dilluns, 28 d’octubre del 2019

Amor amb sacarina

Llegeixo que «Modern Love» és una popular columna setmanal de The New York Times en la qual els lectors donen testimoni de les seves particulars experiències amoroses. Esdevinguda en el seu dia un «podcast» radiofònic amb col·laboradors de luxe, arriba ara la versió televisiva de la mà d’Amazon Prime. Són vuit capítols d’una mitja hora que es consumeixen en un vist i no vist i passen ràpidament a l’oblit.

I és una pena perquè al darrera hi ha gent solvent, com el director i guionista John Carney, autor de grans films musicals com «Once», «Begin Again» o «Sing Street», i un planter d’actors que «a priori» es mouen entre la popularitat i l’excel·lència (John Slattery, Tina Fey, Andrew Scott, Julia Garner, Andy Garcia…) Però, tot i que desconec el to de les columnes periodístiques originals, el que acaba predominant en pantalla és la comèdia romàntica, aquell gènere poc conflictiu de desenvolupament amable i final feliç amb perillosa tendència a l’enfarfegament ensucrat.

La cosa comença raonablement bé, tot i que voreja l’empatx, amb una noia que té com a fada madrina el seu porter albanès. [Sí, a «Modern Love» quasi tothom la bitlla i els seus apartaments són absolutament envejables.] El segon capítol, potser el millor, intercanvia dues històries d’amors perduts i retrobats, protagonitzats respectivament pels sempre eficaços Dev Patel i Catherine Keener. El tercer tracta sobre trastorns bipolars i utilitza un to força discutible que els nombrosos amants de la feina d’Anne Hathaway disculparan.

Curiosament els millors episodis són els quatre primers i després la cosa es torça per la poca potència dels relats. El número 6, «So He Looked Like Dad. It Was Just Dinner, Right?» es revela particularment problemàtic amb el retrat de la noia jove que busca una relació casta (però interessada) amb una figura paterna. L’episodi final amb els seus adorables vellets i la revisitació de tots els contes anteriors aporta la clausura més irrellevant possible. De fet, l’aparició en el capítol 7 del cantant Ed Sheeran ja hauria d’haver-nos servit de veu d’alarma. Com a norma general, Ed Sheeran constitueix sempre l’indubtable indicador d’un control de qualitat sota mínims.

diumenge, 27 d’octubre del 2019

A dalt, a baix


Pocs directors de cinema com el coreà Bong Joon-Ho, que fa pel·lícules de gènere radicalment diferents, totes tocades per una enorme capacitat d’entreteniment i per un toc poderosament personal. El vaig descobrir amb el kaiju «The Host», una veritable muntanya russa d’emocions, que va ser seguida per «Mother», una investigació criminal d’ambient domèstic. «Snowpiercer» era un tebeo de distopia futurista, mentre que «Okja» era una faula fantàstica amb tocs ecologistes.

La recent «Parasite», flamant Palme d’Or a Cannes, resulta més difícil de classificar a nivell de gènere, a mig camí entre la comèdia i el «thriller», però amb un to indubtablement negre carbó. El film narra com, amb una barreja de malícia i càlcul, la humil família Kim s’introdueix en qualitat de servents a la llar de l’acomodada (i bonifàcia) família Park, sense revelar que tots ells estan relacionats. Si amb aquestes escasses dades imagineu que ens trobem davant d’un típic «thriller» d’invasió domèstica és que no coneixeu com les gasta Bong Joon-Ho, perquè l’argument de totes les seves obres és qualsevol cosa menys previsible.

Per descomptat «Parasite» té un component molt marcat de lluita de classes, començant pel pacte degradant de la servitud i la rasa invisible que marca, molt ben exemplificat en l’olor de «pobre» que fan els criats; però el seu desenvolupament va molt més enllà, sempre amb intel·ligència, mala llet, sorpreses i diversió: un pòquer infal·lible.

Magníficament interpretada, amb una espaiosa mansió de luxe que és un personatge més, i una direcció molt imaginativa i perfectament calculada, «Parasite» és una delícia de cap a fi pels amants de l’inesperat.

dissabte, 26 d’octubre del 2019

Un món de metros: Txerepovets

Com que no només de ciutats xineses desconegudes vivim, els presento la russa Txerepovets, amb 315.000 habitants la ciutat més poblada de l'óblast de Vólogda. El seu mapa del tramvia històric no podria ser més ranci, com si el Teló d'Acer no hagués caigut encara. Va ser inaugurat el 1956 i figura que disposa de tres línies (la 2, la 4 i la 8 (sembla que comptin en base 2)); però si grates una mica te n'adones que totes tres circulen pel mateix recorregut.

