dilluns, 30 de novembre de 2020

Tot té arreglo


«Emma», la novel·la més llarga de Jane Austen, és també una de les més subtilment divertides. La «bella, llesta i rica» Emma Woodhouse, a falta de problemes personals, té com a principal ocupació dirigir la vida de tots els que l’envolten, convençuda que només ella té una visió correcta de tot plegat. Com una mena de «coach» «avant la lettre». És fàcil endevinar que al final en sortirà escarmentada, tot descobrint que ho ignora tot de tothom, començant per ella mateixa.


En un món on abunden les adaptacions d’Austen (i on «Emma» va particularment ben servida) no sorprendrà l’estrena d’una nova versió d’«Emma», com aquesta «Emma.» de la fotògrafa i directora de vídeos musicals Autumn de Wilde. Fixeu-vos en el punt al final del títol («period» en anglès), per què el posen?, perquè es tracta d’una «period piece», una «peça d’època». L’acudit us pot semblar una mica beneit, però indica prou bé l’esperit juganer amb el que s’ha abordat el projecte.


Plantejada amb un ritme viu gairebé de comèdia musical, amb un moviment d’actors que insinuen una coreografia, vestuari un punt exagerat i tonalitats grogues i rosades, aquesta «Emma.» bé podria ser una mirada a l’època napoleònica amb el punt de vista de Wes Anderson, però amb un plus d’humanitat. Anya Taylor-Joy, que ja ens va fascinar a «Gambit de dama», és una Emma perfecta, tan decididament intrusiva, com carregada de recances posteriors. No és un personatge simpàtic, però té prou calat per no ser abandonada per l’espectador.


D’entre l’extens repartiment caldrà destacar Mia Goth, la infortunada mereixedora de totes les atencions caritatives de la protagonista, i Miranda Hart, la xerraire i benintencionada Miss Bates, que protagonitza l’escena més bonica de la pel·lícula. Però, en realitat tots estan molt bé, tant els veterans (Bill Nighy, Rupert Graves) com els joves actors que coneixem de papers televisius: Josh O’Connor (el príncep Carles de «The Crown»), Gemma Whelan («Game of Thrones»), Tanya Reynolds («Sex Education») o Connor Swindells («Sex Education»). No deixa d’admirar-me com, després d’haver-los vist en papers contemporanis, es desempalleguen tan bé en robes d’època.


En resum, una bona adaptació d’Austen amb un petit toc de bogeria, però sense caure en l’anacronisme. Dues hores de somriure garantit.


 

diumenge, 29 de novembre de 2020

A la recerca de l’inefable (i 2)


La versió més recent del «Snark» és d’octubre de 2020, també conté el text original, es titula «La cacera del Sauró», i l’ha realitzat Miquel Àngel Llauger per adesiara editorial. En un pròleg propi [aquí sí que s’ha traduït el prefaci i una «salutació pasqual» del mateix Carroll] Llauger explica el neologisme del títol com un exemple de paraula-maletí carrolliana. Si a l’original «snail» (o «snake») i «shark» s’hibridaven en la forma «Snark», en la versió catalana: «El meu «Sauró» intenta reproduir un joc semblant, amb un «saur-» de ressonàncies reptilianes i un «-auró» que evoca el peix més carnisser».


El recurs a les paraules-maletí s’utilitza diverses vegades al llarg del poema i tots dos traductors l’empren conseqüentment en català. Viana crea «imutació» com a resultat de creuar «imitació» i «mutació», o «burlerut», a partir de «saberut» i «burleta». Llauger inventa «febriüt» com a fill bastard de «febrós» i «rabiüt», o «misèril», barreja de «miserable» i «dèbil». El que queda més enllà de la capacitat de qualsevol traductor és mantenir la inicial «B» que exhibeixen els deus protagonistes del poema: Bellman, Boots, Bonnet-maker, Barrister, Broker, Billiard-maker, Banker, Beaver, Baker i Butcher. Per cert, Llauger anomena les diverses parts del poema, els «fits», senzillament com a «cants».


