diumenge, 6 d’octubre de 2019

Els límits de la rialla

M’havia promès racionar-me les pel·lícules de súper-herois, no suporto els pallassos i Joaquin Phoenix és un actor que cada dia m’enerva més; en bona lògica, no podia fer res millor que anar a veure «Joker» de Todd Phillips. En el meu descàrrec parcial, no es pot dir que el film pertanyi al gènere dels súper-herois —encara que documenti l’origen d’un dels personatges més importants del bat-univers—, sinó que es tracta d’un estudi sobre la davallada pel pedregar de la psicopatia d’una ment particularment avariada.

L’Arthur Fleck (Joaquin Phoenix) treballa de pallasso de lloguer en una Gotham City (Nova York als anys 70 i 80) assolada per la brutícia i per la delinqüència. La vida d’Arthur no podria ser més desgraciada: conviu amb una mare mig lirona (Frances Conroy), té una feina de merda i pateix un desordre neurològic que el fa riure descontroladament en els moments més insospitats. Per si això no fos suficient, quan surt al carrer no paren d’assetjar-lo (potser per la seva mania de passejar-se sempre en roba de treball) i no li queda altra sortida que somiar en una relació impossible amb una veïna i amb triomfar actuant al show televisiu de Murray Franklin (Robert de Niro).

Tantes malvestats acabaran afectant el cervell del pobre Arthur, el qual esclatarà amb fúria assassina a partir de l’enèsima humiliació. Que a partir d’aquí esdevingui un abanderat de les classes més desprotegides és un gir que «Joker» no es molesta a explicar en profunditat, de manera que les seves possibles intencions polítiques naufraguen a l’ambigüitat. Queda una història desagradable, determinista i granguinyolesca que no m’ha distret particularment (de fet, he dormit esporàdicament), que ha produït poques sorpreses i cap rastre de sentit de l’humor.

Potser el que més m’ha agradat ha sigut el retrat d’un hiperrealisme brut d’aquesta metròpoli a la deriva i la malèvola utilització de les cançons a la banda sonora. La majoria d’opinions coincideix a afirmar que aquesta és la millor actuació que mai ha fet Joaquin Phoenix. Si us convenç l’histrionisme gratuït elevat al cub, hi estareu d’acord.

No sabeu com m’alegra assabentar-me que «Joker» no tindrà seqüeles.

8 comentaris:

  1. Algun dia, potser, a la TV i si sóc capaç de superar el terror que em fan les cares de pallasso pintades ... o no.

    ResponElimina
  2. Suposo que la veuré quan me la posin a alguna plataforma digital de les que faig servir, no faré cap esforç per veure-la al cinema.

    Per cert, per algun motiu, el teu blog ha estat seleccionat, juntament amb alguns altres, per ser considerats pàgines prohibides a la meva feina, per això vaig amb una mica de retard, a casa ja no em poso a mirar blogs gairebé mai, però ho hauré de tornar a fer. Així que ves amb compte amb què fas, que a la meva empresa ets material sensible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que et faràs un favor si no li fas gaire cas.

      Pel que fa al blog no sóc conscient que tingui contingut subversiu (quasi no goso escriure la paraula "terrorista").

      Elimina
  3. Sempre hi ha algú que no li ha d'agradar tan el què a tothom li agradi. Ja t'ho diré quan la vegi, algun dia, o potser no et dic res, sóc així.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Comencen a sentir-se algunes opinions en contra de la pel·ícula.

      Elimina
  4. A diferència del que em passa amb la resta dels personatges de l'univers Batman, odio al Joker. Em passa com amb els Dalton: no suporto la seua estètica. O sigui que d'entrada no tenia cap intenció d'anar a veure la peli, però amb tanta crítica favorable, he estat a punt de caure. Afortunadament, la teua crítica m'ha frenat. Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sóc l'espectador més adequat per aquestes coses, però quan més hi penso més bluff em sembla.

      Elimina