella se’n va, roman atrapat entre aquestes quatre parets. Passen els dies, passen els anys, desfilen altres llogaters; de tant en tant C fa coses pròpies d’un fantasma, com fer trencadís amb la vaixella o espantar el personal. De sobte som a un futur molt llunyà, de sobte som a la conquesta del Far West, o hem entrat en un bucle?

A «A Ghost Story» es parla molt poc (tret d’un monòleg dubtosament profund que recita el músic Will Oldham a l’equador del film), abunden els plan quasi estàtics, que poden prolongar-se fins els cinc minuts i les coses que passen no semblen seguir cap lògica interna. Per augmentar la sensació d’experimentalisme i claustrofòbia, el format de projecció és de 1:33:1, amb els cantons arrodonits, com si fos un Super 8 de les vacances dels teus oncles. Només la banda sonora de Daniel Hart m’ha suscitat algun interès.

Però, és clar, el principal problema que em suposa la pel·lícula és aquest coi de fantasma plantificat durant tot el seu metratge als racons dels puestos. Com pots prendre’t seriosament una obra que centra el seu patetisme tràgic en un llençol doblement foradat? Així que, mancat d’ulteriors arguments, he començat a investigar d’on prové aquesta iconografia infantil del que se suposa que ha de ser un fantasma.

Tradicionalment, els esperits dels morts havien de tornar amb la mateixa aparença i vestuari que tingueren en vida, tot i que amb el valor afegit de la immaterialitat. Això estava molt bé a la «realitat», però en la seva representació artística no resultava tan fàcil. Els fantasmes teatrals solien vestir armadura; però el soroll de la quincalla desmentia la seva falta de corporeïtat, i a més la cavalleria va anar a la baixa del Renaixement ençà. El fantasma de Marley al dickensià «A Christmas Carol» carrega pesades cadenes perquè, si no, no sabríem distingir-lo del seu avatar viu.

Un fàcil compromís és el de vestir els fantasmes, no amb el que duien en vida, sinó amb l’hàbit propi de la mort, la mortalla blanca, altrament coneguda com llençol. Des d’aquí és inevitable fer marrada, passar de transcendències, citar el Halloween ianqui i saltar a la disfressa més barata de tots els temps (a la que totes les mares amb (pocs) recursos han acudit). Fa dècades que aquest utillatge pertany a les festes infantils i al Disney Channel, a Casper i a Charlie Brown. No m'ho he pogut prendre seriosament.

dilluns, 6 de novembre de 2017

Anys olímpics

Mentre que a Barcelona, el 1992 va ser l’any exultant del «pebetero», del «Gitana hechicera» i del Cobi bidimensional víctima d’un «hit & run», a la germana Itàlia també passaren coses importants. 1992 va ser l’any de la irrupció del magistrat Antonio Di Pietro qui, amb la seva aferrissada persecució del suborn institucionalitzat, donà lloc al programa judicial anomenat «Mani pulite» (Mans netes), que va fer trontollar els ciments de la república italiana. Fou també l’any que marcà l’aparició en públic d’un personatge tan inquietant i execrable com el xenòfob líder de la Lega Nord, Umberto Bossi. O l’any en el qual, davant d’un sobtat desvetllament de la justícia, la màfia es proposà dur màrtirs als altars (Giovanni Falcone i Paolo Borsellino, perquè no calia anar més lluny). I entre festes eixelebrades de corrupció, cocaïna i noies amb disponibilitat total, una estrella política ascendia sobre l’horitzó, l’heroi perfecte per aquells temps, l’ínclit Silvio Berlusconi.

«1992», producció de la Sky Atlantic escrita per Alessandro Fabbri, Ludovica Rampoldi i Stefano Sardo a partir d’una idea de l’actor Stefano Accorsi, pren tots aquests fets històrics i els barreja amb una trama de ficció habitada per diversos personatges que podrien exemplificar els protagonistes de l’època. Així tenim un jove policia que es posa a treballar amb el magistrat Di Pietro per investigar els casos de sang contaminada que li van encomanar el VIH; un publicista de passat fosc que aplica el màrqueting a les campanyes dels polítics; un veterà d’Afganistan que és reclutat per la Lega Nord; o una aspirant a showgirl disposada a tot per triomfar a la petita pantalla.

Com que aquí no hi ha cap família Alcántara que cohesioni el punt de vista, cal forçar les trobades casuals entre tots aquests personatges, de vegades al límit de la versemblança, com si tota Itàlia no fos més que una versió reduïda de la cabina dels Marx. Alguns personatges resulten difícils de creure, com el soldat bestiota ficat en política o l’ovella negra drogaddicta convertida en cap d’una gran empresa; mentre que alguns girs són massa «sensacionals» per trobar-se’ls enmig d’una sèrie que es pretén seriosa.

Almenys les interpretacions són decents. L’actor més conegut a casa nostra és Stefano Accorsi, que hem vist protagonitzar moltes pel·lícules recents; però compto que part de l’elenc ha de ser molt popular al seu país, ja que Guido Caprino, Miriam Leone o Antonio Gerardi també apareixien a «Els Medici». Valor afegit, les múltiples localitzacions a Milà, Roma, Bolonya, Nàpols i Palerm; o una banda sonora farcida de cançons de l’època (R.E.M., Smashing Pumpkins, Teenage Fanclub, Leonard Cohen, Seal o Primal Scream). També resulta interessant veure intervenir a l’acció personatges reals interpretats per actors: Silvio Berlusconi, Umberto Bossi, Indro Montanelli, Antonio Di Pietro…

«1992» forma part d’una trilogia, de la que s’acaba d’emetre «1993». Malgrat les seves pretensions en el gènere històric, no passarà a la història. Apta només com a sèrie de manteniment, a l’espera de coses millors.

diumenge, 5 de novembre de 2017

Fins que la malaltia ens uneixi

A «The Big Sick» (prefereixo oblidar que aquí l’han titulada «La gran enfermedad del amor») els guionistes Emily V. Gordon i Kumail Nanjiani ens presenten una versió ficcionalitzada de la seva pròpia història d’amor. [SPOILER: El fet de saber que en la realitat ja porten deu anys de casats, ens hauria de preparar per un final feliç].

Kumail (que s’interpreta a si mateix) és un jove conductor d’Uber que a les nits treballa de monologuista còmic. Pertany a una molt tradicional família pakistanesa, que fa ímprobes esforços per embarcar-lo en un casament concertat, tot i que el noi ni se senti creient ni estigui interessat en continuar amb la tradició. Durant una de les sessions al club coneix Emily (Zoe Kazan), una estudiant de psicologia que no busca una relació seriosa. Tanmateix aviat s’estableix una certa rutina amorosa entre els dos, rutina que s’interromprà quan ella descobreixi que les seves diferències culturals impedeixen la idea d’un futur en comú.

