Humorades

Cap gènere com la comèdia per poder incloure-hi de tot, des de la denúncia més furibunda fins a la més beneita inanitat: l’humor funciona com la vaselina, que tot ho fa passar més fàcil. Posem per exemple el conflicte de l’Orient Mitjà, que no és precisament per riure, i partint d’una idea absurda es poden aconseguir noranta minuts d’amable diversió. És el que fa Un cap de setmana a Gaza —producció anglo-palestina dirigida per Basil Khalil que es pot veure a Movistar+—, que imagina (la idea és anterior al Covid-19) un virus letal que infecta Israel, però que no penetra a la franja de Gaza gràcies al seu estat d’aïllament tan similar a un confinament. Una parella formada per un britànic i una israeliana intenta escapar via Palestina i queda atrapada posant en perill la seva supervivència i la dels àrabs que els han acollit.

Un cap de setmana a Gaza és senzilla i d’un humor bastant primari, basat en la picaresca i el costumisme. No costaria gaire imaginar-se una versió italiana, si no fos perquè aquí també es parla de Hamas, de bombes i de túnels clandestins per creuar la frontera. Qui no busqui grans pretensions i es conformi amb unes interpretacions sovint justetes, pot passar-hi una bona estona. 

La barreja d’humor i terror no té res de nou, però els que no ens agrada passar por al cinema sempre donem la benvinguda a la seva combinació. La irlandesa Extra Ordinary de Mike Ahem i Enda Loughman (a Filmin) fa meravelles amb un pressupost petit i grans dosis d’inventiva. A la trama hi intervé una professora d’autoescola que té poder per comunicar-se amb els difunts i un músic disposat a pactar amb el diable per recuperar la fama perduda. Pel·lícula simpàtica, tan rural com Irlanda, amb una mica de gore i bons gags, és ideal per a tothom a qui li faci gràcia l’humor britànic.

La romanesa Un clau desgraciat o porno boig de Radu Jude (Filmin) és sens dubte la més inclassificable del tercet. En el seu pròleg veiem una escena de sexe explícit entre un home i una dona gravada per un mòbil. A continuació la primera part ens mostra una dona que passeja per Bucarest fent diversos encàrrecs. A la segona part un àgil muntatge presenta les sardòniques definicions d’una sèrie de mots que podrien funcionar com un retrat robot de la Romania actual. Per fi a la tercera part una reunió de pares d’alumnes decideix el futur d’una professora de qui s’ha propagat per les xarxes un vídeo comprometedor (precisament el que hem vist en el pròleg).

Aquest tram final, amb l’aire d’un sainet esbojarrat, és la part més directament còmica del film. Els pares assistents —el nou ric, l’antisemita, el purità, el nostàlgic del comunisme, el militar, l’immigrant— semblen voler representar una mostra de la societat romanesa present i, encara que pequin de tòpics, no deixen en gaire bon lloc el país. La llarga escena culmina amb tres finals alternatius l’últim dels quals és tan brètol com inoblidable. Dit amb altres paraules, el film no us deixarà indiferents. 

«Un amor fora ciutat», Manuel de Pedrolo

Un amor fora ciutat, Manuel de Pedrolo
Deriva Editorial, 1996

Manuel de Pedrolo, el nostre polígraf màxim, es diria que va voler tocar tots els gèneres literaris i totes les grans qüestions de l’època. L’any 1959 devia pensar que, com a tema candent, havia arribat el moment de parlar de l’homosexualitat masculina; la seva resposta fou la novel·la Un amor fora ciutat (bon títol!), tot i que per problemes de censura no la va poder publicar fins l’any 70. En un gest que crec únic en la seva obra, el text ve precedit per una nota en la qual s’agraeix l’assessorament d’un psicoanalista i un homosexual a l’hora d’escriure el llibre. Aquest advertiment ja deixa entreveure que l’autor anava una mica peix en la matèria, sospita que la lectura confirmarà.

La novel·la s’inicia sense més preàmbuls quan la Maria Rosa acaba de descobrir fastiguejada que el seu marit Lluís és homosexual. Ella amenaça amb deixar-lo i ell intenta que no ho faci, tot detallant la seva peripècia vital com a justificació de la situació present. Els seus arguments o excuses formaran el cos de la novel·la i desembocaran en una pregunta final: abandonarà la Maria Rosa el seu espòs mentider o li donarà una segona oportunitat? Però Pedrolo, sempre experimentador, en realitat ens està explicant dues històries pel preu d’una. Com aviat descobrirem, tot i que els personatges es diuen igual (Maria Rosa, Lluís, Miquel…), es van alternant dos relats amb protagonistes diferents, com si així l’autor volgués abastar diverses casuístiques sobre el fet homosexual i el seu origen. Tindrem doncs un Lluís que ha crescut amb una mare possessiva i un pare absent, i un segon Lluís que té una mare maligna i un pare bonàs i tou (suposo que tots ells fruit de la inspiració del psicoanalista assessor). La veritat és que, independentment de les intencions del novel·lista, la lectura d’Un amor fora ciutat esdevé un embolic, perquè és fàcil perdre el fil i no saber quin dels dos lluïsos està parlant; si és el que és orfe de pare o el que ho és de mare, si és l’estudiant de dret que va conèixer en Raül a l’estació de Manresa o el que treballa a un despatx i rep la mala influència del seu col·lega Pere.

