L’anglesa Barbara Pym (1913 - 1980) va publicar entre 1950 i 1961 sis novel·les que van ser rebudes amb un interès molt moderat. Descoratjada per la indiferència del món editorial, va entrar en una llarga etapa de silenci de la qual la va fer sortir el gran poeta Philip Larkin, quan la va considerar en una enquesta com a autora injustament valorada. Gràcies a aquesta publicitat tardana la seva reputació pujà com l’escuma i li permeté publicar encara tres novel·les més abans de la seva mort. Des de llavors Pym té un lloc assegurat al panteó dels deus menors de les lletres angleses sota l’injust apel·latiu de «Jane Austen del segle XX». Cert que les dues autores s’ocupen d’afers domèstics i eviten els fets gaire dramàtics, però mentre que Jane tracta amb enginy, humor i intel·ligència la vida dels petits propietaris i l’aristocràcia de principis del XIX, Barbara retrata meticulosament anodines existències de classe mitjana d’una grisor que trenca el cor.
Almenys això és el que passa a Quartet de tardor (Editorial Les Hores) de 1977, la novel·la que va inaugurar els seus anys de «renaixement» final. La protagonitzen quatre empleats d’una oficina que mai sabrem a què es dedica, ja que la novel·la ens escatima qualsevol detall laboral, encara que deixa entendre que les seves prestacions són totalment prescindibles. Tots ells superen la seixantena (com se’ns repeteix diverses vegades) i la jubilació de les dues dones (la Letty i la Marcia) és un dels fets més remarcables de tot el llibre i en tot cas el més crucial.
Quatre personatges que comparteixen moltes hores al dia i que tanmateix mantenen una relació mínima. Gent gairebé sense vincles familiars —un vidu i tres solters— ni amicals, que no tenen aficions i que, quan tenen uns dies de vacances els hi representa un problema. Encara que l’acció té lloc als anys 70, es diria que viuen en un temps remot, ja que no disposen ni de televisor ni de telèfon propis. La litúrgia, la parròquia i el seu pastor són les seves distraccions més freqüents i, quan no conreen els seus prejudicis, es lliuren al tafaneig de vides alienes, mentre les organitzen mentalment. Tot plegat unes vides tristes que eviten gairebé qualsevol mena de plaer (només cal veure com mengen!) i que ocupen les hores fent cabòries sobre trivialitats.
La senyora Pope esperava amb expectació que la Letty li expliqués què havien menjat. Un bistec per al pare G. li havia semblat adequat, perquè al cap i a la fi ell s’havia encarregat de la cerimònia, i va comentar que als clergues els agradava la carn i fins i tot la necessitaven. La tria dels ous Florentine per part de la Letty li hauria semblat una mica frívola i insensible, com portar roba de color «blau marí francès» en un enterrament. Què tenien de particular els francesos o la idea dels francesos? ¿Ara que formàvem part de la CEE, les coses serien diferents, canviarien les actituds? O se’ns encomanaria la seva suposada frivolitat? Així, doncs, la Letty només va dir que havien pres «un plat a base d’ou».
—Bé, els ous són tan nutritius com la carn, a la seva manera —va declarar la senyora Pope—, o sigui que segurament ara no li vindrà de gust menjar-ne un altre.
—Em sembla que amb una tassa de te…
No hi havia res com un bon te i una conversa confortable sobre incineracions.
La grisor d’aquest món mesquí pot ser aclaparadora i ni tan sols estic segur que Pym senti pietat pels seus personatges. Afortunadament una lleugeríssima pàtina d’humor fa que la lectura de Quartet de tardor sigui prou suportable i no ens envaeixi una onada de misantropia.
