dilluns, 21 d’agost del 2017

Les set caputxetes i el llop

La sequera de l’oferta cinematogràfica del mes d’agost obliga a decisions una mica desesperades, com és anar a veure una pel·lícula de Sofia Coppola, cineasta que em cau particularment malament (anar a veure «The Emoji Film» ja hauria sigut directament suïcida). Si m’irrita la noia Coppola és perquè la totalitat de la seva obra, tant d’actriu com de directora, s’ha centrat en un únic tema: les dissorts que comporta ser una nena de bona família, un problema que podeu comptar que em queda lluny.

Almenys aquest «The Beguiled» escapa una mica de les seves constants habituals a més de tractar-se d’un «remake» de la pel·lícula del mateix títol que un jove Clint Eastwood va rodar amb Don Siegel al principi de la seva etapa post-Sergio Leone. Com que no conec la primera versió (molt ben considerada per la crítica), només puc conjecturar que la visió de Coppola imposarà una mirada més femenina a la faula del soldat de la Unió malferit que és acollit en un pensionat de senyoretes sudistes.

En tot cas, les possibilitats que ofereix la història per mostrar un llop calculadament depredador i una colla de gates en zel de la forma més tòrrida possible queda malbaratada per un tractament superficial dels personatges que mai investiga a fons les seves motivacions. No gosaria dir que els actors estan malament: Colin Farrell i Nicole Kidman estan a l’altura del que es pot esperar d’ells, mentre que Kirsten Dunst és l’única que s’arrisca una mica. Les quatre actrius infantils —Oona Laurence, Angourie Rice, Addison Riecke i Emma Howard— potser són les que més mereixen una menció especial.

«The Beguiled» és, això sí, una pel·lícula molt bonica de mirar (tot i que un pèl llepada). Philippe Le Sourd retrata un bosc encantat de boires i molses i uns interiors il·luminats exclusivament per espelmes. Les actrius tendeixen a disposar-se en quadres plàstics encisadors (vegeu, si no, el pla final). De vegades el nivell no queda lluny d’un reportatge per a «Vogue».
 

2 comentaris:

  1. Ja m'ho temia, Allau, potser perquè, en el seu moment, vaig veure la primera versió que em va interessar molt i, com que jo era molt jove, em va deixar esfereïda. Ets una mica injust amb Sofia Coppola que amb "Las vírgenes suicidas", Lost in translation i Maria Antonieta va mostrar notables ràfegues de talent. Et pot quedar lluny el tema de les nenes riques amb problemes, també m'hi queda a mi però tantes pel·lícules veiem de temes que ens queden llunyat i, malgrat tot, ens saben interessar.
    Segueix amb salut després d'aquest estiu tan viatjat que has tingut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sense conèixer-la sospito que la de Siegel devia de tenir molta més teca a pair.

      Elimina