dilluns, 13 de juliol de 2020

L'art de la fuga

"Run" (HBO), creada per Vicky Jones, té un punt de partida interessant. Ruby i Billy van fer un pacte quan eren estudiants: si un d'ells enviava el missatge "RUN" i l'altre responia de la mateixa manera, es trobarien a l'estació de Grand Central a Nova York i passarien una setmana viatjant pel país per decidir què fer amb les seves vides. Disset anys més tard Ruby és una mestressa de casa insatisfeta i Billy un "coach" mediàtic en crisi; a la veu de "RUN" tots dos inicien una fugida en tren de conseqüències imprevisibles.

Podem pensar que una bona idea inicial és mitja vida, però les idees cal desenvolupar-les, i aquí és on "Run" aviat perd força. Només són set capítols de prop de mitja hora, però els guionistes feina tenen per aconseguir que a la parella protagonista li passi alguna cosa mínimament entretinguda. La tècnica d'anar posant obstacles perquè sí, amb la intenció de farcir la trama, cansa de seguida. I ni tan sols actors que poden ser graciosos com Merritt Wever ("Nurse Jackie", "Unbelievable", "Marriage Story") o Domhnall Gleeson ("About Time", "Ex Machina") són capaços de salvar un guió inapetent. També hi surt Archie Panjabi (Kalinda a "The Good Wife") en un paper summament ingrat.

El que té més gràcia de tot és la intervenció de Phoebe Waller-Bridge ("Fleabag", "Killing Eve") en un paper de taxidermista, bastant tangencial a la trama. I un detall curiós de la sèrie és que els personatges viatgen molt en tren de llarga distància i, com que l'acció té lloc als Estats Units, resulta del tot inusual.

Per a sorpresa de ningú ja s'ha anunciat que no hi haurà segona temporada.

diumenge, 12 de juliol de 2020

Filmoteca forçosa (13)

Our Man in Havana (Carol Reed, USA 1959 (filmin))
Tercera col·laboració entre Reed i Graham Greene, no tan rodona com «El tercer home» (i quin film ho és?), però absolutament recomanable. Comèdia negra d’espies, anterior a James Bond, amb un insuperable Alec Guinness. Fidel Castro els va permetre rodar a l’Havana, encara que l’acció té lloc abans de la Revolució, el que, juntament amb els plans expressionistes en contrapicat, converteixen el film en una festa visual. (9)

Cubby (Mark Blaine i Ben Mankoff, USA 2019 (filmin))
Típica confecció «indie» que sembla creure que els personatges poc convencionals són sempre atractius i pel camí abandona tota versemblança. Ja em direu, si no, qui deixaria un fill seu en mans d’aquest noi clarament desequilibrat. (6)

Temblores (Jayro Bustamante, Guatemala 2019 (filmin))
Rara ocasió de veure un film guatemalenc que, a més, denuncia molt saludablement l’homofòbia sistèmica i el poder de l’església evangelista. Llàstima que sigui tan difícil de creure que un cap de família de l’elit ho deixi tot per anar a viure en una barraca amb el seu nòvio. Igualment increïble la teràpia de conversió conduïda per una catequista-dominàtrix. Però el pitjor de tot és que en cap moment et mostren que la parella protagonista s’estima. (5)

Endevina qui ve a sopar (Stanley Kramer, USA 1967 (filmin))
Melodrama de tesi antiracista amb factura de telefilm, que ha envellit molt malament. Malgrat les nominacions i el premi per a ella, ni Katherine Hepburn ni Spencer Tracy passen de correctes. Qui podria ser racista davant  d’un pletòric i quasi perfecte Sidney Poitier? D’això se’n diu fer trampes. (6)

Take the Money and Run (Woody Allen, USA 1969 (filmin))
El debut d’Allen en la direcció, un fals documental (quan aquest gènere no era tan freqüent) sobre un infeliç criminal de carrera desastrosa, no és de cap manera perfecte, però ja conté alguns gags memorables (com el dels pares amb les màscares de Groucho). Tècnicament matusser, però decididament prometedor. (7)

Gattaca (Andrew Niccol, USA 1997 (filmin))
Absorbent «thriller» de ciència-ficció (empeltat de misteri criminal) sobre un futur regit per l’eugenèsia. Modèlica creació d’un món a partir d’un pressupost molt ajustat. I a més amb Uma Thurman, Ethan Hawke i Jude Law en la seva plenitud: mai no tornarien a estar tan guapos. (8)


dissabte, 11 de juliol de 2020

Ghibli (17): la forja d’un enginyer

Le vent se lève!… Il faut tenter de vivre!
Paul Valery

Quan a finals del 2013 va estrenar-se «El vent s’aixeca», Hayao Miyazaki va anunciar la seva retirada del món de l’animació. Que aquesta decisió fos desmentida el 2017 amb l’inici d’un nou projecte de llargmetratge que probablement sortirà a la llum el 2023, no treu que en el seu moment el film fos considerat com una mena de testament artístic del cineasta. Confirmava aquesta impressió la seva temàtica aeronàutica, una de les grans passions de Miyazaki, que ja havia estat explorada anteriorment en altres títols, especialment a «Porco Rosso» de 1992.

«El vent s’aixeca», adaptació d’un «manga» homònim de Tatsuo Hori, narra la biografia ficcionalitzada del dissenyador d’avions Jiro Horikoshi (1903 - 1982), artífex dels Mitsubishi A5M i A6M Zero que van participar en la Segona Guerra Mundial. Afectat d’una forta miopia, mai no va poder pilotar un avió, i (si hem de fer cas al guió de Miyazaki) va dedicar tots els seus esforços a aconseguir els dissenys més bells i eficients, sempre en conflicte amb el propòsit letal de les màquines que el seu enginy creava. Gran part de la pel·lícula, especialment la seva primera hora, s’ocupa sobre tot dels esforços del jove enginyer per depurar la seva tècnica aerodinàmica i abunda en el despullament de les estructures aeronàutiques i en l’esquematisme dels plànols. Malgrat la introducció repetida dels recursos onírics (alguns manllevats a «Porco Rosso») per alleugerir una mica els discursos tècnics, no deixa de ser eixuta pel llec en la matèria.

La segona hora, amb les escenes al balneari de muntanya i la introducció de la trama amorosa, és inicialment més lleugera, almenys fins que entra en escena la tuberculosi i tot deriva cap al melodrama desaforat. La lenta agonia de la jove esposa va oscil·lant entre les exquisides el·lipsis i el grinyol morbós, però el film ja queda definitivament tocat per la impressió d’una nota en fals.

«El vent s’aixeca», fidel al credo pacifista de Miyazaki, denuncia de forma molt explícita els afanys imperialistes del Japó durant la primera meitat del segle XX, una postura que li va costar més d’una crítica per part dels seus compatriotes en ocasió de l’estrena. A través del personatge alemany de Castorp (evident homenatge a «La muntanya màgica» de Thomas Mann) també hi ha lloc per denunciar la figura de Hitler, així com l’antisemitisme de l’època, tot emparentant-se un cop més amb el «Porco Rosso» ja citat.

Malgrat l’alta consideració que es té d’aquesta pel·lícula, ja es veu que a mi no m’ha convençut gaire. N’és bona prova que, malgrat haver-la vist l’any 2015, no en recordava res d’ella. Quan una obra deixa tan poca petja, alguna cosa vol dir.  


divendres, 10 de juliol de 2020

Una colla de piròmanes

Una dona benestant (interpretada per Reese Witherspoon), que exerceix de líder tàcita de la comunitat, s'erigeix com a protectora d'una mare soltera d'escassos recursos, que acaba de mudar-se al barri, amb resultats devastadors.

