dimarts, 29 de juny del 2021

Pena màxima


«There Is No Evil» (literalment «El mal no existeix», encara que aquí l’han titulada «La vida de los demás») és una pel·lícula iraniana del 2020 dirigida per Mohammad Rasoulof. Està formada per quatre episodis independents, tots entorn de la pena de mort i, més en concret, sobre les persones que s’ocupen de dur-la a terme. La qüestió presenta una indubtable rellevància en el país que, després de la Xina, ostenta el major nombre d’execucions. I, encara més, com es mostra al film, quan qualsevol jove pot ser forçat a actuar com a botxí durant els mesos del servei militar obligatori.

El primer episodi, titulat igual que el film, és clarament el més contundent, ja que té un desenvolupament neutralment quotidià mentre que la seva conclusió sobta com un cop molt baix. La segona part és on ens presenten un grup de soldats, on un d’ells es resisteix a exercir d’executor, mentre els seus companys evidencien les formes com el crim sistèmic pot ser justificat. Aquest fragment és el dialècticament més ric i deriva en la seva part final al «thriller» d’evasions.

La tercera història il·lustra amb un mecanisme una mica rocambolesc com no existeixen els botxins innocents i tots hem d’acabar assumint les conseqüències de les nostres accions. Aquesta seqüència, rodada en paisatges boirosos i de pluja freqüent és la més agraïda visualment i marca un fort contrast estètic amb l’aridesa de la resta. Per acabar, la quarta part mostra (amb maneres properes al melodrama) la forma com algú va evitar ser còmplice del crim, encara que fos hipotecant tota la resta de la seva vida. Aquest episodi és el més llarg i el més enrevessat. Acaba semblant redundant, potser perquè el marc de referència de tot el film és massa concret i no hi ha tantes formes diferents d’exposar un mateix tema.


Això és el pitjor que es pot dir de «La vida de los demás», que té el seu millor moment al principi i el pitjor, al final. Per altra banda, el tractament d’una problemàtica molt lligada a un país determinat no impedeix que ressonin qüestions morals que ens interpel·len a tots. Una vegada més un cineasta iranià —en aquest cas Mohammad Rasoulof— demostra que, com a exploradors de l’ànima humana, no tenen comparació. Lamentablement Rasoulof va ser condemnat el març de 2020 a un any d’empresonament i a no rodar cap altra film durant els dos anys següents. A diferència de Jafar Panahi —un altre director arrestat que fa de la necessitat virtut per crear les seves pel·lícules clandestines—, Rasoulof aconsegueix miraculosament que, malgrat les prohibicions de rodatge, la pel·lícula no se’n ressenti i tingui tota l’aparença d’una producció estàndard.


Molt recomanable.  

divendres, 25 de juny del 2021

La família és una illa

Fa deu anys (com passa el temps!) ja li vaig dedicar un parell de tres apunts a la fascinant artista finesa Tove Jansson (1914 - 2001), creadora dels adorables Mumin, però també pintora, il·lustradora i escriptora. Si ara hi torno és per la lectura recent del seu «El llibre de l’estiu» (1972), reeditat per Angle Editorial (traducció de Montserrat Vallvé Viladoms) a partir d’una primera edició del 2004. Es tracta d’una obra inclassificable, com no podria ser d’una altra manera en el cas d’aquesta autora tan fora de normes: un recull de proses breus que es podrien identificar laxament amb un llibre de contes, tot i que amb un protagonisme compartit.


En efecte, «El llibre de l’estiu» narra els mesos estivals que passen en una illa remota del golf de Finlàndia la petita Sophia i la seva àvia (i el pare de la nena, que queda més en segon terme). La mare de Sophia fa poc que ha mort, però aquesta és una dada que roman com a subtext, sense que Jansson en tregui cap profit argumental. Aquí el que importa és el dia a dia de les protagonistes en contacte amb la canviant natura salvatge del lloc on habiten. No espereu una convencional àvia afectuosa amb una frase consoladora i una lliçó de vida sempre a flor de llavi: aquesta àvia pot ser arrauxada i misantròpica, sovint a punt d’amagar-se en un racó per fer una cigarreta sense que la destorbin. Però també és una aferrissada defensora de la intimitat familiar davant dels estranys: d’una forma molt esquerpa s’erigeix en la gran protectora que Sophia necessita. I és que, només confrontats per la mirada dels forasters, ens adonem que la nostra tranquil·la quotidianitat és per a tothom l’equivalent a la normalitat.

Tot d’una arribes aquí, on hi ha un grup de persones que sempre han viscut juntes i que es comporten amb la seguretat que dona ser l’amo, a prop els uns dels altres, en una terra que coneixen de sobres. I qualsevol cosa que amenaci la seva vida de cada dia els uneix encara més i els dona més seguretat. Una illa pot ser un lloc espantós per a algú que vingui de fora. Tot ja està fet, cadascú hi té el seu lloc, i la gent és tossuda, tranquil·la, autosuficient. En aquest entorn tot funciona segons uns rituals estrictes fets a còpia de repeticions, i, paral·lelament els habitants passen el temps d’una manera tan capritxosa i fortuïta, com si el món s’acabés a l’horitzó.

