diumenge, 30 de juny del 2013

(37) Washington, D.C.

W! A-S-H! I-N-G! T-O-N, baby, D.C.!
W! A-S-H! I-N-G! T-O-N, baby, D.C.!

Washington, D.C., és per a mi el paradís
No és perquè sigui la venerable seu
de la preciosa llibertat i de la democràcia, no, no, no
No és per la vegetació que es torna daurada a la tardor
ni per les vistes al voltant del Mall
És només perquè és on viu el meu xicot, això és tot
Washington, D.C., és el millor lloc on estar
No és pels cirerers que floreixen pertot arreu
No és per la manera com envien gent a la lluna, no, no, no
No és per les cerimònies ni les solemnitats
ni pel miler de coses que cal veure
És només perquè és on m’espera el meu xicot

W! A-S-H! I-N-G! T-O-N, baby, D.C.!
W! A-S-H! I-N-G! T-O-N, baby, D.C.!

Washington, D.C., em va de primera
No és per la gent fent coses reals
No és per la manera com em fa sentir la primavera, no, no, no
No és cap nom famós en una placa daurada
el que em fa pujar en el tren
És el petó del meu xicot el que em fa tornar una vegada i una altra

És el petó del meu xicot el que em fa tornar una vegada i una altra
Ni més ni menys que una cançó d’animadores (també dites "cheerleaders"), on els atractius de la capital federal no es poden comparar a les múltiples virtuts que adornen l’enamorat de la narradora. Una altra petita joia a càrrec de Claudia Gonson.



dissabte, 29 de juny del 2013

Un món de metros: Vancouver

Inaugurat el 1986 per 2,2 milions de passatgers potencials

3 línies, 65 quilòmetres, 63 estacions

Segueix al peu de la lletra les lliçons del metro de Londres, així que no puc evitar trobar-lo preciós. Bona elecció de colors.

divendres, 28 de juny del 2013

Quan Mike va trobar Sulley


No fa pas tants anys l’estrena de cada llargmetratge dels Estudis Pixar suposava un nou cim en la història del cinema d’animació, tant per la seva excel·lència tècnica com per la seva audàcia temàtica, capaç de satisfer a la vegada a l’entusiasta mainada a qui anaven destinats els films, però també als adults que es veien obligats a acompanyar-la. Quina altra productora podria convertir en espectacle per a tots els públics la tragèdia d’un octogenari amargat (“Up” (2009)) o la vocació hedonista d’una rata de claveguera (“Ratatouille” (2007))? Fins i tot quan acudien al recurs de les seqüeles, símptoma inequívoc de la rapacitat de la indústria, aconseguien un altre triomf artístic, com demostraren amb la saga “Toy Story”.

Una ratxa de creativitat tan prolongada per força havia de mostrar en algun moment indicis d’afebliment, cosa que tothom coincideix a localitzar als voltants de 2006 en el film “Cars” i la seva encara pitjor continuació de 2011. “Monsters University”, dirigit enguany per Dan Scanlon, caldrà afegir-lo també als esforços menys memorables de la casa. Entenem-nos, no és que sigui una mala pel·lícula, però amb prou feines frega els estàndards als que Pixar ens té acostumats. A sobre s’adscriu al poc estimulant gènere de la preqüela, i té com a referència una cinta tan rodona i tan estimada com era “Monsters, Inc.” (2001).

La preqüela parteix de l’insalvable handicap que l’espectador informat ja sap de bon antuvi quin serà el seu desenllaç: en aquest cas, com es van conèixer i es van fer amics els protagonistes de “Monsters, Inc.” Segurament hauríem sobreviscut perfectament sense estar al cas d’aquestes circumstàncies precises que, contemplades com aventura independent, a penes sostenen l’interès. I és que “Monsters University” pressuposa amb arrogància un públic que està al corrent de com funciona el seu univers i no es molesta a donar explicacions. Un nou vingut pot trobar-se literalment a les fosques davant de la molt particular física dels crits com a font d’energia que constitueix l’espinada oculta de la trama.

“Monsters University” segueix fins a un cert punt els patrons típics de les eixelebrades pel·lícules sobre universitats americanes (res a veure amb les assenyades “campus novels” britàniques), però amb les dosis de sexe i drogues que se li suposen expurgades totalment, sacrifici inevitable a l’altar del cinema familiar. Per a un espectador europeu (o asiàtic o africà), la competència entre diverses fraternitats caracteritzades per les seves sigles gregues podrà semblar un assumpte abstrús i local, però ja ens hi acabarem acostumant, com ens ha passat amb tota la cultura americana que hem mamat durant els darrers cent anys. El film presenta una trama rutinària que només s’anima al tercer acte, just per facilitar un bon sabor de boca a la sortida del cinema.

Per no repartir més estopa de la necessària, subratllaré algunes coses positives sobre “Monsters University”, com per exemple el seu disseny de personatges (imaginatiu i simpàtic) o l’admirable realisme d’alguns escenaris, tot i que no és aquesta la pel·lícula on ningú aniria a buscar realisme. La versió original recupera les veus de Billy Crystal i John Goodman, a més d’incorporar el luxe de Helen Mirren en el paper de degana.

Per a mi el millor de tot: la bibliotecària gasteròpoda. Però, quan una pel·lícula es titula “MU”, ja ho hauria d’haver sospitat, oi?

dijous, 27 de juny del 2013

El català surt de l’armari

Sembla que el gest de dedicar el més de juny a la celebració de la diversitat sexual està prou arrelat perquè el puguem considerar ja una tradició. Al menys així ho deu pensar el Termcat que acaba de publicar en línia un Vocabulari terminològic LGBT (lèsbic, gai, bisexual i transgènere), fet pel qual no puc fer més que congratular-me. Sabut és que la llengua viva sol anar un pas per davant del contingut dels diccionaris i bo és que el català disposi d’un vocabulari temptatiu LGBT, llest per entrar a la norma així que l’IEC ho decideixi. No em faig però gaires il·lusions, perquè figurar al Termcat no és garantia de res (penso en el dolorós cas de la paraula “bloc”, proposada i finalment rebutjada); però almenys significa un pas en la bona direcció.

