dimarts, 8 de setembre del 2020

A qui maten les dones?


La sèrie de HBO «Why Women Kill» («Per què maten les dones») alterna tres històries que succeeixen en èpoques diferents, però que comparteixen el mateix escenari, una luxosa mansió de Passadena de 500 metres quadrats habitables (superfície molt desaprofitada, perquè només hi viuen matrimonis sense fills).


A la història ambientada el 1963, Beth Ann Stanton (Ginnifer Goodwin), una mestressa de casa molt aplicada, veu enfonsar-se el seu món quan el seu marit enginyer aero-espacial inicia un afer amb una cambrera. El 1984, la galerista i «socialite» Simone Grove (Lucy Liu) descobreix que el seu tercer marit és un homosexual amb ganes de sortir de l’armari. Finalment, al segment de 2019 el matrimoni obert format per l’advocada Taylor Harding (Kirby Howell-Baptiste) i el guionista Eli Cohen (Reid Scott) se sent atret per la mateixa dona.


Aquest resum, que amb prou feines es pot considerar un «spoiler», perquè aquests fets es revelen als primers moments del primer episodi, ve acompanyat de l’anunci de tres assassinats que es produiran més endavant, encara que no s’anuncia la identitat de les víctimes ni la dels assassins. D’aclarir aquestes circumstàncies s’ocuparà la sèrie durant els següents deu capítols, i ho farà amb malícia, amb humor i amb alguna pirueta formal.


No voldria enganyar ningú, «Why Women Kill» és una creació de Marc Cherry, l’artífex de «Dones desesperades», i com a tal és una variació entre perversa i paròdica dels serials femenins de tota la vida. Cadascuna de les trames remet a un tipus de ficció diferent, encara que totes elles aposten per dones disposades a prendre les regnes de la seva vida. Així, l’acció de 1963 presenta una dona tradicional, condemnada pel matrimoni a fer de serventa feliç i subsidiària; la de 1984 s’apropa al luxe viperí de «Dinastia», «Bellesa i poder» i coses similars; mentre que la d’ambientació contemporània pertany al gènere de «el psicòpata ha entrat a casa».


No gosaria assegurar que aquesta sèrie tingui una gran categoria, però assumida com a plaer culpable, és la mar d’entretinguda.

dilluns, 7 de setembre del 2020

Pràcticament perfecta


He tornat a veure «Mary Poppins» cinquanta-sis anys després. Sí, no l’havia vista des que es va estrenar l’any 1964. Pels nens de la meva escola (i potser els de la meva generació) va ser la pel·lícula de l’any, aquella que calia veure encara que els pares s’hi resistissin. M’imagino que ara els nens, amb tanta oferta com troben a les pantalles domèstiques, el concepte de pel·lícula de la temporada els hi ha quedat desfasat; però, ves a saber.

Un cop visionada, el primer que sobta és que sigui tan llarga (139 minuts!), una durada superior als estàndards fílmics infantils de l’època, i que l’ambientació consisteixi palesament en decorats: la ciutat de Londres reproduïda en fons pintats i amb la catedral de Sant Pau al seu cor. Cap de les dues coses resulta ser una pega: la veritat és que el film passa com una seda i no li sobra gairebé res (potser una mica l’escena animada, si tens més de deu anys) i, en quant als decorats, vistos avui dia, li afegeixen una personalitat i un encant que ja voldrien tantes falsedats digitals.


A continuació t’adones que el film és un musical amb tots els ets i els uts: s’hi poden escoltar fins a setze cançons escrites pels prodigiosos germans Richard i Robert Sherman (que, per cert, fora de l’àmbit professional sembla que no s’entenien gaire). No sols un musical, sinó també un molt bon musical on, apart dels «hits» evidents —«Chim Chim Cher-ee», «Supercalifragilisticespialidós» o «Una cullerada de sucre»—, tenim el vigorós «Step in Time» dels escura-xemeneies, el joiós «Let’s Go Fly a Kite» i les dues precioses balades «Stay Awake» i «Feed the Birds», la majoria interpretades immaculadament per Julie Andrews, en el seu debut cinematogràfic. Se sol oblidar la qualitat del seu treball, que fàcilment es pot confondre amb el de l’ensucrada Maria de l’any següent a «Somriures i llàgrimes», tot i que són personatges gairebé antagònics. Mary Poppins, «pràcticament perfecta en tot» segons les seves paraules, petulant i sobrada, només es permet el sentimentalisme en la intimitat i fuig com de la pesta de qualsevol temptació amorosa, tot el contrari de la famosa novícia.


