diumenge, 19 de juliol del 2020

Grans firmes, resultats menors: petites decepcions a Netflix

«Da 5 Bloods», l’últim Spike Lee, explica com quatre veterans (i el fill d’un d’ells), tots negres, retornen al Vietnam més de quaranta anys després. El seu propòsit declarat és recuperar les despulles de Norman, el líder del seu esquadró, però secretament també volen rescatar un tresor de lingots d’or que hi havien deixat enterrat.

Les pel·lícules de Spike Lee solen ser un generós contenidor de tota mena d’idees (aquesta és una de les seves gràcies), i «Da 5 Bloods», amb els seus molt excessius 154 minuts, n’és un exemple palmari. Per una banda conté, expressada sobre tot a partir d’imatges documentals en blanc i negre, una reivindicació de la participació dels soldats de raça negra a la guerra del Vietnam, molt superior numèricament al percentatge de la població a la qual representaven. Però és també un drama de personatges que havien sigut amics en el passat, però que ara no acaben de reconèixer-se; tot amanit amb l’exotisme d’un documental de viatges. El film deriva finalment en una variació d’«El tresor de Sierra Madre» amb tocs d’acció bèl·lica de sèrie B. Tot plegat incongruent i difícil de pair (i això que no he dit res d’una subtrama prescindible sobre un trio de voluntaris que desenterren mines).

Dels cinc expedicionaris, només Paul (Delroy Lindo) disposa d’un personatge interessant i ben delineat —un negre votant de Trump i cofat amb la gorra de «Make America Great Again»—, i l’actor en fa una defensa molt sòlida. Els quatre protagonistes restants —Jonathan Majors, Clarke Peters, Norm Lewis i Isiah Whitlock Jr.— salven l’honor amb professionalitat més que no pas per les virtuts del guió.

Lee opta per mostrar les escenes de cinquanta anys enrere amb els mateixos actors que en l’actualitat i sense sotmetre’ls a cap rejoveniment digital, una decisió que li ha costat nombroses crítiques. Personalment, no em molesta (el context, la textura de la fotografia i el format de la pantalla anuncien clarament els «flash backs»), i a més ens evita patiments encarcarats com els que grinyolaven en alguns moments de «L’irlandès» de Scorsese.

En definitiva, un film fallit i exageradament llarg que, com la majoria de l’obra de Spike Lee, reuneix prou motius per veure’l encara que només sigui una vegada, ja que no li falten bons moments.


A «La red avispa» Olivier Assayas retorna al terreny de la seva excel·lent «Carlos» —terrorisme, espionatge, política internacional—, en aquest cas traslladada als ambients contrarevolucionaris de l'anticastrisme. Inicialment narra com el pilot cubà René González deserta a Miami, tot deixant la família enrere, per unir-se als grups d’exiliats. Aviat comença a participar en vols de rescat per salvar «balseros» i en operacions destinades a sabotejar la indústria turística de l’illa. L’argument aviat s’embolica amb altres personatges, que prenen protagonisme (i l’abandonen sense més explicacions) i, en un determinat moment, per augmentar la confusió, el film adopta les maneres d’una ficció documental. En definitiva, el guió és força irregular, complicat en excés, i amb una evident falta de direcció.

La pel·lícula compta, això sí, amb tot un «dream team» d’actors llatins —Gael García Bernal, Ana de Armas, Wagner Moura, Leonardo Sbaraglia— que aporten solvència a uns papers no gaire dibuixats. Édgar Ramírez —descobert precisament per Assayas a «Carlos»— treu profit del personatge més sòlid del guió i Penélope Cruz brilla, com ho fa sempre que li toca explotar la seva vena de «mamma» neorealista.