Ran d’aquesta declaració de solipsisme illenc, resulta inevitable pensar en la mateixa Jansson, qui passava llargues temporades en una senzilla cabana al Bàltic, en companyia de la seva estimada companya Tuulikki Pietilä. Per això tot el que s’hi descriu en aquestes pàgines prové de la pura observació del món natural (començant per la preciosa aquarel·la que il·lustra la coberta), una visió precisa, però gens condescendent i per descomptat gens convencional.


No puc deixar d’admirar aquest «Llibre de l’estiu», idíl·lic i tendre, però també humorístic i inquietant, una obra com cap altra que conec. Només he de lamentar que el món de l’aire lliure m’interessi moderadament i que, per això, la lectura no hagi fluït tan planerament com m’hauria agradat. 

dijous, 24 de juny del 2021

Filmoteca forçosa (49)

Happy Together (Wong Kar Wai, Hong-Kong 1997 (Filmin))

La pel·lícula gai i argentina del director. Ningú no filma una sordidesa tan bonica. (8)


La vie et rien d’autre (Bertrand Tavernier, França 1987 (Filmin))

Amarga panoràmica sobre les seqüeles de la guerra (en aquest cas la Primera Guerra Mundial). Imprescindible estimulant de la memòria històrica. (8)  



The Color Purple (Steven Spielberg, USA 1985 (Movistar+))

Impecable melodrama de dones fortes, d’aquells que ja no se’n fan. Grans treballs de Margaret Avery, Oprah Winfrey i la revelació de Whoopi Goldberg. Cinc mocadors. (8)


Apolo 13 (Ron Howard, USA 1995 (Filmin))

Continuo recuperant grans èxits que no vaig veure en el seu moment. Reconec que aquesta epopeia espacial no es podia fer millor; no obstant, m’ha interessat regular i l’he acabat mirant amb el pilot automàtic posat. (7)



In the Name of the Father (Jim Sheridan, Regne Unit 1993 (Filmin))

Vigorós relat sobre el cas de Gerry Conlon, que va passar quinze anys a la presó, víctima de la guerra bruta de l’estat contra el terrorisme. Grans interpretacions de Daniel Day Lewis i Peter Postlethwaite. (8)


Fantastic Mr Fox (Wes Anderson, USA 2009 (Amazon))

La tècnica d’animació en «stop motion» sembla ideal per l’obsessiu-compulsiu Anderson, que aquí porta al seu terreny un conte de Roald Dahl. Malgrat un disseny de personatges que fa pensar massa en bèsties dissecades, el film és un alegre festival amb rerefons seriós. (7)


Després de la boda (Susanne Bier, Dinamarca 2006 (Filmin))

Melodrama bastant forçat sobre les tragèdies del Primer Món i com resol els seus problemes de consciència. Se salva parcialment per les interpretacions. (6)



Suspicion (Alfred Hitchcock, USA 1941 (DVD))

Genial idea de càsting ajuntar Joan Fontaine (nascuda per patir) amb l’afable playboy Cary Grant (serà un assassí?) Llàstima que el remat no acabi de ser convincent, perquè la paranoia estava molt ben portada. (7)

dimarts, 22 de juny del 2021

Viva l’Italia


Cada cop queden més lluny els temps en que «Pixar Animation Studios» era sinònim d’entreteniment intel·ligent, el qual per la seva riquesa de nivells de lectura era apte per a tota la família. D’un temps ençà la seva producció se sol dividir en dues categories mútuament excloents: les històries esforçadament sofisticades i un punt abstruses («Inside Out», «Soul») i les pel·lícules apropiades per a nens, però amb poc atractiu pels adults («The Good Dinosaur», «Onward»). La recent «Luca» (Enrico Casarosa, 2021) pertany a aquesta segona opció i amb el factor infantil elevat a l’enèsima potència diria jo.


El film s’ambienta a la Riviera a cavall de les dècades dels 50 i els 60 i sembla, pel seu marc, un homenatge a l’època daurada del cinema populista italià. Prop de la ciutat pescadora de Portorosso (un homenatge al «Porco Rosso» de Miyazaki?) viu una raça de monstres marins amagada dels humans. Mogut per la curiositat, l’adolescent Luca surt a la superfície (on la seva aparença física s’antropomorfitza automàticament, per conveniències del guió) i allà coneix Alberto, un altre monstre adolescent, que té molt controlades les formes de vida dels humans. Fascinats per aquest nou entorn i acompanyats per la Giulia, una nena molt espavilada del poble, es prepararan per participar en una competició de triatló molt particular.


Com que no hi ha film infantil sense el seu corresponent missatge didàctic, s’ha volgut veure en la defensa que fa «Luca» del respecte a la diferència una picada d’ull al col·lectiu LGTB. Sí, quan arriba el mes de juny sembla que tots ens posem les ulleres amb vidres de l’arc de Sant Martí i ja fa anys que es busca (amb lupa) que Disney faci algun gest al respecte; però crec que la pel·lícula, amb la tribu de monstres de físic ben característic, més aviat ataca el racisme i la xenofòbia que no pas l’homofòbia.


