dilluns, 31 de gener del 2022

El risc de les distàncies curtes

En ocasió dels meus primers contactes amb les xarxes socials —en aquells temps gastava només Blogger i Facebook— ja em vaig adonar del perill que corrien els autors que volien donar-se a conèixer a través d’aquells mitjans. Indubtablement eren eines que podien contribuir a la seva promoció gràcies a la immediatesa i el cost pràcticament nul, però fàcilment podien esdevenir una nosa permanent. Per molt que admiressis un escriptor, no hi havia cap motiu per passar-se mesos sentint la data d’aparició de la seva propera obra, veient vídeos del «making off» del llibre, llegint totes les entrevistes que li havien dedicat a l’escriptor i assabentant-se de les dates i els llocs on se celebrarien les preceptives presentacions. Tota aquesta allau d’informacions redundants i d’interès minvant podien acabar produint un sentiment d’aversió envers la novetat editorial a la qual es referissin.

Però si aquesta utilització propagandística de les comunitats online va acabar sent contraproduent pels interessos dels autors, el que m’està passant ara amb Twitter és encara pitjor, molt pitjor. Perquè tu et poses a seguir un escriptor a qui admires amb l’esperança que les seves bones arts literàries quedin reflectides també a les seves piulades i, sí, algunes vegades l’encertes i t’enllacen amb articles seus plens de trellat i d’interès o amb observacions agudes i pertinents; però d’altres, no, i llavors l’únic que et provoquen és enuig i sensació de pèrdua de temps.

Hi ha els que, afectats per la síndrome del tertulià, es veuen obligats a fer comentaris sobre tot el que estigui passant, hi entenguin o no, i, més sovint que no, pixen fora de test. Hi ha els que troben una rèplica feliç i la repeteixen una vegada i una altra fins que l’exhaureixen tant com als seus lectors. Hi ha els que volen fer acudits i tenen una gràcia penosa. Hi ha els que ho critiquen tot per sistema i exhibeixen un desmenjament que només fa excepció amb els seus amics. Hi ha els que demostren ineptitud retòrica i els que s’enfanguen en polèmiques indignes. I hi ha els que s’entretenen amb bromes solipsistes que només entenen els seus col·legues. La qüestió és no callar, perquè si no piules no ets ningú.

En resum, que gràcies a Twitter li estic agafant una mania a alguns autors, que no vegis! Tant que no descarto deixar de llegir els seus llibres. 

diumenge, 30 de gener del 2022

Vida després de la vida

Pat, un perruquer jubilat que viu a una residència de la tercera edat, es veu empès a sortir de la rutina quan una antiga clienta deixa encarregat que la pentini i maquilli pel seu funeral. L’ancià, tot revisitant els escenaris on va passar la vida, reviu els triomfs i les penes, rememora els amics desapareguts i es pregunta què romandrà de les seves vivències un cop desaparegut. Aquest és l’argument de «Swan Song» (El cant del cigne) una pel·lícula de Todd Stephens del 2021 que em sembla que no es va estrenar mai aquí però que ara es pot veure a Filmin.

De manera similar a com funcionava el film «Lucky» amb Harry Dean Stanton, «Swan Song» representa un homenatge crepuscular a l’actor Udo Kier i el seu especial carisma. Kier, que ha actuat en més de 200 pel·lícules durant 55 anys de carrera, encara que molt rarament com a protagonista, ha col·laborat amb directors tan distingits com Dario Argento, Rainer Werner Fassbinder, Miklós Jancsó, Lars von Trier, Gus Van Sant, Wim Wenders, Claude Chabrol, Fatih Akin o Werner Herzog aportant el seu rostre inquietant de gèlids ulls grisos. En aquest cas el seu paper, que sembla fet a mida, és extravagant, capriciós, entranyable i molt «queer», detall gens sorprenent en un actor que mai ha amagat les seves tendències sexuals.

El film, que es pot prendre també com una carta d’amor a Sandusky, la ciutat d’Ohio on va néixer el director, juga amb el recurs infal·lible dels tipus locals pintorescos —amb ajuda de la impagable Jennifer Coolidge i la «ressuscitada» Linda Evans— i la nostàlgia de temps passats més feliços. Precisament la qüestió de la pervivència de les persones que no disposen de descendència (un fet freqüent a la comunitat LGTB) és un dels temes principals de la pel·lícula i afortunadament rep una resposta reconfortant a les escenes finals.

De totes maneres el moment més feliç l’aporta una fotografia epilogal de l’autèntic Pat Pitsenbarger acompanyat d’unes dates de naixement i defunció. Així descobrim que hem estat presenciant la biografia d’algú que realment va existir i que, per tant, el seu record ha perdurat com ho demostra «Swan Song» de forma fefaent, el que no deixa de ser una forma de justícia poètica. 

dimecres, 26 de gener del 2022

Filmoteca forçosa (63)


West Side Story (Robert Wise i Jerome Robbins, USA 1961 (Filmin))

La història amorosa queda tova i la representació ètnica és problemàtica, però música i dansa funcionen com un tro. (8)

Deconstructing Harry (Woody Allen, USA 1997 (Filmin))

L’escriptura, la vida, i com s’inspiren mútuament. Un dels títols més imaginatius i divertits del director. (8) 



A Passage to India (David Lean, Regne Unit 1984 (Filmin))

