Bretolada mestra

Polles al pàrquing

Durant el claustre de professors a un institut d’Oceanside (Califòrnia) vint-i-set cotxes que es trobaven al seu pàrquing han estat «decorats» amb «graffiti» fàl·lics. El principal sospitós de la malifeta és Dylan Maxwell, el brètol oficial de l’escola; fins i tot hi ha un testimoni que afirma haver-lo vist en el lloc dels fets. Dylan és expulsat sense contemplacions i és llavors que Peter Maldonado i el seu col·lega Sam Ecklund («nerds» emèrits i responsables del telenotícies escolar) emprenen la seva particular croada per demostrar la innocència del proscrit.

Benvinguts a «American Vandal» (Netflix), una de les sèries més originals i estimulants que mai he vist i sense cap dubte digna de figurar en el meu Top 5 de 2018. Els seus creadors es diuen Dan Perrault i Tony Yacenda, i la seva idea inicial és fer una paròdia dels documentals sobre casos criminals que han envaït els proveïdors de continguts, amb sèries com «The Keepers» o «Making a Murderer» (totes dues a Netflix). Sèries de factura impecable, tot i que una mica emfàtica i repetitiva, amb material d’arxiu, bustos parlants, escenes de càmera oculta, vistes panoràmiques de «drones», música «atmosfèrica», i una revelació sensacional a l’últim minut que convida a mirar-se el següent capítol.

Primera sorpresa, la paròdia del gènere està molt ben feta («American Vandal» és un veritable festí per a espectadors formalistes, on hi apareix YouTube, Facebook o Instagram en seqüències subsidiàries), tot i que mostra una factura del tot professional que queda lluny del que serien capaços de produir uns nanos d’institut benintencionats. Però ara no ens ficarem en versemblances, si el resultat és tan excitant com passa aquí.

La beneiteria de fer un mural amb llanes, com si volguéssim descriure el món.

Evidentment gran part de la comicitat del programa rau en la distància que s’estableix entre la banal grolleria del delicte («dibuixar polles vermelles en carrosseries de cotxes») i la seriositat analítica amb la que és tractat el cas per l’acomplexat Peter Maldonado. Us faríeu creus del que revelen els pictogrames d’uns testicles pilosos o un gland en forma de xampinyó. I és que, segona sorpresa, la intriga criminal està molt ben travada, toca molts pals, és plena de girs de guió sorprenents, i afecta els personatges en allò que més els dol, de manera que «American Vandal» acaba sent també una sèrie humanista.

Tercera sorpresa (menor), «American Vandal» funciona també com una radiografia tímida de les relacions de poder als instituts americans. I mostra finalment la seva carta definitiva quan denuncia el batxillerat com la font de tots els prejudicis: quatre anys breus que ens condemnaran de per vida amb la imatge que uns altres ens han fabricat. Actors i actrius, tots desconeguts, estan impecables, crec que m’he enamorat.

«American Vandal», ho havia dit?

Un món de metros: Taixkent

Tashkent, capital de l'Uzbekistan, és amb Almaty l'única ciutat de l'Àsia Central que disposa de metro. Fou inaugurat l'any 1977, compta amb tres línies i 29 estacions. El mapa no és cap cosa i l'única gràcia que li trobo és que està escrit en ciríl·lic, alfabet que encara em veig capaç de controlar després de quaranta anys d'abandonament.

Si els deus de l'infortuni i les vagues salvatges no ho impedeixen, aquí serem de vacances en un parell de dies. Per descomptat penso baixar al metro i fer-hi un trajecte o dos. Malauradament llegeixo a les guies de viatge que la fotografia de les instal·lacions està prohibidíssima (és el que tenen les dictadures post-soviètiques). És una pena, perquè el metro de Tashkent ofereix un deliri ceràmic digne de Marina d'Or. Imagino que els autors de les fotos següents foren degudament executats a l'alba.

Misteris inquietants de saldo

De tant en tant els prescriptors de sèries televisives semblen caure de la figuera quan ens asseguren que més enllà de l’oferta americana, britànica i espanyola també hi ha vida racional. És llavors quan et recomanen una sèrie com la flamenca «Tabula Rasa» (visible a Netflix), tot presentant-la com una perla oculta a l’espera de ser descoberta. Bé, reconeguem-ho, de sèries belgues no anem sobrats (siguin flamenques o valones), i aquesta va gaudir de bones crítiques en el seu país d’origen.

La cosa va de que la Mie D’Haeze (Veerle Baetens, co-creadora de «Tabula Rasa» juntament amb Malin-Sarah Gozin) ha estat ingressada en un psiquiàtric i és interrogada per la policia com a principal sospitosa en la desaparició d’un home. D’ençà que va patir un accident de cotxe uns mesos enrere, la Mie pateix d’amnèsia anterògrada i oblida el passat recent posterior al trauma [Tinc entès que d’això anava també «Memento», la presentació en societat del cineasta Christopher Nolan], de manera que la seva vida quotidiana ve a ser una mena de turment continu.

El guió alterna el present de Mie al manicomi amb els esdeveniments posteriors a l’accident automobilístic. Uns meticulosos rètols ens informen del marc temporal de cada escena, com si no fos fàcil deduir que totes les escenes del present són les que s’esdevenen en un entorn d’instal·lacions hospitalàries. Abunden els indicis que suggereixen que ens trobem en ple misteri, tot i que no acaba de quedar clar quin és.

La sorprenent (?) conclusió final serà revelada al darrer dels deu capítols i mentrestant l’espectador de gustos convencionals haurà d’entretenir-se amb una col·lecció completa de dilacions tramposes. Ja no és només un trauma psiquiàtric tan convenient (a nivell de guió) com el de l’amnèsia anterògrada, sinó també les al·lucinacions masoquistes sobre la seva filla que pateix la protagonista.

Però encara hi ha més, perquè per allargar el territori de l’entreteniment tot s’hi val. Hi ha nits de tempesta, talls de llum, visites de vidents, passes al rebedor, nenes posseïdes i pluges de sorra vermella. Si això no és el tren de la bruixa, poc li falta. Recomanaria «Tabula Rasa» per espectadors adeptes al pensament màgic que fossin molt i molt impressionables. Malgrat tot Veerle Baetens és una d'aquelles actrius impressionants, capaces d'aixecar un edifici impossible.

El teu passat ja no és teu

Jennifer Fox, l'adulta i la nena

Benvinguts siguin aquests temps en els quals s’està replantejant a fons l’experiència de ser dona a les nostres societats pressumptament il·lustrades. A partir d’un gavadal de testimonis en primera persona hem anat descobrint fins a quin punt l’experiència femenina està marcada per la violència sexual, per la discriminació, pel menyspreu, per la por i fins i tot pel sentiment de culpa. Mentre les reivindicacions justes i els canvis d’actitud vagin obrint-se pas amb la parsimònia que caldria esperar; mentre els mascles amenaçats lamentin amargament la pèrdua dels seus privilegis, caldrà parar molta atenció a tot allò que les dones poden explicar-nos.

