Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la informació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la informació. Mostrar tots els missatges

dimecres, 28 de febrer del 2024

La crisi de la narració


La crisi de la narració, Byung-Chul Han
Traducció de David Torres
Herder, 2023

Byung-Chul Han, assagista sobre qüestions culturals nascut a Corea però resident durant dècades a Alemanya, és un dels pensadors més llegits actualment, entre altres raons menys frívoles perquè escriu obres molt breus. La seva Die Krise der Narration del 2023 sembla haver estat en bon predicament a casa nostra amb una tesi que sosté la decadència de la narració en els últims dos segles, vençuda per la prevalença de les dades.

Encara que no es prengui la molèstia de definir els termes —una absència que em sembla freqüent a l’assagística— crec entendre que, quan Han parla de narració, es refereix a la transmissió d’històries (sovint en forma oral, sovint a través de contes i apòlegs) amb l’objectiu de crear una tradició ben arrelada a la societat. Aquesta tradició, que inclouria també els fonaments de les religions, els mites i llegendes, les parèmies i allò que es coneix com a saviesa popular, constituiria l’eina bàsica de la cohesió social i marcaria al mateix temps les normes de la tribu, sense oblidar també el seu paper terapèutic. 

Aquesta gestió del coneixement, que ha sostingut la humanitat durant segles, va començar a trontollar a mitjans del segle XIX gràcies als avenços en les comunicacions que van provocar la decadència de la narració tot afavorint que fos substituïda per la informació. Byung-Chul Han recolza les seves idees sobre dos estudiosos de la modernitat com foren el poeta Charles Baudelaire i el pensador Walter Benjamin, i el llibret podria llegir-se com a divulgació de les tesis de tots dos, així com a la seva adaptació als nostres temps, els de l’anomenada societat de la informació. Ja que, si bé Baudelaire i Benjamin escrivien sota l’influx de l’aparició de la premsa moderna, de l’electricitat, de la ràdio i del cinema, no podien preveure la ingent pluja de dades que caracteritzaria el nostre segle: un tsunami d’idees que busquen provocar el nostre xoc instantani i que competeixen per la nostra atenció sostinguda. Difícilment aquest bombardeig inconnex pot generar cap relat, si no que acaba sent el motivador d’una única resposta, el like. Parapetats en els nostres smartphones no aspirem a cap altra gratificació més enllà del like. Amb aquest panorama no és d’estranyar el predomini de l’individualisme, la competitivitat i l’entotsolament. Ni tan sols l’actual auge de l’storytelling, que podria fer pensar en una pervivència de la narració, no pot ocultar el seu objectiu de vendre com a eina essencial del màrqueting.


En un aspecte més personal, penso que aquesta quantitat ingent de dades que ens assalten a diari ha constituït una força incapacitant que m’ha impedit arribar a articular algun tipus de narració coherent, tot i que estava convençut que l’escriptura era l’aptitud que més m’esqueia. Entre un excés d’autoexigència i la impotència per reflectir en forma de relat la meva visió del món, finalment la millor solució de compromís me l’ha ofert aquest blog, el mitjà capaç d’acollir el coneixement fragmentari i acumulatiu propi de la nostra època. Byung-Chul Han, per referir-se al diluvi de dades en el que anem fent la viu-viu, fa servir sovint la metàfora del tsunami. Parlar d’una allau seria igualment vàlid. Llegint aquest llibre he entès una mica millor el que he estat fent durant més de quinze anys a The Daily Avalanche. Mai no és tard si la revelació és bona.

dissabte, 15 de juliol del 2023

Últimes notícies (1)


Se m’acumula la feina i també les poques ganes de fer-la. Aquest bloc va agonitzant al ritme del desgast de les meves neurones, i amb l’avorriment que produeix haver estat escrivint durant quinze anys sobre les mateixes coses. Amb altres paraules: la rutina se’m menja. Com que no vull perdre totalment el servei que em fa de bitàcola personal, i com que per tant queda descartat el tancament definitiu, s’imposa un canvi de format que permeti deixar constància del dia a dia sense haver-hi de dedicar tants esforços. No voldria arribar a la concisió gairebé epigramàtica de Twitter, però podeu esperar a partir d’ara uns comunicats aperiòdics i d’escassa profunditat, on cada assumpte rarament ocuparà més d’un paràgraf. O no, perquè no soc el més adequat per mantenir-me ferm en els meus propòsits.


En resum, som-hi.


****


Vuit anys (vuit anys!) després de No ens calia estudiar tant, torna Marta Rojals amb el nou recull d’articles No siguis pobre! (Ara llibres). El volum no representarà cap sorpresa pels seus lectors habituals, que retrobaran la seva admirable claredat de pensament en defensa de totes les causes que lluitin contra les opressions dels més desprotegits. Apareixen aquí feminismes, homofòbies, discriminacions lingüístiques, la problemàtica de l’habitatge i la resta de sospitosos habituals de la nostra quotidianitat. Rojals s’erigeix també com una potent portaveu de les oblidades terres ebrenques i ens recorda que els seus problemes —incendis forestals, centrals energètiques, desertització, comunicacions ferroviàries…— també són els nostres. S’hi troba a faltar alguna referència més a la política, però tal com anem d’escaldats sobre aquesta qüestió potser ha estat una decisió encertada. Aquestes antologies d’articles —i més si com aquí estan ordenades per blocs temàtics— corren el risc d’empatxar el lector per la via de la redundància. Es recomana per tant anar-lo llegint en petites dosis que combinarem amb ficcions d’absoluta evasió.


****


Literatura infantil d’Alejandro Zambra (Anagrama) juga des del títol amb l’ambigüitat semàntica de «literatura per a infants» i «literatura sobre els infants», tot participant en aquesta modalitat relativament nova dels diaris de paternitat activa en la qual cada cop s’hi aventuren més escriptors. Zambra, que deu haver esdevingut pare no fa gaire, descriu les reflexions que li desvetllen el fet de veure créixer el seu fill, les relacions que s’estableixen amb els diferents membres de la família o la particular lectura ritualitzada amb la que comparteixen una i altra vegada els mateixos contes infantils. Zambra és un autor massa bo per reduir-ho tot a una anècdota humorística o a un manual de pedagogia, i aquestes pàgines il·luminen amb perspicàcia uns lligams que tots hem viscut, almenys des del paper del fill.


