diumenge, 31 de maig del 2020

EN 1.1: Trafalgar

D’entre els desafiaments que el confinament ha propiciat, potser cap de tan ambiciós com l’inici de la lectura dels Episodios Nacionales galdosians. Tres motius podria al·legar per justificar-me, començant pel meu interès per la novel·lística del segle XIX i continuant per una ignorància sobre la història espanyola que mai no és tard per reparar. Però el motiu més simple és que tinc el volum a casa, heretat del meu pare, amb les dues primeres sèries dels Episodis (1818 pàgines de paper bíblia) que sembla que m’hagin estat esperant des de fa molt més del que aquests dos mesos augurarien.

Galdós escriu «Trafalgar», el primer episodi de la primera sèrie, l’any 1873, als 30 anys i amb tres novel·les prèvies publicades. En ella es presenta el personatge de Gabriel de Aracil, que protagonitzarà tota aquesta sèrie (amb l’excepció de «Gerona»), un adolescent gadità, que té 14 anys en el moment de l’acció (octubre de 1805). Gabriel és un orfe d’origen humil que és acollit pel capità de la marina retirat don Alonso Gutiérrez de Cisniega i la seva família. En escollir aquest narrador, Galdós aconsegueix combinar la veu d’un autèntic membre del poble amb el vernís culte que li han proporcionat els seus amos d’adopció; però també, hem de pensar, que l’han civilitzat les altres experiències de la seva vida, ja que la narració ens és presentada des de la perspectiva de la vellesa del personatge.

El llibre, com ja s’anuncia des del títol, s’ocupa quasi exclusivament de la famosa batalla naval que enfrontà francesos i els seus aliats espanyols amb la flota anglesa. Serà aquest atrotinat don Alonso el que (literalment) embarcarà Gabriel en un dels vaixells participants, tot i que em xoca que un militar retirat i el seu criat adolescent ho tinguin tan fàcil per ficar-se al bell mig d’un dels enfrontaments àlgids de l’època, quan en realitat és previsible que fessin més nosa que servei en aquella batussa.

En narrar la batalla des del punt de vista inexpert i confós de Gabriel, Galdós apropa l’experiència al lector i li estalvia la perspectiva omniscient amb la que solem abordar la Història. Tampoc els personatges històrics intervenen directament (tret d’un breu cameo del brigadier Churruca), les seves accions sempre són referides per tercers amb el que ens queda la sensació que ho estem contemplant tot entre bambolines (que és la manera habitual pel comú dels mortals).

M’ha semblat interessant com l’inexpert Gabriel, a les portes de la batalla, descobreix dins seu l’ardor patriòtic que fins el moment desconeixia. «Pero el momento que precedió al combate comprendí todo lo que aquella divina palabra significaba, y la idea de nacionalidad se abrió paso en mi espíritu, iluminándolo y descubriendo infinitas maravillas, como el sol que disipa la noche y saca de la obscuridad un hermoso paisaje. Me representé a mi país como una inmensa tierra poblada de gentes, todos fraternalmente unidos…» Us estalvio el paràgraf següent, ple de retòrica tronada sobre el significat del concepte «pàtria», que no sé si atribuir a l’autor o al personatge. Per fortuna, un cop consumada la ràpida derrota, quan els britànics ocupen el vaixell Trinidad, el narrador descobreix que, contra el que sempre havia imaginat, els enemics també són éssers humans:
Cuando vi el orgullo con el que enarbolaron su pabellón, saludándole con vivas aclamaciones; cuando advertí el gozo y la satisfacción que les causaba haber apresado el más grande y glorioso barco que hasta entonces surcó los mares, pensé que también ellos tendrían su patria querida, que ésta les habría confiado la defensa de su honor; me pareció que en aquella tierra, para mi misteriosa, que se llamaba Inglaterra, habían de existir, como en España, muchas gentes honradas, un rey paternal, y las madres, las hijas, las esposas, las hermanas de tan valientes marinos, los cuales, esperando con ansiedad su vuelta, rogarían a Dios que les concediera la victoria.
Com a novel·la «Trafalgar» no és gran cosa: un seguit d’aventures atzaroses i uns personatges episòdics que alternen el to heroic amb les gracietes del sainet. Encara és aviat per passar comptes amb Galdós, però ja apunta maneres, tant en la concisió del detall, com en les mostres d’humor.
Me parece que aún estoy viendo a aquella respetable cuanto iracunda señora con su gran papalina, su saya de organdí, sus rizos blancos y su lunar peludo a un lado de la barba. Cito estos cuatro detalles heterogéneos, porque sin ellos no puede representársela mi memoria. Era una mujer hermosa en la vejez, como la Santa Ana de Murillo, y su belleza respetable habría sido perfecta, y la comparación con la madre de la Virgen exacta, si mi ama hubiera sido muda como una pintura.

dissabte, 30 de maig del 2020

Desigualtat positiva

"Mrs. America", escrita per Dahvi Waller i emesa per HBO, documenta les lluites polítiques durant la dècada dels 70 per introduir a la Constitució dels Estats Units una esmena sobre la igualtat de drets sense discriminació de sexe. La sèrie se centra en el personatge de Phillys Schlafly, una activista conservadora que va enfrontar-se al feminisme (tan actiu des dels anys 60), tot oposant-se a l'avortament i als moviments d'alliberament sexual, mentre defensava el paper tradicional de la dona com a esposa i mare.

Tot i que a hores d'ara l'esmena citada encara no ha sigut ratificada, la sèrie no acaba de demostrar que fos Schlafly la responsable directa d'aquest bloqueig. Segons Gloria Steinem, feminista històrica, el que explica "Mrs. America" no és del tot cert i la influència de Schlafly ha sigut exagerada per motius dramàtics. Sigui com sigui, i per molt que les picabaralles de la política americana de fa més de quatre dècades ens puguin semblar llunyanes a la nostra experiència, sempre és bo contemplar lluites dialèctiques sobre assumptes encara no del tot resolts —desigualtats salarials, feina de la llar no remunerada, dones a l'exèrcit, matrimoni igualitari...— en el món contemporani.

Els nou episodis, cadascun centrat en un personatge diferent, donen veu a les partícips principals d'aquestes lluites i revelen també les seves contradiccions de manera que la tendència natural a un cert maniqueisme queda mitigada. Tot i això, la Schlafly (de qui Cate Blanchett fa una veritable creació) s'erigeix en el gran monstre de la funció, ambiciosa, freda i manipuladora. Tant és així que la mateixa Blanchett ha hagut d'escriure un article al New York Times per assegurar que ella no comparteix en absolut les idees del seu personatge. A aquests extrems ha arribat la ruqueria d'alguns espectadors.

Apart de la divina Blanchett, la sèrie compta amb una col·lecció d'actrius formidables com la roba-escenes Margo Martindale, Uzo Aduba (la Crazy Eyes d'"Orange is the New Black"), Tracey Ullman, Sarah Paulson o Rose Byrne. També hi surt John Slattery, revellit i amb una retirada a Eduardo Inda. L'ambientació "setantera" (tons marrons i taronja, música disco) també és digna de menció i farà la delícia dels seus nostàlgics.

Tot plegat fa de "Mrs. America" una sèrie inhabitual però plena d'al·licients per tot aquell que vulgui revisar d'on venim i fins a cert punt lo poc que ens hem mogut.

divendres, 29 de maig del 2020

Filmoteca forçosa (9)

Sobre l’infinit (Roy Andersson, Suècia 2019 (Filmin))
Vinyetes absurdes d’un humor tan impàvid com Buster Keaon. Andersson fa sempre la mateixa pel·lícula, però m’agrada. (8)

Testimoni de càrrec (Billy Wilder, USA 1957 (Filmin))
O de com un dels impecables artefactes d’Agatha Christie esdevé una deliciosa comèdia gràcies a Billy Wilder i Charles Laughton. Irrresistible. (8)

La nit del caçador (Charles Laughton, USA 1955 (Filmin))
Debut i comiat de Laughton a la direcció. Un conte gòtic en imatges inoblidables. Únic.