El vocabulari consta de 219 entrades, encara que aquesta xifra resulta enganyosa, perquè paraules com per exemple “bisexual”, “asexual”, “gai” o “homosexual” apareixen per triplicat: com a substantiu, com a adjectiu aplicat a una persona i com a adjectiu que indica relació al terme.

S’hi recullen noves realitats socials com el “matrimoni homosexual” i el “matrimoni igualitari” [cal dir que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ja incloïa a l’entrada “matrimoni” la possibilitat que els contraents siguin del mateix sexe] o els diversos tipus d’adopció (conjunta, consecutiva, coparental, homoparental, homosexual, individual o monoparental).

Per descomptat hi ha paraules del registre col·loquial sancionades per anys d’ús: ambient, armari, boja, entendre-hi, ploma, germana, ós. No em convenç tant “cambra fosca”, que tota la vida hem conegut com a “quarto* fosc”. En quant a la nova accepció de “sauna” (Establiment que conté sauna, cambra fosca, cabines i altres instal·lacions, destinat a homes que busquen tenir-hi relacions sexuals amb altres homes) es podria discutir si continuant per aquest camí no s’haurien de descriure també saunes que oculten un negoci de prostitució heterosexual o qualsevol altra iniciativa que se li pugui acudir a l’enginy humà.

Consigno a continuació algunes paraules que desconeixia i que he après gràcies a aquest vocabulari:

bicuriós -osa: Dit de la persona que no s'identifica com a bisexual però que mostra interès per tenir una experiència sexual o una relació afectiva amb una persona del sexe contrari al d'aquelles amb qui manté relacions habitualment.
Nota: La forma bicuriós s'aplica especialment a persones heterosexuals que mostren interès per tenir una experiència sexual o una relació afectiva amb una persona del mateix sexe.

cissexual: Dit de la persona que se sent del gènere que li va ser atribuït en néixer segons les seves característiques biològiques.
Nota: El terme cissexual es contraposa a transsexual.

drag-king: Dona que es vesteix amb roba i complements masculins i adopta de manera exagerada un rol masculí amb finalitats festives o d'entreteniment.

heteroflexible: Dit de la persona heterosexual que ocasionalment té també relacions sexuals amb persones del seu mateix sexe.

I d’acord que els gais tenim fama (no sempre justa) de gaudir de major poder adquisitiu, però potser no calia incloure a la vegada “diner rosa”, “euro rosa” i “pesseta rosa”. Encara bo que no diuen res sobre el cèlebre “lobby rosa”, suposo que per no ferir susceptibilitats, que aquest ha de ser un vocabulari de tarannà positiu. Ara toca armar-se de paciència i esperar assegut a la porta de l’acadèmia a que acceptin alguna d’aquestes paraules.

dimecres, 26 de juny del 2013

Sang i jerseis de llana

Fins aquesta passada primavera havia aconseguit una certa immunitat davant de les envestides de la pujant narrativa criminal nòrdica. Malauradament les meves no tan sòlides defenses han hagut de claudicar als peus de la sèrie danesa de televisió “Forbrydelsen”, més coneguda internacionalment com “The Killing” (encara que una traducció més literal seria “El crim”). Abans que jo, el públic britànic i holandès havia sucumbit als encants d’aquest serial d’intriga policial que havia convertit els jerseis originaris de les illes Faeroe de la seva protagonista en un “trending topic” absolut. Amb entusiasme una mica exagerat, uns i altres consideraven “The Killing” com la millor sèrie que s’estava passant en aquell moment per la televisió. Ja us dic jo que no n’hi ha per tant, però sí que mereix un respecte.

La sèrie consta de tres temporades independents (2007, 2009 i 2012), cadascuna centrada en un cas criminal que es produeix sempre el mes de novembre i que es resoldrà a l’últim episodi. La primera de les temporades es compon de vint capítols, les altres de deu. La protagonista principal és la inspectora Sarah Lund (Sofie Gråbøl) i, amb l’excepció del seu superior Lennart Brix, pràcticament no hi ha cap altre personatge important que repeteixi paper d’una temporada a una altra (tret dels membres de la família de Sarah).

Cada capítol condensa una jornada de la investigació en curs i es caracteritza també per alternar el vessant policial amb el dia a dia dels familiars de la víctima. De fet, a totes les temporades es combinen invariablement quatre trames paral·leles:
  • els procediments policials destinats a la resolució del crim, que constitueix la part més convencional de “The Killing”
  • la manera com el crim ha afectat les relacions entre els membres de la família de la víctima
  • una trama política, que implica l’alcalde i els regidors de Copenhague a la primera temporada i els membres del govern danès a les altres, i que es veu contaminada per les ramificacions del crim
  • com Sarah Lund sacrifica les seves relacions personals per prosseguir la investigació i la frustració que això provoca entre els seus familiars
Per descomptat, el fet que la resolució dels casos es prolongui durant tants dies, obliga a que el guió tombi i giri més enllà de la versemblança, sobretot a les temporades dos i tres, on s’introdueix una truculència que defuig el realisme de la primera. El to és poc complaent amb l’espectador, la protagonista té els sentiments bloquejats i l’ambient general és tan fosc i humit com la tardor danesa. Si la sèrie es converteix en addictiva és sobretot perquè cada capítol conclou “en punta” amb noves revelacions que imposen un gir de 180º en el cas: una lliçó modèlica de manipulació de l’espectador.