Invariablement, sigui l’un o l’altre, cap d’aquestes relacions tindrà gaire futur; a la novel·la tots els vincles homosexuals es veuran abocats tard o d’hora al fracàs. No és que Pedrolo hi dediqui gaires línies als moments d’intimitat entre homes, no sé si per desconeixement o per aversió. El que sembla interessar-li realment són els esforços, sovint frustrats, que fan els protagonistes per consumar una relació plena amb una dona. Abunden les escaramusses de llit i els instants d’impotència que finalment culminen amb sengles matrimonis que, si no guareixen els homes del seu vici, almenys ho dissimulen prou bé.

Tot té el regust ranci d’una època en que la gent vivia a dispesa, bevia licors dolços i estava abonat a sopar a una fonda. Les dones es dividien entre les destinades al casament i les que servien per desfogar-se, meuques o vídues libidinoses. A la novel·la totes elles mostren una sola aspiració: esdevenir mestresses de casa. Però si els costums han quedat obsolets, també el llenguatge, ple d’eufemismes carrinclons, produeix una certa vergonyeta.

Vaig voler aprofitar un matí, quan, en llevar-me amb el cos encara tot càlid de la dormida, sentia dintre meu aquell reconfortant benestar amb que d’adolescents ens despertem, tots endurits de secretes cobejances.

Sí, jo com tots, em vaig lliurar a aquesta recerca i fins i tot, un moment vaig pensar haver assolit el meu objectiu, quan m’havia arrossegat ja per tota mena de cambres, quan ja ni gairebé no podia comptar els braços que m’havien enllaçat, quan el corc ja havia començat a fer forat dintre meu. En realitat, però no ho sabia, ja havia fet tard. Això no obstant, encara era jove, només tenia vint-i-un anys. Ell en tenia divuit i era un minyó gentil, fill d’un contractista d’obres de Tarragona. Estudiava ciències químiques i vivia a dispesa.

D’en Miquel me’n va parlar quan ja feia potser un mes o dos que es coneixien, i si fins aleshores havia mantingut en silenci la seva existència era per una certa desconfiança, rara en ell, que durant molt de temps, m’ho va confessar, l’obligà a preguntar-se si per primera vegada en la seva vida no havia comès una ximpleria que, a la llarga, li podia costar cara. Perquè en Miquel era una experiència que encara no s’havia permès. Pertanyia a un món misteriós i ombrívol; era, com ja saps, un negre…

Si pensem que a la dècada dels seixanta, per no anar més lluny, Terenci Moix ja havia publicat obres com La torre dels vicis capitals o El dia que va morir Marylin, on la homosexualitat es tractava amb molta més llibertat, és fàcil veure que Un amor fora ciutat va veure la llum massa tard i els anys posteriors tampoc li farien cap favor.

Paris, toujours Paris

Durant dècades, o potser segles, la capital francesa ha exercit un poder de fascinació que l’ha convertit en destí somiat de tots aquells que volien deixar enrere una realitat rutinària i baratar-la per una vida d’hedonisme, art i «savoir vivre». Aquesta reputació parisenca, malgrat certs correlats reals, fa temps que s’ha ofegat en els clixés, especialment quan es tracta d’obres de ficció que abusen de conceptes escleròtics com si es tractés de veritats documentades. Ve al cap el film Mrs. Harris Goes to Paris/El viatge a París de la senyora Harris (Anthony Fabian, 2022), basat en la primera d’una sèrie de novel·les de Paul Gallico, en el qual la senyora Harris és una dona de fer feines que somia en comprar-se un vestit de Dior. Un cop de fortuna li permet viatjar a París i aconseguir la preuada peça, però no sense algunes dificultats, que superarà amb una gentilesa que es guanyarà els cors dels parisencs més empedreïts.

D’aquestes comèdies dramàtiques, amables i ben ambientades en un passat recent, el cinema britànic en fa un grapat cada temporada. Solen estar protagonitzades per simpàtics actors veterans —Bill Nighy, Penelope Wilton, Jim Broadbent, Judy Dench…— capaços de dur el pes dramàtic de la història sense despentinar-se. Aquí la responsabilitat recau en la sempre sòlida Lesley Manville, acompanyada en la part francesa per Isabelle Huppert i Lambert Wilson. Ambientada el 1957 (l’any de la mort de Dior, encara que no es mencioni), la pel·lícula juga amb el contrast entre les restriccions i la foscor de la postguerra britànica i la lluminositat de la ciutat del Sena. Abunden els clixés: els clochards, la vaga d’escombriaires, l’aristòcrata galant, la maniquí que llegeix Sartre…

Sense haver llegit la novel·la en la qual s’inspira, Mrs. Harris Goes to Paris té l’aire d’un conte de fades amb escàs tremp dramàtic, salvable in extremis pel charme de la Manville i poca cosa més.