Per això sembla tan pertinent la pel·lícula «The Tale» («El conte»), estrenada enguany a Sundance i distribuïda per la HBO, la qual narra una història molt particular, però que il·lumina amb perspicàcia determinats detalls dels abusos infantils. El film té la virtut d’haver sigut escrit i dirigit per la reputada documentalista Jennifer Fox a partir de les seves pròpies experiències, de manera que el coneixement exposat no podria ser més de primera mà.

Al principi de la pel·lícula Jennifer Fox (Laura Dern) rep una trucada escandalitzada de la seva mare (Ellen Burstyn) que acaba de descobrir una redacció que la filla va fer als tretze anys, en la qual descrivia el seu enamorament per un noi més gran. Jennifer comença a rememorar l’estiu que va passar fent un curs d’equitació a la granja de l’atractiva i misteriosa Mrs. G (Elizabeth Debicki) i de l’encaterinament que va sentir per Bill el seu instructor (Jason Ritter). A mesura que vagi reconstruint el passat anirà descobrint amb horror que les coses no foren ben bé com les recordava, que ella més que una adolescent no era més que una nena ingènua que es volia fer la gran, i que possiblement Mrs. G i el seu amant Bill estaven conxorxats per manipular-la fins a extrems d’una flagrant pederàstia.

L’intel·ligent guió va alternant el present de Jennifer, que investiga el seu passat a través dels testimonis supervivents, amb la reconstrucció d’aquest passat tal com és recordat (i que va modificant-se davant dels nostres ulls a mesura que la memòria es fa més precisa). És un viatge devastador, que comença amb una narradora triomfant en la seva professió i aparentment exempta de trauma, i que acaba allà on no voldries que acabés ningú.

No és un espectacle agradable, però sí que és admirable, perquè posa en dubte la matèria de la que estan fets els nostres records i de com els adaptem perquè no facin nosa al marc general d’allò que considerem la nostra vida. D’això se n’aprofiten els manipuladors professionals, ja siguin líders d’opinió com abusadors descarats. Clarividència apart, «The Tale» gaudeix del protagonisme de Laura Dern, una actriu que ens està regalant una maduresa esplendorosa, plena d’interpretacions de les de treure’s el barret cada dos mesos. Ellen Burstyn, Frances Conroy i sobretot Elizabeth Debicki no estan gens malament tampoc.

«The Tale» és una guitza a l’entrecuix. Sàvia i necessària.

Sense sostre

El segon volum de «Vernon Subutex» apareixia sis mesos després del primer, el juny de 2015 (en castellà a Random House el gener de 2017). El protagonista prossegueix la seva vida de sense sostre al barri parisenc de la Butte Bergeyre en companyia d’altres col·legues en la mateixa condició o d’ànimes afins. Mentrestant els seus vells amics, que passaven gran part del primer volum a la recerca de les cintes perdudes del músic Alex Bleach, aquí les recuperen tot seguit i n’escolten el contingut, de manera que els enregistraments perden la seva recent condició de McGuffin per esdevenir motiu de fricció.

Tot d’una la majoria de personatges del primer llibre comencen a relacionar-se els uns i els altres a través de Facebook i d’un grup de WhatsApp per acabar fent trobades bucòlico-musicals al parc de les Buttes-Chaumont. D’aquesta manera, el que havia sigut una novel·la coral esdevé un continu aplec hedonista una mica difícil d’entomar. No vull imaginar-me que hagués passat si en temps de Dickens ja s’hagués inventat el WhatsApp: «David Copperfield» ens hagués mort d’avorriment després d’una desena de pàgines.

La novel·la manté encara l’estructura de capítols centrats en un personatge, del qual se’n descriu el punt de vista en tercera persona: en Sélim, professor universitari i laic, perplex per la deriva islamista de la seva filla; Antoine, repudiat fill de productor cinematogràfic, amb trastorns d’espectre autista; Loïc, membre violent de l’extrema dreta en ple procés de transformació; o Marie-Ange, que ja no estima el seu home com a marit, però sí com a pare. Curiosament Vernon Subutex, malgrat que ostenta el rol titular, té un paper ínfim a l’acció i cal prendre’l més aviat com un catalitzador o un aglutinador entorn del qual conflueixen tots els personatges.

Despentes continua demostrant coneixements precisos sobre tota mena de qüestions del present: precarització del mercat laboral, fluïdesa de gènere, xenofòbia rampant, destrucció de la distinció entre alta i baixa cultura, «scratchings»…; i ho articula a través de personatges psicològicament versemblants.

Els últims capítols perden la veu singular d’un sol personatge per adaptar-ne una de col·lectiva; mentre sembla que tota la colla emprèn una «tournée» de «raves» pels sis cantons de la França. Em veig incapaç d’endevinar cap a on tirarà el tercer títol de la trilogia; però ara ja no me’l puc perdre.

Mare meva!

«Mamma Mia!», la pel·lícula de 2008 que adaptava el famós musical basat en les cançons d’ABBA constituí un èxit planetari (i un plaer culpable per a alguns), malgrat les poques aptituds melòdiques de la majoria dels seus intèrprets i una direcció molt poc distingida. Però aquestes mancances eren àmpliament suplertes per un entusiasme generalitzat, alguns bells paisatges mediterranis i les irresistibles tonades del grup suec. Deu anys més tard arriba aquesta seqüela tardana de títol «Mamma Mia! Here We Go Again». Si ha trigat tant a arribar la continuació, potser és perquè no feia falta.

En el primer film tota la intriga girava sobre qui era el pare de Sophie Sheridan (Amanda Seyfried), a escollir entre els tres homes que havien estimat la seva mare Donna (Meryl Streep). Un cop resolt (o no) el misteri, aquesta segona pel·lícula desdobla l’acció: en el present, Sophie està a punt d’inaugurar un hotel a l’illa grega de Kalokairi; en el passat, serem testimonis de les relacions d’una jove Donna amb els seus tres amants europeus. La història que succeeix en el passat no té gaire importància, perquè ja en coneixem el resultat; i la del present (serà un èxit la festa d’inauguració?, hi vindrà algú?) conclourà de la forma esperada ja que es tracta d’una comèdia.

Apart dels actors originals, que tots repeteixen, ara comptarem també amb les seves versions juvenils. De totes elles la més remarcable és Lily James (Donna de jove), que canta molt bé i té gràcia i frescor per donar i per vendre. D’entre la resta em quedaré amb Christine Baranski, que diu les frases més divertides i les col·loca amb consumada malícia. Un cas apart és Cher, que figura que és la mare de Meryl Streep, i que cada vegada sembla més la versió americana de Sara Montiel: quan parla no pot ser més inexpressiva i, si camina, ho fa amb cautela, com si temés pel seu fèmur.

Pel que fa als números musicals, n’hi ha de nous, però també de repetits de l’anterior film. El director Ol Parker almenys es molesta a introduir un parell de coreografies complexes (cosa que es trobava a faltar al primer «Mamma Mia!») i en alguns moments es rendeix al «kitsch» descarat sense cap recança.