En un gir pervers del guió, just quan la relació s’ha tallat, Emily ha de ser hospitalitzada víctima d’una agressiva infecció pulmonar i Kumail, com a únic conegut present, ha de firmar una autorització per deixar-la en coma induït. Costa de creure que en el món real decisions mèdiques d’aquesta magnitud es resolguin amb frivolitat tal (en realitat, la malaltia que aquí es narra va produir-se quan la parella ja estava casada); però no em queixaré gaire, perquè és precisament aquest gir el que enceta la part més interessant del film, amb l’aparició dels pares d’Emily (Holly Hunter i Ray Romano) i la seva gradual acceptació de l’ex-xicot de la filla.

«The Big Sick» no és una gran pel·lícula, ni per tema ni per execució; i el seu director Michael Showalter no passa de correcte; però pertany a aquesta envejable categoria de les obres que tenen el cor molt ben posat i que a la llarga ens fan sentir sempre una mica millor, tant en relació amb el món com amb nosaltres mateixos. Pràcticament ni un sol dels personatges és contemplat de forma negativa (llevat d’un espectador xenòfob del club de la comèdia) i els actors i actrius freguen la perfecció. Zoe Kazan, tot i que passa mitja pel·lícula en coma, s’emporta de carrer el premi a l’autenticitat. Encisadora és poc. Holly Hunter roba totes les escenes on figura, però Ray Romano és un implacable (i quasi desconegut) competidor. A Kumail Nanjiani el coneixeu de "Silicon Valley", i aquí manté el pavelló molt alt.

El gran èxit comercial del cinema independent l’any 2017. Aquí independència significa una altra cosa; però no us en penedireu si no l’hi feu fàstics a una mica de contra-corrent.

dissabte, 4 de novembre de 2017

Un món de metros: Estocolm (2)

No és que la xarxa del metro d’Estocolm hagi augmentat gaire; però l’anterior mapa era una mica raquític i l’actual pinta molt millor. S’hi inclouen també línies de tram i metros lleugers de superfície (reconeixereu els metros perquè mostren una «T», de «tunnelbana» als caps de línia).

Metro inaugurat l’any 1950, 110 quilòmetres de vies i 100 estacions.

En el seu dia en Galderich hi va saber veure un lleó alat assiri. Ara ho tindria més complicat, tot i que en general el disseny manté una gracilitat certa. Només el quadrant superior dret mostra una ordenació cartesiana, com en prestatges superposats. Interessant.

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Un món de metros: Torí

Si avui és dissabte, toca apunt de metros. Si avui és dissabte, calculo que serem a Torí, ciutat que volia visitar d’ençà que la Marta Voladora em regalà el «Voyage autour de ma chambre» de Xavier de Maistre.

Bé, el metro de Torí no amaga cap misteri. Va ser inaugurat l’any 2006 amb motiu dels seus Jocs Olímpics d’Hivern (algú se’n recordava que hi havien hagut Jocs aquí?) i es regeix per un sistema de conducció automàtica similar al de ciutats franceses com Lille, Rennes o París.

En l’actualitat compta amb 13,2 quilòmetres de vies i 21 estacions; com que totes elles estan disposades sobre una sola línia, la veritat és que el disseny del seu traçat no suposa cap problema: la dibuixen sobre el mapa de la ciutat, tal qual, i es queden tan frescos! Sent Torí una de les capitals del "design" italià, caldria exigir-los una mica més. Trobo. Modestament.

dijous, 26 d’octubre de 2017

Prostituint la Història

El fenomen que s’ha anomenat «Segona Edat Daurada de la Televisió» parteix d’un substanciós grapat de sèries excel·lents; però no hauríem d’oblidar que el que abunda més és la mediocritat o el producte de fàcil comercialitat. D’entrada d’«Els Medici: senyors de Florència», luxosa producció italo-britànica de la RAI, caldria esperar una pàtina de qualitat prestigiosa, una mica de didàctica històrica i (per què no?) una certa dosi d’espectacularitat. Desafortunadament, i malgrat el ganxo comercial de Dustin Hoffman com a Giovanni de Medici (en un paper que no deixa de ser un «cameo» allargassat), la sèrie els hi ha quedat molt justeta.

Pertany al gènere de ficció històrica, amb tot l’accent posat a la paraula «ficció». De fet, un rètol final ja adverteix que la majoria dels personatges que apareixen a la pantalla van existir realment, però no així les coses que els hi fan fer. Segurament explicar la vida dels membres de la famosa família de banquers florentins d’una forma pròxima a la veritat històrica hauria resultat molt avorrit; així que tot es converteix en matèria de fulletó barat. A «Els Medici» gairebé ningú no mor al seu llit de vellesa o malaltia, sinó que són víctimes de verí, llança o punyal (o de falsejament de la realitat). Precisament la mort de Giovanni de Medici per ingestió de raïm enverinat (mètode inspirat per l’emperador August) constitueix el punt d’arrencada de la trama i la recerca del culpable formarà l’espinada de tota la sèrie. Que el Giovanni de Medici històric morís per causes molt menys melodramàtiques no treu ni un minut de son als guionistes.

Si amb la història fan el que volen, amb les localitzacions tampoc es queden curts. A l’església de San Lorenzo de Florència hi pinten una cúpula que no es va construir fins un segle i mig més tard, mentre que a les escenes venecianes s’hi veu la barroca Santa Maria della Salute que trigaria uns dos cents anys a fer-se realitat. Tampoc entenc la insistència de presentar el perfil de Florència encimbellat a la carena, com si de Siena es tractés, quan tot avi turista sap que la capital de la Toscana se situa a una vall, la de l’Arno.

Si em féssiu salvar alguna cosa d’aquest melodrama banal, m’ho posaríeu difícil. Les simulacions per ordinador d’una Florència renaixentista tiren a barates, cúpula de Bruneleschi inclosa. Les cançons pop dels crèdits inicials i finals són una atrocitat. I dels actors i actrius (un poti-poti d’anglos i italians) poc de bo se’n pot dir. Apart de Hoffman, que aporta experiència a un no res de paper, només Brian Cox pertany a la «major league». Richard Madden, el protagonista oficial, deu tota la seva celebritat a haver interpretat Robb Stark a «Joc de Trons». Aquí està atractivament oblidable; encara que no deixa de ser curiós que el seu sogre a la ficció italiana sigui David Bradley, el mateix actor que com Walder Frey presidí les Noces Roges.

«Els Medici: senyors de Florència» aconsellable només a qui tingui vuit hores a perdre sense cap excusa decent a la vista.

dimecres, 25 d’octubre de 2017

Un nou art a la vista

«Lumière!» és un documental de tesi, dirigit i comentat amb persuasiva autoritat per Thierry Frémaux, director del Festival de Cannes i de l’Institut Lumière de Lyon, potser la veu més competent per defensar un segle i escaig més tard l’obra de la família Lumière. El film s’oposa, en la «tesi» ja mencionada, a la idea canònica que els Lumière foren els «inventors» de la indústria cinematogràfica, però que el seu desenvolupament artístic posterior correspongué a George Méliès i altres imaginatius precursors. Concedeix així a la família titular uns mèrits que la historiografia oficial els havia negat.