I de la visió britànica passo ara a l’americana amb Le Divorce, un James Ivory mig oblidat del 2003, en el qual la seva habitual Ruth Prawer Jabvhala adapta una novel·la de Diane Johnson. Hi trobarem Isabel Walker (Kate Hudson), una jove sense ofici, que viatja a París per ajudar la seva germana embarassada Roxy (Naomi Watts), inesperadament en procés de divorci del seu marit (Melvil Poupaud). Les famílies d’ella i ell aviat s’enfrontaran amb dos punts de vista oposats sobre la separació dels seus fills. No cal dir que els francesos seran sofisticats i un punt llibertins, mentre els americans seran pragmàtics i acomplexats, mentre al seu voltant es desplega una ciutat de París tan fotogènica com irreal, en certa manera una precursora d’Emily in Paris. 

La complicada trama, on intervenen un quadre de Georges de La Tour, una bossa Kelly vermella i un amant gelós i violent, no arriba a ser mai gaire creïble, començant per una Naomi Watts que figura que és poeta (però no cola). Així van passant els minuts de forma superficialment agradable, però sense deixar cap petja. I ja és llàstima perquè el repartiment és d’autèntic luxe. A les ja mencionades Hudson i Watts, afegiu-hi Glenn Close, Sam Waterston, Stockard Channing, Matthew Modine i Stephen Fry, més els francesos Leslie Caron, Thierry Lhermite i Romain Duris. Malaguanyats! 

Finalment, un París decididament francès a Le Petit Nicolas: Qu’est-ce qu’on attend pour être heureux?, Amandine Fredon i Benjamin Massoubre 2022), cinta d’animació en el guió de la qual hi ha intervingut la filla de Goscinny. La pel·lícula combina dues narratives paral·leles i a la primera s’explica com els dos vells amics Jean-Jacques Sempé i René Goscinny l’any 1955 van crear el personatge de Le Petit Nicolas. Aquest fil s’amplia amb les biografies respectives dels dos creadors, la infantesa difícil del dibuixant i la desaparició de gran part de la família jueva del guionista. La part més documental es veu interrompuda per algunes aventures protagonitzades pel personatge de Nicolas amb la seva família, a l’escola i en un campament a la platja.

Potser l’estil híbrid, que combina trapelleries infantils amb tragèdies adultes, fa difícil recomanar la pel·lícula als més petits de la casa, però els vells lectors del personatge passaran una hora i mitja tan deliciosa com tendra. I el disseny visual, plenament inspirat en el de Sempé, és difícil de millorar, amb menció especial als grans paisatges urbans.

Good Omens 2 (Amazon)

Amb la novel·la original adaptada per Amazon l’any 2019 i en Terry Pratchett criant malves des del 2015, poc m’esperava que Good Omens preparés una segona temporada. Tot i que Gaiman i Pratchett tinguessin al cap una seqüela des dels anys 90, sembla que aquests nous episodis res hi tenen a veure i responen a la imaginació de l’únic autor supervivent. Una imaginació per cert no gaire esponerosa —sobretot si la comparem amb la primera temporada, tan farcida de personatges com de peripècies—, ja que enguany els capítols tenen una durada inferior i en molts casos contenen una història autoconclusiva independent que se’n du gran part del minutatge.

De fet el contingut argumental pròpiament dit d’aquesta temporada és força escàs: l’arcàngel Gabriel (John Hamm), aparentment amnèsic, busca refugi a la llibreria de l’àngel Aziraphale (Michael Sheen), qui amb l’ajuda del dimoni Crowley (David Tennant) el protegeix de les forces del cel i de l’infern que pretenen fer-se’l seu. L’àngel i el dimoni, a més a més, han d’aconseguir que la propietària del cafè del barri s’enamori de la mestressa de la botiga de discos del davant per raons que se’m van escapar —devia estar distret—, però que a la llarga no van semblar gaire importants.

La primera sèrie no és que fos per tirar coets, però ja es pot endevinar que aquesta segona m’ha produït més aviat indiferència. Apart dels protagonistes, repeteixen alguns altres actors de renom, com Derek Jacobi o Miranda Richardson (tot i que en diferent paper), però el principal al·licient de Good Omens 2 és contemplar la dinàmica cada vegada més homòfila entre Crowley i Aziraphale. David Tennant està innegablement brillant i John Hamm se’n surt molt bé fent cara de beneitó. Que, a més, ensenyi el cul és tot un plus.

«Gravedad cero», Woody Allen

Gravedad cero, Woody Allen
Traducció d’Eduardo Hojman
Alianza Editorial, 2022

Des dels ja llunyans anys 80 no havia tornar als contes de Woody Allen. De fet, ell tampoc no es prodiga tant com abans, i el nou recull Gravedad cero va aparèixer l’any passat, després de quinze anys de sequera contística. Sequera relativa, perquè moltes de les peces ja havien vist la llum a les pàgines de The New Yorker. 

