dimecres, 13 de novembre de 2019

Un demiürg de l’estraperlo


Adrià Pujol Cruells ens tenia molt ben acostumats amb els seus llibres d’antropologia «freestyle» sobre l’Empordà («La carpeta és blava», «Guia sentimental de l’Empordanet») o la ciutat de Barcelona («Picadura de Barcelona», «Els barcelonins»), compendis anàrquics de tradició i modernitat, de vinyetes narratives, instantànies de dietari i salpebrada d’estirabots. Fa poc s’ha estrenat en el camp de la novel·la amb «Míster Folch» (Empúries, setembre de 2019) tot demostrant que no ha perdut ni gota de la seva santa voluntat d’escriure el que li dóna la gana. Conseqüent amb aquesta actitud d’autarquia textual, Pujol Cruells fa que el narrador del llibre sigui el propi Déu, un déu gens omnipotent però, fal·lible, decandit, i a la recerca desesperada d’un successor viable. ¿Serà aquest hereu per ventura Míster Folch, fill bastard de la portera i del senyoret del principal, nascut en una escala del passeig de Gràcia el Nadal de 1942?

Entre el fulletó i la crònica de la postguerra barcelonina, però molt lluny de les trampes habituals de la novel·la històrica, «Míster Folch» recorre episodis i personatges coneguts —la vaga dels tramvies, el Congrés Eucarístic, les visites del Caudillo, el comissari Creix i els seus foscos dominis de Via Laietana, el gimnasta Joaquim Blume, l’alcalde Porcioles, el contraalmirall Baturone Colombo…— i els barreja amb una història familiar i picaresca explicada de forma poc convencional (tan poc convencional, que no sé si alguns anacronismes, com l’aparició de Sir Tim O’theo, són voluntaris).
     La guerra va esmicolar el mirall entelat de la veritat i després cada bocí en reflectia tan sols una petita part.
     La veritat, dic.
    Aquell homenet amb uniforme i bigoti i amb veueta de flautí se sap que va fer esbudellar un grapat d’homes i dones. Va condemnar una gentada a la fosca dels llavis constrets. Nul·la possibilitat de caplleuta. Se sap que va ser un dictador. Va ser, en qualsevol cas, un personatge molt treballat. Es podria dir que Franco seguia el mètode Stanislavski. S’hi va ficar tant, en el paper, que va acabar sent un fantotxe de pedra picada.
    Quin tros d’histrió.
Quan en una novel·la predomina l’aire de l’arbitrarietat, tot el que hi succeeix acaba esdevenint una mica indiferent: passa això com podria passar una altra cosa i sol concloure quan l’autor es cansa d’enfilar incidències. Dit això, «Míster Folch» no deixa de ser una obra sorprenent, com no n’he llegit cap altra, i amb prou al·licients expressius escampats per la seva deriva com per justificar-ne l’aventura.
     A Còrsega viuran arran de mar, en una caseta de pescadors comprada per quatre rals. El músic amenitzarà les estones mortes amb l’arquet, ha traginat un violí. La torna del temps la passaran manxant-se, o poetitzant els arrandous. Acabats els cèntims, elles cosiran camises que després vendran als primers turistes italians i francesos. També faran collarets amb orelles de mar. Ell esgarraparà quatre cacauets tocant l’ukelele a les terrasses dels primers bars i discoteques de la costa. De nit miraran el cel, bocamuts i entortolligats.
     No ho dic perquè sí, potser se’ls hauria d’adjudicar la maternitat de l’incipient moviment hippie a Europa.
     Ara, però, passo de llarg.
     La digressió, quin gran invent.
     És la sal de la tertúlia.
     I la xacra de màsters i cursets.

dilluns, 11 de novembre de 2019

Delícies neoliberals

Amb 83 anys a l'esquena Ken Loach deu ser un dels darrers directors que encara s'ocupa de fer cinema social per a una societat que va enfonsant-se ràpidament en la misèria mentre nega la lluita de classes. Juntament amb el seu col·laborador habitual Paul Laverty presenta ara "Sorry We Missed You", acerba diatriba contra l'economia de mercat.