Però si la Andrews està estupenda, no ho estan menys altres actors, començant per Dick Van Dyke, a qui van criticar molt pel seu impostat accent «cockney», però que mostra una energia, una còmica flexibilitat i una autoritat (quan cal) miraculoses en una sola persona. O David Tomlinson, a qui li pertoca l´únic personatge que pateix una evolució i esdevé així el catalitzador i el centre moral del film. Podríem afegir encara consumats secundaris com Glynis Jones, Hermione Baddeley, Elsa Lanchester o Ed Wynn, i potser faria una excepció amb els dos nens, massa «graciosets» com pertocava als actors infantils de l’època. Per cert, si bé Karen Dotrice no va fer una carrera gaire lluïda i es va retirar jove, pitjor se’n va sortir Mathew Garber, que va morir d’una pancreatitis als 21 anys, després d’haver treballat només a tres pel·lícules, totes amb Dotrice.


Inesperadament, «Mary Poppins» no ha envellit malament i encara encanta amb els seus petits trucs de màgia, rudimentaris però eficaços, si es miren amb ulls d’infant.  Una culleradeta dolça, tònica i reconfortant d’efectes contrastats en moments de feblesa d’ànim.

divendres, 4 de setembre del 2020

Sitcom (7): síndrome d’Estocolm


«Unbreakable Kimmy Schmidt» (que podríem traduir lliurement com «La incombustible Kimmy Schmidt»), filla de la imaginació de Tina Fey i del seu col·laborador a «30 Rock» Robert Carlock, ha de ser una de les «sitcom» de premissa més rara (i això que l’hipotètic concurs estaria més que disputat). Al començament de la sèrie, Kimmy la protagonista i tres companyes més acaben de ser alliberades d’un captiveri subterrani de quinze anys, durant els quals un «reverend» psicòpata les ha convençut que són les úniques supervivents d’una apocalipsi global. Un cop lliure, Kimmy (que és una optimista irredempta) opta per abandonar el seu poble d’Indiana i se’n va a New York a viure la vida que li ha estat escamotejada durant tant de temps.


Les seves aventures ocuparan quatre temporades i 52 episodis de vint minuts i escaig (visibles a Netflix, gràcies a Déu siguin donades) que constituiran un còctel raríssim de sarcasme misantròpic i fe total en la bondat dels humans. O el consol dels desconeguts, que és com ho anomenava Tenessee Williams. Però abans de continuar hauríem de respondre a la pregunta crucial: és «Kimmy Schmidt» una «sitcom» autèntica? La lleu continuïtat de les seves trames —Kimmy va a la universitat, Kimmy surt amb un xicot, Kimmy troba feina…— sembla desmentir-ho, però per altra banda les quatre figures protagonistes que fonamenten el seu univers són pura carn de «sitcom».


Ellie Kemper, que encarna a Kimmy, té per a mi el handicap de semblar-se a Renée Zellweger, una actriu que detesto; però en el fons les ganes de bufetejar-la que provoquen el candor i l’infantilisme del personatge s’adiuen molt amb la potència subversiva de la sèrie. Jane Krakowski, que ja era un dels punts forts de «30 Rock», interpreta a una índia Lakota renegada, convertida en esposa-trofeu d’un magnat de Nova York, i parodia des de dins la venalitat superficial de les classes altes. La veterana Carol Kane, amb la seva característica veu rogallosa, representa la vella bohèmia urbana, entre hippy i anarquista, en lluita constant contra la gentrificació del seu barri.