La segona part del llibre l’ocupen relats de clara inspiració autobiogràfica i que se situen a la infantesa i la joventut de l’autor. Tret de Introducción a la tristeza futbolística, que va de futbol i per tant no m’ha interessat gens, la resta està força bé. Potser em quedo amb Garabatos, sobre la relació que mantenen dos amics a través de l’insult. O amb Cogoteros de ojos azules, on s’explica amb molta gràcia el procés pel qual una experiència compartida amb el pare es converteix en literatura potser de ficció.


Per cert la il·lustració que ha fet Liniers per a la coberta és molt bonica. 

divendres, 14 d’octubre del 2022

En un tram hi cap tot


Prossegueixo les meves lectures de Vicenç Pagès i Jordà amb Un tramvia anomenat text. El plaer en l’aprenentatge de l’escriptura, un assaig editat per Empúries l’any 1998 i que manté prou vigència fins el punt d’haver estat reeditat el passat 2021. L’autor aprofita el títol d’una coneguda obra teatral de Tennessee Williams per fer una metàfora sobre el text (escrit, però també dibuixat o filmat) com a vehicle que transporta el significat; metàfora que fa extensiva a les diverses circumstàncies  que l’acompanyen i que tradueix en forma dels paisatges que travessa, les condicions de les vies o la carrosseria que el protegeix. Tot el llibre és una successió de conceptes aparentment antagònics que Pagès intenta fer harmonitzar amb el propòsit de millorar la qualitat dels nostres textos.


La primera (falsa) oposició que es presenta és la del talent (o la inspiració o la musa) enfrontat a la tècnica. Lluny de prioritzar un o l’altre, l’autor dona la raó als clàssics —cita repetidament la Poetiké d’Aristòtil i l’Ars poetica d’Horaci— que defensen treure tot el partit de la inventiva sense tancar les portes a l’aprenentatge, preferiblement a càrrec d’un professor que tingui coneixements pràctics. En defensa de la retòrica clàssica, que considera injustament postergada, estableix un arbre genealògic de divinitats que han de presidir la bondat d’un text. Al capdamunt del panteó es troba el matrimoni format pel Plaer i la Mesura, del qual depenen els seus fills (la Unitat, l’Ordre, la Coherència, la Claredat), nets (la Bellesa, l’Oportunitat, la Versemblança, la Precisió) i besnets (l’Escaiença i la Naturalitat). Cada concepte és degudament definit per establir la seva contribució a l’excel·lència del text.


A la segona part es condemna l’aprenentatge separat de la gramàtica i la literatura, reduïda una a la inacabable anàlisi de frases artificials i l’altra a una taxonomia de literatures nacionals i moviments estètics. Pagès defensa l’estudi de la gramàtica a través de la literatura i el d’aquesta des del plaer de la lectura, iniciant l’alumne amb textos atractius i entenedors, encara que estiguin allunyats del canon. L’assaig rebutja encara un tercer antagonisme entre periodisme i literatura, una dicotomia que apareix forçada, atès que els dos treballen amb les paraules i amb similars recursos tècnics, sense oblidar que els primers periodistes foren també grans escriptors.


Un tramvia anomenat text té un to divulgatiu que no suposa cap dificultat (sense entrar en aquelles pallassades del Papitu); però, com que sembla adreçat al col·lectiu docent, té un interès relatiu per al públic general. Almenys aquesta és la sensació que n’he extret de la lectura. 

dimarts, 27 de setembre del 2022

El món d'ahir


La lectura l'any 1995 d'El món d'Horaci va descobrir-me Vicenç Pagès Jordà, un autor amb el que vaig connectar immediatament. La seva ment analítica, el seu lleuger experimentalisme, l'amor per les llistes i fins i tot una certa al·lèrgia al sentimentalisme s'adeien perfectament amb el meu caràcter. Desaparegut prematurament ara fa un mes, en lloc de lamentar-se inútilment, el que toca és llegir-lo o rellegir-lo per reivindicar la importància d'un escriptor que potser mereixia una resposta més àmplia del món lector.

Dit i fet, doncs; i el primer que m'ha vingut a les mans és aquest "Memòria vintage" del 2020, un recull d'entrades en format de diccionari, que fa una repàs a fets, paraules, objectes i personatges lligats a dècades passades i que es relacionen íntimament a la vida de l'autor, més concretament a l'interval que abasta des de l'arribada de l'home a la Lluna (1969) fins a l'estrena de Pulp Fiction (1994). I encara que Pagès Jordà pertanyés a la generació posterior a la meva, comparteixo la pràctica totalitat dels seus records, de manera que el llibre em parla molt directament. Però de fet, fins i tot els lectors massa joves per haver participat d'aquestes experiències podran extreure-hi tanta informació com diversió.

Una empresa com aquesta corre el perill de treure profit de la insatisfacció de tots aquells que han superat ja la crisi de la maduresa i que busquen refugi en allò tan masegat dels temps passats que sempre foren millors (o, si més no, nosaltres érem més joves). Però Pagès Jordà és massa intel·ligent per caure en el parany banal del Yo fui a EGB o La década prodigiosa i, en certa manera, fa explícit el seu rebuig a aquesta maniobra acomodatícia.

El pitjor de l'EGB no és el que era, sinó la nostàlgia repugnant amb què alguns productes comercials l'evoquen.

Cartesià com ell sol, el compilador s'imposa la norma de no introduir més d'un exemple per dècada de cadascun dels conceptes escollits; mentre que, com a detall lúdic, fa que algunes entrades remetin a d'altres en un encadenament suggeridor. M'ha fet una mica de pena constatar la quantitat de persones, objectes i idees que han passat a millor vida en un lapse de vida relativament tan curt. En aquestes pàgines retrobarem a les difuntes Sylvia Kristel i  Lola Gaos, a oblidats com l'al·luminosi, l'aeròbic, el fax, el viso i les cassets, i a passats de moda com Simplemente María o Jacqueline Susann.

Un apartat important l'ocupen paraules i expressions d'ús corrent en una època i que, utilitzades ara, representen la marca indeleble del boomer. En alguns casos pertanyen a la moda del moment —camp, yuppie, kumbaià, footing, videopub, fitipaldi...—; però més sovint són mots i locucions genuïnament catalans que corren el perill de perdre's pel desguàs de la memòria, com ara aixafar la guitarra, verro -a, sacsó, petitburgès, pengim-penjam, escurar, enrotllar-se, ganàpia i un inacabable etcètera.