«La red avispa», malgrat les seves imperfeccions, es deixa veure pels al·licients que aporten situacions, actors, ambientació i determinades escenes d’acció. Un aprovat alt.

dijous, 16 de juliol del 2020

Morirem tots

És la sèrie del moment, de la qual tothom parla, potser perquè s’ocupa d’explicar d’una forma molt versemblant com es pot acabar el món, precisament en uns dies que tots tenim la sensació que el món, algun tipus de món, s’està acabant. Es diu «L’effondrement» (El col·lapse), la firmen Guillaume Desjardins, Jérémy Bernard i Bastien Ughetto, es va estrenar el novembre a Canal+ i ara es pot veure a Filmin.

Cadascun dels vuit episodis de «L’effondrement» —d’uns 15 a 25 minuts, filmats en pla seqüència (real o simulat)— narra un moment determinat d’una crisi del nostre sistema, de la qual es desconeix l’origen, però que té conseqüències catastròfiques. Cada fragment està identificat per una unitat de lloc que li dóna el títol («La benzinera», «L’aeròdrom», «La central»…) i per una referència temporal en relació al moment J en el que es va produir el col·lapse (J+2, J+5… J+170). Només l’últim capítol («L’emissió») està datat 5 dies abans de J.

Cada episodi és una seqüència parcial d’aquest apocalipsi (no espereu mini-relats autoconclusius), amb personatges diferents a cadascun d’ells. Si bé alguns personatges reapareixen de forma incidental, és important remarcar que la protagonista del setè capítol fa doblet en el vuitè, un fet que no sé si quedarà clar a tots els espectadors. Ja podeu comptar que el to general és desolador, però amb diferents matisos, que pot anar des de la tragèdia humanista fins al «thriller» d’acció. Encara que no hi falten les mostres d’egoïsme, en les quals l’home (i la dona!) esdevé un llop per l’home, també sorgeixen sortosament moments de cooperació i solidaritat.

«L’effondrement» passa ràpid i deixa sense alè. Com sol passar en aquests formats de tipus antologia, cadascú tindrà els seus moments favorits. Jo em quedo amb el to menor, però terriblement commovedor, del capítol ambientat a la residència d’ancians; però no puc deixar d’aplaudir la dificultat tècnica del trepidant episodi titulat «L’illa». I, com que m’agrada que l’origen de l’apocalipsi quedi volgudament obscur, em molesta el to una mica moralista del darrer capítol. Però no em posaré gaire punyeter amb una sèrie que toca tan de prop i que et gela la sang des de l’escena inicial, quan en un supermercat s’acaben les compresses i l’arrós. Oi que us sona?

dimecres, 15 de juliol del 2020

Filmoteca forçosa (14)

Els paraigües de Cherbourg (Jacques Demy, França 1964 (filmin))
Un dels musicals més singulars de tots els temps, visualment inoblidable (quins colors més pop!). Catherine Deneuve, també inoblidable. Malgrat les aparences, una devastadora victòria del pragmatisme sobre la idea de l’amor romàntic. (9)

Do the Right Thing (Spike Lee, USA 1989 (filmin))
Potser el cim de l’obra de Lee: el retrat dels conflictes racials latents a un barri de Nova York, il·lustrat amb vinyetes elèctriques i grans interpretacions (Danny Aiello, Ossie Davis, Ruby Dee, John Turturro). En el clímax un policia asfixia un home negre que es resisteix a ser detingut. Black Lives Matter ve de lluny. (8)

The Front (Martin Ritt, USA 1976 (filmin))
El represaliat Martin Ritt dirigeix el represaliat Zero Mostel amb guió del represaliat Walter Bernstein sobre la caça de bruixes anticomunista que va patir la indústria cinematogràfica americana durant els anys 50. Pel·lícula una mica superficial, però necessària. Woody Allen demostra que pot actuar lluny dels seus propis guions. (7)

L’una canta, l’altra no (Agnès Varda, França 1977 (filmin))
Un dels retrats per excel·lència de la «generació progre» i el moviment feminista dels 70. Varda, amb el seu habitual mestratge, transcendeix àmpliament les trampes del costumisme. (8)