En referència al format de les estrofes del poema, el traductor escriu: «Jo he optat per combinar dos versos masculins [acabats en paraula aguda] (el primer i el darrer de cada estrofa), que rimen entre ells, amb dos versos femenins [acabats en paraula plana] sense rima (el segon i el tercer). És un esquema que conserva bona part de la rigidesa de l’original (inseparable, com he dit, del seu efecte literari) però que afluixa una mica la cotilla, cosa que em permet un seguiment proper de la literalitat del que conta Carroll.» O sigui que hi ha un cert sacrifici de la forma en benefici del contingut, tot i que a l’hora de la veritat no es percep gran diferència en aquest sentit amb la versió de Viana. En definitiva, les dues són recomanables, i ja és qüestió de gust preferir-ne una o l’altra. Compareu, per exemple, una de les estrofes més populars del poema, la que es repeteix quatre vegades a la manera d’una tornada:


You may seek it with thimbles —and seek it with care;

You may hunt it with forks and hope;

You may threaten its life with a railway share;

You may charm it with smiles and soap—


Viana:

Busqueu-lo amb didals —no podeu badar gens;

acaceu-lo amb confiança i forquetes;

amenaceu-lo amb una Acció dels Trens;

encanteu-lo amb sabó i rialletes—


Llauger:

Pots cercar-lo amb didals…, però amb precaució;

o pots caçar-lo usant forquilles i esperança,

o amenaçar amb matar-lo amb bons ferroviaris,

o usar per encisar-lo somriures i sabó…


Vegem ara el portentós final:


In the midst of the word he was trying to say,

In the midst of his laughter and glee,

He had softly and suddenly vanished away—

For the Snark was a Boojum, you see.


Viana:

Al bell mig d’aquell darrer mot, finalment,

al bell mig del seu riure, del seu frenesí,

s’havia esvanit suau i sobtadament—

pel fet que «era» el Merma un Empor, vet ací. 


Llauger:

Al bell mig d’aquell mot que volia finir,

al bell mig del seu riure i de la seva joia,

de cop s’havia fet fonedís, amb blanesa:

perquè el Sauró «era» un Bójum, qui ho havia de dir.


Les il·lustracions són les habituals de Henry Holiday, amb la particularitat que apareixen tant a la versió original com a la catalana, encarades i redundants. I un últim detall que no m’agrada gens d’aquesta edició: encara que Holiday dibuixés inicialment un retrat de l’ominós Boojum (o Bójum), Carroll va refusar que aparegués a la versió definitiva. El fet que ara s’inclogui a la versió d’adesiara incorporada al text crec que atempta a la integritat de l’obra. Si es volia publicar aquesta curiosa imatge, s’hauria d’haver fet en un apèndix apart, com se sol fer arreu. 

dissabte, 28 de novembre de 2020

A la recerca de l’inefable (1)

Una nova traducció de «The Hunting of the Snark» al català és un motiu immillorable per retornar a aquest poema èpic i absurd publicat el 1876 que és sens dubte l’obra més important de Lewis Carroll després de les dues novel·les sobre Alícia. Subtitulat «An Agony in 8 Fits», on els «fits» (atacs, síncopes) són les parts en les que es divideix la peça, el llibre descriu l’expedició que fan deu personatges a la recerca de l’elusiu Snark i les aventures passades o presents que els succeeixen a cadascun d’ells, fins que el Forner, tot creient haver descobert la seva presa, desapareix de sobte, «perquè el Snark era un Boojum, ja veus.»


La primera traducció catalana a la nostra disposició data de 1999 i la va publicar la lleidatana Pagès Editors (que encara la té en catàleg). La firma el valencià Amadeu Viana, qui ja ens havia regalat una bona versió d’«A través de l’espill» per a Quaderns Crema, i (sense posar en dubte la seva qualitat) cal reconèixer que es tracta d’una traducció ben particular. Només cal fixar-se en la coberta del llibre, on Amadeu Viana apareix com l’autor de «La caça del Merma», en igualtat de condicions tipogràfiques que Lewis Carroll i el seu «The Hunting of the Snark». En pàgines alternes el volum acara l’original amb la versió catalana, però el prefaci escrit per Viana no té res a veure amb el de Carroll. És aquí on explica perquè no considera el seu treball una traducció:

Tota obra és un pany. Has obert aquest pany no pas pensant que traduïes, perquè tenies present l’article 42 del Codi, «no se t’acudeixi traduir en versos de la teua llengua versos d’un poeta d’una altra», que va ser completat per tu mateix amb les següents paraules: «si construeixes una imitació pots fer versos en la teua llengua com els versos d’un poeta en una altra». De manera que es descartaven les objeccions i no calia donar cap més passa. Això no seria una traducció sinó una imitació. Amb això no fem pas anar el vaixell endarrera.

