Menjar i beure a Irlanda

L'antiga cervesera Beamish and Crawford a Cork, clausurada i probablement destinada a centre comercial.

A Irlanda li passa igual que a Catalunya, i que a Espanya, i que a la resta del món: que té ganes d’exhibir una orgullosa identitat, però que s’adona que cada dia que passa s’assimila més als seus veïns globals. Així que la suposada cuina irlandesa, per poc que hi gratis, revelarà les seves arrels nefastes, gasòfia compartida a totes dues illes britàniques. Mal m’està dir-ho, però sento un punt de simpatia per la injuriada cuina britànica. Potser és culpa de la lectura extensiva i indiscriminada de l’obra d’Enid Blyton, però tant els sandvitxos de cogombre, com els pastissos de carn i la tarta de ruibarbre em semblen atraccions gastronòmiques irresistibles (i totes elles perfectament aclimatades a Irlanda).

Dins de la rutina diària el primer que destaca cronològicament és l’esmorzar, un festival de colesterol molt similar al que es celebra a la veïna Gran Bretanya. Hi trobareu tots els sospitosos habituals: els ous remenats o ferrats (més aviat plastificats), la cansalada cruixent, les salsitxes curtes i revellides, el mig tomàquet escaldufat i les seques amb salsa de tomàquet (hi ha res més pervers que unes “beans on toast”?) Els “hash browns” —patates tallades en juliana, passades i compactades a la paella en formes regulars— no podrien ser més irlandesos pel seu component principal, encara que diuen que s’inspira en la “Rösti” suïssa. Però potser l’element més autènticament irlandès són els talls de botifarró (pudding) blanc o negre. El primer és el que no inclou la sang entre els seus ingredients. Si aquí els botifarrons es divideixen entre els d’arròs i els de ceba, allà l’element foraster és la civada.

Un plat que es pot trobar en múltiples variacions a qualsevol establiment, des del carret ambulant fins el restaurant més sofisticat, és l’humil combinació de “fish & chips”, sempre amb un arrebossat que li va tres talles gran al peix de rigor. Per cert, les patates continuen sent una part important de la dieta del país, encara que jo diria que passa el mateix a tot Occident (i em pregunto com ens apanyàvem abans del descobriment d’Amèrica). Una altra presència que no falta a cap menú és la sopa del dia, estupenda forma d’aprofitar les sobres dels dies anteriors sense desvetllar gaires sospites. S’acompanya indefectiblement de pa, que gairebé sempre és rústic i deliciós. És molt freqüent trobar pa de soda, on el llevat ha estat substituït per bicarbonat, sense que la diferència es faci gaire aparent. El tast puntual d’alguna alga podria considerar-se també típic del país, tot i que més que una experiència culinària sembla una confraternització alienígena.

Tanmateix, gràcies als beneficis tecnològics del segle XX, tant a la capital Dublin com al poblet més remot, podreu degustar exquisideses asiàtiques i també un “pesto” acceptablement genovès, cuina francesa, gaspatxo i fins i tot una graellada mongola (i no estic sent hiperbòlic). Mentrestant, a dues taules de distància els pares contemplen satisfets com les seves filles amortitzen el curs d’anglès que els han costejat, quan les veuen fer les comandes sense necessitat de traductor.

En quant a la beguda, deixant de banda el potent te irlandès de l’esmorzar, la reina continua sent la cervesa, que resisteix prou bé els atacs globalitzadors del vi i el gintònic especiat. Evidentment les cerveses negres tipus “stout”, amb la Guinness al capdavant, representen prop d’un 40% del consum nacional. Curiosament, malgrat la forta presència de microbreweries artesanals, el mercat de la universal cervesa rossa el monopolitza l’holandesa Heineken.

Serà pel substrat catòlic del país, el qual (a través de les obres de misericòrdia) aconsella donar de beure a l’assedegat, a tots els bars i restaurants et serveixen de franc una ampolla d’aigua de l’aixeta (de vegades fins i tot refrigerada). L’aigua corrent té el mateix pèssim gust que trobareu arreu i m’imagino que a casa nostra ningú no et negaria un got d’aigua, si li ho demanes; però s’agraeix que ja et vingui de sèrie.

També existeix una ambrosia que es denomina “whisky irlandès” i que té en la marca Jameson’s el seu representant més cèlebre. Una perpètua discussió, sense dictamen a la vista, sobre si va ser abans el whisky irlandès o l’escocès podria quedar en empat. Malgrat la mala fama que em volen penjar d’alcohòlic irredempt, durant les vacances no he tastat res amb més graduació que un tinent-coronel de Colmenar Viejo. No, seriosament, una pinta de Guinness va ser suficient per rematar-me.

El dimoni de les llistes: princeses Disney

Encara que ara sembli que la Disney no hagi fet altra cosa que posar princeses al mercat, només cal consultar la cronologia per descobrir que durant els primers 50 anys de la seva història només hi hagueren tres casos. La malèfica franquícia es creà a finals dels anys 90 amb l’indissimulat propòsit d’abduir les nostres filles (és un dir).

En ordre d’aparició:

• Blancaneu (1937)
• Ventafocs (1950)
• Aurora (La Bella Dorment) (1959)
• Ariel (La Sireneta) (1989)
• Belle (La Bella i la Bèstia) (1991) La primera de les princeses Disney que és en realitat una plebea.
• Jasmine (Aladí) (1992) Primera princesa “ètnica”.
• Pocahontas (1995) Segona princesa “ètnica”, primera princesa basada en fets reals.
• Mulan (1998) Tercera princesa “ètnica”, segona plebea, primera que s’enfronta als prejudicis de gènere.
• Tiana (2009) Per fi una princesa negra i plebea (és clar).
• Rapunzel (2010) Princesa regressiva: fingeix empenta, però en el fons el que busca és casar-se.
• Merida (Brave) (2012) Primera princesa de l’era Pixar, primera princesa que no té cap número musical (ni amb acompanyament de bestioles del bosc ni sense), primera princesa sense príncep (ni falta que li fa).

