Platillos volantes - Sexy Beast - Llévame conmigo

 

Les recents El otro lado i Espíritu sagrado han reconegut de forma implícita o explícita, per la seva forma empàtica de contemplar els creients en fenòmens paranormals, el deute que tenen amb Platillos volantes, la pel·lícula gairebé de culte que va estrenar Óscar Aibar l’any 2003. Es basava en fets reals: l’aparició l’any 72 dels cadàvers decapitats de dos treballadors del tèxtil, aficionats a la ufologia, prop de l’estació de Torrebonica.

El guió d’Aibar i Jorge Guerricaechevarría incideix en la grisor repressiva de l’últim franquisme i introdueix algunes notes còmiques entre el costumisme i la picaresca. L’ambientació dels primers setanta m’ha semblat molt reeixida i m’ha fet molta gràcia trobar actors i actrius catalanes omplint tots els petits papers. Els deliris dels dos protagonistes, ferms creients en un imminent contacte amb els alienígenes, té un cert punt de tendresa, com ho tenen les interpretacions de Jordi Vilches i del malaguanyat Ángel de Andrés López. Si no coneixíeu el film, val la pena recuperar-lo. El trobareu a Movistar+. 

Jonathan Glazer va debutar en el llargmetratge amb Sexy Beast (Filmin) després d’una multipremiada carrera en el camp dels videoclips i els espots publicitaris. Aquesta experiència és nota en el molt creatiu muntatge d’un entretingut film rodat a Almeria que sembla prefigurar les pel·lícules de gàngsters de Guy Ritchie. La història en si no és gaire original —la del delinqüent feliçment retirat a qui reclamen per realitzar un últim robatori—, però l’execució és sempre imaginativa i amb bons girs de guió. Compta amb la solidesa interpretativa de Ray Winstone i d’Ian McShane, però és el molt inquietant Ben Kingsley qui s’erigeix en el rei de la funció.

Te llevo conmigo de Heidi Ewing (a Netflix) és un documental ficcionalitzat a mitges sobre dos homes mexicans que es van enamorar de joves i que van optar per buscar fortuna als Estats Units. Interpretada per actors en la primera part i després pels propis protagonistes de la història, el film narra amb veracitat i sense necessitat de carregar les tintes tant l’homofòbia encara present a la societat mexicana com les dificultats que comporta la immigració. Més interessant en la primera meitat i una mica divagant en la part pròpiament documental és amb tot una sòlida aportació a unes experiències d’abast universal.

"The Morning Show" 3 (Apple+)

La segona temporada va acabar d’una manera que no podia ser més desastrosa; per tant m’havia promès no reincidir, fins que algunes bones crítiques llegides a les xarxes em van fer retractar a l’últim moment. El més destacable d’aquesta tercera temporada és la incorporació de John Hamm fent de Paul Marks, un magnat tecnològic amb idees visionàries —una mena d’Elon Musk però en versió guapa— que pretén adquirir la plataforma UBA+. 

El primer episodi ja comença fort amb un breu viatge espacial que hauria de reunir Marks amb la periodista Alex Levy (Jennifer Aniston). Alex deixa plantat el coet en l’últim moment i l’ha de substituir la seva col·lega Bradley Jackson (Reese Witherspoon), a qui han de preparar a corre-cuita, com si això de l’astronàutica fos bufar i fer ampolles. Però tant se val, perquè si The Morning Show en algun moment va pretendre reflectir inquietuds de la societat contemporània, ara es limita a emprar-les com excuses en unes trames tan recargolades com impossibles. I de l’emparellament d’Anniston i Witherspoon, un dels suposats al·licients de la sèrie, han desaparegut la majoria de les escenes conjuntes, cosa que fa sospitar que les dues actrius no s’entenen gaire.

Què queda doncs per gaudir? Les seves meravelloses superfícies: cases i apartaments de super-luxe que no trepitjarem ni en somnis, actors i actrius lleugerament retocats, però encara de bon veure, i el vestuari de Greta Lee (que no es pot tenir més estil). Les interpretacions millor oblidar-les, perquè (potser amb l’excepció de Billy Crudup) són totes d’una patent falsedat. En quant a la parella que formen Witherspoon i Julianna Margulies, no te la creus ni en pintura.

Ben mirat, The Morning Show ha acabat sent la versió actualitzada d’un d’aquells serials d’amor, diners i luxe que abans es deien Dallas o Dinastia.