Pel que fa a la relació entre Luca i Alberto no es percep cap indici que vagi més enllà de la típica amistat entre adolescents i tot s’acorda amb una estètica lluminosa, un disseny de personatges caricaturesc i una atmosfera estiuenca que farà les delícies dels més petits (i no tant dels adults). El film només es pot veure a la plataforma Disney+, sens dubte una bona idea de cara a promocionar-la, però que resulta una mica cruel ara que la mainada comença vacances i les sales de cinema ofereixen una programació tan pobra. 

dijous, 17 de juny del 2021

Cinc etapes d’una redempció


Fa més de cinc anys ja vaig ressenyar la lectura de tres dels cinc llibres que Edward St Aubyn va escriure sobre el seu alter ego Patrick Melrose: una autobiografia a penes dissimulada, tan franca com horripilant. Ara toca parlar de la sèrie «Patrick Melrose», de 2018 i accessible a Movistar, que adapta la pentalogia tot dedicant-li un capítol a cada llibre. Es tracta d’una decisió raonable, ja que cadascuna de les novel·les presenta una sèrie d’esdeveniments concentrats en un temps i un espai molt concrets.


«Bad News» («Males notícies») relata com l’any 1982 Patrick es trasllada a Nova York per recollir les cendres del seu pare, que acaba de morir. Mentre recorda els abusos que va patir de nen, s’embarca en una bacanal de drogues i alcohol que culmina amb un intent de suïcidi. «Never Mind» («Tant li fa») se centra en un dia de les vacances de Patrick al sud de França, quan tenia vuit anys. Aquí serem testimonis del comportament del pare manipulador i sàdic, així com de la mare alcohòlica i absent. «Some Hope» («Alguna esperança») passa en una festa de prosàpia a la que ha estat invitada la princesa Margarida (que es comporta com una dèspota). Patrick, que es troba en ple procés de desintoxicació, hi assisteix amb reticència i s’enfronta als inevitables «flashbacks» del passat.


A «Mother’s Milk» («Llet materna»), Patrick està net de drogues, treballa d’advocat i ha creat una família. El 2003 una visita al sud de França, on la seva mare està morint, el desestabilitza i provoca una recaiguda que posa en perill el seu matrimoni. «At Last» («Per fi»), datat l’abril de 2005, detalla el funeral de la mare i les grotesques circumstàncies que es confabulen per cicatritzar finalment les ferides del protagonista.


Com es pot veure, el material no pot ser més desagradable, encara que estigui descrit amb càustic distanciament: pederàstia, addiccions, humiliacions, eutanàsia…Per arrodonir cal afegir-hi totes les lacres tradicionals de les classes altes britàniques: esnobisme, classisme, frigidesa sentimental, falta d’empatia… Ni tan sols els colors pop que sovint alegren la producció poden evitar que acabem amb el cor encongit per tant execrable companyia.


A l’extens repartiment hi ha noms ben coneguts (Hugo Weaving, Jennifer Jason Leigh, Blythe Danner, Celia Imrie o Harriet Walter) o, si més no, cares conegudes (Indira Varma de «Game of Thrones» o Allison Williams de «Girls»), però sens dubte qui justifica el visionat de la sèrie és Benedict Cumberbatch en un treball senzillament espectacular. La seva estada a Nova York és un «tour de force», físic i emocional, que cal veure’l per creure’l. 

dimarts, 15 de juny del 2021

El net secret


Qui esperi trobar a «Belgravia» una reencarnació de «Downton Abbey» cent anys abans ja pot preparar-se per patir una bona decepció. Aquesta mini-sèrie que es pot veure a Movistar, adapta en sis capítols una novel·la de Julian Fellowes i, per tant, no té cap vocació de continuïtat. El relat s’inicia el 1815 a Brussel·les hores abans de la batalla de Waterloo i, després d’un breu pròleg, l’acció fa un salt de vint-i-cinc anys (encara que cap dels actors envelleix ni gota). La major part de la trama transcorre a Belgravia, un dels barris més afluents de Londres, on conviuen la vella noblesa i els burgesos enriquits pel comerç. Precisament, serà el xoc de classes un dels motors del drama, encara que contemplat tot de forma molt conservadora.


De fet «Belgravia» desprèn un aroma ranci de fulletó de tota la vida amb fills secrets, comtesses orgulloses, casaments per diners i adúlteres que reben el seu càstig. Tot està muntat de forma tan convencional i mecànica i amb tan poca gràcia que costa creure que aquest sigui el mateix Fellowes de «Downton Abbey». Ah, i de membres del servei només en surten tres, els quals en lloc d’alimentar subtrames paral·leles com a models de lleialtat, es dediquen a trair els seus amos (i reben també el seu just càstig).