Els americans, que no doblen res ni suporten els subtítols encara que sigui sota amenaça de mort, han fet la seva pròpia versió ambientada a Seattle. No l’he vista, però me la puc imaginar tot badallant. Per autenticitat i per interès etnogràfic (i també perquè està molt hàbilment construïda) és recomanable escollir la versió danesa, malauradament només disponible amb rètols en anglès, llevat que alguna ànima emprenedora i caritativa ens ho hagi traduït i ara corri per la xarxa.

dimarts, 25 de juny del 2013

My generation

Després de la potentíssima obra mestra que fou “Carlos”, Olivier Assayas es refugia a l’evocació amb aromes autobiogràfics de la seva joventut a “Després de maig” (“Après mai” (2012)). No cal dir que aquest maig del títol és el de 1968 i l’acció del film s’inicia precisament l’any 1971. Segurament pesa molt en l’apreciació (positiva) del film que el seu director i qui això subscriu siguem de la mateixa quinta (onze mesos amunt o avall), ja que “Après mai” juga molt amb la complicitat generacional.

Pel·lícula coral, tot i que centrada a la història de Gilles (Clément Métayer), un estudiant d’art amb vel·leïtats revolucionàries i un destí final al món del cinema (l’alter ego d’Assayas, no cal ni dir-ho), recull tots els signes del seu temps: les assemblees i el ciclostil, Londres i Katmandú, els porros i l’heroïna, el cinema experimental i la música psicodèlica, el sexe lliure i el sexe que no ho és… “Après mai” no presenta una trama pròpiament dita, només una successió episòdica de vivències en les quals m’hi he sentit còmode (la meva adolescència va ser una mica més “arrecerada”, per entendre’ns), però m’hi he reconegut més per la música que per la lletra.

Interpretada gairebé en la seva totalitat per actors no professionals, amb el que això implica de frescor (i algun rol menor no gaire reeixit), en general funciona molt bé; amb un ritme que fa passar dues hores com si res. Assayas, a més, amb una càmera molt fluïda, procura filmar-ho tot de la forma més imaginativa. Música molt ben escollida a càrrec d’acústics i lisèrgics com Syd Barrett, Nick Drake o The Incredible String Band.

Gairebé sense personatges adults i amb una ambientació ambígua amb una cama a la ciutat i l’altra als afores silvestres, la pega més gran que li he trobat és la retòrica encartronada d’alguns diàlegs; però, no hi poden fer res: són francesos de classe mitjana tirant a alta. Nostàlgica i amablement crítica, agradarà sobretot als que iniciaven la joventut al principi dels 70; però interessarà també als curiosos de la història quotidiana recent.

diumenge, 23 de juny del 2013

(36) Amor mundial


Quan el ritme clama els governs cauen
Aquí venen els polis

De Tòquio a Soweto
Viva la música poc [sic]
Som blancs i negres i dansem tota la nit
a la pista de ball
i les lletres eren altes al Mur de Berlín
Viva la música pop
Per tant si et sents deprimit
atrapat en un llimb
Jo, fins i tot jo sé la solució
amor, música, vi i revolució
amor, amor,
amor, música, vi i revolució
Això també passarà
alça doncs la copa
pel canvi i l’atzar
i la llibertat és l’única llei
ballem…
Contra el que pot semblar, Stephin Merritt afirma que aquest espurnejant número no és una paròdia dels experiments que feien Paul Simon o David Byrne amb la “world music”. No sé, ho deu dir amb la boca molt petita.


dissabte, 22 de juny del 2013

Un món de metros: Valencia (Venezuela)

Inaugurat l'any 2000 per una ciutat d'un milió cent mil habitants.

Dinou estacions, catorze quilòmetres de vies, tres (?) línies.

Sembla que el dissenyador no dominava les tècniques infogràfiques (què és això de "Línea del ferrocarril, tramo Ezequiel Zamora II, Puerto Cabello - La Encrucijada"?) i s'ha limitat a empastifar una vista del Google Earth. De fet, les tres línies anunciades són una de sola fragmentada i la línia groga només existeix a la imaginació dels valencians.

divendres, 21 de juny del 2013

Fent volar coloms i bruixes

La reunió de Danny Boyle amb el guionista John Hodge, responsable dels seus primers èxits “Shallow Grave” i “Trainspotting”, havia fet salivar amb anticipació als seguidors d’aquest director britànic. “Trance”, el resultat d’aquesta esperada col·laboració, ha tingut una recepció bastant polaritzada, comprensible reacció davant d’un film que fa algunes coses molt bé i altres no tant.

Simon (James McAvoy) treballa a una casa de subhastes londinenca i es fa còmplice del criminal Franck (Vincent Cassel) per robar en plena subhasta el quadre “Vuelo de brujas” de Goya (que crec que, en el món real, és propietat del Prado). Alguna cosa no acaba d’anar bé durant l’operació: Simon rep un cop al cap i queda convenientment amnèsic (un recurs de guió que hauria d’estar prohibit per llei) amb el resultat que no recorda on ha amagat el quadre. Franck, després de torturar Simon infructuosament durant una bona estona, acaba creient-se l’excusa de l’amnèsia i acudeix a una hipnotitzadora (Rosario Dawson) perquè intenti extreure el secret de la ment del seu soci.

Pot semblar que us estic explicant tota la pel·lícula, però això tot just acaba de començar i el guió reserva encara moltes sorpreses, no sempre fàcils de digerir. Les millors històries fa segles que han estat escrites i els guionistes que només persegueixin l’originalitat es veuran obligats a recórrer a un envitricollament innecessàriament complicat que voregi l’estupidesa. D’això han acusat precisament “Trance”, i crec que amb raó: la seva trama (contemplada des del seu desenllaç) no hi ha per on agafar-la. Una cosa diferent és considerar com s’arriba a l’esmentat desenllaç, un camí ple de troballes.

La pel·lícula sempre porta l’espectador a coll-i-be en una successió de canvis de perspectiva marejants, on al factor sorpresa s’hi pot afegir un important component sexual. Boyle serà incoherent com a narrador, però excel·leix com a proveïdor d’efectes sensuals. No veureu mai un Londres més brillant, més atractiu i saturat de color, que el de “Trance”: ple de superfícies metàl·liques, de llums de neó, de miralls fragmentats i d’arquitectura de firma. El director és també un esteta del so i no trobareu pel·lícula més auditivament sofisticada, i amb un millor DJ, que aquesta.