Lean adapta la novel·la de Forster per cloure la seva distingida carrera. Modèlic guió i bones interpretacions, on només molesta l’atroç caracterització d’Alec Guinness. (7)


Blithe Spirit/Un esperit burleta (David Lean, Regne Unit 1945 (Filmin))

Simpàtica comèdia espiritista i lleugerament «demodé». Val la pena pel «show» de la inigualable Margaret Rutheford. (7)



Sabrina (Billy Wilder, USA 1954 (Filmin))

Comèdia convencional però agradable, deslluïda per la inadequada presència Humprey Bogart. La pobra Audrey iniciava la seva carrera de gerontòfila. (7)


Love in the Afternoon/Ariane (Billy Wilder, USA 1957 (Filmin))

L’espurna que aporten Audrey Hepburn, Maurice Chevalier i París no poden superar el ritme sovint glacial i l’envellit playboy que fa Gary Cooper, una nul·litat per la comèdia. (6)

dimarts, 25 de gener del 2022

Crim i càstigs

En el cinema de presons es diria que ja està tot inventat i personatges com el reclús innocent o el guardià corrupte han esdevingut una mena de clixés inescapables. De totes maneres la diferència es troba en els matisos i cal dir que la mini-sèrie de la BBC «Time»/«Condena» de Jimmy McGovern (visible a Movistar+) fa tots els possibles per renovar el gènere amb personatges molt humans i girs de guió que s’oposen a les solucions fàcils.

Seguirem les passes de Mark Cobden, un mestre encarcerat per causar un accident mortal sota els efectes de l’alcohol. L’estada a la presó per una persona com ell, sense contacte previ amb el món de la criminalitat, derivarà inevitablement en humiliació i embrutiment, res més lluny de l’expiació de la culpa. Al seu costat, un guardià bàsicament decent cau en el tràfic de drogues, víctima d’un xantatge. Enfrontats a dilemes de difícil resolució, no sempre la resposta és el camí més ètic. Per fortuna «Time» opta per no abusar del tremendisme i apunta a una escletxa d’esperança sense falsejar la realitat.

La qualitat de la sèrie té la seva millor basa en els dos actors principals. A Stephen Graham —que fa del funcionari de presons— darrerament l’hem vist pertot arreu i el seu alt nivell és el que ja ens té acostumats. En canvi Sean Bean —el professor reu i abandonat pel món— sol ser objecte de mofa freqüent per la seva tendència a morir a totes les ficcions on participa. Aquí te l’oportunitat de rescabalar-se amb un paper d’home ferit i ple de matisos. Bean està realment superb i la seva escena final és una de les coses més commovedores que he vist. «Time» ha sigut una de les millors sèries de 2021, tot i que per ací ha passat molt discretament.

 

dilluns, 24 de gener del 2022

Mansió desencantada


«The House» és una petita meravella no gaire amagada que demostra que a Netflix no tot són fulletons de plantadors de cafè i d’americanes a París. Es tracta d’un film format per tres segments realitzats amb la tècnica de la «stop motion» i de producció britànica, tot i que llegint els crèdits s’hi percep al darrera un equip d’origen paneuropeu. Dirigeixen Emma de Swaef & Marc James Roels, Niki Lindroth von Bahr i Paloma Baeza, respectivament. El que unifica les tres històries és el guió d’Enda Walsh i el protagonisme de la mateixa casa en tres moments de la seva existència que es podrien identificar amb el passat, el present i el futur.

Al primer relat, una família de pocs mitjans, formada per pare, mare i dues filles petites, rep la visita del misteriós arquitecte Mr. Van Schoonbeek que els promet regalar-los una casa nova, sempre que abandonin el modest habitatge que ocupen i renunciïn a les seves pertinences. Òbviament aquest bescanvi tan generós té algunes clàusules ocultes que la desventurada família anirà descobrint sobre la marxa entre el desconcert i l’espant. Aquest és el segment on es produeix la construcció del casalot, el més similar a un conte de fades cruels, i el que té l’estètica més encisadora, especialment pel disseny de personatges, uns ninots de roba, de faccions simples però molt expressives.


El segon i el tercer episodis comparteixen equip d’animació i els seus protagonistes són animals antropomorfes representats de forma força realista: rates al segon i gats al tercer. Al segment del mig, la casa protagonista ara està envoltada d’altres edificis en un carrer de la ciutat. Una rata emprenedora que viu instal·lada al soterrani ha invertit tots els seus estalvis en una remodelació de la mansió i ha organitzat una recepció per atraure possibles compradors. El projecte fracassa i el promotor es troba la casa afectada per una peculiar invasió. Aquest és l’episodi més inquietant i repulsiu, el que no treu que sigui també fascinant.

En el conte final una inundació inexplicada ha deixat aïllada la mansió. Rosa, la gata que n’és propietària intenta sobreviure llogant habitacions, però els seus llogaters semblen estar tots arruïnats. Tant l’estètica com els personatges semblen una mica «new age» i aquest és l’únic fragment que té un final relativament feliç; tot i això tampoc li falten atractius.