Una curiositat: el poeta Joseph Brodsky i la seva família van viure refugiats a Txerepovets un cop acabada la Segona Guerra Mundial.

dimarts, 22 d’octubre del 2019

Amb aires espanyols


Un amic em fa arribar «Tintín-Hergé. Una vida del siglo XX» de Fernando Castillo (Fórcola ediciones, 2019, versió ampliada d’un original de 2011), del qual no tenia cap notícia prèvia. A aquestes altures de la vida poques novetats espero trobar en un enèsim llibre sobre el dibuixant belga i la seva arxifamosa creació; i és que el mercat fa anys que està saturat de materials d’aquest tipus i diria que me’ls he llegit gairebé tots. Encara així, m’endinso en aquest volum amb la meva habitual voracitat lectora.

Aquest «Tintín-Hergé», com ja indica la precedència en el títol, és abans que res una biografia del personatge i, només en segon terme, com aquesta té un correlat en la vida del seu creador. Fernando Castillo, autor de diversos llibres sobre la Guerra Civil i el París ocupat, posa l’accent en tot el context històric en el qual tenen lloc les diverses aventures, de vegades fins i tot amb una prolixitat exagerada. Està bé, per exemple, que parlant a propòsit de «Tintín al Congo», es descriguin les condicions del país com a intensiva explotació colonial belga als anys 20 i 30 del segle XX, l’època en la que s’esdevé l’àlbum; però ja és excedir-se ampliar el marc temporal fins a relatar el seu procés d’independència que tingué lloc a la dècada dels 60.

No negaré que l’autor, enmig d’algunes inexactituds i freqüents redundàncies, aporta alguna idea original en un terreny on semblava que ja estava tot dit. Curiosament sent una particular obsessió pel parament de la llar dels diversos habitatges on viu el jove periodista: el més aviat auster mobiliari, així com els quadres i bibelots que decoren les estances, són descrits amb gran detall. I així que Tintín es trasllada al castell de Moulinsart, el bo d’en Castillo es preocupa de localitzar on han anat a parar les marines i les «chinoiseries».

Però el tret diferencial més distintiu d’aquest «Tintín-Hergé» és la seva voluntat de detectar a l’univers Tintín qualsevol mena de connexió possible amb Espanya i la seva cultura. En alguns casos aquest punt de vista es revela útil de cara a la crònica personal i viscuda, com quan es detalla l’ordre i l’anyada de la publicació en castellà de les aventures canòniques a Editorial Juventud. També resulta interessant descobrir que l’al·legat anticomunista «Moscou sans voiles» de Joseph Douillet, un dels textos inspiradors del propagandístic «Tintin al país dels Soviets», fou uns anys més tard un petit èxit editorial durant l’erm franquista.

Altres lligams hispans resultaran entre discutibles i agafats pels pèls; i, si no existeixen, aprofites que l’Onyar passa per Girona per introduir-los. Aquí uns exemples.
pues Hergé, como dijo Rafael Alberti al referirse a sí mismo, también nació con el cine.

Sin duda, el recuerdo de magnicidios y atentados especialmente sangrientos y espectaculares, como los de Cánovas del Castillo, el zar Alejandro II, la emperatriz Isabel —Sissí— de Austria, el del Liceo de Barcelona o el dirigido contra Alfonso XIII el día de su boda debieron pesar notablemente en el subconsciente colectivo de los grupos más conservadores de Europa…

se creó un taller que permitía la distribución del trabajo y su realización en equipo, al igual que siempre hicieron los artistas con más prestigio y mayor demanda, como Murillo, Zurbarán o su compatriota Rubens…

estaba escindida desde su nacimiento en dos bandos o, si se quiere, parafraseando a Antonio Machado, en «dos Bélgicas».
Però on Fernando Castillo resulta més entranyable és en les ocasions on es lamenta de les oportunitats perdudes de rebre una visita tintinesca a la península ibèrica. Primer a «Tintín al Congo»:
En esta nueva edición, más académica y de factura menos brillante que la primera versión en blanco y negro, lamentablemente se suprimieron unas viñetas que son especialmente importantes para los lectores de nuestro país, pues en ellas aparece territorio español por primera y única vez en las aventuras de Tintín. Se trata de la isla de Tenerife, que el reportero contempla junto a Milú apoyado en la borda del «Thysville» (…) El privilegio de ser Tenerife la única tierra española que aparece representada en una aventura tintinesca duró tan sólo hasta 1946, pues en la versión moderna el reportero evita la escala tinerfeña.
Després a «El cranc de les pinces d’or»:
Nunca en toda su existencia estuvo Tintín tan cerca de recalar en España, un país en el cual al menos sabía que no vivían dromedarios, ni con tantas posibilidades de visitarlo como en esta ocasión. Sin embargo, en el último momento un error involuntario ajeno al reportero impidió lo que hubiera sido un hecho verdaderamente histórico para todos los españoles interesados en la vida del periodista. ¿Se imagina alguien lo completa que habrían sido la vida y las aventuras de Tintín si entre los lugares visitados por este personaje se hubiera incluido alguna ciudad española? ¿Cómo habría representado Hergé a la zona de Andalucía, probablemente Cádiz o Málaga, a la que se dirigía el hidroavión con el reportero y el capitán a bordo?
La relació de les aventures canòniques es complementa amb un capítol dedicat a la nombrosa producció apòcrifa. Si no me n’he descuidat cap, totes elles presenten relectures polítiques, on Tintín visita altres zones de conflicte internacional de finals del segle XX. Fernando Castillo evita escrupolosament qualsevol versió/perversió executada en clau marranota.