Els Turner són una família de classe obrera de Newcastle que es troben endeutats des de la crisi de 2008. La mare Abby (Debbie Honeywood), que es dedica a l'assistència domiciliària de gent gran i malalts, s'ha de vendre el vehicle propi per tal que el seu marit Ricky (Kris Hitchen) pugui comprar una camioneta, imprescindible per la seva nova feina de repartidor. El nou treball, que teòricament és una garantia d'independència, representa en realitat la indefensió davant de qualsevol contratemps, ja que l'obrer esdevé el responsable últim de tot el que pugui anar malament. I per descomptat aviat tot comença a anar malament i els Turner se'n ressenten tan econòmicament com en les relacions dins de la família.

Loach continua treballant amb actors desconeguts, que ho fan molt bé i aporten dosi doble d'autenticitat, i en la seva aparent senzillesa tècnica hi rau una eficàcia inapel·lable. Potser posat a trobar-hi alguna pega, el guió abusa una mica en l'acumulació de desgràcies; però tot sigui a fi de bé, no fos cas que ens adormíssim amb tanta falta de solidaritat i tanta estratègia d'enfrontar entre si els membres de la classe obrera.

"Sorry We Missed You", cinema més necessari que mai amb unes maneres (em temo) que cada vegada atreuen menys els espectadors.

dissabte, 9 de novembre de 2019

Un món de metros: Chongjin

Una veritable primícia: un tramvia de Corea del Nord. Chongjin té 627.000 habitants i l'únic tram després del de Pyongyang (del qual han heretat els vagons). Inaugurat el 1999, té una llargada de 13 quilòmetres en la seva via única. Les ampliacions projectades s'han vist frustrades per la manca de pressupost. El seu funcionament és erràtic, donades les freqüents irregularitats del subministrament elèctric. En consonància al proverbial secretisme del país el seu mapa (línies negres) no podria ser més vague. Ni les parades s'han molestat a indicar!

divendres, 8 de novembre de 2019

Senectut, diví tresor

Vist com va anar de bé la primera temporada de «The Kominsky Method», no és d’estranyar que els seus artífexs hagin optat per produir-ne una segona sense grans novetats. L’estranya parella formada pel vell actor Sandy Kominsky (Michael Douglas) i el seu amic i representant Norman Newlander (Alan Arkin) continua funcionant a la perfecció, tots dos decidits a no jubilar-se, encara que els handicaps de la vellesa hi són cada dia més presents. Els vuit capítols de vora mitja hora són una combinació perfecta d’emoció i humor sense necessitat de caure en les astracanades de «Grace and Frankie» i sense por a abordar qüestions serioses com la demència, la viudetat o el càncer.

Amb aquest vulnerable paper Michael Douglas aconsegueix redimir-se d’una carrera interpretativa més aviat mediocre, mentre que Alan Arkin està sempre deliciosament acerb. S’incorporen com a personatges més o menys fixos Paul Reuben, com a amistançat provecte de la filla de Sandy, i Jane Seymour, que està envellint meravellosament bé. Kathleen Turner intervé breument com a ex-dona de Sandy en un clar homenatge a les tres pel·lícules que coprotagonitzà amb Douglas a la dècada dels 80. I hi surt l’Alison Janney fent d’ella mateixa, el que sempre és un regal.

«The Kominsky Method» no deixa de ser una «sitcom» lleugera amb un plus de tendresa, gens disposada a cremar cap motllo. S’ha de ser de molt mala jeia per no gaudir-ne. I, per descomptat, no és imprescindible pertànyer a la tercera edat.

dijous, 7 de novembre de 2019

Amors i altres diversions


Un any després del festival lector que va significar «La uruguaya», no podia passar per alt «Breves amores eternos», el recent recull de contes de Pedro Mairal (Destino, octubre de 2019), per mirar de renovar els meus vots de confiança. El llibre es divideix en dues parts, la primera més curta «Breves amores eternos» conté onze relats de temàtica amorosa, mentre que «Hoy temprano» està constituïda per dotze contes sobre assumptes molt diversos. Poques coses unifiquen la col·lecció com no sigui la lleugeresa, l’humor i el registre col·loquial tan propis de l’autor.