Tom a la granja (Xavier Dolan, Canadà 2013 (filmin))
El xicot de Tom acaba de morir, però la seva família de grangers no sabia res de la relació i cal dissimular durant el funeral. El que Tom no sabia és que s'hauria d'enfrontar a un cunyat psicòpata. Barreja d’estudi sobre la repressió rural i el «thriller». Irregular, però molt intrigant. (7)

Onward (Dan Scanlon, USA 2020 (Disney+))
L’última estrena de Pixar l’hem hagut de veure a casa per culpa del coronavirus. El títol anodí ja sembla anunciar que ens trobem amb una obra gens excepcional. Aquest conte de maduració adolescent en un món on la màgia ha deixat pas a la tecnologia, es deixa veure bé, però queda lluny de les obres mestres de la casa. Això sí, encara no han perdut la capacitat de fer-nos caure la llagrimeta. (7)


dimarts, 14 de juliol del 2020

Fent enemics


Abdelá Taia (Salé, 1973) és un escriptor marroquí en llengua francesa. Obertament homosexual, des del 1998 viu a París, possiblement per poder dur una vida més lliure, tot i que visita sovint el seu país natal per impulsar la lluita contra l’homofòbia. «La vida lenta», la seva darrera novel·la, ha estat editada aquest mes de juny a Cabaret Voltaire en traducció de Lidia Vázquez Jiménez.

Fa poc més d’una setmana comentava aquí la novel·la «En aquest món, per un moment, som grandiosos» d’Ocean Vuong, autor que mostra alguna concomitància amb Taia, en ser tots dos immigrants i homosexuals. Aviat, però, acaben les similituds, perquè el marroquí és un autor plenament adult, que va immigrar amb estudis universitaris, i que a «La vida lenta» demostra una profunditat que va molt més enllà del relat de maduració de Vuong.

Munir, marroquí de 40 anys, professor de literatura a París i homosexual, deixa el barri popular de Belleville quan troba l’oportunitat de llogar a bon preu un apartament a la burgesa Rue de Turenne. Munir, que va fugir del Marroc per escapar de l’assetjament sexual al que el sotmetien els homes del barri, se sent desarrelat per haver adoptat la cultura francesa i tampoc es troba a gust envoltat d’una classe social que no és la seva. La seva única còmplice és la veïna de dalt, la vella Madame Marty de 80 anys, que va deixar marxar la família per continuar vivint a la capital. Però ella en certa manera també és una pària, per uns greuges que provenen de la Segona Guerra Mundial.

«La vida lenta» transcorre en el París contemporani, posterior als atemptats de novembre de 2015, una ciutat on tot musulmà no només ha de ser innocent, sinó que ho ha de semblar. En aquesta atmosfera de sospita permanent és inevitable que les tensions esclatin i que els que creien ser bons amics acabin enfrontant-se. Abdelà Taia empra un llenguatge net, que llisca ràpid, però que de cap manera converteix la novel·la en superficial. Amb un grapat de personatges ben escollits i fugint dels llocs comuns, aconsegueix un retaule ric, de múltiples capes, amb una gran capacitat de commoure’ns. Un dels llibres més bells, intel·ligents i originals que he llegit darrerament.
No he venido a Francia para fracasar en la vida. Para convertirme en otro distinto de mí.

¿Por qué ha venido, entonces?

Es una larga historia… Nunca debí marcharme de mi estudio de la Rue de Belleville paara venir aquí, a la rue de Turenne. No me encuentro bien en este nuevo territorio. Allá, allá arriba, antes, al menos podía dormir. Ahora es como si me torturaran el alma…

Bueno. Bueno. Bueno. Ya le contará todo eso al doctor de la cabeza, como dice usted. Documentación, por favor.

Les enseñé mi permiso de residencia válido por diez años. Lo examinaron escrupulosamente, primero el uno, luego el otro.

No es falso, ¿saben?

No debería haber pronunciado esa frase.

Nunca había tenido que vérmelas con la policía francesa.

Tampoco habría tenido que dejar que salieran de mi boca esas palabras.