Per acabar, sóc conscient que les condicions draconianes que imposen els hereus d’Hergé fan quasi impossible emprar material original per il·lustrar qualsevol llibre sobre Tintín que no estigui emparat per la marca Moulinsart; però amb tota franquesa, per incloure fotografies tan tristes com aquestes de Bernard Plossu (vegeu la de la portada per fer-vos una idea) a partir de peces de marxandatge no oficial, més valia que se les haguessin estalviat.

dilluns, 14 d’octubre del 2019

Una fantasia una mica més fantàstica

Recordem-ho, l'any passat la primera part de la primera temporada de "Disenchantment" va deixar-nos freds a tots i l'opinió unànime fou que la idea original de Matt Groening, duta a terme en realitat per una colla d'altres guionistes, no havia estat gaire inspirada. L'estrena recent de la segona tanda de deu capítols ha agradat, en termes generals, una mica més. Tanmateix no gosaria afirmar que hagi millorat la qualitat del producte, sinó que ara ja sabíem el que podíem esperar, o sigui que les expectatives no estaven tan altes. A més és inevitable que, a mesura que et familiaritzes amb els personatges, hi descobreixes més matisos i la seva personalitat es va fent més completa.

Aquesta temporada no conté tantes trames que ocupin més d'un capítol, tot i que hi ha una certa continuïtat en els esdeveniments de la sèrie. Potser el seu principal problema és la falta d'homogeneïtat en el to dels diversos capítols: a partir d'un ambient vagament medieval s'introdueixen tocs fantàstics de tots els gèneres possibles. Hi ha civilitzacions antigues, viatges escatològics al cel i a l'infern, criatures fantàstiques del bosc, monstres marins i fins i tot un capítol "steampunk". Fer encabir de forma satisfactòria tota aquesta diversitat sota un mateix títol resulta tasca poc menys que impossible.

Afortunadament comencem a sentir simpaties particulars per alguns membres d'aquesta patuleia. Si l'elf Elfo (Nat Faxon) va ser qui primer em va enamorar pel seu caràcter de marginat entre els marginats, ara el dimoni Luci (Eric Andre) va revelant que no és tan agre com aparentava i que potser fins i tot amaga un cor ben tendre. En quant al príncep Merkimer (Matt Berry), convertit en porc a causa d'un encanteri, no puc evitar contemplar-lo com una ànima bessona.

Dins del món de la televisió animada "Disenchantment" no té ni de lluny la categoria de "BoJack Horseman", però amb tota seguretat faré un tast de la propera temporada (prevista pel 2020-2021).

diumenge, 13 d’octubre del 2019

Ashleigh o els perills de la virtut

Cap pel·lícula de Woody Allen haurà tingut una carrera comercial més accidentada que «A Rainy Day in New York» («Un dia plujós a Nova York»), conseqüència directa de la creixent sensibilització sobre abusos sexuals, antany consuetudinaris, en el món de la faràndula i més enllà. Tot i que les acusacions que pesen sobre el director de Brooklyn tenen orígens llunyans en el temps, mai no s’ha arribat a demostrar la seva veracitat davant la llei. Encara així, els actuals protocols de bones maneres que regeixen als Estats Units, han convertit Allen en un empestat, de manera que Amazon, que era la productora del film, ha impedit l’estrena americana del film i ha tallat tota la relació amb el seu director.

Considerem-nos doncs afortunats per no viure en indrets tan puritans i poder gaudir, encara que sigui amb un any de retard, d’aquesta comèdia romàntica i més aviat inofensiva. Fa temps que Woody Allen funciona en mode pilot automàtic, amb les neurones a mig gas, de manera que poques sorpreses trobarem en aquest conte de fades ambientat a una Nova York no plujosa sinó directament monsònica.

