dimarts, 19 de febrer de 2019

Sèries bones i poc serioses de Netflix

Russian Doll: la primera sèrie del 2019 que sembla haver agradat a tothom; a més, vuit capítols de màxim una mitja hora es poden mirar en qualsevol moment. La creació de Leslye Headland i les actrius Natasha Lyonne i Amy Poehler proposa una història cíclica de mort i resurrecció que recorda aquell entretingut film de ciència-ficció amb Tom Cruise que es deia "Edge of Tomorrow".

Nadia (Natasha Lyonne), una dona bohèmia i desencisada de Nova York, celebra la festa del seu trenta-sisè aniversari i poc després mor atropellada. Però no patiu, que ressuscitarà de seguida a la mateixa festa... per morir a continuació d'una manera diferent. No sé perquè (potser reminiscències del coiot i el correcamins?), però un fet tan dramàtic, quan es repeteix en bucle, acaba resultant còmic.

La premissa pot semblar que no donarà gaire de si, però evoluciona amb inventiva i combina prou bé el gènere fantàstic amb el retrat de personatges. Natasha Lyonne, una habitual a "Orange is the New Black", està perfecta en un paper antipàtic i dissolut. Al seu voltant, drogues i desordre sexual a la Nova York contemporània.

Molt bona. Hi haurà temporada 2.

Derry Girls: aquesta la va emetre Channel 4 fa un any, però ara es pot veure a Netflix. Quatre alumnes d'una escola de monges (i el cosí anglès d'una d'elles) a Derry (Irlanda del Nord) durant "The Troubles" entre catòlics i protestants dels anys 90 del segle passat. Aquest ambient de guerra civil de baixa intensitat, amb un exèrcit en funcions d'ocupant i una activitat terrorista de presència intermitent no sembla l'entorn més propici per a una comèdia trinxeraire i populista com aquesta.

Però ningú com els britànics per combinar els vents (i les ventositats) de la Història, amb el costumisme vulgar de "Gent del barri" i les bretolades d'"Els joves". Es tracta d'un entreteniment lleuger, que mai no arriba a la píndola de mitja hora, de manera que els sis capítols passen com un no res. Recomanada per assistents al concert de "Yo fui a EGB"; els catòlics integristes l'hauríeu d'evitar.

Al Regne Unit va fer furor i a Irlanda del Nord va gaudir d'un extraordinari 64,2 % d'audiència. No cal dir que, des de l'emissió del pilot, està aparaulada la segona temporada.

Sex Education: una altra sèrie original de Netflix, en aquest cas obra firmada per Laurie Nunn. Els nostres adolescents, gràcies a l'ajuda inestimable del buscador Google, són els més ben informats de tota la història de la humanitat sobre les possibilitats hipotètiques de la seva vida sexual. Però, a l'hora de la veritat, van tan despistats com ho hem anat tots des de que els temps són temps.

A "Sex Education" s'aborden sense prejudicis qüestions tan candents com l'anorgàsmia, la fel·lació consentida, el porno masculí gai adreçat a dones heterosexuals, i la manipulació descarada de les nostres pulsions en general. Segurament no n'hi havia per tant. 

Gillian Anderson, la rossa oxigenada Dana Scully d'"Expedient X", funciona com a esquer popular, però és Asa Butterfield —el nen del pijama de ratlles, l'Hugo de Martin Scorsese— el veritable encert a nivell interpretatiu. "Sex Education" arrossega un aire d'institut americà en el seu decorat, però és britànica fins el moll de l'os.

Em fot una mica el clixé aquest del personatge homòfob que és, al cap i a la fi, un homosexual reprimit. Ja toca denunciar els homòfobs pel que són i no perdonar-los-hi ni una sola excusa. Dit això, "Sex Education" funciona de conya i té trempera més que de sobres.

dissabte, 16 de febrer de 2019

Un món de metros: Nàpols (2)

Des de l'apunt del 2009 la xarxa del metro de Nàpols no ha experimentat cap canvi important (23 estacions i 28 quilòmetres de vies); però, com que l'exemplar que vaig mostrar llavors era un dels més abominables de la col·lecció, presento aquesta versió actualitzada, molt més agradable a la vista.