No cal dir que els decorats naturals i el vestuari són impecables (si no, no seria una sèrie britànica) i que hi surten alguns actors de prestigi (Tamsin Greig, Harriet Walter, Tom Wilkinson…), però no hi ha ni un sol paper que superi l’esquematisme d’una silueta retallada. Difícilment recomanaria aquest programa, —que només recorda «Downton Abbey» per la vibrant sintonia de John Lunn—, a menys que sigui imperatiu gaudir d’una dosi diària de dames prenent el te.

dilluns, 14 de juny del 2021

Club de comediants

 

Alguns llibres t’arriben per recomanacions llunyanes, però saben vendre’s amb un títol xocant («Gordo de feria») i una imatge de coberta irresistible (dos pastissets «Pantera Rosa»). Confesso que no sabia res d’Esther García Llovet (Málaga, 1963), tot i que la consideren autora de culte gent tan sospitosa com Marta Sanz, Sara Mesa o Bob Pop. Després d’haver llegit aquesta novel·la breu (que passa en un sospir) no sabria a quina carta quedar-me.


«Gordo de feria» és un exemple bastant característic de costumisme excèntric, una mica com el que cultiva —amb més cor— Santiago Lorenzo, però aquí derivat cap a un humor absurd, que es produeix sobre tot quan un paràgraf perfectament normal culmina amb un gir inesperat. El protagonista, de malnom Castor, és un monologuista gras que està bastant fart de les servituds de la professió. Quan coneix el cambrer Julio, pensa que podria convertir-lo en el seu substitut a base d’engreixar-lo convenientment. Però les coses no sortiran d’acord amb el pla, perquè si no això no seria una novel·la.


«Gordo de feria» s’ambienta en un Madrid contemporani, de colmados oberts les 24 hores del dia i barris estèrils habitats per plutòcrates. També hi surten humoristes (argentins o gitanos), una discoteca d’Almeria i molts xinesos. No és que jo sigui molt mirat en qüestions de correcció política, però trobo que aquí els xinesos els fan servir una mica a l’engròs, com a matèria còmica intercanviable. Fins i tot diuen (amb totes les lletres), que tots els xinesos s’assemblen. No té gràcia.


Deixant aquesta pega de banda, aquest text em produeix més perplexitat que cap altra cosa. És llegidor i té algun bon cop amagat, però què em vol dir aquesta raresa puntualment còmica, més enllà d’algun bon apunt del natural? És suficient malbaratar expectatives? I malgrat tot, el que em va defraudar parcialment en la lectura, ara pren un nou valor en la relectura. No sé.

En Pozuelo. Hay muchos pinares sueltos, calles empinadas, casitas de El Caserío. Tiendas no hay ni una. Por qué hay tan pocas tiendas en sitios donde la gente tiene pasta y tantas tiendas en calles como Bravo Murillo, por ejemplo, es algo que no alcanza a entender. Encuentra un restaurante con terraza, llena de quinceañeros borrachos perdidos a las ocho de la tarde y señoras que están sobrias pero que tienen toda la pinta de ir a emborracharse en cuanto lleguen a casa y se encuentren solas y sin nada que hacer. Se toma una tónica, cinco euros, debe de ser de burbujas inmobiliarias. Escucha las conversaciones. Se queda medio empanado escuchando las conversaciones, recuerda una vez que le invitaron por error a un chalet de por aquí y comprobó lo que ya imaginaba, que la gente con pasta no se mete rayas para pasarlo bien sino para dejar de aburrirse como sea. Busca otra terraza. Qué bonitas, las calles, los paseos, las avenidas, los parques, los caminos, tan chiquititos. Las rotondas. Por qué hay tan poca gente en estas calles tan bonitas y tanta gente en calles como Bravo Murillo, por ejemplo, es algo que no alcanza a entender. Encuentra una silla, al sol, le falta una pata, tiene varias cagadas de paloma. Todo muy expresionista.

Se sienta.

—¡Qué calor!

Se balancea a los lados. La silla cojea.

—¡Y qué incómodo!

Está a punto de irse al suelo.

—¡Ay, ay, ay!

En un par de minutos ya ha espantado a todo el mundo. Poco después se marcha él.

diumenge, 13 de juny del 2021

Filmoteca forçosa (48)


The Exorcist (William Friedkin, USA 1973 (DVD))

Sí, potser he trigat massa a veure-la i el «festival» Linda Blair ja queda una mica risible, però continua sent molt entretingut. El guió comença erràtic abans de centrar-se, però és innegable que el treball de Friedkin és de categoria. (8) 


El baile de los 41 (David Pablos, Mèxic 2020 (Netflix))

Recreació estetitzant (s’agrairia una mica més d’aprofundiment en els personatges), però sòlida d’un fet fundacional de la història LGTB mexicana. La difícil convivència de les societats socràtiques amb els pares de la pàtria. (7)



One, Two, Three (Billy Wilder, USA 1961 (Filmin))

Sàtira política que se’n riu amb igual ferocitat del comunisme, el capitalisme i fins i tot el nazisme, però que és també una de les comèdies més divertides i trepidants que he vist mai. Gran part del mèrit és de James Cagney (però també de la Dansa del Sabre). (9)


Erin Brockovich (Steven Soderbergh, USA 2000 (DVD))

A qui no li agrada el conte de David i Goliat, especialment si la versió és populista i està narrada amb eficàcia? La prova irrefutable de perquè Julia Roberts és una estrella. (8)