Per demostrar-ho, utilitza un muntatge de 108 curts de 50 segons cadascun —mena de «tweets» visuals que era el format estàndard dels films de l’estudi, que es mostren aquí en versions gloriosament restaurades—, ordenats per blocs temàtics i acompanyats per explicacions admirablement didàctiques. Així anirem descobrint amb els nostres propis ulls com Louis i Auguste Lumière «inventaven» des de zero el llenguatge bàsic del cinema: la composició del pla, la il·luminació, els tràvelings, la posada en escena, els efectes especials, el reportatge d’actualitat, el gag, la pantalla dividida i fins i tot el cinema experimental.

Detesto la idea que tenen alguns apologetes, de despullar uns sants per poder vestir-ne uns altres, i per tant crec que a l’Olimp del cinema hi ha lloc de sobres tant per Méliès com pels Lumière. Es podria adduir que, davant d’una nova tècnica de representació, les troballes expressives serien relativament fàcils de revelar; però cal tenir un cor avinagrat per negar que aquest documental és 100% emoció pura.

A «Lumière!» veureu inundacions i balls populars, nens i gatets (com a Facebook ara mateix), les piràmides d’Egipte i els bulevards de París, gent que treballa i gent que es diverteix, les còmiques maniobres dels regiments alpins i les no menys còmiques maniobres del jardiner ruixat. Veureu doncs les primeres imatges de la Història d’uns humans reproduïts en moviment real, i també els nostres últims instants d’innocència.

Estava naixent el «selfie», estàvem deixant enrere la nostra ànima. Imprescindible.

dimarts, 24 d’octubre de 2017

Pubilles i hereus

La sèrie danesa «Arvingerne», literalment «Els hereus» (tot i que funciona internacionalment sota el títol d’«El llegat»), és una idea original de Maya Ilsøe, encara que d’original no en tingui gaire. Perquè utilitzar com a motor dramàtic del programa les lluites que es produeixen dins d’una família per gestionar una herència és més vell que l’anar a peu.

Siguem justos, però, perquè l’entorn nord-europeu amara la funció d’un to decidit de civilitat i violència de poca intensitat. No em queda clar si els danesos desconeixen la rancúnia o tenen una capacitat immensa de perdó, la qüestió és que (per bé o per mal) la sang no arriba mai al riu. El mateix cas, si s’expliqués en un país de la Mediterrània, propiciaria l’entrecreuament de ganivets i la interposició preventiva d’advocats bel·ligerants.

En el centre del conflicte hi ha una casa de camp, que és més mansió aristocràtica atrotinada que masia pairal. La seva propietària és Veronika Grønnegaard, artista plàstica de reputació internacional (tot i que mai no ens mostren clarament les seves creacions, no fos cas que tinguéssim un disgust), la qual amb la seva defunció al primer capítol esdevindrà la font original del conflicte. Veronika, ànima lliure i bohèmia com ella sola, ha tingut quatre fills amb tres pares diferents. Signe, la filla més petita, nasqué d’una relació adúltera i fou donada en adopció al seu pare biològic. Quan un testament hològràf la converteixi en hereva de la granja, els interessos dels altres tres fills s’alçaran en peu de guerra (o en un estat equiparable a la guerra d’acord a la idiosincràsia del país).

Per descomptat, en el camí d’estires i arronses, pactes i traïcions, típics d’un serial, es descobriran secrets i mitges veritats, sense que la cosa perdi elegància ni arribi a derivar mai cap al melodrama barat. Hi ajuden (i molt) un grup d’actors de gran competència. Com que Dinamarca és un país petit, diria que ja els coneixíem tots d’abans. Però Trine Dyrholm —a qui havíem vist a l’oscaritzada «In a Better World» de Suzanne Bier, a la històrica «A Royal Affair», i a la també històrica, però més contemporània, «La comuna» de Thomas Vinterberg— és una actriu d’una expressivitat que commou sempre, tant quan riu com quan pateix. El rostre del veterà Jesper Christensen l’havíem vist als últims James Bond, a la deliciosa «Italià per a principiants» o a la recent «L’elecció del rei», on l’actor interpretava el rei de Noruega. Pel que fa a l’atractiu noruec Trond Espen Seim, sembla que ha fet fortuna amb una sèrie policial del seu país, abans d’intentar un salt a la fama inter-europea.

Un cop solucionat el destí de l’herència al capítol vuitè, resten dos últims capítols de la primera temporada per explorar ulteriors complicacions que no es deriven necessàriament de tot el que hem vist anteriorment. Evidentment estan obrint el camí per a una segona temporada (n’han fet fins a tres!). Per curiositat, visiono el primer capítol de la següent temporada i ja en tinc prou. No segueixo sèries televisives per empassar-me un succedani de «La Riera» a la danesa. Passo.

dilluns, 23 d’octubre de 2017

La desmesura sota control

«Handia», que es podria traduir més o menys com «El gegant», és una d’aquelles delicades joies que de tant en tant ens regala la cinematografia basca, a partir de motius ben arrelats a la terra d’origen, però també molt universals. Dirigida per Jon Garaño i Aitor Arregi, amb un guió on també hi intervé Jose Maria Goenaga, dos d’ells presents a la sensible «Loreak», «Handia» narra uns fets reals succeïts a un poble de Guipúscoa a mitjans del segle XIX. Gira entorn del personatge de Migel Joakin Eleizegi (Eneko Sagardoy), anomenat «el gegant d’Atzo» per la seva descomunal alçada, i del seu germà Martín (Ramon Agirre), veterà esguerrat a la primera guerra carlista, embarcats tots dos en el món de l’espectacle dels monstres de fira per pobles i ciutats d’Europa.

El film evita els convencionalismes habituals del «biopic» històric i apunta més aviat als gèneres del conte de fades o a la paràbola al·legòrica de fructíferes interpretacions. Es pot llegir, entre moltes altres coses, dues visions oposades de l’existència (el que s’adapta al canvi i el que adopta l’immobilisme resistent, exemplificats per les faccions de la Carlinada), la condemna a la deshumanització de tot allò que surt de la norma, la realitat cruel de la societat de l’espectacle o, fins i tot, una representació d’España que pretén ser una de sola, però que no reconeix els elements de la seva composició.

Com sol ser norma en el cinema basc, el guió és concís en paraules, però profund en intencions. Potser als actors no se’ls hi dona gaire oportunitat de lluïment; però la factura tècnica (fotografia, banda sonora o disseny de producció) excel·leix. Es nota que el pressupost no fou generós, però encara així, les diverses localitzacions urbanes (a Madrid, Lisboa, Bordeus o Londres) no desmereixen gota.