Apareguda originalment en una publicació periòdica i ampliada posteriorment fins formar aquest volum, Memòria vintage pot semblar una mostra lleugera del talent de l'autor, però no deixa de contenir moments d'aguda perspicàcia, intel·ligència i bon humor, servits a més en píndoles que es poden picotejar sota el guiatge de la serendipitat. Un Pagès Jordà, en definitiva, recomanable per a tots els públics.

allavores

La hibridació entre llavors i aleshores ha originat paraules com allavores, allavòrens o allavontes, que eren molt més vives quan no disposàvem de models de llengua consolidats en ràdios i televisions. El català del segle XX era més incorrecte, més intuïtiu i més vivaç —una mica com nosaltres.

—Allavores t'havies de muntar tu mateix la figura de l'ou Kinder.
Vegeu, també, dialecte.


dijous, 15 de setembre del 2022

Grans invents de la humanitat


Farà cosa d’any i mig hi va haver un cert enrenou amb l’aparició del llibre Les estructures elementals de la narrativa d’Albert Sánchez Piñol, ja que en la presentació als mitjans l’autor proclamava sense gota de modèstia que havia estat estudiant les estructures narratives del cinema i la literatura —una qüestió escassament investigada, segons deia ell— i de la qual n’havia extret tots els secrets, fins al punt de referir-se a l’estructura narrativa primordial amb l’apel·latiu familiar de «Papitu». Tant la presumpció d’originalitat en una matèria que s’ha estat estudiant des que els grecs feien teatre (si no d’abans) com la peregrina terminologia van escandalitzar els benpensants de l’acadèmia, sense adonar-se que havien caigut de quatre grapes en les estratègies promocionals de l’autor (innegablement un tipus llest).


Excitada la meva curiositat, no vaig poder evitar manllevar el llibre, quan el vaig veure exposat a la meva biblioteca, i aviat vaig descobrir que el to de l’assaig era tan fatxenda com la campanya publicitària que s’hi havia bastit al voltant, «Papitu» inclòs. En quant al seu contingut, exposava de forma molt assequible, amb exemples, definicions i gràfiques, quins són els elements bàsics d’un relat i la manera més eficaç de disposar-los. Sánchez Piñol se centra exclusivament en la capacitat d’un text per encuriosir el lector/espectador i empènyer-lo a saber-ne més, tot conduint-lo finalment a un desenllaç satisfactori. Es tracta de la funció narrativa més primària, aquella que descobrim a les rondalles infantils i que ja no ens sol abandonar la resta de la vida. Com que l’autor es dedica majoritàriament a la literatura de gènere, aquella en la qual l’estructura de la trama té una gran prioritat, és lògic que dediqui el seu estudi als ressorts mecànics de la narrativa que permeten tenir «entretingut» al lector; però dol una mica que deixi fora tantes àrees de la literatura, per les quals no pot dissimular un franc menyspreu:

Hi ha dos grans exemples «no-narratius»: Joyce i Proust. A l’Ulisses Joyce substitueix els tres actes per un torrent de consciència. Per la seva banda, Proust reemplaça els tres actes per una observació minuciosa de l’ànima humana.


Aquests autors tenen legions d’admiradors. També és cert, i això s’acostuma a callar, que no els falten detractors. Personalment, l’Ulisses sempre m’ha semblat insofrible, mai he pogut acabar-lo. Per què? Justament perquè no té tres actes, i això el fa àrid i estèril. De Proust, senzillament, m’estalviaré cap comentari perquè els seus seguidors no em lapidin.

Crec detectar en aquest anti-elitisme i en la professió de fe en les fórmules (els tres actes) una complaença populista que s’oposa a qualsevol ambició. Diria que les novel·les i pel·lícules que més m’han fet gaudir han estat aquelles en les quals l’estructura s’endinsava en l’imprevist. Apart d’això, moltes de les asseveracions del llibre, em semblen més que discutibles, per molt que després s’intenti aclarir-les:


Què és narrativa? Un relat compost per tres actes.

Què és literatura? Qualsevol cosa.


De vegades es pressuposa que el nivell del lector que està llegint Les estructures elementals de la narrativa ha de ser efectivament «elemental»: 

…si jo dic la frase «Cel el és blau», tots els catalanoparlants saben que és una frase incorrecta, però tampoc sabrien dir exactament per què.

No sé, Sánchez, jo crec que alguns catalans (que no han oblidat els estudis de primària) sí que sabrien dir-te què falla a la frase, que una cosa és fer divulgació i una altra tractar-nos de rucs. No descartaria tanmateix que tot plegat fos una màscara adoptada per l’autor per crear-se un personatge de ficció superb i paternalista. Segons aquesta hipòtesi Les estructures elementals de la narrativa podria constituir un cas insòlit de llibre d’assaig escrit des de la veu d’un narrador no fiable, un conflicte entre objectivitat i subjectivitat abocat al curt circuit. A partir d’aquí, ja és qüestió de gustos si ens diverteix o no que un discurs teòric es vegi acompanyat d’observacions amb tendència a l’estirabot:

No ho heu entès? No us amoïneu. En primer lloc, i per àrida que sigui la definició, us aconsello que torneu a llegir-la. (M’ho mereixo: em va costar molt precisar-la amb les paraules exactes. I en qualsevol cas, llegir una cosa important dues vegades sempre ajuda.) 

No, no ha estat del meu gust. 

dimarts, 13 de setembre del 2022

Subvencions sobre rodes


No sé si us vau assabentar que el govern alemany, amb el propòsit d’alleugir els efectes de la crisi econòmica que ens afecta a tots, aquest estiu va posar a disposició del públic uns passis de transport mensuals (en principi pels mesos de juny, juliol i agost) que per una tarifa única de 9 euros permetien viatges il·limitats en tota mena de mitjans de proximitat: trens de rodalies, cotxes de línia, autobusos urbans, metros, trams, etcètera… Només en quedaven exclosos els trens de llarga distància (i els taxis).