Cal aclarir que el metro pròpiament dit correspon només a la línia groga i la breu línia blau clar que hi ha a baix a l'esquerra. La resta són trens de rodalies urbanes. Dit això, la separació entre estacions no podria ser més variable, ni el traçat de les línies, més delirant. Premi a la línia groga que fa un bucle sobre ella mateixa i després dibuixa un angle agudíssim. El desordre napolità.

divendres, 15 de febrer de 2019

Sobre espatlles de gegants


Tota literatura, almenys la que té voluntat de transcendir, es basa sempre en la tradició que la precedeix, en part com a diàleg però també com palimpsest. Víctor García Tur, que amb «El país dels cecs» va guanyar el premi Mercè Rodoreda 2018, ho deixa molt clar a la seva nota final, on fins i tot es permet citar el clàssic escolàstic «nos esse quasi nanos, gigantium humeris insidentes» (som com nans enfilats a les espatlles de gegants) per explicitar a continuació els autors clàssics dels que s’ha servit per retroalimentar, inspirar, reescriure, apropiar-se i/o corregir els contes que formen aquest recull.

Són convocats al banquet noms tan indiscutibles i diversos com els de Gustave Flaubert, Ursula K. Le Guin, Tísner o Rudyard Kipling que aporten les llavors sobre les quals l’autor hi introdueix un altre pas de rosca des del punt de vista del present, però sense perdre mai l’esperit juganer. «El país dels cecs» pot ser en part una diversió per a filòlegs, però no per això els que desconeguin els originals quedaran exclosos del gaudi, ja que les sis peces que el conformen (o almenys cinc d’elles) funcionen també perfectament com obres autònomes.

Les sis es poden emparellar fàcilment segons la seva llargària. De les més breus, «L’àlef» és una broma tipogràfica que només comprendran els lectors de l’obra homònima de Borges, mentre que «El recaptador Jing» és (literalment) un tradicional conte xinès amb reverberacions morals. De les de talla mitjana «Cabells» és un relat obsessiu sobre una mata de cabell fosc, molt a la manera surrealista. Hi figura una minyona que noma Félicité, invocació clara a Flaubert. «Els mons» (sota l’advocació d’Ursula K. Le Guin) és un exercici d’antropologia-ficció, on l’estudi d’una tribu remota comença com a mirall cultural fins que deriva en terrenys metafísics.

«El país dels cecs» comença i acaba amb els dos contes més llargs i substanciosos del recull. «L’iceberg de la teoria» cita a la inversa la teoria de l’iceberg d’Ernest Hemingway, segons la qual el text narratiu ha de fer com els icebergs i mostrar només el deu per cent del seu contingut, per deixar implícita però invisible tota la resta. Però el conte no va ben bé d’això, sinó que és una fantasia de viatges en el temps capaços de transformar la història de la literatura. No puc imaginar escriptors més allunyats en tots els sentits que Herman Melville i Charles Dickens; però que fos el segon qui acabés escrivint «Mobby Dick» em sembla una broma estupenda.

Finalment, a el conte «El país dels cecs», un periodista barceloní viatja a l’Argentina de 1975 per entrevistar l’exiliat català Jordi (Lluís) Borges —responsable de «Ficcions», «Història Universal de la Infàmia» i el conte «L’Àlef»— mesos abans que el dictador Francisco Franco mori plàcidament al seu llit de Madrid. Sembla que es faci broma-ficció sobre l’exili republicà, però el relat acaba embocant cap a la literatura fantàstica (o tipogràfico-fantàstica). O sia que tant Jordi Lluís com Jorge Luis estarien contents.

Víctor García Tur prossegueix la seva senda particular, rara, imaginativa, informada i divertida, tan anòmala dins de la literatura catalana actual. Malgrat tot, no para d’encadenar premis haguts i per haver. Em fa una mica de cosa dir que és amic de la casa i que em sembla admirable tot el que està fent. No és nan, és enxaneta.

dimarts, 12 de febrer de 2019

El club de la comèdia

Una de les sèries del moment, "The Marvelous Mrs. Meisel", creació d'Amy Sherman-Palladino per a Amazon. Dues temporades (amb pròrroga) i 18 capítols de prop d'una hora. Comèdia dramàtica sobre les vicissituds d'una mare de família, jueva i benestant, decidida a fer carrera en el món dels monòlegs humorístics a la Nova York de finals dels anys 50.

El primer que es percep, perquè entra pels ulls inevitablement, és l'alt nivell de producció: una reconstrucció minuciosa d'escenaris, decorats i vestuaris de tota una època. La segona temporada frega l'excés de mitjans amb capítols sencers ubicats a una colònia de vacances dels Catskills o al París dels existencialistes. Sovinteja un to efervescent, irreal i luxós, propi dels musicals de l'època que firmaven Minnelli o Donen. De fet, més d'un cop i de dos "The Marvelous Mrs. Maisel" flirteja amb les formes del gènere musical.