Tot això ja fa de «The House» un experiència molt recomanable a tots els aficionats a l’animació i al cinema fantàstic. Hi ha com a plus la bona música de Gustavo Santaolalla i les veus de gent com Matthew Goode, Miranda Richardson, Helena Bonham-Carter i el cantant Jarvis Cocker. Val la pena, de debò.


divendres, 21 de gener del 2022

Dues reines jubilades

La casualitat ha volgut que coincidissin a HBO les estrenes de dues mini-sèries basades en fets històrics i protagonitzades per les dues actrius que fins ara han fet d’Isabel II a «The Crown». «A Very British Scandal» —relacionada a través dels seus productors amb la superior i més divertida «A Very English Scandal»— dramatitza el cas de 1963 Argyll vs Argyll, sobre l’escandalós divorci dels ducs d’Argyll. Ella havia sigut coneguda a l’alta societat per la seva bellesa i elegància i va sentir-se atreta pel castell i l’aura romàntica del duc escocès, amb el qual es va casar després dels respectius divorcis. Aviat va descobrir que el noble, faldiller i addicte a les drogues, només la volia per xuclar-li la fortuna. Desenganyada, va tenir aventures amb alguns homes, relacions que li van retreure durant el judici fins fer-la passar per una meuca llibertina. El cas il·lustra prou bé la diferència de criteri amb la que es contemplaven les escapades amoroses d’homes i dones.

La sempre elegant i enganyosament fràgil Claire Foy dibuixa una duquessa d’Argyll decidida a no aparèixer com una víctima. Al seu costat Paul Bettany presenta la seva faceta més amenaçadora i sinistra. Es tracta d’una sèrie que reconstrueix molt bé la societat benestant d’una època (una especialitat de la televisió britànica), però que té un deix força amarg. Sense ser memorable, és grata de veure (i els tres capítols passen en un no res).

«Landscapers» explica com la dolça Susan i el seu pusil·lànime marit van matar els pares d’ella i els van enterrar al jardí. El crim no fou descobert durant quinze anys i va ser la parella mateix qui va confessar-lo a la policia, convençuts com estaven que no havien fet res dolent. Tota la gràcia d’aquesta història rau en el peculiar caràcter d’aquest matrimoni: tendrament enamorats, il·lusos, innocents i una mica fora del món; en cap cas la imatge d’una parella d’assassins.

Potser perquè la trama no dona per omplir quatre capítols de prop d’una hora, els guionistes han introduït diverses tècniques que allunyen la sèrie del realisme estricte i omplen la durada amb escenes prescindibles que de vegades funciones i d’altres no. Són sobreres per exemple les intervencions còmiques del parell de policies, o els fragments de western justificats només per l’afició que la parella sent per aquest gènere. Poc justificades (però visualment atractives) són les il·luminacions en colors primaris, la fotografia en blanc i negre o la introducció de la figura del narrador en l’escena que està relatant. El resultat és raonablement irregular, però tot queda perdonat pel treball dels grans David Thewlis i Olivia Colman. Sobretot ella, amb una actuació plena de silencis i mirades, demostra que no van errats els que la consideren una de les millors actrius mundials.

dijous, 20 de gener del 2022

Analgèsics dolorosos

En temps recents (pràcticament durant tot aquest segle) ha esclatat als Estats Units una important crisi sanitària causada per un opiaci d’acció analgèsica de nom OxyContin, el qual, receptat per a qualsevol mena de dolor, ha donat lloc a un greu problema d’addicció generalitzada. L’editorial Periscopi va publicar l’any passat «L’imperi del dolor» de Patrick Radden Keefe, on s’explica la història de la família Sackler, els amos de la companyia farmacèutica que comercialitza l’OxyContin. El llibre té una reputació immillorable i tinc la intenció de llegir-lo en els propers mesos; però ara volia parlar de «Dopesick» (Disney+), una sèrie que també parla d’aquesta qüestió, però que es basa en la crònica «Dopesick: Dealers, Doctors and the Drug Company that Addicted America» de Beth Macy.  

La narració abasta des de l’any 1995 —quan la farmacèutica Purdue Pharma va desenvolupar a partir de la droga oxicodona l’analgèsic OxyContin— fins el moment present. Pel camí, el medicament receptat per dolors tant moderats com severs, va esdevenir un colossal èxit de vendes, va suposar uns guanys de 35.000 milions de dòlars per l’empresa Purdue i al mateix temps va deixar al seu pas una estela d’addiccions i de morts difícils de calibrar, tot esdevenint a més una droga recreativa substitutiva de l’heroïna tan pel seu preu com per la seva major accessibilitat.

«Dopesick», sèrie d’ampli espectre, enfoca la història des de diferents nivells. Comença lògicament amb les maniobres de la família Sackler per introduir en el mercat el seu nou producte contra el dolor, objectiu pel qual no dubten a emprar les tècniques més abjectes: la mentida, l’ocultació de dades, el suborn i la corrupció política. Per descomptat aquesta colla representa els «dolents de la pel·lícula» i, com a tals, apareixen de forma una mica caricaturesca; potser constitueixen la part menys interessant de la sèrie.

Tenim després els diversos organismes i càrrecs —la DEA, la FDA, l’FBI, fiscals, advocats— embarcats en un llarg procés d’investigació destinat a denunciar les males pràctiques, reduir l’abast de l’epidèmia d’addiccions i remodelar la normativa per evitar-ne els abusos. Com que la sèrie contínuament avança i retrocedeix en el temps, l’espectador mai no acaba de tenir una imatge clara d’on ens trobem, encara que la indicació de l’any sobreimpressionat en pantalla maldi per situar-nos.