El color dels temps

Tot encadenant amb la cançó d’ahir, penso ara en Pantone, la companyia de New Jersey propietària d’un sistema de control de color de molt estesa aplicació. Encara que fou pensat inicialment per les proves d’impressió en arts gràfiques, també ha trobat ús en altres àmbits, com per exemple la definició de l’estàndard dels colors de les banderes (el blau de la bandera escocesa és un Pantone 300). Pel fet que Pantone és una marca comercial, podria canviar els seus codis cromàtics quan li vingués de gust, un fet que podria tenir conseqüències surrealistes per les banderes del món que es defineixin per aquest patró.

Segurament això no succeirà mai, perquè la companyia no té altre desig que fidelitzar a clients i a no clients. Amb aquest objecte fa anys que, apart dels seus catàlegs cromàtics, comercialitza tota mena d’andròmines (tasses, cadires, llibretes, cobrellits…) caracteritzades per la seva monocromia i per l’etiqueta que indica el codi dins del sistema Pantone. Més recentment fins i tot han obert un Hotel Pantone a Brussel·les que, sí, és gairebé tan “parxís” com us el podeu imaginar.

Però una de les iniciatives més originals de la marca és l’elecció anual del color de l’any. En un exercici de sinestèsia que fa pensar en aquell famós anunci de compresses (de què fan olor els núvols?), un grup d’experts en estàndards de color es reuneix d’amagat dues vegades a l’any per decidir quin és el color que representa millor els temps que corren. Encara que tot plegat soni a collonada, les conclusions d’aquests conclaves es comercialitzen a un preu considerable perquè serveixin com a guia a modistes, dissenyadors, joiers, maquilladors, floristes i altra gent de mal viure.

Si m’ho preguntessin a mi, diria que l’any 2013 (i els dos o tres que el precediren) tenen un indubtable color catxumbo o marró o marro o gos com fuig; però els juramentats de Pantone semblen pensar diferent: enguany toca l’esperançador verd maragda de tota la vida. Ens ho venen així:

El Maragda, un verd vívid i vegetal, realça encara més el nostre sentit del benestar tot inspirant-nos intuïció així com promovent l’equilibri i l’harmonia.

Gairebé sempre associat amb brillants pedres precioses, la percepció del color Maragda és sofisticada i luxosa. Des de l’antigor aquesta tonalitat lluminosa i magnífica ha estat el color de la bellesa i de la vida nova a moltes cultures i religions. També és el color del creixement, de la renovació i la prosperitat, cap altre color transmet millor la idea de regeneració que el verd. Durant molts segles, molts països han escollit el verd per representar la curació i la unitat.

A partir d’ara, si venen mal dades (que amb tota certesa vindran), no busqueu la solució fàcil i paranoica de culpar la Merkel. Mireu-vos al mirall i pregunteu-vos si heu fet tot el que estava a les vostres mans. Heu escollit el color correcte? Era o no era el Maragda?

Where angels fear to tread (2 de 2)

Òbviament una llibreria virtual no és el millor lloc on anar a “fullejar” llibres. Si no hi entres amb un objectiu determinat, val més que vagis a una de les de tota la vida. Potser el seu destí final serà precisament aquest, el de mostrari on triar, remenar i anotar la referència, per després entrar al portal electrònic i adquirir l’e-book equivalent.

Però, sense tenir cap llibre al cap, vaig intentar pensar en algun títol que em fes gràcia llegir. Per exemple, “Maletes perdudes” d’en Puntí (que, per cert, al Bonpreu el tenen a 9,95€ junt amb els xiclets i les llaminadures, al costat de les caixes). Doncs no, resulta que no, que el llibre d’en Puntí no té versió electrònica, almenys al FNAC. Vaig pensar llavors en els meus deures al club de lectura de Vic: “Anna Karenina” és la novel·la-totxana ideal per dur al Reader. Malauradament hi vaig trobar “Resurrecció”, “La sonata a Kreuzer” i “Hadji Muhrat”, però de l’Anna res de res.

De totes aquestes novel·les del XIX que tenen els drets més que caducats com és el cas d’”Anna Karenina”, a la xarxa se’n pot trobar una versió o altra, sovint en format horrible i traducció no acreditada. També a Amazon es poden trobar versions de solvència molt dubtosa, la més barata a 89 cèntims d’euro era qualificada com a illegible per un parell de comentaristes. Però és clar, per comprar a Amazon et cal disposar d’un Kindle (sorpresa!), que no és el meu cas.

Finalment a “El Corte Inglés” vaig trobar una versió exclusivament electrònica en castellà, editada per EDAF, amb traductor indicat a la coberta (Santos Hervás) i revisió d’una senyora de nom rus (Olga Penzova). Pagar dos euros i mig per un dels cims de la literatura de tots els temps em va semblar una bicoca i, un cop adquirit el costum, fer-me client d’El Corte Inglés, donar les meves dades personals i creditícies, fou una passejada. Perquè el llibre s’instal·lés al meu ordinador també vaig haver de descarregar-me no sé quin programa d’Adobe, però em sembla que això només s’ha de fer una vegada a la vida (fins que canviïn les versions del software, que serà demà passat).