Abans he parlat de «plaer culpable»; però ara ni això: directament «plaer sense culpa». «Mamma Mia! Here We Go Again» és tan efervescent i refrescant com un ball de festa major. No se li pot demanar més. Al final el públic aplaudeix com no passava des de «La La Land».

Un món de metros: Guadalajara

Guadalajara (Jalisco, no Castilla-La Mancha) és una ciutat de 1,4 milions d'habitants que disposa de tren lleuger (metro) des de l'any 1989. Dues línies, 24 quilòmetres de vies i 29 estacions. Apart del poc contrast del color de les línies, l'única particularitat ressenyable és el traçat d'algunes de les artèries principals de la ciutat.

La seqüència Tesoro - España - Patria Sur - Isla Raza... fa pensar.

Una descreguda professional

Quin personatge la Madalyn Murray O’Hair! Nascuda a Pittsburgh l’any 1919, estudiant fallida de dret, mare soltera per partida doble i activista a horari complet en totes les grans causes progressistes de mitjans del segle XX. El seu èxit més memorable fou el plet que va posar al Baltimore City Public School System al·legant que era inconstitucional la lectura obligatòria de la Bíblia a les escoles públiques de Baltimore.

Va fundar l’organització sense ànim de lucre American Atheists l’any 1963 a Austin (Texas) i en fou la cap visible fins l’any 1995. Com a rostre més actiu i bel·ligerant de l’ateisme a Estats Units, freqüentà les aparicions televisives en programes de debat, el que li proporcionà una munió d’acèrrims detractors (i també alguna amenaça de mort). Però per altra banda aquesta popularitat li valgué un creixent cabdal de generoses donacions, el que a la llarga seria la causa indirecta de la seva truculenta mort en un segrest on també perderen la vida el seu fill petit i la seva neta.

Una biografia com aquesta, barreja de rellevància històrica i drama sensacionalista, mereixia ser explicada amb una bona ficció cinematogràfica. I això és el que es devia proposar «The Most Hated Woman in America» («La dona més odiada d’Amèrica»), telefilm de Netflix que Tommy O’Haver va dirigir l’any 2017. Malauradament la pel·lícula —que alterna els dies del segrest dels Murray O’Hair amb la vida de Madalyn entre 1955 i 1995— és una absoluta mitjania, correcta però nul·lament dramàtica, i sense cap punt de distinció, ni en l’elaboració del guió, ni en la lletja fotografia, ni en les interpretacions. Potser els únics punts controvertits que presenta són els enfrontaments públics de Madalyn amb el predicador cristià Bob Harrington amb intencions lucratives o la suggestió de l’evasió de capitals que practicava la família Murray O’Hair.

Aquí la gran esperança havia de ser Melissa Leo en el paper de la protagonista. Leo és una actriu que m’havia agradat molt, però que darrerament no n’encerta ni una. No crec que cap actor o actriu, per bons que siguin, puguin sortir airosos d’una interpretació que els obliga a envellir quaranta anys davant de la càmera. Leo opta per convertir O’Hair en una gàrgola fanàtica amb molt poc gruix humà, que (la veritat) desvetlla poques simpaties. De la resta d’actors no sabria destacar ningú tot i que hi ha noms coneguts com Josh Lucas, Adam Scott, Juno Temple i un irreconeixible Peter Fonda.

«The Most Hated Woman in America» es guanya l’aprovat per l’interès del que explica, i para de comptar.

Trencadís

Pocs autors més al·lèrgics a repetir-se que Steven Soderbergh, conreador de tota mena de gèneres i formats, amb intencions que abasten des del cinema més comercial fins a un experimentalisme de baixa intensitat. Inquiet per tocar una nova tecla, el novembre de 2017 presentava «Mosaic», un misteri criminal escrit per Ed Solomon en format d’app per a mòbils iOS i Android. D’aquesta aplicació interactiva no us diré res, perquè no la conec. Del que sí puc parlar és de la versió televisiva, estrenada a HBO el gener de 2018 en sis capítols d’uns cinquanta minuts; malauradament poc de bo podré escriure’n.

L’estructura de tota la sèrie és bastant estranya —potser com a herència del seu origen interactiu— i difícil de justificar. S’inicia amb una breu escena en un passadís on un policia sembla que estigui incriminant en un assassinat l’home que té al davant. Retrocedim quatre anys i ens trobem a Summit (Utah), una estació d’esquí freqüentada pels rics i famosos. Allà coneixem Olivia Lake (Sharon Stone), autora de contes infantils i filàntropa, molt ocupada a seduir homes abans de perdre l’últim tren. Al seu voltant s’endevina una conspiració per comprar-li el xalet sense revelar-li els tresors minerals que amaga el terreny. Un capítol i mig més tard, Olivia ha desaparegut, possiblement assassinada. En el tercer capítol refem els quatre anys que havíem retrocedit al principi: descobrim que hi ha un culpable a presó i algú que vol reobrir el cas. D’aquesta investigació s’ocuparà la resta de la sèrie. No sé si s’ha entès, però poc importa perquè sembla que «Mosaic» ha estat escrita perquè no s’entengui gaire.

La intriga, que no sembla gaire original, es desenvolupa de forma obliqua i lenta, amb les dades presentades de forma indirecta, el que obliga a un gran esforç per part de l’espectador, del qual n’obté una minsa satisfacció. Els múltiples punts de vista no ajuden a implicar-se amb la història i tampoc ajuda que la majoria de personatges siguin antipàtics o poc atractius.

A més Soderbergh ho filma tot en estil «passa que t’he vist», tot evitant repetir el rodatge d’escenes per potenciar-ne l’espontaneïtat. La fotografia és lletjota i bruta, no hi ha efectes de post-producció i per no haver no hi ha ni la mínima expressió d’un títol de crèdit inicial.

Se salven alguns actors, començant per Sharon Stone que està excel·lent com a dona sensual, dèspota i capriciosa; però és un paper que li dura tot just un episodi i mig. També molt bé, ple d’humanitat (aquest sí), el policia grassó que crea Devin Ratray, digne de figurar a alguna temporada de «Fargo». Com a curiositat, Beau Bridges fa de xèrif corrupte i Paul Reubens (Pee-wee Herman) de confident d’Olivia.

Aquests sis capítols de «Mosaic» se m’han fet molt durs d’empassar: lents, espessos, avorrits i pretensiosos. En general ha obtingut bones crítiques; jo no la recomanaria a un amic.

Qui pot matar un infant?

El drama criminal «Broadchurch», sortit de la ment de Chris Chibnall, va debutar durant la primavera de 2013 a la cadena ITV i va captivar les audiències d’immediat. Un cop acabat l’any fou considerat per molts com el millor serial televisiu de la temporada i raons no en faltaven, començant per un punt de partida irresistible: la mort violenta d’un infant d’onze anys. Ja el primer capítol ens impactava amb la potent imatge del petit Danny Latimer jacent a la platja al peu d’uns imponents penya-segats blancs.