Us prometo que no va ser aquesta oferta irresistible la que ens va fer decidir per passar les vacances a Alemanya, però cal reconèixer que ens va posar les coses molt fàcils. Renània del nord i Westfàlia, el land que vam visitar, és una de les regions d’Europa amb una densitat de població més alta. Onze milions de persones s’apinyen en grans ciutats —Colònia, Düsseldorf, Essen, Duisburg, Bochum, Dortmund— que oscil·len entre el milió i els 300.000 habitants i que rarament disten entre elles més de 40 quilòmetres. El desplaçament d’una a l’altra no podia suposar cap gran complicació, perquè la xarxa de transports públics no pot ser més completa. Admireu-la en la imatge de dalt, amb tota la seva complexitat (en el ben entès que hi manquen encara els transports urbans). El meu racó de cervell que estima els mapes dels metros es veu obligat a confessar que el diagrama és d’una llegibilitat discutible; però no se m’acut com es podria millorar.


No puc negar que l’existència d’aquest bitllet prodigiós i multi-ús ens va facilitar enormement les vacances, ja que es podia adquirir a qualsevol màquina expenedora de qualsevol estació. No calia sinó escriure el teu nom al tiquet per convertir-lo en plenament vàlid (molt més senzill que les ofertes equivalents que ens està oferint el govern espanyol). Al principi em va costar de creure que el moderat import de nou euros fos suficient per oferir-me tantes possibilitats. Vaig fer uns quants viatges sentint-me un impostor, fins que el primer revisor amb el que vaig topar va validar-me el bitllet amb impavidesa tranquil·litzadora.


De totes maneres, no voldria faltar a la dolorosa veritat: la mítica eficiència de la xarxa ferroviària alemanya ha passat a millor vida i ja es pot equiparar a l’infamat servei de rodalies catalanes. Diria que més de la meitat dels nostres viatges patiren retards considerables, alguns combois ens obligaren a canvis ràpids de via, d’altres simplement desaparegueren sense cap menció per megafonia. Fins i tot els serveis «de pagament», com aquell intercity a Maastricht que costava 19 euros els 22 minuts de trajecte, anava tan ple com un transport ramader. Afortunadament la majoria dels desplaçaments no superaven la mitja hora de durada i aquestes incidències imprevistes no ens representaren mai un daltabaix logístic, tot i que feren trontollar l’alt concepte que havíem tingut fins ara de la fiabilitat alemanya.

dilluns, 31 de gener del 2022

El risc de les distàncies curtes

En ocasió dels meus primers contactes amb les xarxes socials —en aquells temps gastava només Blogger i Facebook— ja em vaig adonar del perill que corrien els autors que volien donar-se a conèixer a través d’aquells mitjans. Indubtablement eren eines que podien contribuir a la seva promoció gràcies a la immediatesa i el cost pràcticament nul, però fàcilment podien esdevenir una nosa permanent. Per molt que admiressis un escriptor, no hi havia cap motiu per passar-se mesos sentint la data d’aparició de la seva propera obra, veient vídeos del «making off» del llibre, llegint totes les entrevistes que li havien dedicat a l’escriptor i assabentant-se de les dates i els llocs on se celebrarien les preceptives presentacions. Tota aquesta allau d’informacions redundants i d’interès minvant podien acabar produint un sentiment d’aversió envers la novetat editorial a la qual es referissin.

Però si aquesta utilització propagandística de les comunitats online va acabar sent contraproduent pels interessos dels autors, el que m’està passant ara amb Twitter és encara pitjor, molt pitjor. Perquè tu et poses a seguir un escriptor a qui admires amb l’esperança que les seves bones arts literàries quedin reflectides també a les seves piulades i, sí, algunes vegades l’encertes i t’enllacen amb articles seus plens de trellat i d’interès o amb observacions agudes i pertinents; però d’altres, no, i llavors l’únic que et provoquen és enuig i sensació de pèrdua de temps.

Hi ha els que, afectats per la síndrome del tertulià, es veuen obligats a fer comentaris sobre tot el que estigui passant, hi entenguin o no, i, més sovint que no, pixen fora de test. Hi ha els que troben una rèplica feliç i la repeteixen una vegada i una altra fins que l’exhaureixen tant com als seus lectors. Hi ha els que volen fer acudits i tenen una gràcia penosa. Hi ha els que ho critiquen tot per sistema i exhibeixen un desmenjament que només fa excepció amb els seus amics. Hi ha els que demostren ineptitud retòrica i els que s’enfanguen en polèmiques indignes. I hi ha els que s’entretenen amb bromes solipsistes que només entenen els seus col·legues. La qüestió és no callar, perquè si no piules no ets ningú.

En resum, que gràcies a Twitter li estic agafant una mania a alguns autors, que no vegis! Tant que no descarto deixar de llegir els seus llibres. 

dimecres, 18 d’agost del 2021

Un passi verd no és una carta blanca


A banda de conseqüències molt més serioses, l’actual pandèmia ens està oferint també alguns sainets burocràtics per entretenir les escapades d’aquest estiu. No sé si vostès sabien que per fer turisme a Itàlia cal entrar en una web del seu govern i omplir una inacabable munió de dades sobre l’origen i el destí del viatge, l’adreça dels llocs on està previst parar i fins i tot el número del seient de l’avió que efectuarà el trasllat. Aquest feixuc prolegomen, que et pot ocupar ben bé un quart d’hora de la teva vida, genera un document que després ningú no es molestarà a verificar. El que no sabíem era que per tornar a entrar a Espanya calia complimentar un document equivalent del Ministerio de Sanidad. Ho vam descobrir de mala manera quan ens disposàvem a facturar l’equipatge a l’aeroport d’Ancona i vam passar molt mala estona duent a terme el papereig online, que la web anunciava que no ens costaria més de tres minuts (però que es va acostar més aviat als vint-i-cinc). Per fortuna el suplici va obtenir la dubtosa recompensa de la seva verificació en tocar terra al Prat.