Aquesta era la sinopsi de "Big Little Lies", però també podria valdre per "Little Fires Everywhere" (Focs petits pertot arreu) d'Amazon. Totes dues comparteixen, a més, una estructura en la qual un fet criminal (allà un assassinat, aquí un incendi provocat) mostrat en els primers minuts és explicat en un llarg "flash back" que constitueix el cos de la sèrie. En aquesta darrera s'introdueix el factor racial, ja que la nouvinguda (Kerry Washington) és negra (i fotògrafa).

Es basa en la novel·la del mateix títol que va escriure Celeste Ng sobre el poble de Shaker Heights (Ohio), on va créixer, una comunitat humana d'aparent liberalisme, on res no és tan perfecte com sembla. En aquest ambient de magnànim cofoisme, els pecats dels pares s'enquisten en els fills i l'únic que se'n deriva és la infelicitat generalitzada. És evident que la sèrie vol demostrar que aquesta quimera està bastida sobre el sentiment de la culpa dels blancs, que intenten exorcitzar-la amb benevolència cega.

Efectivament, el plantejament està molt bé i els actors també, amb abundància de papers adolescents que ho broden. Witherspoon està encasellada en aquests rols antipàtics, que tant ens agrada odiar, i la veritat és que els resol com una veritable especialista. Washington també es llueix a gran altura, apart que té una bellesa magnètica. On falla, en tot cas, "Little Fires Everywhere" és en una trama i una personatges que fan tot el possible, fins i tot en contra de tota lògica, per provocar el màxim de complicacions. Quan el drama es produeix de manera tan forçada, la veritat humana acostuma a saltar per la borda; per això aquesta sèrie acaba sent molt menys transcendent i perspicaç del que ella mateixa es creu. Gradualment decepcionant.

dijous, 9 de juliol de 2020

A propòsit de Woody

Al igual que le ocurría a Holden, no me da la gana meterme en todas esas gilipolleces al estilo David Copperfield, aunque, en mi caso, algunos pocos datos sobre mis padres tal vez os resulten más interesantes que leer sobre mí.
Comença bé Woody Allen la seva autobiografía —«A propósito de nada», Alianza Editorial— defugint entrar en detall sobre la seva infantesa (que sol ser la part més avorrida de totes les biografies) i de passada citant Dickens (pàgines més tard ho espatllarà, quan ens informa que mai no ha llegit Dickens). De totes maneres, cal reconèixer que els breus paràgrafs que dedica a la seva família es troben entre els més divertits de tot el llibre.
Que él y Nettie terminaran juntos es un misterio comparable a la materia oscura. Eran dos personajes tan opuestos como Hannah Arendt i Nathan Detroit, que no se ponían de acuerdo sobre nada excepto Hitler y mis calificaciones escolares. Y, sin embargo, y a pesar de toda esa carnicería verbal, siguieron casados durante setenta años, sospecho que por puro rencor. De todas formas, estoy seguro de que se quisieron a su manera, una manera que probablemente solo compartan algunas tribus de cazadores de cabezas de Borneo.
Es nota que Allen s’ho passa bé explicant la seva vida, de forma relaxada i gens exhaustiva, amb una volguda imprecisió que, si bé manté l’ordre cronològic, evita les dates concretes. Amb una humilitat que sembla sincera defuig la consideració d’intel·lectual, exhibeix les moltes llacunes de la seva cultura i es revela com un mal estudiant, més interessat a perseguir les noies i anar al cinema que a superar els exàmens.
¿Cuáles eran mis pecados? ¿Besar a Barbara Westlake en lugar de colgar mi abrigo? ¿Colarle una moneda falsa a mi abuelo? Yo digo, superadlo, por Dios, que hay cosas mucho peores. Los nazis nos están metiendo dentro de hornos. Primero ocupaos de eso. Pero, como decía, no creía en Dios. ¿Y por qué mandaban a las mujeres a que se sentaran en la parte alta de la sinagoga? Eran más bonitas y más listas que los hombres, esos fanáticos hirsutos que se envolvían en chales de oración en el nivel principal, subiendo y bajando la cabeza como muñecos y besando una cinta para orar a un poder imaginario que, si realmente existía, a pesar de todos sus ruegos y halagos, los recompensaba con diabetes y reflujo gástrico.
El cineasta es mostra en general agraït a la vida, ja que des de ben jove va poder mantenir-se treballant en el que més li agradava, i al llarg de la seva fructífera biografia ha pogut voltar món i conèixer tota mena de personalitats. Woody no té pràcticament males paraules per a ningú, i no estalvia elogis per a la gent que admira. Fins i tot sembla excusar aquells que li han fet un mal paper, especialment els que li han girat l’esquena per pujar-se acríticament al carro del «me too».

És inevitable que escrigui sobre les acusacions de pederàstia mai substanciades que li va fer una despitada Mia Farrow, quan va descobrir que Woody havia iniciat una relació amb la seva filla adoptiva. Pel meu gust l’home s’hi esplaia massa al llarg de prop de quaranta pàgines, però com que es tracta del revés més fort de tota la seva vida, se li excusa la prolixitat.

«A propósito de nada» (o «A propòsit de no res», que avui mateix surt la versió catalana, també a Alianza) és de lectura obligada per a tothom que senti el mínim interès per les pel·lícules de Woody Allen, ja que ofereix informació de primera mà sobre el seu mig centenar de pel·lícules i ho combina amb múltiples mostres d’un humor irresistible d’ample espectre. Un festival.
En realidad no necesitaba ningún arma y solo utilizó la pistola en dos ocasiones; una vez cuando estaba solo en el metro a las tres de la mañana y se le acercaron cuatro jóvenes la sacó y disparó un tiro a la oscuridad del túnel. Los tipos se dieron la vuelta y salieron corriendo. Tampoco es que lo hubieran atacado, pero él presintió que iban a hacerlo, aunque, por lo que sabía, también podía haber sido un cuarteto vocal, en cuyo caso hizo bien en ahuyentarlos.

dimecres, 8 de juliol de 2020

Sitcom (5): política municipal

«Parks and Recreation» (2009 - 2015) és una altra d’aquelles sèries que m’han quedat a mitges per culpa de les vel·leïtats de la plataforma Amazon. Filla dels experimentats cervells de Greg Daniels (The Office, The Simpsons, Saturday Night Live) i Michael Schur (The Office, The Good Place, Brooklyn Nine-Nine), es tracta d’una típica «sitcom» d’àmbit laboral centrada en el departament de parcs i jardins de la imaginària vila de Pawnee (Indiana). Els episodis tenen una certa continuïtat, ja que cada temporada compta amb un projecte a acomplir, sigui la conversió d’una rasa en un nou parc o la culminació de la carrera política de la protagonista. Una mica a la manera de «The Office», «Parks and Recreation» simula el to d’un documental, amb puntuals declaracions de cara a càmera, tot i que és un recurs que mai s’acaba d’emprar a fons.

La protagonista de la sèrie és Amy Poehler, una veterana de «Saturday Night Live», que encarna perfectament a l’optimista i ambiciosa Leslie Knope, tan plena d’iniciatives com mancada de capacitat per dur-les a terme. Al seu voltant, un nombrós grup de personatges, la majoria d’ells d’una imbatible comicitat. El corpulent Nick Offerman és un cap del departament que, com a bon republicà, és poc intervencionista en matèria governamental i forma una parella perfecta amb la seva secretària, la genialment inexpressiva Aubrey Plaza, que no podria ser més eixuta i mancada d’empatia. El menut Aziz Ansari, que posteriorment triomfaria amb la genial «Master of None», és un penques sarcàstic, més motivat a fer negocis extralaborals amb el seu col·lega Jean Ralphio que en complir els horaris d’oficina. «Parks and Recreation» té el mèrit afegit d’haver introduït l’adorable Chris Pratt a les nostres vides. Es tracta d’un Pratt encara amb sacsons i que no es pot dir que sigui una llumenera, però l’actor té tant d’encant, que va aparèixer per fer un paper episòdic i s’hi va quedar les set temporades.