«Bon dia, tristesa», Françoise Sagan

Bon dia, tristesa, Françoise Sagan
Traducció de Josep Maria Pinto
Viena edicions, febrer de 2020

Potser costa d’entendre ara, gairebé setanta anys més tard, l’escàndol que va representar l’aparició d’aquesta novel·la escrita per una noia de disset anys sobre una noia de la seva mateixa edat que mantenia relacions sexuals sense cap sentiment de culpa ni cap càstig per part de la providència. El rebombori que va envoltar la publicació va impulsar el llibre a la categoria de bestseller i bastí els fonaments de la fortuna de Sagan, que es prolongà durant les dècades següents.

Ignoro quina és la cotització present de l’obra de l’autora, però la seva novel·la de debut continua funcionant perfectament i sorprèn la maduresa estilística que exhibeix, tot i tractar-se d’un text de clara inspiració adolescent. En efecte, la Cécile narradora i protagonista és una estudiant de batxillerat de disset anys que conviu amb un pare vidu, hedonista i faldiller. La seva relació, irresponsable i frívola, revela un tan bon enteniment, que gairebé voreja l’incest. Aquest agradable equilibri perillarà quan aparegui l’assenyada Anne, una dona de l’edat del pare, que pretendrà tallar-li les ales per la via del matrimoni. Cécile no dubtarà a emprar els recursos menys ètics per foragitar Anne de les seves vides.

El llibre reflecteix molt bé aquest egoisme adolescent que posa l’interès personal com a impuls rector, tot prescindint de les conseqüències que pugui tenir pels altres. No trobem en Cécile ni escrúpols ètics ni remordiments, només la propensió al plaer i a la llibertat d’acció. Que pugui ser considerada reprovable no impedeix que el seu retrat ens sembli molt real.

Havia de reaccionar absolutament, retrobar el meu pare i la nostra vida d’abans. Amb quins encisos no s’engalanaven per a mi tot d’una els dos anys joiosos i incoherents que acabava de viure, aquells dos anys de què l’altre dia havia renegat tan de pressa…! La llibertat de pensar, i de malpensar i de pensar poc, la llibertat d’elegir jo mateixa la meva vida, d’elegir-me jo mateixa. No puc dir de «ser jo mateixa» perquè només era una pasta modelable, però si més no de refusar els motlles.

Concisa, ben estructurada, amb l’expressió precisa, penetració psicològica i detalls il·luminadors, no hi ha dubte que Bon dia, tristesa continua sent un perfecte «petit plaer» literari.

Prova de l’èxit del llibre fou l’adaptació cinematogràfica que només va trigar quatre anys en arribar. Dirigia el molt prestigiós Otto Preminger i no es pot dir que fos una mala pel·lícula. Pren la poc justificada decisió de presentar la història com un llarg flash-back en Technicolor, emmarcat per escenes en blanc i negre que figuren el present. El retrat de la societat benestant que visita caves existencialistes (atenció, Juliette Greco!) i estiueja a la Côte d’Azur és tan luxós i irreal com només Hollywood podia imaginar, però constitueix un magnífic espectacle escapista. Els protagonistes, inevitablement, passen de francesos a britànics de manera que ara la ficció té lloc entre «guiris». En aquest sentit no acabo de veure David Niven com a seductor impenitent, més aviat l’imagino en un club privat londinenc amb el seu cigar i el seu whisky amb ginger ale. Deborah Kerr també esdevé entre ridícula i inadequada quan ha de mostrar el seu desengany. La que surt més ben parada és la Cécile de Jean Seberg, que amb el cabell curt i els pantalons pirates prefigura l’americana d’À bout de souffle. Magnífics els paisatges i els crèdits de Saul Bass, esclar!

Leave the World Behind - Nasty Baby

La conspiranoica Leave the World Behind de Sam Esmail (a Netflix) sembla especialment dirigida a alimentar el complex de persecució tan abundant entre el públic americà. Mitjançant una pausada manipulació de l’espectador, en la qual intervé molta truculència, efectes sonors enervants i una càmera de moviments extravagants, el film pretén dir moltes coses sense acabar explicant-ne cap. Les interpretacions són molt superiors al material que han de defensar i, si Julia Roberts continua demostrant la seva infal·libilitat, aquí és Mahershala Ali qui més brilla. En tot cas, i malgrat les seves mancances, és una obra absorbent impossible de deixar a mitges.