El seu protagonista, portentosament anomenat Gatsby Welles (Timothée Chalamet), és un universitari ludòpata fill de les altes esferes de la ciutat. Acompanyat de la seva xicota Ashleigh (Elle Fanning), una provinciana filla de banquers de Tucson (Arizona), es disposa a passar un cap de setmana romàntic a la Gran Poma encisera; però l’entrevista que ella té concertada amb un director de cinema de culte (Liev Schreiber) separarà el camí dels enamorats per introduir un canvi substancial a les seves vides.

Abans de veure «Un dia plujós a Nova York» em temia el pitjor pel que fa al personatge d’Ashleigh, la típica noieta innocent, freqüent a la filmografia d’Allen, embadocada davant d’homes madurs carregats de tones de prestigi. Afortunadament Elle Fanning es mostra com una comediant consumada, ingènua però no tant, envoltada d’uns atractius depredadors interpretats per Liev Schreiber, Jude Law i Diego Luna, més patètics en les seves febleses que no pas veritablement temibles.

Malgrat la pluja gairebé omnipresent, Vittorio Storaro fotografia la ciutat com si fos una gran botiga de llaminadures amb gust de taronja. Els decorats i els ambients que reflecteixen el film són d’un luxe asiàtic que la majoria d’espectadors mai no coneixerem. No sé si són aquests els ecosistemes que Allen freqüenta actualment, però en tot cas proporcionen a la pel·lícula un aire d’irrealitat que la fa encara més inconseqüent.

Timothée Chalamet em continua semblant un sòmines i Selena Gomez, molt apreciada pels crítics, resulta una mica barroera. «A Rainy Day in New York» conté dues o tres frases gracioses, tipografia Windsor en blanc sobre negre, cançons estàndard tocades al piano i la garantia d’un somriure quasi permanent. No crec que enganyi ningú.

dissabte, 12 d’octubre del 2019

Un món de metros: Chemnitz


L'alemanya Chemnitz (ex Karl-Marx-Stadt) a Saxònia (247.000 habitants) compta amb tramvies electrificats des de finals del segle XIX. Són cinc línies, 59 estacions i 28,6 quilòmetres de xarxa. Al mapa s'entortolliguen com males herbes les línies d'un tren lleuger que s'estén cap al Nord i el Sud. Observin les boniques sanefes multicolors del centre de la ciutat. El riu també es diu Chemnitz.

divendres, 11 d’octubre del 2019

Lletres i marro en temps de Grindr


Encoratjat per l’excel·lent impressió causada per «Missing (una investigación)», llegeixo «Sudor» (Literatura Random House, 2016) que és, si no m’equivoco, la darrera novel·la del xilè Alberto Fuguet, un còctel bastant irresistible de sexe i confidències editorials.

Rafael Restrepo Carvajal i el seu fill Rafa Jr. viatgen a la Feria Internacional del Libro de Santiago per presentar una obra a quatre mans, on el pare ha afegit textos de circumstàncies a les fotografies del fill. L’ancià Restrepo Carvajal és un membre vingut a menys d’aquell «boom» de la literatura sudamericana que va esclatar als anys 60 i 70, mentre que el seu fill va de poeta diletant que viu a l’ombra del pare. No obstant, el protagonista i narrador és l’Alfredo «Alf» Garzón, un editor de no ficció d’Alfaguara, qui durant quatre dies d’un tòrrid octubre austral es veurà profundament afectat pels esdeveniments lligats a la fira i a la visita del duet paterno-filial.

La novel·la és per una banda un retrat satíric dels ambients literaris globals i per l’altra una infatigable gimcana d’encontres sexuals (i dels altres), on Alf va revelant el seu inestable neguit vital, quan tot just ha superat la ratlla dels quaranta. En tot el que es refereix a la descripció de les petites intrigues editorials i a les misèries de la promoció literària, «Sudor» funciona com a «roman à clef» on, més enllà d’alguns autors que apareixen sota el seu nom real, hi figuren d’altres que cal endevinar entre línies. Resulta fàcil identificar l’agent barcelonina Núria Monclús com un transsumpte de Carmen Balcells, sobre tot un cop l’han qualificada de «mamá grande»; però, ¿qui és aquest Rafael Restrepo nascut a Colòmbia, instal·lat a Mèxic i ciutadà global que tracta de tu a tu a als cèlebres i poderosos? Serà Carlos Fuentes? Serà José Donoso?

En quant a la vida d’Alf, predomina sexe i sentiments amorosos sobre cap altra consideració (amics i feina venen a continuació) en un desgavell d’històries no resoltes i d’altres per descobrir sota el mercat d’oferta i demanda de Grindr. Per algú que, com jo, ja ha fet una mica tard per donar-se d’alta a Grindr, aquest llibre constitueix una introducció perfecta a les satisfaccions (i insatisfaccions) sexuals immediates que ofereix aquesta aplicació de contactes homosexuals, que et proporciona en tot moment la disponibilitat carnal que es troba a escassos metres a la rodona.