Potser anomenar contes als textos que componen el volum és generós en excés, perquè molts d’ells no tenen un argument pròpiament dit i es limiten a crear una excusa que justifiqui anar-hi acumulant disbarats graciosos, on el principi i el final són tènues arbitrarietats sense més conseqüència.

Posem per exemple unes declaracions una mica beneites de Miley Cyrus que a No se permiten mascotas li serveix a Woody per donar veu a una paròdia de la cantant, que monologa sobre la seva vida amorosa. Igualment a Que el verdadero avatar se levante, por favor, es pren com a model a Warren Beatty per inventar-se un personatge faldiller, triomfador i molt cofoi d’haver-se conegut. De vegades el conte consisteix en un autor teatral o un guionista que li explica a un productor l’argument de l’obra que pretén escriure: sempre un munt de disbarats sense solta ni volta, que us faran gràcia si aprecieu l’humor absurd.

Els millors relats són per descomptat els que contenen una trama, o alguna cosa que se li assembla. Com el cas de l’home que posa el seu apartament a disposició d’un equip de rodatge i espera, a canvi, tenir un paper a la pel·lícula. O el de la vaca que, en una reunió campestre d’intel·lectuals, li agafa mania a un dels convidats i fa tot el possible per carregar-se’l.

Menció apart mereix Crecer en Manhattan; primer perquè amb seixanta pàgines és la peça més llarga del llibre, segon, perquè el seu to és menys humorístic i sembla suggerir un origen autobiogràfic. Jerry Sachs és un jove jueu de Brooklyn que es malcasa amb una companya d’institut i es trasllada a viure a Manhattan. Allà coneix una noia de bona família, cultíssima i molt atractiva, de la qual s’enamora perdudament. Com que el seu amor és correspost, s’inicia una relació que té tots els indicis de ser ideal, però que descarrila de forma inesperada. El conte no està malament, però sense grans entusiasmes.

I, en general, és el que podria dir de tot el volum, on he trobat a faltar contes de la categoria d’aquell en el que el protagonista tenia un afer amb Emma Bovary, o el que el narrador anava a veure una funció de mim acompanyat per la seva dona de fer feines. Nostàlgia de la meva joventut? Poder. De totes maneres no vull deixar una impressió massa cruel, que a les pàgines de Gravedad cero s’amaguen ocasions de rialla per a tots els gustos, del més absurd al més sofisticat.

Porfirio estaba metido en todo ese asunto del tantra y podía durar eternamente haciendo el amor. Un día lo hicimos dieciseis horas seguidas sin interrupciones y, cuando terminamos, lo busqué en la cama, pero no había más que un montoncito de polvo. Después de Porfirio, se me insinuó Nat Pinchbeck, un profesor de filosofía. A Nat le gustaban los juegos de rol. Fumábamos hierba en su piso y entonces él fingía ser Werner Heisenberg y yo me ponía un tanga y a vces era una partícula y otras una onda, y el hecho de que él no pudiera determinar mi posición exacta lo excitaba muchísimo.  Una noche me preguntó si me gustaría ir a una fiesta y, típico de él, jamás mencionó la palabra «orgía». Yo siempre estoy dispuesta a vivir nuevas experiencias, lo hice en una sala con veinticinco invitados desnudos y estuvo bien, aunque siento que el sexo con más de una docena de personas a la vez puede volverse demasiado impersonal. 

Godland (Hlynur Pálmeson, 2022)

Godland (Hlynur Pálmeson, 2022)
Vista al cinema Verdi-Park

Admira que un país que no arriba als 400.000 habitants com és Islàndia pugui exhibir tants artistes —escriptors, músics, cineastes…)— de categoria. És el cas de Hlynur Pálmeson, que amb el seu tercer llargmetratge Godland firma una de les estrenes més importants de la temporada. L’acció se situa a finals del segle XIX, quan un jove pastor és designat pel seu bisbe per viatjar a Islàndia —a l’època una colònia danesa— amb el propòsit d’evangelitzar els natius. La missió li anirà revelant un entorn hostil tant des de la natura com pels pobladors de l’illa.

El film comença amb un rètol que informa que està inspirat per unes plaques fotogràfiques fetes per un capellà danès a les acaballes del segle XIXI, i encara que l’advertiment és fals, el format gairebé quadrat de la pantalla i la composició de les imatges semblen reflectir l’estètica de l’època. Són en tot cas d’una bellesa inapel·lable, curiosament, que de cap manera fan minvar la grandesa dels feréstecs paisatges.

Qüestions com el laconisme dels personatges, el «silenci» de Déu davant de la força de la natura o la inevitabilitat de la mort obliguen a pensar en els grans mestres del cinema nòrdic i en especial en Dreyer. Però la pel·lícula es caracteritza també per un hàlit de veritat, com si estiguéssim contemplant per una escletxa un món desaparegut fa més de cent anys: Godland és aquest tipus de cinta que deixa petja indeleble a la memòria.