Però també té un toc de comèdia realista, amb l'ànima dividida entre el costumisme i la crònica històrica. Pel meu gust, els seus millors moments corresponen a les instantànies sobre la vida familiar d'alguns jueus amb possibles (siguin intel·lectuals o no), i les seves idiosincràsies. L'àcid comentari cultural sembla ben fonamentat. Paradoxalment, el pitjor que té la sèrie són les escenes dels monòlegs còmics de la protagonista, en els que es fonamenta. Potser és un problema de traducció; però puc assegurar que no funcionen mai.

Els que sí que funcionen prou bé són els actors. Rachel Brosnahan patí una fi indigna a "House of Cards"; però aquí brilla amb frescor, desimboltura i "desparpajo", i es converteix en la reina de la funció. Alex Borstein fa de la xicotot Susie Myerson, l'agent de la Midge Maisel, i crea un personatge de sexualitat francament ignota. Tony Shalhoub, és Abe Weissman, professor de matemàtiques i pare de la senyora Meisel. Confesso que adoro tot el que fa en pantalla.

"The Marvelous Mrs. Meisel" és un plaer culpable; però no em quedo amb la culpa, només amb el plaer.

dilluns, 11 de febrer de 2019

Tres ciutats llombardes: Cremona (i 3)


Cremona és una ciutat marcada per la música i sobretot pels violins. Ja en el passat la feren cèlebre noms com els de Stradivari, Guarnieri del Gesú o Amati i en l'actualitat hi ha més de 200 tallers de "luthiers" dedicats a fabricar aquest instrument. No hi falta per tant un museu farcit de col·leccions d'instruments històrics d'arc, museu que per cert no vam visitar. A la façana principal hi ha l'escultura "L'ànima de la música" del "nostre" Jaume Plensa.

Més música. Cremona va ser el bressol de Claudio Monteverdi, considerat com a pare del gènere operístic amb "L'Orfeo", i també del més recent Amilcare Ponchielli, conegut sobretot per l'òpera "La Gioconda". La sala de concerts més important de la ciutat du el seu nom.

Però la filla més coneguda de la ciutat (encara que no hi nasqués) és la cantant Mina, anomenada popularment "la tigressa de Cremona". Aquesta llegenda de la música popular italiana ha cantat de tot (i bé) durant una carrera que ja supera els 60 anys de durada.

Havíem llegit que a una de les sales de l'ajuntament hi havia una petita exposició sobre la seva figura; però va resultar ser una modesta col·lecció de "memorabilia" d'un fan local: un parell de vestits i tres discos autografiats.


L'altre dia vaig oblidar-me de mencionar que al costat de la catedral hi ha un baptisteri octogonal ben formós completat al segle XIV. L'interior acull algunes peces escultòriques interessants; però la seva vàlua principal és la possibilitat de fer bones fotografies com la que ve a continuació.


Acabaré la visita a Cremona (i a les tres ciutats llombardes) amb una panoràmica nocturna del Duomo poques hores abans que un sopar amb "mostarda" em regalés la nit del lloro.


diumenge, 10 de febrer de 2019

Tomi Ungerer (1931 - 2019)


Ahir moria a Cork (Irlanda) l'alsacià Tomi Ungerer, príncep coronat a la cort dels il·lustradors, versàtil, satíric, dolç i pertorbador. Fa gairebé una dècada li vaig dedicar part d'un apunt entusiàstic, ran de la visita que vam fer a l'exposició sobre la seva obra que tingué lloc al museu de Schwäbisch Hall. Facin el favor de seguir-me l'enllaç; però, per si un cas els fa mandra, aquí tenen una col·lecció variada d'altres mostres del seu geni. Erotisme, crítica, ironia i tendresa: n'hi ha per a tots els gustos. Descansi en pau, bé que s'ho mereix.




dissabte, 9 de febrer de 2019

Un món de metros: Nantes

Amb 600.000 habitants, la bretona Nantes és la sisena ciutat més populosa de França. També és la pionera europea en recuperar els tramvies, després de la dèria anti-tram que va eliminar aquest mitjà de transport durant les dècades dels 60 i els 70. Va ser l'any 1985.