Permeteu-me que exposi una teoria: els actors massa atractius trobo que no acaben de funcionar a les comèdies (i per extensió a les «sitcom»). És el que em passa amb la guapa Rashida Jones, que aquí fa de millor amiga i confident de la protagonista, i que a mi no em desvetlla gaire interès. Pitjor encara em passa amb Rob Lowe i Adam Scott, introduïts al final de la segona temporada per oferir subtrames romàntiques que, francament, no em feien cap falta. Malgrat la nosa que em sol fer aquest duet, no és suficient per espatllar-me els múltiples plaers còmics que em regala la sèrie. «Parks and Recreation» potser no s’excedeix en originalitat, però ho supleix amb una eficàcia de primera categoria.

dimarts, 7 de juliol de 2020

Filmoteca forçosa (12)

Ara que ja han obert alguns cinemes, m’imagino que hauria de clausurar aquesta secció de la «Filmoteca forçosa», tot i que de moment no he sortit de casa per anar a veure cap estrena. Més aviat el contrari, ja que m’he dedicat a recuperar clàssics incombustibles, d’aquells que per un motiu o un altre no havia vist, només per dur la contrària a la resta de la Humanitat. I començaré per l’arquetípic film estival de platja, «Jaws», que aquí ens van fer un «spoiler» titulant-lo «Tauró». Ha plogut molt des de 1975 i els efectes especials han progressat adequadament, de manera que la bèstia assassina que llavors terroritzava els banyistes ara es pot contemplar com un munt de cautxú força penós.

Queda, apart del tema infal·lible de John Williams, una segona hora de pel·lícula que és una meravella d’economia narrativa: tres homes en una barca i tota l’aigua del mar al seu voltant. Va ser una immillorable carta de presentació pel jove Steven Spielberg i mereix menció especial Robert Shaw, en un paper que hagués pogut caure fàcilment en la caricatura. I, com que els clàssics es caracteritzen per oferir-nos noves possibilitats d’interpretació a cada revisió, ¿què m’en dieu del personatge de l’alcalde que minimitza els riscos del tauró per tal de no espatllar la temporada turística? Substituïu l’esqual per un virus descontrolat i ja podreu considerar «Jaws» com una profecia d’aquest estiu que corre.

Durant unes quantes temporades el nom de Robert Zemeckis va ser sinònim de diversió garantida —penseu en «Qui va enganyar Roger Rabbit?», en «Darrere del cor verd», en «Retorn al futur» i les seves dues seqüeles—. D’aquesta darrera no estic segur si vaig arribar a veure-la, però tenia clar que no coneixia ni la segona ni la tercera part de la trilogia. Em sembla que tothom coincideix que la primera part és la millor, potser perquè l’element dels viatges en el temps —un gènere molt propens a les inconseqüències de guió— apareix minimitzat i tot el motor de la trama se centra en la viabilitat de l’existència futura del protagonista, una motivació molt poderosa.

Una escena que em va sobtar va ser la del ball, en la qual Marty McFly interpreta «Johnny B. Goode», mentre veiem com el cantant de la banda, de nom Marvin Berry, truca el seu cosí Chuck i li fa escoltar aquell ritme innovador. En veure-ho, el primer que vaig pensar va ser que aquella flagrant apropiació de la cultura negra —Marty com a inspirador de Chuck Berry—avui dia no seria permissible mostrar-la. Tot i que, ben pensat, si Marty coneixia «Johnny B. Goode» era perquè havia sentit la cançó de Berry en el futur. O sigui que el peix es mossegava la cua i la paradoxa temporal estava servida.

«Back to the Future II» abunda en viatges temporals endavant i endarrere, que acaben marejant una mica. De totes maneres és francament entretinguda i conté aquell monopatí volador que va fer somiar a tota una generació. «Back to the Future III» no és que estigui malament, però no sé per quin motiu la temàtica del «far west» queda una mica fora de lloc. Hi surt la Mary Steenburgen, una actriu que sempre m’ha agradat. Però jo ara volia tornar al segon film, on Biff Tannen (interpretat per Thomas F. Wilson), que actua com a antagonista a tota la saga, s’ha enriquit tramposament, apostant a partits de futbol dels quals ja coneix el resultat. Aquest personatge fatxenda i xaró, que viu a l’àtic del gratacels que du el seu nom, voltat de dones mamelludes i decoració estrepitosa, no us recorda algú? Sí, era l’any 1989, però l’agent taronja ja estava en ple funcionament.


dilluns, 6 de juliol de 2020

Anglès per a vietnamites


Un jove immigrant vietnamita li escriu una carta a la seva mare, on tant relata els dramàtics episodis de la vida familiar, que ella ja coneix, com li revela la traumàtica experiència en la seva doble condició de foraster i homosexual. De fet, poc importa el que escriu, ja que la seva mare no sap llegir, i la comunicació epistolar només és la coartada literària que articula «En aquest món, per un moment, som grandiosos» d’Ocean Vuong (Llibres Anagrama, febrer 2020, traducció de Yannick Garcia).

El que al llibre narra «Quisset» (Little Dog), a mig camí entre la novel·la i l’autobiografia, reflecteix amb força fidelitat la vida de Vuong, que va néixer a Vietnam, però amb dos anys es va traslladar a Hartford (Connecticut). Conté la història de l’àvia, possiblement esquizofrènica, que va escapar d’un matrimoni convingut i que va infantar Rose, la filla mestissa d’un soldat americà de raça blanca. Rose amb prou feines està escolaritzada, perquè la seva escola va ser destruïda en un atac amb napalm. Casada amb un home violent, el pare de Quisset, l’acaba abandonant i emigra a Estats Units on treballa de manicura.

El protagonista, crescut en un entorn de pàries mentalment inestables, que desconeixen tant la llengua com els costums del nou país, pateix a més l’assetjament escolar. D’adolescent, treballant en una granja de tabac, coneix Trevor, un jove blanc que l’inicia en el sexe i les drogues i amb el que manté una complicada relació fins arribar a un tràgic final.

Tots aquests fets estan narrats de forma no cronològica i amb notables el·lipsis, sobretot pel que fa al pare violent de Quisset. A més, com ja es pot deduir pel títol, «En aquest món, per un moment, som grandiosos» té una potent vena poètica que contrasta violentament amb el cru realisme d’algunes escenes. A causa del meu tarannà prosaic, em trobo més còmode quan la novel·la voreja el documental, quan descriu la penúria de les condicions laborals dels immigrants, quan estableix la llei segons la qual tot mestís sempre és integrat a la raça considerada inferior entre les dues que el constitueixen, i quan postula que només qui domina el llenguatge té accés al poder.
Com que soc fill teu, tot el que sé del treball ho sé també de la pèrdua. I el que sé de totes dues coses ho sé de les teves mans. Els seus contorns, que al seu dia van ser flexibles i no vaig arribar a palpar mai; els palmells, que ja tenien durícies i butllofes molt abans de néixer jo, i després es van fer encara més malbé per tres dècades de fàbriques i salons de manicura. Tens unes mans espantoses… i no suporto res del que te les ha deixat així. No suporto que siguin la desferra i la venjança d’un somni. Arribaves a casa, nit rere nit, t’escarxofaves al sofà i t’adormies en menys d’un minut. Jo et portava un got d’aigua i tu ja roncaves, amb les mans a la falda com dos peixos a mig escatar.