I llavors tenim el personatge de Titus Andromedon que mereix paràgraf apart per la seva exuberància i el seu sentit del melodrama. Negre, gras, gai i amb excés de ploma, podria caure fàcilment en l’estereotip grotesc si no estigués tan ben escrit i tan ben interpretat (per Titus Burgess) fins a convertir-lo en personatge tridimensional i d’una comicitat inexhaurible, amb menció especial als seus videoclips paròdics.


Com sol passar amb sèries d’èxit i llarga durada no hi falten secundaris de categoria, començant per un John Hamm que està a anys llum de «Mad Men». Noms com Laura Dern, Jeff Goldblum, Greg Kinnear, Lisa Kudrow, Ray Liotta o Tina Fey són alguns dels més coneguts.


Malgrat que «Unbreakable Kimmy Schmidt» és una sèrie amb situacions exagerades i una comicitat molt passada de rosca, també és molt sensible a tots els problemes discriminatoris que es deriven de la condició femenina, començant per la reclusió forçosa que serveix com al seu punt de partida i continuant pels assetjaments, els sostres de vidre, la cossificació i altres clàssics del greuge a les dones. Per aquestes coses i per uns personatges principals consistents en tres dones i un gai, sospito que aquest deu ser un programa poc apreciat pel públic heterosexual masculí. I ja m’agradaria equivocar-me! 



Aquest mes d’agost es va estrenar «Kimmy vs. the Reverend», un especial interactiu, en el qual Kimmy (al menys en algun dels finals possibles) acabava definitivament amb el seu raptor i es casava amb un membre de la reialesa britànica (Daniel Radcliffe). A diferència de «Black Mirror: Bandesnatch», on cada ramificació conduïa a un resultat igualment transcendent, aquí, com que el to és lleuger, la interactivitat només s’utilitza per potenciar els gags, i l’episodi és per tant decididament recomanable.

dimecres, 2 de setembre del 2020

Vida conjugal sana


Potser la novel·lista i reformadora feminista Fredrika Bremer (1801 - 1865) sigui per a nosaltres una perfecta desconeguda, però durant el segle XIX fou anomenada la «Jane Austen sueca» i llegida àvidament per gent de la categoria d’Elizabeth Gaskell, les Brontë, Ralph Waldo Emerson o Louisa May Alcott. Per reparar parcialment aquest desconeixement l’editorial Alba publicà el novembre de 2019 la novel·la «Los vecinos» (1837), una de les més cèlebres de l’autora, en traducció de Carmen Montes Cano.


Franziska, una noia de 27 anys, acaba de casar-se amb un metge que ja supera la cinquantena i s’ha traslladat a viure a una regió que li és desconeguda. Mitjançant les cartes que li envia a una amiga de la infantesa, Franziska ens descriu els seus primers mesos de casada i ens presenta les noves coneixences que va fent entre els habitants de la contrada. La protagonista i narradora té com a primera obsessió la satisfacció del seu marit (que, per altra banda, és un tros de pa), per tant analitza obsessivament cada possible motiu de desavinença i mira de fer-li la vida el més fàcil possible. També li cal adaptar-se a la nova família política, de la qual destaca la formidable madrastra del marit, anomenada carregosament «ma chère mère», una dona autoritària i sentenciosa que no ha desvetllat cap afecte en aquest lector.


De totes les maneres les peripècies descrites abunden en banalitat quotidiana i les sis-centes pàgines del llibre li queden un xic balderes. Fins i tot la Franziska, que li confessa a la seva corresponsal les ganes de bastir un relat de ficció a partir de tot el que li està passant, acaba reconeixent la seva frustració pel poc picant que tenen els seus dies. Només a mitja novel·la, amb l’aparició d’un jove misteriós, que no resulta tan desconegut com semblava, les coses s’animen una mica.


El costat més «novel·lesc» del llibre incideix en tots els tòpics propis del segle: el jove d’ànima turmentada, tant grat als romàntics, la dona «perduda» a qui només li resta la salvació de la mort… Alguns detalls ara ens resultaran xocants, com el prejudici sobre la raça jueva o la tebiesa amb la que es contempla la crueltat vers els animals; però m’imagino que amb llibres de temps tan allunyats és inevitable que passi. Més difícil de passar per alt és el problema estructural de la novel·la, que es compon en un 95% de les cartes que escriu Franziska, però que ha de recórrer a altres corresponsals (fins i tot a alguns convenientment anònims) per poder explicar allò que la protagonista no pot saber, perquè no ho ha presenciat. No sé si peco de purista per deixar-me incomodar per aquesta traïció del punt de vista, però trobo que són els petits detalls que impedeixen que una obra sigui rodona.