Més freqüent en el dia a dia és l’ús del certificat que testimonia haver rebut la pauta completa de vacunació, el que s’anomena oficialment «Certificat Covid Digital de la EU», un document que (com tot en aquesta vida darrerament) queda resumit en un codi QR (en paper o preferiblement en format digital). Sembla que de moment al nostre país encara no es fa servir com a requisit de res, però en altres països europeus és imprescindible per accedir a certs serveis. França i Itàlia en concret semblen els seus usuaris més aplicats. A Itàlia, que és on té lloc l’experiència que he viscut recentment, no es pot entrar als museus ni menjar a l’interior d’un restaurant sense aquest passaport que allà anomenen de forma molt castissa com «Green Pass». A part de la proliferació de descomunals menjadors a l’aire lliure (i de protestes de llibertaris de tots els pelatges), aquestes mesures susciten dubtes sobre la seva arbitrarietat: per què no s’apliquen al transport públic?, perquè no s’apliquen als esmorzars dels hotels?, per què no s’apliquen als comerços?

I després queda per la memòria el ric anecdotari sobre com s’efectua el control, en alguns casos des de la més absoluta laxitud, en d’altres amb la rigidesa que dicta el reglament. Vam trobar algun restaurant (més aviat «osteria» popular) que prescindia de consultar cap mena de paper, mentre que d’altres no es conformaven amb el «Green Pass» i et feien deixar nom i telèfon en una llista de sospitosos inhabituals. Inevitablement la verificació del codi QR corria a càrrec d’una app que responia com un semàfor (verd si el certificat era correcte i vermell en cas contrari). La resposta també conté el nom de la persona a qui s’ha estès el certificat, però rarament ens van demanar que mostréssim un document d’identitat per corroborar-ho: o sigui que podíem haver comprat el passaport en el pujant mercat de les falsificacions.

El pitjor, però, era quan l’app dictaminava que el teu document no era vàlid: tant els guardians de la porta de l’establiment com els pobres usuaris quedàvem amb cara de pòquer, perquè la resposta negativa no venia acompanyada de cap motiu. Els de la taquilla, que no es molestaven mai a llegir amb els seus propis ulls tot el que no era el QR del document, aventuraven que potser ens havien inoculat una vacuna russa o veneçolana. En el millor dels casos feien la vista grossa i ens deixaven passar sense més explicacions, però almenys una vegada (a la Pinacoteca d’Ascoli) no vam poder entrar perquè el certificat del meu company li semblava sospitós a l’app i el personal de la taquilla no estava per fer concessions.

Coses com aquestes són les que t’espatllen una mica les vacances 

dimecres, 2 de juny del 2021

Millor que la ficció

«La dona a la finestra», adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima d’A. J. Finn, estava previst que s’estrenés l’octubre de 2019 fins que unes sessions públiques prèvies van fer evident que la cinta no funcionava. Després d’introduir-hi alguns canvis es va marcar una nova data d’estrena el maig de 2020. Finalment, a causa de la pandèmia, el film va anar a petar directament a Netflix, sense haver passat per les sales, i el teniu disponible des del passat 14 de maig, encara que jo no us el recomanaria. I això que el seu director Joe Wright ha fet fortuna filmant amb encert diverses obres literàries («Orgull i prejudici» de Jane Austen, «Expiació» d’Ian McEwan o «Anna Karènina» de Lev Tolstoi) i que l’adaptador del guió és el prestigiós Tracy Letts («Agost»). Però ni ells, ni una colla de bons actors que aquí estan sobreactuats (en especial Amy Adams i Gary Oldman) poden superar una trama forçada que posa a prova contínuament la nostra credulitat.


«La dona a la finestra» (o «The Woman in the Window») de 2018 pertany a aquella tradició de novel·les best-seller narrades per dones poc fiables que va encetar Gillian Flynn l’any 2012 amb «Gone Girl» i que va continuar Paula Hawkins amb «The Girl on the Train» (2015). El seu autor Dan Mallory és un editor (en el sentit anglosaxó del terme) amb una carrera d’un cert prestigi, que va decidir crear el seu propi èxit de vendes amb una mena de Frankenstein literari, construït amb bones dosis de préstecs a «La finestra indiscreta» de Hitchcock i «Copycat» de John Amiel. El resultat, que va firmar sota el pseudònim d’A. J. Finn (us sona Gillian Flynn?), no li va sortir malament: va vendre la novel·la en un contracte de dos llibres per una quantitat de dos milions de dòlars, Stephen King li va dedicar una frase encomiàstica, el llibre va entrar directament al número 1 de les llistes del New York Times (la primera vegada que passava en dotze anys amb un primer llibre), s’assegurà la traducció a quaranta països i s’aparaulà l’adaptació cinematogràfica que ara hem conegut. Mallory, que actualment té 42 anys, és un home atractiu i amb grans dots de comunicador, de manera que no li costa gens ficar-se el públic a la butxaca en les seves gires promocionals, sovint tractant amb humor i com traient-li importància els seus problemes de bipolaritat.



Malgrat l’èxit i la fortuna aparents, la reputació de Mallory es va veure seriosament afectada per un extens article a la revista New Yorker de febrer de 2019, on s’exposaven les moltes impostures que havien condimentat la seva carrera des del primer minut. Així, afirmacions com el seu doctorat a Oxford, la seva recomanació de publicar una novel·la policíaca de J. K. Rowling o la seva intervenció com editor en un llibre de Tina Fey —asseveracions que havia fet sovint en públic— van revelar-se totes falses. Però la que va sortir pitjor parada va ser la seva família, a qui havia fet servir freqüentment com a excusa d’un expedient acadèmic no tan notable com calia esperar d’ell. Si no havia pogut aprofundir en els seus estudis era perquè s’havia vist obligat a tenir cura de la seva mare, que patia de càncer de pit (i del qual havia mort), mentre que el seu germà sucumbia a la fibrosi cística. Més tard va ser ell mateix el que va adjudicar-se un tumor cerebral inoperable que li concedia uns anys més de vida.