Dit això, que pot sonar un xic subversiu, a l’hora de la veritat, Viana no s’allunya gens ni de l’esperit ni de la lletra de Carroll. Si l’escriptor anglès fa estrofes amb rima ABAB (o alguna vegada amb rima interna entre la primera i la segona meitat del vers), el valencià crec que utilitza sempre la rima consonant ABAB. Els «fits» els anomena «crisis» i pel que fa a l’ús de la paraula «Merma» com a substitut del mot Snark ens diu al final del prefaci: «La gent preguntaran pel teu. D’on ve aquest Merma. Haurien d’anar a la plaça del Mercadal de Vic i seure-hi una estona, en un cafè. I aleshores continuar la conversa.» 


El Merma de Vic

L’edició està il·lustrada amb els dibuixos canònics de Henry Holiday, una combinació bastant inquietant d’esllanguiments prerafaelites i estirabots grotescos, que semblen prefigurar alguns gravats de Max Ernst. L’únic personatge que no apareix a cap il·lustració és Boots, mentre que al Snark només el veurem d’esquena a l’escena del somni del Banquer. En el text català, enlloc de repetir les il·lustracions de la part anglesa, figuren fotografies surrealistes de Carmela Llobet, on abunden les forquilles, les vies de tren i els caps de pollastre.

divendres, 27 de novembre de 2020

Escola desconcertada

Ben lluny dels mestres amb fusta de líder, capaços de desvetllar consciències i crear vocacions, lluny dels Merlins i les Societats de Poetes Morts, tenim a Netflix la danesa Rita que protagonitza la sèrie «Rita» sense cap voluntat modèlica, i només per això ja l’hauríem d’estimar una mica. Rita fa classes en un centre educatiu públic i bastant bucòlic als afores de Copenhaguen. Es tracta d’una institució que imparteix tant educació primària com secundària i la protagonista sembla tenir alumnes d’edats diverses i els fa classe una mica de tot el que no tingui a veure amb les ciències.


Rita està separada i és mare de tres fills que estan a les portes de la vida adulta (i que, tret del petit, aniran desapareixent així que avancin les temporades). És una dona independent i tossuda que de vegades sembla que vulgui sabotejar-se la carrera: és poc diplomàtica, beu i fuma, se’n va al llit amb el director, però també amb persones encara més comprometedores. És bona professional? Almenys ho intenta, habitualment amb alumnes problemàtics que el sistema educatiu no és capaç d’atendre com es mereixen.


El visionat de «Rita» produeix sensacions contraposades. Per una banda fa gràcia trobar un personatge sense pels a la llengua, que no suporta les collonades del sistema escolar, ni les postures progres que es limiten a la mera façana; però al mateix temps fa ràbia que es fiqui en embolics tan relliscosos i tan allunyats de la seva suposada vocació pedagògica. En tot cas, aporta frescor i el panorama d’un sistema educatiu que no és ni l’espanyol, ni l’americà d’Estats Units, fonts d’informació habituals de tota la televisió que veiem. 

dijous, 26 de novembre de 2020

La broma continua (2): pesos i mesures


Prossegueixo amb més observacions sobre la traducció de «La broma infinita», perquè les discrepàncies de tota mena són un veritable festival. Avui em centraré en qüestions d’unitats de mesura que es diria que no han de produir dificultats particulars de traducció. De vegades el que falla és simplement la magnitud i es confonen els metres amb els centímetres (apart que aquí hauria de ser «compleja», no «completa»):


The intricate Ocha-Kai is conducted 2.5 m. off the ground (p.988)

La completa ceremonia Ocha Kai es celebrada a dos centímetros y medio por encima del suelo (p.1100)


En el cas següent s’han convertit les polzades a centímetres:


Every Inch of Disney Leith (p.989)

Cada centímetro de Disney Leith (p.1100)


Curiosament, per a una novel·la escrita als Estats Units, el sistema que es referencia més sovint és el sistema mètric decimal, amb el que la conversió resulta encara més forçada:


the Thousand-Meter Stare. (p.76)

«la Mirada de Mil Yardas». (p.91)


I quan no es converteixen les unitats, es modifiquen les quantitats:


She had promised to get him a fifth of a kilogram of marijuana, 200 grams (p.18)

Le había prometido conseguirle poco menos de un cuarto de quilo de marihuana, unos 200 gramos (p.26)


Quin problema hi havia a indicar la cinquena part d’un quilo? En el següent exemple es canvia unitat i quantitat (recordeu que una unça correspon a 28,3 grams):


over an ounce a day (p.22)

50 gramos por día (p.31)


Probably about a fourth (p.152)

Probablemente menos de una cuarta parte (p.175)

«menos de una cuarta parte» no és el mateix que «alrededor de una cuarta parte». 