Finalment tenim el drama humà de les víctimes de l’addicció i els seus familiars. «Dopesick» se centra bàsicament en un metge rural (Michael Keaton) que cau en les urpes del medicament que està acostumat a receptar i en una jove que treballa en una mina (Kaitlyn Dever) i que ran d’un accident comença a consumir OxyContin. Com seria d’esperar un d’aquests casos acaba bé i l’altre malament, però tots dos indueixen amb força l’empatia de l’espectador, efecte al que no són alienes les bones interpretaciosn de de Keaton i Dever. 

Aquesta és una sèrie apassionant, tot i que una durada més breu i una estructura temporal més clara, segurament l’hauria afavorida. En tot cas resulta absolutament recomanable.

dimarts, 18 de gener del 2022

Inconsolable


Poques coses hi ha més personals que la gestió del dol, una qüestió sobre la qual no hi ha respostes fàcils i cadascú haurà de trobar la seva a través de la pròpia experiència. Dit això, la visió d’una persona que no aconsegueix superar la mort del cònjuge durant un període llarg de temps no constitueix l’espectacle més agradable del món. Això és el que ha fet Ricky Gervais a «After Life» (Netflix)—la sèrie que ha escrit, dirigit i protagonitzat—durant tres temporades que ara conclouen. Potser ha fet un gra massa amb la història d’aquest periodista d’un diari local que, envaït per la pena, no fa més que seure davant de la làpida de la muller, mirar vells vídeos de moments feliços passats, i beure massa vi negre mentre abraça el seu pastor alemany. Se suposa que la contemplació d’aquest procés iteratiu durant divuit episodis ens farà compadir el protagonista, però la veritat és que —igual que a Frances McDormand no li escauen els papers de malvada— a Ricky Gervais no li escau la compassió; no el mirem per això.

Però aquesta no seria una sèrie seva si no hi hagués lloc per l’acidesa i el mal gust. Per això, deixant de banda el personatge de Penelope Wilton, vídua desconsolada que passa els capítols filosofant en un banc del cementiri, Gervais s’envolta d’una colla de figures d’una sordidesa notable. Hi ha el que ha estat abandonat per la dona i fluctua entre la deixadesa i la síndrome de Diògenes, la dona desesperadament sola i la que es veu obligada a viure amb la mare alcohòlica, el carter enamorat de la prostituta que no pensa deixar el seu treball o el milionari lleig que es deixa utilitzar perquè li facin una mica de cas. Tots ells, a més, semblen sotmetre’s amb entusiasme masoquista a les més grans humiliacions. I això a l’únic poble de les Illes Britàniques on sempre fa sol.

A l’últim capítol tot conclourà mitjanament bé en un ambient de sentimentalisme exacerbat que a alguns ha fet plorar i a mi m’ha tret de polleguera: si ja era dolent un Gervais que convidés a l’empatia, un de sensibler ja és directament criminal. El gos ho fa molt bé, les coses com siguin.

dilluns, 17 de gener del 2022

Filmoteca forçosa (62)

The Tragedy of Macbeth (Joel Coen, USA 2021 (Apple+))

Joel Coen s’estrena en solitari amb una adaptació d’un clàssic de Shakespeare. Denzel Washington està molt bé (no tant, Frances McDormand). Però el film és sobretot un festí visual i sonor d’estil expressionista. (8) 



The Card Counter (Paul Schrader, USA 2021 (Verdi-Park))

Nova faula de Schrader sobre la culpa i la redempció. Oscar Isaac feia temps que no estava tan bé, però costa fer la connexió entre el món del pòquer i les tortures d’Abu-Grahib. (7)



Boiling Point/Hierve (Philip Barantini, Regne Unit 2021 (Filmin))

Una catastròfica nit a la cuina i el menjador d’un restaurant de Londres filmada en una sola presa. Enervant i molt ben interpretada amb una magnífica exhibició (una altra) dels mèrits de Stephen Graham (però també de Vinette Robinson). (7)



Passing/Clarobscur (Rebecca Hall, USA 2021 (Netflix))

Estètic (però una mica confús) drama sobre la relativitat del concepte de raça a partir d’una novel·la clàssica sobre els negres que es fan passar per blancs. (7)



Jungle Cruise (Jaume Collet-Serra, USA 2021 (Disney+))

Bigarrada i molt distreta aventura clàssica, molt superior al que mereix una cinta inspirada per una atracció de Disneylandia. La primera part és molt potent, després esclata en un deliri d’efectes especials perfectament descriptibles. (6)



Mr Jones (Agnieszka Holland, Regne Unit 2019 (Filmin))

De com el periodista Gareth Jones va revelar al món la fam que patia Ucraïna sota els plans quinquenals de Stalin. Didàctica, mitjanament convincent i molt bellament filmada. (7)



Booksmart/Súper empollonas (Olivia Wilde, USA 2019 (Filmin))

La clàssica comèdia d’institut amb nit boja prèvia a la graduació pren aires refrescants gràcies al seu punt de vista femení. Grans prestacions de les pujants Kaitlyn Dever i (sobre tot) Beaney Feldstein. (7)

diumenge, 16 de gener del 2022

Festí de caníbals

Considerada una de les millors sèries del 2021 i sovint col·locada al capdamunt de les llistes, la tercera temporada de «Succession» ha gaudit d’un èxit indiscutible encara que sigui virtualment idèntica a les d’anys anteriors. Continuem amb la ultra-rica família Roy i el seu conglomerat de negocis d’entreteniment i informació —una versió fictícia dels Murdoch o similar— embarcats en baralles acarnissades tant amb els seus competidors com amb la pròpia família. Aparentment el motor de tots els personatges que apareixen a la sèrie és l’ambició de poder, mentre que sentiments com l’amor, l’amistat, la compassió o la lleialtat queden postergats a la mínima de les prioritats. Fins i tot el sexe, que sí que interessa a alguns membres del clan, és presentat de forma sòrdida i superficial.