Aurora’s Sunrise (Inna Sahakyan, 2022)
Vista a Filmin

Aurora Mardiganian era una jove d’una família armènia benestant. Després que els invasors turcs assassinessin el seu pare, ell i la resta de família es va veure obligada a fugir en un èxode letal del qual ella fou un dels pocs supervivents. Un cop emigrada als Estats Units, participà com a protagonista en una pel·lícula que es basava en l’odissea viscuda i esdevingué peça clau en la denúncia internacional de l’holocaust perpetrat per l’exèrcit turc.

La pel·lícula és una curiosa mixtura, on a una recreació en imatges animades del calvari d’Aurora, s’hi afegeixen fragments recuperats del film que va protagonitzar, a més d’una entrevista que va realitzar el 1994 pocs anys abans de morir. El conjunt, per descomptat, té força interès, i el disseny de la part animada és exquisit. Inevitablement però la primera part, que relata la progressiva eliminació dels membres de la família Mardiganian, és molt més potent que les posteriors aventures americanes.

Un segle més tard d’haver-se esdevingut el genocidi armeni encara és reconegut per una minoria de països (segons la cinta, Estats Units no ho va fer fins l’any 2021), per tant iniciatives com aquesta són sempre benvingudes, encara que el resultat final sigui una mica desequilibrat.

L’esposa de Txaikovski (Kirill Serebrennikov, 2022)
Vista a Filmin

A The Music Lovers (1970) Ken Russell ens va explicar, amb el seu estil esbojarrat i excessiu, la vida del compositor Txaikovski. Glenda Jackson hi feia una composició molt notable com a Antonina Miliukova, la desgraciada esposa del músic. Ens arriba ara una cinta recent de procedència russa que pretén oferir-nos el punt de vista d’ella, començant pel seu foll enamorament i culminant en un matrimoni que per a Txaikovski només va significar una manera de fer callar els rumors que corrien sobre la seva homosexualitat.

Atès que, després de sis setmanes de convivència, el compositor va sol·licitar la separació i només va reveure la muller en un parell d’ocasions, tot el que li resta explicar a la pel·lícula (que dura uns generosos 145 minuts) són els desvariejaments de la pobra Antonina, perduda entre somnis de redempció i experiències sòrdides. És innegable que L’esposa de Txaikovski mostra una fotografia exquisida i els moviments de càmera són elaboradíssims, però a la pel·lícula li falta substància i el final progressivament oníric no l’ajuda gens.

«Tostonazo», Santiago Lorenzo

Tostonazo, Santiago Lorenzo
Blackie Books, 2022

Torna Santiago Lorenzo amb una altra de les seves històries sobre homes mediocres amenaçats per crisis de la magnitud d’una galerna en un got d’aigua. El protagonista anònim d’aquest llibre troba feina de meritori en un rodatge gràcies a una coneixença de barra de bar. L’experiència resulta moderadament engrescadora fins que apareix en Sixto, el germà del productor, un home tan intervencionista com ple d’idees errònies. A partir d’aquest moment el destí de la pel·lícula queda segellat i al narrador no li queda una altra sortida que aixecar acta, entre horroritzada i fascinada, de les malifetes de l’individu.

Com era d’esperar, la feina no té continuïtat, i al nostre home no li queda altre remei que anar-se’n a Àvila i treure uns eurets cuidant de l’oncle Pacomio. Malauradament el vell parent té un caràcter endimoniat i la convivència és un continu repte. Ara que s’ha alliberat de Sixto, el narrador s’entreté detallant les moltes rareses de Pacomio. La novel·la queda així dividida en dues parts d’una llargada similar, cadascuna dedicada a relatar amb ànim obsessiu el capteniment d’un personatge nefast, sigui el germà del productor, sigui l’oncle.

A mi el desenvolupament de l’escassa trama se m’ha fet bastant monòton, potser perquè no trobo aquestes persones tan apassionants com li passa al narrador. Encara així evitaré fer cap broma fàcil a propòsit del títol, que per altra banda és boníssim des del punt de vista comercial. I, si el guió no acompanya, sempre ens podem entretenir amb el llenguatge entre anacrònic i beneit que gasta Lorenzo, digne hereu dels tebeos de la casa Bruguera:

Se me pusieron los afectos tumultuosos. El amor me despampanaba en la Ávila fructuosa, sensual y dadivosa. Era renovador tener entre los brazos a seres humanos de esa mecha, y nos contagiábamos las ganas de peripecias como una varicela infecciosota, colonial, saqueadora y hegemónica. «Amor, me efervesces.» «El aire que no te circunvala envidia al que sí.» «Te chirimío» (¿?). Besos como santas hostias, eso nos dábamos. Ninguna de mis novias era guapa. Mejor. Yo tampoco lo soy. Más puntos en común.

De totes maneres, fins i tot en un Lorenzo no gaire reeixit, s’hi troben perles per guardar en el record, com la reacció del protagonista, de nen, quan li diuen que totes les persones nascudes abans de Crist estan condemnades sense remissió a les flames de l’infern.