El primer encert de la sèrie era la seva ambientació en un poble imaginari de Dorsey (el Broadchurch del títol) amb vocació per l’estiueig amable i pintoresc. El petit port, les platges, els penya-segats i les casetes dels vilatans propiciaven la imatge de postal que tan be podia contrastar amb la negror d’una intriga criminal amb possible rerefons pedòfil.

El fet que a les petites comunitats tothom es conegui facilita l’arma de doble fil de la solidaritat entre veïns, però també la de la desconfiança. A «Broadchurch» hi veurem desfilar gran part de les forces vives del poble: els policies (per descomptat), l’editora del diari local i el seu únic repòrter, l’encarregada de l’hotel, el propietari del quiosc i de la botiga de records, el jove reverend, el lampista i el seu ajudant, un instal·lador d’una companyia telefònica i la vella misteriosa que passeja el seu gos.

Els magistrals guions controlaven tant el pausat desenvolupament de la intriga com l’estudi de la psicologia dels personatges. A «Broadchurch» (almenys a la seva primera temporada) res no feia pudor de manipulació i la trama es desplegava natural, gairebé orgànica. Només em grinyolava la introducció d’algun element paranormal que francament no feia cap falta.

Com passa a la majoria de les produccions britàniques, els actors ho són tot, i aquí no fallen. Encapçala el cartell la prodigiosa Olivia Colman com a detectiu Ellie Miller. La que serà la reina Isabel a les temporades 3 i 4 de «The Crown», és una actriu de meravellosa amplitud de registres, com demostrarà tot al llarg de la sèrie, capaç de passar de la comèdia al drama sense perdre ni un àpex de credibilitat. El mitja cerilla del David Tennant fa el paper del policia traumatitzat per un cas que no va saber resoldre. Fa patir molt perquè sembla tísic. En papers destacables Jodie Whittaker, que protagonitzava el tercer episodi de «Black Mirror» i Vicky McClure, aquí una periodista vinguda de Londres, allà la protagonista principal de «In the Line of Duty».

Com un encert no pas menor, l’islandès Olafur Arnalds firmava una banda sonora electrònica i melangiosa, capaç de convèncer a un estol d'ànimes sensibles.

La primera temporada de «Broadchurch» havia finit amb el culpable identificat i un èxit de públic pel qual molts altres assassinarien. La segona temporada, estrenada el gener de 2015, tingué la mala idea de fer que l’assassí confés se’n desdigues i que haguéssim de repassar tot el procés ja conegut de la primera temporada. Com a subtrama complementària es revisava el cas que va deixar traumatitzat el detectiu interpretat per David Tennant (encara necessitat de vitamines).

Aquest «Broadchurch 2.0» comptava amb algunes virgueries de moviment de càmera i amb dos noms de prestigi com són els de Charlotte Rampling i Marianne Jean-Baptiste (revelada al «Secret i mentides» de Mike Leigh). Tot plegat constituïa un cert anticlímax amb sensació de repetició.

La tercera temporada girava entorn la violació d'una dona i d'alguna manera recuperava el muscle de la primera temporada, però ja no la seva màgia. Amb les irregularitats ja indicades, "Broadchurch" continua sent un clàssic de la televisió criminal.

Un món de metros: Grenoble

El tram de Grenoble (156.000 habitants) funciona des de 1987. Consta de 5 línies (A, B, C, D, E), una longitud de vies de 42,7 quilòmetres i 81 estacions. El mapa denota un mínim esforç: el traçat exacte que fan les línies sobre el terreny, dibuixades en una superfície blanca on les referències geogràfiques hi són absents. Podria ser perfectament la disposició aleatòria de cinc espaguetis llençats sobre un foli en blanc. Els colors són bonics, això sí.

El racisme és un gran invent

Mastronardi i Anzari, somriures contra el "straight white guy"

Una de les sèries que m’ha impressionat més favorablement en els darrers mesos és «Master of None», una «sitcom» tragicòmica de Netflix protagonitzada per Aziz Anzari, un aspirant a actor d’origen indi que viu i treballa en un dels famosos «Five Boroughs» de la Gran Encisera. De «sitcoms» protagonitzades per aspirants a actors que viuen a Nova York n’hem conegut un munt, haurem de buscar doncs què diferencia «Master of None» de la resta del ramat.

El títol prové per cert del refrany anglès «Jack of all trades, master of none» («home de molt oficis, mestre de cap»), que en català equival a «qui molt abraça poc estreny». Francament no sé perquè li han posat aquest títol, però no ens barallarem per això.

El primer detall significatiu és que els guions els firmen el propi Anzari i Alan Yang, és a dir un fill de musulmans indis i un fill de pares taiwanesos. Per tant és una sèrie totalment multiètnica on la presència dels blancs anglosaxons és minoritària. Així tenim el protagonista indi Dev Shah (Aziz Anzari), l’amic taiwanès (Kevin Yu), l’amiga lesbiana negra (Lena Waithe) i la xicota italiana (Alessandra Mastronardi), als que cal afegir les seves respectives famílies. Hi ha també un col·lega blanc (el gegantí Eric Warenheim), al qual s’al·ludeix irònicament com a «la inevitable quota blanca». Els pares d’Anzari a la vida real fan també dels seus pares a la ficció i, encara que és obvi que no són actors professionals, hi aporten el toc de «cinéma-vérité» que també hi afegia la mare de Pedro Almodóvar als films del seu fill.

«Master of None» no és una comèdia de rialles, sinó de somriures i també de sentiments. En alguns moments, i només com a punt de partida, Woody Allen no queda lluny. Les peripècies professionals de Dev són més aviat humiliants (publicitat barata, cinema de sèrie Z, tele-brossa), mentre que les seves relacions sentimentals són entre tendres i frustrants.

Encara així la sèrie és també molt agosarada i experimenta amb el cenyit format de la «sitcom» a mesura que avancen les dues temporades. A la primera ja s’aborden qüestions prou interessants com són la de la paternitat com a opció, l’experiència migratòria, els prejudicis que pateixen els actors racialitzats, les ridícules dificultats d’iniciar una vida en comú o l’assetjament permanent que pateixen les dones i del qual els seus col·legues masculins no en són conscients.

Però la segona temporada és encara millor, gràcies a la seva estupenda excentricitat. Els dos primers capítols passen a Mòdena i estan parlats majoritàriament en italià (el primer homenatja, en blanc i negre, «El lladre de bicicletes» de De Sicca). El tercer, titulat «Religion», va sobre el fet de ser musulmà i el plaer de menjar porc. En el quart veurem en muntatge paral·lel com Dev lliga, a través d’una app de smartphone, amb un reguitzell de dones diverses, i els resultats que se’n deriven.

El sisè episodi, «New York, I Love You» (escrit per Alan Yang), és una obra mestra. Es compon d’una seqüència d’accions urbanes encadenades, on els personatges de la sèrie només apareixen al principi i al final. Quasi justifica el visionat de tot «Master of None». Però encara queden «Thanksgiving» —la crònica successiva de diversos Dies d’Acció de Gràcies que Dev ha passat amb la família de la seva amiga Denise (incloent-hi la seva sortida de l’armari)—; o «Amarsi Un Po», una superproducció de 57 minuts en cinemascope, que funciona tant com una paròdia de comèdia romàntica, com una comèdia romàntica sense paròdia.