No arribo a entendre perquè una mercaderia tan immaterial es pot trobar a la botiga dels nostres emblemàtics grans magatzems i no figura en canvi al catàleg del FNAC. M’hauria estimat més comprar-me la mítica traducció d’Andreu Nin a Proa, però de moment no la tenen electrificada i, digueu-me català, però pagar 31,10 euros per un quintar de paper, quan per dos euros i mig pots gaudir d’una obra tan lleugera i apanyada, sembla un mal negoci.

I, com a nota anecdòtica, ahir en Miquel m’aconsellava que teclegés a Google el títol del llibre buscat acompanyat de la paraula “pdf”. Ho vaig fer amb l’Anna i el primer resultat que vaig obtenir fou un text que té tot l’aire de ser un treball de classe de la Júlia Costa. Què petit és el món en el qual ens movem els navegants catalans, que ens topem els uns als altres a qualsevol cantonada de l’estepa russa!

Where angels fear to tread (1 de 2)

Havia estat evitant el moment, com qui fuig d’una pedregada seca, i de fet no en tenia cap necessitat, perquè entre l’aniversari, l’onomàstica, Reis i Sant Jordi, la pila de llibres per llegir gaudia d’una salut excel·lent. Però tampoc era qüestió de deixar el meu flamant Reader mort de riure després d’haver-li llegit el seu Dostoievsky de sèrie.

Així que ahir a la tarda el vaig tornar a reconnectar. Estava tan descarregat, el pobre, que vaig haver de reintroduir la data, l’hora i el fus horari, com si ell i jo no ens coneguéssim de res. Després va haver d’actualitzar el seu software, perquè sembla que des del mes de febrer les ciències han avançat una barbaritat. Unes quantes inicialitzacions i acceptacions de les condicions més tard, vaig trobar-me llest per anar de llibreries. Entre El Corte Inglés i l’FNAC (les dues possibilitats que m’ofereix el meu giny) vaig optar per la segona, potser pensant que em reconeixerien com a possessor de la targeta de soci. No fou així, sembla que aquesta mena de negoci virtual no té cap contacte amb els clients de carn i ossos, aquells que sagnem quan ens punxen.

Per fer la compra, primer vaig haver d’inscriure’m com a client i donar d’alta una nova contrasenya. Els gurus de la seguretat informàtica aconsellen evitar el mot de pas únic  i modificar-lo amb certa freqüència. Suposo que tenen gran fe en la capacitat memorística dels usuaris i en el seu ús limitat de llocs de la web. Jo, de moment, utilitzo sempre el mateix password i confio que els troians del meu ordinador tinguin problemes  d’hiperactivitat i falta d'atenció.

Un cop dins de la pàgina de l’FNAC, no vaig saber on anar. A la secció d’eBooks de ficció, podia escollir entre “narrativa universal” (etiqueta d’inabastable amplitud), “poesía y teatro”, “novela histórica”, “novela negra”… L’única menció a la literatura es referia a la gai i lesbiana. Hi vaig entrar i vaig adonar-me que totes les sinopsis dels llibres estaven intercanviades: el tipus d’error que només passa a les llibreries virtuals. Per sort no hi havia a la vista cap llibreter en pràctiques.

Novetats a BCN

No ho digueu a ningú, però nosaltres també vam treure el nas al nou centre comercial de Les Arenes. Hi anàrem el dilluns a primera hora de la tarda, per evitar les aglomeracions del cap de setmana de la inauguració. El reciclatge de l’antiga plaça de toros resulta estrany: darrera de la façana “neomudéjar” es percep la presència anòmala de la infraestructura comercial, com si un immens “alien” s’hi hagués instal·lat a l'estómac de l’edifici. El platet volador que actua com a terrassa contribueix a l’atmosfera de ciència-ficció del conjunt. Des d’allà dalt la vista no és bonica, però sí insòlita i interessant, i confirma la vocació d’intrusió del projecte. En l’eterna competició entre les places més desgraciades de Barcelona, la plaça d’Espanya fa temps que guanya punts respecte a la de Catalunya (tot i que caldrà estar atents als possibles pitafis futurs de la canviant plaça de les Glòries).

El centre comercial en si és com tots, s’hi troben les mateixes botigues que tant ens tranquil·litzen amb la seva mera presència. L’FNAC ens semblà una mica deficient i confús en relació als de l’Illa i el Triangle. Hi ha també unes multisales de crispetes, un centre esportiu i el Museu del Rock del fetitxista Tardà, que no sé si visitarem mai. Quan, a quarts de sis de la tarda, enfilàvem cap a casa, noves multituds s’hi apropaven amb ànsia d’inexistents novetats.

Canvio de dia. El dissabte vam fer d’amfitrions d’una estimada família d’amics i els duguérem al nostre restaurant japonès preferit. El “Wasabi” no gasta pretensions i té una decoració en verd elèctric que més aviat m’esgarrifa (i un fil musical nipó que també), però menjar-hi és el més proper que he trobat aquí a l’experiència que vaig conèixer al Japó. Més enllà dels “tempura” i “sushi” que ofereixen tots els xinesos reciclats, s’hi pot trobar l’aperitiu d’edamame (beines de soja), la pizza japonesa (okonomiyaki), una tapa de pop amb wasabi, els fideus udon freds i fins i tot un deliciós tiramisú al te verd.