El que sé és que el saló de manicura és més que un lloc de feina i un taller de bellesa, també és un indret on es crien els nostres fills; molts, com el cosí Victor, agafaran asma pels anys de respirar els fums tòxics amb uns pulmons que encara s’estan desenvolupant. El saló també és una cuina on, a les habitacions del darrere, les nostres dones s’ajupen a terra davant d’uns woks gegantins que xiulen i espeteguen sobre fogons elèctrics, calderons de «phó» que bullen a foc lent i fumegen els espais atapeïts amb flaire de clau, canyella, gingebre, menta i cardamom barrejant-se amb formol, toluè, acetona, netejador d’oli de pi i lleixiu. Un lloc on el folklore, els rumors, les faules i les bromes de la mare pàtria s’expliquen, ampliats, i el riure esclafeix a les habitacions del darrere, que són de la mida dels armaris de la gent rica, i s’esfuma ràpidament per acabar sent un silenci inalterat i esgarrifós.
«En aquest món, per un moment, som grandiosos» és una novel·la certament ambiciosa, tan ambiciosa com aquest narrador que acaba citant Roland Barthes amb desimboltura (encara que el seu salt del proletariat als estudis acadèmics pertanyi a un altre dels episodis elidits del relat). Irregular però potent, cada lector hi trobarà motius diferents per apreciar aquest llibre, mereixedor en tot cas de la nostra atenció i del seguiment futur del seu autor, Ocean Vuong.

dijous, 2 de juliol de 2020

Ghibli (16): filla de la lluna

Quan el 2013 va estrenar-se «El conte de la Princesa Kaguya», feia 14 anys que Isao Takahata no dirigia cap pel·lícula i, amb 78 anys complerts, era fàcil preveure que seria el seu darrer treball (com així va ser: va morir l’abril de 2018). És lògic, per tant, prendre-la com a declaració testamentària i final d’un gran artista, sense necessitat de violentar-hi el sentit.

Es basa en un conte literari anònim del segle X, considerat com la prosa narrativa japonesa més antiga que es conserva. Narra com un camperol descobreix una nena diminuta a l’interior d’un brot de bambú. Convençut del seu origen diví, se l’emporta a casa i juntament amb la seva esposa la crien com si fos una princesa. Quan arriba l’edat de casar-la, es traslladen a viure a la cort on aviat atrau diversos pretendents; però la noia no aprecia els luxes de la capital i enyora la vida senzilla del camp.

Per narrar aquesta història tan propera a les rondalles tradicionals, Takahata utilitza una estètica de traç lleuger i colors pastel que recorden molt les il·lustracions d’un llibre de contes. Fins i tot en alguns moments desapareix tota mena de moviment i els plans es redueixen a una estampa immòbil. Però els recursos tècnics emprats són enormement lliures i variats, de vegades d’un detallisme naturalista, d’altres d’un tendre costumisme, i, excepcionalment, purament extàtics fins a fregar l’abstracció de les taques de color.

Malgrat el seu aspecte de dibuixos fets a mà, «El conte de la Princesa Kaguya» es beneficia de les tècniques d’animació per ordinador i va acabar sent la pel·lícula japonesa més cara d’aquella temporada, un dispendi totalment justificat pels brillants resultats. Si he de posar una pega a aquesta obra mestra, seria la durada excessiva: el conte narrat potser no justifica els seus 137 minuts. Però tota la resta em sembla pura delícia començant per un conjunt visual que, a nivell estètic, potser és el que més m’agrada de tota la producció de Ghibli. També cal mencionar la banda sonora de Joe Hisaishi, còmplice habitual de Miyazaki, que s’estrena aquí amb Takahata i firma unes melodies plenes de tristor i delicadesa.

Sovint eclipsat per Hayao Miyazaki, l’obra d’Isao Takahata sempre va buscar solucions imaginatives que s’adaptessin als seus projectes, de manera que cap pel·lícula seva s’assembla a les altres. No puc imaginar-me millor colofó que aquest comiat apoteòsic, melangiós i profundament humà.


dimecres, 1 de juliol de 2020

Milton Glaser+


La mort el passat 26 de juny (el dia del seu aniversari número 91) del dissenyador Milton Glaser va ser coberta expeditivament per la nostra premsa amb la menció de les seves dues obres més conegudes —el pòster amb la silueta de Bob Dylan i l'eslògan "I Love New York"— i poca cosa més. Amb prou feines algú va recordar el redisseny del diari La Vanguardia de 1989, tot i que va ser un treball que ens va tocar de prop. Com que l'home protagonitzà una llarguíssima i brillant carrera des de la dècada dels 50 fins a la seva mort, intentaré mostrar aquí algunes de les seves obres, encara que només sigui per documentar-me a mi mateix.

L'any 1968 Glaser va associar-se amb el periodista Clay Felker per fundar la revista "New York", precursora de les publicacions d'informació urbana (Time Out, Guía del Ocio...) de tanta utilitat pels ciutadans amb ganes de sortir de casa. Dalt podeu veure un dels seus cartells publicitaris que evidencia que Glaser, a més d'un gran dissenyador, era també un excel·lent il·lustrador.

La seva faceta com a tipògraf no ocupa la parcel·la més important de la seva obra i es cenyeix sobre tot a títols i capçaleres. La seva lletra més recordada és la "Baby Teeth" (Dents de llet), nom que rep segurament per la forma graonada de la "E". Abaix podeu veure una aplicació d'una variant d'aquesta tipografia a la coberta d'un disc, on també es pot observar el seu estil entre pop i psicodèlic que emprava als anys 60. Encara que recordi poderosament "Yellow Submarine", caldrà atribuir-ho a les tendències estètiques de l'època, perquè Milton Glaser no va tenir res a veure amb la cinta d'animació de The Beatles.

Una altra tipografia seva que ha gaudit d'una bona difusió és la Glaser Stencil de 1970, que recorda una plantilla d'estergir des del seu propi nom.

A continuació us poso tres exemples d'eficàcia gràfica, bona prova que menys és més (segons i quan).


Però trobo que Milton Glaser brillava més quan li permetien integrar les seves il·lustracions en els dissenys. Crec que tots els següents exemples són indiscutibles.


dimarts, 30 de juny de 2020

Sitcom (4): la noia de la tele

Les «sitcom» basades en l’entorn laboral de les cadenes de televisió gaudeixen d’una encomiable tradició que es remunta a clàssics indiscutibles com «The Dick van Dyke Show» (1961 - 1966) o «The Mary Tyler Moore Show» (1970 - 1977), on es mostrava tant la feina diària dels seus protagonistes com la seva vida privada. «30 Rock» (2006 - 2013) és una molt digna continuadora d’aquesta tendència, menys humanista i amb una vena d’humor més àcid, tal com correspon als nostres temps.

«30 Rock», identificació abreujada de l’edifici número 30 del Rockefeller Center, narra el dia a dia de la preparació d’un «show» imaginari d’esquetxos còmics de la cadena NBC, cadena (aquesta sí) ben real i amb seu a l’edifici esmentat. I, encara que el «TGS with Tracy Jordan» sigui un «show» fictici, es basa en el famós «Saturday Night Live» on Tina Fey —artífex i protagonista de «30 Rock»— va treballar durant llarg temps com a guionista. Per afegir encara un nivell de metaficció, la sèrie no es conforma a parodiar la programació de la pròpia NBC, si no que ho fa també de la companyia General Electric, que és l’empresa mare de NBC i la patrocinadora de «30 Rock».