El meu més gran “però” és de “casting”. James McAvoy em sembla un actor molt competent i molt tou, però difícilment me l’imagino com a heroi d’acció amb una pistola a la mà (ni molt menys com a maltractador!); sobretot si l’acompanyen dues feres viscerals i eròtiques com Dawson i Cassel. 

Dit això (i traint el meu sermó habitual contra la falta de substància del cinema que es fa ara), salvaré “Trance” per les raons equivocades: pel seu fantàstic sentit del “fes-te fotre!”, per la seva entranyable vocació de sèrie B; per tot el seu costat imperi dels sentits; i perquè les pel·lícules de robatoris perfectes tenen la sagrada obligació de ser divertides. I aquesta ho és.

dijous, 20 de juny del 2013

Egolàlia

Guillem Cifré, "1ª sense títol"
Faig una excepció, perquè rarament parlo d’art, per recomanar l’exposició de la galeria Marlborough “Ego yo yo mío mío”, comissariada pel poeta i crític Juan Bufill. Aquesta mostra col·lectiva, com ja ho deixa ben clar des del títol, presenta variacions sobre un tema tan actual com el triomf de l’egocentrisme i la gestió que en fa l’artista per superar la temptació solipsista i dialogar amb l’espectador. La frase m’ha quedat mig bé, però segurament no he dit gran cosa; per això evito escriure sobre arts plàstiques.

Nico Nubiola, "Onanista enllaunat".

Però juro que l’exposició està molt bé; que recull obres del que abans anomenàvem estil figuratiu en algunes de les seves accepcions; que moltes d’elles han estat creades per l’ocasió; i que la barreja de signatures estimula (obligació primera d’una mostra col·lectiva). Hi trobareu consagrats com Kitaj, John Davies o Luís Gordillo, realistes de penúltima generació com Marcos Palazzi o Nico Nubiola, conreadors del còmic d’avantguarda com Guillem Cifré i Micharmut; i tot el que queda entremig.



Toni y Anita (díptic de Micharmut)
Fins el 18 de setembre.


Luis Gordillo, "Yo y mi ego".
Marcos Palazzi, "Kim y el pin D.K."

dimecres, 19 de juny del 2013

Psicodrama, Nova York

Charlie Kaufman fou el guionista més admirat a Hollywood durant el breu període que va de 1999 (“Being John Malkovich”, dirigida per Spike Jonze) fins a 2004 (“Eternal Sunshine of the Spotless Mind”, dirigida per Michel Gondry i anomenada aquí “Oblida’t de mi”). L’any 2008 decidí estrenar-se a la direcció amb “Synecdoche, New York”, un cop de cap que fou rebut amb escàs èxit comercial i extrema divisió crítica, encara que (com tota obra basada en l’excentricitat) s’ha fet amb la seva pròpia banda d’admiradors particulars. Com que no l’havia vista i aquests dies l’han recuperat al Boliche, allà que me n’hi vaig anar, atret pels títols pretensiosos com una abella a la mel.

El títol, pensat per foragitar espectadors, en realitat juga amb el nom de la ciutat de Schenectady a l’estat de Nova York, on està rodada part de la pel·lícula; però també es refereix a la sinècdoque, figura d’estil en la qual la part representa el tot o viceversa. Potser explicant una mica l’argument s’entendrà millor això de la sinècdoque.

Philip Seymour Hoffman —protagonista absolut i evident alter ego de Kaufman— fa de Caden Cotard, un dramaturg i director teatral al qual trobem en un moment particularment baix de la seva vida. Afligit per diverses malalties possiblement psicosomàtiques, a més d’algun dolorós accident domèstic, llegeix morbosament les necrològiques i creu que tots els programes de televisió parlen d’ell. La seva dona (Catherine Keener), raonablement farta, agafa la filla i se’n va a fer de bohèmia a Berlín. Caden inicia una problemàtica relació amb la taquillera del teatre on dirigeix “La mort d’un viatjant” (Samantha Morton), però s’acaba casant amb la primera actriu (Michelle Williams). Una oportuna beca milionària li permetrà fer el muntatge teatral somniat: en un hangar descomunal escenificarà la seva pròpia vida a un nivell cada vegada més hiperrealista, fins arribar als extrems d’aquell conte de Borges on l’extrema escala del mapa acabava confonent-se amb el territori.
Així que els personatges de la pel·lícula comencen a disposar d’actors que representen els seus papers, entra en joc la “mise en abyme” pròpia dels emprovadors de sastreria, i es produeixen situacions estranyes, com quan l’actor que fa de Caden Cotard adquireix tanta importància que requereix un segon actor que faci el seu paper (o sigui el paper d’actor que fa de Caden Cotard).

Moment màgic on Emily Watson fa de Samantha Morton i Tom Noonan de Philip Seymour Hofman
Tot això pot sonar bastant embolicat i pretensiós, però la veritat és que passa força bé, encara que no sempre s’entengui. El guió propicia algunes imatges visualment potents, com aquesta Nova York a escala real, enquibida dins d’un hangar, on volen els zepelins; o la casa en combustió permanent, on viu Hazel (i on morirà abrasada). Hi ha al·lusions més abstruses: el cognom del protagonista bateja la síndrome de Cotard, malaltia mental que indueix a creure’s mort o amb els òrgans putrefactes.

Potser és el moment de dir-ho clarament: una de les interpretacions més esteses de la pel·lícula defensa que tota ella és el deliri del protagonista durant les seves últimes hores (o minuts) de vida. I sí, el film respira mort pels sis costats del cub, i és una mort per la qual no estic disposat a dedicar gaire sentiment. Prefereixo lamentar que “Synecdoche, New York” dilapidi un munt d’actrius de primera magnitud en papers que no les fan justícia. A les mencionades afegiu-hi Hope Davis, Emily Watson, Jennifer Jason Leigh i Dianne Wiest (un pòker de somni humit per a completistes).