Con estas nociones en la cabeza, abrí un día un Astérix, que me gustaba copiar los dibujos. Leí eso de que lo que se iba a contar ocurrió exactamente en el año 50 antes de Cristo. Lo cual significaba que esos muñequitos tan alegres iban a ir derechos a la llama eterna. El momento fue horrible, porque a la mayoría de los habitantes de la aldea gala no les veía salud como para aguantar entre los vivos los cincuenta años que quedaban para el nacimiento del Hombre (más los treinta y tres que aún pasaría Él hasta el sacrificio redentor del Gólgota: una prolongación muy improbable). Tan contentos en las viñetas, comiéndose el jabalí, vaya destino funesto el que les esperaba.

The Resort (Movistar+)

Una parella —Cristin Milioti (Fargo, Palm Springs) i William Jackson Harper (The Good Place)— celebra els deu anys de matrimoni amb una estada a un complex turístic de la Riviera Maya. Ella, per accident, troba un vell mòbil que havia pertangut a un jove desaparegut (junt amb una noia que només mig coneixia) fa una dotzena d’anys. Decideix investigar les dades emmagatzemades al telèfon, encara que el seu marit no ho tingui gaire clar.

The Resort és una barreja impossible de comèdia dramàtica, misteri policial i fantasia de passatges temporals, tot plegat una prova palpable de com és cada vegada més difícil escriure ficcions originals amb una certa consistència. El còctel que se serveix aquí, malgrat la simpatia inicial que poden desvetllar els protagonistes, va alienant progressivament l’espectador fins arribar a una conclusió injustificable. Tampoc no ajuden detalls que suggereixen una falsa transcendència, com capítols que es titulen «Tempus Exhaurire» o «La pubertad del matrimonio», ni la pretensió d’estar explicant alguna cosa important sobre les relacions de parella.

Ni la presència esporàdica de l’ubic Nick Offerman, ni la bellesa selvàtica dels paratges mexicans, ni les boniques guaiaberes bordades que vesteix l’actor Luis Gerardo Méndez són suficients per fer acceptable la sèrie. 

«La herencia», Matthew López

La herencia (The Inheritance), Matthew López
Traducció de Joan Daròs
Dos Bigotes, 2021

Estrenada el 2018 a Londres i l’any següent a Nova York, The Inheritance es convertí des del primer moment en un esdeveniment teatral que acaparà gairebé tots els premis de la temporada. Aviat comparada amb Angels in America de Tony Kushner, peça amb la que comparteix temàtica i envergadura, tot i que li manca el seu vessant visionari, la peça ja resulta imposant d’entrada pels seus més de trenta personatges (només un de femení) i una durada que pot superar les sis hores, si es representa en una sola sessió. Possiblement per això a casa nostra només s’ha pogut veure en una lectura escenificada.

L’obra és una recreació contemporània de la novel·la Howards End d’E.M. Forster —Matthew López confessa sentir una connexió especial amb l’autor britànic— i fins i tot fa aparèixer Forster (sota el nom de Morgan) com a narrador i mentor dels altres personatges. Recordem que a la novel·la es narra la relació que estableixen les bohèmies germanes Schlegel amb la família dels capitalistes Wilcox, ran de la qual una d’elles es nomenada hereva d’una mansió, fet que els hi és ocultat per la resta de la família Wilcox.

A La herencia el rol de les Schlegel és encarnat per la parella de cultivats novaiorquesos Eric Glass i Toby Darling, als quals acompanyen una colla d’amics tan il·lustrats com ells. Eric és una persona generosa, sempre disposada a ajudar els altres; excel·lent amfitrió, amic lleial, projecta el seu altruisme en tasques d’un activisme moderat. Toby, en canvi, després d’haver escrit una novel·la, on intenta alliberar-se dels seus traumes infantils, malda per estrenar a Broadway la seva adaptació teatral. Com a personatge turmentat, de motivacions clarament egoistes, es veu d’una hora lluny que tindrà una mala fi. Paral·lelament, com a homòlegs dels Wilcox fosterians, hi ha la parella formada per en Walter Poole i en Henry Wilcox. Henry, home de negocis d’èxit, és una màquina de fer diners que facilita les dèries filantròpiques de Walter.   

L’obra, com correspon a la seva durada, presenta multitud d’escenes i localitzacions en un lapse de temps que abasta des del 2015 fins el 2022. Conté alguns extensos monòlegs i una curiosa propensió a fer parlar els protagonistes en tercera persona quan es refereixen a si mateixos en un context narratiu. Inclou també llargs debats que no temen incidir en qüestions polítiques, com quan es discuteix si han estat els republicans o bé els demòcrates els que han treballat més per la lluita contra la sida, o bé quan es reflecteix l’espant davant de la victòria de l’innominat president dels cabells de fregall. Una reflexió important l’ocupa l’actual falta de sentiment col·lectiu que pateixen els homosexuals, immersos en les seves càpsules d’hedonisme individualista, en comparació a l’activisme solidari de fa tres dècades. I encara es permet criticar E. M. Forster per la seva covardia a l’hora de publicar Maurice només de forma pòstuma.

