diumenge, 3 de novembre de 2019

Sepultura viva

S'ha volgut vendre "La trinchera infinita" de Jose Mari Goenaga, Jon Garaño i Aitor Arregi com la primera incursió en la nostra cinematografia a la qüestió dels "talps", les persones que van viure anys ocultes a casa seva per la por de les conseqüències que podien patir per la seva actuació durant la Guerra Civil Espanyola. Això no és ben bé així, però la memòria del present és de curt abast, i per tant és fàcil que s'oblidin títols anteriors, dramàtics com "El hombre oculto" (1970) d'Alfonso Ungría o tragicòmics com "Mambrú se fue a la guerra" (1986) de Fernando Fernán Gómez.

Tot deixant de banda les pretensions d'originalitat, és "La trinchera infinita" una aportació valuosa, confeccionada amb la mateixa exquisidesa pròpia dels directors de "Loreak" i "Handia". Aquest cop els directors bascos s'allunyen del seu paisatge natal i viatgen fins a l'Andalusia de l'any 1936. Higinio (Antonio de la Torre), tot tement les represàlies del bàndol contrari en els primers dies de la contesa, s'oculta en un amagatall creat expressament a casa seva. Allà viurà, protegit per la seva muller (Belén Cuesta) i sense tornar a trepitjar el carrer durant els propers trenta-tres anys.

Malgrat ser una pel·lícula de relat i localització gairebé únics i d'una llustrosa durada que s'acosta a les dues hores i mitja, la història passa força bé gràcies a un modèlic guió de Luiso Bermejo i José Mari Goenaga i una imaginativa direcció que busca sempre noves maneres de mostrar la claustrofòbica situació. És necessari esmentar també la delicada fotografia de Javier Agirre en continu contrast de clarobscurs, així com el detallisme visual que lliga els objectes a l'avanç del temps.

I és clar, "La trinchera infinita" no seria res sense els seus formidables protagonistes. D'Antonio de la Torre ja en coneixíem les excel·lències i aquí és Belén Cuesta la que sorprèn en un paper dramàtic poc habitual en ella. Menció especial també per a Emilio Palacios, jove actor desconegut, que resol molt bé el difícil paper del fill.

Un film contemplatiu, amb poca acció, però que recompensa l'espectador atent. Vivament recomanable.

Cap comentari:

Publica un comentari