Quasi cada capítol funciona igual: un esdeveniment principal (una festa d’aniversari en una discoteca, una junta d’accionistes, un casament a la Toscana, una roda de premsa) reuneix tots els personatges en un mateix escenari, on conspiren els uns contra els altres amb la traïció com a ensenya. Diria que els Roy es comporten pitjor que les hienes, tot i que estic segur que algun etòleg a la sala em corregirà per informar-me que les hienes són en realitat bellíssimes persones, res a veure amb aquesta colla de malànimes.

Aquest relat iteratiu i circular que sempre acaba conduint-nos al mateix lloc queda parcialment redimit per l’excel·lència dels valors de producció: les mansions luxoses, sense estridències i molt versemblants, les oficines d’acer i vidre, les localitzacions internacionals, l’intel·ligent vestuari i l’addictiva sintonia de Nicholas Britell. Els actors estan entre bé i beníssim i en aquesta temporada, apart d’eclipsar la meva estimada Hiam Abbas, apareixen mig d’estranquis Adrian Brody i Alexander Skarsgård.

Però el to cínic i despietat i l'atmosfera d'amoralitat imperant acaba cansant; ja es veu que no a tothom però sí a mi. De tot aquest cercle de maldat sense remordiments, només em distreu el personatge del cosí idiota, que també és malvat, però la idiotesa surt guanyant. Després de tres temporades de la mateixa tònica, crec que ja n’he tingut prou: caldrà que em busqui un digne successor. 

dijous, 13 de gener del 2022

Un any a Barcelona

«Palomar» de 1983 va ser l’últim original que Italo Calvino va publicar en vida (no és un llibre pòstum, com he llegit en algun lloc). Es tracta d’un títol inclassificable —com passa amb gran part de la seva obra tardana— format per proses breus que oscil·len entre l’assaig literari i el relat. Ja el títol, que remet a un famós observatori de Califòrnia (però també a la paraula italiana «palombaro», que vol dir «bussejador»), ens indica la natura del senyor Palomar, el seu protagonista, un home que observa i a la vegada aprofundeix en tot el que troba al seu voltant. Aquest home silenciós del que desconeixem les circumstàncies personals (només sabem que té dona i una filla) passa els dies analitzant tot el que veu, però també el que olora i sent. Per tant «Palomar» és abans que res un tractat sobre la percepció a través dels sentits, tot i que aquestes sensacions derivaran després en reflexions antropològiques i culturals, per acabar suscitant especulacions sobre el temps, la identitat i l’univers. El que meravella d’aquest llibre és la seva capacitat, tot partint d’un fet proper —el sol reflectit sobre les ones, les girafes del zoo, l’exhibició d’embotits a una xarcuteria— de dur-nos fins a territoris nous i inesperats.

Tot i que Palomar moria a la darrera frase del llibre, Tina Vallès, que n’és una lectora insistent, ha decidit ressuscitar el personatge al seu «El senyor Palomar a Barcelona» (Llibres Anagrama, setembre 2021) i enviar-lo a la nostra ciutat l’agost de 2019 en companyia de l’esposa i de la filla. Palomar, ja havia estat abans a Barcelona, com ho demostra el capítol «El goril·la albí» de «Palomar», però en aquella ocasió havíem suposat que es trobava de vacances. Ara però llogarà un pis durant tot un any i, mentre la filla estudia a un institut i la muller es conforma a fer-li d’apèndix, ell exercirà d’observador en aquest nou escenari desconegut.

El seu projecte semblarà menys arbitrari, si ens assabentem que aquests textos van néixer com la continuació d’un encàrrec que la revista «Time Out» va fer a Tina Vallès i del qual en sortiren quasi una dotzena d’articles sobre les aventures de Palomar a la nostra ciutat entre setembre de 2018 i juliol de 2019. L’autora va decidir llavors prosseguir amb el personatge, tot escrivint «un llibre retrat, o, si ho voleu, una novel·la sense argument.» No podia sospitar la pandèmia que dominaria els mesos següents i la influència que exerciria sobre la seva obra. 

Potser per aquest origen híbrid entre «Time Out» i Calvino «El senyor Palomar a Barcelona» adopta la forma d’una crònica urbana on el costumisme que és inherent al gènere es veu dissimulat per un observador que tendeix al caborieig especulatiu. I, si el Palomar de Calvino bastia les seves elucubracions amb el material que l’atzar li anava oferint durant el dia a dia, l’homòleg de Vallès participa activament en la recerca d’unes experiències determinades, el que m’ha fet pensar en els experiments de la conceptual Sophie Calle o en les «contraintes» (restriccions) de l’OULIPO. Així, Palomar no agafa el metro per anar a un lloc determinat, sinó que un dia decideix «experimentar el metro», per la Castanyada se’n va a buscar l’únic castanyer que hi ha al cementiri de Montjuïc o bé per la Diada de Catalunya clava la mirada en la flama del Fossar de les Moreres entre les 17:14 i les 17:15. 