The Professor and the Madman (Farhad Safinia, USA 2019 (Filmin))
Un escocès autodidacta (Mel Gibson) i un esquizofrènic homicida (Sean Penn) s’alien per compilar l’Oxford Dictionary. Una mica tramposa en el seu relat, mai la filologia havia sigut tan «novel·lera». (7)

L'honor dels Prizzi (John Huston, USA 1985 (TCM))
Farsa criminal sobre les lleialtats familiars. Ha aguantat prou bé els anys. (8)

Zama (Lucrecia Martel, Argentina 2017 (Filmin))
El funcionari colonial Don Diego de Zama (Daniel Giménez Cacho) espera infructuosament el seu retorn a la metròpoli. No anirà bé. Entre la ronya i la bogeria, bellament fotografiat, amb ecos de Werner Herzog. (7)

dijous, 28 de maig del 2020

Tres misteris postmoderns

Dibuix d'Art Spiegelman

Ateses les dificultats per convocar una nova sessió en línia del nostre club de lectura, va caler acudir a un escriptor que, qui més qui menys, tothom tingués a casa. Per això vam escollir Paul Auster, encara que per no complicar les coses no vam escollir quin llibre llegiríem. Jo vaig triar la col·lecció que el va donar a conèixer internacionalment, «The New York Trilogy», títol que no havia tornat a visitar des del llunyà 1989. És un volum format per tres novel·les curtes que presenten maneres de misteri detectivesc, però que es resolen per camins metaliteraris.

«La ciutat de vidre» (1985) és la més llarga de les tres i la que conté referents més recargolats. Comença amb un error telefònic, quan l’escriptor Daniel Quinn rep una trucada demanant pel detectiu Paul Auster. Quinn, que escriu sota el pseudònim de William Wilson novel·les policíaques del detectiu Max Work, es fa passar per Auster i accepta un encàrrec en el que ha de vigilar les passes de Peter Stillman, un autor acadèmic que acaba de sortir de presó. En aquest embull d’autors reals i imaginaris, també hi ha lloc per un narrador innominat i pel Paul Auster «de debò», que apareix molt preocupat per l’autoria de «Don Quixot» (D.Q. -> Daniel Quinn).

La intriga està molt ben portada, escrita de forma despullada, però conceptualment rica. Qui esperi una solució convencional al misteri, en sortirà probablement decebut, perquè les intencions d’Auster passen més aviat per fer trontollar (amb elegància) les convencions de la ficció. Ara que ja fa anys que l’autor és una persona pública ben coneguda, fa gràcies observar com l’any 1985 ja hi feia sortir Siri, la seva segona esposa, i Daniel, el fill que va tenir amb l’escriptora Lydia Davis.

«Fantasmes» (1986) comença amb un encàrrec detectivesc similar, encara que l’acció està ambientada en el passat (3 de febrer de 1947) i els detalls del cas són molt més abstractes: Blanc contracta Blau perquè vigili Negre, apostat al pis del davant (i, sí, «Fantasmes» és anterior a «Reservoir Dogs»). El relat conté reflexions sobre la forma com es creen les ficcions i variacions sobre un tema tan clàssic com és el del doble i el mirall.

Els dos primers relats es connecten, apart de per les similituds argumentals i per un desenllaç que implica un descens a la bogeria, per un quadern de tapes vermelles on el protagonista de «La ciutat de vidre» anota tot el que fa l’home al que vigila i un altre quadern vermell on l’home vigilat de «Fantasmes» sembla escriure.

En temps previs a la Wikipedia, Auster ja introduïa en les seves ficcions anècdotes i curiositats erudites sobre la construcció del pont de Brooklyn, els nens salvatges i les biografies d’autors com Thoreau, Whitman o Hawthorne.

L’argument de «L’habitació tancada» (1986) escapa una mica a la pauta de les anteriors, encara que es menciona un detectiu de nom Daniel Quinn, com l’escriptor de «La ciutat de vidre», i un personatge secundari de cognom Walden, com el llibre de Thoreau que llegia Negre a «Fantasmes». Aquí el narrador, ran de la desaparició d’un amic d’infantesa, és encarregat per la dona del desaparegut perquè faci una revisió de la seva obra escrita per decidir si té o no valor. El que succeirà després us sorprendrà (o no).

De nou no hi falten però les dades històriques i el coneixement miscel·lani per salpebrar el relat, aquí exemplificats per les biografies del soldat La Chère i l’il·lustrat Lorenzo Da Ponte, que mostren com d’imprevisibles són les nostres vides. Cap al final l’enllaç entre les peces de la trilogia es fa més evident i es revelen com tres variacions sobre un mateix tema. Auster retira de sobte la catifa i ens deixa suspesos sobre el buit per confirmar-nos que tota literatura és artifici; encara així durant tot el trajecte ens ha mantingut embadalits.


dimarts, 26 de maig del 2020

Sortint de l'armari amb parsimònia

La presència de personatges del col·lectiu LGTB+ en els productes audiovisuals de consum familiar és una assignatura pendent que de moment té mal arreglo i un futur de pronòstic reservat. Que això sigui així es deu en gran part al rerefons purità dels Estats Units —responsables principals d'aquest mercat— i a la vocació conservadora dels negocis globals. Els avanços tímids de les grans franquícies (Star Wars, Disney, Pixar, Marvel...) han suscitat tantes esperances infundades com amargues decepcions.

De moment, el poc que s'ha aconseguit és una mínima i ambigua concessió que sembla més un insult que una conquesta: dos homes que ballen en segon pla durant cinc segons ("La bella i la bèstia"), dues dones i un cotxet amb un bebè ("Finding Dory"), un personatge femení que menciona la seva xicota ("Onward")... I encara així aquests films inofensius s'han d'estrenar censurats en països d'homofòbia galopant (Rússia, Filipines, Turkmenistan...) No esperem doncs, com reclamaven un munt de fans, que les seqüeles de "Frozen" explorin el seu vessant lèsbic.

Per tot això és una notícia enormement satisfactòria que la plataforma Disney+ estrenés aquest 22 de maig un curt emparat per Pixar i amb un protagonista indiscutiblement gai. Es diu "Out" ("Salir" en castellà) i el dirigeix Steven Hunter, que també ha escrit el guió. Els pares de Greg han vingut a ajudar-lo a fer la mudança i el seu fill farà mans i mànigues perquè no descobreixin que té nòvio. La intervenció d'un gos i un gat màgics solucionaran el destret.

Ni l'escriptura ni l'estètica són per tirar coets, però el resultat és simpàtic. Potser és un pas petit, tant per l'home (i la dona) com per la Humanitat; però, mira, tot suma, i trobar una peça així a can Disney esdevé gairebé revolucionari.

dilluns, 25 de maig del 2020

Ghibli (11): llums al final del túnel

Compto que som multitud els que vam fer el primer contacte amb els estudis Ghibli a través d’«El viatge de Chihiro» de 2001, un èxit planetari i una de les pel·lícules d’animació més ben considerades de la història. Fa força temps ja vaig escriure al respecte i ara he evitat rellegir-me, a risc d’incórrer en redundàncies, només per observar «a posteriori» com han canviat (si han canviat) les meves percepcions al llarg dels anys després d’un nou visionat del film.

La primera vegada que em vaig enfrontar a «El viatge de Chihiro» la meva familiaritat amb la cultura japonesa era insignificant i la sensació predominant mentre estava veient la cinta va ser tant d’estranyesa com de perplexitat. En l’actualitat l’impacte ha sigut molt menor, primer perquè ja sabia el que podia esperar-me, però també perquè durant els darrers vint anys les meves incursions en aquest univers nipó de mites entre domèstics i transcendents ha estat molt més freqüent.