Le cuento todo, inspector. No tengo ya nada que perder. Tengo la impresión de que es eso lo que espera de mí, la verdad y todos los detalles de la verdad. Así que se lo digo todo, esperando salvar el pellejo y evitar de este modo una detención preventiva. No he hecho nada, en serio. Solo le dije esa maldita frase: «No será por falta de cementerios en París, Madame Marty». Nada más. ¿Con eso basta para hacer de mí un criminal a los ojos de la legislación francesa?

dilluns, 13 de juliol del 2020

L'art de la fuga

"Run" (HBO), creada per Vicky Jones, té un punt de partida interessant. Ruby i Billy van fer un pacte quan eren estudiants: si un d'ells enviava el missatge "RUN" i l'altre responia de la mateixa manera, es trobarien a l'estació de Grand Central a Nova York i passarien una setmana viatjant pel país per decidir què fer amb les seves vides. Disset anys més tard Ruby és una mestressa de casa insatisfeta i Billy un "coach" mediàtic en crisi; a la veu de "RUN" tots dos inicien una fugida en tren de conseqüències imprevisibles.

Podem pensar que una bona idea inicial és mitja vida, però les idees cal desenvolupar-les, i aquí és on "Run" aviat perd força. Només són set capítols de prop de mitja hora, però els guionistes feina tenen per aconseguir que a la parella protagonista li passi alguna cosa mínimament entretinguda. La tècnica d'anar posant obstacles perquè sí, amb la intenció de farcir la trama, cansa de seguida. I ni tan sols actors que poden ser graciosos com Merritt Wever ("Nurse Jackie", "Unbelievable", "Marriage Story") o Domhnall Gleeson ("About Time", "Ex Machina") són capaços de salvar un guió inapetent. També hi surt Archie Panjabi (Kalinda a "The Good Wife") en un paper summament ingrat.

El que té més gràcia de tot és la intervenció de Phoebe Waller-Bridge ("Fleabag", "Killing Eve") en un paper de taxidermista, bastant tangencial a la trama. I un detall curiós de la sèrie és que els personatges viatgen molt en tren de llarga distància i, com que l'acció té lloc als Estats Units, resulta del tot inusual.

Per a sorpresa de ningú ja s'ha anunciat que no hi haurà segona temporada.

diumenge, 12 de juliol del 2020

Filmoteca forçosa (13)

Our Man in Havana (Carol Reed, USA 1959 (filmin))
Tercera col·laboració entre Reed i Graham Greene, no tan rodona com «El tercer home» (i quin film ho és?), però absolutament recomanable. Comèdia negra d’espies, anterior a James Bond, amb un insuperable Alec Guinness. Fidel Castro els va permetre rodar a l’Havana, encara que l’acció té lloc abans de la Revolució, el que, juntament amb els plans expressionistes en contrapicat, converteixen el film en una festa visual. (9)

Cubby (Mark Blaine i Ben Mankoff, USA 2019 (filmin))
Típica confecció «indie» que sembla creure que els personatges poc convencionals són sempre atractius i pel camí abandona tota versemblança. Ja em direu, si no, qui deixaria un fill seu en mans d’aquest noi clarament desequilibrat. (6)

Temblores (Jayro Bustamante, Guatemala 2019 (filmin))
Rara ocasió de veure un film guatemalenc que, a més, denuncia molt saludablement l’homofòbia sistèmica i el poder de l’església evangelista. Llàstima que sigui tan difícil de creure que un cap de família de l’elit ho deixi tot per anar a viure en una barraca amb el seu nòvio. Igualment increïble la teràpia de conversió conduïda per una catequista-dominàtrix. Però el pitjor de tot és que en cap moment et mostren que la parella protagonista s’estima. (5)

Endevina qui ve a sopar (Stanley Kramer, USA 1967 (filmin))
Melodrama de tesi antiracista amb factura de telefilm, que ha envellit molt malament. Malgrat les nominacions i el premi per a ella, ni Katherine Hepburn ni Spencer Tracy passen de correctes. Qui podria ser racista davant  d’un pletòric i quasi perfecte Sidney Poitier? D’això se’n diu fer trampes. (6)