Són activitats bastant arbitràries que sovint no condueixen a cap revelació de pes, i aquí no puc deixar de pensar com contrasta això amb els resultats que assoleix Calvino. Perquè, encara que Vallès escrigui a una nota final «No és una segona part del «Palomar» calvinià, és un altre Palomar, que he volgut traslladar a Barcelona durant un any…», com si volgués desactivar les comparacions, és inevitable fer-les quan el mateix llibre s’hi presta amb paral·lelismes evidents. Prenem per exemple «La sina nua» de «Palomar», on el nostre antiheroi passeja per la platja i passa ran d’una noia jove que pren el sol en «top-less». Un cop l’ha deixada enrere, no queda satisfet del capteniment que ha mostrat davant d’ella. En el seu cap han entrat en conflicte les pulsions eròtiques, el «voyeurisme», el pudor, la civilitat, la laxitud moral i el respecte a la intimitat. Recula tot intentant donar una imatge millor de si mateix. Queda igualment insatisfet i hi torna a passar una i altra vegada, modificant cada cop la seva actitud, fins arribar a una conclusió de to humorístic que ja es veia venir.

El fragment «Disfressa de tigre» d’«El senyor Palomar a Barcelona» té un mecanisme similar a «La sina nua», però en un context molt diferent. Ara és Carnaval i, quan el senyor Palomar surt al carrer es topa amb una dona disfressada de tigre que seu en un banc i plora. Palomar passa pel seu davant diverses vegades tot assajant la millor manera d’estar a l’altura de l’insòlit espectacle, contemplant-la unes vegades com a dona, altres com a tigre i altres com a una disfressa (curiosament el plor, fa com que no el veu). El relat acaba amb un estirabot, gairebé igual que el de Calvino. Però, mentre que la forma «correcta» de contemplar un cos nu a la platja és un problema que tots ens hem hagut de plantejar donades les circumstàncies, en la dona-tigre que plora hi ha l’artificiositat d’un cas concret però infreqüent que no va més enllà de qüestionar els límits de la disfressa.

L’estil de Tina Vallès em continua encisant, amb petites troballes expressives i símils afortunats. Sovint sona bonic com un encanteri: «I de seguida és al carrer Palomar, el senyor Palomar. Hi és s’hi passeja i mira cap endins, o sigui, pensa, mentre el nom se li refà, des de la pe alta com un llum de peu fins al seient flonjo de la erra. I amb el nom, ja li ve el món.» Però, si la lectura és agradable, el pòsit que deixa aquest «Palomar» és entre lleuger i críptic, molt deliberat però amb poca substància.

dimecres, 12 de gener del 2022

La becària enamorada

Tripp i Lewinsky (o Sarah Paulson i Beanie Feldstein)

Després d’ocupar-se dels delictes de sang dels casos O.J. Simpson i Gianni Versacce Ryan Murphy va escollir per la tercera temporada d’«American Crime Story» (subtitulada «Impeachment») la història molt menys cruenta de les relacions entre el president Bill Clinton i Monica Lewinsky i l’escàndol eròtic i polític que se’n desprengué. Tots recordem el morbo enjogassat amb el que vam seguir les notícies que ens arribaven sobre el president de bragueta fàcil i la seva submisa becària; i, així d’entrada, es diria que tota la peripècia no dona per deu hores d’emissió.

El cert és que la sèrie s’ho pren amb calma i, molt respectuosament, se centra sobre tot en el punt de vista de Lewinsky (qui, al cap i a la fi és una de les productores). En el fons és una història molt típica: la de la jove inexperta que es creu madura per la seva edat i que s’enamora d’un home molt més gran que sembla apreciar-la, amb la diferència important que aquest home no és altre que el president dels Estats Units. Beanie Feldstein —a qui ja hem vist brillar a «Booksmart»/«Súper empollonas», «Ladybird» o com l’aprenent de vampira a «What We Do in the Shadows»— fa tot un recital en el seu difícil paper de Lewinsky, ara encegada per l’encaterinament, ara depressiva i a la vora del suïcidi, però mai contemplada de forma victimista o condescendent.

Al seu costat l’altre gran personatge de la sèrie és Linda Tripp, l’exempleada de la Casa Blanca, ressentida pel seu trasllat al Pentàgon, que es va fer amiga i confident de Lewinsky, i que per despit va revelar a la premsa la relació que mantenia la becària amb Bill Clinton. És un paper entre antipàtic i patètic, al qual Sarah Paulson (fidel col·laboradora de Ryan Murphy) li dona prou consistència per conduir el relat durant els primers episodis. Potser perquè és un personatge molt més conegut, el Clinton que fa Clive Owen no passa de la imitació aplicada però sense brillantor. Tampoc la Hillary Clinton d’Edie Falco, que triga molt a sortir i sol tenir intervencions menors, deixa una gran impressió. Al seu voltant i en papers menors una colla de bones actrius com Annaleigh Ashford, Margo Martindale, Judith Light o la «recuperada» Mira Sorvino.