95 m.p.h. (p.159) es tradueix en poques línies com «150 kilómetros» i 130 (p.184). La primera conversió es la correcta.


somebody ten, even if you’re almost five-eleven, a possible pituitary freak (p.159)

alguien de diez, incluso aunque tengas casi once y seas un posible «freak» pituitario. (p.185)

«Ten» es refereix a l’edat, però «five-eleven» és altura (prop d’un metre vuitanta), per això el qualifiquen de «freak» glandular.


It’s a two-pint flask (p.161)

Es una petaca de un litro (p.186)

Les petaques són contenidors per dur a la butxaca, mai no tenen una capacitat d’un litre.


I, si l’altre dia es modificaven edats, ara es canvien dates (i, a més, de fets històrics com és la Prova de la Diagonal de Cantor):


and whose 1905-ish Diagonal Proof (p.994)

y cuya Prueba Diagonal de los años cincuenta (p.1107)

Com s’ha vist, continuem en mans d’irresponsables. 

dimecres, 25 de novembre de 2020

Una educació


«País barroc», el llibre més personal de Raül Garrigasait, té el seu origen en una sèrie d’articles apareguts mensualment a la revista L’Avenç. Centrats en experiències personals de l’autor, que ha entrat fa poc en la quarantena (la de l’edat, no la vírica), es podria prendre «grosso modo» com una crònica de la seva maduració durant els anys d’infantesa i joventut, allò que els alemanys anomenen «Bildungsroman», però sense la part fictícia del «Roman». Així passarem pel nen que recorda la vida llarga i insòlita de l’avi patern, per l’adolescent que forma part d’una banda inspirada en el roc californià dels 90, pel jove que estudia guitarra clàssica a Barcelona i després s’autoexilia a un racó d’Alemanya. I presents sempre, fins i tot en la distància, els seus orígens solsonins que són els que donen nom a aquest «País barroc».


M’imagino que el títol és en part una provocació, atès que als catalans ens agrada pensar que la nostra serà dipositària d’una estètica romànica de pedra picada o no serà. Aquest barroquisme del que ens parla Garrigasait, i del que s’han perdut tantes mostres per l’acció combinada de la fusta que les embolcallava i el foc de les revoltes i les guerres, té el seu centre vital en el Santuari del Miracle, del qual s’en rescaten uns rituals encara vàlida. L’escriptor mira d’establir ponts entre l’herència que ha rebut de la història i la lucidesa conscient del moment present per fer encaixar la tradició en una societat il·lustrada que sembla bandejar-la. No deixa d’esgarrifar veure que l’origen del Miracle fou una epidèmia de pesta bubònica, o sigui que no hi ha res de nou sota el sol. 

A missa gairebé no hi he tornat, amb una excepció òbvia: els funerals. Escric la paraula i no puc treure’m del cap l’ambient glacial dels tanatoris moderns. Els edificis despullats, rectilinis, netament funcionals, m’agraden prou, però em deprimeix la improvisació desemparada de les suposades cerimònies laiques, aquella necessitat impotent de trobar paraules sinceres i úniques per dir el fet més invariable i general de tots. Als funerals d’església sovint s’hi han d’aguantar sermons absurds, però almenys hi ha la garantia de les formes, de la reiteració impersonal. Avui em resulta impossible imaginar-me el meu funeral sense veure’l catòlic i a la catedral on he dit adéu als meus familiars. Ho veig com una manera d’unir-me als qui m’han precedit, en un gest definitiu de pietat que ens agermani en el no-res.

M’agrada l’estil precís i intel·ligent de Garrigasait, que potser alguns poden trobar massa intel·lectual. Els seus textos solen anar farcits d’informació, el que no impedeix que s’hi escoli de tant en tant la genuïna emoció. El llibret es tanca amb la reflexió d’un pare que contempla els fills que dormen; és una peça tan sensible com assenyada, una conclusió perfecta per aquest breu recull de tresors.

dimarts, 24 de novembre de 2020

El xou de Maggie i Diana


La quarta temporada de «The Crown» abasta el període que va de 1977 a 1990, bàsicament els anys en els quals Margaret Thatcher va ser la primera dona al capdavant del govern del Regne Unit. És una època sobre la que guardo records més o menys precisos i, per tant, els he pogut contrastar amb els fets que mostra la sèrie. És sabut que no podem esperar dels guions de Peter Morgan un relat fidedigne de les interioritats de la família reial britànica, tan curosa de la intimitat com ho són tots aquells que ostenten l’autoritat per la gràcia divina, però en aquesta ocasió sembla que la seva inventiva s’ha disparat més de l’habitual i ha provocat un seguit de reaccions adverses entre els amics de les veritats històriques.


