divendres, 13 de juliol de 2018

El racisme és un gran invent

Mastronardi i Anzari, somriures contra el "straight white guy"
Una de les sèries que m’ha impressionat més favorablement en els darrers mesos és «Master of None», una «sitcom» tragicòmica de Netflix protagonitzada per Aziz Anzari, un aspirant a actor d’origen indi que viu i treballa en un dels famosos «Five Boroughs» de la Gran Encisera. De «sitcoms» protagonitzades per aspirants a actors que viuen a Nova York n’hem conegut un munt, haurem de buscar doncs què diferencia «Master of None» de la resta del ramat.

El títol prové per cert del refrany anglès «Jack of all trades, master of none» («home de molt oficis, mestre de cap»), que en català equival a «qui molt abraça poc estreny». Francament no sé perquè li han posat aquest títol, però no ens barallarem per això.

El primer detall significatiu és que els guions els firmen el propi Anzari i Alan Yang, és a dir un fill de musulmans indis i un fill de pares taiwanesos. Per tant és una sèrie totalment multiètnica on la presència dels blancs anglosaxons és minoritària. Així tenim el protagonista indi Dev Shah (Aziz Anzari), l’amic taiwanès (Kevin Yu), l’amiga lesbiana negra (Lena Waithe) i la xicota italiana (Alessandra Mastronardi), als que cal afegir les seves respectives famílies. Hi ha també un col·lega blanc (el gegantí Eric Warenheim), al qual s’al·ludeix irònicament com a «la inevitable quota blanca». Els pares d’Anzari a la vida real fan també dels seus pares a la ficció i, encara que és obvi que no són actors professionals, hi aporten el toc de «cinéma-vérité» que també hi afegia la mare de Pedro Almodóvar als films del seu fill.

«Master of None» no és una comèdia de rialles, sinó de somriures i també de sentiments. En alguns moments, i només com a punt de partida, Woody Allen no queda lluny. Les peripècies professionals de Dev són més aviat humiliants (publicitat barata, cinema de sèrie Z, tele-brossa), mentre que les seves relacions sentimentals són entre tendres i frustrants.

Encara així la sèrie és també molt agosarada i experimenta amb el cenyit format de la «sitcom» a mesura que avancen les dues temporades. A la primera ja s’aborden qüestions prou interessants com són la de la paternitat com a opció, l’experiència migratòria, els prejudicis que pateixen els actors racialitzats, les ridícules dificultats d’iniciar una vida en comú o l’assetjament permanent que pateixen les dones i del qual els seus col·legues masculins no en són conscients.

Però la segona temporada és encara millor, gràcies a la seva estupenda excentricitat. Els dos primers capítols passen a Mòdena i estan parlats majoritàriament en italià (el primer homenatja, en blanc i negre, «El lladre de bicicletes» de De Sicca). El tercer, titulat «Religion», va sobre el fet de ser musulmà i el plaer de menjar porc. En el quart veurem en muntatge paral·lel com Dev lliga, a través d’una app de smartphone, amb un reguitzell de dones diverses, i els resultats que se’n deriven.

El sisè episodi, «New York, I Love You» (escrit per Alan Yang), és una obra mestra. Es compon d’una seqüència d’accions urbanes encadenades, on els personatges de la sèrie només apareixen al principi i al final. Quasi justifica el visionat de tot «Master of None». Però encara queden «Thanksgiving» —la crònica successiva de diversos Dies d’Acció de Gràcies que Dev ha passat amb la família de la seva amiga Denise (incloent-hi la seva sortida de l’armari)—; o «Amarsi Un Po», una superproducció de 57 minuts en cinemascope, que funciona tant com una paròdia de comèdia romàntica, com una comèdia romàntica sense paròdia.

Després de vint capítols acceleradament excel·lents, «Master of None» acabava en punta. Anzari diu que ara vol passar pàgina i encarar nous projectes. És una pena que tot s’acabi aquí i només envejo els que encara heu de descobrir aquest bagul de meravelles, per altra banda tan ben sintonitzat amb el moviment #metoo.

Com a bonus: hi surten Claire Danes, Noah Emmerich, John Legend, Angela Bassett, Bobby Cannavale, Riccardo Scamarcio i Busta Rhymes. També es fa menció de la crema catalana. Volíeu més incentius?

4 comentaris:

  1. En prenc nota. M'estava costant trobar res a Netflix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si perseveres, crec que t'ho pots passar bé.

      Elimina
  2. És una sèrie absolutament adorable. Em va encantar, sobretot la segona temporada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la segona temporada és originalíssima.

      Elimina