En l'actualitat Nantes compta amb tres línies, 83 estacions i 43 quilòmetres de xarxa. El mapa, de colors parxís, fa un mínim esforç per simplificar la realitat, però encara conté un excés de línies trencades. El miro i no puc evitar pensar en el metro de Paris. 

La línia groga correspon a una cosa que es diu "busway", el que no deixa de ser un autobús de gamma alta. Els francesos amb els seus anglicismes no tenen parió, només els superen els italians acomplexats.

divendres, 8 de febrer de 2019

Tres ciutats llombardes: Cremona (2)

Palazzo Trecchi
Continuem passejant per Cremona que, com gairebé totes les ciutats italianes, té bells edificis històrics per donar i per vendre. Com podeu comprovar, s'estila el color vermell en la pell de palaus i esglésies.

Palazzo Cittanova
Chiesa di San Luca
A Cremona entrarem en contacte per primer cop amb una especialitat culinària de la Itàlia septentrional: la "mostarda". La nostra mostassa, la salsa cremosa que posem a les salsitxes de Frankfurt, en italià es diu "senape". La "mostarda" també conté llavors de la planta de la mostassa, però les combina amb fruita confitada o codonyat. El resultat, lleugerament emparentat amb el "chutney", és ideal per combinar-lo amb carns fredes o formatges. Tot un descobriment.


dijous, 7 de febrer de 2019

L’hidra invisible


El principal reclam amb el que et venen «Sabrina» de Nick Drnaso (acabada d’editar en castellà per Salamandra) és el fet de ser la primera novel·la gràfica nominada pel prestigiós premi literari Booker Prize. No em posaré a discutir sobre qüestions taxonòmiques en referència a la pertinència d’aquest guardó; però sí que us puc assegurar que l’obra funciona perfectament com a literatura.

Una dona jove anomenada Sabrina ha desaparegut a Chicago. Pocs dies després és trobada morta al costat del seu assassí (que s’ha suïcidat). El llibre explora com aquests fets afecten les vides de persones relacionades directament (o no) amb la víctima: la germana, el nòvio, o un amic d’infantesa d’aquest, que treballa en una base militar mig secreta.

Aviat intervindran les xarxes socials per immiscir-se en aquestes vides i alterar-les fins a un punt impropi del que es reserva a uns perfectes desconeguts. Sorgiran les teories conspiradores, els judicis taxatius, l’insult descarat i (ai!) les «fake news». Els protagonistes se sentiran impotents davant d’una marabunta anònima i embogida d’indígenes d’internet que només tenen dos objectius al cap: mostrar-se davant del món amb la imatge més afavoridora possible i consolidar la identitat pròpia mitjançant l’assetjament de la competència.

He de confessar que el panorama que perfila «Sabrina», farcit de multituds injustament indignades, mal informades, i furibundes, m’ha fet una certa por. L’he associat, no sé perquè, amb «The Lottery» de Shirley Jackson. Coses dels horrors interioritzats.

Si he de posar alguna pega, seria que el disseny gràfic dels personatges podria imaginar-me’l perfectible. Però el ritme implacable de les vinyetes, el geni d’algunes solucions visuals, i sobretot aquestes tonalitats pastel, somortes, opressives i alienadores, només les puc considerar un encert.

Situeu «Sabrina» al nivell més alt de la novel·la gràfica contemporània, ben a prop de «Persepolis», «Maus» o «Fun Home», totes tan diferents, totes tan aclaparadores. Una experiència aterridora i també inoblidable.

dimecres, 6 de febrer de 2019

Tres ciutats llombardes: Cremona (1)


Desembarques a Cremona a mig matí de desembre. Una boira espessa penja sobre la ciutat i el camí des de l'estació del tren es resisteix a revelar l'arquitectura que ens envolta. A les places del centre hi ha mercat i fins i tot mercadillo, transaccions ancestrals que no han canviat d'emplaçament durant segles. Lentament el sol va cremant la boira i dalt del cel apunta l'esvelt "Torrazzo", el segon campanar històric més alt d'Itàlia (112,12 metres). El van alçar entre 1230 i 1309 en estil romànic-gòtic i encara que no fos tan alt, ens continuaria semblant magnífic.


El Duomo annex té orígens romànics, però posteriorment hi han potinejat des dels gòtics fins els barrocs (i no estic parlant de bandes de música moderna). El nom oficial és Cattedrale di santa Maria Assunta i no em negareu que la façana és espectacular, encara que les floristes no hagin acabat de recollir les seves parades.