Les grans protagonistes d’aquesta quarta temporada són Margaret Thatcher i la princesa Diana de Gales, dues figures tan rellevants, que tothom té una opinió al respecte. La sèrie les utilitza descaradament per contraposar-les a una família reial que no podria ser (oh sorpresa!) més classista i frígida. Els seus enfrontaments no podrien ser més eficaços dramàticament, però rebaixen el to general i l’aproximen perillosament als serials de sobretaula d’amor i luxe. Aquells capítols construïts a la perfecció amb una línia narrativa de ressons universals que trobàvem a les temporades anteriors han esdevingut aquí una acumulació desordenada d’anècdotes que conformen una trama informe però de llarg recorregut.


Encara que les interpretacions han sigut universalment lloades, les he trobat sovint massa basades en els tics més evidents del personatge —el parlar engolat de Thatcher (Gillian Anderson), el cap gràcilment inclinat de Diana (Emma Corrin), l’encongiment d’espatlles del príncep Carles (Josh O’Connor)—, fins al punt de distreure’m del que estic veient. M’estimo més la severitat preocupada de la reina (Olivia Colman), encara que la semblança física continuï sent problemàtica. Però potser la meva favorita és Helena Bonham Carter fent de princesa Margarida, cada dia millor actriu. De fet només té un capítol dedicat a les seves penes, però les seves intervencions arreu són sempre un model de precisió.


Amb totes les prevencions que vulgueu «The Crown» continua sent un espectacle immensament plaent, amb uns valors de producció incomparables i un nivell d’entreteniment difícil de trobar enlloc més. Ni una eventual caiguda en el «paparazzisme» de la premsa groga aconseguirà convertir la sèrie en un plaer culpab le. Sempre serà un orgull defensar-la. 




dilluns, 23 de novembre de 2020

Filmoteca forçosa (23)


Bottle Rocket (Wes Anderson, USA 1996 (Filmin))

Dos amics (Owen i Luke Wilson) fan de lladres aficionats amb resultats oblidables. El balbucejant debut d’Anderson ja revela les constants del seu estil. (6)


The Secret Agent (Alfred Hitchcock, Regne Unit 1936 (Filmin))

Una d’espies a Suïssa durant la Segona Guerra Mundial. John Gielguld és un protagonista inadequat, com ho és Robert Young d’antagonista, però pitjor encara és Peter Lorre fent de mexicà faldiller. Un Hitchcock clarament menor. (5)


Manhattan Murder Mistery (Woody Allen, USA 1993 (Filmin))

La seva última reunió amb Diane Keaton i un dels últims films d’Allen realment còmics. És també un misteri criminal de sèrie B i una faula sobre l’avorriment dins del matrimoni. Un bombonet. (8) 


Coneixent Astrid (Pernille Fischer Christensen, Suècia 2018 (Filmin))

Un episodi de joventut que va marcar la vida d’Astrid Lindgren anys abans de ser escriptora. Admirablement explicat i sense necessitat de forçar el drama. Molt interessant. (7)


Crooked House (Gilles Paquet-Brenner, Regne Unit 2017 (Filmin))

Adaptació d’una novel·la d’Agatha Christie, de les més estimades per l’autora. Com sol ser habitual, una ambientació luxosa i acurada més un repartiment amb grans noms —Glenn Close, Terence Stamp, Gillian Anderson, Christina Hendricks…— una mica desaprofitats. Confortable com un berenar a l’anglesa. (7) 


Sabotage (Alfred Hitchcock, Regne Unit 1936 (Filmin))

Basada en una novel·la de Joseph Conrad sobre un terrorista «avant la lettre». Plena de suspens i visualment molt potent. (8)




diumenge, 22 de novembre de 2020

Mestres antics


Ahora mi madre y yo susurramos las historias de la noche en los oídos de mi hijo. Aunque ya no soy aquella niña, escribo para que no se acaben los cuentos. Escribo porque no sé coser, ni hacer punto; nunca aprendí a bordar, pero me fascina la delicada urdimbre de las palabras. Cuento mis fantasías ovilladas con sueños y recuerdos. Me siento heredera de esas mujeres que desde siempre han tejido y destejido historias. Escribo para que no se rompa el viejo hilo de voz.

No passa sovint que un llibre que sigui un gran èxit de vendes, es pugui considerar també una obra de veritable qualitat literària; però això és precisament el que succeeix amb «El infinito en un junco» d’Irene Vallejo (Siruela, setembre de 2019), que va carregant alegrement edicions (21 de moment!) sobre les seves espatlles des del dia de la primera publicació. I que ho ha aconseguit a més, no per una potent campanya editorial, sinó pel vell procediment artesanal del boca-orella.