Potser «Impeachment: American Crime Story» ofereix una versió simplificada de tot l’afer i passa molt per sobre de les conseqüències polítiques, potser també la seva visió dels periodistes és molt caricaturesca; però no deixa de ser una experiència absorbent. A més el que explica és rellevant perquè marca l’inici de les denúncies contra els mascles amb poder que utilitzaven per abusar, el que acabaria constituint el moviment «me too», del qual (desgraciadament) sembla que no ens podrem desempallegar en molt de temps.  

dimarts, 11 de gener del 2022

Charles Dickens entra en un bar

Aquests dies rarament dedico una entrada del blog a una sola pel·lícula, però, com ja sabeu, res que es relacioni amb Dickens m’és aliè, per això parlaré avui de «The Tender Bar», encara que els mèrits del film dirigit per George Clooney siguin limitats (passa amb la majoria de les obres de l’actor esdevingut director). Es basa en un llibre autobiogràfic de J.R. Moehringer que es titula igual i que va tenir molt bona reputació quan va aparèixer. L’autobiografia d’Andre Agassi que va escriure pocs anys després també va rebre crítiques entusiastes. Per tant tinc la fundada sospita que Moehringer és un escriptor a qui cal llegir, encara que la versió cinematogràfica de Clooney faci tot el possible per llimar la seva personalitat i convertir la història en una col·lecció de clixés prou coneguts.

«The Tender Bar» explica una història convencional de maduració, en el qual un noi de classe obrera, fill de família desestructurada —pare absent, avi esquerp i malhumorat, oncle vividor…— arriba a ser escriptor d’èxit. Per escapar de la parentela excessiva, el noi es refugia al bar del seu oncle, que funciona com improvisada biblioteca, i on els pintorescos parroquians esdevenen els seus mentors no oficials. Per arrodonir aquesta narració tan masegada, el jove s’enamorarà d’una noia de família rica que posarà al descobert les diferències socials.

El guió podria funcionar —els seus materials són bons—, però el producte final queda bonic i sense força. Moltes altres vegades abans hem vist la figura del pare desaparegut i mitificat, l’avi irascible però entranyable o els clients del bar, afables i borratxons, per tant podem imaginar l’efecte buscat encara que les imatges no arribin a assolir-lo. El millor de «The Tender Bar» és Ben Affleck com a oncle còmplice i protector, un paper que no és difícil però que s’agraeix en un film de sensacions tan indiferents.

I Dickens?, us preguntareu. Tot ve perquè així es diu el bar on es refugia el protagonista [en la realitat van canviar-li el nom per «Publicans», després «Edison’s» i de nou «Publicans»] i en una escena l’oncle li dóna al nebot una novel·la de Dickens. Sospito que al llibre de Moehringer les mencions al novel·lista anglès són més abundants. En tot cas, tant el llibre com la pel·lícula en castellà es diuen «El bar de las grandes esperanzas», que és molt dickensià i que ja sabem que és l’últim que es perd. 

dilluns, 10 de gener del 2022

El misteri de la casa voladora

Basílica de Loreto

Una de les essències del cristianisme és l’encarnació del fill de Déu fet home per redimir-nos. Esclar que la humanitat de Crist és relativa, perquè es tracta d’un tipus d’home molt especial: virtuós, sense apetits materials coneguts i dotat de la capacitat de fer miracles. Fins i tot la seva mortalitat, que ens el podria fer més proper, té data de caducitat i conclou poc després amb la doble proesa de la resurrecció i l’ascensió als cels. Tampoc el seu simulacre de família, malgrat les aparences, té res de normal. De Josep, pare en funcions només de cara a l’administració, poc es pot dir. Als evangelis sempre que és mencionat és com a servent obedient dels designis de la Providència i després de l’episodi de la desaparició de Jesús als dotze anys, quan se’n va de visita al temple, ja no se’n torna a parlar. No se sap res de la seva mort, però queda sobreentesa perquè Maria apareix com a vídua a partir d’aquell moment. Potser per la modèstia del paper que li ha tocat representar, Josep ha estat sempre un sant que cau simpàtic, i això que no té cap fama de miracler!

Maria, en canvi, ja és tota una altra cosa: la forma com esdevé la Mare de Déu és un prodigi d’obstetrícia experimental. Vegeu si no la concepció a través d’un ens espiritual, l’aparició de Gabriel que fa de Predictor alat i la seva virginitat perpètua que es preserva abans i després del part. Si tot això ja és complicat d’entendre, el papa Pius IX va establir l’any 1854 el dogma de la Immaculada Concepció que significa que Maria va ser concebuda sense pecat original. ¿Calia afegir aquest privilegi al seu historial?, possiblement no, però com que (a Déu gràcies) serveix d’excusa perfecta per muntar el pont anual de la Puríssima, no seré jo qui es queixi. Més recentment (1950) el papa Pius XII es va treure de la tiara el dogma de l’Assumpció que acaba així: «Que la Immaculada Mare de Déu, sempre Mare de Déu, complit el curs de la seua vida terrestre, va ser assumpta en cos i ànima a la glòria celestial». Com que, a diferència de Jesús, l’ascensió de Maria fou en posició horitzontal, mai no ha quedat clar si va pujar viva o ja difunta.