Se sol repetir que Hayao Miyazaki va escriure aquest film, en adonar-se que fins el moment totes les seves protagonistes eren o bé nenes petites o bé adolescents. Per això Chihiro té deu anys, una edat intermèdia que es presta molt bé per descriure processos de maduració. La trobarem al principi de la història irritada per haver de canviar de lloc de residència i poc disposada a acompanyar els seus pares en l’exploració d’un parc d’atraccions abandonat. Quan els seus pares, després d’endrapar totes les existències d’un restaurant, es converteixen en porcs, Chihiro s’ha d’enfrontar a un món fantàstic i desconegut del que ignora totes les regles. De mica en mica anirà demostrant bon criteri per superar les proves que es plantegen al seu pas i sortirà de l’aventura transformada.

Poc parlaré de les moltes situacions insòlites que trobarà la protagonista en el balneari dels déus i les seves rodalies: gran part de l’encant d’«El viatge de Chihiro» consisteix en anar descobrint els molts personatges inesperats que l’habiten, alguns sorgits de la religió sintoista o de les rondalles tradicionals, però també de la desbordada imaginació de Miyazaki que sembla funcionar a la velocitat de mil ocurrències per segon.

A diferència del que trobaríem en una narrativa més convencional, de les que segueixen els patrons de Hollywood, aquí no s’enuncien regles del joc ni objectius a assolir: Chihiro s’ha d’anar guiant pel seu bon criteri, per la intuïció i les circumstàncies. Tampoc es justifica el comportament dels personatges a partir d’històries anteriors al marc del relat, i si cal explicar-ne algun detall es fa de passada i no sempre per raons funcionals. També és necessari mencionar que no hi ha cap personatge que sigui explícitament bo o dolent, no hi ha en el film un antagonista clar: sempre es pot arribar a una entesa amb tothom, si es planteja en els termes adequats.

Fins i tot espectadors menys carrol·lians que jo perceben d’immediat el parentiu evident entre Chihiro i l’Alícia del País de les Meravelles, començant per l’edat de les dues nenes, que és exactament la mateixa. Tenim les nenes avorrides inicials, el forat/túnel que marca el llindar a un territori d’incerteses on s’encadenen les topades amb personatges desconcertants. Però, mentre     que Alícia adopta una actitud inquisitiva, qüestiona els comportaments aliens i reprodueix les lliçons que li han inculcat a casa i a l’escola, Chihiro es limita a una reacció embadalida i opta per una resposta cooperativa i lliure de prejudicis.

No tinc cap dubte que «El viatge de Chihiro» representa juntament amb «El meu veí Totoro» el cim de l’obra de Miyazaki; si aquesta darrera conté la felicitat més pura, és aquella la que ofereix més nivells de generositat i bellesa. El terme obra mestra queda curt.


dissabte, 23 de maig del 2020

Damunt del cadàver d’Austen

En morir Jane Austen l’any 1817 va deixar inconclusa la novel·la «Sanditon», de la qual havia redactat ja onze capítols. En aquestes pàgines poca cosa succeeix més enllà de l’obligada presentació de personatges, entre els quals hi apareix la jove Charlotte Heywood com presumpta heroïna. La trama sembla que havia de girar entorn a la creació  d’un balneari, una mena de Marina D’Or, en el poble titular. Com a tret curiós, un dels personatges secundaris és una rica hereva mulata procedent de les Antilles, un fet poc habitual a l’època.

Atesa la popularitat de l’escriptora i les possibilitats del material que va deixar, s’han escrit nombroses continuacions de la novel·la; no existia en canvi cap adaptació al mitjà audiovisual, malgrat l’enorme popularitat de la que gaudeix tot el que porta la seva firma. Finalment ha sigut Andrew Davies, gran artífex de versions televisives —vegeu una recent i estupenda «Guerra i Pau» o aquella mítica «Orgull i prejudici» amb Colin Firth fent tronar i ploure— qui s’ha ocupat de desenvolupar-ne l’argument per a la cadena ITV.

El primer dels vuit capítols narra tot el que Austen va deixar escrit, per tant ja es pot veure que la sèrie deixa molt lloc per a la imaginació; i la imaginació de Davies no sembla harmonitzar gaire amb les maneres de l’autora. Al primer episodi ja podem gaudir de la visió de diversos homes en pilotes banyant-se a la platja. I una mica més endavant descobrirem com una damisel·la satisfà manualment el seu pretendent, com una parella intercanvia fluids sobre el parquet de la biblioteca.

Si bé aquests són els moments més impropis de la sèrie, també hi cal incloure indicis de relacions incestuoses, torsos nus a dojo i en general una absoluta manca de subtilesa en els diàlegs. Els subterfugis, els sobreentesos i les ironies, tan típics d’Austen, brillen per la seva absència. En realitat, i un cop superada l’ambientació i el vestuari, que són correctes (però tampoc extraordinaris), i uns actors decents però bastant desconeguts (tret de la veterana Anne Reid), el que queda és una novel·leta rosa no gaire distingida. Com, a més, no acaba en prometatge i casament, cal sospitar que hi haurà segona temporada, a la qual no em penso acostar.

divendres, 22 de maig del 2020

Infern

El 3 de gener de 1889 Friedrich Nietzsche va presenciar a la Piazza Carlo Alberto de Torí com un cotxer assotava el seu cavall. El filòsof va córrer a abraçar la bèstia per protegir-la, va murmurar «Mare, sóc beneit» i va caure rodó a terra. Van ser les últimes paraules que va dir en la seva vida, la qual encara es prolongaria durant deu anys, principalment internat en institucions mentals.

Aquesta anècdota mai confirmada, però que la tradició sanciona, és narrada per una veu en off davant d’una pantalla negra al principi d’«El cavall de Torí» (Béla Tarr, 2011). A continuació veurem una llarga seqüència en la qual un cotxer amb el seu cavall i el carro avancen per un camí. Tot i que la connexió amb Nietzsche és implícita, en cap moment s’afirma que aquests siguin els protagonistes de l’esdeveniment citat abans, i de fet aviat descobrirem que no ens trobem a Itàlia sinó en un racó desolador de la campanya hongaresa.

La pel·lícula ens narrarà les activitats a les que es dediquen els sis jorns següents el carreter i la seva filla, en una repetició quotidiana marcada pel deteriorament generalitzat. A partir del moment en el qual el cavall es nega a menjar, pare i filla passen els dies tancats a la miserable cabana, mentre el vent implacable no para de bufar ni un sol moment. Contemplarem una vegada i una altra, amb petites però sensibles variacions, com el pare es lleva i la filla l’ajuda a vestir-se, com la noia va a buscar aigua al pou i du farratge al cavall, com bullen patates i se les mengen en silenci i com acaben mirant a través de la finestra cap al no res. Tot plegat recorda el material d’una novel·la de Samuel Beckett.

«El cavall de Torí» té moltes similituds amb «Sátántangó», l’altre pel·lícula de Tarr que conec —exquisida fotografia en blanc i negre, plans llargs i elaborats, economia verbal i musical, sensació d’angoixa còsmica—, però té una conclusió tan negra que només es pot comparar amb la d'un apocalipsi de butxaca. Tot i que, amb 146 minuts, és molt més manejable que la del tango, el seu reduït nombre de personatges i situacions la fan molt més dura de seguir.

Tarr va anunciar que aquesta seria la seva última pel·lícula i des del 2011 no s’ha desdit. Recomanada per a esperits forts.


dijous, 21 de maig del 2020

Tot en una capsa

Fa temps que Alex Garland és un valor fiable, sigui en la faceta de novel·lista («La platja»), de guionista («28 Days Later», «Never Let Me Go») o de director/guionista («Ex Machina»); per tant l’expectativa creada per «Devs», la seva primera sèrie televisiva, era més que raonable. Estrenada a Hulu i visible actualment a Hulu, diria que ha provocat una certa decepció.