I això que el subtítol «La invención de los libros en el mundo antiguo» pot espantar una mica pel seu to de tractat especialitzat; però només cal gratar una mica per adonar-nos que del que parla el llibre és de les bases de la nostra civilització: dels mites primigenis entorn dels quals es van bastir les primeres societats, del naixement de la ficció com transmissora de coneixement, dels autors anònims que van «inventar» la literatura, i de què parlem exactament quan mencionem el nom d’Homer. També es toquen qüestions més pràctiques, com la invenció de l’escriptura, dels primers alfabets i de l’ordre alfabètic, dels diversos suports físics del llibre, de com era l’activitat lectora a l’antiguitat, de quin era el nivell d’alfabetització, de com es comercialitzaven els llibres i de com eren les biblioteques.


Tot això és d’interès primordial per a qualsevol que se senti mínimament atret per les qüestions culturals; però, a més, Irene Vallejo ho explica amb didàctica claredat, excel·lència literària i una grapa no tan fàcil de trobar que converteix qualsevol assumpte en una narració encisadora. Aquesta capacitat de suggestió i màgia, que ens retrotrau a les rondalles d’infantesa, és una virtut infreqüent que desarma totalment el lector. Jo ja vaig quedar rendit en el pròleg, quan expressa les seves inseguretats a l’hora d’escriure un nou llibre: «En el fondo, no es tan diferente de todas esas cosas que empezamos a hacer antes de saber hacerlas: hablar otro idioma, conducir, ser madre. Vivir.»


«El infinito en un junco» es divideix en dues parts. La primera, dedicada a Grècia, és bastant més extensa, perquè els grecs ho van inventar gairebé tot: llibres, biblioteques, gèneres literaris… La segona part, la de Roma, és necessàriament més breu, ja que en certa manera tot és un refregit de la civilització grega. Aquí Vallejo es perd una mica en digressions cap a vivències pròpies, que continuen sent interessants i ben escrites, però que queden una mica fora de lloc. En canvi mai queden fora de lloc els lligams que estableix l’autora entre la literatura antiga i referents contemporanis com «El senyor dels anells», Steven Spielberg o el western.


Com a prova definitiva de l’èxit del llibre cal ressenyar que n’existeix traducció catalana, fet que per a textos originals castellans és un mèrit raríssim. Personalment prefereixo reservar les traduccions pels idiomes que no controlo, però deixo això dit, perquè hi ha gent per a tot. No sé si ja ho he dit, però el llibre m’ha entusiasmat.

(…) más que un principio, Homero es un final. En realidad, es la punta de un iceberg sumergido casi por completo en el olvido. Cuando escribimos su nombre junto al de los escritores de la literatura universal, estamos mezclando dos universos incomparables. La «Ilíada» y la «Odisea» nacieron en otro mundo distinto del nuestro, en un tiempo anterior a la expansión de la escritura, cuando el lenguaje era efímero (gestos, aires, ecos). Una época de «aladas palabras», como las llama Homero, palabras que se llevaba el viento y solo la memoria podía retener.

divendres, 20 de novembre de 2020

Dues històries de dues ciutats


He aprofitat que Club Editor publica la traducció de Núria Sales de «Història de dues ciutats» de Charles Dickens per revisar-ne les dues versions cinematogràfiques que es poden trobar a Filmin. És aquesta una de les novel·les més populars de l’autor, encara que sigui de les més atípiques. Potser el seu atractiu rau en un argument d’amor i redempció que es pot resumir en un parell de frases, molt lluny de les novel·les-riu-desbordat que li són més característiques. De totes maneres, tant pel context històric com per la relativa absència d’humor (trets que comparteix amb la també històrica «Barnaby Rudge») costa associar-la amb l’univers dickensià arquetípic.


Encara que sigui americana, la versió de 1935 és la que està més ben considerada de totes les existents. La firma el molt professional Jack Conway i es tracta d’una super-producció amb totes les de la llei. El paper del cràpula redimit Sidney Carton l’encarna el galant Ronald Colman i se sol considerar la millor interpretació de la seva carrera. Colman, que sentia veritable obsessió per fer de Carton, fins i tot va accedir a prescindir del seu característic bigoti. Elizabeth Allan i Donald Woods fan dels enamorats Lucie Manette i Charles Darnay sense especial rellevància. Per trobar altres actuacions destacades cal acudir a Edna May Oliver, en un dels seus habituals papers de fadrina arrauixada, o Basil Rathbone fent (oh, sorpresa!) de noble pervers. Malgrat tot, les que dominen la funció cada cop que apareixen són Blanche Yurka i Lucille La Verne, les dues harpies que feien mitja al peu de la guillotina

.