Malgrat tot «Los vecinos» resulta un llibre curiós, i no només pel desconeixement que tenim de la societat benestant escandinava de fa un parell de segles. Les opinions de Franziska, les seves reflexions sobre l’amor, sobre el matrimoni, sobre la religió, la música o fins i tot el comerç d’esclaus reflecteixen el pensament d’una dona que, potser per innocència i per excés de sinceritat, va més enllà dels convencionalismes de l’època i trepitja sense adonar-se el terreny de la comèdia involuntària.


—Pues ¡yo soy feliz, Oso es feliz, los dos somos felices!

—Sí, ahora, en los primeros meses de matrimonio, durante uno, dos o quizá incluso tres años —dijo el despiadado Stellan—, pero ya verá cuando vengan los años, los hijos, los problemas… Figúrese que tiene diez hijas. ¿Qué hará con todas ellas? Sin dinero, sin posibilidad de casamiento… Una de las hijas es coja, la otra escrofulosa…

—¡Diez hijas! —Me horroricé. Las veía a todas a mi alrededor, exigiéndome que les diera la dicha igual que les había dado la vida. Veía a una tullida, otra escrofulosa… Me hundí ante semejante carga, que me superaba, y, mientras lloraba sin poder pronunciar una palabra, Stella se levantó, arrojó la última de mis rosas orientales y salió, ¡el muy despreciable! Casi deseé no volver a verlo jamás.

dimarts, 1 de setembre del 2020

Nadal a l’agost (i 4)


«Scrooged» (o «Los fantasmas atacan al jefe») de Richard Donner és la inevitable adaptació del «Conte de Nadal» que porta l’acció als nostres dies. Com correspon a l’any de la seva estrena (1988) i a la vituperació dels «yuppies» que llavors estava en voga, Ebenezer Scrooge esdevé un executiu televisiu sense ànima, de nom Frank Cross i amb les faccions de Bill Murray. Abans de presentar els tres fantasmes prescriptius, el film s’entreté força estona mostrant les formes diverses com Frank comet tota mena de barrabassades amb família, amics i subordinats. Aquest desequilibri, poc fidel a l’obra de Dickens, queda compensat pel plaer que proporciona l’espectacle de Bill Murray fent de fill de puta desfermat.


Un cop entren en acció els elements sobrenaturals, la pel·lícula es converteix en un festival d’efectes especials bastant enginyosos, sense que això desmereixi el treball dels fantasmes: David Johansen, el cantant de New York Dolls, que fa de taxista i Esperit dels Nadals Passats, i l’efervescent Carol Kane, que fa de l’Esperit del Nadal Present. Karen Allen, una presència sempre grata i malauradament infreqüent, introdueix un interès amorós que no existia a l’original i que grinyola una mica en la seva resolució. Hi apareixen en papers minúsculs Robert Mitchum, John Houseman i Buddy Hacket, més «cameos» dels músics Miles Davies, David Sanborn i Larry Carlton.


Jutjada en relació a l’obra de Dickens «Scrooged» no és una bona adaptació —la transformació del protagonista resulta poc natural i deriva en una escena final d’un sentimentalisme mancat d’humor—, però com a comèdia fantàstica funciona la mar de bé i té un ritme imparable que li assegura un lloc preferent entre els clàssics nadalencs.