Després de vint capítols acceleradament excel·lents, «Master of None» acabava en punta. Anzari diu que ara vol passar pàgina i encarar nous projectes. És una pena que tot s’acabi aquí i només envejo els que encara heu de descobrir aquest bagul de meravelles, per altra banda tan ben sintonitzat amb el moviment #metoo.

Com a bonus: hi surten Claire Danes, Noah Emmerich, John Legend, Angela Bassett, Bobby Cannavale, Riccardo Scamarcio i Busta Rhymes. També es fa menció de la crema catalana. Volíeu més incentius?

Sororitat de reggaeton

Com que de tot hi ha d’haver a la Vinya del Senyor, si buscàveu una sèrie que fos un encreuament entre «Sex & the City» i «Breaking Bad», el trobareu a «Claws» (Urpes), un show del 2017 a TNT traslladat després a HBO, del qual ja està funcionant una segona temporada.

L’escenari principal és un saló de manicura, depilació i quelcom que només sóc capaç de definir com «decoració fallera sobre ungla», a Palmetto, Florida, un lloc tan xaró com us pugueu imaginar. El saló s’utilitza per blanquejar els guanys d’una propera clínica dispensadora d’analgèsics controlada per la poderosa família Husser. Els conflictes subseqüents sorgiran tant dels problemes personals del grup d’«esteticiens» com de les exigències cada cop més asfixiants de la màfia per a la qual treballen. Per complicar les coses la policia voldrà ficar-hi el nas i la màfia russa (qui si no?) intentarà participar en el pastís.

Res de gaire original, si no és pel protagonisme femení i multiracial. Niecy Nash, que és negra i molt mamelluda, fa de Desna Simms la propietària de l’establiment, una dona forta, resolutiva i extremadament lleial amb les seves amigues. La nostra adorada Carrie Preston, blanca i pèl-roig, fa de Polly Marks, ex-timadora i mentidera compulsiva. Judy Reyes aporta l’element llatí: s’encarrega de la seguretat del saló, és silenciosa, lesbiana, i més culta del que podria semblar. Karrueche Tran és una ex-prostituta vietnamita que és recicla en manicura. I finalment Jenn Lyon, blanca i rossa, és la millor amiga de Desna i està casada amb un dels nebots del «cappo» Husser (interpretat amb un cert histrionisme pel Dean Norris de «Breaking Bad»).

El to oscil·la entre entre el drama criminal, la comèdia excèntrica i el serial de sobretaula. Encara que hi hagi violència i alguns morts, tot plegat s’ha de prendre amb una certa sorna, com si en el fons «Claws» no fos gaire seriosa. Pretén ser, això sí, una celebració de la solidaritat i el recolzament mutu entre dones, això tan repetit ara de la sororitat. Com ho demostren algunes coreografies conjuntes, a la manera de videoclip improvisat.

Segurament no miraré la segona temporada. Però s’ha de reconèixer que una sèrie on hi apareixen una artista plàstica que fa escultures amb el seu pèl púbic, un cafè on els jueus hassídics ballen country and western, o una banda de sicàries letals i pensionistes, demostra tenir uns ovaris com una catedral.

Especialment recomanada als aventurers adeptes al «kitsch».

La comèdia dels horrors

Hader & Winkler

La recerca de l’originalitat a ultrança en el món ja super-explotat de les sèries televisives pot conduir a còctels una mica difícils d’empassar, almenys sobre el paper. Aquest seria el cas de «Barry», un projecte personal de l’actor Bill Hader que s’ha emès per HBO aquesta primavera.

Barry Berkman (Bill Hader) és un ex-marine amb estrès post-traumàtic que treballa com a sicari de baix pressupost. Un encàrrec el fa viatjar a Los Angeles, on establirà contacte amb un grup d’aspirants a actor que li descobriran el verí del teatre. A partir d’aquí Barry haurà de compaginar la seva feina criminal amb els seus progressos dramàtics; en això rau la gràcia de la sèrie.

He de reconèixer que els vuit capítols de mitja hora han agradat força (98% d’aprovació a Rotten Tomatoes) i ja està assegurada una segona temporada; però a mi «Barry» no m’ha convençut. En general els intèrprets estan entre bé i molt bé, especialment Anthony Carrigan, fent de mafiós txetxè i alopècic, i el veterà Henry Winkler com a manipulador professor d’art dramàtic. En canvi Hader, provinent del planter de «Saturday Night Live», no m’agrada gens. En les seves faccions només hi sé llegir el seu caràcter sociòpata cada minut que passa en pantalla.

Potser és que sóc un espectador una mica purità en qüestions d’ètica —ja em va suposar un problema la sèrie «Dexter» amb la seva justificació de l’homicidi—, però em costa sentir cap simpatia per un protagonista de sentiments frígids i gallet fàcil, capaç de suprimir un col·lega per protegir la pròpia immunitat. Se suposa que hi ha d’haver una frisança tragicòmica, quan l’entusiasme amorós de la vocació frega la violència; però no és el meu cas. «Barry» m’ha deixat totalment descol·locat i no penso repetir.

Desnonat

Virginie Despentes publicava el gener de 2015 el primer capítol de la trilogia «Vernon Subutex» (traduït per Noemí Sobregués a Random House, maig de 2016), una obra que té poc a veure amb els llunyans escàndols de «Baise-moi» (novel·la i film), però sí una mica més amb les experiències de primera mà que demostrava a «Teoria King-Kong». Aquest Vernon Subutex protagonista [el nom s’origina en el pseudònim «Vernon Sullivan» que utilitzava l’escriptor Boris Vian i en el nom comercial d’una substància emprada per tractar la dependència als opiacis] és un home proper a la cinquantena, antic músic, propietari d’una de les botigues de discos més populars de París als anys 80 i 90. Ran de la crisi de la indústria musical a principis de segle es veurà obligat a tancar el negoci i, després de fondre’s els estocs i les peces de col·leccionista, serà desnonat del seu apartament en veure’s incapaç de pagar el lloguer.

A partir d’aquí Subutex anirà passant pels habitatges de diverses velles coneixences que l’allotjaran durant estances breus. Ran d’aquest pelegrinatge —articulat en capítols, cadascun narrat en tercera persona des del punt de vista d’un dels amfitrions— anirem coneixent una col·lecció humana molt heterogènia, però molt representativa dels temps presents. Una burgesa disposada a mantenir Vernon a canvi d’amor, un catòlic racista, una manipuladora de xarxes socials, un transsexual brasiler, una integrista musulmana, un maltractador irredempt, una actriu pornogràfica, un xenòfob violent i més, aniran desfilant l’un darrere l’altre a mesura que el protagonista passi per les seves vides.