La pel·lícula és entretinguda i té molt d’encant, al qual hi contribueix en gran mesura la fotografia plena de clarobscurs. Diria que l’estètica d’aquestes produccions dels anys 30 ha aguantat molt bé el pas del temps i fins i tot les ha revaloritzat. Cal destacar també les populoses escenes de masses —tremendes i demagògiques, com caldria esperar— eficientment dirigides per Val Lewton i Jacques Tourneur. I una curiositat menor: aquest «A Tale of Two Cities» és el primer film que veig que conté bibliografia dins dels títols de crèdit. 



En comparació a l’anterior, la britànica «Història de dues ciutats» de 1957, sense ser realment dolenta, és inferior en pràcticament tots els seus apartats. La dirigí el poc distingit Ralph Thomas i té com a principal atractiu descobrir un jove i convincent Dirk Bogarde en la seva època de «teen idol». La resta d’intèrprets presenten l’habitual solidesa dels actors britànics, però ben pocs moments d’inspiració. Les escenes de masses són francament gasives i se solucionen amb primers plans interposats de manera poc convincent. El guió es pren algunes llibertats, no sempre en benefici del film i s’hi troben molt a faltar les teixidores al peu de la guillotina. 

dijous, 19 de novembre de 2020

La broma continua (1)

Ara ha fet vuit anys, durant la primera lectura de la novel·la «La broma infinita» de David Foster Wallace, ja vaig escriure un text que comentava les frases i expressions absurdes que m’havia trobat en la traducció castellana i la poca relació que tenien amb el seu correlat original. Aquest curs que acaba de començar, amb motiu d’un seminari que estic fent sobre aquesta novel·la i que em tindrà ocupat fins el mes de juny, he emprés la tasca molt més ambiciosa de confrontar no només les frases malsonants sinó la totalitat del text, amb el propòsit de trobar errors de traducció invisibles a primer cop d’ull. Per a sorpresa meva (o no tant) la quantitat d’inexactituds detectades ha estat enorme i citar-les totes seria un exercici veritablement tediós. No obstant, hi ha algunes que, per les seves característiques especials, pot fer una certa gràcia comentar aquí i fins i tot induir a un moment de conjectura o reflexió.


Començaré amb un exemple intrigant que té a veure amb l’adjectiu «complimentary», el significat del qual es refereix als bens i serveis que s’ofereixen de forma gratuïta, a la manera d’una atenció (compliment) envers el client, com per exemple els productes d’higiene que hi ha al bany dels hotels o les copes que s’ofereixen als vernissatges. A les primeres cinquanta pàgines de la novel·la aquest terme apareix tres vegades. Una d’elles no sé si està ben traduïda del tot, però com a mínim no l’espifien:


has a complimentary goodwill account (p.35)

tienen una cuenta de atención especial (p.45)


Una segona, tira per la via directa, per allò que s’anomena «els falsos amics», o sigui emprant un mot de sonoritat similar, encara que el sentit no es correspongui:


Hal held his complimentary gear bag (p.32)

Hal estaba preparando la bolsa de deporte complementaria (p.42)


A la tercera aparició la traducció ja és pura fantasia:


my complimentary Nike sneaker (p.3) 

mi maravillosa zapatilla Nike (p.9)


Aquesta discrepància en les traduccions em fa pensar que potser la van fer tres persones diferents, una circumstància no pas estranya en un llibre de més de mil pàgines.


Ara observaré l’obsessió que té el traductor pels rentamans:


the citrus scent of deodorant disks in the long porcelain trough (p.13)

el aroma cítrico de los ambientadores sobre el largo lavamanos de porcelana (p.21)


En el context d’uns lavabos públics, una cubeta allargada amb discos aromatitzants (a dins, no a sobre, com ho han traduït) no és un rentamans sinó un urinari. Els lavabos els menciona explícitament a continuació.


over the kitchen sink (p.25)

sobre el lavamanos (p.34)


És la pica de la cuina, el "fregadero", no l’anomenem mai «lavamanos».