Com sol passar en tots els reculls contístics, el lector trobarà peces per a tots els gustos i cadascú es quedarà amb una selecció de favorits. Si he de parlar per mi, us diré que «Amor en Colonia», la crònica d’una desastrosa jornada adulterina a l’altra riba del Río de la Plata (ecos de «La uruguaya»?), m’ha semblat una obra mestra. I també ho és «El viaje de la profesora Bellini» en el qual una vella mestra fa una xerrada sobre les seves somiades vacances a Grècia.

Altres contes que romanen a la memòria. «La fuerza», sobre un jove que s’enamora d’una culturista romanesa. «Hoy temprano», el trajecte a la casa de camp familiar, repetit a través dels anys i l’espai com una sola experiència continua. «El hipnotizador personal» explora la curiosa idea de contractar un hipnotitzador que ens ajudi a evitar els «temps morts» que s’esdevenen a les nostres vides. «El guardián de la giganta» sobre la inquietant visita a una prostituta gegantina. «Los héroes», conte negríssim sobre els supervivents a un accident d’autocar… «Cuadros» és la inevitable broma sobre Borges que tot argentí ha d’abordar un dia o un altre.

Força recomanable.

dimecres, 6 de novembre de 2019

Escenes d’un matrimoni en fals

Tom i Louise, matrimoni en crisi per motius que es descobriran al primer capítol de la sèrie, han convertit en costum prendre una copa plegats abans d'entrar a la sessió setmanal de teràpia conjugal. Les seves successives converses constitueixen l'espinada de "State of the Union", programa de Sundance TV que es pot veure a través de HBO.

Els seus ingredients són impecables: guió de Nick Hornby, direcció de Stephen Frears, música de Roger Eno i protagonisme dels atractius i solvents Rosamund Pike i Chris O'Dowd. Les limitacions de l'escenari i la situació únics es resolen amb l'enginy del guió i la durada de cada episodi, que sempre gira al voltant dels deu minuts. No és gaire profunda, però és distreta i passa com un sospir. Quasi costa més no mirar-la.

dimarts, 5 de novembre de 2019

Els altres límits


«Lectura fácil» de Cristina Morales és el llibre del moment: un any després de rebre el Premio Herralde de Novela 2018 se li ha concedit el Premio Nacional de Narrativa 2019. Ran d’unes declaracions literalment incendiaries de l’autora, la novel·la rep condemnes de crítics literaris tan reputats com són Alberto Rivera o Isabel Celaá, amb l’efecte previsible d’incrementar l’interès del públic lector (un interès que sospito ja rutllava des de feia setmanes). A hores d’ara m’informen que a les biblioteques públiques de Barcelona i Madrid hi ha llistes d’espera de cinc mesos per poder-la llegir, mentre que les impremtes treuen fum per completar una nova edició. El cert és que «Lectura fácil» no necessita cap escàndol per fer-se llegir, ja que li sobren els motius, tant literaris com dels altres.

Àngels, Nati, Marga i Patri són quatre dones emparentades i diagnosticades amb diversos graus de discapacitat intel·lectual. Originàries d’algun punt de l’interior de la península, han acabat vivint en un pis tutelat a la Barcelona d’ara mateix, on han de lluitar per obrir-se pas en una societat que els hi concedeix només un benintencionat però controlat i estricte marge d’actuació. La novel·la dóna veu a les seves protagonistes i elabora un discurs revulsiu i feminista que ataca tant l’heteropatriarcat, com el paternalisme de les ajudes socials, les falses disfresses de la modernitat «alternativa» i la imatge d’una esquerra deutora de l’statu quo.

«Lectura fácil» és la suma de textos heterogenis que configuren un ric mosaic d’idees radicals lliurades sota l’aparença d’actes de l’assemblea d’un ateneu llibertari, de declaracions davant d’un jutjat que pretén esterilitzar una de les protagonistes, de fanzines contra el neoliberalisme, d’escenes de sexe molt explícit entre cossos poc normatius o de confessió autobiogràfica en format de Lectura Fàcil…

RUDI significa Residencia Urbana
para discapacitados Intelectuales.
No se dice «me encerraron en la RUDI»
ni «me ingresaron en la RUDI».
Se dice «me institucionalizaron»,
y diciendo eso ya no hace falta decir RUDI.

Antes no estaba institucionalizada en una RUDI.
Estaba institucionalizada en una CRUDI.
CRUDI significa Centro Rural
para Discapacitados Intelectuales.
Ese estaba cerca de Arcuelamora.
Arcuelamora es mi pueblo.