El xilè Sebastián Silva escriu, interpreta i dirigeix la desconcertant Nasty Baby (a Filmin). Durant dos terços de la pel·lícula sembla que ens trobem en un competent relat costumista sobre una parella d’homes de Nova York que intenta tenir un fill a través de la inseminació d’una amiga, amb els problemes que això comporta. En el tram final la intervenció d’un home desequilibrat que ataca la parella amb insults homòfobs provocarà una situació d’inusitada violència. 

Bones actuacions de Kristen Wiig i del sexy Tunde Adebimpe, més les cares conegudes de Mark Margolis (Breaking Bad), Reg E. Cathey (House of Cards) i Alia Shawkat (Arrested Development); però les tonalitats discordants de la trama no acaben de lligar. A més, quan un personatge actua completament fora del seu rol establert, és inevitable que l’espectador se senti alienat. Una pena.

«El encargado» 2 (Disney+)

Un any més tard arriba la segona temporada d’El encargado, la molt recomanable sèrie argentina creada per Mariano Cohn i Gaston Duprat. Al final de la temporada anterior semblava que la comunitat de veïns protagonista recuperava la tranquil·litat, després que el conserge Eliseo salvés in extremis la integritat de l’edifici i fos recompensat amb un habitatge molt més ampli. Però noves dificultats no triguen en aparèixer, quan arriba a l’escala una propietària coneguda públicament per les seves campanyes solidàries, però que té intencions completament intervencionistes sobre l’administració de l’immoble. Eliseo s’haurà d’aliar amb el seu antic contrincant Zambrano per mirar d’expulsar la intrusa.

Malgrat que consta de només set capítols (tres menys que la temporada anterior), la trama resulta potser una mica més dispersa, però igualment absorbent, ja que poques coses fascinen tant com el fet de ser partícip de les maquinacions d’una ment maquiavèl·lica. La sèrie serveix col·lateralment per mostrar l’Argentina en crisi (la fam, els sense sostre, els canvistes a dòlars, el negoci de l’altruïsme…) pocs dies abans de lliurar-se als deliris de Javier Milei. 

El encargado és una sèrie molt ben travada i amb un humor amarg molt apropiat, però el que l’eleva a la categoria de poc més que imprescindible és la presència de Guillermo Francella en el paper d’Eliseo. Aquest popular actor de comèdia a qui hem vist sovint interpretant rols bondadosos i patidors broda aquí el retrat terrorífic d’un psicòpata, capaç de passar de la submissió al furor assassí en un tancar i obrir d’ulls. Poques vegades he vist una comèdia que contingui un moment tan paorós com les imatges finals de la sèrie.

Anatomia d’una caiguda - Napoleon - Wonka

 Cap de les obres anteriors que li coneixia a Justine Triet —La batalla de Solferino, Victoria— m’havien preparat per l’ambició i la intel·ligència d’Anatomia d’una caiguda, un thriller psicològic que és sense cap dubte una de les pel·lícules de l’any, o almenys així ho veig jo. Troben el marit mort sobre la neu i al peu d’un balcó: ha saltat per voluntat pròpia?, es tracta d’un accident? o l’ha empès la muller? De moment ella n’és l’acusada i la seva culpa es dirimirà en els jutjats de Grenoble. 

El film es reparteix entre les escenes al xalet de muntanya i les del judici que, a diferència del rígid procediment americà al qual ens han acostumat tantes pel·lícules, presenta una comunicació més fluida entre totes les parts implicades el que fa augmentar notablement l’interès de l’espectador. I, malgrat els 150 minuts de durada, la tensió rarament decau gràcies al magistral guió de Triet i Arthur Harari.

De totes maneres el que menys importa aquí és el veredicte final, ja que el cas és només una excusa per tocar altres qüestions sobre la fi de l’amor, la distribució de rols en una parella, l’enveja professional, la paternitat o la culpa. Sandra Hüller fa un autèntic recital ple de matisos d’aquesta esposa sota sospita i fa inimaginable la cinta sense la seva presència.