I, francament, que tot va malament i que acabarem morint, no són ni bones ni noves notícies. O sigui que, de forma digna de Kaufman, caldrà demanar-li que s'oblidi de nosaltres.

dimarts, 18 de juny del 2013

La revenja de Carmen Sandiego

Segurament els més vells entre els lectors recordaran “Where in the World is Carmen Sandiego?”, un joc didàctic procedent de l’era cretàcica dels CD-ROM (al voltant de l’any 1985), que mitjançant una trama detectivesca i algunes pistes pretenia ensenyar geografia mundial als adolescents de l’època. A mi m’arribà tard, passada l’edat, i em semblà agressivament trivial.

Aquest joc m’ha vingut a la memòria en conèixer el més recent “GeoGuessr”, un joc on també s’ha d’intentar endevinar la localització geogràfica, però sense tantes ajudes. Tot traient profit del Street View de Google, la pàgina et planta enmig d’un paisatge (natural o urbà) i cal marcar sobre un mapamundi el lloc on creus trobar-te. Cada partida consta de cinc jugades i la puntuació obtinguda depèn de la distància existent entre el lloc on és troba l’indret original i el punt que hem assenyalat sobre el mapa. Aquestes puntuacions pots fer-les públiques a la xarxa o bé intentar superar el teu propi rècord.

Per fer-ho una mica més fàcil es pot navegar sobre l’indret a l’espera de trobar algun indici revelador, com ara una inscripció, una senyalització de trànsit o alguna bandera. Encara així, a menys que sigui visible algun monument conegut (com ara la basílica de Sant Pere), cosa que no m’ha passat mai, ja tindrem prou mèrit si encertem el continent. Perquè, davant d’un rètol en ciríl·lic i uns edificis anònims, les possibilitats abasten des de Bulgària fins a Vladivostok, o sigui que l’error pot ser d’uns quants milers de quilòmetres de magnitud. I encara així la xamba existeix, perquè he arribat a encertar enclaves anodins a Xina o Estats Units amb un error de només 50 quilòmetres.



Més que pel joc en si, que en la majoria de casos esdevé pur atzar, el que em fascina de GeoGuessr és la seva exploració d’entorns quotidians, mancats de qualsevol esquer turístic. Si no fos perquè predominen els paisatges dels països més afluents, diria que és una manera de conèixer l’entorn on vivim la majoria dels humans, uns marcs perfectament comparables amb més similituds de les que ens agradaria reconèixer. Una cura d’humilitat.


dilluns, 17 de juny del 2013

Una ràpida agonia

No sé si és l’arribada del bon temps (que fa frisar tothom per les platges, les barbacoes i Georgie Dann), o la pujada de l’IVA a tots els productes culturals o bé el desinterès generalitzat per l’experiència cinematogràfica; però la disminució d’espectadors a les sales de cinema es pot observar perfectament diumenge a diumenge.

Em pregunto si la societat actual està disposada a harmonitzar amb els plaers immersius que suposa el setè art, i tendiria a respondre que no. El públic sembla suportar amb dificultat el fet d'aïllar-se del món dins d’una sala fosca durant un parell d’hores i per això es resisteix a apagar els mòbils i arriba a respondre les trucades amb perfecta impunitat. Ja no en tenen prou amb la possibilitat d’endrapar combos de crispetes i xarrupar refrescos, aspiren a la total llibertat que els permet la intimitat de casa seva, on poden adoptar qualsevol postura, vestir (o no) de qualsevol manera, seure i alçar-se tantes vegades com convingui, parlar simultàniament per telèfon, i concedir a la pel·lícula en emissió una atenció ben superficial.

Cert que, com es repeteix sovint, molta de la millor narrativa audiovisual actual es desenvolupa a la televisió; per tant, no hi ha cap necessitat d’acudir al cinema, quan a la teva llar pots gaudir de les estrenes més atractives i a més a cost zero (perquè no seràs un d’aquests rucs que paguen per veure una sèrie, oi?) No posaria la mà al foc sobre la qualitat d’aquest visionat domèstic: veig al personal molt disposat a consumir versions d’imatge deficient a les pantalles clarament insuficients d’un ordinador, una tauleta o un mòbil.

Els productors, com a únic remei per frenar la sagnia d’espectadors de les sales, ho confien tot a la carta de l’espectacle hipertrofiat de sensacions (més llarg! més llampant! més sorollós! més acolorit! més tridimensional! més estúpid!), un tipus de cinema que atrau sobretot a adolescents i als que tenen mentalitats assimilables. No s’entengui això com una defensa del cinema més intel·lectual i elitista (encara que de tot hi hagi d’haver en aquesta vida), però sembla que haguem oblidat temps recents quan no era tan extraordinari que una pel·lícula comercial no fos necessàriament una idiotesa.

I mentrestant el nombre de sales ha anat minvant i ha reduït la seva oferta a una dieta quasi exclusiva de super-herois, vampirs i elfs que no em podria abellir menys. Per fortuna queden encara les iniciatives d’alguns irreductibles que semblen mostrar un amor genuí per l’art i que intenten allargar la vida dels títols més interessants des de locals que es diuen Girona, Maldà o Mélies. Són iniciatives marcades pel voluntarisme i amb una evident precarietat de mitjans, però no deixen de desvetllar una certa simpatia.