Per descomptat, ni les seves temporades desaparegut del treball amb el pretext de rebre tractaments experimentals, ni les gorres que portava per ocultar els efectes de la quimioteràpia tenien cap base real. I no cal dir que tant la seva mare com el seu germà estan sans i estalvis i no tenen cap intenció de morir en el futur proper. Un cop descobert el pastís, el penques de Mallory va culpar la bipolaritat de les seves mentides, tot i que cap dels psiquiatres consultats va trobar relació entre el trastorn i les fabulacions de l’escriptor. No sé, però per algú com ell, que havia fet de les novel·les de Tom Ripley —el psicòpata seductor i imprevisible creat per Patricia Highsmith— el focus dels seus estudis universitaris, jo no hauria posat mai la mà al foc.

dilluns, 3 de maig del 2021

Reflexió aïllada d’un blog resistent


Lluny queda aquell temps de l’apogeu dels blogs, quan feia l’efecte que tothom que tenia alguna cosa a dir havia de ser-hi present. Sovintejava llavors la reflexió sobre quina havia de ser la forma i els continguts ideals. Sí, ens agradava molt mirar-nos el melic els uns als altres. Però ara (i fa mesos, i fa anys) que els blogs van de corcoll i ens hem d’anar conformant amb una extinció lenta i discreta, perquè ja se sap que el nostre mal no vol soroll, no fos cas que un «trendsetter» exaltat ens etzibés un normatiu «OK, boomer!» [Per cert, en temps menys anglodependents juraria que als «boomers» els anomenàvem «carrosses». Els cabells blancs sempre ho han tingut fotut per fer-se respectar.] 


Les gernacions que habitaven la blogosfera van anar desfilant, com els participants en un viacrucis laic, cap a successius mitjans d’envescament social, segons dictessin els aires del temps i com si cada nova eina representés un pas endavant en el camp de la interconnexió col·lectiva i universal; quan en realitat no existeix la plataforma ideal per a tothom: cadascuna requereix unes aptituds determinades per treure’n el màxim profit. Instagram, per exemple, seria indicada per els que tenen una certa traça a comunicar-se visualment (o pels que pensen que el seu rostre i la seva figura són matèria d’infinit interès), Twitter pels amics dels aforismes, la gracieta o la invectiva cruel (i no per escriure inacabables «fils» que atempten a la natura de l’eina), mentre que Tik Tok explotaria l’àrea més infantil del nostre cervell. Els podcasts, que ara tenen tanta requesta, serien adequats per a persones amb facilitat verbal (i, preferiblement, un bon timbre de veu). I Facebook… bé, segurament Facebook és el lloc adient on poden anar a raure tots els que no tenen clar si volen expressar o no alguna cosa.


El que vull dir amb tot això és que encara no he trobat millor plataforma que el blog per escriure textos personals de més de 400 caràcters, quan no tens l’opció (o les ganes) de publicar-los en edicions —digitals o físiques— més convencionals. El blog té dues virtuts que valoro molt: és versàtil (tot hi cap) i no és intrusiu (el seu seguiment no implica un continu bombardeig, ja que per les seves característiques rarament s’escriu més d’una entrada al dia). Sí, d’acord, han perdut el prestigi de la novetat, i el seu públic és minvant fins al punt que hi ha dies que et preguntes si no obtindries idèntics resultats amagant el que escrius en un calaix. Però crec  que, en contra del que alguns experts opinen, això de la lectura seriosa (i no en diagonal) va molt de baixa i és una activitat minoritària, pròpia de quatre bojos (exagero, però no tant), o sigui que d’il·lusions, les justes. Però ni una menys! 

dijous, 22 d’abril del 2021

La llengua relaxada


El bon català (i fins i tot la bona catalana) és aquell ésser humà que s’obsedeix pel bon ús de la seva llengua i s’enfronta amb esperit guerrer a tots els que la fan servir de forma incorrecta o poc curosa. Qui freqüenti Twitter ja sap que cap tema no produeix topades més cruentes entre els seus habituals que allò que la Trinca solia anomenar «coses de l’idioma» i, si hi ha un responsable que les famílies catalanes ja no es puguin reunir en pau i harmonia entorn de la taula de Nadal, no és altre que la caiguda de l’imperi diacrític. Amb un ambient com aquest de caça de bruixes gramaticals és lògic que molts parlants, acomplexats per un nivell que perceben insuficient, emprin el català amb reticència i amb l’excusa a flor de llavis. 


Enmig d’aquest panorama bèl·lic i desolador Enric Gomà intenta produir un efecte balsàmic amb el seu «El català tranquil» (Pòrtic, febrer de 2021), un manifest que es proposa treure ferro a les batusses lingüístiques i advoca per un ús més distès de la llengua, que eviti la submissió acrítica als dictats del Diccionari i l’Acadèmia. Lluny de l’absolutisme de la ultracorrecció, Gomà proposa que destriem els errors que realment atempten contra l’esperit de l’idioma de les construccions vives i genuïnes nascudes de la parla del carrer, però que encara no estan sancionades per la normativa. Per il·lustrar la seva tesi ens mostra un munt d’exemples que tots coneixem, que sentim sovint i que potser fins i tot hem corregit. Paraules com «tarja» —que té un ús correcte com a escut, placa o obertura rectangular—, però que s’utilitza erròniament en lloc de «targeta», potser perquè s’assembla menys a la paraula castellana «tarjeta» i dona una falsa sensació d’autenticitat. Oposat a les prohibicions innecessàries, Gomà opta per admetre les dues variants amb el lloable propòsit de no estressar els parlants de bona fe amb una qüestió que no suposa cap perjudici per a l’idioma. Així desfilen altres parelles força populars —taquilla/guixeta, enganxina/adhesiu, octaveta/octavilla…—, on només una és normativa, però per aclamació popular ho haurien de ser les dues.


Com a demostració que la llengua és un ens viu i canviant, i que en el passat torres aparentment més altes han caigut, es detallen vells contenciosos lèxics, avui feliçment resolts. Algú recorda que estava molt mal vist dir-ne «misto» del que els entesos anomenaven «llumí» o «cerilla»? Quantes senyores d’edat havien rebut una mala mirada per haver-se queixat de les «varius»? Per fortuna, avui ja podem contemplar com conviuen al diccionari en franca harmonia «la variu» i «la variça», «el misto» i «el llumí», «la processó» i «la professó» (que abans sempre anava per dins). Expressions ben populars i que no són flor d’un dia —queco, pixapins, xava, cumbaià— fa anys que fan cua a les portes del DIEC, a l’espera que un filòleg compassiu se n’apiadi. Mentrestant, els catalans desinhibits les continuarem fent servir sense recança cada cop que ens facin falta.