Passaré ràpid per alguns «false friends» indignes d’un traductor professional: «ellipse» (el·lipse) no és «elipsis»; «arrested» (immobilitzat) no és sempre «arrestado»; «confectioner» (confiter, pastisser) no és «fabricante»; «library» (biblioteca) no és «librería»; «mirage» (miratge) no és «espejo»; «ember» (caliu) no és «ámbar». I per decidir que «jock» (atleta escolar) és «burro», «ankle» (turmell) és «rodilla» o «last Fall» (la tardor passada) és «el invierno pasado»


El que m’ha semblat més estrany és la insistència a canviar l’edat dels personatges, tot i que es diria que són faves comptades que no ofereixen cap ambigüitat:


The medical attaché turns thirty-seven tomorrow. (p.33)

El agregado médico cumple treinta y seis años mañana. (p.43)


I’ll be eleven in June. (p.27)

—Cumpliré trece en junio. (p.37)


I’m ten for Pete’s sake. (p.30)

—Tengo doce años, por Dios. (p.39)


En el primer exemple l’alteració no té cap conseqüència perquè es tracta d’un personatge menor; però els altres dos casos sí que afecten el protagonista i tota la cronologia interna de la novel·la. Em pregunto si aquests canvis d’edat no respondran a un boicot secret per part d’algun traductor descontent pel tracte o els honoraris rebuts. Permetem-nos fantasiejar una mica. 

dimecres, 18 de novembre de 2020

Sitcom (10): polis i lladres

Considero «Brooklyn Nine-Nine» la «sitcom» més perfecta entre les que estan en emissió en l’actualitat. Diria fins i tot que «Brooklyn Nine-Nine» representa l’ideal platònic del que hauria de ser una «sitcom», ja que presenta els tres prerequisits del gènere: unitat d’escenari, unitat de personatges i unitat d’acció. Deixant de banda alguns moments de continuïtat entre capítols, la sèrie permet veure els episodis independentment, en qualsevol ordre i quan ens plagui, talment com aquell que pica entre hores, i aquest és precisament l’avantatge principal de les «sitcom» sobre altres formes més evolucionades de televisió.


Producte de l’enginy de dos experts com Dan Goor i Michael Schur («The Office», «The Good Place», «Parks and Recreations»), «Brooklyn Nine-Nine» no inventa res de nou, però adapta al temps present les comèdies de policies ineptes de tota la vida amb un esforç inclusiu que afecta gènere, ètnia i tendència sexual. A la comissaria del districte 99 de Brooklyn, entre els set protagonistes hi podem comptabilitzar tres dones, dos negres, dues llatines i un gai (que val per dos). Pel cognom en Jake Peralta podria ser també hispà, però em sona que és jueu (potser sefardita?)


Les trames combinen els motius estables de les «sitcom» —relacions laborals, amoroses i familiars— amb elements d’investigació criminal que introdueixen una mica d’acció, però que no perden mai el to lleuger. Podríem considerar Andy Samberg com a protagonista —ideal beneitó simpàtic, més eficaç quan menys s’ho proposa—, però en realitat la sèrie és autènticament coral i agrupa una varietat de personalitats amb una química insuperable. Crec que ni un de sol dels nou personatges fixos em sobra o m’irrita; els trobo tots molt ben escrits, inclosos els dos dropos que interpreten Joel McKinnon i Dirk Blocker (fill, per cert, del gras de «Bonanza»). Però si he d’escollir algun em quedaré amb la lleialtat admirativa i quasi infantil d’en Charles Boyle (Joe Lo Truglio) i amb la individualista i sardònica administrativa Gina Linetti que interpreta Chelsea Peretti. També mereix una menció especial el capità Raymond Holt (Andre Braugher) que reuneix en la seva persona tres condicions rarament coincidents: una figura d’autoritat, un negre reivindicatiu dels seus drets i un gai vocalment militant. És a més un tipus d’homosexual que esquiva amb gràcia els clixés habituals i, tret d’alguns gustos estètics una mica repel·lents, no podria ser menys amic de festes i frivolitats.


Una darrera nota de precaució. Les 5 primeres temporades de «Brooklyn Nine-Nine» es van emetre a la cadena Fox fins a la seva cancel·lació l’any 2018. Ran de la sorollosa protesta dels seus fans, la cadena NBC va repescar la sèrie, de la qual ja n’ha emès la sisena i setena temporada. A Netflix estaven disponibles des de la 1 a la 5, i a principis d’aquest mes es va estrenar la 6. He llegit notícies alarmants sobre les dues últimes temporades: que si sacrifiquen gran part de l’humor per centrar-se en els problemes matrimonials de Jake i Amy, que si l’estupenda Chelsea Peretti ha abandonat el programa… Davant el meu desconeixement sobre aquests particulars, només puc garantir-vos que les cinc primeres temporades són d’absoluta confiança, ni massa intel·lectuals, ni massa beneites, i de diversió assegurada per a totes les edats.