En puritat no es pot dir que (de moment) això sigui una novel·la, sinó més aviat un catàleg de retrats. Cert que sobre tot el volum hi plana el McGuffin una mica feble d’unes cintes confessionals que va enregistrar l’artista de culte Alex Bleach poc abans de suïcidar-se, cintes que estan en possessió de Vernon, i que han esdevingut mercaderia cobejada per tothom. Però només a les darreres pàgines del llibre la possessió d’aquestes cintes cobra una mica de rellevància, com si l’autora hagués recordat a l’últim moment que havia de posar l’esquer perquè saltéssim al capítol segon.

Tant se val si la trama tira a inexistent, perquè aquesta galeria d’homes i dones contemporanis està escrita amb molta gràcia literària i molt coneixement del pa que s’hi dona. Despentes —amb equanimitat capaç de descriure les raons íntimes dels personatges més execrables— es mostra molt informada, fins i tot en el terreny musical més «destroyer», àmbit tradicionalment masculí. També en el terreny dels sense sostre, en el qual Subutex s’hi veurà abocat definitivament.

Vernon se instala en un trozo de acera. Laurent le aconsejó las panaderías, porque la gente paga en efectivo y sale con monedas. Pero los sitios buenos ya están cogidos. Vernon se instala en una plaza, contra una pared, hasta que una señora de la limpieza le pide amablemente que se desplace unos metros, «es un colegio, ya sabe, están a punto de salir, aquí molestará… si fuera tan amable de moverse hacia allá». Se aparta un poco y se sienta entre una librería y una floristería, a unos metros de una tienda de comida ecológica. Extiende la mano apoyando el brazo en la rodilla, con la espalda apoyada en la pared. Sus pensamientos se disparan. Le pican las mejillas, no está acostumbrado a llevar barba. Le invade su propio olor. No es desagradable.

No sé vosaltres, però jo ja m’he demanat el segon capítol. No tinc ni idea quin serà el resultat qualitatiu final de la trilogia; però la primera baula ja la justifica. [Els acèrrims fixeu-vos en l'etiqueta de l'apunt.]

Anant a costura a aprendre de lletra

He refusat seguir la segona temporada d’«El conte de la criada», la que ja no es veia obligada a basar-se en la novel·la original de Margaret Atwood i per tant improvisava sobre els seus temes amb completa llibertat. Segons totes les fons consultades (incloent-hi el meu home, que sí que se l’està mirant), ha consistit en un persistent exercici de sadisme adreçat contra el gènere femení en general, més preocupat per produir un efecte escandalós de violència gratuïta que per suscitar la reflexió (qualsevulla que sigui).

Afortunadament, Atwood no es limita a una sola sèrie en rotació permanent i, si saltem de HBO a Netflix, toparem amb «Alias Grace» que parteix d’un recent èxit del club de lectura Lletracremat. La novel·la original s’inspira en un doble crim històric que es va produir a la província d’Ontario l’any 1843. Un assumpte d’opressió de classe i gènere, amb una mica d’il·lustració científica aplicada al tractament de les malalties mentals. La novel·la és molt complexa, origina gran quantitat de reflexions sobre tota mena de coses, i disposa d’una narradora poc fiable que li afegeix el toc que l’allunya de la literatura clàssica.

En format llibre «Alias Grace» funcionava molt bé; però en basar-se sobre tot en les llargues converses entre el doctor Jordan i Grace Marks la seva translació televisiva havia de ser delicada. És evident que s’ha procurat posar-hi ingredients canadencs de primera qualitat: escriu l’adaptació l’actriu i directora Sarah Polley, dirigeix la reputada Mary Harron («American Psycho»), la música la componen Mychael Danna i el seu fill Jeff, la pròpia Atwood exerceix de supervisora de producció i David Cronenberg fa un petit paper (el que es podria considerar la garantia de qualitat definitiva).

Visualment la sèrie té molt bona pinta, tot i que un xic artificiosa: amb colors de realitat augmentada, contrallums a dojo i arquitectures de casa de nines daneses. El guió és extremadament astut i s’apanya perfectament per visualitzar diverses «realitats» contradictòries, sense potenciar-ne cap. Tot i això el relat resulta feixugament verbal, i com que el desenllaç no conté cap revelació sorprenent, els sis capítols de prop d’una hora esdevenen aviat un sacrifici per la causa (de la literatura). Segurament, amb la meitat del minutatge tot hagués lliscat a la perfecció.

Per fortuna, el mascaró de proa d’»Alias Grace» és l’actriu Sarah Gadon, bella inescrutable que ens fascina des del primer minut. Demostra a bastament que domina les virtuts del subtext i tan sols amb això salva la sèrie. Pels amants de les celebritats recurrents, indicaré que hi surt l’Anna Paquin (molt desmillorada) i el bell inexpressiu Edward Holcroft (vist a l’intrigant «London Spy»).

Avorridota, però defensable des del costat «prestigi», el dels que encara ens agrada pensar.

Delinqüència tens nom de dona

Hi ha pocs gèneres tan fiables com el de les pel·lícules d’atracaments perfectes. Evidentment n’hi ha de millors i pitjors, però rarament són dolentes, i solen ser molt entretingudes. Steven Soderbergh és el responsable d’alguns dels exemples més reeixits del que parlo, tant a la trilogia sobre Danny Ocean («Ocean’s Eleven», «Ocean’s Twelve» i «Ocean’s Thirteen») com a la molt recent «Logan Lucky»). Ara retorna, en qualitat de productor, amb «Ocean’s 8», el que seria la resposta femenina a la seva trilogia anterior (fixeu-vos que li queden lliures el 9 i el 10 per completar una nova trilogia).

Debbie Ocean (Sandra Bullock), la germana petita de Danny, surt de la presó en llibertat provisional i el primer que fa és anar a buscar la seva col·lega Lou (Cate Blanchett) per proposar-li el robatori d’una valuosa joia durant la gala anual del Metropolitan Museum. Per posar fil a l’agulla (i mai millor dit) reuneixen un equip amb altres cinc especialistes (tot dones). I per completar la vuitena peça de l’equip hi ha Daphne Kluger (Anne Hathaway) una vanitosa celebritat d’ofici desconegut, la qual serà còmplice involuntària en lluir la reputada joia al seu escot.

Dirigeix i firma el guió (amb Olivia Milch) l’impersonal Gary Ross, que almenys es pren la molèstia d’imitar algun dels tics de Soderbergh (pantalles dividides, infografies i rètols que no venen a tomb). L’argument no és per tirar coets, la mecànica del robatori mostra un enginy molt justet, però l’embolcall no pot ser ni més superficial ni més luxós: vestits de nit, «cameos» de famosos, les sales del Met plenes de Modiglianis i temples egipcis per servir el sopar…

Teòricament el repartiment estel·lar hauria de ser el que salva els mobles; però els resultats són contradictòriament irregulars. Bullock (mai un plat del meu gust) és la virtual protagonista i concediré que es defensa amb professionalitat; però Blanchett (deixada de la mà tant pels guionistes com pel seu cirurgià plàstic) és un veritable zero a l’esquerra. L’autèntica triomfadora per punts és Hathaway, sovint impecable quan es tracta de comèdies, i aquí repetint les fragilitats de la diva amb peus de fang de forma hilarant.