No m’estendré sobre altres qüestions igualment interessants que es toquen en el llibre. Diré, això sí, que m’ha semblat molt informatiu i encara més amè; i que la seva contribució a la salut mental dels catalans, amb una defensa de l’ús relaxat i hedonista de la nostra llengua, converteix «El català tranquil» en una obra d’utilitat pública. Afegiré, com a detall no menor, que el llibre és molt divertit, amb un humor sorneguer molt típic d’en Gomà. Fins i tot jo, que no sóc de rialla fàcil, he emès un parell de vegades durant la lectura uns gemecs ofegats que es podien interpretar com una mitja rialla.

Com t’expliquen els lingüistes més reputats, cal veure com s’assenta un vocable i si és només una moda passatgera. Com guai, una paraula que es fa servir per demostrar aprovació. Va aparèixer com a argot juvenil els últims anys setanta del segle passat i des de llavors que s’ha transmès de generació en generació. Tant ho diuen nens de deu anys com homes de mitjana edat. Fins i tot se sent entre els asilats de les Germanetes dels Pobres:


—Sinyor Eugeni, que vol una mica més de sopeta?

—Guai.


[Nota a banda: he escrit sinyor perquè la monja és de Tortosa.]


Però compte, els lingüistes de l’IEC consideren que encara no ha arribat el moment d’acceptar guai. Cal veure si es consolida o no. Tant és l’antiguitat de quatre dècades llargues i el seu ús general, tant és que els nostres fills, nets i besnets ho continuïn dient, tant és que mentre ens donin sepultura els enterramorts mantinguin aquest diàleg:


—Que has portat la gaveta?

—Sí.

—Guai. 

dilluns, 18 de gener del 2021

Els errors del crim perfecte (i 3)


Richard Fleischer fou un prolífic director que va fer una mica de tot, especialment superproduccions, algunes fins i tot força bones («20.000 llegües de viatge submarí», «Els víkings», «Barrabàs», «Tora! Tora! Tora!»…) Tingué també tendència a la crònica criminal, com demostren les estimables «L’estrangulador de Boston» i «L’estrangulador de Rillington Place»; però la dèria per les estrangulacions havia començat abans, amb «Compulsion» («Impuls criminal») de 1959. Basada en una novel·la de Meyer Levin que tenia aquest mateix títol, era una versió fictícia de l’assassinat comès per Leopold i Loeb, amb els noms canviats i les circumstàncies una mica alterades, però que no deixava de ser una crònica molt més fidedigna que la que presentava «Rope» de Hitchcock.


Per començar s’havia respectat l’època (els anys 20), que quedava subratllada per l’evocativa fotografia en blanc i negre. Un pròleg previ als crèdits presentava als estudiants amics Judd Steiner (basat en Nathan Leopold i interpretat per Dean Stockwell) i Artie Strauss (basat en Richard Loeb i interpretat per Bradford Dillman) cometent malifetes gratuïtes pel sol gust de fer-les. En aquestes breus escenes ja es mostrava la submissió entre amorosa i masoquista de Steiner envers Strauss en termes que no deixaven dubte sobre el substrat homosexual de la relació.


Es produïa a continuació una el·lipsi que ometia el crim en si, de manera que la trama s’obria amb l’aparició del cadàver de l’adolescent i la investigació subseqüent, evitant així qualsevol imatge sanguinària o truculenta. Els afegitons més notoris a la història real era la presència d’un amic dels joves que feia de periodista amateur i una estudiant (Diane Varsi) que havia de funcionar com dubtós objectiu amorós del Judd Steiner. 


«Compulsion» es beneficia d’un guió eficaç i intel·ligent, una elaborada direcció de Fleischer (on les imatges reflectides en els vidres són molt importants) i les brillants interpretacions de Stockwell i Dillman; però guarda el seu moment culminant per l’aparició d’Orson Welles en els darrers trenta minuts de pel·lícula. Welles interpreta el paper de l’advocat defensor (l’homòleg del real Clarence Darrow) que ha de desgranar un eloqüent al·legat en contra de la pena de mort. De vegades Welles pot caure en la sobreactuació, però aquí està molt mesurat i digne d’admiració, no endebades va guanyar el premi d’interpretació a Cannes juntament amb Stockwell i Dillman. Aquest detall completa una pel·lícula que bé mereix ser recordada. 


Dillman, Stockwell i Welles


dissabte, 16 de gener del 2021

Els errors del crim perfecte (1)


Cada generació té el seu «crim del segle» (i la seva «boda del segle»), un fet d’una crueltat tan excessiva que acaba marcant de forma indeleble la consciència col·lectiva de l’època; almenys  fins que, passats els anys, l’oblit i un nou fet de sang renovi temporalment la categoria. Als Estats Units dels anys 20 del segle passat aquest fet fou l’assassinat de l’adolescent Bobby Franks perpetrat per Nathan Leopold i Richard Loeb, dos brillants estudiants de la Universitat de Chicago, fills de famílies jueves i benestants. Els dos amics, que havien crescut en el mateix barri, sentien un interès particular pel crim i, enlluernats per la teoria del Super-home de Nietzsche (i pel sentiment de superioritat moral que havien extret de les seves excel·lents qualificacions acadèmiques), van considerar-se amb la potestat de llevar una vida de forma totalment gratuïta.


Jo no he llegit Nietzsche, però déu-n’hi do la quantitat de pirats dels que ha estat inspiració! Leopold i Loeb, que ja s’ha dit que eren molt llestos (i a més s’ho creien), van planejar l’assassinat de Franks meticulosament durant set mesos, amb el propòsit d’executar un «crim perfecte». Per dissimular les seves intencions mortíferes, tenien previst fingir un segrest, pel qual pensaven demanar rescat a la família. Al principi tot va anar com s’havia projectat: el 21 de maig de 1924 Leopold i Loeb convidaren Franks a pujar en un cotxe que havien llogat sota nom fals i acabaren amb la seva vida mitjançant una sèrie de cops de cisell al cap, després l’abandonaren vora d’un llac, a quaranta quilòmetres de la ciutat.


Malgrat la suposada perfecció del pla, aviat va començar a fallar de la forma més inesperada. Primer va ser el familiar del «segrestat», a qui van donar indicacions telefòniques per anar a recollir noves instruccions sobre com pagar el rescat, que es va posar nerviós i ho va entendre tot a l’inrevés. Després, i això fou molt més greu, al costat del cadàver desfigurat la policia va trobar unes ulleres d’una muntura tan especial, que només hi havia tres com aquella a Chicago. D’aquí a identificar que Nathan Leopold era el seu propietari, només hi havia un petit pas. Només calgué que el xofer de Leopold desmuntés la seva coartada en asseverar que el cotxe en el que els dos joves havien sortit a passejar amb un parell de mosses no havia abandonat el garatge en tota la nit. Entre una cosa i una altra, abans que acabés el mes de maig el duet fantàstic ja havia confessat la seva culpabilitat.