La sèrie comença de forma prometedora amb un bon misteri: el xicot de Lily (Sonoya Mizuno) desapareix el dia que comença a treballar en un laboratori secret d’alta tecnologia. El dia següent les càmeres de seguretat mostren com s’ha immolat a la manera dels «bonzos». Una primera investigació fa sospitar que l’aparent suïcidi ha estat en realitat una execució. Lily intentarà esbrinar quines són les activitats reals de l’hermètic laboratori i quines són les intencions que oculta Forest (Nick Offerman).

L’argument es va desenvolupant de forma lenta, el que jo sempre agraeixo, perquè és la forma de familiaritzar-se amb els personatges i de comprendre les implicacions de la intriga. De mica en mica anem entenent que l’experiment té a veure amb un sistema de reproducció de la realitat, impulsat per les pèrdues familiars que va patir Forest. S’hi barregen qüestions de determinisme, lliure albir i fins i tot dons divins. Potser tot plegat massa ambiciós i per tant amb moltes possibilitats de decebre’ns en la conclusió (com així passa).

«Devs» està molt treballada visualment, amb efectes impactants i belles panoràmiques de la ciutat de San Francisco i els seus voltants. La banda sonora també està carregada de personalitat amb temes de Low, Jan Garbarek o Crosby, Stills & Nash. El treball dels interprets és més irregular: ni Sonoya Mizuno té el carisma suficient, ni Nick Offerman (a qui estem acostumats a veure en un paper còmic a «Parks and Recreation»). Funcionen millor Alison Pill («The Newsroom») i Zach Grenier («The Good Wife»). Cal destacar també l’esforç de comptar amb actors que no s’adscriguin als estàndards habituals: personatges racialitzats, de gènere heterodox, en cadires de rodes…

Cap a la meitat dels vuit capítols «Devs» es va desinflant com un suflé. Prescindeix de les seves implicacions morals per intentar fer simpàtics uns personatges que no s’ho mereixen per molt que hagin patit abans. I el desenllaç és facilot, de cap manera a l’altura de les pretensions plantejades. En definitiva, un bon embolcall per a una idea parcialment fallida.

dimecres, 20 de maig del 2020

Purgatori

Aquests temps vírics que estem patint m’estan portant per camins inesperats de consum excessiu. I, no, no em refereixo a estupefaents i psicotròpics (que m’imagino que hauran estat distribuïts amb l’eficiència habitual a través de Glovo o Deliveroo), sinó del consum cultural de risc, l’equivalent estètic a l’ascens als 14 cims de més de vuit mil metres que hi ha al planeta. Ja vaig començar amb la maratoniana «La flor», vaig continuar amb la menys meritòria «M», i mantinc el propòsit d’haver vist les trenta temporades dels Simpson abans que ens arribi la fase dos de la quarantena barcelonina.

D’entre tots aquests prodigis un dels més notables ha estat la visió de la cèlebre «Sátantángó» (que vol dir «Tango satànic»), la temible pel·lícula de Béla Tarr que dura set hores i escaig (encara que se subministra dividida en tres parts molt més raonables). La feble excusa per caure en aquesta temptació fou l’existència d’una còpia restaurada visible per un temps limitat a Filmin. I encara que no us ho cregueu, va valer molt la pena.

El film es basa en una novel·la de László Krasznahorkai, habitual col·laborador de Tarr, que no tinc el gust d’haver llegit tot i que es troba editada a Acantilado. Encara que asseguren que l’adaptació és molt fidel i no es deixa per incloure ni una sola escena del llibre, l’argument resulta només vagament comprensible. Ens trobem en un poble desolat de l’Hongria post-comunista, enmig d’una plana tristíssima on plou a tota hora (per què les planes de l’Europa Central presenten un paisatge sempre tan trist?) Un tal Irimiás, personatge a qui es presumia mort, reapareix al poble i comença a exercir-hi una influència entre messiànica i entabanadora. Més enllà dos homes conspiren per cometre una estafa i endur-se una important quantitat de diners propietat dels seus veïns. Una nena tortura un gat, un metge anota el comportament de tots els que passen per la seva finestra.

Accions fragmentàries, molt vagament connectades —explicades en dotze capítols degudament titulats, amb moments redundants, contemplats des d’un punt de vista alternatiu—, més que una història, el film reflecteix un estat d’ànim, el d’unes vides al punt de la desesperació, on l’únic consol es redueix a les satisfaccions més primàries —els diners, el sexe i l’alcohol—, plaers duts fins als límits de l’extenuació en llargues escenes que els converteixen gairebé en una condemna.

I, és clar, aquí cal insistir en aquestes llargues escenes per les quals Tarr és conegut. Plans-seqüència que arriben sovint als deu minuts, però que no deixen de ser mai reveladors, tant pel que mostra la càmera, com pels seus elaborats moviments. Plans com el que obre el film, en el qual durant vuit minuts veiem com un ramat de vaques surt de l’estable i s’escampa entre les cases del poble, mentre la càmera les segueix en un calmós tràveling lateral. Aquest excurs vaccí no té altra funció argumental que la de preparar l’espectador per una disposició receptiva, inclinada a la contemplació.

Ja sé que en temps de sobrestimulació dels sentits, la perspectiva d’extasiar-se beatíficament durant set hores de pel·lícula no sembla una tasca a l’abast de tothom. I, tanmateix, no costa tant; perquè tot ajuda. Començant per la magnètica fotografia de Gábor Medvigy. Per què serà que el blanc i negre fa totes les superfícies més interessants de mirar? Murs clivellats, esquerdats, decrèpits en un espectacle tan fascinant (i tan castigat per la intempèrie) com el del rostre dels actors, no te l’acabaries mai. I a més amb la visceral banda sonora del també actor Myhaly Víg, capaç d’abastar des del brunzit inaudible i amenaçador fins al tango titular, culminant amb la dansa minimalista i frenètica en el bar del poble.

Escenes com aquesta, dels camperols borratxos, que ballen durant minuts i minuts amb l’obcecació maldestra, a mig camí entre la pagesia de Brueghel i els condemnats del Bosco, no s’esborren fàcilment de la memòria. Com no ho fan els cavalls desbocats davant de la façana barroca, la llarga seqüència de la tortura del gat o les maniobres de l’embrutit doctor i el seu brandi de cireres. Deia Susan Sontag, persona de respectable criteri, que estaria encantada de veure «Sátántangó» un cop l’any la resta de la seva vida. Així d’inexhaurible és aquesta obra misantròpica i electritzant que no mereix la seva fama de difícil.   


dimarts, 19 de maig del 2020

Els nostres clàssics


«Els fundadors» de Raül Garrigasait (Ara Llibres, gener de 2020) recull la història centenària de la Fundació Bernat Metge, des del seu inici el 1922 fins als nostres dies. Ideada pel polític i mecenes Francesc Cambó i propulsada pel seu primer director Joan Estelrich, la seva raó de ser fou i és la traducció al català d’absolutament tots els clàssics de la literatura grega i llatina. Aquest propòsit, d’una ambició desmesurada, si la posem en relació a les dimensions de la nostra cultura, responia al moment crucial de la llengua en el qual s’estaven bastint, gràcies a Pompeu Fabra, els fonaments del català modern.

El món clàssic, representat pels grecs i romans antics, es contemplava com model harmònic i civilitzador en el qual emmirallar-se de cara a construir un país modern, equiparable als de la resta d’Europa, però ben arrelat als seus orígens mediterranis, tal com dictaven les idees senyeres del moviment noucentista. La col·lecció, potser pel fet de néixer al moment adequat, aviat va gaudir d’un nombre considerable de subscriptors privats que en garantiren la supervivència, si més no l’econòmica, ja que el seu públic seria sempre per definició minoritari.