Rihanna és una actriu inepta, però una presència magnetitzant, que és el que importa avui dia. Seria injust no mencionar els excel·lents treballs de Sarah Paulson (la dona que veritablement controla els moviments del seu cos i de les seves targetes de crèdit) i Helena Bonham Carter (l’enderroc de Vivienne Westwood esdevingut broma britànica). Mindy Kaling i Awkwafina aporten gràcia i sentit a les seves limitades escenes i fins i tot James Corden, que és un home, té oportunitat per lluir-se.

El saldo final és difícil de defensar; però també impossible de bloquejar. «Ocean’s 8» és una altra manipulació maquiavèl·lica del feminisme de baixa intensitat que corre per les xarxes. Només prego  ser viu per fer d’espectador de les edicions 9 i 10.

Un món de metros: Göteborg

Göteborg, segona ciutat de Suècia (973.000 habitants), disposa de línies de tram des de 1879. El sistema actual compta amb 131 estacions i 159 quilòmetres de vies. El mapa (que també inclou les línies de ferry) no mereix gran entusiasme, amb un traçat de línies més aviat flàccid i unes antiestètiques estacions de transbordament que semblen gomets grocs.

Almenys la versió que inclou les línies d'autobús presenta una visió de conjunt més harmoniosa, amb una majoria de línies en vertical o en diagonal de 45º. El que demostra que l'augment d'informació no va sempre en detriment de l'elegància.

Barcelona en sèrie: l’elegia d’un home camaleònic

Parella sexy, principis dels setanta.

La ciutat de Barcelona torna a protagonitzar una sèrie de Movistar+ a «El día de mañana», estrenada tot d’una el passat 22 de juny. Basada en la novel·la d’Ignacio Martínez de Pisón, dirigeix Mariano Barroso els sis capítols de prop d’una hora centrats en la figura polièdrica de Justo Gil (Oriol Pla).

Justo arriba a Barcelona procedent d’un petit poble d’Aragó a mitjans dels anys 60. Home sense cap preparació, però amb una ambició enorme, aviat s’obrirà pas en tota mena d’ambients fins arribar a freqüentar l’alta burgesia catalana. Coneixerà també els moviments clandestins antifranquistes i esdevindrà confident de la policia. A través de diverses entrevistes de cara a la càmera, tots aquells que el conegueren ens donen testimonis contradictoris sobre el seu caràcter. I així, d’una forma obliqua i enginyosa, la sèrie traça tant el retrat del personatge com una bona crònica possible sobre els anys del tardofranquisme i la primera democràcia.

Pel camí apareix la Carme Román (Aura Garrido), aficionada al teatre més contestatari, que esdevindrà l’objecte amorós mitificat que s’anirà entrecreuant amb la irregular trajectòria de Justo. Amb aquest pinyol romàntic, un repàs històric del nostre passat recent, un personatge central amb moltes capes, i un disseny de producció molt versemblant, «El día de mañana» assoleix un nivell molt per damunt dels estàndards locals.

Potser no és gaire creïble que un senzill noi de poble, versió rural del Pijoaparte, demostri tanta elegància i «savoir faire» tot just arribat a la gran ciutat. Però Oriol Pla, tot pitjant el pedal de la seducció al grau màxim, està tan irresistible que em reca fer-li ni una sola crítica. I és que s’ha de dir que tots els actors i actrius estan estupends i que la majoria són productes de quilòmetre zero. Així estan de lluïment extrem Pep Cruz, David Selvas o Pep Munné; però no desmereixen els també catalans Nora Navas, Pere Ponce, Pol López, Dafnis Balduz i Bruna Cusí. L’atractiva Aura Garrido també enamora i queda totalment convincent; jo la feia catalana, però és madrilenya del 1989.

Els únics elements clarament forasters són els dels dos policies torturadors instal·lats als budells fastigosos de la comissaria de Via Laietana. Jesús Carroza fa de l’agent andalús d’ulls brillants de cadell i ideologia volàtil, mentre que Karra Elejalde exhibeix orígens incerts i una perversió menyspreable adornada amb molta música de Mozart. Dos actorassos més que cal incorporar a «El día de mañana».

En aquest cas la llengua catalana no té un ús tan adequat com el que trobàvem a «Matar al padre»; però almenys s’hi senten frases senceres en l’idioma quan obren la boca els cadells de la plutocràcia adscrits a la «gauche divine». En canvi a casa d’Isabel Rocatti i Pep Cruz, menestrals arquetípics i nostrats, el català es limita a un «tiet» vocatiu i un «collons!» expletiu.

Amb tot és una sèrie digna i molt recomanable, amb més replecs dels que podria augurar una crònica novel·lada de la nostra història recent. A casa (som dos) ha convençut.

Barcelona en sèrie: tragicomèdia d’un home ridícul

Recentment a can Movistar+ s’ha incrementat la presència de la ciutat de Barcelona a les sèries que patrocinen. La primera cronològicament va ser «Matar al padre», estrenada el passat 24 de maig i de repercussió bastant incerta. Que s’ambienti a Barcelona es deu exclusivament a que el guió és obra de Mar Coll (que també dirigeix) juntament amb Valentina Viso i Diego Vega; perquè la seva història es podria esdevenir a qualsevol altra ciutat de l’àrea mediterrània.

«Matar al padre» articula en quatre capítols d’uns cinquanta minuts la vida d’una família entre 1996 i 2012 (concretament 1996, 2004, 2008 i 2012), encara que sense gaire voluntat de crònica dels temps i els costums a la manera de «Cuéntame». De fet, si no m’erro, l’únic detall històric que intervé a la trama és la crisi econòmica del 2008 i els productes bancaris fraudulents que enfonsaren en la misèria tants inversors.

La sèrie tria més aviat l’opció «estudi de caràcter a fons», en aquest cas Jacobo Vidal (Gonzalo de Castro), pare de família obsessiu-compulsiu, controlador fins el moll dels ossos, suposat possessor de la veritat absoluta que amarga directament la vida de la dona i dels fills. En Jacobo anirà involucionant cap a un final ruïnós i patètic, tanmateix irredempt.

De Castro està formidable en la seva histèrica voluntat de perfecció, com ho està Marcel Borràs, el fill amb problemes mentals, l’únic capaç de plantar-li cara. És una llàstima que Paulina García, divina actriu, hagi de defensar un paper tan tímid; o que el personatge de la filla (Greta Fernández) sigui tan minúscul. Hi surten l’emergent Pol López i la sempre fiable Núria González.

Nota lingüística al marge: a diferència del «Félix» de Cesc Gay, que eliminava totalment el català d’una ficció que passava principalment a Andorra; «Matar al padre» introdueix la llengua catalana amb acurada versemblança. Tot i que la sèrie és parlada majoritàriament en castellà, llengua materna dels protagonistes, els fills s’expressen amb naturalitat en català depenent dels seus interlocutors. Com a la vida mateixa i sense cap impostura. Bravo per la Mar Coll en aquest aspecte potser lateral i en un de més general que demostra que el seu enorme talent encara no és a la venda.