WolfWalkers (Tomm Moore i Ross Stewart, Irlanda 2020 (Apple TV))

Cinema d’animació que té poc a veure amb Hollywood o amb l’anime i per això mateix doblement estimulant. Una faula ecologista i política que beu de les llegendes populars. (8)


Airport (George Seaton, USA 1970 (Filmin))

Malgrat ser la inspiradora de la sublim «Airplane!», no li arriba a la sola de la sabata. La «catàstrofe» no esclata fins la mitja hora final i només hi ha una baixa. A més no surt Leslie Nielsen. (6)


The Interview (Seth Rogen i Evan Goldberg, USA 2014 (Netflix))

Aficionat com soc a tot el que tingui a veure amb Corea del Nord, no em podia perdre aquesta farsa sobre dos periodistes que planegen carregar-se Kim Jong-un. Conflictes diplomàtics a banda, és tan idiota com sembla i James Franco no pot estar pitjor. (6)



Mr & Mrs Smith/Matrimoni original (Alfred Hitchcock, USA 1941 (DVD))

L’única comèdia pura de Hitchcock és tan poc original com la trama de la parella que un dia descobreix que no estan realment casats. Ni la fantàstica Carole Lombard salva una funció irregular amb moments que fan badallar. (6)

dissabte, 12 de juny del 2021

Quatre dones enamorades


Considero «Master of None» (Netflix) una de les sèries més originals i estimulants de l’última dècada. El seu format lliure, la tendresa del seu humor i l’excentricitat (en relació al «mainstream») dels seus personatges, la converteixen en una petita exquisidesa reconfortant. Malauradament el seu creador Aziz Anzari va esdevenir víctima col·lateral del moviment «metoo» a causa de les declaracions d’una dona amb la que havia tingut una cita que no va acabar del tot bé. Tal com funcionen aquestes denúncies, diria que el cas podria entrar en el terreny dels dubtes raonables i les apreciacions subjectives, res a veure amb els excessos flagrants dels Weinstein, Spacey o Domingo d’aquest món.


Sigui com sigui, tot curant-se en salut davant d’una possible recepció negativa, Anzari ha optat per mantenir-se al marge per la tercera temporada de la sèrie i cedir el protagonisme a Lena Waithe, que ja interpretava el paper de Denise. Així, els guions dels cinc episodis els firma Waithe juntament amb Anzari i aquest es reserva només un parell d’aparicions simòliques. «Moments of Love» —que així es titula la temporada— explica la història de Denise, una escriptora que ha triomfat amb la seva primera novel·la, i la seva nòvia Alicia (Naomi Ackie), una antiquària amb la que viu en una casa de camp.


Quan s’inicia el primer episodi la parella ja ha conviscut un temps indeterminat i està intentant tenir una criatura per inseminació casolana. Quan els seus esforços fracassen, les dues dones es distancien i en el segon episodi es separen. Alicia continuarà intentant ser mare, mentre Denise es baralla amb l’escriptura de la seva segona novel·la. Tot això està explicat amb molt poques paraules, molt poca acció i un tarannà francament contemplatiu (quan no és descaradament documental en descriure els processos de la inseminació artificial). La sèrie demostra molt bon gust, però m’ha avorrit en gran part del seu metratge. Confio que els problemes d’Anzari se solucionin aviat i ens pugui regalar un producte menys solemne però més vivaç. 



«Feel Good» (Netflix) també va d’una parella de dones, encara que més joves, i el to aquí és de tragicomèdia. Mae (Mae Martin) és una comediant de «stand up» canadenca que s’enrotlla amb George (Charlotte Ritchie), una mestra de primària que mai abans havia tingut una relació lesbiana. Basada suposadament en les experiències personals de Martin, la sèrie bascula entre dos punts de fricció: el caràcter reprimit de la noia anglesa i el passat d’addiccions de la noia canadenca. A la segona temporada, s’han d’inventar altres conflictes, perquè els obstacles per la relació amorosa ja no donen més de si.


«Feel Good» vol ser audaç, però es queda en correcta i deriva cap a la irritació. Se suposa que Mae és una còmica d’èxit, però les actuacions que presenciem conviden a obrir-se les venes. Pel que fa a les reunions de Narcòtics Anònims, començo a estar-ne fart, sembla que no hi hagi sèrie que no tingui el seu grup d’ex-drogats asseguts en rotllana. Com veieu, la impaciència davant d’aquest programa ha anat creixent i al final ni la presència esporàdica de Lisa Kudrow l’ha salvat de la crema.

dijous, 10 de juny del 2021

L’obra mestra interrompuda

Diria que l’obra de l’argentí Pedro Mairal ha arribat a Espanya de forma molt irregular i ha requerit l’èxit indiscutible de «La uruguaya» per rebre l’empenta definitiva. En aquesta política de regularització Libros del Asteroide acaba de publicar «Salvatierra» que és del 2008. Aquest Salvatierra epònim és un empleat de correus, mut des de petit a causa d’un accident i pintor discret i autodidacta. La seva obra es concentra en una sola tela constituïda per rotllos successius, un contínuum que il·lustra de forma quasi cinematogràfica la seva pròpia vida. A la seva mort els hereus (els dos fills, el narrador i el seu germà) es troben amb un magatzem ple de rotllos de llenç pintat i cap instrucció que els indiqui què fer-ne.