Al llarg dels anys la Fundació va viure tota mena de vicissituds històriques —dictadura, república, guerra civil, dictadura de nou—, en consonància a les que va viure el país. Com que la situació de la nostra llengua sempre s’ha vist afeixugada per un plus d’excepcionalitat, no ens sorprendrà que quelcom tan elevat i exquisit com és una col·lecció d’autors clàssics pogués esdevenir matèria de polèmiques i contenciosos. Seguir-ne les etapes acaba resultant (i perdoneu el clixé) tan entretingut com un bon serial, amb abundància d’episodis poc encoratjadors (només se m’ha fet una mica llarg tot el que fa referència a les traduccions d’Èsquil de Carles Riba).

Raül Garrigasait em sembla un autor adequadíssim per relatar aquesta història, no només per la seva condició d’hel·lenista i editor de llarga durada a la Bernat Metge, si no també per les seves excel·lents facultats de narrador, ben demostrades a «Els estranys». Un llibre com «Els fundadors», si s’edités en un altre país, possiblement suscitaria només l’interès dels especialistes en bibliofília, filologia i llengües clàssiques; a casa nostra, ferits com estem per totes les qüestions que es refereixen a la nostra llengua, mereixerà l’atracció del públic profà. No en sortirà defraudat.

diumenge, 17 de maig del 2020

Filmoteca forçosa (8)

La infància d’Ivan (Andrei Tarkovsky, USSR 1962 (filmin))
Malgrat ser un encàrrec i passar per ser el film més «convencional» de Tarkovsky, deu n’hi do! Un debut enlluernador sobre les ferides de la guerra. (9)

Distant Voices/Still Lives (Terence Davies, Regne Unit 1988 (filmin))
El film que va posar Davies en el mapa. La història de la seva família explicada a partir de les cançons que cantaven. Immillorable. (9)

Bombshell - The Hedy Lamarr Story (Alexandra Dean, USA 2017 (filmin))
Hedy Lamarr, actriu bellíssima i mediocre, va ser també una dona plena d’inventiva. Les seves idee sobre freqüències variables han acabat sent importants en la comunicació sense cables. Aquest documental ho explica, evitant les hagiografies. (7)

Design for Living/Una dona per a dos (Ernst Lubitsch, USA 1933 (filmin))
Adaptació que deixa gran part de l’obra de Noel Coward pel camí. Queda però la malícia i el desvergonyiment de Lubitsch. Sorprenentment moderna. (8)

Un couteau dans le coeur (Yann Gonzalez, França 2018 (filmin))
«Thriller» (?) sobre un assassí emmascarat que es dedica a matar actors porno. Crec que pretén ser un homenatge al «giallo» italià dels 70, però el resultat és una petardada avorrida que no hi ha per on agafar-la. Surt l’horrenda Vanessa Paradis. (3)

Downton Abbey (Michael Engler, Regne Unit 2019 (Movistar+))
Episodi luxós amb sobredosi d’incidències de baixa intensitat. Finals feliços per a gairebé tothom. Només per a fans. (7)

divendres, 15 de maig del 2020

El cercle es va tancant

No sempre m'ha semblat una bona idea l'existència de "Better Call Saul", la preqüela que Vince Gilligan i Peter Gould es van treure de la màniga per capitalitzar l'èxit de "Breaking Bad".  Prolixa i digressiva com ella sola, va començar tan arbitràriament lluny de l'original, que pràcticament s'hi podia explicar qualsevol cosa, perquè tot hi cabia.

Arribats a la cinquena temporada, que ja s'ha anunciat que serà la penúltima, l'univers de Jimmy McGill ja ha mutat quasi per complet al de Saul Goodman. El protagonista trenca els darrers lligams amb el món de l'advocacia més respectable —les bretolades que li fa a Howard Hamlin es pot comptar entre el més divertit de la temporada—, i es lliura als dubtosos beneficis d'una clientela de la pitjor categoria. De mica en mica les peces s'han anat posant a lloc per tal que l'entorn de Saul sigui finalment reconeixible. En aquest sentit, vells coneguts hi apareixen per fer poc més que un cameo, mentre que la pregunta més punyent és saber com tallarà Saul amb el seu passat. Em refereixo, és clar, a la seva relació amb Kim, de la qual a "Breaking Bad" no en quedava cap rastre. Preguem perquè l'advocada rossa no faci una mala fi.

Potser perquè la conclusió ja estava a la vista, aquesta temporada m'ha semblat més concisa i més fàcil de gaudir. Continua sent un tipus de relat on pesen gairebé igual els esdeveniments i les floritures estilístiques (com aquell con de gelat a la vorera que obre i tanca un capítol). Es nota que m'he reconciliat amb "Better Call Saul"?

dimecres, 13 de maig del 2020

Ghibli (9): famílies com la nostra

Crec que cada vegada que abordo una nova pel·lícula dels estudis Ghibli em sento obligat a dir que no s’assembla a cap de les seves produccions anteriors, potser perquè la innovació es troba al seu ADN. De totes maneres, en el cas d’«Els meus veïns els Yamada» de 1999 les diferències estètiques són aclaparadores, potser perque respecten el «manga» homònim en el que es basen. L’estil predominant (i fins i tot el format narratiu) recorda al de les tires còmiques dels diaris: un dibuix que imita el traç manual (tot i que està fet per ordinador) i uns episodis breus que es van enllaçant sense cap arc argumental unificador.

Bé, l’element unificador és el protagonisme d’aquests Yamada del títol: pare, mare, àvia materna, fill adolescent, filla petita i el gos Pochi, absolutament indiferent al que li pugui passar a la resta de la família. Es tracta d’històries quotidianes —l’àvia visita una amiga malalta, el fill s’enamora per primer cop, la família oblida la petita en un centre comercial…—, fàcilment extrapolables a qualsevol cultura. Encara que el to sigui lleuger i fins i tot còmic, també hi ha lloc per la reflexió seriosa (les citacions filosòfiques per separar alguns capítols!) i, en tot cas, els episodis no estan pensats al voltant del gag.

El director Isao Takahata —mig eclipsat per la celebritat de Miyazaki— demostra una vegada més que tenia un talent equiparable al del seu col·lega. Visualment demostra el seu tarannà experimentador, tant amb una paleta en tons pastel que sembla contraintuïtiva, com en els límits de les imatges, que no solen coincidir amb el marc del fotograma. Anant més enllà del que ja apuntava a «Pom Poko», l’estil del dibuix varia esporàdicament, i el to general caricaturesc esdevé realista, encara que sigui amb qualitat d’esbós.

Màxima simplificació caricaturesca
Aproximació al realisme
Virtuosisme realista
Takahata continua demostrant que era el gran humanista a can Ghibli, amb perspicaç poder d'observació de les nostres conductes més subtils. Si superficialment la família Yamada és caòtica, marit i muller no paren de discutir i l’àvia és una torracollons sentenciosa, no és menys evident que en el fons són un grup feliç i benhumorat que no podria viure separat. Plena de metàfores sorprenents (el matrimoni com un un descens en «bobsleigh»), de moments tendríssims (el pare fotografiant-se a la neu) i d’esclats de joia irreprimible (el karaoke de «Que será, será»), «Els meus veïns els Yamada» deixa un regust reconfortant que val tots els euros d’aquest món.

Foto de casament

dimarts, 12 de maig del 2020

El passat reescrit

Com a bons fills del passat que som, sempre ens ha agradat fer cabòries sobre allò que podia haver esdevingut si els vents de la Història haguessin bufat d’una altra manera. Per confirmar-ho, darrerament m’he topat amb tres sèries que fan del revisionisme històric la seva raó de ser, amb resultats que van des de la correcció alliçonadora fins a l’autogratificació descarada.

La més digna de les tres és sens dubte «The Plot Against America» (HBO), ja sigui perquè parteix de la novel·la homònima del molt respectable Philip Roth, ja sigui perquè de l’adaptació s’han encarregat primeres espases com David Simon i Ed Burns (responsables entre d’altres de «The Wire»). La novel·la de Roth imagina un passat alternatiu en el qual l’aviador filonazi Charles Lindbergh esdevé president dels Estats Units i, com aliat de l’Alemanya hitleriana, evita la intervenció americana a la Segona Guerra Mundial.