Me institucionalizaron ahí
porque cuando murió mi madre
se quedó la casa el banco.
Mi madre tenía un usufructo vitalicio sobre la casa.
Usufructo vitalicio significa que tú y tus hijos
podéis vivir en un sitio hasta que os morís.
El mismo año, el mismo banco
se quedó con el club Los Maderos.
Las prostitutas no tenían usufructo vitalicio.

Cristina Morales aconsegueix un retrat tan respectuós com veraç d’aquestes quatre dones singulars, el que no deixa de ser un miracle, atesa la inflamabilitat de la matèria narrada. Ho fa a més amb considerables dosis d’humor i una incorrecció política que aquest cop no és sinònim de reaccionarisme i que probablement ofendrà tot déu. Aquí no escapa ningú de la sàtira, Morales carrega (de vegades amb nom i cognoms) contra dretes i esquerres, contra mossos i policies, contra «mansplainers», colauistes, independentistes i comuns; fins i tot, encara que de forma més benvolent, es burla dels «okupes» antisistema.

Corren pocs llibres com aquest «Lectura fácil», ofensiu, hilarant, conscienciador de realitats que tenim aquí mateix. Necessari, si és que hi ha llibres necessaris, que jo ja no sé.

diumenge, 3 de novembre de 2019

Sepultura viva

S'ha volgut vendre "La trinchera infinita" de Jose Mari Goenaga, Jon Garaño i Aitor Arregi com la primera incursió en la nostra cinematografia a la qüestió dels "talps", les persones que van viure anys ocultes a casa seva per la por de les conseqüències que podien patir per la seva actuació durant la Guerra Civil Espanyola. Això no és ben bé així, però la memòria del present és de curt abast, i per tant és fàcil que s'oblidin títols anteriors, dramàtics com "El hombre oculto" (1970) d'Alfonso Ungría o tragicòmics com "Mambrú se fue a la guerra" (1986) de Fernando Fernán Gómez.

Tot deixant de banda les pretensions d'originalitat, és "La trinchera infinita" una aportació valuosa, confeccionada amb la mateixa exquisidesa pròpia dels directors de "Loreak" i "Handia". Aquest cop els directors bascos s'allunyen del seu paisatge natal i viatgen fins a l'Andalusia de l'any 1936. Higinio (Antonio de la Torre), tot tement les represàlies del bàndol contrari en els primers dies de la contesa, s'oculta en un amagatall creat expressament a casa seva. Allà viurà, protegit per la seva muller (Belén Cuesta) i sense tornar a trepitjar el carrer durant els propers trenta-tres anys.

Malgrat ser una pel·lícula de relat i localització gairebé únics i d'una llustrosa durada que s'acosta a les dues hores i mitja, la història passa força bé gràcies a un modèlic guió de Luiso Bermejo i José Mari Goenaga i una imaginativa direcció que busca sempre noves maneres de mostrar la claustrofòbica situació. És necessari esmentar també la delicada fotografia de Javier Agirre en continu contrast de clarobscurs, així com el detallisme visual que lliga els objectes a l'avanç del temps.

I és clar, "La trinchera infinita" no seria res sense els seus formidables protagonistes. D'Antonio de la Torre ja en coneixíem les excel·lències i aquí és Belén Cuesta la que sorprèn en un paper dramàtic poc habitual en ella. Menció especial també per a Emilio Palacios, jove actor desconegut, que resol molt bé el difícil paper del fill.

Un film contemplatiu, amb poca acció, però que recompensa l'espectador atent. Vivament recomanable.

dissabte, 2 de novembre de 2019

Un món de metros: Chiba


Chiba, ciutat de 6 milions d'habitants propera a Tòquio, no té metro però sí monorail des de 1988. Dues línies, 18 estacions i 15 quilòmetres de recorregut. Els presento dos mapes de la xarxa que semblen diferents però que en el fons diuen pràcticament el mateix. El de dalt és més convencional, tot i que fa que les dues línies comparteixin tres estacions. El de sota pinta les dues línies com entitats separades, encara que les dues tinguin el mateix color. Sis milions de persones han d'anar molt apretats en aquests vehicles.