Potser «Handia» peca de morositat i d’una certa fredor expositiva, però l’embolcall és impecable i conté alguns grans moments de cinema. Un d’ells de comicitat incòmoda, quan el gegant titular s’entrevista amb la reina Isabel I; un altre, d’estranya poesia, quan alguns colossos del continent fan un aplec entorn d’una mena de Stonehenge. És inevitable pensar en el «Freaks» de Todd Browning i en «L’home elefant» de David Lynch, però no de manera derivativa, sinó com una virtut que eleva aquest film molt per damunt del que passen a les sales. Recomano que l’aneu a veure.

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Un món de metros: Singapur (2)

En cinc anys la xarxa ha crescut notablement: 67 quilòmetres de via més i 53 estacions més. El mapa inclou línies projectades encara per inaugurar, sense que n’afecti la claredat. M’agrada el predomini de les diagonals a la zona central.

Trets distintius:
  • Un logo del servei, que apareix com a imatge de fons, i que es pot llegir com un mapa estilitzat de l’illa, però també com una «S» estilitzada.
  • Cas potser únic al món de línies que s’identifiquen per dues xifres (per exemple, la vermella és la 4/5), el que permet precisar el destí dels convois.
  • Cinc curioses configuracions en forma de matamosques en les línies del metro lleuger (color gris).

dijous, 19 d’octubre de 2017

Ni un pam de net

Diuen que «Line of Duty» (ho podeu traduir com «acte de servei» o «compliment del deure») és el programa més vist de la història de la BBC2: un «procedural» policíac sorgit de les cèl·lules grises del guionista Jed Mercurio, que des de la seva estrena el 2012 ja compta amb quatre temporades i en té dues més d’aparaulades. De sèries que intenten explicar de forma realista la metodologia quotidiana dels cossos policials, n’hi ha un fotimer; i de totes elles, les britàniques són potser les que més creïbles ens resulten. Per tant caldrà definir quin és el fet diferencial de «Line of Duty» que la fa esdevenir una sèrie tan entretinguda i addictiva.

El serial es centra en les activitats de l’AC-12, el departament d’afers interns de la policia britànica. Els actors Martin Compston, Vicky McClure i Adrian Dunbar formen un compacte equip laboral durant tota la sèrie en una ciutat anglesa que no té nom, però bé podria ser Birmingham. Cada temporada compta amb la figura d’un policia presumptament corrupte com a protagonista principal. I tot i que, després de moltes giragonses i sorpreses del guió, s’acaba demostrant la seva culpabilitat, no és mai d’una forma categòrica i maniquea: sempre hi ha lloc per a la redempció parcial.

Tret de puntuals moments d’acció frenètica, els capítols es dediquen a tranquil·les tasques rutinàries (entrevistes a testimonis, revisió de pistes, informes forenses, visionat del material de les càmeres de seguretat…). A diferència del que passava a «Happy Valley», aquí la vida privada dels investigadors té un paper molt anecdòtic. Els millors minuts de «Line of Duty» pertanyen sens dubte als llargs i tensos interrogatoris, on els membres de l’AC-12 van encerclant el possible imputat en un dramàtic crescendo.

En realitat cap de les temporades de la sèrie és autoconclusiva, ja que en temporades posteriors es descobreix que la corrupció mai no ha sigut del tot eradicada i impregna el cos policial britànic com una atapeïda malla de suborns i mentides. No és un missatge gaire esperançador; però no mirem bones sèries com qui llegeix un llibre d’auto-ajuda. «Line of Duty»: notable alt.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Reescrivint els clàssics


Un admirador de la novel·la realista del XIX, com jo, ja feia tard a llegir una de les seves obres mestres indiscutibles, com és «Els Maia» del portuguès José Maria Eça de Queiroz. Disposo d’una versió una mica antiga (1985) del Círculo de Lectores amb pròleg de Don Joaquín Calvo-Sotelo (de la Real Academia Española), o sigui que tot es manté en un to respectable i arnat. El meu exemplar pertany a la xarxa de biblioteques universitàries i per tant està convenientment vandalitzat. No deixa de sorprendre’m que els usuaris d’un servei tan admirable puguin ser tan desagraïts i cafres.

Ja d’entrada em pregunto com es molesten a subratllar locucions i frases (perfectament anodines, vistes des de l’exterior), com si el volum estigués eternament a la seva disposició. Aquests bàrbars del llapis (afortunadament els de la tinta indeleble són minoria) creuen posseir la veritat amb una barra estratosfèrica, o almenys això demostren amb la seguretat dels seus comentaris.

El brètol comentarista de companyia que m’ha tocat és digne d’estudi. I no cal que em cregueu, limiteu-vos a creure les seves anotacions al marge. D’acord que encerta algunes errades tipogràfiques (com «Albrilada» per «Abrilada»), però quan es fica amb les semàntiques ja no mereix ni oblit ni perdó. Així pensa que «desconocido» ha d’esdevenir «desconsolado» o que «enervaban» s’ha de substituir per «ablandaban»; que Jacob s’ha d’escurçar a Job i que a la frase «Se decía sobrino de los príncipes de Siria», el topònim en realitat volia dir Soria.

No he acabat encara. El comentarista anònim pensa que «idiosincrasia» equival a «temperamento», o que «temido» val per «tozudo», que «maneras prácticas» ha de ser «maneras patricias» i que «escoltada» s’ha de llegir «escotada». Cap a la pàgina seixanta calla; no sé si es va cansar de llegir o es va cansar de corregir Eça i el traductor. Una prova més en definitiva que ser aficionat a la lectura no eleva necessàriament la teva estatura moral.

dimarts, 17 d’octubre de 2017

Treva de classes

Per reposar-me de temps tan trepidants com aquests he estat revisant un clàssic de la televisió, oblidat però respectable, com és «Upstairs, Downstairs» (o «Arriba y abajo», com sempre la vam conèixer des de la seva estrena aquí). La idea de fer una comèdia sobre els membres del servei d’una distingida mansió eduardiana sorgí al cap de les actrius Eileen Atkins i Jean Marsh. De seguida s’adonaren que, si volien parlar de criats, calia que hi haguessin senyors als quals servir; així s’establiren els dos mons paral·lels i interrelacionats dels de dalt i els de baix, pensada que posteriorment han heretat pel·lícules com «Gosford Park» o sèries com «Downton Abbey»; tot i que la troballa inicial l’hauríem d’atribuir més aviat als relats de P. G. Wodehouse, on l’aristocràtic cap de pardals Bertie Wooster era assistit pel més que competent majordom Jeeves.

El programa de la ITV s’estrenà temptativament el 10 d’octubre de 1971 en horari tan poc propici com era el diumenge al vespre, però aviat captà l’atenció del públic fins conduir-lo a un èxit esclatant i un reguitzell de premis que es prolongaren durant les seves cinc temporades fins arribar l’any 1975. Atkins abandonà aviat el barco, mentre que Marsh, en el paper de l’assenyada donzella Rose, esdevindria un dels puntals de la sèrie.