La sèrie està narrada des del punt de vista d’una família jueva de Newark que va contemplant amb horror com les seves llibertats es van veient amenaçades a mesura que la presidència de Lindbergh va acomodant els seus tentacles. Morgan Spector i Zoe Kazan, juntament amb els joves Azhy Robertson i Caleb Malis, interpreten de forma absolutament viscuda aquests honorables Levin destinats a ser víctimes de les circumstàncies.

Però les figures més patètiques les dibuixen el rabí Bengelsdorf (John Turturro) i la seva promesa Evelyn (Winona Ryder) quan, tot cercant la validació pública, esdevenen hostatges de la política xenòfoba del president. El seu destí final fa pensar en aquella coneguda analogia de la granota que s’endormisca complaguda en una olla d’aigua tèbia sense preveure que s’adreça a l’ebullició.

«The Plot Against America», com a bona sèrie de prestigi, compta amb interpretacions solvents i una ambientació acuradíssima. Potser peca en alguns moments de letàrgica (és el que passa quan et bases en novel·les «highbrow»), però la seva advertència sobre els perills dels líders populistes és avui més pertinent que mai.

«The Man in the High Castle» (Amazon) també es basa en un text literari, tot i que el visionari Philip K. Dick jugava a una lliga molt diferent a la de Roth. En aquest cas la idea de partida és que les forces de l’Eix van sortir vencedores de la Segona Guerra Mundial i que Alemanya i el Japó van repartir-se el domini dels Estats Units, els primers la Costa Est i la Costa Pacífica pels segons.

Així que grates una mica, això no és exactament així, ja que (sent Philip K. Dick qui és) aquest resultat només és un dels possibles en un reguitzell d’universos paral·lels, on també n’hi ha un que respon a la nostra realitat, tal com la coneixem. Jo, que no he llegit la novel·la original de Dick, m’imagino que la sèrie —que va acabar constant de quatre temporades, de les que només he vist la primera— va prendre’s tota mena de llibertats, sense cap mania de fidelitat.

El poc que vaig veure, que no és gaire, perquè «The Man in the High Castle» és un dels programes més mal il·luminats de la història de la televisió (amb permís del penúltim capítol de «Joc de Trons»), va ser una típica intriga sobre les forces de la resistència en guerra contra el feixisme, una mena d’«‘Allo ‘Allo!» que hagués sigut escrita amb summa seriositat. Confesso que em va fer mandra insistir una vegada més en els clixés dels nazis cultivats i sàdics, i els nipons subtils i perversos, o sigui que no hi haurà segona temporada per a mi.

L’últim cas és el més vergonyós dels tres; participa de la dèria —compartida pel Tarantino d’«Inglourious Basterds» i «Once Upon a Time in Hollywood»— d’adaptar el decurs del passat per acordar-lo als nostres desigs més íntims, per fer que (al menys en el territori de la ficció) siguin els «bons» els que triomfin. La sèrie es diu «Hollywood» (Netflix) i la firmen Ryan Murphy i Ian Brennan, dos dels guionistes més activament gais de la televisió americana actual. L’acció se situa a la immediata postguerra (de la Segona Guerra Mundial) i s’ambienta en el món del cinema de Hollywood de l’època, amb la inclusió de versions fictícies de personatges històrics, com l’actor Rock Hudson, l’agent Henry Wilson, o el proxeneta de les estrelles Scotty Bowers.

En aquest entorn —òbviament masclista, racista i homòfob— Murphy i Brennan basteixen una fantasia improbable en la qual un director novell, amb la col·laboració d’un guionista gai i negre, filmen la pel·lícula de l’any, protagonitzada per una desconeguda actriu negra. I a sobre, s’emporten tots els premis Oscar de la temporada. Als Estats Units, l’any 1948.

Els contes de fades estan molt bé; però estan millor quan coneixen els seus límits. Sap una mica de greu que s’hagin gastat els quartos amb aquesta producció ostentosa, farcida d’actors sexualment atractius i amb alguns noms de prestigi (Patti LuPone, Queen Latifah, Mira Sorvino, Rob Reiner…), tot posat al servei d’un desig sense fonament, el que en anglès es diria «wishful thinking».

dilluns, 11 de maig del 2020

Filmoteca forçosa (7): D’A Film Festival

A Stormy Night (David Moragas, Espanya 2019 (filmin))
El català David Moragas dirigeix, escriu i protagonitza aquesta comèdia romàntica en la qual un parell de desconeguts comparteixen confidències durant una nit a Brooklyn. Potser la diferència generacional m’ha fet els personatges una mica irritants, però aquest debut m’ha semblat força prometedor. (7)

Chambre 212 (Christophe Honoré, França 2019 (filmin))
Un matrimoni en crisi després de 20 anys. Ella repassa amb el fantasma jove del seu marit la llista d’homes amb els que l’ha enganyat. Artificiós com només ho poden ser alguns films francesos. Molt bé Chiara Mastroianni. (7)

Nevia (Nunzia De Stefano, Itàlia 2019 (filmin))
Nevia és una adolescent que viu en un suburbi de Nàpols en una família desestructurada, al marge de la llei. No future? La sortida podria raure al circ. Una solució massa fàcil. (7)

Nomad (Werner Herzog, Regne Unit 2019 (filmin))
Documental sobre les trobades i concomitàncies de dos caminants mítics: Werner Herzog i Bruce Chatwin. Feta amb quatre retalls. Podria haver estat millor. (7)

Nocturnal (Nathalie Biancheri, Regne Unit 2019 (filmin))
Una adolescent estableix una relació incerta amb un jove adult. Drama ben conduït sobre les ferides del passat. Acaba emocionant. (8)

My Mexican Bretzel (Nuria Giménez, Espanya 2019 (filmin))
Afegint subtítols a les filmacions de diverses vacances familiars, la banalitat d’una vida pot esdevenir digne material de novel·la. (7)

diumenge, 10 de maig del 2020

Línies vermelles

«La línea invisible», sèrie de Movistar+ escrita per Michel Gaztanbide, documenta en forma de ficció els primers crims de sang perpetrats per ETA l’any 1968. Malgrat que ja fa més de dos anys que està dissolta, la menció de la banda terrorista encara s’empra com a projectil injuriós a l’actual arena política; no és estrany doncs que qualsevol relat que es faci al seu entorn sigui mirat amb lupa, sobretot si, com aquest, s’intenta representar als seus implicats de la forma més humana possible. De moment, la crítica més cavernària no ha entomat gaire bé la sèrie, potser perquè els terroristes que hi apareixen són joves i atractius, no especialment violents i només perillosos per pura incompetència.

Cal dir, però, que el torturador Melitón Manzanas (interpretat pel sempre sòlid Antonio de la Torre), que tenia tots els números per ser el dolent de la funció, és presentat també amb aspectes més tendres, sobre tot en relació amb la seva filla i la seva amant. I, potser en un excés d’equidistància, per no carregar les tintes contra les forces de l’ordre, el malaguanyat guàrdia civil José Antonio Pardines apareix com un gallec encantador, de bon veure, i enamorat d’una xicota basca! La seva aparició sobtada al capítol cinquè, envoltat de tota mena de virtuts, no pot fer més que anunciar la seva mala fi abans que acabi l’episodi.

Dirigeix Mariano Barroso, que ja ens té acostumats a una factura competent i a excel·lents prestacions actorals. Em pregunto si no hi havia bons actors bascos per encarnar els protagonistes, però la veritat és que, més enllà dels seus discutibles accents, els catalans Àlex Monner i Anna Castillo no donen motiu de queixa. I el que fa una vegada més Enric Auquer ((després de «Vida perfecta» i «Quien a hierro mata») ja és digne de devoció absoluta.