Com que anàvem acompanyats de canalla, vam desplaçar-nos al recentment inaugurat Museu Blau del Fòrum (entrada gratuïta fins el proper mes de juny). L’estrany edifici triangular de Herzog i De Meuron ha estat una espina clavada a la consciència col·lectiva des que fou erigit a les infaustes celebracions del 2004. S’hi han traslladat les col·leccions del museus de geologia i zoologia que hi havia a la Ciutadella (ignoro i m’encurioseix saber quin serà el destí dels apreciables edificis originals). La cosa aquesta, de planta triangular i pigmentació blava, és impossible, te la miris com te la miris. Sembla l’escenari ideal per un episodi menor de “Star Trek”, però no pas per un museu.

Les instal·lacions accessibles (l’exposició encara és en període de muntatge, per això la gratuïtat) emanen un poderós aroma de formol o algun perfum similar. Al cap i a la fi, consisteixen en un munt de vitrines de bèsties dissecades, s’hi veuen cadàvers pertot arreu. Com en tot museu de nova generació, hi ha algunes pantalles interactives amb algun nen al davant que les colpeja i no en fa cap ús decent. Inesperadament el que més em fascina és la col·lecció geològica, en especial les estructures cristal·logràfiques.

Canvio de dia. Diumenge anem a un mexicà, tot i que la cuina mexicana m’avorreix. Després veiem la infinitament postergada “Chico y Rita” de Fernando Trueba y Javier Mariscal. Constato que, igual com em va passar amb la lectura del còmic, la història és extremadament convencional i no aconsegueix emocionar-me. La banda sonora segurament està bé i el disseny dels decorats és certament formidable. La reconstrucció de L’Havana dels anys 40-50 que fan Mariscal i el seu equip és sense dubte el millor que ofereix la pel·lícula. El dibuix dels personatges és molt menys convincent i no semblen acabar d’integrar-se amb el seu teló de fons. Els cossos floten per sobre del decorat, els dits no acaben d’entrar en contacte amb les tecles del piano. Malgrat la voluntat “feel good” de la pel·lícula, sortim del cinema estranyament deprimits i poques paraules intercanviarem en el que resti de dia.

Temps d’advent

Vist aquí. És una pàgina molt catòlica, però les dates obliguen a la confraternització.

Si t’ho mires fredament, és molt estranya aquesta època de l’any que tot just comença.

Des de finals de novembre fins al proper 6 de gener viurem un esclat de cordialitat, de generositat, de consum i golafreria, de sentimentalisme i conciliació, de borratxeres i ressaques, impossibles de trobar amb aquesta densitat durant tota la resta de l’any. Seran més de quaranta dies marcats per l’excés, per no dir per la sobredosi.

El festival ha començat amb les llumetes de colors que guarniran els carrers principals durant setmanes, amb els avets decorats que ocupen el seu nínxol habitual als vestíbuls de les grans entitats, amb els aparadors curulls d’enlluernaments metàl·lics i amb les llargues taules de llaminadures indigeribles, veritable malson de diabètic, que entorpeixen la circulació als nostres supermercats.

Vindran ara els dinars o els sopars entre companys de treball, de vegades subvencionats per l’empresa, o amb amics que no has vist en tot l’any, sempre a restaurants pretensiosos sota el signe d’un menú “festiu” que no deixarà ningú satisfet. I aquesta política de reagrupament i conciliació entorn d’una taula culminarà amb els àpats familiars on es combinarà   l’experimentació d’algun producte car i inusual (ostres a la tòfona blanca) amb l’abundància de menges més terrenals, inductores de digestions pròpies d’una pitó.

La ludopatia esdevindrà una addicció universal i fins i tot ben vista; i qui no tingui almenys un dècim per a la Grossa de Nadal i per la del “Niño” serà considerat gairebé com un asocial. La peixatera i el barber ens regalaran participacions integrades en útils calendaris de butxaca per l’any que vindrà. Més interessadament, intentaran col·locar-nos els seus números multitud d’agrupaments escoltes, clubs d’escacs, associacions sardanistes, ateneus populars i escolars que planegen un viatge de fi de curs.

La generositat imperativa s’intentarà explotar per totes les vies possibles: maratons televisives, calendaris solidaris, venda de targetes nadalenques pintades amb qualsevol membre del cos, peticions d’ONGs… I a un nivell més personal, aquesta liberalitat passarà pel tràfic de regals, des de la pseudo-ruleta russa de “l’amic invisible”, fins a les obligacions establertes amb la família, passant pels lots d’empresa, les estrenes, i els “detallets” dels comerciants.

Ressuscitaran antics vestigis de pensament màgic i durant uns dies creurem (o ho farem veure) en personatges mítics com els Reis d’Orient, el Pare Noel o el tió. Recuperarem rituals, o n’adoptarem de nous, per invocar la bona fortuna: els raïms, la roba interior vermella, la castanya o la llentia…

No, no dic que moltes d’aquestes coses no siguin bones i fins i tot excel·lents. Igual que al llarg de l’any dediquem diades a causes admirables com la lluita contra el càncer o en record de les víctimes de la sida, no veig perquè no podem instaurar un dia dedicat al bon rotllo universal. Que aquest hagi de ser el Nadal se m’escapa una mica, ja que els seus orígens pagans o les seves derivacions cristianes ens queden cada cop més lluny, però encara que sigui només per tradició, deixem-ho així.

El que ja em costa més d’entendre és que aquesta diada es constitueixi en epicentre d’un sisme que s’expandeix durant setmanes i setmanes en una apoteosi d’excessos que fa empal·lidir la resta de l’any. No és d’estranyar per tant que el matí del dia set de gener una humanitat exhausta es replegui en el seu trist egoisme habitual, tot recuperant forces per poder encarar amb la millor de les disposicions el següent mes de desembre.