No sorprendrà ningú que «Blackadder’s Christmas Carol» es prengui tota mena de llibertats amb el text de Dickens. De fet, aquest programa especial nadalenc,  escrit per Richard Curtis i Ben Elton, estrenat el 23 de desembre de 1988 entre les temporades tercera i quarta de l’Escurçó Negre, subverteix l’esperit de la faula i la converteix en una apologia de l’egoisme. Ebenezer Blackadder, propietari d’una botiga de mostatxos falsos, és l’home més amable d’Anglaterra. Tal és la seva generositat, que tothom se n’aprofita i l’espolia a través d’enganys i estafes. La vetlla de Nadal el visita un esperit que pretén honorar el seu altruisme. Després de relatar-li les males arts dels seus ancestres, li fa una predicció del futur que l’espera, si continua comportant-se amb tanta abnegació. Ebenezer acaba concloent que fer el mal resulta molt més divertit i canvia el seu capteniment de la nit al dia.


Aquest programa és de visió obligada per a tots els fans de la sèrie. Hi apareixen els sapastres habituals, Tony Robinson, Stephen Fry, Hugh Laurie, Miranda Richardson…, mentre que Miriam Margolyes i Jim Broadbent fan de la reina Victòria i el príncep Albert. No us perdéssiu la visió inenarrable de Blackaddder i Baldrick en eslip de cuir.




diumenge, 30 d’agost del 2020

Nadal a l’agost (3)


El personatge dels tebeos que tota la vida vam conèixer com a «Tío Gilito», en la seva llengua original du el nom de Scrooge McDuck, combinant el cognom d’un avar literari amb la tradicional gasiveria que s’atribueix als escocesos. Per tant, res més lògic que, quan la casa Disney va decidir adaptar el «Conte de Nadal» de Dickens, elegís McDuck com a protagonista. El resultat és el migmetratge «Mickey’s Christmas Carol» de 1983, en el qual un reguitzell de personatges més o menys coneguts de l’escuderia Disney interpreten els papers dels de la novel·la. Així veurem com l’ànec Donald fa de Fred, el nebot de Scrooge, o Jeminy Cricket (Pepito Grillo) fa de Fantasma dels Nadals passats, mentre personatges menors els encarnen figures mig oblidades de «Robin Hood» o «Ichabod and Mr. Toad».


Amb 26 minuts de durada no es pot esperar gran cosa d’una adaptació que, a més, ha estat pensada pel públic infantil, però (sorprenentment) el guió segueix amb força fidelitat els punts principals de l’original. Comprensiblement el to no pot ser gaire seriós; per això sobta una paorosa escena al cementiri, en la qual el taüt de Scrooge s’obre per mostrar les portes de l’infern. També resulta curiós (coses de l’antropomorfisme animal) veure com Donald convida el seu oncle a un banquet on es servirà oca farcida.



«Mickey’s Christmas Carol» marcà dues efemèrides dignes d’esment: va ser el primer film on sortia Mickey Mouse en 30 anys (tot i que el seu paper de Bob Cratchit no és precisament protagonista) i fou la darrera vegada que Clarence Nash va posar veu a l’ànec Donald (ho havia estat fent des del 1934). D’entre les adaptacions de «Conte de Nadal» aquesta no deixa de ser una petita raresa, encara que conté coses tan summament estranyes com l’aparició de Goofy fent de l’espectre de Jacob Marley. Viure per veure!



Encara més fidel a l’original i també molt més divertida és «The Muppet Christmas Carol» de 1992, dirigida per Brian Henson i dedicada al seu pare Jim, que havia mort dos anys abans. Va ser la primera ocasió que la colla dels «muppets» va interpretar personatges diferents a ells mateixos (i ho van fer molt bé). Kermit i Miss Piggy feien del matrimoni Cratchit, mentre que l’os Fozzie feia de Mr. Fozziwig (Mr. Fezziwig a l’original dickensià). A Jacob Marley se li va afegir un germà Robert (pesqueu l’acudit?) perquè els interpretessin els rondinaires Waldorf i Statler. I Robin la granota és sens dubte el Tiny Tim que fa menys ràbia de tot el catàleg.