Ridley Scott gaudeix d’una excel·lent reputació, no sempre justificada, potser perquè la majoria de les seves pel·lícules fan, si més no, força patxoca en l’aspecte visual. La super-producció Napoleon venia precedida de grans expectatives, atès que d’un protagonista com aquest cal esperar experiències més grans que la vida. El millor que es pot dir, un cop vistos els resultats, és que Scott fa lluir en les escenes de batalles tots els dòlars esmerçats i que, com aquestes ocupen molts minuts de metratge, els moments difícils d’oblidar abunden.

Però com que l’home i la dona no viuen només de batalles, s’inclouen escenes escollides de la vida privada i política del líder. Gairebé no n’hi ha cap on es pronunciïn més de dues frases seguides i la sensació que se n’extreu de la trama és el de l’acumulació de fets —llavors va passar allò, després va passar allò altre…— sense que puguem fer-nos una idea clara de quina mena de paio era aquest Napoleon. Ja no és que demani fidelitat històrica, que al cap i a la fi m’importa poc en una obra de ficció, però el que sí que m’agradaria trobar és una mica de veritat humana. Per acabar-ho de rematar, Joaquin Phoenix —que ja havia sigut el «dolent» de Gladiator a les ordres de Scott— fa cara permanent d’úlcera estomacal i convida a una nul·la empatia. Horrible la música de Martin Phipps.

Wonka té en contra aquesta mania recabdatòria d’inventar-se la història dels orígens d’un personatge, tot prescindint del que Roald Dahl havia escrit. També convida a la prevenció la presència de Timothée Chalamet. Sortosament juga al seu favor el guió i la direcció de Paul King, màxim responsable de les delicioses aventures de l’osset Paddington. Ja avanço que el saldo final és clarament positiu.

Potser resultarà estrany que Willy Wonka, qui sota les faccions de Gene Wilder o Johny Depp era una figura imprevisible i moralment ambigua, sigui aquí, en la seva joventut, una criatura del tot angelical (preguem perquè no se’ls acudeixi descriure en futures produccions com va anar perdent la innocència); però això afavoreix un to bonista agradós per a tots els públics. Caminant per la fina línia que separa la fantasia imaginativa de l’empatx de bonicor, Wonka sorprèn a cada nova situació i no aconsegueix que et desaparegui el somriure dels llavis, de vegades amb cops de geni com l’aparició dels flamencs o la girafa. Hi contribueix un disseny de producció esplèndid, que treu bon profit de les arquitectures de Bath i Oxford, i unes cançons perfectament adequades de Neil Hannon (el que equival a dir The Divine Comedy).

L’extens repartiment no presenta ni un sol punt feble, però no sorprendrà ningú que destaquin un jibaritzat Hugh Grant i una molt dickensiana Olivia Colman. El que no m’esperava és la solvència de Chalamet en un paper que l’obliga a ballar, cantar i mostrar un charme permanent. Amb tots aquests elements Wonka està destinat a ser un clàssic familiar gairebé tan adorable com Paddington.

«El otro lado» (Movistar+)

La combinació de comèdia i terror acostuma a ser particularment delicada i sol inclinar-se més pel costat de les rialles que dels moments inquietants. El otro lado intenta donar importància als moments dramàtics i d’horror genuí, tot deixant la comicitat per alguns moments molt determinats; que ho aconsegueixi ja em sembla més dubtós. La sèrie que ha escrit Berto Romero amb Rafel Barceló i Enric Pardo té en el seu centre Nacho Nieto (Romero, de nou), un periodista que es dedica als fenòmens paranormals i a qui trobem sumit en hores molt baixes. Un pis de l’extraradi de Barcelona, aparentment posseït per l’esperit d’un difunt, sembla oferir l’oportunitat d’investigar un cas important que li pot retornar la reputació. Però un antic col·lega amb el que fa anys que està enfrontat també s’immisceix en el cas sense que ningú l’hagi convidat…

Aquesta breu sinopsi no dona idea de les moltes coses que succeeixen als sis capítols d’El otro lado, no totes ben integrades en la trama. Hi surten un munt de parapsicòlegs, mèdiums i espiritistes (potser més dels que caldria), tot i que la sèrie no té clar si els vol denunciar per falsaris o bé creu que efectivament tenen poders. Hi ha un fet traumàtic del passat que té a veure amb una antiga mentida i que, en ser confessada per Nacho vint anys més tard, se suposa que tothom ho troba admirable i fins i tot heroic. En les reaccions a aquesta confessió s’intenta fer una sàtira de com funcionen les xarxes socials, però es mostren uns mecanismes tan simplistes que no acaben de resultar creïbles. Hi ha també una petita intriga amorosa que no porta enlloc i un intent de suïcidi que li ve gran a la sèrie. O almenys li ve gran a Berto Romero, un actor insuficient que pot funcionar en comèdia, però que no m’he cregut en els moments dramàtics.