Recentment s’ha afegit a aquesta colla de màrtirs per la causa el cinema Boliche, que jo ha havia desesperat de tornar a veure mai obert. La seva especialitat serà la versió original subtitulada en català, una modalitat diria que única a Catalunya. El dia que hi vaig anar, un divendres a primera hora, cinc minuts abans de començar no semblava haver ningú tret de la taquillera. Ja em disposava a avançar cap a la sala que em tocava, quan va aparèixer un noi corrents i em demanà que m’aturés. Després em barrà el pas amb una cinta extensible i se’n tornà, perquè havia de canviar encara la programació [el divendres és el dia que es renova la cartellera; en aquests temps digitals això deu equivaler a modificar un enllaç (no serà la primera vegada que veig una finestra de Windows projectada a la pantalla)]. Quan va tornar, em va tallar l’entrada, m’acompanyà els vint metres que ens separaven de la porta, augurà que tindria tota la sala per a mi (no, hi hagueren dos més espectadors) i em desitjà que gaudís de la sessió.

Pel que vaig poder observar, el Boliche renovat se sembla molt al Boliche sense renovar, encara que amb butaques noves i una sala menys. No sé jo si la curiosa programació que tenen —composta aquesta setmana d’un documental espanyol, una de dibuixos animats ben poc atractiva, un film polític francès vist fa quatre dies i la recuperació d’una pel·lícula de culte força pretensiosa— serà capaç d’atraure multituds. A la sortida vaig poder observar, això sí, que el gentil noi que tallava les entrades continuava acompanyant cada espectador a la porta de la sala que li corresponia. No serà doncs per falta d’amabilitat.

diumenge, 16 de juny del 2013

(35) Promeses d’eternitat

I si el show no pogués continuar?
I si tots tinguéssim feina
i anéssim al llit abans de l’alba?
I si el vell Joe s’hagués de retirar?
I si acomiadessin tots els tramoistes?
Just així seria el món
si em deixessis d’estimar 
No puc permetre que això et passi
No permetis que em passi a mi
Què dirien els amics i la família
si ho arribessin a veure?
Si permets que això ens passi
no pensis que m’estaries alliberant
No vam ser tu i jo els que férem
promeses d’eternitat?

I si les llums no continuessin?
I si el teló de vellut l’haguessin de despenjar?
I si els pallassos no poguessin ser pallassos
i tots aquests somriures pintats
esdevinguessin ganyotes queixoses?
I si no hi tornés a haver cap altre show?
Ni “Seven”, ni “8 1/2”, ni “Nine”, ni “10”
Tot xifres i cap misteri
Cap promesa d’eternitat

No puc permetre que això et passi
No permetis que em passi a mi
Què dirien els amics i la família
si ho arribessin a veure?
Si permets que això ens passi
no pensis que m’estaries alliberant
No vam ser tu i jo els que férem
promeses d’eternitat?
“Seven” (1995) és el thriller de David Fincher, “Otto e mezzo” (1963) és el clàssic de Federico Fellini, “Nine” (1982) és el musical de Maury Yeston basat en el mateix film de Fellini. I “10” (1979) és la comèdia de Blake Edwards. 

Segons Merritt l’arranjament pretén ser un homenatge a Tom Jones. Quan “69 Love Songs” s’interpreta complet durant dues nits consecutives, “Promises of Eternity” tanca la primera nit amb Merritt dramatitzant enmig d’un escenari buit i unes bases pregravades d'allò més kitsch. I si no hi tornés a haver cap altre show? 


dissabte, 15 de juny del 2013

Un món de metros: Tolosa

Inaugurat el 1993 per a una ciutat de 750.000 habitants

Dues línies, 27 quilòmetres, 38 estacions

En realitat només la vermella i la groga són línies de metro (la blava és un tram i la taronja un tren suburbà). Un mapa funcional sense més particularitat que els seus detalls topogràfics (el riu Garona, l'aeroport). Un detall inequívocament francès són les estacions amb nom de cantant (Place Georges Brassens, Minimes - Claude Nougaro).

divendres, 14 de juny del 2013

Neologismes que neixen vells

Millor un Klee que una Guitarra Acústica
En anglès ja fa temps que van empescar-se el mot “retronym” i com que trobo que és una paraula útil i de significat curiós, no veig perquè el català no podria adoptar-la tot traduint-la com “retrònim”. I què és un “retrònim”? L’especialista en la matèria Màrius Serra ho defineix així:
Es tracta d’un sintagma normalment compost de nom i adjectiu —com ara "guitarra acústica"— que designa un referent abans conegut pel nom genèric pelat —"guitarra"— per tal de diferenciar-lo d'una variant nascuda posteriorment —com ara "guitarra elèctrica"—. És a dir, que l'electrificació de la guitarra, a banda de generar un nou referent i de permetre el desenvolupament de la cultura rockera, va modificar el vell referent tot obligant-lo a una major precisió terminològica.
L’aparició dels retrònims té molt a veure amb el progrés i per això ens enfrontem diàriament a un munt d’aquests neologismes que ens resolen ambigüitats: així l’aparició del correu electrònic forçà que adjectivéssim el de tota la vida com “correu postal”, o la invenció dels rellotges digitals motivà l’aparició dels rellotges analògics, malgrat ser vells coneguts nostres. Una mica anacrònicament parlem del disc dur de l’ordinador per distingir-lo d’aquells discos tous que es deien “floppys” i que fa temps que es van extingir. Dels fills parits de la forma més clàssica possible en diem “biològics”, atès que en l’actualitat la maternitat es pot exercir mitjançant una variada gamma d’opcions. També, de forma més ridícula, a algunes botigues podem comprar “tomàquets biològics”, com si els productes de l’agricultura massificada d’El Ejido no ho fossin. Volen dir que han estat cultivats en condicions ecològicament correctes, però s’expliquen de manera tan llaminera com errònia (un cas molt similar al mantra idiota de “sense química!”)

Els retrònims van entrar per la porta gran a Hollywood en el moment que les pel·lícules d’èxit començaren a parir seqüeles. “Raiders of the Lost Ark” esdevingué en un passa-que-t’he-vist el feixuc “Indiana Jones and the Raiders of the Lost Ark”. El concís “Star Wars” de l’any 1977, després d’un èxit planetari i de la bogeria megalòmana del seu director, engendrà aquesta monstruositat de títol: “Star Wars Episode IV: A New Hope”.