«Sudor», febril aventura urbana amb el perfil de la ciutat de Santiago dibuixat discretament en segon terme, és un text nerviós i ràpid, ple de diàlegs no marcats i d’acotacions que semblen no ser-ho.
Se cree zorrón, zorrón. Fíjate.
Seguro que toma ron Pampero, Puga.
Fan de «Rápidos y furiosos», de toda la franquicia.
Los hacen a todos iguales, Augusto. Al final Calvin Klein triunfó.
Fíjate cómo le da la mano y la mira. Se cree mino.
Es mino.
Lo hace para evitarme. ¿No me crees, Garzón?
Sí. Es un poco joven, ¿no? Para ti.
¿Qué te pasa? Tiene como veinte. Quizás diecinueve.
Es poco, Puga. Poco mentalmente. Es la peor edad.
En la cama, no.
No han leído nada.
¿Crees que ando buscando candidatos a magíster?
¿Te ha leído a ti al menos?
Obvio. Aunque prefiero a los que no leen. Son más salvajes.
E incultos.
A veces una piscola es mejor que un Etiqueta Negra.
No entendí, hueón.
Entendiste, Garzón. Perfectamente. Es más: a veces el vino en caja embriaga más que un puto ensamblaje.
Me perdí.
Qué rato, Garzón. Digo que a veces es mejor agarrarse a un pendejo o a un flaite o, mejor, a un pendejo flaite.
Puede ser.
No andan buscando nada excepto culiar. Te lo aseguro.
Pel fragment precedent ja es veu que els modismes xilens poden suposar una dificultat afegida (m’ha calgut fer consultes puntuals a un diccionari online) i els anglicismes superflus, tan propis d’elits carregades d’esnobisme, m’han acabat la paciència en més d’una ocasió; però cal prendre tota aquesta beneiteria pseudo-artística pel seu costat més satíric.

Potser les escenes de «Sudor», preses d’una en una, haurien admès una certa retallada (i és que sis-centes pàgines de novel·la mereixen una bona justificació); però la veritat és que m’he empassat el llibre a una velocitat inusual. Serà que el «morbo» en totes les seves accepcions és un dels principals motors de la lectura.

dimecres, 9 d’octubre del 2019

Lloros i marsopes


La traducció de textos és una activitat sobre la qual mai no em canso de reflexionar, sobre tot per allò que no té d’evident. Però aquest cop, tot comparant un paràgraf breu de «Flaubert’s Parrot» amb la traducció que va fer Antonio Mauri per a Anagrama, he ensopegat amb una perla que no sé si qualificar com a error còmic o com a troballa feliç digna del disseccionari. Us posaré en antecedents amb el següent paràgraf previ i la seva traducció:
No scenes in which carnal connection takes place between a human being and an animal. The woman and the porpoise, for instance…

Prohibición para las escenas en las que ocurre una relación carnal entre un ser humano y un animal. La mujer y la marsopa, por ejemplo…
Per poc que us hi fixeu, observareu que la bèstia mamífera i aquàtica que en anglès es diu «porpoise», en castellà (i català) es diu «marsopa». Fins aquí, res que objectar. Però llavors mireu les frases que venen a continuació:
No scenes in which carnal connection takes place between man and woman (porpoise-like, you might say) in the shower. My reasons are primarily aesthetic, but also medical.

Nada de escenas en las que la relación carnal se desarrolla entre hombre y mujer (a la manera marsupial, podríamos decir) en la ducha. Lo digo por motivos en principio estéticos, pero también facultativos.
L’expressió «porpoise-like» es podria traduir com «a la manera de las marsopas»; però no «a la manera marsupial», a menys que es vulguin transgredir els fonaments de la taxonomia (sí, fins i tot ho he hagut de consultar, i no, les marsopes no són marsupials). No em puc explicar perquè Mauri ha optat per aquesta solució tan «creativa»; prefereixo no pensar-hi més, no fos cas que comencés a imaginar quins jocs eròtics fan els marsupials a la dutxa.

Ja posat, dos comentaris més sobre aquesta traducció. Si Barnes inicia els dos paràgrafs amb idèntiques paraules [No scenes in which carnal connection takes place between…], per què el traductor les trasllada de formes tan diferents? Quan l’autor marca una repetició, diria que el traductor ha de tenir motius molt fonamentats per suprimir-la.