Confesso que no sé com s’haurien d’enfocar aquestes històries delicades del passat i si aquesta és la millor manera possible. Segurament qualsevol enfocament serà mereixedor de crítiques. Un rètol al final de la sèrie, que informa que la majoria dels militants etarres de les primeres fornades van sortir de la banda així que arribà la democràcia, sembla suggerir que aquells primers assassinats estaven justificats per la situació política del país. Com si es volgués dir que, si ens atenim al moment, hi va haver morts de diverses categories. En tot cas, «La línea invisible» pot ser controvertida (i millorable), però no ofensiva. Benvingudes siguin les discordances.

dimarts, 5 de maig del 2020

Salva-pàtries


Hace falta un hombre en Italia que imponga con decisiva voluntad el «¡basta ya!» a esta enloquecida carrera hacia el suicidio. Un hombre que no esté lastrado por la molesta preocupación diaria de mantener el equilibrio parlamentario […]. Un hombre que pueda mirar a la cara una realidad que no aguanta medidas a medias […]. La gangrena no se cura con paños calientes. ¿Existe un hombre así? Si surge este hombre, tendrá a su lado el unánime consenso nacional.

Gazzetta Ferrarese (periódico conservador),
20 de octubre de 1920, nota de la redacción
Mai no hauria llegit un volum com «M. El hijo del siglo» d’Antonio Scurati, si no fos per les moltes hores que té el confinament (i perquè Josep me’l va regalar). El llibre tracta de l’accés al poder de Benito Mussolini, començant l'any 1919, com qui diu l’endemà de la Primera Guerra Mundial, i acabant el gener de 1925, quan Mussolini, com a Primer Ministre, va abandonar definitivament qualsevol pretensió democràtica. Suposo que el personatge i el seu moment té interès, sobretot si ets un lector italià: el llibre ha gaudit d’un considerable èxit de públic i ha guanyat el prestigiós Premio Strega 2019, a més sembla ser que era la primera vegada que es novel·litzava la vida del dictador. Però per a mi 800 pàgines sobre un fragment de la vida de Mussolini supera qualsevol curiositat que pogués sentir d’entrada. De fet, Scurati té previst convertir aquest volum en part d’una trilogia que arribarà fins al final de la vida del personatge.

«M. El hijo del siglo», no sé si ho he dit, és una novel·la, però d’aquelles que et certifiquen que tot el que s’explica és rigorosament cert. A tal efecte, s’intercalen sovint notícies de premsa, fragments de correspondència o discursos parlamentaris de l’època. El text està bastit a partir de capítols relativament curts, tots ells encapçalats pel lloc i la data de l’acció i per la persona o persones que la protagonitzen, ja que, apart de Mussolini, se’ns descriuen les anades i vingudes de desenes d’altres personatges. En el meu cas aquest prolix mosaic dels fets no m’ha ajudat gaire a fer-me una idea acurada del sentit general de tota la història. Estic convençut que hagués tret més profit d’un resum de plana i mitja.

A més, els esdeveniments relatats, sovint actes de violència perpetrats per pinxos sense cap tret que els redimeixi, ni fan de bon pair, ni milloren l’experiència per la seva reiteració. L’estil de Scurati de vegades és fredament notarial, i quan intenta ser més «literari» sembla que se li empelti el tremendisme ranci de la prosa feixista: expressions com «yace con hembra», o comparar la saliva seca de la comissura dels llavis amb esperma.
Pero ahora que se ha quedado solo, Benito Mussolini se aparta de la ventana, deja la estrella de la tarde con su ocaso y deambula por la habitación colmándola de la propia euforia. Son muchos los fantasmas que ha de ahuyentar: el monigote de su cadáver ahogado en un canal milanés por los cuatro mil miserables votos de mil novecientos diecinueve, el traidor ahuyentado como un perro rabioso por sus compañeros en mil novecientos catorce, el emigrante furioso que duerme bajo los puentes en Suiza en mil novecientos ocho, el maestrillo de escuela que recorre descalzo la milla que lo separa del pueblo, caminando con los pies desnudos por las vías del ferrocarril, con los zapatos a la espalda para no gastar las suelas; en la rarísima luminiscencia diurna de Venus reverbera incluso el espectro del niño que, hace muchos años, en los campos de la Romaña, en una clara mañana soleada, con los viñedos amarillos y las cubas listas para la vendimia, oye tañer en el aire de septiembre las campanadas a muerto por su abuela.
Una justificació freqüent de la novel·la històrica és el seu poder per il·luminar els temps presents amb les lliçons que proporcionen els fets d’antany. Com que ara és l’hora dels líders populistes, disposats a arreglar els problemes de forma directa i expeditiva, la figura de Mussolini podria ser un bon model a no imitar. Jo, poc amic de buscar en la literatura receptes d’autoajuda civil, prometo que amb confinament o sense no tornaré a visitar les futures pàgines de Scurati. 
Sin embargo, el análisis de la votación, realizado en frío con los datos que afluyen del Ministerio del Interior en los días posteriores a la borrachera, revela que la gran lista fascista está en minoría en las grandes regiones industrializadas del norte y en todas sus capitales, Milán incluído: los obreros de las fábricas septentrionales han votado obstinadamente contra el fascismo. Su triunfo se debe al plebiscito del centro y, sobre todo, del sur, donde hasta la marcha sobre Roma el fascismo casi no existía. Son los fascistas de última hora los que han entregado el país a Mussolini, es la vocación por la servidumbre de los pueblos con escasa educación política, la carrera para saltar sobre el carro del vencedor.

dilluns, 4 de maig del 2020

Filmoteca forçosa (6)

Twelve Angry Men/Dotze homes sense pietat (Sidney Lumet, USA 1957 (Movistar+))
Adaptació del clàssic teatral sobre el sentit de la justícia i els dubtes raonables. Direcció i repartiment, en estat de glòria. (9)

Circus of Books (Rachel Mason, USA 2019 (Netflix))
Mason ens explica la història dels seus pares, propietaris d’una llibreria per a un públic gai i productors de films pornogràfics d’amagat dels seus fills. Els estranys camins que separen els negocis i les conviccions (i com és inevitable que de vegades xoquin). (7)

The Sting/El cop (George Roy Hill, USA 1973 (Movistar+))
No l’havia vist mai. Les pel·lícules de timadors són més que res la descripció d’un mecanisme en funcionament, però aquesta deu ser de les millors. Amb Newman i Redford demostrant perquè són estrelles de la pantalla. (8)

Wildlife/El que crema al foc (Paul Dano, USA 2018 (Movistar+))
Paul Dano i Zoe Kazan adapten una novel·la de Richard Ford de manera impecable. Relat, modèlic en tots els apartats, d’una crisi matrimonial, amb grans interpretacions de Carey Mulligan, Jake Gyllenhaal i Ed Oxenbould. (9)

Saturday Fiction (Lou Ye, Xina 2019 (Filmin))
Intriga d’espionatge a la Concessió de Shangai («El Lotus Blau»!) Gong Li i la fotografia en blanc i negre hi aporten molt d’estil, però no hi ha per on agafar-la. (5)

A Secret Love (Chris Bolan, USA 2019 (Netflix))
Després de viure plegades durant més de seixanta anys, dues dones decideixen explicar la seva relació a la família. Documental puntualment emocionant, tot i que és una pena que sortissin de l’armari només per enfrontar la decrepitud. (7)

diumenge, 3 de maig del 2020

New York, New York

"High Maintenance" és una sèrie de HBO que m'agrada molt i que em fa l'efecte que aquí només la miro jo. Al febrer s'estrenava la quarta temporada —nou episodis de mitja hora— que no presentaven cap novetat formal respecte les anteriors. Els capítols d'aquesta sèrie són com relats independents unificats pel personatge de The Guy (Ben Sinclair), un camell distribuïdor de marihuana que circula pels carrers de Nova York en bicicleta i funciona com a connexió entre la pintoresca fauna que habita la metròpolis i les històries que protagonitzen. Bé, en aquesta temporada sí que hi ha una novetat, i és que The Guy adopta un gos borni que s'acaba de trobar i el bateja FOMO ("fear of missing out", por de no estar al dia i de perdre's coses).