Si t’ho mires fredament, és molt estranya aquesta època de l’any que tot just comença.

A taula amb Montalbano

Menjar a Sicília és un regal pels sentits. La seva millor cuina és fresca, senzilla i es basa en l’excel·lència de les matèries primeres. El meu millor record gastronòmic de la primera visita fou una pasta a la trapanese, on els espaguetis de rigor estaven acompanyats de tomàquet i alfàbrega crus. Evidentment el plat requereix tomàquets que tinguin veritable gust a tomàquet, una raresa a la majoria dels mercats de l’Europa occidental.

L’albergínia també és un producte que no pot faltar a la taula siciliana, començant per la gloriosament batejada pasta “a la Norma”, en honor del compositor de Catània, Vincenzo Bellini. I en matèria de peixos, tots fresquíssims, sembla que el “pesce spada” n’és el rei; fins al punt que una nit vam anar a sopar, cadascú dels quatre va demanar un plat diferent, i tots acabàrem prenent peix espasa a la planxa.

Potser és en els dolços on brilla més el seu barroquisme, començant per la cèlebre cassata, barreja impossible de pa de pessic, massapà, ricotta, fruits confitats i sucre glacé. Més lleugers son els cannoli, teules en forma de canaló, farcides en el moment de ser servides amb ricotta endolcida. Les fruites de massapà, encara que originalment s’elaboraven per Tots Sants, ara es comercialitzen tot l’any com a souvenirs amb alt poder decoratiu. I em sorprengué descobrir que per Tots Sants també són típics els panellets que, sense haver-los tastats, tenen la mateixa pinta que a ca nostra.

Fa cinc anys, quan visitàrem l’illa per primera vegada, no havíem llegit res d’Andrea Camilleri, i fou aquí on llegírem el nostre primer Montalbano (“El lladre de berenars”, crec). Ara, més vells i també més ben informats, hem tornat amb ganes de tastar alguna de les delícies casolanes que es mencionen a les seves pàgines, els plats que prepara Adelina i que Salvo espera trobar al forn o a la nevera.

Una de les primeres degustacions fou la del formatge caciocavallo, que el comissari pren com a últim recurs, acompanyant-lo amb pa i olives (magnífiques, sucoses i molsudes, les olives de l’illa!) Al restaurant el servien com antipasto, preparat al forn, regat amb oli i herbes aromàtiques.

Una altra presència freqüent a les pàgines de Camilleri és la de la caponata: una samfaina que es menja freda com aperitiu o acompanyament i que conté albergínies, tomàquet, ceba, api, olives negres i tàperes en una salsa agredolça.

No estic segur de la presència literària del “branzino” a la palermitana, un peix finíssim (que l’endemà, amb l’ajuda del diccionari, vam descobrir que era llobarro), arrebossat amb pa ratllat i passat directament per la planxa. El contrast entre la carn blanca i delicada i la textura sorrenca del pa torrat em regalaren una sensació única.

Però l’autèntic “moment” Montalbano el visquérem a un restaurant senzill, polit i de decoració espartana. Al menú, tres o quatre plats de cada categoria, res de gaire sofisticat o inhabitual, cap d’ells més car dels set euros. L’afable propietari ens proposà a més els plats del dia: una pasta al pesto, segons la recepta de la seva senyora, i uns peixos que ens va dir que eren típics de l’illa i que anomenà “triglie”. Aventurer com soc, m’hi vaig apuntar de seguida.

Des de la nostra taula vèiem com preparaven el menjar a la cuina. Calgué esperar una mica, perquè allí feien les coses com Déu mana, i la pasta es bullia al moment. El pesto no és que sigui típic de Sicília, però aquest fou diferent a tot el que havia tastat abans: una crema molt homogènia i aromàtica, com una maionesa verda, deliciosament fresca. Però la millor sorpresa fou descobrir que els “triglie” promesos eren cinc fresquíssims mollets, un dels meus peixos preferits. No sé quant de temps feia que no en menjava, però no crec que a una casa de menjars barats de Barcelona te’ls puguis trobar en el menú. Aquestes coses ara només les menges, si pagues gustos i ganes, en algun restaurant amb pretensions.

Tot plegat, amb vi de la casa inclòs, ens va sortir per menys de 14 euros per cap. Preneu nota, “Trattoria Trapani”, a la plaça de l’estació de Palermo, no us en penedireu.

Teràpia de xoc

Acabo de llegir una notícia que m’ha deixat sense paraules. Si l’hagués trobada a “The Onion”, no m’hauria estranyat gens, però com que la publica un diari d’aquells que diu que diu la veritat (El Mundo) penso que deu tenir alguna base en fets del món real. L’exposo aquí per compartir la meva estupefacció sense gosar fer cap tipus d’interpretació.

La cosa va d’una beguda energitzant que, si ho tinc ben entès, és aquesta mena de refrescs que es venen en llaunes llargarudes i que el jovent que pren pastilles (que no són per a la tos) consumeix durant les seves nits de marxa. Com que la beguda es diu “Gay Up”, dedueixo que està especialment adreçada a les discoteques de l’ambient, i encara que jo no comprengui en què som diferents els gais a l’hora de beure, sembla que el producte té molta sortida. Tant és així que ja la venen a més de 30 països.