Les riques famílies dels acusats no van escatimar recursos a l’hora de defensar els seus plançons en el que es preveia que seria un nou «judici del segle» i van contractar Clarence Darrow, un primera espasa de l’advocacia amb reputació nacional. Encara que s’havia pressuposat que Darrow basaria la seva defensa al·legant innocència per problemes mentals, l’advocat va preveure que un jurat els consideraria culpables i va dirigir la seva estratègia a evitar que els joves fossin condemnats a mort. El seu discurs contra la pena capital va durar dotze hores, es va considerar la peça retòrica més important de la seva carrera, i va aconseguir el que es proposava, una sentència de cadena perpètua pels dos acusats (encara que l’abolició de la pena de mort als Estats Units continua sent una qüestió eternament pendent).


Per concloure aquesta poc modèlica història, afegiré que Richard Loeb va morir a la presó als 36 anys a causa de les 58 ferides que li va produir un atac amb eina de tall. Nathan Leopold va quedar lliure després de 33 anys d’empresonament exemplar. Des de ben jove era un ornitòleg reputat, i l’interès per les aus va persistir durant els anys de manca de llibertat. Va acabar els seus dies a Puerto Rico, estudiant la fauna local, i morí d’un atac de cor als 66 anys.


Aquests fets que aviat faran un segle han estat la inspiració de novel·les, pel·lícules i televisió (fins i tot d’un episodi de «Colombo»!) i, com que recentment he vist un parell d’aquestes obres (i també soc una mica «Übermensch»), m’he molestat a redactar aquest llarg preàmbul abans de parlar de les dues (o tres) pel·lícules. 


Leopold, Loeb i Darrow

dimarts, 12 de gener del 2021

Artistes en pandèmia

Darrera del pseudònim Ada Klein Fortuny s’hi troba una metge especialista en malalties infeccioses molt popular a la xarxa de Twitter per la frescor dels seus apunts sobre el dia a dia familiar i laboral. L’any passat, ran de la incidència de la COVID-19, també va esdevenir un oracle de sensatesa al qual acudir davant dels missatges contradictoris de prevenció que emetien uns polítics sovint desconcertats. En tot cas el seu punt de vista era més el del sentit comú que el d’una especialista. El novembre de 2020 es va publicar a L’Altra Editorial «La plaga blanca», el seu debut literari, un llibre de difícil adscripció que va precisament d’una malaltia pandèmica, encara que sigui una amb molta més solera que l’actual.


«La plaga blanca» del títol és la tuberculosi, malaltia antiga de variadíssimes manifestacions (inclosa la latència), incurable i sovint mortal, almenys fins a mitjans del segle XX amb l’arribada dels antibiòtics. Encara ara, lluny d’estar erradicada, produeix més d’un milió de baixes anuals especialment en països en desenvolupament, però també en persones immunodeprimides del món desenvolupat. Com a malaltia de desenvolupament sovint lent i fluctuant, que solia alternar les crisis amb les temporades de millora, però que a la llarga implicava una consumpció que obligava al repòs, la tuberculosi va ser entre els malalts més sensibles un motiu per a la reflexió i la introspecció, com demostren múltiples testimonis escrits. Tot aprofitant aquest material, Klein Fortuny ha escollit sis escriptors que van patir la tisi a cavall dels segles XIX i XX i compara les formes molt diverses com es van enfrontar al seu mal. Són, per ordre d’aparició, Paul Éluard, Joan Salvat-Papasseit, Franz Kafka, Katherine Mansfield, Anton Txèkhov i George Orwell.


Per què aquests i no d’altres? Senzillament, perquè «La plaga blanca» no pretén ser un assaig metòdic i exhaustiu, sinó pura associació creativa guiada per allò que suggestiona l’autora. Així anem saltant d’un a un altre personatge a través de cartes i entrades de dietari, comparant dates, veient on era aquell mentre l’altre agonitzava, i verificant com en general les persones desgraciades ho són (també) cadascuna a la seva manera. Si alguna lliçó es pot extreure d’aquest llibret (encara que no sigui aquest el seu objectiu) és que l’actitud importa i que, tot i que la mort sigui inevitable, com a mínim podem buscar la manera de viure millor la malaltia.


Klein no amaga les seves preferències entre els malalts escollits. Detesta l’egoista Éluard, encara que reconeix que aquest egoisme potser li va allargar la vida, i tampoc s’estima gens al complicat Kafka. Adora sense pal·liatius Salvat-Papasseit i el reivindica com a autor que no ha rebut tot el reconeixement degut. Plany Katherine Mansfield pel seu tristíssim i esfereïdor final, admira la decència i seriositat de George Orwell, però crec que com amic s’hauria quedat amb Txèkhov, el cordial hedonista. L’únic que no acabo d’entendre és perquè considera el teatre del rus, tètric, depriment i avorrit; sospito que no l’ha seguit amb prou atenció.

Això no és un llibre sobre tuberculosi, és un llibre sobre la vida d’una gent connectada pel fil invisible de la mateixa malaltia, alguns en el temps i d’altres com en Txèkhov i la Mansfield, espiritualment. I llegint-los, me va entrar el dubte.

Què és d’abans, la malaltia o l’home?

La patologia no banal és una crisi, un punt d’inflexió que fa replantejar el que es té i el que no es té, el que es vol i el que manca, els valors i el sentit de la vida. No és el mateix estar malalt que no estar-ho. No es viu de la mateixa manera. El dolor et treu les ganes de viure o te’n dona de fer-ho a galet.

Es podria dir que «La plaga blanca» és «crònica d’autor» i, com a tal, no se li pot exigir la consistència d’un assaig (el dubtós ús d’expressions com «Far East», «Burma» o «Bavaria»), però el plaer de la seva lectura és indiscutible. Amè, informatiu i amb un punt d’invitació a reflexionar sobre la pròpia vida, no tinc cap dubte a recomanar-lo.