 
A les portes hi ha columnes i lleons. Les columnes i els lleons són hostes habituals de les esglésies italianes. En el cas dels lleons diria que no formen part de la fauna autòctona, però afegeixen un efecte dramàtic difícil de superar.


Les pintures interiors de la catedral són tan bones, que el conjunt és conegut impopularment com "la Capella Sixtina de la Planura Padana". El seu artífex principal és Giovanni Antonio de Sacchis, "il Pordenone" pels amics. Tots els frescos de la contra-façana m'han semblat "importants" de la millor manera possible.


Lamento que la monumental crucifixió em passés per alt. Podria ser que estiguéssim mirant parets diferents amb les mateixes intencions.



dimarts, 5 de febrer de 2019

Crims silvestres

«Ozark», sèrie de Netflix creada per Bill Dubuque i Mark Williams, sembla una hereva espúria de «Breaking Bad» pel seu retrat d’una família aparentment «normal» que es troba immergida de sobte a l’altre costat de la llei. En aquest cas els Byrde de Chicago —pare, mare i parella d’adolescents— es veuen obligats a emigrar a una contrada feréstega (i turística) de Missouri després que un pla de blanqueig de diners s’en va en orris. A Osage Beach, a la regió dels Ozarks, hauran de continuar blanquejant diners a gran escala pel mateix càrtel mexicà, mentre aniran familiaritzant-se amb la fauna de malfactors locals. A diferència dels White d’Albuquerque, els Byrde dels Ozark s’impliquen tots solidàriament en les seves derives criminals, cosa que sempre dona joc.
L’entorn d’«Ozark», amb la seva barreja de marc natural incomparable, explotació turística, i misèria camperola (altrament dita «white thrash») també imprimeix caràcter. Com ho fa una trama amb alguns excessos, que convida a suspendre sovint la credibilitat, però que és innegablement sorprenent i ple de personatges complexos i originals.

La sèrie compta a més amb actors potents de primer nivell. Jason Bateman, que interpreta el pater-familias, ha figurat a totes les travesses de guardonats des del dia de l’estrena, i algun premi ha recollit. Laura Linney, que fa de mare, no ha tingut tanta sort, però està també magnífica. Com ho està la rossa Julia Garner, jove furiosa, força de la natura atrapada entre la innocència i la malícia.

Peter Mullan ja s’ha especialitzat en els papers de «narco» rural i amb Lisa Emery, que fa de la seva esposa, formen una de les parelles més desconcertants de la televisió actual. Inusitats són també aquests dos agents del FBI, gais i ex-amants, o el malalt terminal i nudista que habita el soterrani dels Byrde i l’interpreta el veterà Harris Yulin. Janet McTeer fa d’advocada del càrtel, freda i despietada, però amb tots els problemes propis d’una mare de família en funcions.

«Ozark» compta de moment amb dues temporades de deu capítols cadascuna. Un drama criminal amb girs sorprenents, bons actors i millors personatges, especialment els femenins. Les vistes dels llacs són precioses (gràcies a déu que s’han inventat els «drones»).

dilluns, 4 de febrer de 2019

Vol transoceànic


Marta Rojals, esdevinguda immensament popular gràcies a un debut enlluernador —«Primavera, estiu, etcètera» (2011)—, que amb «L’altra» (2014) va acabar confirmant; s’atreveix ara, a «El cel no és per a tothom», amb un format de talla gran, d’aquells que no són aptes per a tots els estómacs ni tots els cervells, una novel·la de pràcticament 600 pàgines. Si abans l’Èlia i l’Anna foren les protagonistes i el marc temporal es va limitar a dies o mesos, ara —com si es tractés d’una superproducció de Hollywood— disposarem de tres actors principals i quaranta anys d’història familiar, que abasten des de finals de la dècada dels setanta fins al principi de la crisi del 2007.

Rojals retorna a l’entorn rural del seu primer llibre, encara que ara se situa a prop de l’àrea metropolitana barcelonina (potser el Penedès), per explicar la història d’unes bessones, Eva i Sara, antitètiques i enemistades. I la del seu germà petit Pep, que probablement hauria preferit no haver d’exercir d’àrbitre constant entre elles dues. «El cel no és per a tothom» es centra bàsicament en les forces internes que articulen el funcionament de les famílies, en les seves aliances i els seus enfrontaments, en els secrets i les mentides. Amb la rivalitat entre les dues germanes, Rojals il·lustra el conflicte que pateixen les dones del present per conciliar la carrera professional amb la creació d’una família pròpia; hi proposa dues solucions ben diferents, que lliga amb la poc subtil metàfora de l’aeronàutica i les ganes de volar.