I per que «medical» esdevé «facultativos»? En efecte, la tercera accepció del diccionari de la RAE indica «Perteneciente o relativo al médico»; però abans diu «1. Opcional, no obligatorio» i «2. Que se deriva o depende de la facultad o poder para hacer algo». Si ho hagués traduït amb l’adjectiu «médicos», no ho hauríem entès sense ambigüitats i a la primera?

dimarts, 8 d’octubre del 2019

En campanya

Potser que Ryan Murphy freni una mica la seva activitat incessant, si no algun dia farà un pet. Que jo sàpiga en l’actualitat té en dansa les sèries televisives «American Horror Story», «American Crime Story» i «Pose», a les quals cal afegir «The Politician», la seva primera contribució a Netflix amb qui està lligat per un contracte de 5 anys. La plataforma ha fet una forta inversió per publicitar la sèrie, no sé si per la confiança que té en el seu potencial o bé amb el propòsit que els números de l’audiència estiguin a l’altura de les expectatives que aixeca un nom com el de Murphy.

En tot cas «The Politician» és una sèrie d’aparença luxosa (les mansions on viuen els protagonistes són un pur excés), amb algunes primeres figures en plantilla i uns títols de crèdit sofisticats, d’aquells que cada vegada s’estilen menys. La història que explica no és tanmateix gaire original: el procés per elegir el representant dels estudiants en un institut de secundària l’hem vist ja tractat amb similar intenció satírica a «Election» (Alexander Payne, 1999).

Aquí el protagonista, en Payton Hobart (Ben Platt), és un noi brillant i extremadament ambiciós que aspira a arribar a president dels Estats Units pel camí més difícil, el de la meritocràcia; per això considera que ser el representant estudiantil és el primer pas en la direcció correcta. Ben mirat, la premissa és una mica absurda; només cal veure qui és l’inquilí actual de la Casa Blanca i com hi ha arribat, no precisament per les seves virtuts democràtiques.

Sigui com sigui el relat de la campanya electoral conté tantes travetes, tants personatges amorals, i tant joc brut com caldria esperar; però el guió es queda en terra de ningú a mig camí entre la farsa (que és el que li escauria) i el sentimentalisme. Els actors (la majoria d’ells massa granadets per fer d’alumnes d’institut) no deixen en general una empremta memorable. Platt, que ha bastit la seva carrera fent musicals a Broadway (i es posa a cantar de tant en tant per demostrar-ho, encara que no vingui a tomb) és un cas flagrant d’error de càsting. Gwyneth Paltrow està tan grisa com ens té acostumats i només una Jessica Lange passada de rosca sembla haver entès el to que requeria el programa.
 
El plantejament inicial va perdent malícia i pistonada fins que es resol de forma anticlimàtica en el setè capítol. El vuitè capítol, en el que apareixen els nous personatges encarnats per Judith Light i Bette Midler, serveix per iniciar una trama nova de trinca que es desenvoluparà a la segona temporada. De moment no tinc cap intenció de mirar-la.

dilluns, 7 d’octubre del 2019

El dimoni de les llistes: novel·les prohibides


1. No hi haurà més novel·les en les quals un grup de persones, aïllat per les circumstàncies, retorna a la «condició natural» de l’home, tot esdevenint criatures essencials, pobres, nues, armades amb forques. Tot el que es podrà escriure és un conte, l’últim del gènere, el suro que taparà l’ampolla. Jo mateix us l’escriuré. Un grup de viatgers naufraga o pateix un accident aeri, en algun lloc, sens dubte a una illa. Un d’ells, un home gros, fort, desagradable, té una arma de foc. Força tots els altres a viure en uns pous que ells mateixos han excavat a la sorra. De tant en tant, fa sortir un dels seus presoners, li dispara i se’n menja les despulles. La carn té bon gust i el fa engreixar. Quan ha disparat i s’ha menjat l’últim presoner, comença a preocupar-se d’on trobar aliments; però afortunadament un hidroavió arriba en aquest moment i el rescata. Explica al món que va ser l’únic supervivent de l’accident original, i que s’ha mantingut menjant baies, fulles i arrels. Tothom queda meravellat per les seves bones condicions físiques, i un cartell amb la seva fotografia s’exhibeix als aparadors de les botigues de menjar per a vegetarians. Mai no es descobreix el que va succeir a l’illa.

Veieu com és de fàcil escriure-ho, com és de divertit? Per això prohibiria el gènere.

2. No hi haurà més novel·les sobre l’incest. No, ni tan sols les de molt mal gust.

3. Cap novel·la ambientada a un escorxador. He d’admetre que, de moment, es tracta d’un gènere més aviat infreqüent; però m’he adonat recentment d’un ús creixent dels escorxadors en relats curts. S’ha de tallar de soca-rel.