Yo creo que él concebía su tela como algo demasiado personal, como un diario íntimo, como una autobiografia ilustrada. Quizá debido a su mudez, Salvatierra necesitaba narrarse a sí mismo. Contarse su propia experiencia en un mural continuo. Estaba contento con pintar su vida; no necesitaba mostrarla. Vivir su vida, para él era pintarla.

A més del problema que suposa què fer amb el llegat del pare, els germans descobreixen que a la seqüència li falten alguns mesos d’un any determinat. La investigació que inicien per recuperar els metres de tela absent, els conduiran a la revelació de fets que no coneixien sobre la biografia del pare, amb el que es demostrarà que sovint convivim amb desconeguts. De totes maneres no espereu trobar a «Salvatierra» l’exhibicionisme verbal i la picaresca de «La uruguaya». Aquest és un text concís i ben mesurat, una novel·la breu que gairebé podria ser un conte llarg, on el que importen són els fets i les accions més que no pas les motivacions del protagonista titular, que romandrà sempre embolcallat en el misteri. En definitiva una bona història d’aventures, de secrets de família, i també una reflexió sobre l’esfera pública i privada del cultiu de l’art.

En el camino vi uno de esos cielos que pintaba Salvatierra. Uno de esos cielos profundos, cambiantes y poderosos. A veces hacía unas nubes dispersas que se achicaban hacia el horizonte, con lo que conseguía darle verdadera dimensión al cielo. Lograba unos espacios aéreos enormes que daban vértigo. Como si uno pudiera caerse dentro de la tela. Yo sabía —había aparendido— qué tipo de cielos le interesaban y algunas tardes, cuando llegaba del colegio al galpón, le decía «Hay un buen cielo afuera» y salíamos a mirar. Es algo que sigo haciendo, sin darme cuenta, aunque Salvatierra haya muerto hace muchos años. Y lo hice esa tarde cuando pedaleaba despacio de vuelta hacia Barrancales: vi el cielo gigante, un cielo de planicie, azul intenso, con nubes como montañas, como regiones, y en silencio le avisé a Salvatierra que saliéramos a mirar. 

dimecres, 9 de juny del 2021

Pennsylvania criminal

Durant unes setmanes —concretament des de mitjans d’abril fins a finals de maig— bona part de la massa espectadora ha semblat estar captivada per una sola sèrie televisiva, fenomen infreqüent que no contemplàvem des de «Joc de trons». Sí, estic parlant de «Mare of Easttown», també de HBO, i ambdues sèries comparteixen l’estratègia d’emetre un sol episodi per setmana, amb el que s’asseguren un impacte més durador que amb la tècnica de Netflix d’estrenar tota la temporada en bloc. Encara que això no sigui motiu per veure-la, s’ha parlat molt d’aquesta sèrie per la postura de la seva protagonista Kate Winslet, que s’ha negat a sotmetre’s a retocs digitals i ha aparegut a la pantalla amb el seu cos i les seves faccions reals de dona de quaranta-cinc anys (cos i faccions que molts i moltes ja firmaríem per tenir, tot sigui dit).


Però l’èxit de «Mare of Easttown» potser no és tan un mèrit de la sèrie com un símptoma de l’escassa qualitat general del gènere policíac, on aquest títol s’erigiria com el borni en el país dels cecs. Perquè la intriga creada per Brad Ingelsby està ben tramada i discorre amb certa fluïdesa, però no es pot dir que sigui el súmmum de l’originalitat. Tenim un poble gris de classe obrera als afores de Philadelphia, on s’han produït desaparicions de noies joves i una d’elles l’han trobat morta. (¿Per què el 80% de les víctimes de crims a la ficció són noies joves, el cadàver de les quals apareix sempre en estat de seminuesa?) La policia investiga, però el cas li ve ample i han de reclutar un detectiu del FBI. En realitat tot el poble és un niu de desgràcies i a les famílies, qui no té un all té una ceba: drogues, malalties mentals, robatoris, suïcidi… Tot i que la gran especialitat d’Easttown semblen ser els embarassos adolescents.


El guió, que avança pel convencional mètode de fer parlar als que estan al cas només quan és necessari per no estancar l’acció, es beneficia d’uns personatges construïts amb un cert gruix, que van més enllà del pur mecanisme de la trama. Amb altres paraules, predomina un to intimista que explora cada drama personal per dotar-lo d’humanitat. En això hi tenen gran paper els actors que estan quasi tots molt bé. Destaca la interpretació de to naturalista de Kate Winslet, motiu principal per justificar la visió de «Mare of Easttown»; però no és l’única. Cal mencionar també Julianne Nicholson, com la millor amiga de Mare i sobre tot Jean Smart, que aconsegueix una gran comicitat amb un paper que no és de cap manera caricaturesc. 

dimarts, 8 de juny del 2021

El naixement d’una nació

«Magasin général» és el nom genèric d’una sèrie de nou àlbums de còmic publicats a França entre març de 2006 i octubre de 2014. Tenen la particularitat d’haver sigut creats a dues mans per Régis Loisel i Louis Tripp, on cadascú ha explotat les àrees del dibuix que més s’adeia al seu tarannà. Si Loisel esbossava amb llapis lleuger la composició de cada vinyeta i el gest dels personatges, era Tripp qui afinava l’expressivitat i hi afegia l’atmosfera. L’obra nasqué durant una estada de tots dos fent classes a Montreal i per això, encara que els dos autors són francesos, aquesta saga està ambientada a un poblet de Quebec durant els anys 20 del segle passat. 