Take the Money and Run (Woody Allen, USA 1969 (filmin))
El debut d’Allen en la direcció, un fals documental (quan aquest gènere no era tan freqüent) sobre un infeliç criminal de carrera desastrosa, no és de cap manera perfecte, però ja conté alguns gags memorables (com el dels pares amb les màscares de Groucho). Tècnicament matusser, però decididament prometedor. (7)

Gattaca (Andrew Niccol, USA 1997 (filmin))
Absorbent «thriller» de ciència-ficció (empeltat de misteri criminal) sobre un futur regit per l’eugenèsia. Modèlica creació d’un món a partir d’un pressupost molt ajustat. I a més amb Uma Thurman, Ethan Hawke i Jude Law en la seva plenitud: mai no tornarien a estar tan guapos. (8)


dissabte, 11 de juliol del 2020

Ghibli (17): la forja d’un enginyer

Le vent se lève!… Il faut tenter de vivre!
Paul Valery

Quan a finals del 2013 va estrenar-se «El vent s’aixeca», Hayao Miyazaki va anunciar la seva retirada del món de l’animació. Que aquesta decisió fos desmentida el 2017 amb l’inici d’un nou projecte de llargmetratge que probablement sortirà a la llum el 2023, no treu que en el seu moment el film fos considerat com una mena de testament artístic del cineasta. Confirmava aquesta impressió la seva temàtica aeronàutica, una de les grans passions de Miyazaki, que ja havia estat explorada anteriorment en altres títols, especialment a «Porco Rosso» de 1992.

«El vent s’aixeca», adaptació d’un «manga» homònim de Tatsuo Hori, narra la biografia ficcionalitzada del dissenyador d’avions Jiro Horikoshi (1903 - 1982), artífex dels Mitsubishi A5M i A6M Zero que van participar en la Segona Guerra Mundial. Afectat d’una forta miopia, mai no va poder pilotar un avió, i (si hem de fer cas al guió de Miyazaki) va dedicar tots els seus esforços a aconseguir els dissenys més bells i eficients, sempre en conflicte amb el propòsit letal de les màquines que el seu enginy creava. Gran part de la pel·lícula, especialment la seva primera hora, s’ocupa sobre tot dels esforços del jove enginyer per depurar la seva tècnica aerodinàmica i abunda en el despullament de les estructures aeronàutiques i en l’esquematisme dels plànols. Malgrat la introducció repetida dels recursos onírics (alguns manllevats a «Porco Rosso») per alleugerir una mica els discursos tècnics, no deixa de ser eixuta pel llec en la matèria.

La segona hora, amb les escenes al balneari de muntanya i la introducció de la trama amorosa, és inicialment més lleugera, almenys fins que entra en escena la tuberculosi i tot deriva cap al melodrama desaforat. La lenta agonia de la jove esposa va oscil·lant entre les exquisides el·lipsis i el grinyol morbós, però el film ja queda definitivament tocat per la impressió d’una nota en fals.

«El vent s’aixeca», fidel al credo pacifista de Miyazaki, denuncia de forma molt explícita els afanys imperialistes del Japó durant la primera meitat del segle XX, una postura que li va costar més d’una crítica per part dels seus compatriotes en ocasió de l’estrena. A través del personatge alemany de Castorp (evident homenatge a «La muntanya màgica» de Thomas Mann) també hi ha lloc per denunciar la figura de Hitler, així com l’antisemitisme de l’època, tot emparentant-se un cop més amb el «Porco Rosso» ja citat.

Malgrat l’alta consideració que es té d’aquesta pel·lícula, ja es veu que a mi no m’ha convençut gaire. N’és bona prova que, malgrat haver-la vist l’any 2015, no en recordava res d’ella. Quan una obra deixa tan poca petja, alguna cosa vol dir.