Com és sabut, «Upstairs, Downstairs» relata les vicissituds de la família del polític conservador Richard Bellamy i dels nombrosos membres del seu servei, residents tots ells al 165 d’Eaton Place, a l’elegant barri de Belgravia. La sèrie, com una mena de precedent d’un «Cuéntame» a la britànica, deixa que la ficció s’impregni puntualment de fets històrics i avanços tecnològics contemporanis a l’acció i abasta des del 1903 fins a 1930; primer a un ritme calmós, a la cinquena temporada acceleradament (ja que tots els implicats tenien pressa per embarcar-se en nous projectes). Així aniran apareixent als moments pertinents les sufragistes, la bohèmia de Bloomsbury, la popularització del cinematògraf, l’epidèmia de grip espanyola o la irrupció de l’automòbil. La quarta temporada es dedica a una acurada monografia sobre la Primera Guerra Mundial i no defuig temes delicats com el linxament de ciutadans d’origen alemany, les neurosis provocades per la guerra de trinxeres o la frivolitat dels esforços patriòtics de les classes benestants. Els britànics, és clar, fa dècades que ens donen lliçons d’equanimitat i sentit autocrític. Per això no estranya que gosin ironitzar sobre el puritanisme de la reina Victòria o presentar el seu fill Eduard VII sota una llum ben poc favorable.

No negaré que el programa té una factura d’aparença envellida, sobre tot la primera temporada, que evoca directament el cartró pedra de l’«Estudio 1» de Televisión Española. Després (potser perquè l’èxit propicià un augment del pressupost) els valors de producció milloren considerablement i fins i tot s’intercalen algunes escenes d’exterior força lluïdes. Tampoc juguen al seu favor els cinquanta minuts de durada de cada capítol, que es revelen excessius per desplegar les seves trames; tot i que aquí la dificultat de visionat hauria d’atribuir-se a la diferent velocitat a la que ara consumim televisió.

Malgrat la voluntat de representar amb el cap fred les dues realitats paralel·les del 165 d’Eaton Place, són els criats els que acaben acaparant el nostre interès. No és que els Bellamy del pis de dalt no tinguin problemes patricis dignes de la nostra atenció, però els actors que els defensen no sempre estan a l’alçada. Començant per l’inexpressiva Meg Wynn Owen que defensa una Hazel Bellamy de manera més que deplorable. Salvaré l’atribolat Richard Bellamy (David Langton), alternativament còmic i dramàtic però sempre digne. I la preciosa Georgina (Lesley-Anne Down), que es limita a ser «preciosa», i ho fa molt bé. I confessaré que adoro Lady Prudence Fairfax (Joan Benham), pur escumós amb excés de bombolles, però digna d’una de les novel·les brètoles d’Evelyn Waugh. 

Almenys, al pis de baix l’oferta és més variada i molt més propera als espectadors. El pompós i autoritari majordom escocès Hudson, que interpreta l’actor Gordon Jackson, pot ser la pura imatge de l’immobilisme, però esdevenir a la vegada el remei de totes les crisis. La donzella Rose (Jean Marsh) amb la seva fidelitat acaba sent, en perspectiva, la que assumirà sobre les seves espatlles el punt de vista de l’espectador. La meva favorita però és la rondinaire cuinera Mrs. Bridges, encarnada a la perfecció per l’actriu de caràcter Angela Baddeley, tan orgullosa dels seus fogons com defensora del «status quo». No voldria deixar de mencionar amb afecte a la vivaç donzella Daisy, el trempat criat Edward i l’entranyable i beneitona ajudant de cuina Ruby. Karen Dotrice, la dolça nena de «Mary Poppins», va encarnar la igualment dolça minyona Lily durant sis capítols poc abans de deixar definitivament la interpretació. Anthony Andrews ja va estrenar-se com a membre de l’aristocràcia anys abans de «Brideshead Revisited». I també caldrà recordar que Pauline Collins, inoblidable Shirley Valentine, havia treballat de criada a casa dels Bellamy al principi de la sèrie en el paper de l’enredaire Sarah Moffat, personatge que gaudiria del spin-off «Thomas & Sarah» de curta durada.

Tot i la continuïtat dels personatges i la concreció del seu marc temporal, cada capítol d’«Upstairs, Downstairs» es pot contemplar com una peça dramàtica independent i auto-conclusiva, gairebé com un conte televisat. El seu material de base és el del serial de tota la vida, amb els seus enamoraments (o ruptures) i les seves defuncions de rigor (amb unes gotes d’humor que mai no fan nosa i unes gotes de «Historia y Vida», que tampoc). Però on la sèrie toca el cel és en la descripció del funcionament de la molt classista societat britànica, que potser actualment ja no és la que era, però de la qual encara en podem extraure alguna lliçó.

És precisament quan les vides dels senyors i dels criats interfereixen que es produeixen les situacions més interessants. Així el paternalisme responsable sembla guiar els de dalt; almenys fins que la irresponsabilitat irromp a les seves vides, de vegades amb la intrusió d’una relació interclassista. És llavors quan els de baix els han de cridar a l’ordre; perquè no hi ha servitud satisfeta si aquells a qui serveixen no estan a l’altura de les expectatives. De fet és el servei qui sap millor que ningú que la senyora de la casa està tenint una aventura, mentre que els seus parents cavalquen a la inòpia.

Sense por a la incomoditat, «Upstairs, Downstairs» aborda els dos costats d’una vaga general, la xenofòbia, la impunitat de classe, el codi d’honor bèl·lic, les discriminacions per sexe, i els secrets de família. Ho sol fer prou bé, com per incitar el debat, i la sociologia acaba superant les trampes del guió.

Deures per a demà: revisar «La Duquesa de Duke Street», que fa el mateix que «Upstairs, Downstairs»; però de manera més brètola i divertida, i de passada ens regala la fantàstica Gemma Jones.


dilluns, 16 d’octubre de 2017

Arnes assassines


De tant en tant sento la sobtada recança de no haver dedicat prou temps a la lectura de literatura fantàstica; per això vaig ullar amb interès el canon de literatura fantàstica (britànica) del segle XXI que en Josep Sala i Cullell va publicar fa poc al seu blog. Com que m’havia impressionat força «La ciutat i la ciutat» de China Miéville, no em va costar gaire decidir-me per una altra obra seva que Sala i Cullell cita, «La estación de la calle Perdido» (2000), segona novel·la de l’autor, publicada quan tenia 28 anys, i iniciadora de l’anomenada trilogia de Bas-Lag.

Tota l’acció del llibre té lloc a la metròpoli de Nova Crobuzon, una invenció entre «steampunk» i victoriana, amb molta boira, molta brutícia i encara més misèria. Fa pensar una mica en l’Ankh-Morpork de Discworld, però sense gota de l’humor de Pratchett; i les races que l’habiten no pertanyen al canon fantàstic tradicional sinó que sorgeixen de la imaginació febrosa de Miéville. Així hi trobareu els garuda, homes-ocell del desert de Cymek, els khepri, barreja d’humans i insectes, els cactus mòbils, o els vodyanoys, capaços d’esculpir l’aigua.