Les nacions relativament joves, com ho són totes les creades pels colonitzadors europeus al continent americà, no han tingut temps suficient perquè els seus orígens esdevinguin llegenda, per això les històries entorn del seu naixement són tan mal·leables i tan obertes a la reescriptura, camp abonat per a fabulistes i inventors. Per això Loisel i Tripp imaginen aquest Notre-Dame-des-Lacs, llogarret sense electricitat habitat per unes desenes d’ànimes que tenen com a única connexió amb la civilització aquest magatzem que dona títol a la sèrie.


Al començament del primer volum, Marie la propietària del magatzem queda vídua, un fet que posarà en dubte la supervivència del poble. De mica en mica la vídua aprendrà a valdre’s per si sola, tot i que Serge, un foraster traumatitzat per la seva experiència a la Primera Guerra Mundial, li proporcionarà una ajuda inesperada. El lloc és petit i la convivència sota un mateix sostre de Marie i Serge aviat suscitarà la intolerància dels seus conterranis (i el comentari sorneguer del fantasma del marit de Marie). És el retrat bastant típic d’una societat tancada i quasi autosuficient, que de mica en mica va acceptant el valor de la diferència i la moral del «viu i deixa viure» com a camí cap a la maduresa.



Tot això narrat amb el ritme assossegat que marquen les estacions de l’any i amb una galeria de personatges molt ben delineats en les seves imperfectes personalitats. Aquesta comunitat beata, ocasionalment violenta, però finalment alegre i entranyable pot fer pensar una mica en algun film de John Ford i les escenes en les quals Serge convida a sopar a tot el poble semblen inspirats en «El festí de Babette». Dos referents que delaten la vocació de clàssic d’aquest «Magasin Général».


Norma Editorial ha publicat de moment dos volums (els anys 2020 i 2021) que abasten els sis primers àlbums, per tant la meva recomanació està condicionada pel desconeixement que tinc sobre la conclusió de l’obra. Però per l’estil d’aquesta saga tranquil·la i bonhomiosa no dubto que el final no presentarà gaires sorpreses i estarà al mateix nivell de bon rotllo humanista.




dijous, 3 de juny del 2021

Cadascú té el seu lloc


«Special» torna a Netflix per una segona temporada que serà la final, amb Ryan O’Connell, afectat per la paràlisi cerebral i gai a la vida real, fent de Ryan Hayes, gai i afectat per la paràlisi cerebral a la ficció. Prossegueix la seva exploració del sexe i les relacions homosexuals, mentre que la seva mare aprèn en paral·lel a ser menys sobreprotectora i comença a crear-se una vida pròpia independent de la del fill.


«Special» compleix una funció molt important en normalitzar la presència en televisió de cossos i ments no normatius. En aquest sentit, aquesta temporada va ben assortida de nans, paraplègics i autistes, als que cal afegir Kim, la molt rubensiana col·lega de Ryan. De vegades la militància en la diversitat deriva en un cert esquematisme, com quan la mare fa una nova colla d’amics formada ni més ni menys per un home gai, una dona negra i una dona oriental. Però està bé que es plantegin aquestes coses i a mi m’ha deixat amb el dubte si cal rebutjar o no un amant que et desitgi principalment per algun tret físic (la teva raça, el teu pes, la teva discapacitat…)


La sèrie també té el mèrit de ser bastant explícita en les seves escenes sexuals i no té por d’entrar en detalls «pràctics». Malgrat tot «Special» té ànima de «sitcom», així que desprèn una estètica entre plastificada i artificial. Com que no hi haurà més temporades, al final tots els personatges queden degudament encaminats, cosa que a la vida no passa mai; però per a vuit capítols de vint minuts d’inspiració tan obertament positiva, no es pot demanar gaire més. 

dimecres, 2 de juny del 2021

Millor que la ficció

«La dona a la finestra», adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima d’A. J. Finn, estava previst que s’estrenés l’octubre de 2019 fins que unes sessions públiques prèvies van fer evident que la cinta no funcionava. Després d’introduir-hi alguns canvis es va marcar una nova data d’estrena el maig de 2020. Finalment, a causa de la pandèmia, el film va anar a petar directament a Netflix, sense haver passat per les sales, i el teniu disponible des del passat 14 de maig, encara que jo no us el recomanaria. I això que el seu director Joe Wright ha fet fortuna filmant amb encert diverses obres literàries («Orgull i prejudici» de Jane Austen, «Expiació» d’Ian McEwan o «Anna Karènina» de Lev Tolstoi) i que l’adaptador del guió és el prestigiós Tracy Letts («Agost»). Però ni ells, ni una colla de bons actors que aquí estan sobreactuats (en especial Amy Adams i Gary Oldman) poden superar una trama forçada que posa a prova contínuament la nostra credulitat.