Els personatges de l’escena pública també estan sotmesos a la retronímia. Des del moment que el gener de l’any 2001 un segon George Bush arribà a la presidència dels Estats Units, aparegueren les figures distingibles i connectades de George Bush Sr. i George Bush Jr. I l’actual papa Francesc esdevindrà Francesc I (francescprimer) el dia que un papa del futur decideixi repetir el seu apel·latiu. Ja ho veig, la retronímia té a veure amb el futur i amb el revisionisme, paraules no necessàriament harmòniques.

Em pregunto perquè em fascinen tant les paraules i els seus significats, quan rarament els faig quadrar. No al menys en aquest escenari, on totes les decisions preses han estat equivocades.

dijous, 13 de juny del 2013

Un món de metros: Lego

No només el tren de Sarrià està celebrant el seu 150è aniversari; el Tube londinenc, pare de tots els metros del món, commemora una efemèride similar. D’entre els fastos previsibles (cartells i bitllets dissenyats per a l’ocasió, un “doodle” personalitzat, un breu viatge simbòlic per part d’algun membre de la reialesa…) no hi podia faltar una intervenció de l’ubiqua casa Lego. En cinc de les estacions més emblemàtiques ha penjat mapes de la xarxa en diferents versions temporals. Aquesta que veieu correspon a la futura xarxa de l’any 2020. El sistema Lego amb les seves limitacions és el que és i el resultat té poc a veure amb el disseny original de Beck; però ja sabem que la intenció és el que compta.

dimecres, 12 de juny del 2013

El joc de les estàtues

Tot buscant idees per les allaus diàries vaig acabar topant-me amb la monstruositat que podeu contemplar a dalt. Es tracta del monument a Pere el Gran, obra de l’artista georgià Zurab Tsereteli, aixecat a la confluència del riu Moskva i el canal Obvodnoy. Inaugurada el 1997, aquesta mona de Pasqua commemora el 300 aniversari de la creació de la marina russa per part de Pere I, com deixa clar l’abundància de veles i altra parafernàlia naval.

Des del primer dia l’engendre de Tsereteli, gran amic del llavors alcalde de Moscou (no us recorda l’afer de l’efígie de Fabra a l’aeroport de Castelló?), va ser detestat gairebé universalment, malgrat ser —gràcies als seus 98 metres— la vuitena estàtua més alta del món; i ja se sap com ens agrada batre rècords, encara que sigui per les qüestions equivocades. Cal dir també que el monument entrà ràpidament al rànquing dels deu edificis més lletjos del món, cosa que ha fet pensar a més d’un en una eventual demolició.

També s’ha observat la ironia d’erigir a Moscou un record al tsar que precisament va decidir traslladar la capital a Sant Petersburg. Els ciutadans d’aquesta bellíssima ciutat, que a més no són rucs, han rebutjat que els portin aquest munt de ferralla al pati de casa. Arkhangelsk i Petrozavodsk, ciutats potser mancades d’edificis singulars, s’han ofert a acollir la “cosa”, com si d’un refugiat polític es tractés. Caldrà encetar la nova categoria dels refugiats estètics?

En aquesta llista wikipèdica de les estàtues més altes del món, gairebé al final, hi trobareu el David de Miquel Angel. És un relatiu pigmeu de 5,17 metres o sigui que gairebé no entra a la competició. De tota manera convindreu amb mi que el mecenatge ha decaigut escandalosament d’ençà que els papes no ens recolzen a nosaltres, els artistes.

dimarts, 11 de juny del 2013

Cherchez les femmes!

Ja que ningú no parlava d'ella, Bechdel s'autoretrata
Sí, tots podem riure una estona amb la ridícula polseguera que s’alça entorn de la correcció política i herbes malignes similars vingudes dels Estats Units d’Amèrica. Vista des de l’Europa més il·lustrada (o d’il·lustració sobrevinguda, com és el cas de la Península Ibèrica), tota aquesta histèria pot semblar injustificada i risible, una obsessió poc subtil pròpia dels bàrbars americans. Com també ho és el test (denominat) de Bechdel que ara m’ocupa i que diuen que va inventar la dibuixant de còmic Alison Bechdel l’any 1985 a la seva tira “Dykes to Watch Out For”, que em sembla que aquí es va traduir com “Unas bollos de cuidado” (a l’editorial “La Cúpula”). El test havia de servir com a eina per mesurar el biaix sexista (llegiu “masclista”) present a les produccions cinematogràfiques contemporànies nascudes a la fàbrica dels somnis, també coneguda com a Hollywood.

Per superar-lo, el test imposa tres condicions que són les següents:
  1. Cal que al film hi hagi almenys dues dones (a la versió evolucionada del test, les dues dones han de tenir nom propi).
  2. Cal que les dues dones parlin entre si.
  3. Cal que parlin d’alguna cosa que no siguin els homes (entesos com a material eròtico-sentimental).
D’entrada pot semblar-nos que aquest test tan poc restrictiu el superarà una bona part dels productes de Hollywood, almenys si apartem excepcions previsibles: pel·lícules ambientades a un convent de cartoixans o a un presidi masculí, pel·lícules de pirates o bèl·liques, pel·lícules d’arts marcials o d’aventures o d’acció, detectivesques o de super-herois… Bé, amb aquest alegre filtre crec que haurem eliminat el 80% de la producció de la meca del cinema, tot i que només una regla no escrita impedeix que no hi hagi cap personatge femení (l’anomenada coartada romàntica) a gèneres no tan específicament connotats, com són les aventures o el thriller.

Limitem-nos doncs als apartats femenins per excel·lència: els musicals, les novel·les roses i les comèdies de bon gust. Sorprenentment, ni tan sols aquests subgèneres  superen amb facilitat el test de Bechdel. Aquí hauré d’acudir a l’ajuda d’aquesta pàgina web que em fa darrerament la feina bruta i que em confirma que poquíssimes pel·lícules de Hollywood superen el test.