En quant a l’argument —on s’hi veuen involucrats el científic Isaac Dan der Grimnebulin i la seva amant Lin, escultora khepri—, comença com l’execució privada de dos encàrrecs paral·lels, l’un de científic, l’altre artístic; però acaba derivant en una empresa col·lectiva destinada a anorrear unes arnes psicodèliques i letals que literalment estan monopolitzant els malsons de Nova Crobuzon. Tota aquesta trama, que es podria explicar de forma bastant directa, ocupa gairebé 600 pàgines de florida prosa amb una profusió de detalls que només es pot imputar a l’ímpetu juvenil del novel·lista.

Així, Miéville descriu amb cura cadascun dels barris de Nova Crobuzon (un minuciós mapa de la ciutat es troba a les primeres pàgines), els seus carrers, els seus edificis i els seus habitants; però sembla confondre l’acumulació d’informació amb la creació d’un univers palpable. Entre aquesta prolixitat explicativa i un estil recarregat, on sembla que cada substantiu ha d’anar acompanyat d’un adjectiu, la lectura resulta sempre molt feixuga.

No negaré que «La estación de la calle Perdido» presenta en societat un autor d’imaginació desbordant, amb un nivell WTF digne d’atenció, tot i que la seva inventiva no sempre estigui al servei de l’obra i de vegades signifiqui únicament una digressió passatgera. Alguns paràgrafs de prosa pseudo-científica són tediosos sense pal·liatius; mentre que les escenes de sexe entre espècies indueixen més a perplexitat fisiològica que a comunicació entre éssers racionals i sensibles. A Miéville li agraden la misèria i la decrepitud, els cossos deformats, les vides viscudes a les costures de la frontera, els humors que el cos supura: la sang, els mocs, el pus i la putrefacció. Pot arribar a ser un escriptor contínuament incòmode. El text següent (sobre el particular èxtasi sexual d’una particular raça d’arnes) pot servir de test sobre la vostra capacitat d’aguant a l’autor.
Las polillas flirteaban con un gemebundo y lascivo ballet aéreo. Se tocaban los tentáculos y los miembros, desplegaban nuevas partes nunca vistas antes. Las tres menos dañadas arrastraban a su hermana, la víctima de la Tejedora, por las corrientes de humo y aire. Poco a poco, esta polilla dejó de gazmiar y lamerse las heridas con la lengua trémula, y comenzó a tocar a sus compañeras. La carga erótica era infecciosa.

Aquel cortejo polimorfo a cuatro bandas era tenso y competitivo. Roces, toques, excitaciones. Cada polilla por turno ascendía hacia la Luna, perdida en la lujuria. Entonces rompía el sello de una glándula oculta bajo la cola y exudaba una nube de almizcle empàtico.
Perdoneu els prejudicis, però crec que la literatura fantàstica a Espanya ha estat deficientment servida per editorials volenteroses adreçades a un públic de fans acrítics, editorials que oferien un producte danyat i no arribaven a més. Editorials com «La factoria de ideas», capaces d’espatllar de la pitjor manera possible, un disseny de coberta (encara) salvable. Capaces d’editar un llibre que té dues primeres parts i dues cinquenes parts, encara que siguin diferents (i no de manera voluntària).

Ara Ediciones B ha reprès la novel·la, ha reimaginat una coberta més elegant; però ha mantingut la traducció molt deficient de Carlos Lacasa Martín i Manuel Mata Álvarez-Santullano. Ja no em convencen amb el seu ús de paraules tan poc usuals en castellà com «acerarse», «gazmiar», «mollizna» i «cercha»; però no els hi perdono que s’inventin coses com «santimoniosos», «conundrum» o «pelo gengibre». Si cal reivindicar Miéville no serà a partir d’aquí. Llegiu en canvi, feu-me el favor, «La ciutat i la ciutat».

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Dona sota sospita

El xilè Sebastián Lelio, que ja ens havia ofert a «Gloria» un retrat profund d’una dona en plena crisi de maduresa (i ens descobria de passada la notable actriu Paulina García), descriu a «Una mujer fantástica» una figura femenina completament diferent, però igualment absorbent.

A Marina Vidal se li mor el company pràcticament als braços al final d’una nit de celebració. A partir d’aquí s’haurà d’enfrontar a tota mena de problemes; no tant perquè el seu amant tingui ex-esposa i fills, sinó perquè Marina és una dona transsexual. El film ens detalla el calvari que la noia ha de passar pel seu senzill desig d’acomiadar-se per darrera vegada de la seva parella. Les reaccions dels que l’envolten —la família pròpia i la del finat, els metges, la policia, els companys de treball—, fluctuen entre la solidaritat (les menys de les vegades) i un reguitzell d’actituds negatives que passen pel prejudici, el paternalisme, el menyspreu, l’insult i la violència física a l’últim extrem. Desconec la realitat social xilena, però el que aquí es retrata no resultaria fora de lloc en una Espanya que es pensa més progressista del que ho és en realitat.

Afortunadament el personatge de Marina, malgrat la humiliació perpètua, es nega a aparèixer com a víctima i aquesta fortitud és un dels fars que il·luminen la pel·lícula. Tot i que «Una mujer fantástica» està fent un molt bon paper a festivals i guardons diversos, no crec que sigui una pel·lícula rodona. Les fantasmagòriques aparicions del difunt són un recurs molt pobre per visualitzar l’absència que rau al cor de Marina. Hi ha també tota una falsa pista sobre un passatge d’avió a Iguazú, que provoca una llarga i sobrera digressió en una sauna finlandesa. I la banda sonora de flauta i violins lleument desballestats de Matthew Herbert sona bé en els títols de crèdit, però l’acabes avorrint deu minuts més tard.

L’element que eleva «Una mujer fantástica» per damunt de la correcció és la dona que interpreta la protagonista. Daniela Vega, actriu i cantant clàssica, ofereix una veracitat enorme des de la seva condició transsexual. Aquí no hi ha el «tour de force» fraudulent i amb vistes a l’Oscar d’un Jared Letto o un Jeffrey Tambor, sinó pura vivència. Vega, bella, ambigua, vulnerable i forta al mateix temps, modula bé els seus sentiments i fa fàcil fer-l’hi costat. Tant de bo aquest sigui l’inici d’una fructífera carrera.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Un món de metros: San Francisco (2)

La xarxa de San Francisco és pràcticament la mateixa que el 2009; però si allà es mostrava el traçat geogràfic de la ruta, ara s'opta per una versió més geomètrica. Ja posats, podrien haver intentat que els angles seguissin l'estàndard londinenc dels 45º; així la línia groga no semblaria tan matussera.