Estrenada la temporada 2006 - 2007, va coincidir a la cadena amb la similar «Studio 60 on the Sunset Strip», tragicomèdia d’ambient televisiu escrita per Aaron Sorkin, però va sortir vencedora de l’enfrontament, com ho proven les seves set temporades i els molts premis guanyats. A dia d’avui «30 Rock» es considera tot un clàssic de la comèdia de situació, merit al que no és gens aliè el geni de Tina Fey, tant per l’escriptura com per la interpretació. La seva atrafegada Liz Lemon manté un equilibri ideal entre neurosi i fal·libilitat que la converteix en protagonista ideal.

Al seu costat, en el que serà possiblement el paper de la seva vida, Alec Baldwin fa de Jack Donaghy, l’executiu de l’emissora que interfereix contínuament amb el treball de Liz i que, amb les seves idees republicanes, actua com antagonista del tarannà més aviat liberal de la taula de guionistes. Jane Krakowski broda el clixé de la rossa fàtua però en el fons innocent que és, puntualment, la millor amiga de la protagonista. Menys m’agraden Tracy Morgan (que fa de Tracy Jordan, l’estrella titular del «show»), una col·lecció de tòpics sobre el mascle negre, o Jack McBrayer, un conserge entusiasta i estúpid en un registre similar al del Michael Crawford de «Hi ha que neixen estrellats».

Com a tota sèrie d’èxit i llarga durada, abunden les intervencions estel·lars de celebritats, tant de la faràndula com de més enllà. Entre uns i altres compteu-hi Julianne Moore, Jennifer Aniston, John McEnroe, Al Gore, Salma Hayek, Oprah Winfrey, Tom Hanks i un inacabable etcètera. Un dels episodis més memorables, en el qual fan campanya per aconseguir un ronyó pel pare (en la ficció) d’Alec Baldwin (ni més ni menys que Alan Alda), s’organitza un número musical del tipus «We are the World» (el sarcàstic «Kidney Now!») que reuneix figures com Sheryl Crow, Cindy Lauper, Moby, Elvis Costello, The Beastie Boys o Steve Earle.

Tret d’un cert localisme en l’humor, inevitable en cultures tan dominants com la dels Estats Units, la pega principal que li trobo a «30 Rock» és que me la van treure d’Amazon Prime quan em disposava a començar la cinquena temporada. No és en tot cas un problema de la sèrie que continua sent de les més recomanables d’aquest segle i part dels anteriors.

diumenge, 28 de juny de 2020

Pecat incandescent


L’editorial Fragmenta ha publicat recentment una col·lecció de llibrets, assajos d’autor se’n podria dir, sobre els set pecats capitals. Dedueixo que es tracta, més que res, d’un projecte literari que té poc a veure amb l’adhesió al dogma catòlic. No crec que els pecats, tal com els presentava tradicionalment l’església, hagin conservat la vigència. Avui dia segurament els pecats capitals haurien de ser uns altres, més relacionats amb la discriminació, la injustícia i els atemptats contra el medi ambient; però de moment això és el que hi ha: set llibrets, set autors i set pecats com set sols.

El que ara m’ocupa és «La ira», escrit per Raül Garrigasait, l’únic dels set opuscles que he llegit. I no precisament perquè em consideri propens a accessos colèrics i a perdre els papers amb facilitat (em posarien en un compromís, si hagués d’escollir el pecat capital que més em caracteritza, potser la supèrbia o la mandra, en cap cas la gola), si no simplement perquè a casa sentim una certa feblesa pel que escriu el solsoní.
La ira és la passió més vehement: és com un alçament de totes les nostres potencialitats físiques i morals. Es forma en aquell punt en què costa distingir entre biologia, conviccions i cultura transmesa; no se sap si s’alça un individu únic o bé tota l’herència dels seus avantpassats, si soc jo o bé és una cosa que ve de fora o de molt amunt o de molt enrere. La ira té una història fonda i, aparentment, un futur esplendorós. La tradició cristiana l’ha considerada un pecat capital, però la Bíblia l’atribueix a la divinitat mateixa; els filòsofs antics hi van reflexionar llargament i la literatura grega s’hi centra en la seva primera narració.
Garrigasait situa la ira en el moment fundacional de la cultura europea, no endebades Homer inicia la Ilíada amb l’esclat de la còlera d’Aquil·les, provocat pel cabdill Agamèmnon, que li birla l’esclava Briseida. La còlera, o més aviat les còleres, perquè l’heroi grec desplega en els versos d’Homer una successió de reaccions irades, cadascuna tipificada amb un nom diferent.

Els antics filòsofs grecs —Heràclit, Plató— van posar-se a elaborar teories morals sobre la ira, mentre que els estoics romans buscaren la manera de controlar-la i reconduir-la per no destruir a qui la pateix. En el final dels temps, Déu separarà justos de pecadors en el que es coneix com a Dia de la Ira (Dies Irae). Garrigasait combina tots aquests referents culturals, igual com enllaça les Erínies, Ramon Llull o Donald Trump, amb un coneixement polièdric capaç d’il·luminar el tema amb creativa saviesa. Es podria haver fet d’una altra manera? Segurament. Aquests «assaigs d’autor» representen una forma ben particular de fer volar coloms, tan arbitrària com vulgueu. Com a mínim aquí el guia està ben informat i les seves elucubracions no deixen la sensació d’una pèrdua de temps. Molt recomanable.    

dimecres, 24 de juny de 2020

Jocs d’infants

«The Politician» (Netflix), la farsa política de Ryan Murphy sobre líders estudiantils a l’institut, em va deixar amb poques ganes de repetir; però la carn és dèbil i els set capítols de la segona temporada els he vist en un no res. Ara l’ambiciós Payton Hobart (Ben Platt) ha saltat a la política estatal i aspira a ser senador per Nova York competint amb la veterana Dede Standish (Judith Light) i la seva cap de campanya Hadassah Gold (Bette Midler). Curiosament l’equip de campanya de Payton és el mateix que tenia a l’institut, una colla nombrosa i indistingible de jovencells a qui és difícil prendre’s seriosament. De fet, totes les seves maniobres i estratagemes semblen més aviat les peripècies d’un grup de teatre aficionat.

De fet, no hi ha res a «The Politician» que suggereixi profunditat o reflexió: tot sona inconseqüent i superficial. Cada nou desenvolupament es presenta com si fos un esdeveniment crucial i als dos minuts ja s’ha oblidat. Hi ha, per exemple, el personatge de Gwyneth Paltrow, que a la primera temporada era només milionària i pintora diletant, però que ara té aspiracions polítiques i vol ser governadora de Califòrnia, cosa que aconsegueix amb la mateixa facilitat de qui compra unes cortines.

Suposo que la sèrie pretén ser una farsa sobre la política als Estats Units, però és tan desmanegada i tòpica, que no provoca cap interès. Hi ha un personatge que sembla una paròdia de Greta Thunberg, però no té gràcia ni mala llet i apareix tan diluïda com les crítiques a un cert ecologisme d’aparador. Els personatges més sexualment heterodoxes de la primera temporada han llimat les seves arestes i el més escandalós que se’ls acudeix als guionistes és presentar fins a quatre (quatre!) relacions de trio.

Payton Hobart no aconsegueix provocar cap adhesió, sempre fluctuant entre el cinisme ambiciós i la bondat de les intencions; i Ben Platt el representa de la forma menys carismàtica possible, només brillant quan li permeten cantar un parell de cançons al capítol final. De Paltrow, quan menys parlem millor, però és una pena que una diva del teatre com Light o una roba-escenes com Midler hagin de batallar amb papers tan desagraïts.