Ebenezer Scrooge era Michael Caine i, encara que a aquesta pàgina sentim veritable devoció per l’actor, no es pot dir que sigui un Scrooge de referència: el caràcter agre del seu personatge aviat deriva en una irritació superficial just a una passa de la redempció final. Però, si bé aquesta versió és deficitària en els aspectes més foscos de la novel·la, resulta difícil indisposar-s’hi, tal és la bonhomia i la cordialitat que respira el conjunt. Inclou a més intervencions del mateix Charles Dickens al qual interpreta Gonzo el Gran en companyia de Rizzo la rata. Aquest duet fantàstic i els seus comentaris afegeixen un toc metanarratiu i tones de comicitat. Poseu-hi per acabar un grapat de cançons encantadores de Paul Williams i obtindreu un espectacle adequat per a tota la família i que seria aconsellable contemplar cada Nadal enlloc d’aquella llauna ploranera d’en Frank Capra.




dissabte, 29 d’agost del 2020

Nadal a l’agost (2)


Com que «El conte de Nadal» és un text clàssic, la majoria de les seves adaptacions inclouen determinats fragments citats literalment. Un que és pràcticament inevitable és la frase inicial —«Per començar: Marley era mort. Sobre això no hi havia cap dubte»—, que sovint recita una veu en off o es mostra escrit a la pàgina. També és habitual la presència de la rèplica que fa Scrooge, quan l’informen que alguns pobres prefereixen morir abans que acabar a un asil: «Si prefereixen morir, millor que ho facin i disminueixi així l’excés de població». Per altra banda, crec que no existeix cap versió que no acabi amb el petit tolit Tiny Tim proferint la seva benedicció universal: «God bless Us, Every One!»

Crec que no es deixa ni un sol d’aquests punts la molt escrupolosa versió televisiva de Clive Donner l’any 1984, que compta com a virtut principal l’Ebenezer Scrooge de George C. Scott. Scott, que físicament comunica una sensació d’opulència difícil d’associar amb la gasiveria, realitza una interpretació excel·lent, només superada per la d’Alastair Sim. L’acompanyen una colla de bons actors, dels quals els més coneguts són David Warner i Susannah York com a matrimoni Cratchit. El malaguanyat Roger Rees, que ja havia triomfat fent de Nicholas Nickleby amb la Royal Shakespeare Company, interpreta a Fred, el nebot. El Jacob Marley de Frank Finlay, excessivament histriònic, és un dels punts millorables. El personatge de Tiny Tim, el fill coixet de Bob Cratchit, sempre representa una temptació per carregar les tintes sentimentals, i el d’aquesta versió és particularment perniciós, maquillat com un cadàver ambulant.


L’ambientació comptà amb un bon pressupost i els exteriors van ser filmats a l’antiga vila de Shrewsbury, on fins a dia d’avui es conserva la làpida de la tomba d’Ebenezer Scrooge al cementiri parroquial de St. Chad. Al guió potser li manca subtilesa, ja que martelleja les idees més enllà del que és necessari. Tret d’això (i del repel·lent Tiny Tim) aquest «A Christmas Carol» és una versió moderna molt acceptable i amb un George C. Scott decididament notable.



Hi va haver un temps que Robert Zemeckis es dedicava a fer estupend cinema per a tota la família, com ho proven l’existència de la trilogia «Back to the Future», «Who framed Roger Rabbit?» o «Romancing the Stone»; però d’uns anys  ençà ha invertit la major part de les seves energies en filmar adaptació de textos clàssics amb la tècnica del «motion capture», que recobreix la feina dels actors de carn i ossos amb una epidermis digital força repulsiva. El seu «A Christmas Carol» de 2009 utilitza aquesta tècnica al servei de l’actor Jim Carrey, qui no content amb interpretar Scrooge, fa també el paper dels tres fantasmes. L’acompanyen actors de la categoria de Gary Oldman, Colin Firth, Robin Wright o Bob Hoskins, encara que amb una aparença emmascarada gens afavoridora.


Diuen que el film no està malament i que la seva darrera mitja hora és veritablement terrorífica; però jo no ho he pogut verificar, perquè amb els primers cinc minuts en vaig tenir prou. Comença espectacularment amb un viatge aeri sobre el cel de Londres, però així que van aparèixer els primers personatges en pantalla em va entrar una angúnia difícil de superar, com si tot l’elenc estigués format per autèntics morts vivents. I ara!