Si una cosa m’ha distanciat de La herencia és l’estatus privilegiat de quasi tots els seus personatges, amb un Henry Wilcox en especial que és tot un «deus ex machina» fet home. Tampoc m’han satisfet un Eric i un Toby, que són la bondat i la mesquinesa personificades fins a un punt difícil d’entomar. I malgrat tot l’obra, amb tots els seus excessos, no es pot passar per alt i hauria de ser lectura recomanable per a tothom interessat en el teatre contemporani. 

Incidentalment, no sé si com a diagnòstic del futur que espera a les grans promeses literàries, l'últim treball conegut de Matthew López és el guió i direcció d'una pel·lícula que adapta l'èxit juvenil Red, White and Royal Blue, una feina sense cap distinció, te la miris com te la miris.

"Heartstopper" (Netflix)

A casa ens havia agradat molt la primera temporada de Heartstopper, una refrescant i veraç història d’amor entre dos nois adolescents, apta per a tota la família i amb una clara defensa del poder dels sentiments. Arribada la segona temporada, es percep una migradesa argumental fins a cert punt comprensible. En els episodis de l’any passat s’abordaven qüestions sens dubte potents: l’assetjament pel fet de ser homosexual, l’assumpció de la pròpia bisexualitat i sobretot el naixement d’un idil·li amorós, primer vacil·lant, després triomfal, un fet que constitueix un cavall guanyador dins de qualsevol narrativa.

Què els podia passar als simpàtics Nick i Charlie a la temporada d’enguany (apart d’un fotogènic viatge escolar a París, que sempre serveix per omplir minuts)? Una sortida parcial de l’armari (en un institut on el contingent LGBT+ sembla majoritari)? Alguns petons d’amagatotis (i sense llengua)? Es tracta d’unes trames beneitones que, a mesura que la sèrie avança, resulten més difícils d’empassar. De debò els joves de quinze anys són tan i tan castos en les seves relacions amoroses? D’acord que Hearstopper pretén ser un programa per a tots els públics, però entre poc i massa. O serà que ja no tinc edat per aguantar el capteniment estàndard de l’adolescent mitjà?

La sèrie recupera una mica l’interès quan aborda qüestions controvertides que potser donaran joc en temporades posteriors, com ara els trastorns alimentaris o l’asexualitat. I es guanya definitivament l’espectador amb un grapat de joves actors tan encantadors com dotats de físics deliciosament ordinaris.

Últimes notícies (15)

Glasgow, dècada dels 90. En un barri obrer devastat per la política econòmica de Margaret Thatcher creix l’adolescent Mungo. El pare és mort, la mare (sovint absent) és víctima de l’alcoholisme i el seu germà gran —pare prematur involuntari—l’insulta i el menysprea per la seva aparent falta de masculinitat. Només Jodie, la germana que brilla en els estudis i aporta l’únic sou regular de la llar, li ofereix suport i protecció. En aquest panorama desesperançat Mungo coneixerà el veí James, un altre adolescent solitari com ell, que li desvetllarà una forta atracció. Malauradament, Mungo és protestant i James catòlic, el que fa de la seva relació tan impossible com la de Romeu i Julieta; per no parlar que qualsevol indici d’homosexualitat és considerat en el barri un destí pitjor que la mort.

Després de la triomfadora La història de Shuggie Bain, que li va proporcionar el Premi Booker de 2020, Douglas Stuart prossegueix amb Un lloc per a Mungo (Edicions de 1984, traducció de Núria Busquet Molist) una altra narrativa d’inspiració autobiogràfica, que constitueix una mena de seqüela de l’anterior. Vegem si no: jove protagonista queer a Glasgow, mare alcohòlica, pare absent, assetjament escolar, dos germans més grans… L’única diferència notable és que Shuggie era un nen, mentre que Mungo ja té quinze anys: un noi sense amics, no gaire brillant en els estudis i sense cap noció de les perspectives que li ofereix la vida.

La novel·la s’articula en dos temps que es van alternant: l’excursió de pesca que fa Mungo el mes de maig amb dos homes desconeguts i els fets esdevinguts en els quatre mesos que precedeixen la sortida. Hi ha molta misèria i sordidesa en aquest llibre, potser massa: a les terribles escenes que tenen lloc durant la partida de pesca, sembla que l’autor s’esplaia més enllà de tota lògica narrativa. Costa de creure que un noi de quinze anys, després de les humiliacions patides, no trobaria la manera de fugir i allunyar-se dels seus agressors.

Malgrat aquesta tendència al tremendisme i un to general molt depriment, no deixa de tenir interès aquest racó de món d’horitzons limitats, on els homes joves no tenen altra sortida que demostrar la seva virilitat entrant en batusses de catòlics i protestants o deixant embarassada una noia qualsevol el més aviat possible. Hi ha quelcom tràgic en unes vides condemnades a no traspassar les fronteres del barri i s’agraeix que al final Douglas Stuart concedeixi als seus joves amants una possibilitat de fuita. 