La temporada acaba apuntant cap a la carrera presidencial. Tot fos així de fàcil! Després d’aquesta catàstrofe prometo no dedicar ni un pensament més a «The Politician», encara que dubto molt que algú hagi quedat amb ganes de ressuscitar aquesta mòmia.

dilluns, 22 de juny de 2020

Ghibli (15): reparant el passat

Amb «El turó de les roselles» de 2011 Ghibli va aconseguir que un director que no fos ni Hanao Miyazaki ni Isao Takahata firmés un segon treball sota l’empara dels estudis. Aquesta promesa de continuïtat queda una mica devaluada pel fet que el reincident fos Gorō Miyazaki, el fill de l’amo i responsable de «Contes de Terramar», un dels títols menys estimats de la casa. En descàrrec de Miyazaki Jr. el seu segon intent en tasques de direcció, sense ser res de l’altre món, representa una evident passa endavant.

Umi Matsuzaki és una estudiant de batxillerat que, mentre la seva mare completa uns estudis de medicina als Estats Units, es responsabilitza del funcionament de la petita dispesa familiar. El vell casalot de fusta que alberga totes les activitats culturals i científiques de l’institut està en perill d’enderroc i Umi esdevé líder entre els estudiants d’un moviment per restaurar i salvar l’edifici. Ran de la campanya, comença a relacionar-se amb Shun Kazama, el redactor en cap del diari del centre, i com que al principi no s’entenen gens, és lògic que acabin enamorats.

Es tracta d’una història clàssica i perfectament innòcua sobre un grup juvenil i benintencionat, unit ens els seus esforços per una empresa lloable i altruista. Només a l’últim terç de la pel·lícula la trama s’embolica amb un conflicte de paternitats canviades tan summament envitricollat que fins i tot els novel·listes victorians menysprearien. Abans de culpar al director, caldrà aclarir que el guió és en part responsabilitat de Miyazaki Sr., cosa que demostra que ningú no és perfecte.

Visualment aquesta història no presenta cap tret especialment remarcable, però és francament més interessant en l’ambientació que en el disseny de personatges. L’acció s’esdevé a Yokohama l’any 1963 i les visions del seu port emboirat o l’arquitectura de fusta de principis de segle tenen el seu particular encant. Una excursió a Tòquio permet un curiós retrat de la metròpoli preparant-se per les olimpíades del 64. «El turó de les roselles» és un producte perfectament acceptable, però un espectador inadvertit difícilment l’identificaria amb un dels estudis d’animació més personals del planeta.


diumenge, 21 de juny de 2020

Sitcom (3): Cuba Libre

«One Day at a Time» va ser una «sitcom» de la CBS que va durar entre el 1975 i el 1984 sobre una mare divorciada d’Indianapolis amb dues filles adolescents. Malgrat el gran èxit que tingué en el seu moment, que jo sàpiga mai no ens va arribar a casa nostra. L’any 2017 Netflix va decidir fer-ne una nova versió i, com que les mares divorciades ja no són el tema social candent que havien sigut, es va optar per traslladar la família protagonista a Los Angeles i convertir-los en immigrants cubans de segona generació.

«One Day at a Time» (o «Día a día», com han traduït el títol) és una «sitcom» de la vella escola, enregistrada davant del públic, amb decorats que no oculten la seva condició i rialles i aplaudiments reactius, que es nota que no estan enllaunats. No deixa de semblar-me admirable la gravació en directe, que m’imagino que ha de ser complicada, tot i que també propicia que alguns actors, esperonats pels seus fans, sobreactuïn puntualment.

Igual com passava a l’original, la sèrie no dubta a barrejar la comèdia amb qüestions serioses com són les discriminacions per racisme, sexisme o homofòbia, les addiccions o les malalties mentals. Així la protagonista, Penélope, és una infermera que havia treballat a l’exèrcit i pateix estrès post-traumàtic, que l’obliga a assistir periòdicament a teràpia de grup. El seu ex-marit i l’intendent de l’edifici on viu són ex-alcohòlics, sempre amenaçant amb la recaiguda; mentre que la seva filla Elena es declara lesbiana i comença a sortir amb Syd, de gènere no binari. Tots aquests problemes s’aborden de forma realista, però també positiva, de manera que el drama mai no té temps de descarrilar.

Un punt diferencial del programa és el seu toc cubà. Perquè, encara que Penélope i els seus fills estan completament integrats, conserven (sobretot gràcies al personatge de l’àvia) notes cosmètiques caribenyes: des dels abundants «papitos», el rom i els havans, o les festes de «quinceañera», fins al ferotge matriarcat i l’anticastrisme. L’abundant planter de personatges ofereix una gran oportunitat perquè hi apareguin els actors hispans més coneguts: Judy Reyes (Scrubs, Jane the Virgin), Melissa Fumero i Stephanie Beatriz (Brooklyn Nine-Nine), Gloria Estefan, Joe Manganiello (True Blood), Ray Romano (Ice Age)… Tant Justina Machado, que fa de Penélope (i a qui vam descobrir a «Six Feet Under» com a muller de Federico Diaz), com la veteraníssima Rita Moreno han estat nominades freqüentment per diversos premis d’interpretació, tot i que la Moreno se sol passar de pallassa.

Cancel·lada inexplicablement a Netflix després de la tercera temporada de 2019, enguany estan passant la quarta a Pop TV que no tinc ni idea d’on es pot veure. Malgrat la seva pretensió d’estar al dia, «One Day at a Time» no deixa de ser una sèrie amable, curulla de valors familiars, que pots mirar tranquil·lament acompanyat per la teva àvia.

Gloria Estefan, Rita Moreno i Justina Machado entre "Amy Santiago" i "Rosa Diaz"

dissabte, 20 de juny de 2020

Filmoteca forçosa (11)

Un prophète (Jacques Audiard, França 2010 (filmin))
A través de la seva experiència a la presó, un jove d’origen algerià esdevé un cap del crim. Una història moltes vegades explicada, a la qual Audiard hi afegeix modulacions magistrals. Duel interpretatiu memorable entre Tahar Rahim i Niels Arestrup. Dues hores i mitja intenses, però que passen volant. (9)

Maduixes Salvatges (Ingmar Bergman, Suècia 1957 (filmin))
Conté tota l’essència del que caracteritza Bergman de forma concisa i accessible. Inesperadament conciliador i vitalista, a més. (9)

Mort a Venècia (Luchino Visconti, Itàlia 1971 (DVD))
Adaptació impossible de la novel·la de Mann, on l’exposició de determinades teories estètiques s’ofega davant d’un excés de reconstrucció històrica. Sobredosi d’adagietto. (7)

The Vast of Night (Andrew Patterson, USA 2019 (Amazon))
Exercici d’estil a la manera de «The Twilight Zone» que comença a esdevenir un títol de culte dins de la ciència ficció. Supleix el baix pressupost amb una bona reconstrucció històrica i, sobretot, un treball de càmera molt elaborat; però els 89 minuts de la seva durada es fan inacabables per tan poca història. (6)

The Rise of Skywalker (J. J. Abrahams, USA 2019 (Disney+))
Em vaig negar a veure-la al cinema, però aprofitant que Disney+ ve amb Movistar… Per descomptat té algunes escenes espectaculars, però també girs de guió que serien indignes a un culebró veneçolà, un munt de bons actors desaprofitats i uns personatges que no tenen cap interès. Sembla mentida que una joguina tan cara pugui ser tan estúpida. (4)

American Animals (Bart Layton, USA 2018 (filmin))
Quatre estudiants universitaris planegen el robatori d’alguns documents antics d’una biblioteca: tot surt malament. Barreja de documental —amb el testimoni dels veritables protagonistes— i de reconstrucció fictícia dels fets, comença prou juganera, però acaba sent irritant per la inconsciència moral dels seus personatges. Preferiries que fossin criminals de debò. (7)


divendres, 19 de juny de 2020

Notes sobre l’actualitat

Ja fa temps que «The Good Fight» va abandonar qualsevol pretensió de ser una sèrie convencional sobre advocats, per convertir-se en un comentari sarcàstic a l’actualitat política i social dels Estats Units, una tendència que l’arribada a la presidència de Donald Trump va acabar de segellar. Des de llavors, cada temporada ha esdevingut una mica més lliure i esbojarrada que les anteriors, sense parar gaire esment a la coherència, les convencions o les expectatives dels espectadors.