Cada episodi de la sèrie inclou dues o tres situacions independents, sovint sense un principi i un final, a la manera de fragments de vida. La gràcia d'aquest caire costumista és que els seus personatges eviten sempre caure en els clixés i ens sorprenen amb aspectes tan reals com poc explorats. En aquesta quarta encarnació per a HBO (n'hi havia hagut anteriors en format websèrie) ens toparem amb un home asexual que cerca una relació romàntica, un adolescent que fa negocis amb sabatilles de marca, una dona que coordina les escenes sexuals de les pel·lícules o un apartament on fan nit les hostesses de diverses companyies aèries.

Il·luminada per la serendípia i amb plaers tan relaxats com els d'un seguit de calades de maria, "High Maintenance" és com un àlbum de retrats de familiars que mai no havíem tingut.

dissabte, 2 de maig del 2020

Els posseïts

Se sol repetir que l’escriptor Stephen King no té gens de sort quan l’adapten per a la televisió. Aquesta mala ratxa sembla haver fet una excepció amb la recent versió de la novel·la «The Outsider», visible a HBO en deu capítols de prop d’una hora. Un dels motius del seu èxit, encara que no sempre sigui garantia de res, és la qualitat dels elements que la conformen, començant per un guió de Richard Price, autor que a la televisió ja ens havia ofert glòries de la categoria de «The Wire», «The Night Of» o «The Deuce».

«The Outsider» s’inicia amb el descobriment del cadàver horriblement malmès d’un adolescent. Totes les proves apunten cap a l’entrenador de beisbol del noi, però tot seguit apareixen cintes de vídeo de càmeres de seguretat que demostren que l’acusat es trobava en el moment dels fets a moltes milles de distància. A partir d’aquí es desenvolupa una complexa investigació que es relacionarà amb altres homicidis anteriors. El que podria semblar inicialment un típic relat d’assassinats en sèrie aviat pren matisos sobrenaturals (al cap i a la fi ens trobem en territori King). Sembla que ens les havem amb un esperit demoníac que pren possessió de víctimes innocents per convertir-les en executores dels seus crims. Per tant, a més dels investigadors policials, cal recórrer a una mèdium amb capacitats paranormals.

S’ha acusat a la sèrie d’una certa lentitud en el seu desenvolupament, però això permet un ritme més còmode per anar coneixent en profunditat la gran quantitat de personatges protagonistes. Aquests estan interpretats per grans professionals, d’aquells que moltes vegades no coneixem el nom, però que hem vist brillar en mantes ocasions. Potser el més conegut sigui Jason Bateman, però tenen molt més paper Ben Mandelsohn, Bill Camp, Julianne Nicholson, Mare Winningham o Paddy Considine. I quedeu-vos amb el nom de Cinthia Erivo, de la que sentireu a parlar molt.

«The Outsider» gestiona millor el retrat d’una comunitat en perill que la investigació del fenomen paranormal, que és francament arbitrari en el seu procedir. Després d’una escalada ominosa, que fa esperar un portentós enfrontament amb les forces del mal, el desenllaç és decebedor per anticlimàtic. Resta però una sèrie inquietant i amb una bona col·lecció de personatges complexos; de cap de les maneres una pèrdua de temps.

divendres, 1 de maig del 2020

Ghibli (8): contes de gats

Set de les vuit primeres pel·lícules dels Estudis Ghibli havien sigut dirigides bé per Hayao Miyazaki, bé per Isao Takahata. Atès que ambdós directors ja començaven a tenir una edat, era hora de buscar-se un possible reemplaç. Van pensar que el trobaven en Yoshifumi Kondo, que ja havia col·laborat amb els estudis a projectes anteriors, i per això van encarregar-li dirigir «Murmuris del cor» de 1995 (tot i que el guió era cosa de Miyazaki, basat en un «manga» d’Aoi Hiiragi).

Malgrat unes seqüències de fantasia (que són el menys interessant de la pel·lícula), «Murmuris del cor» connecta amb la crònica realista i de superació de l’adolescència que ja vam veure a «Records de l’ahir» (1991) i «Puc sentir el mar» (1993). Shizuku Tsukishima, la protagonista, és una noia de 14 anys, bona estudiant i millor lectora. Un dia se n’adona que tots els llibres que treu en préstec de la biblioteca han estat llegits abans per un tal Seiji Amasawa, que sembla ser la seva ànima bessona. Suposo que no sorprendré ningú, si dic que aquest Seiji acaba revelant-se com un jove atractiu que primer fa la guitza a Shizuku… però després no tant.


La història de Shizuku és un típic relat de maduració, en el qual a través de noves experiències una noia insegura acaba descobrint la seva veritable vocació en la literatura. L’argument en si no justifica els generosos 111 minuts de durada del film, però sí que permet, enmig d’un ritme calmós, que la protagonista vagi amarant-se dels múltiples encants de la ciutat durant l’estiu. A una de les seqüències més encisadores del film, Shizuku es troba al tren un gat gras i malcarat i comença a seguir-lo ciutat amunt cap als barris residencials. Tot el que anirà veient —escales, passatges, miradors, carrerons— adquirirà una pàtina gairebé epifànica, malgrat la seva aparent vulgaritat.



«Murmuris del cor» —tret dels moments de fantasia citats abans, i de les fesomies típiques de l’«anime»— deu ser la pel·lícula d’imatge més realista mai creada per Ghibli. No és l’exactitud al detall real el tractament que sembli més adequat per a un film d’animació, i tanmateix l’amor amb el que estan reproduïts els paisatges urbans i els interiors moblats de les cases constitueixen un dels trets més interessants de l’obra de Kondo. Podria lamentar alguna inclinació puntual del guió cap a la novel·leta rosa (mai tan flagrant com en el final «feliç»), però qualsevol història protagonitzada per una lletraferida i el seu pare bibliotecari ja em tenen vençut d’entrada.



Una nota trista final. Yoshifumi Kondo, que havia de ser la gran esperança de futur pels Estudis Ghibli, ja no dirigiria cap altre film: va morir d’un aneurisma el 1998 als 47 anys.

*****************

«Haru al regne dels gats» (o «The Cat Returns», com se la coneix en anglès) és una pel·lícula de 2002 dirigida per Hiroyuki Morita que, amb 75 minuts de durada és el llargmetratge més curt de la Ghibli. Sense ser una seqüela, sol ser associada amb «Murmuris del cor» pel fet de compartir dos personatges, dos gats en concret, tot i que el que allà són un gat de debò i un altre que és un bibelot estilitzat seran ara bèsties antropomòrfiques i parlants.

De fet, no es poden imaginar obres més distants per to i estètica que «Murmuris…» i «Haru…». Només cal veure les faccions simplificades de la nena protagonista, per entendre l’esforç menor esmerçat en aquest projecte. Tampoc la història en si, un garbuix d’idees que sembla barrejar l’Alícia de Carroll amb Dartacan i els Mosqueperros, participa de la riquesa psicològica dels productes Ghibli.

Haru, una nena desordenada i impulsiva, un dia salva un gat que estava a punt de ser atropellat. Com a recompensa és convidada a visitar el regne dels gats. Allà descobrirà que, quant més temps hi romangui, més felines esdevindran les seves faccions. Mentrestant el rei dels gats intenta casar-la amb el príncep, el seu fill. Tot plegat un conte superficial i al que ningú hi va dedicar dos segons de reflexió. No és del tot desdenyable —res a Ghibli ho és—, ja que conté algunes escenes d’impressionant inventiva, com la solemne desfilada nocturna dels gats o la fuita organitzada pels corbs, però en general la reservaria pel públic més infantil.