Últimes notícies (14)

A Una cuestión de honor (Pour la France, 2023) el director Rachid Hami relata una experiència autobiogràfica: la mort accidental del seu germà, per culpa d’una quintada, quan estava fent el soldat a l’acadèmia militar, i la resistència del comandament a enterrar-lo amb els honors que escauen a algú caigut per la pàtria. Amb aquest plantejament tot fa esperar la narració d’un estira i arronsa judicial entre les forces de l’estat i els parents de la víctima, incloent-hi insinuacions de prejudicis racistes (la família és d’origen algerià). Però el film és desentén d’aquesta faceta per desenvolupar qüestions més íntimes sobre un pare violent, una mare que vol deixar enrere un país en guerra i uns germans enfrontats que no podrien ser més antitètics. Per camins gens transitats Una cuestión de honor explora temes de fraternitat, perdó, pertinença i pàtria; i assoleix la categoria d’obra molt estimable, on l’únic però és un quart d’hora final molt desinflat. 

A finals dels anys 60 Joy, una convencional mestressa de casa de classe mitjana (Elizabeth Banks), topa amb l’oposició de l’estament mèdic que no li permet interrompre l’embaràs, encara que faci perillar la seva vida. Tot buscant una solució alternativa, coneixerà un grup clandestí de feministes que es dedica a efectuar avortaments il·legals amb garanties. Aviat Joy s’incorporarà com a voluntària a les tasques de l’associació.

No deixa de ser trist que últimament haguem de qualificar tantes pel·lícules com a «necessàries», però els casos que explica Call Jane (Phillys Nagy, 2022) sobre una època passada en la qual l’avortament estava durament penat en qualsevol circumstància, podrien reproduir-se en determinats estats americans, segons les regressions polítiques patides recentment.

El film és en tot cas tan amè com mancat de matisos, però és també d’una gran claredat didàctica. Compta a més —apart de la notable Banks— de la presència impagable de Sigourney Weaver, que marca a foc cadascuna de les seves intervencions.

Deixa de dir mentides (Arrête avec tes mensonges, Olivier Peyon 2022, a Filmin)) adapta una novel·la autobiogràfica de Philippe Besson. Amb el motiu de rebre un homenatge, un escriptor retorna al seu poble després d’una absència de trenta-cinc anys. Mentre defuig les obligacions mundanes del present, rememora la relació amorosa que va mantenir amb un company d’escola.

Tot i que les peripècies que tenen a veure amb l’homenatge resulten força banals, la reflexió sobre la diferència de destins a la que es veuen abocats el gais rurals que fugen del seu origen i els que decideixen quedar-se acaba resultant molt punyent. Força convencional, però amb detalls d’interès i un Victor Belmondo que conversa un aire al seu famós avi.

Últimes notícies (13)

Prova d'orchestra (Federico Fellini, Itàlia 1978 (Filmin))

Un Fellini mig oblidat en format de fals documental. En el seu moment no va ser apreciat el seu antisindicalisme i l'elogi d'un cert autoritarisme; de totes maneres és aquí tots els signes d'identitat del director, des del fabulós bestiari humà fins la vibrant música de Nino Rotta. (7)

El gat coneix l’assassí/The Late Show (Robert Benton, USA 1977 (Filmin))

Simpàtic i mig oblidat neo-noir que intenta explorar la humanitat dels personatges més enllà dels clixés del gènere. Gran interpretació de Lily Tomlin. (7)

El funcionari nu (Jack Gold, Regne Unit 1975 (Filmin))

Retrat tragicòmic de Quentin Crisp, homosexual excèntric i efeminat, però sense pèls a la llengua. John Hurt fa una excel·lent recreació plena de dignitat. (8)

A Serious Man (Joel & Ethan Coen, USA 2009 (Filmin))

Versió sardònica i modernitzada del Llibre de Job (i del gat de Schrödinger). Un dels films més brillants i oblidats dels germans Coen. (9)

Frost/Nixon (Ron Howard, USA 2006 (Filmin))

Anys abans de «The Crown» Peter Morgan ja demostra que es pot obtenir or dramàtic de les cròniques periodístiques, encara que sigui maquillant una mica la veritat. Malgrat l’escassa similitud física, Frank Langella (com a Nixon) està espectacular. (8) 

Armageddon Time (James Gray, USA 2022 (Movistar+))

Crònica ben poc nostàlgica de la infantesa del director a Queens durant els anys 80. Respira sinceritat i crítica social, però li falta una mica de trempera. (7)

Wild Things/Jocs salvatges (John McNaughton, USA 1996 (Filmin))

Apoteosi del neo-noir sexy tan propi dels anys 90. Té un peu a la pitjor explotació barata, però el seu descar i un guió recargoladíssim, que continua oferint sorpreses durant els crèdits finals, l'eleven per damunt de la púrria. (7)