La insistència de dibuixar la xarxa sobre el perfil real de la costa, provoca atapeïments antiestètics d'estacions, especialment a la zona centre. I per molts colorets que hi posin, no ens enganyaran: si hi ha cinc punts terminals, amb tres línies passaven.

divendres, 13 d’octubre de 2017

Crisi de fe: el musical

«La llamada» és una peça de teatre musical de petit format escrita per la parella formada per Javier Calvo i Javier Ambrossi. Va ser estrenada l’any 2013 i s’ha estat representant ininterrompudament a Madrid fins al moment present. Amb tal èxit no és d’estranyar que aparegui ara una versió cinematogràfica d’igual títol, dirigida pels seus autors i interpretada per les actrius (i l’actor) que durant moltes setmanes van defensar-la a l’escenari.

L’argument: dues amigues adolescents —Macarena García en el paper de María Casado i la barcelonina Anna Castillo com Susana Romero— fa anys que freqüenten el campament catòlic, estiuenc, i segovià de «La Brújula». Malgrat la intenció d’algunes monges de tallar-les-hi les ales, elles s’escapen de nit per assistir a shows d’electro-latino on abunda el sexe, la droga i el reggaeton. Quan a Maria se li aparegui Déu —un exquisit Richard Collins-Moore, que entona a la perfecció els èxits de Whitney Houston—, s’establirà un problema de consciència que afectarà totes les implicades.

«La llamada» era una estranya forma de vida teatral i també és una «rara avis» ara al cinema. Pertany a la no tan breu tradició espanyola de representar les monges de manera entre entranyable i simpàtica, però amb un component també de sensibilitat «queer» que s’emparenta amb «Entre tinieblas» de Pedro Almodóvar. «La llamada» és a més un musical molt peculiar on als estils ja citats s'afegeixen un parell de cançons originals de Leiva amb resultats senzills però eficients.

El pas al cinema d’una peça de només cinc personatges s’ha efectuat ampliant els escenaris de l’acció i afegint mitja dotzena de nous papers breus que enriqueixen la trama sense entorpir-la. Però el veritable tresor del film són les seves quatre protagonistes, que com ja he dit tenen els seus personatges molt apamats. Les promeses ja consolidades de Macarena Garcia i Anna Castillo aporten veracitat adolescent malgrat que sobrepassin l’edat de les noies catequitzades. Belén Cuesta encara fa gràcia amb l’habitual paper d’andalusa ingènua; però hauria de començar a pensar en un canvi de registre si no vol fatigar-nos. La meva favorita però és la veterana Gracia Olayo, que converteix el rol potencialment antipàtic de la monja resoluda i controladora en una de les presències més entranyables.

«La llamada» potser no serà de gust de tots els públics; però, si t’està bé que Déu tingui una mica de ploma i s’expressi a través de les cançons de Whitney Houston, ja tindràs mig cel guanyat.

dijous, 12 d’octubre de 2017

Mares desesperades

Zoe Kravitz, per si faltaven incentius
Una de les recents vencedores dels Emmy televisius (vuit premis a la butxaca a partir de setze candidatures), la producció «Big Little Lies» de la HBO adapta una novel·la que no conec de l’australiana Liane Moriarty amb un luxe de mitjans que sospito que dignifica el dubtós material de base. L’acció ha sigut trasplantada d’Austràlia a Monterey (Califòrnia), una petita ciutat costanera situada entre Los Angeles i San Francisco, i amb uns habitants que fluctuen entre la bonança econòmica i la mala consciència liberal (no podrien ser més «pijos», en definitiva).

La trama afecta a un grup de mares d’infants de sis anys que coincideixen a la mateixa escola i l’efecte que té a les seves vides l’arribada d’una mare soltera amb molt menys poder adquisitiu a la que decideixen «adoptar». Ziggy, el nen «nou», aviat serà acusat d’agredir els seus companys tot i que ell ho negui. Com a conseqüència, s’anirà bastint un ambient enrarit, on les diverses famílies implicades s’enfrontaran en una escalada de maledicència de final incert. He vist definir «Big Little Lies» com a comèdia negra, tot i que provoca pocs somriures i li escau més el terme de melodrama una mica desaforat (i també sofisticat, sense cap dubte).

Les qüestions que es tracten al guió són les pròpies d’un serial modern de sobretaula: els límits de l’adulteri, els límits de la violació, assetjaments escolars, violència conjugal, la pressió que senten les mares que exerceixen una professió, la pressió que senten les mares que no exerceixen cap professió, la maternitat obsessiva… I el preu de la virginitat a l’era de les xarxes socials. Motius tots aquestos que aporten un punt de vista indiscutiblement femení, tot i que els responsables principals són mascles: direcció del canadenc Jean-Marc Vallée («C.R.A.Z.Y.» o «Dallas Buyers Club») i guió de David E. Kelley (pare d’Ally McBeal, i marit etern de Michelle Pfeiffer).

Aquest material, tan propens al sentimentalisme barat, es veu redimit en part per una estructura narrativa que injecta suspens des del primer capítol. Així, el maliciós llibret de Kelley ens informa de bones a primeres que s’ha produït un crim, però no precisa ni qui ha estat la víctima (o víctimes) ni qui ha estat el perpetrador. Caldrà arribar al final del setè capítol per saber què va passar realment a la festa dels pares de l’escola. Mentrestant, durant la investigació policíaca, un cor de veïns de llengua d’escurçó va emetent veredictes impietosos contra amics i saludats.

Segurament «Big Little Lies» s’hagués pogut solucionar millor amb un capítol menys; perquè les estratègies cinematogràfiques de Vallée i les seves dilacions en el ritme de la sèrie l’obliguen a repetir imatges oníriques de Jane (Shailene Woodley) corrent embogida per la platja cada mig capítol, i molts plans de senyores mirant l’oceà d’esquena a la càmera, amb algun llum giratori de cotxe de policia com condiment addicional. Vaja, que hi ha una mica de farciment que ens el podríem haver estalviat.

No tinc gens clar que el director faci mèrit per guanyar-se les garrofes; però els actors estan tots impecables. Sobretot les actrius (i els nens, que no t’expliques com ho poden fer tant bé amb sis anys mal comptats). Perquè Alexander Skarsgård broda el paper de seductor maltractador de manual; però el superen de lluny la Woodley ja mencionada, Reese Witherspoon, excel·lent malgrat la seva imatge pública de formiga atòmica, o la super-operada Nicole Kidman en un dels seus millors papers en anys recents. Laura Dern, que també estava definitiva a la tercera temporada de «Twin Peaks», s’endugué un Emmy a casa (com ho feren també Kidman i Skarsgård).

El misteri conclou de forma molt satisfactòria i amb una indissimulada nota de recolzament a la solidaritat entre dones (no em feu escriure, us ho prego, la paraulota «empoderament»). «Big Little Lies» mostra tanta sensibilitat i penetració en qüestions delicades i tanca de forma tan immillorable la seva trajectòria, que la idea d’una segona part (que ja està en procés) només em pot semblar una aberració. No en responc. 