L’empresa aquesta del “Gay Up”, que és malaguenya, ha decidit dedicar els seus beneficis al patrocini i, enlloc d’aportar diners a una associació LGTB o a la prevenció de la sida, ha optat per trencar esquemes. D’entrada van oferir el seu patrocini al Málaga F.C. Malgrat que l’equip viu carregat de deutes, van declinar l’oferta bastant explicablement, ja que el món del futbol no és gaire receptiu a les qüestions de diversitat sexual. L’oferta es va fer extensiva llavors a la resta d’equips nacionals, sempre que fossin de primera divisió, que els del “Gay Up” piquen alt. El resultat fou el mateix.

Finalment han arribat a l’acord de patrocinar el torero Joselito Ortega, personatge de menor ressò mediàtic, però carregat d’un indubtable valor simbòlic. Es tracta d’un torero jove, que es declara heterosexual però que no hi veu problema en el recolzament de la marca. No és que sigui una figura especialment popular ni afortunada: en tres anys de carrera ha sofert ja sis “cogidas”, dues d’elles greus.

Tinc dificultats per posar-me dins del cap d’un aficionat als toros i, per tant, no sé com reaccionarà aquest món tan aliè a mi. Tampoc tinc clar si el patrocini anirà brodat al capot o a l’esquena de la “chaquetilla” (o com coi es digui). Podeu llegir la notícia aquí i no us perdeu els comentaris (“el colectibo gay te apollamos”).

Una cosa és la normalització, però això ja és gairebé psicotronia.

Poema per untar

Afegeix la llegenda

Els lectors d’Enid Blyton prou sabem que els anglesos són capaços de menjar coses tan estranyes com els entrepans de cogombre o el pastís de ruibarbre. Un dels elements més entranyables de la malfamada cuina britànica és una pasta marron de poderós gust salat que s’anomena “Marmite” (pronunciat “marmait”, tot oblidant el seu origen francès) i que seria una mena de resposta vegetariana al “Bovril”.

Sense cap relació amb Obelix, el producte nasqué l’any 1902 com una manera d’aprofitar les restes inservibles del llevat utilitzat en la fermentació de la cervesa. Per la seva formulació, aviat es descobrí que era una font important de vitamines B, riboflavina i niacina el que li conferí una reputació terapèutica, especialment des que esdevingué part de la dieta dels soldats que lluitaven a l’estranger en la profilaxi del beri-beri. Si a això afegim el seu baix contingut calòric i la seva composició totalment vegetal, ens trobarem amb un aliment “saludable” perfectament dissenyat per encarar els reptes dietètics del segle XXI. A més, és tècnicament kosher, tot i que els rabins que en dispensen el certificat no han donat encara el seu vist-i-plau, ja que la substància es fabrica a la mateixa planta que el “Bovril”.

©Accidental Hedonist
Tot i que va ser ideat com un substitut del concentrat de carn (i pot ser afegit com a tal a sopes, brous i altres guisats), el seu èxit prové de la seva utilització com a pasta per estendre en el pa. La preparació clàssica consisteix en una torrada untada de mantega abundant i amb una punta de Marmite (4 grams) a sobre. A partir d’aquí la imaginació dels seus fans ha proposat infinitat de variacions, les més freqüents fan intervenir mantega de cacauet, formatge cheddar o melmelada. També es comercialitzen diversos productes aromatitzats amb Marmite: salsitxes, galetes d’arròs, patates fregides o palets d’aperitiu. Potser recordareu un episodi nadalenc de Mr. Bean en el qual preparava uns deliciosos entremesos sucant branquillons d’arbre en aquesta salsa.

Des del seu bressol a Burton on Trent Marmite ha estès la seva influència a la majoria dels països de la Commonwealth, tot i que al sud d’Europa diria que és una perfecta desconeguda. Pels britanics, en concret, és una veritable institució i molts d’ells (Elton John, Victoria Beckham entre els famosos) no viatgen a l’estranger sense dur-ne un pot a la maleta. Asseguren que causa addicció i que cada vegada necessites dosis més altes per assolir la plena satisfacció (en dono fe). Diu que en algunes zones les mares lactants unten amb Marmite els seus mugrons. Ja en el terreny de les llegendes urbanes o rurals, s’assegura que el consum de Marmite repel·leix els mosquits i evita les rampes nocturnes i que, aplicada a la zona pertinent, és eficaç contra la calvície i les morenes.

De l'amor a l'odi, tot és qüestió del punt de vista.
Com qualsevol producte amb veritable personalitat, és capaç de desvetllar amors i odis instantanis; de fet, el seu eslògan ja ho diu, “love it or hate it”, i així ho exploten a la seva web: una pàgina molt ben dissenyada, plena d’humor i molt recomanable. Si calien proves de les emocions que suscita aquest condiment humil, recordem la controvèrsia nacional que provocà el 2006 l’aparició d’un nou envàs de plàstic flexible que permetia dispensar el producte amb més facilitat. Milers de britànics s’alçaren en peu de guerra en contra del canvi: que ningú els toqués el tradicional pot rodanxó de vidre, la creativitat s’havia de reservar només als usuaris i les seves receptes!

©booyaa

Sí, podríem arxivar “Marmite” com una més de les moltes excentricitats dels anglesos, però quan un simple condiment inspira a un jubilat britànic a escriure “Mai no seré capaç d’escriure un poema a l’alçada de Marmite” (com he llegit a l’etiqueta del pot que hi ha a casa), cal reconèixer que ens trobem davant d’un fenomen que toca fibres recòndites de l’esperit humà i que mereix, per tant, tots els respectes.