Queden els fenòmens inexplicables, mitjanament inquietants, rarament terrorífics, que tenen la gràcia de succeir en un modest pis barceloní d’allò més prosaic. En quant a la part humorística se’n responsabilitza en gran mesura Andreu Buenafuente, que actua com a mentor difunt del protagonista. La seva forma de procedir —masclista, racista, homòfoba, classista—, reflex d’un comportament ara inadmissible, proporciona els moments més divertits i salvables d’aquest El otro lado.

"Viatges en trens de primera classe", Dani Torrent

 

Viatges en trens de primera classe, Dani Torrent
triqueta editora, Vigo 2022

Lector infreqüent de llibres il·lustrats, m'he deixat seduir per aquesta obra de Dani Torrent, fi dibuixant molt sensible al color, que aquí exerceix també d'autor del text. Clementina —un homenatge de Torrent a la besàvia Clementina Arderiu— és una jove que veu tots els seus plans de casament desbaratats per la guerra que ha assolat Europa. Decidida a canviar el seu destí, es compra un vestit de color menta i un bitllet de primera classe a la recerca d'un bon partit.

Amb l’estructura iterativa de les rondalles tradicionals i amb un objectiu —el casori— que és igualment un clàssic, la història té no obstant una conclusió d’esperit molt més contemporani. El llenguatge adopta matisos vagament poètics que s’adiuen amb el caràcter bromós de les il·lustracions i formen un conjunt encisador per a qualsevol edat. 

Tota la seva vida havia admirat l'aparador de la botiga de modes però no hi havia entrat mai. Aquesta vegada va empènyer la porta. Va sonar la campaneta i va bescanviar la primera meitat dels diners per un delicat conjunt de seda de color menta i un barret enorme de ratlles. Després, vestida tota elegant, se'n va anar a l'estació del ferrocarril i amb els diners que li quedaven es va comprar un bitllet.

A trenc d'alba es va sentir un xiulet. Sortia el primer tren del matí. Sobre el llit de la Clementina només quedava una lleugera olor de menta.

El club de l'odi - El meu crim - Esperit sagrat

 A El club de l’odi de Beth Araújo (Filmin) el que comença com una reunió de senyores àries supremacistes deriva en un esclat de violència histèrica i finalment assassina. Podria haver estat un intent d’analitzar com funcionen les mentalitats ultra-dretanes, si no fos que totes les protagonistes són a més d’una estupidesa superlativa que simplifica massa la diagnosi del problema. Queda doncs un film d’horror bastant difícil d’aguantar per la seva incomoditat, amb unes ínfules d’exercici d’estil innecessàries. 

Mon crime, el film més recent de François Ozon, es basa en un vell vodevil de Georges Berr i Louis Verneuil, i participa de la mateixa lleugeresa frívola de 8 femmes i Potiche. En uns molt teatralitzats anys 30, una aspirant a actriu es troba acusada de la mort d’un productor de cinema. Amb l’ajuda d’una amiga advocada aconsegueix treure profit de la situació i assolir una inesperada celebritat; però aviat descobrirà que el seu crim té molts més beneficiaris potencials del que es podria pensar.

Una farsa de fràgil versemblança amb tocs feministes i un fort component d’exercici estilístic, se salva de la irrellevància pel bon humor que inspira i per un repartiment força agraït. Les emergents Nadia Tereszkiewicz i Rebecca Marder mostren una gran química com a col·legues en el crim, mentre que uns sobreactuats Fabrice Luchini i Isabelle Huppert hi posen la cirereta festiva.

Espíritu sagrado de Chema García Ibarra (a Filmin) seria una raresa total si no fos perquè darrerament m’ha tocat veure moltes rareses dins del cinema espanyol. Ambientada en un barri perifèric d’Elx, comença com una comèdia impàvida sobre els membres d’una associació «magufa» de cercadors d’ovnis fins que va derivant cap a un argument molt més sinistre. Els actors semblen tots aficionats, però el que els falta d’ofici es compensa per l’autenticitat que traspuen. El resultat és inexplicablement fascinant.