La Casa Santa

Un cop al cel, Maria ha resultat molt més miraclera que el seu marit, una reputació que queda demostrada pels milers de devots que demanen la seva intercessió als molts santuaris marians que hi ha escampats pel planeta. De tots els miracles que se li atribueixen em quedaré amb un dels més curiosos i amb el que vaig poder familiaritzar-me l’estiu passat. Afecta a la seva casa de Natzaret, on va néixer i es va criar, on va rebre l’Anunciació, va concebre Jesús amb l’ajuda de l’Esperit Sant i on va viure la Sagrada Família durant la infantesa de Jesús. Segons la tradició, després de l’Ascensió de Crist la casa va ser convertida en una església on els apòstols van muntar un altar en el qual Sant Pere va celebrar la primera eucaristia després de la Resurrecció.

Durant l’època de les Croades, quan Terra Santa va caure en mans dels infidels, la casa va ser transportada miraculosament per uns àngels que la dipositaren l’any 1291 a un turó de Tersatto (avui dia un suburbi de Rijeka (o Fiume) a Croàcia). Una aparició de la Mare de Déu i nombroses curacions que s’hi produïren confirmaren la santedat de la casa, que aviat atragué multituds de peregrins. A causa dels bandits que amenaçaven els romiatges, l’any 1294 els àngels traslladaren la casa de nou, ara a un bosquet prop d’Ancona. L’any següent fou desplaçada uns quilòmetres, fins a Recanati (la que seria segles més tard vila natal del poeta Leopardi) i, com que estava prop de la costa i a mercè dels pirates turcs, va ser moguda un cop més el 1296 fins al seu emplaçament definitiu al poblet de Loreto.

Basílica fortificada

Val a dir que, si bé els santuaris d’advocació mariana tendeixen a la carrincloneria (vegeu Lourdes, Fàtima…), el que van muntar a Loreto entorn de la Casa Santa és estèticament molt decent. Potser no podia ser de cap altra manera, tractant-se d’Itàlia entre els segles XV i XVIII, amb la implicació d’arquitectes com Giuliano da Sangallo o Donato Bramante, i de pintors com Domenichino, Guido Reni o Luca Signorelli. És igualment harmoniosa la plaça on es situa el temple, tant com és curiosa la part posterior de l’edifici, que adopta maneres de fortificació per defensar-se dels atacs turcs. Però la «pièce de résistance» del conjunt és la casa situada al bell mig de la basílica, un paral·lelepípede tosc que els experts afirmen que es correspon fidelment amb els habitacles de l’antiga Palestina. El seu interior és molt auster i només hi destaca el luxós altar; en canvi, l’embolcall extern de marbre dissenyat per Bramante és una mena de joier «king-size» que deixa sense paraules.

L'embolcall sublim de Bramante

No sóc gaire sensible als aspectes transcendents de l’estètica catòlica, però he de reconèixer que Loreto supera la prova amb un notable. A més, serà per la pandèmia, però en ple mes d’agost no hi vam trobar gaire gent. I, el que és més important, no vam veure enlloc ni els exvots llefiscosos, ni els leprosos i tolits que solen freqüentar aquests puestos: en resum una visita rodona! 

Afegiré per acabar que l’any 1920 el papa Benet XV va declarar la Mare de Déu de Loreto santa patrona dels aviadors i dels viatgers aeris. La cosa té molt de sentit.

Pintat per Luca Signorelli


diumenge, 9 de gener del 2022

Filmoteca forçosa (61)

The Lost World (Steven Spielberg, USA 1997 (Netflix))

Perdut l’impacte dels dinosaures de la primera pel·lícula, se salven un parell d’escenes excitants, però el guió i els personatges són irredimibles. (5)


Jurassic Park III (Joe Johnston, USA 2001 (Netflix))

Sense ser gran cosa, és una mica millor que l’anterior, potser perquè té pteranodonts, el nen és el més suportable de tots els de la saga i només dura 97 minuts. (6)

Moon (Duncan Jones, USA 2009 (Netflix))

Un astut conte de ciència-ficció narrat perfectament amb els elements justos. Prefigura el futur de l’explotació laboral. (7)


Crash (David Cronenberg, Canadà 1996 (Filmin))

Combinació impossible d’erotisme, mecànica i pulsió mortal. Probablement hauria encantat als futuristes. Atractiva per rara. (7)

Barton Fink (Joel & Ethan Coen, USA 1991 (Filmin))

Molt més que un retrat càustic de Hollywood o una metàfora de l’infern: una filigrana inacabable que voreja la perfecció. (9)


Downsizing (Alexander Payne, USA 2017 (Netflix))

Presenta un futur en el qual la miniaturització de la humanitat suposa la solució pel futur del planeta. Comença divertida, però perd el nord quan pretén ser seriosa i emotiva. (6)


Witness/Únic testimoni (Peter Weir, USA 1985 (Filmin))

Insòlita combinació de «thriller» i idil·li pastoral. Un altre clàssic del mestre Weir on tot està bé, des de Kelly McGillis fins a la banda sonora sintètica de Maurice Jarre. (8)


The Boys from Brazil (Franklin J. Schaffner, USA 1978 (Filmin))

Thriller impossible però força entretingut sobre la clonació d’Adolf Hitler. Encara no m’he recuperat de veure el bonàs de Gregory Peck fent de doctor Mengele; però la sobreactuació de Lawrence Olivier també és ben penosa. (6)