El Somriure Professional (gairebé un apunt canadenc)

©Okinawa Soba
Quan els oriünds del Mediterrani visitem les terres nord-americanes una de les seves peculiaritats que més ens sorprenen és la cordialitat agressiva i una mica histèrica amb la que et tracten a segons quins llocs. Però passo la paraula a un expert en antropologia ianqui, que ho explicarà millor que jo. Tradueixo:

“Això està relacionat amb el fenomen del Somriure Professional, una pandèmia nacional a la indústria dels serveis. (...) Ja coneixen aquest somriure —la contracció enèrgica del quadre circumoral amb moviment zigomàtic incomplet—, aquest somriure que no arriba als ulls del que somriu i que no significa res més que un intent calculat d’avançar-se als interessos del que somriu fingint que li cau bé l’objecte del somriure. Per què els empresaris i els gerents obliguen als professionals dels serveis a irradiar el Somriure Professional? Sóc l’únic consumidor a qui dosis elevades d’aquest somriure produeixen desesperació? Sóc l’única persona que està segura que el nombre creixent de casos en què gent d’aspecte totalment ordinari apareix de sobte amb armes automàtiques en centres comercials, oficines d’assegurances, complexes mèdics i McDonald’s guarda alguna relació causal amb el fet que aquests llocs són centres notoris de difusió del Somriure Professional?

A qui creuen que enganyen amb el Somriure Professional?

I, tanmateix, ha arribat un moment en què l’absència de Somriure Professional també causa desesperació. Qualsevol que hagi comprat un paquet de xiclets a un estanc de Manhattan, o hagi demanat que li posin el segell de FRÀGIL a una oficina de correus de Chicago, o hagi intentat que una cambrera del sud de Boston li doni un got d’aigua, coneix bé l’efecte, devastador per l’ànima, de l’arrufada de front d’un empleat que serveix al públic, és a dir, la humiliació i el ressentiment que et neguin el Somriure Professional. I a aquestes altures, el Somriure Professional ja ha eludit fins i tot el meu ressentiment vers el Somriure Professional: m’allunyo de l’estanc de Manhattan no només ressentit pel mal caràcter o la falta de bona voluntat de l’estanquer, sinó també per la seva falta de professionalitat en negar-me el Somriure. Cony, quin embolic.”

David Foster Wallace, “Una cosa suposadament divertida que no tornaré a fer”

Efectivament, els d’aquesta banda de l’Atlàntic no estem preparats perquè als restaurants ens rebin entusiastes i s’interessin pel nostre estat anímic, “Hey guys, how are you doing today?” Si intentes respondre a la qüestió, aviat notes que no deuen ser del tot sincers, ja que els deixes visiblement desconcertats, com si no estiguessis complint la teva part del contracte social.

Aquestes infeccions de Somriure Professional són pròpies d’algunes empreses que l’inclouen a la seva imatge corporativa; però on millor es percep és en el gremi de la restauració. És sabut que el sou dels cambrers depèn sobretot de les propines, que estan estipulades en un 15%; però que davant d’un mal servei (i allí en això són molt punyeters) el client està en el seu dret a no deixar ni una trista gratificació. Per això el servei procura oferir d’entrada la millor imatge possible; la primera impressió és la que val, diuen. A mesura que l’àpat avança, el cambrer es va tornant més distret, més negligent i, sovint, a l’hora d’esperar el canvi ningú no se’n recorda ja de tu. Un idil·li que havia començat tan bé, espatllat pels fastigosos diners!

Ensopits sense fronteres

©Jordon
Vaig llegir l’expressió per primera vegada a l’autobús: la senyora que seia al meu costat tenia un fullet a les mans encapçalat pel títol “Narcòtics anònims”. [Sí, tinc el vici d’esbrinar quina mena de literatura consumeixen els meus conciutadans en públic.] D’entrada, em va semblar una broma, encara que el document tenia aquell aire ranci i parroquial de les religions proselitistes. Pocs dies, més tard, al carrer començaren a aparèixer banderoles de colors suaus i dissonants, on es podia llegir en castellà i en anglès “Narcóticos Anónimos – Amor Sin Fronteras – Barcelona, 20-23 de agosto 2009”. La veritat, em va semblar l’anunci d’un més d’aquests festivals de DJ’s i platja que ara s’estilen durant els mesos de calor.

I no, resulta que la cosa és seriosa i que efectivament existeix una organització mundial anomenada “Narcotics Anonymous”, que sota la inspiració dels mètodes dels “Alcohòlics Anònims” acull a persones que voluntàriament volen deixar el consum de drogues de les quals se senten addictes. No he trobat a la seva web una definició clara del que ells consideren drogues, però m’ha semblat entendre que inclouen qualsevol substància que entumeixi el cos o la consciència, des dels opiacis fins a l’alcohol. En canvi no es pronuncien sobre altres substàncies addictives com ara la nicotina, la cafeïna o el sucre, ni sobre els psicofàrmacs prescrits pel metge.

No tinc res a objectar per l’existència d’una associació laica que es declara sense ànim de lucre, que mira de no discriminar ningú, que no es considera ni la panacea ni la solució definitiva i que intenta ajudar a les persones per les que el consum d’estupefaents ha esdevingut un problema. No, a mi (una vegada més, el que em perden són les formes) el que m’ha xocat és com s’anuncia aquesta trobada a la web, gairebé com si es tractés d’un creuer iniciàtic pel Carib.

Comencen així: “La recuperació pot ser un viatge, però el 2009 hi ha un destí guai (hot) pels addictes en vies de recuperació... BARCELONA”. Després ve un text informatiu sobre com s’ha de tramitar la inscripció, on aprofiten per dir que la impressionant (breathtaking) Barcelona és una de les ciutats més boniques del món (gràcies) i acaben amb una salva de frases que conviden al bon rotllo:

Viatja a un lloc sense fronteres...
Experimenta l’Amor que és Barcelona,
la Diversitat que és Narcòtics Anònims,
el Sentiment que tot s’aplega
en un lloc, en un moment,
com mai abans...
Amor sense Fronteres.