4. Hi ha d’haver una prohibició de vint anys per a novel·les ambientades a Oxford o Cambridge i una prohibició de deu anys per a ficcions a la resta d’universitats. No hi haurà prohibició de ficcions ambientades en escoles de formació professional (tot i que no hi haurà subvencions per promoure-les). Cap prohibició per els novel·les ambientades en escoles primàries; una prohibició de deu anys per la ficció sobre educació secundària. Una prohibició parcial en novel·les de formació (es permetrà una per autor). Una prohibició parcial en novel·les escrites en present històric (de nou, una per autor). Prohibició total de novel·les on el protagonista és periodista o presentador de televisió.

5. S’ha d’introduir un sistema de quotes a les ficcions ambientades a Amèrica del Sud. L’objectiu és refrenar la proliferació del barroc de viatge organitzat i la ironia excessiva. Ah, la proximitat d’una vida barata i uns principis cars, de la religió i el bandidatge, de l’honor sorprenent i la crueltat aleatòria. Ah, l’ocell daiquiri que incuba els ous sota les ales; ah, l’arbre fredona les arrels del qual creixen a la punta de les seves branques, i les fibres del qual ajuden el geperut a fecundar per telepatia l’esposa altiva del propietari de l’hacienda; ah, el teatre de l’òpera ara cobert per la jungla. Permeteu picar a la taula i murmurar «Passo!» Les novel·les ambientades a l’Àrtic o a l’Antàrtida rebran un ajut a la creació.

6a. Cap escena en la qual hi hagi relacions carnals entre un ésser humà i un animal. La dona i la marsopa, per exemple, el tendre aparellament dels quals simbolitza una àmplia reparació d’aquells tènues fils que antigament vinculaven tots els éssers vius. No, res d’això.

6b. Cap escena en la qual hi hagi relacions carnals entre un home i una dona (a la manera de les marsopes, es podria dir) a la dutxa. Les meves raons són primerament estètiques, però també mèdiques.

7. Cap novel·la sobre petites guerres, fins ara oblidades, a indrets distants de l’Imperi Britànic, en el detallat desenvolupament de la qual aprenem primer que els Britànics eren més aviat malvats; i segon que la guerra és cruel de debò.

8. Cap novel·la en la qual el narrador, o qualsevol dels personatges, és identificat simplement per una inicial. Encara en continuen escrivint!

9. No hi haurà més novel·les que siguin en realitat sobre altres novel·les. No es faran «versions modernes», ni recreacions, ni preqüeles, ni seqüeles. No es conclouran imaginativament les obres deixades sense acabar per la mort de l’autor. En el seu lloc, a cada escriptor se li proporcionarà una mostra amb llanes de colors per penjar sobre la llar de foc que digui: teixeix-te el teu propi material.

10. Hi haurà una prohibició de vint anys sobre la figura de Déu; o més aviat sobre els usos al·legòrics, metafòrics, al·lusius, entre bastidors, imprecisos i ambigus de la figura de Déu. El jardiner en cap barbut que sempre té cura de la pomera; el vell i savi capità de vaixell que mai no es precipita en els seus veredictes; el personatge que no té l’han acabat de presentar, però que al Quart Capítol ja et fa una sensació anguniosa… tots ells caldrà desar-los al soterrani. Només es permet la figura de Déu com a divinitat verificable que s’emprenya de mala manera amb les transgressions humanes.

("El lloro de Flaubert", Julian Barnes)

diumenge, 6 d’octubre del 2019

Els límits de la rialla

M’havia promès racionar-me les pel·lícules de súper-herois, no suporto els pallassos i Joaquin Phoenix és un actor que cada dia m’enerva més; en bona lògica, no podia fer res millor que anar a veure «Joker» de Todd Phillips. En el meu descàrrec parcial, no es pot dir que el film pertanyi al gènere dels súper-herois —encara que documenti l’origen d’un dels personatges més importants del bat-univers—, sinó que es tracta d’un estudi sobre la davallada pel pedregar de la psicopatia d’una ment particularment avariada.

L’Arthur Fleck (Joaquin Phoenix) treballa de pallasso de lloguer en una Gotham City (Nova York als anys 70 i 80) assolada per la brutícia i per la delinqüència. La vida d’Arthur no podria ser més desgraciada: conviu amb una mare mig lirona (Frances Conroy), té una feina de merda i pateix un desordre neurològic que el fa riure descontroladament en els moments més insospitats. Per si això no fos suficient, quan surt al carrer no paren d’assetjar-lo (potser per la seva mania de passejar-se sempre en roba de treball) i no li queda altra sortida que somiar en una relació impossible amb una veïna i amb triomfar actuant al show televisiu de Murray Franklin (Robert de Niro).