«Matar al padre» potser se centra massa en el seu protagonista, del que en resulta una certa uniformitat en les situacions. És en tot cas una sèrie que no s’assembla a cap altra, amb situacions tragicòmiques sempre originals i unes excel·lents interpretacions. Els espectadors inquiets no se l’haurien de perdre.

Una dona fantàstica

Escena de l'episodi 4: "El último torrezno de Tarazona".

Cap sèrie televisiva del país ha seduït tant la generació dita «millennial» com «Paquita Salas». Nascuda com a webseries artesanal a Flooxer (Atresmedia) el juliol de 2016, esdevingué un èxit instantani gràcies a l’entranyable interpretació de Brays Efe com a Paquita (representant d’artistes en caiguda lliure i potser llunyanament inspirada en el «Broadway Danny Rose» de Woody Allen) i a la maliciosa escriptura i direcció de Javier Calvo i Javier Ambrossi, popularment coneguts com «los Javis».

Arribem ara a la segona temporada, emparada per la poderosa Netflix: cinc capítols més que no depassen mai la mitja hora. Potser es percep un millor nivell de producció i un excés d’artistes convidats, que francament no calien. Perquè el que funcionava i funciona millor de la sèrie és la tendra humanitat de la seva protagonista i l’eficàcia dels secundaris fixos. Belén Cuesta, com a mà dreta de Paquita, demostra el seu domini de l’art de la comèdia en un paper que l’obliga a estar sempre en segon pla, però que broda igualment. Yolanda Ramos, una altra presència fixa, també està hilarant. I encara mencionaré Anna Castillo i Secun de la Rosa pels seus bons oficis. Dels artistes convidats no diré res, perquè gran part de la gràcia és trobar-se’ls per sorpresa.

Els guionistes confien massa que els espectadors siguem fans de la televisió espanyola dels darrers vint o trenta anys, suposició que ens obliga a entendre bromes privades sobre actrius que sortien a «A las once en casa» o «Al salir de clase». O sigui que alguna cosa m’hauré perdut. També sospito que s’han inspirat en la modèlica «¿Qué fue de Jorge Sanz?» per fer aparèixer estrelles d’antany, ara en hores baixes, i sotmetre-les a una humiliació consentida.

Tant se val, la qüestió és que els guions són imaginatius, hi ha humor, però també sentiment. El darrer capítol és gairebé perfecte i seria un digne colofó a la sèrie. Llàstima d’una última escena horrorosa que hi figura només com a servitud per anunciar una tercera temporada el 2020.

Una jornada particular

Un nou cas d’unanimitat positiva al club de lectura dels Lletracremats amb la novel·la curta «La uruguaya» de l’argentí Pedro Mairal (Libros del  Asteroide, 2017), que ens ha enamorat als sis assistents presents a la darrera sessió de la temporada. No som els primers, ja que a través del democràtic fenomen del boca-orella, el breu llibre ja va per la desena edició (en aquest cas crec que de forma molt justificada).

En 140 concises pàgines el narrador, l’escriptor Lucas Pereyra, li explica en primera persona a la seva esposa els esdeveniments d’un dia crucial de les seves vides en el qual va viatjar de Buenos Aires a Montevideo per cobrar uns drets d’autor originats a l’estranger, sense haver de sotmetre’s a les estrictes lleis canvistes argentines. Com a propòsit no confessat, Lucas ha planejat també una cita amb una jove que va conèixer a un congrés de literatura un any enrere i sobre la qual ha estat fantasiejant des de llavors.

Lucas acaba de fer els quaranta i té la inspiració estroncada. És ell qui s’ocupa d’atendre el fill petit, mentre que la dona és la que s’ha de guanyar les garrofes. Lucas és tant un cas de laboratori de crisi de la quarantena, com un exemple de masculinitat ferida i menystinguda (versió argentina). Res de nou al front literari pel que fa a la qüestió sobre la qual s’escriu. Però ja se sap que el que s’ha de premiar no és l’originalitat (de la qual «La uruguaya» assoleix un nivell mitjà alt), sinó l’encert de l’expressió.

I en això Mairal demostra ser un rei. Des de la primera frase atrapa l’interès del lector i ja no el deixa anar fins a la frase final, que és gairebé tan preciosa com la de l’«Ulisses» de Joyce. Per cert, la primera frase és «Me dijiste que hablé dormido» i la darrera frase «Soy yo». L’entrepà d’entremig conté un tresor d’argentinismes, que ens fan enyorar els anys que érem joves i llegíem el «boom». També conté reflexions més o menys pertinents sobre paternitat, adulteri, futbol, infàmies de la professió literària, l’Uruguai com a versió «cool» de l’Argentina i misèries diverses de l’andropausa. 

En una juguetería vi un dinosaurio de la altura de una persona, pensé que Maiko sabría si era un velocirraptor o qué. Mi hijo. Ese enano borracho. Porque era sí a veces, como cuidar un enano borracho que se pone emocional, llora, no le entendés lo que te dice, lo tenés que estar atajando, lo tenés que levantar porque no quiere caminar, hace un desastre en el restorán, tira cosas, grita, se duerme en cualquier lado, lo llevas a la casa, tratas de bañarlo, se cae, se hace un chichón, empuja muebles, se duerme, vomita a las cuatro de la mañana.

Vos sabés que lo adoro a mi hijo. Lo quiero más que a nadie en el mundo. Pero a veces me agota, no tanto él sino mi constante preocupación por él. A veces pienso que no tendría que haber tenido un hijo a esta edad. Es horrendo pensarlo, pero se me llenó la vida con un miedo que antes no tenía, miedo de que me pase algo y se quede huérfano, que le pase algo a él, que te pase algo a vos. Es una nueva fragilidad, un lado vulnerable que no conocía. Quizá a los padres más jóvenes no les pasa. A mí me da terror a veces. Cuando corre hasta la esquina y no lo alcanzo y le pego el grito sin saber si va a frenar. Tendría que haber un curso para criar hijos. Tanto curso de preparto y después nace y cuando llegas a tu casa por primera vez no sabés ni dónde ponerlo. ¿Dónde lo apoyás, en qué parte de la casa va ese viejito mínimo, ese haiku de persona? Nadie te enseña. Nadie te advierte lo duro que es no dormir, renunciar a vos mismo a cada rato, postergarte. Porque no volvés a dormir ocho horas seguidas nunca más, tu banda sonora permanente pasa a ser «La Reina Batata», para coger tenés que programar con un mes de anticipación un fin de semana sin niños, vas al cine solo a ver películas donde unos peluches hablan en mexicano, y tenés que leer catorce veces por día el librito del rinoceronte. No se perdió el librito del rinoceronte, lo escondí yo en un lugar imposible de encontrar, entre los cuadros sin colgar del placard del pasillo, porque me tenía repodrido. Debe haber quedado ahí hasta la mudanza.

Ben estructurada, amb un maneig perfecte i simultani de tres temps narratius, amb un llenguatge col·loquial ple de frescor i de gràcia, sempre entretinguda i interessant, «La uruguaya» és una lectura estupenda per acompanyar les vacances.