«La dona a la finestra» (o «The Woman in the Window») de 2018 pertany a aquella tradició de novel·les best-seller narrades per dones poc fiables que va encetar Gillian Flynn l’any 2012 amb «Gone Girl» i que va continuar Paula Hawkins amb «The Girl on the Train» (2015). El seu autor Dan Mallory és un editor (en el sentit anglosaxó del terme) amb una carrera d’un cert prestigi, que va decidir crear el seu propi èxit de vendes amb una mena de Frankenstein literari, construït amb bones dosis de préstecs a «La finestra indiscreta» de Hitchcock i «Copycat» de John Amiel. El resultat, que va firmar sota el pseudònim d’A. J. Finn (us sona Gillian Flynn?), no li va sortir malament: va vendre la novel·la en un contracte de dos llibres per una quantitat de dos milions de dòlars, Stephen King li va dedicar una frase encomiàstica, el llibre va entrar directament al número 1 de les llistes del New York Times (la primera vegada que passava en dotze anys amb un primer llibre), s’assegurà la traducció a quaranta països i s’aparaulà l’adaptació cinematogràfica que ara hem conegut. Mallory, que actualment té 42 anys, és un home atractiu i amb grans dots de comunicador, de manera que no li costa gens ficar-se el públic a la butxaca en les seves gires promocionals, sovint tractant amb humor i com traient-li importància els seus problemes de bipolaritat.



Malgrat l’èxit i la fortuna aparents, la reputació de Mallory es va veure seriosament afectada per un extens article a la revista New Yorker de febrer de 2019, on s’exposaven les moltes impostures que havien condimentat la seva carrera des del primer minut. Així, afirmacions com el seu doctorat a Oxford, la seva recomanació de publicar una novel·la policíaca de J. K. Rowling o la seva intervenció com editor en un llibre de Tina Fey —asseveracions que havia fet sovint en públic— van revelar-se totes falses. Però la que va sortir pitjor parada va ser la seva família, a qui havia fet servir freqüentment com a excusa d’un expedient acadèmic no tan notable com calia esperar d’ell. Si no havia pogut aprofundir en els seus estudis era perquè s’havia vist obligat a tenir cura de la seva mare, que patia de càncer de pit (i del qual havia mort), mentre que el seu germà sucumbia a la fibrosi cística. Més tard va ser ell mateix el que va adjudicar-se un tumor cerebral inoperable que li concedia uns anys més de vida.


Per descomptat, ni les seves temporades desaparegut del treball amb el pretext de rebre tractaments experimentals, ni les gorres que portava per ocultar els efectes de la quimioteràpia tenien cap base real. I no cal dir que tant la seva mare com el seu germà estan sans i estalvis i no tenen cap intenció de morir en el futur proper. Un cop descobert el pastís, el penques de Mallory va culpar la bipolaritat de les seves mentides, tot i que cap dels psiquiatres consultats va trobar relació entre el trastorn i les fabulacions de l’escriptor. No sé, però per algú com ell, que havia fet de les novel·les de Tom Ripley —el psicòpata seductor i imprevisible creat per Patricia Highsmith— el focus dels seus estudis universitaris, jo no hauria posat mai la mà al foc.

dimarts, 1 de juny del 2021

Filmoteca forçosa (47)

Mon oncle (Jacques Tati, França 1958 (Amazon))

A Tati l’exaltava el nou i l’enamorava el vell com va demostrar aquí en els seus «Temps moderns» particulars. Una delícia coreogràfica que sembla dibuixada per Franquin. (9) 


Le crime de Monsieur Lange (Jean Renoir, França 1936 (Filmin))

Insòlit, coral i anàrquic, filmat amb admirable fluïdesa. Sembla un precursor de Berlanga. (8)



Fantasmi a Roma (Antonio Pietrangeli, Itàlia 1961 (Filmin))

Deliciosa comèdia fantàstica sobre els fantasmes que habiten un vell palau romà. Tendres difunts molt abans de Tim Burton. (7)


Frailty/Calfred (Bill Paxton, USA 2001 (DVD))

Un dels dos llargmetratges que va dirigir l’actor abans d’una prematura mort. Un conte truculent sobre guilladures religioses. El guió és discutible, però el film té els seus admiradors. (6) 


You Gotta Stay Happy/Visca la vida (H. C. Potter, USA 1948 (Filmin))

Núvia milionària escapa el dia del casament i es topa amb un aviador d’empenta interpretat per James Stewart. Comèdia amb algun tret interessant, que intenta ser esbojarrada, però que ha de carregar amb Joan Fontaine, que no ho és gens. (6)



Rich and Strange (Alfred Hitchcock, Regne Unit 1931 (Filmin))

Un matrimoni sumit a la rutina rep una herència i emprèn un viatge on descobriran que enlloc s'està com a casa. Un Hitchcock dels primers temps, ple d’humor i amb detalls ja de gran director. (7)