Ho fa a penes “The Great Gatsby” de Luhrmann, que encara que es basi en un clàssic literari i disposi de tres personatges femenins importants amb nom i cognoms, no interaccionen de cap manera, si exceptuem un breu diàleg entre Daisy i Jordan, on es pregunten què faran la resta de les seves vides. 

Un mite de la progressia, com és Woody Allen, a la seva recent “To Rome with love” no passaria la prova de Bechdel si no fos per un parell d’escenes en italià, no necessàriament subtitulades a l’anglès. Durant la resta del film les moltes presències femenines (Penélope Cruz, Judy Davis, Greta Gerwig, Ellen Page, Allison Pill, Ornella Mutti) o bé no es parlen entre si, o quan parlen ho fan únicament sobre homes.

Pel·lícules d’aquesta temporada, dirigides per eminències, que malgrat tot no passen el test: “Django Unchained” de Quentin Tarantino, “Frankenweenie” de Tim Burton, “Trance” de Danny Boyle, “Star Trek into Darkness” de J. J. Abrams, “Jack the Giant Slayer” de Bryan Singer, “Behind the Candelabra” de Steven Soderbergh. Potser perquè són productes genèrics; respectivament: un western, una pel·lícula de terror, un “thriller”, una de ciència ficció, un conte de fades i una “true story” gai.

No deixa de ser curiós que a l’univers narratiu generalista a les dones només se’ls permeti un paper de comparsa, gairebé sempre definit com a satèl·lit d’un mascle dominant. Fins i tot a gèneres no decididament masculins, la presència de dues dones en un mateix fotograma només es justifica per la seva lluita per la possessió de l’etern masculí. Tal com deia al principi, ja podem riure ja de la correcció política, però alguna raó tenen els observadors de quotes.

dilluns, 10 de juny del 2013

Yorkshire letal

Una pel·lícula patrocinada pels enemics de la indústria turística anglesa.
“Sightseers” (Turistes) de Ben Wheatley comença en to d’amable comèdia costumista, quan Tina, una soltera de 34 anys, se’n va una setmana de turisme amb el seu nou xicot, tot deixant enrere una mare harpia i castradora. El que s’inicia com un recorregut en autocaravana pels indrets més pintorescos de Yorkshire aviat pren un gir inesperat fins a derivar en una corrua d’absurds crims de sang. La violència, seca i molt gràfica, no ens ha de confondre, “Sightseers” és una comèdia negríssima i macabra que voreja hàbilment el pur horror i requereix un espectador amb un cert estómac i capacitat per distanciar-se de les barrabassades que es projecten en pantalla.

Poppy ha desaparegut, els seus propietaris potser també.

Escrita per Alice Lowe i Steve Oram, que a més encarnen a la parella protagonista —ella amb una magistral vulnerabilitat psicòtica, que no t’imagines per on esclatarà—, el film participa de la rica tradició excèntrica de la comèdia britànica, amb un ull molt ben posat sobre la sordidesa i poca volada inherent al negoci turístic local (impagables les visites al museu del tramvia de Crich i el museu del llapis de Keswick). La mirada antropològica, atenta a reproduir els més mínims detalls del caràcter britànic, incideix en la seva vessant més kitsch: el biquini de punt, el comiat de soltera, els bibelots de peluix que van envaïnt el vehicle…

El Museu Nacional del Tram. No us el perdéssiu!

La pega més important que puc fer a la pel·lícula és que, havent vist el tràiler, és com si l’haguessis vista tota (amb l’excepció del seu abrupte final); o sigui que, si voleu anar-la a veure, millor que no conegueu el tràiler. I parlant de tràilers, com a aperitiu, al cinema ens han passat el de “Hannnah Arendt” de Margarethe von Trotta amb l’excelsa Barbara Sukowa al capdavant. De segur pixo una mica fora de test, però aquella idea tan massegada de la banalitat del mal potser és la font que inspira aquest “Sightseers”. O com diria el cineasta Jean Renoir, cadascú té les seves raons. Per assassinar, és clar.


Erotic odissey és una altra forma de dir-ho.

diumenge, 9 de juny del 2013

(34) La meva única amiga

Billie ets un miracle
i Deu sap que en necessito un
Canta’m alguna cosa trista
que fins i tot l’alba pugui arribar
Tu i jo, no creiem
en els finals feliços

Ei, Lady Day,
pots salvar-me la vida aquest cop?
Pots plorar de forma tan bella?
Fas que els meus problemes rimin
Ei, Lady Day,
em pots tornar a salvar la vida?
El meu únic amor ha marxat
Voldràs ser la meva única amiga?

Billie ets prou genial
com per ser una ximple
una ximple que juga amb tot
i mai no coneix les regles
Alguns de nosaltres només podem viure
en cançons d’amor i problemes
Alguns de nosaltres només podem viure en bombolles

Ei, Lady Day,
pots salvar-me la vida aquest cop?
Pots plorar de forma tan bella?
Fas que els meus problemes rimin
Ei, Lady Day,
em pots tornar a salvar la vida?
El meu únic amor ha marxat
Voldràs ser la meva única amiga?
Billie i Lady Day es refereixen a la malaguanyada cantant Billie Holiday. Merritt sembla veure en ella una ànima bessona, companya de cançons d’amor i de problemes. Aquest preciós plany propulsat per un piano angèlic és un dels cims del disc.



dissabte, 8 de juny del 2013

Un món de metros: Tianjin

Inaugurat l'any 1980 per servir a 9 milions de passatgers.

Tres línies, 71 quilòmetres de vies, 61 estacions.

Si hi ha en el món una ciutat de 9 milions d'habitants de la qual no en coneixíeu l'existència, segur que es troba a la Xina. Aquest mapa de les línies em recorda una esvàstica trèmula amb els colors parxís que tant freqüentem darrerament.