Per exemple, aquesta quarta, que s’ha estrenat entre abril i maig a Movistar+, consta només de set capítols (enlloc dels deu habituals) i el personatge de la neboda de Diane, que interpretava Rose Leslie, ha desaparegut sense més explicacions que les del final de la temporada anterior. Com és habitual es toquen molts temes d’aquells que ocupen les capçaleres dels diaris, com el controvertit suïcidi de Jeffrey Epstein o les campanyes de «Black Lives Matter», el que proporciona a «The Good Fight» un sorprenent do de l’oportunitat, tot i que caldrà veure com envellirà la sèrie quan aquest fets perdin vigència (tot i que desgraciadament els problemes de racisme policial no crec que s’arreglin d’un dia per l’altre).

En tot cas, si hi ha una cosa que no falta a cap dels capítols, és un excés de trames, algunes de les quals no es desenvolupen com es mereixerien. Hi ha una trama unificadora i conspiranoica que abasta tota la temporada, sobre un misteriós «Memo 618» que influeix sobre els veredictes dels jutges, quan entre les parts implicades intervenen personatges poderosos, que després de mantenir-nos en suspens durant sis capítols, te la resolen de qualsevol manera (a menys que ens la prolonguin a la cinquena temporada). Com sempre, hi ha una fusió amb un altre bufet (per què no s’estaran quiets, cadascú al seu despatx?), el que provoca inevitables conflictes de poder.

Mentre que Diane té algun moment divertit, cal dir que Lucca no té un paper gaire lluït i la seva presència sembla una advertència per no confraternitzar amb els ulta-milionaris. El pitjor que es pot dir d’aquesta quarta temporada de «The Good Fight» és que el millor episodi és el primer —un delirant exercici de política-ficció menys previsible del que caldria esperar—, i en canvi el final sembla precipitat i mancat de ganes.

dijous, 18 de juny de 2020

EN 1.3: El 19 de marzo y el 2 de mayo

Som a juliol de 1873 i Galdós ja ha escrit tres «Episodios» en mig any; es diria que treballa a preu fet. Després de «La corte de Carlos IV», ple d’intrigues cortesanes, però sense fets històrics de rellevància, aquest «El 19 de marzo y el 2 de mayo» ja anuncia des del títol unes dates destinades a les efemèrides: la del motí d’Aranjuez, que acabaria amb la destitució del primer ministre Manuel Godoy, i les revoltes populars contra els francesos a Madrid. Per tal que el protagonista es trobi sempre al caire de la notícia, ara Gabriel de Araceli treballa en una impremta de la capital, mentre que la seva promesa Inés es trasllada a Aranjuez amb el seu oncle capellà, al que acaben de nomenar rector de la parròquia. La situació canvia ràpidament i poc després, quan Inés és reclamada pels seus parents Requejo, que la volen explotar (i treure profit del seu llinatge noble secret), Gabriel entra al servei d’aquests parents.

Galdós reflecteix de nou l’animadversió que sentia el poble per l’arribista Godoy, i de retruc per la reina Maria Lluïsa, a qui es responsabilitzava amb usual misoginia de l’ascensió del favorit; així com l’esperança posada en el príncep Ferran i en la vaga cooperació dels francesos en la seva entronització. Tots els fets, rumorologia inclosa, són relatats des del punt de vista de les classes populars, de manera que la novel·la ofereix una versió de la història d’Espanya només relativament fiable.

Gabriel es troba casualment als dos motins que centren la trama i es veu arrossegat per ells. En el primer, el que fa caure els reis, només participa amb reticència, però al dos de maig madrileny aviat es deixa encomanar pels efluvis patriòtics. En tot cas, són dues seqüències d’acció de masses que Galdós administra força bé i que inclou moments dramàtics com els dels afusellats a la llum dels fanals del 3 de maig («arcabuceados» en diu), que tant evoquen a Goya.

Per la part més directament fictícia, la descripció dels avars germans Requejo i de les seves aspiracions amoroses condueix a algunes bones escenes còmiques, el recurs clàssic de ridiculitzar els vells enamorats. Es continua explotant el misteriós llinatge d’Inés, que funciona com una espècie de «deus ex-machina» pel desenllaç de l’episodi, el qual, per cert, acaba amb una nota de suspens, com si Gabriel hagués mort. Aquí els Episodios Nacionales mostren a les clares que juguen la carta del serial.

 

Lectures complementàries. Un comentari sociològic que sona premonitori:
Pensando en esto, vino a mi mente una idea salvadora, la que desde aquellos tiempos principiaba a ser norte de la mitad de la gran mayoría de españoles, es decir, de todos aquellos que no eran mayorazgos ni se sentían inclinados al claustro: la idea de adquirir una plaza en la Administración. ¡Ay!, aunque había entonces menos destinos, no eran escasos los pretendientes.
I tres fragments que m’han fet gràcia per diversos motius:
La fauna y la flora fueron por estas razones proscritas, y para admirar las obras del Ser Supremo, los Requejos se recreaban en si mismos.

El cual era un hombre cuajado, quiero decir que parecía haberse detenido en un punto de su existencia renunciando a las transformaciones progresivas del cuerpo y del alma.

Ambos novios eran de esos que se aprestan a casarse y se casan al fin sin que los hombres, ni Dios, ni el demonio sepan nunca por qué.

dimarts, 16 de juny de 2020

Sitcom (2): el retorn dels xuclasangs

En vaig parlar molt recentment, però l’emissió de la segona temporada, tan bona o millor que l’anterior, bé mereix un comentari. Es tracta de «What We Do in the Shadows» (HBO), basada en el film de Jemaine Clement i Taika Waititi, sobre una colla de vampirs que comparteixen casa a Staten Island (Nova York). Tres d’ells són vampirs tradicionals, d’origen europeu, vesteixen amb roba antiga i parlen amb un accent feixuc, mentre que Colin Robinson (Mark Prosch) és un vampir que es sustenta de l’energia dels que l’envolten, la qual obté irritant-los i/o avorrint-los. Colin té pinta d’oficinista gris i no té cap problema a funcionar en plena llum del dia. Finalment hi ha Guillermo (Harvey Guillén), un assistent domèstic «latino» que somia en convertir-se en vampir com els seus amos.

L’humor de la sèrie sorgeix del contrast entre el suposat destí tràgic del vampir i el prosaisme de les experiències quotidianes a les que s’ha d’enfrontar. En aquesta temporada hauran d’aguantar un domèstic particularment dropo (Haley Joel Osment) i Laszlo haurà de fugir d’un vampir (Mark Hamill) a qui fa 167 anys que deu el lloguer, el veí els convidarà a veure la Superbowl (que confondran amb «Superb Owl» o «Mussol Superb») i, quan no propaguin un «mail» piramidal, creuran que han estat maleïts. Però la persona més important de la temporada serà indubtablement Guillermo, que exercirà de mata-vampirs secret aprofitant l’ADN que comparteix amb el llinatge Van Helsing. En aquest sentit l’últim episodi, «Nouveau Théâtre del Vampires», és una veritable apoteosi del personatge i deixa un immillorable record.