La novel·la està estructurada en dues línies narratives paral·leles. En el present (situat l’any 2007), una crisi provocada per l’Ona, la filla de l’Eva, propicia una trobada de cap de setmana entre els tres germans, després d’anys d’allunyament voluntari de les bessones. La descripció d’aquest tens encontre s’alterna amb diverses escenes del passat que van explicant la biografia familiar i de mica en mica van il·luminant les reaccions i els capteniments del present. Aquesta construcció requereix un control ferreny dels girs de la trama, per aconseguir que les revelacions sorprenents es distribueixin al llarg de les pàgines, sense aixecar la llebre abans d’hora. Com que de l’elusiva Rojals una de les poques coses que coneixem és la seva professió, és inevitable trobar aquesta novel·la marcada per la seva arquitectura i d’una meticulositat digna del càlcul d’estructures. El nivell de precisió (i de prolixitat) amb el que s’especifiquen detalls sobre gestió del patrimoni cultural, requisits de les escoles de vol, història de l’aviació espanyola, o el funcionament de les corrupcions municipals, supera les exigències de la majoria de lectors distrets. I no és menys precisa, quan lliga cada escena del passat amb el seu context històric i amb els mems que li pertoquessin (siguin les cigarretes «Bisonte», els pastissets «Pantera Rosa» o les cançons de Perales). Em jugo un pèsol que darrera d’aquesta obra, en el seu taller, hi ha un full d’Excel a punt de ser descobert.

Rojals continua brillant en el control dels diversos nivells del llenguatge. Si bé quan empra la tercera persona omniscient mostra un català precís, creatiu i gens embafador, en els diàlegs (i en l’estil personal indirecte) es permet tota mena de llicències (barbarismes, girs dialectals, col·loquialismes, alternança de llengües en una mateixa frase…) Fins i tot farà de la correcció lingüística un dels motius de la novel·la, quan pel fet que la Sara passi la major part del temps en un entorn de parla castellana, l’Eva es vegi obligada a exterioritzar el filòleg aficionat que tots els catalans duem dins del cor. No m’estranya que la novel·lista es negui a que les seves obres siguin traduïdes: estan íntimament lligades a les penes i treballs de la llengua en la que foren escrites i, per tant, són intraduïbles.

Malauradament, la mecànica uniforme del llibre, aquestes escenes de banalitat quotidiana (tan perfectament descrita) on de tant en tant s’hi introdueix un bit d’informació pertinent, però que molt sovint són del tot prescindibles, acaben fent la lectura molt feixuga (especialment en tot allò que es refereix a la trobada dels tres germans en «el present», que sona artificialment allargassat). I, de forma inusitada a l’univers Rojals, s’introdueix un factor inesperat de sensacionalisme melodramàtic propi dels serials de migdiada a TV3. A «El cel no és per a tothom» trobareu drogoaddicció, VIH, fills secrets, corrupció municipal, traïcions familiars, malalties congènites, prostitució, presó, misèria, animadversions exacerbades, i dues parelles de bessons que practiquen l’adulteri endogàmic. Excessiu fins i tot per a un dickensià convençut com ho és servidor.

L’ambició fa de mal criticar —per no errar-la no hi ha res millor que quedar-se quiet a casa i per això mateix ens agraden els agosarats—; però aquest llibre no acaba de funcionar en molts aspectes i m'ha costat un mes acabar-lo. Com que Marta Rojals és una escriptora dotada i molt intel·ligent, només li desitjo que superi aquest entrebanc i que apunti millor al seu proper capítol de les obres completes. La penso continuar llegint; potser és que el cel no era per a mi.

dissabte, 2 de febrer de 2019

Un món de metros: Nanning

Nanning és una ciutat del sud de la Xina de gairebé 3 milions d'habitants. Disposen de metro des del 2016 i ja compten amb dues línies, 41 estacions i 53 quilòmetres de xarxa. Com que són xinesos i van a preu fet, pel 2022 pensen tenir 4 línies més en funcionament, amb 64 estacions afegides.

De moment el mapa els hi ha quedat ben senzill, tot i que no s'explica perquè no traçaven una creu i evitaven aquests revolts innecessaris. El detall més curiós és que les línies verda i vermella semblen compartir un mateix tram de vies entre les dues estacions centrals.