No sé, expressat en aquests termes, em continua sonant a desassenyada festa de platja, a rave, a chill out i a altres paraules que tampoc sé ben bé que signifiquen, però que tenen un regust tòxic.

Tanmateix, el que em preocupa més és l’equívoc nom de l’associació, evident calc de la dels ex-bevedors, ja que jo sóc dels que pensen que el nom fa en gran part la cosa. Perquè, mentre alcohòlic és un adjectiu que deriva del nom d’una substància i es pot aplicar a les persones que en depenen, narcòtic deriva d’un efecte, l’ensopiment, i s’aplica a les substàncies que el produeixen. De moment no ho he sentit mai atribuït com epítet personal i, crec no equivocar-me si dic que en anglès estàndard tampoc, a menys que vulguem significar algú que fa dormir, com passa amb alguns parlamentaris i els seus discursos. Però no crec que aquesta organització tingui com a objectiu la redempció dels avorrits, i mira que no seria mala idea.

Què voleu que us digui, com a narcòtic anònim, jo em quedo amb un bon tall de cabells o una paella d’un migdia d’estiu...

Apunts canadencs: tabaquisme

Foto Lokaotico

Ja sé que amb aquest apunt no desvetllaré gaires simpaties, que això de fumar està molt mal vist, fins i tot entre els que reincidim en el nefast hàbit, i no deixa de ser curiós que una activitat que, de moment, encara és legal, estigui tan carregada de connotacions criminals. I si algú ho dubta, només cal que surti de casa.

Comencem pels aeroports, on estàs obligat a passar més hores de les desitjables i que sovint han esdevingut territoris on el fumar està proscrit. Un cop passats els controls de seguretat, les terminals son edificis hermètics sense cap sortida a l’exterior i, per tant, sense possibilitat d’expel·lir fum sense molestar els altres. Em pregunto quin és el motiu d’aquesta reclusió i enyoro els temps heroics de l’aviació, quan els aeròdroms disposaven d’una terrassa amb vistes a la pista on una noia sempre glamurosa prenia un campari mentre esperava l’arribada del seu promès.

Alguns aeroports de cor pietós tenen habilitat algun racó on poder desfogar el vici, però cada dia són menys. A Roma, on a la tornada vam haver d’esperar cinc hores, vam descobrir que eren les pròpies companyies tabaqueres les que havien patrocinat tres salonets en llocs distants de les tres terminals. Malgrat l’alleujament que aquestes instal·lacions proporcionen, l’espectacle d’una colla d’adults silenciosos, amb la cigarreta als llavis, perduts en una intensa broma, té un aire entre patètic i depriment que fa recordar les cambres de gas.

Un cop dalt de l’avió és ineludible que la megafonia ens recordi que “en aquest vol està prohibit fumar”. És necessari que tirin sal a les ferides, quan ja fa més de 10 anys que CAP vol (a menys que disposis de jet privat) ho permet? Perquè encara fabriquen els nous avions amb una cigarreta marcada amb una creu vermella que s’il·lumina a sobre de cada seient? És absolutament imprescindible que incloguin aquest senyal inútil en el seu disseny? Que jo sàpiga, encara és l’hora que vegi un rètol de prohibit fumar dins de les esglésies, potser tot arribarà.

Als hotels no cal ni somiar en trobar una habitació per a fumadors (per això ens va sorprendre tant que a Ottawa en tinguéssim una). Però a més, t’adverteixen en cartells molt vistosos que, si t’atrapen “in fraganti”, et posaran una multa mínima de 100 dòlars en concepte de despeses de "desinfecció". I al carrer abunden els edificis on està prohibit fumar a menys de 9 metres de la seva entrada.

A això cal afegir encara que el preu del tabac assoleix en aquestes contrades preu de caviar (al voltant de 6 euros el paquet) i que les botigues que el venen el tenen ocult en uns prestatges amb tapa per no temptar les mirades. El disseny del paquet, apart dels missatges apocalíptics de rigor, mostren esgarrifoses fotos de diversos òrgans humans destruïts pel tabac. Les advertències gràfiques són tan prominents que resulta difícil distingir la marca que t’estàs fumant, perquè tots els paquets semblen iguals. I encara, dins del paquet et trobes una targeta on t’aconsellen que vagis a veure el metge perquè t’ajudi a deixar-ho.

Potser serà hora que canviïn els missatges tradicionals sobre el càncer, la circulació sanguínia i les embarassades i en mostrin un de nou que digui: “El tabac és font d’humiliació continua i d’erosió de l’autoestima, idiota!”

Per anar fent boca...

...mentre esperem la pel·lícula del "llobató".

La cara de moda

La pell de la cara és feta de gambes petites, els cabells de sèsam negre, els llavis de salmó i les dents de pasta de peix. En dues paraules: sushi!

Basar (II)

Intrigant i fascinant com tot el que arriba des de l'Orient Llunyà.

Basar (I)

He llegit a algun lloc que, per sortir de la crisi, cal que tothom que tingui diners els gasti irresponsablement en compres inútils (o així ho he entès). Que siguin inútils no vol dir necessàriament que estiguin mancades d'estil.

I com a exemple triat a l'atzar aquest regal ideal pel matemàtic que tots portem dins (de vegades molt endins).