Tantes malvestats acabaran afectant el cervell del pobre Arthur, el qual esclatarà amb fúria assassina a partir de l’enèsima humiliació. Que a partir d’aquí esdevingui un abanderat de les classes més desprotegides és un gir que «Joker» no es molesta a explicar en profunditat, de manera que les seves possibles intencions polítiques naufraguen a l’ambigüitat. Queda una història desagradable, determinista i granguinyolesca que no m’ha distret particularment (de fet, he dormit esporàdicament), que ha produït poques sorpreses i cap rastre de sentit de l’humor.

Potser el que més m’ha agradat ha sigut el retrat d’un hiperrealisme brut d’aquesta metròpoli a la deriva i la malèvola utilització de les cançons a la banda sonora. La majoria d’opinions coincideix a afirmar que aquesta és la millor actuació que mai ha fet Joaquin Phoenix. Si us convenç l’histrionisme gratuït elevat al cub, hi estareu d’acord.

No sabeu com m’alegra assabentar-me que «Joker» no tindrà seqüeles.

dissabte, 5 d’octubre del 2019

Un món de metros: Changzhou


Continuo amb les ciutats xineses amb noms començats en Cha-. Changzhou, amb tres milions i mig d'habitants, és una mica més petita que les anteriors. Té la gràcia que la línia 1 (la vermella) va ser inaugurada just el passat 21 de setembre. Són 29 estacions i 34 quilòmetres de vies.

Ja s'està treballant en la línia 2. Quan estigui inaugurada, el mapa semblarà una creu. Estan previstes quatre línies més.

dijous, 3 d’octubre del 2019

Variacions Flaubert


L’editorial Anagrama fa 50 anys (per molts anys!), és moment doncs per recordar les bones estones que hem passat plegats, no des del 68, perquè vaig ser precoç però no tant; però sí des del principi dels 80, quan van estrenar la col·lecció Panorama de Narrativas amb les novel·les de Ripley/Highsmith. He observat per cert que aquells volums (130x198 mm) eren més petits que els actuals (140x220 mm) i que aquella lletra tan menuda ara em resulta quasi il·legible, serà cosa de l’edat també.

Recupero per a l’ocasió «El loro de Flaubert» de l’any 1984, tot i que en el meu exemplar s’indica que l’edició espanyola és de març de 1986. La tercera novel·la de Julian Barnes va ser la que el va donar a conèixer entre nosaltres i la que el va entronitzar com a perenne autor favorit. Com a llibre és ben curiós, però costa qualificar-lo com a novel·la. S’inicia amb un misteri a propòsit d’un lloro dissecat, misteri que queda en suspens fins a les darreres pàgines, quan s’ofereix la solució de l’enigma (una solució potser inspirada a «L’orella escapçada»?).

La resta d’«El loro de Flaubert» tracta de Gustave Flaubert, de la seva obra i sobre tot de la seva vida; però no ho fa d’una forma consistent i convencional, com s’abordaria en una biografia tradicional o en un assaig filològic, sinó que s’enfoquen successivament els aspectes més inesperats, com en una gran visió prismàtica de la seva persona. Així es presenten tres cronologies alternatives d’una mateixa vida: una primera on s’exposen els principals successos a la manera clàssica, una segona on es contemplen només tots els fets negatius i una tercera on és el mateix Flaubert qui s’explica a partir de citacions. Un capítol s’ocupa de repassar quins animals apareixen més sovint a l’obra de Gustave, mentre que un altre parla de la relació entre Flaubert i els trens. Més enllà es discuteix de quin color eren els ulls d’Emma Bovary, la presència de casualitats a l’obra del novel·lista o el contingut hipotètic dels llibres que no va escriure. Un capítol és dedicat a rebatre les acusacions que se li solen fer a l’autor i el següent dóna, en canvi, la visió no gaire afavoridora que ofereix la seva amant Louise Colet. Tot conclou amb un examen delirant on el lector haurà de respondre al temari demostrant que ha entès a la perfecció tot el que acaba de llegir.

Darrera de tot aquest aparat lúdicament lletraferit hi ha un narrador de qui de mica en mica també anirem coneixent detalls biogràfics: és un metge jubilat, vidu, apassionat de Flaubert… i amb algun secret a l’esquena. Amb material tan fragmentari Barnes aconsegueix un text impossible d’abandonar per poc amant de la literatura que sigui el lector. Un text que a més reflexiona sobre la diferència palesa entre les vides viscudes i les explicades, un text que es burla amablement de l’acadèmia, dels profanadors de secrets íntims i dels fetitxistes literaris.

M’ho he tornat a passar molt bé amb la relectura i m’ha provocat més d’un somriure: el llibre no ha envellit gota.