És «What We Do in the Shadows» una sitcom? Sens dubte: tracta d’una unitat familiar (tan peculiar com vulgueu) que comparteix un mateix sostre. Tota la sèrie es basa en la dinàmica entre els cinc personatges principals i els petits indicis de continuïtat no impedeixen que cada capítol tingui la independència d’una història completa. Ja sabem que l’humor va per barris i el que per a uns és de morir-se de riure, per altres és una bestiesa sense cap solta. Pel meu gust aquesta és en l’actualitat la millor «sitcom» en funcionament i em satisfà comprovar que és una opinió àmpliament compartida.


dilluns, 15 de juny de 2020

Pulp que vol dir pop


Ja sabíem per «Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya» que, amb l’excusa d’una novel·la històrica seriosa, a en Max Besora li agrada fer conya i no té cap por que el titllin de poca-solta. Amb «La musa fingida» (Males Herbes, març 2020) va un pas més enllà en el grau de bretolada i ho anuncia des d’una coberta que és tota una declaració d’intencions. Efectivament aquí Besora sembla homenatjar les novel·letes de quiosc des de l’erotisme impúdic de la mossa i l’esquer truculent que l’acompanya («LA VENJANÇA ÉS LA SEVA ÚNICA LLEI»), fins a les tipografies ràncies i els colors estridents, i de fet omple aquest llibre inclassificable amb el tipus de material bord propi de la literatura de gènere.

On es fa més evident és a la primera part (Benvingud@s a la Vall del Bronx!), un seguit de quinze monòlegs de personatges diversos —els membres d’una família, un hàmster saberut, un detectiu de la policia, una model que es nega a passar per beneita, un gosset de companyia…— units per experiències extremes que van del assetjament sexual a la conversió en zombie, de l’atac d’hirsutisme a la tortura. Cadascun dels monòlegs —escrits sense puntuació i amb les línies escapçades arbitràriament— és un exercici d’exploració dialectal sense prejudicis que volen imitar les veus d’una «xati» mexicana, d’un policia obsessionat pels números o d’una adolescent que destrossa l’ortografia.
      ola am dic isabel holofernes ting tredza anys el meu culó faborit és el blank i la meba marca de roba faborita és calbin clein el meu signe de l’uróscup és libra la mama sempre diu ke els libra soms sociaples però algo insegurs pro a
     mi en dona igual al ka digui ma mara la odiu a eia i al monstra del meu para numés astimo la meva yermana amanda tot i ka está taradíssima
Com ja es veu, predominen les ganes d’estripar-ho tot, encara que sigui recolzant-se en una pila de clixés i de figures canòniques de la sèrie B (o Z). Els millors moments són aquells en els que la imaginació de Besora desborda la convenció amb les seves ocurrències, com és el cas del hàmster mutant que profereix citacions animalistes de Kant o de Buda, o el de les carnisseres que defensen la gramàtica fins arribar a la sang.

La segona part, en forma de diàleg teatralitzat, fa aparèixer tots els personatges introduïts anteriorment i escenifica la venjança de Mandyjane contra la seva família. Una tercera part més breu presenta un interviu entre la protagonista i l’autor on es posa en solfa qui controla l’obra, si és l’escriptor o el seu personatge, una mena de Pirandello amb «bondage» inclòs.

Confesso que amb aquesta musa no m’ho he passat tan bé com amb en Joan Orpí, que he tingut la sensació que l’escriptor optava per la via del mínim esforç i que les seves poca-soltades sovint no transcendien el mínim nivell desitjable. Cert que hi ha algun moment graciós, que Besora se’n fot molt saludablement de la cultureta local i que «La musa fingida» conclou amb una pirueta metaliterària que mira d’elevar l’obra per damunt del divertiment; però encara així no sabria dir-vos cap a on pretenia anar.

diumenge, 14 de juny de 2020

Ghibli (14): miniatures

Amb els seus fundadors més enllà de l’edat de jubilació, calia trobar un relleu que prosseguís la tasca dels estudis Ghibli. El fill de Miyazaki no havia sortit gaire ben parat amb «Contes de Terramar» de 2006 i per «Arrietty» de 2010 es va confiar en el jove col·laborador (36 anys) Hiromasa Yonebayashi, que va debutar així en la direcció de llargmetratges. Els resultats foren notables, tant comercialment com artísticament, tot i que no assoleixen el plus de personalitat afegida que s’espera de la productora.

«Arrietty» es basa en una novel·la juvenil de Mary Norton, «The Borrowers» (1952), adaptada sovint al terreny audiovisual: abans de l’anime que va estrenar Ghibli el 2010, hi va haver dues pel·lícules i una sèrie de televisió amb actors de carn i os; posteriorment hi ha hagut un nou film de la BBC i està en marxa una sèrie animada de 52 capítols. Aquests «manllevadors» (perquè això és el que vol dir «borrower») són uns éssers diminuts que conviuen secretament amb els humans i són els responsables de totes les pèrdues domèstiques que patim. Si trobes a faltar algun petit objecte —una ploma, un didal, una navalla—, tingues per segur que algun «borrower» te l’ha pres per cobrir alguna necessitat. Es tracta la versió infantil del «Paràsits» de Bong Joon-Ho.

Al guió, en el qual va intervenir Miyazaki, es va eliminar l’ambientació britànica per convertir-la en japonesa, tot i que sense abusar del color local. Arrietty és una noia «borrower» que viu amb els seus pares al soterrani d’una casa de camp, a la qual arriba Sho, el net de la propietària, amb el propòsit de fer repòs abans d’una intervenció important. Els dos joves, de desigual grandària, es troben accidentalment i estableixen una relació que els infon confiança mútua (atès que l’enamorament queda fora de lloc per raons òbvies). Mentrestant, el món es confabula per fer la vida impossible als minúsculs «squatters».

«Arrietty» és un film de trama força convencional, almenys pels paràmetres que solen córrer a Ghibli, i fins i tot compta amb una figura antagonista (la minyona Haru), fet també inhabitual. La pulcritud visual, que llueix especialment a l’exuberant jardí i la decoració bigarrada de la llar lil·liputenca, potser es passa de «bonica». És, a més, una història d’incidències escasses i poc dramàtiques, narrada amb una tranquil·litat que frega el sopor. Els seus 95 minuts es fan decididament llargs. Sense tenir res que sigui específicament condemnable, aquest és un dels títols de Ghibli que menys m’han distret, i encara menys inquietat. 


dissabte, 13 de juny de 2020

Prejudicis que no coneixies


La segona part de "El marido de mi hermano" (Panini, 2020) (que, en realitat, recull la tercera i quarta part de l'original japonès) confirma l'excel·lent impressió que em va deixar aquest "manga" de Gengoroh Tagame. Prossegueix la visita del vidu canadenc del germà bessó de Yaichi, i aquest va adonant-se de mica en mica dels seus prejudicis i de l'homofòbia que covava sense haver-la reconegut mai. A mesura que s'aproxima l'hora del comiat, els sentiments afloren i la situació aconsegueix tocar-nos la fibra sense abusar del melodrama.

Conduïda amb intel·ligència, magníficament dibuixada i  amb un afany pedagògic apte per a tots els públics, però que mai s'interposa en la naturalitat del relat, "El marido de mi hermano" és una recomanació del tot segura.