Woodley, Witherspoon i Kidman: the way we were.

dimarts, 10 d’octubre de 2017

Distopia, tens nom d’intel·ligència artificial

Potser la cinta «Blade Runner», que l’any 1982 va dirigir Ridley Scott, era una de les obres mestres de la història del cinema que menys requerien una seqüela; però el Hollywood actual —mancat d’idees i amb tendència a extorsionar la memòria afectiva dels consumidors— ha preparat (trenta-cinc anys més tard) una continuació no sol·licitada, amb credencials però més que respectables: «Blade Runner 2049».

El director Denis Villeneuve, responsable de peces tan valuoses com «Incendies», «Sicario» o «Arrival», semblava una opció més excitant que no pas un Ridley Scott actualment en hores baixes. Hampton Fancher, el guionista original, repetia (ara amb la col·laboració de Michael Green), com també retornava Harrison Ford en el paper de Rick Deckard. Nous actors, sovint de prestigi, s’incorporaven al repartiment multiracial al costat d’alguna reaparició quasi cantada. Hans Zimmer, omnipresent però eficaç compositor de bandes sonores, i el magistral director de fotografia Roger Deakins completaven aquest «dream team». Què podia sortir malament? En efecte, pràcticament res; perquè tant crítica com públic sembla haver-se rendit als seus encants sense oposar-hi gairebé cap reticència. Però «Blade Runner 2049», tot i excel·lir en molts apartats, no és l’obra mestra que ens volen fer creure, però sí que és una mostra dels tics de les superproduccions del segle XXI.

Per començar, és molt llarga (163 minuts, contra els 117 de l’original) i amb una trama aparentment complexa, però que té més fullaraca que substància. Com que l’«spoiler» és actualment el pecat mortal del comentarista de pel·lícules i el director Villeneuve va sol·licitar a la crítica que no revelés les espaterrants sorpreses del guió, em limitaré a dir que han passat 30 anys des dels fets de la pel·lícula anterior i que els androides «replicants» de nova generació són molt més obedients que els seus antecessors rebels, als quals es dediquen a eliminar amb un zel sense fissures. Ryan Gosling fa el paper d’un d’aquests menyspreats botxins («blade runners») dels seus congèneres i s’anomena K, tal com s’han anomenat sempre les víctimes individualitzades entre la multitud, d’ençà que Franz Kafka ho escrigué. Per descomptat, durant les investigacions de K es revelaran misteris portentosos que podrien afectar el futur de la humanitat. I fins aquí puc llegir.

Ara seriosament, «2049» i el seus aires ressonants afecten un to de transcendència de ritme majestàtic que només conté un nucli de buidor. No sé si se m’han escapat detalls, però el guió m’ha semblat farcit d’incoherències, de coincidències increïbles i de forats molt convenients; res a veure amb l’elegant senzillesa de la trama del primer «Blade Runner», tan suggestiva com ambigua. Dit d’una altra forma, «2049» és imponent i admirable, però innecessàriament complicada i no gaire entretinguda en el sentit més superficial de la paraula.

Per altra banda, les poc subtils onades electròniques de Hans Zimmer i el seu col·lega Benjamin Wallfisch no aconsegueixen fer-nos oblidar els delicats sintetitzadors de Vangelis, ni aquell diví solo de saxo. En canvi, la fotografia de Deakins —empolsegada, hivernal, entre groga i grisa, però mai solar— mereixeria un reconeixement de l’Acadèmia, que sempre li ha sigut negat fins el present. Tampoc li faré fàstics al disseny d’aquest món, ara d’horitzons més amples i població escassa, que respira desolació post-apagada informàtica pels quatre costats. Però les escenes a l’interior de la Wallace Corporation semblen totes un anunci de perfumeria de Giorgio Armani.

En quant a l’element humà (vull dir els personatges, o potser els actors), hi ha per a tots els gustos. Gosling explota aquest fràgil mutisme melangiós amb rerefons tèrbol que tants beneficis li han reportat recentment. Mentre que Harrison Ford, que apareix cap a l’últim terç, es rescabala aquí de l’apatia de les seves últimes intervencions cinematogràfiques, i ofereix una de les seves interpretacions més enèrgiques i satisfactòries. Robin Wright utilitza amb saviesa l’autoritat que ha heretat de Claire Underwood; llàstima que el seu paper no sigui gaire interessant. Jared Leto ha de carregar amb el paper del dolent i amb uns monòlegs que són impossibles, o sigui que serà millor callar. I la cubana Ana de Armas, ha sigut anunciada com la gran revelació del film, i no és que tingui res contra la seva forma d’actuar, però el seu rol de Joi, l’amant virtual sotmesa al teu propi desig, és el somni masturbatori de qualsevol adolescent calent; i, per tant, censurable idea per a un guionista adult.

Per fer els deures, abans d’anar a veure «2049» vaig repassar el «Blade Runner» del 1982. Potser si no ho hagués fet, hauria sigut més benvolent amb l’actual. Un cop superada la sorpresa que Harrison Ford, que se suposava que havia d’interpretar una mena de Sam Spade futurista, tenia el 1982 més aviat pinta de galifardeu acabat de sortir de la universitat i que l’emblemàtic tema musical no apareixia fins els crèdits finals, tota la resta em va engrescar com no ho ha fet aquesta seqüela. Deixant de costat un guió que no t’abandona, cadascun dels fotogrames de l’original són plens de detalls visuals a estudiar i tenen interès per ells mateixos, mentre que a «2049» tot és grandiosa austeritat una mica estèril. S’ha elogiat la notable presència de personatges femenins a «2049», encara que la majoria d’ells siguin dones atractives i d’un atractiu fàcil d’intercanviar. Cap d’elles supera però el valor icònic de Joanna Cassidy, Daryl Hannah i sobretot la malaguanyada Sean Young, sensacional en la seva primera irrupció als despatxos de la companyia Tyrrell. Joe Turkel fa un demiürg infinitament més interessant que Jared Leto i el personatge de J. F. Sebastian dota a aquell «Blade Runner» una humanitat que aquest no té. A més, hi sortia M. Emmet Walsh, responsable de redimir films molt-molt-molt pitjors que aquell.

De tota manera, qui no estigui massa aclaparat per la realitat política present, hauria de passar per taquilla, encara que només fos per dir la seva davant de la màquina del cafè de la feina sobre la segona qüestió més candent de la nostra actualitat. Visió bastant obligada.


dissabte, 30 de setembre de 2017

Un món de metros: Praga (2)

Praga és un d'aquells casos en els que la seva evolució m'alegra el dia, perquè la versió anterior era de pena. A la xarxa de metro s'hi han afegit les línies del tram, el que causa complexitat i una mica més de confusió; però és indiscutible que la qualitat del disseny s'ha millorat, amb traçat de les línies i tipografies molt més professionals. Les tres línies de metro destaquen pel seu gruix (la verda, la groga i la vermella). El riu Moldava ara dibuixa un meandre molt més graciós i "natural", que accentua l'angulositat de la xarxa. Que Praga sigui una ciutat tan atractiva també és un motiu molt potent per trobar totes les gràcies a aquests circuits.