Nadal a l’agost (3)

El personatge dels tebeos que tota la vida vam conèixer com a «Tío Gilito», en la seva llengua original du el nom de Scrooge McDuck, combinant el cognom d’un avar literari amb la tradicional gasiveria que s’atribueix als escocesos. Per tant, res més lògic que, quan la casa Disney va decidir adaptar el «Conte de Nadal» de Dickens, elegís McDuck com a protagonista. El resultat és el migmetratge «Mickey’s Christmas Carol» de 1983, en el qual un reguitzell de personatges més o menys coneguts de l’escuderia Disney interpreten els papers dels de la novel·la. Així veurem com l’ànec Donald fa de Fred, el nebot de Scrooge, o Jeminy Cricket (Pepito Grillo) fa de Fantasma dels Nadals passats, mentre personatges menors els encarnen figures mig oblidades de «Robin Hood» o «Ichabod and Mr. Toad».

Amb 26 minuts de durada no es pot esperar gran cosa d’una adaptació que, a més, ha estat pensada pel públic infantil, però (sorprenentment) el guió segueix amb força fidelitat els punts principals de l’original. Comprensiblement el to no pot ser gaire seriós; per això sobta una paorosa escena al cementiri, en la qual el taüt de Scrooge s’obre per mostrar les portes de l’infern. També resulta curiós (coses de l’antropomorfisme animal) veure com Donald convida el seu oncle a un banquet on es servirà oca farcida.

«Mickey’s Christmas Carol» marcà dues efemèrides dignes d’esment: va ser el primer film on sortia Mickey Mouse en 30 anys (tot i que el seu paper de Bob Cratchit no és precisament protagonista) i fou la darrera vegada que Clarence Nash va posar veu a l’ànec Donald (ho havia estat fent des del 1934). D’entre les adaptacions de «Conte de Nadal» aquesta no deixa de ser una petita raresa, encara que conté coses tan summament estranyes com l’aparició de Goofy fent de l’espectre de Jacob Marley. Viure per veure!

Encara més fidel a l’original i també molt més divertida és «The Muppet Christmas Carol» de 1992, dirigida per Brian Henson i dedicada al seu pare Jim, que havia mort dos anys abans. Va ser la primera ocasió que la colla dels «muppets» va interpretar personatges diferents a ells mateixos (i ho van fer molt bé). Kermit i Miss Piggy feien del matrimoni Cratchit, mentre que l’os Fozzie feia de Mr. Fozziwig (Mr. Fezziwig a l’original dickensià). A Jacob Marley se li va afegir un germà Robert (pesqueu l’acudit?) perquè els interpretessin els rondinaires Waldorf i Statler. I Robin la granota és sens dubte el Tiny Tim que fa menys ràbia de tot el catàleg.

Ebenezer Scrooge era Michael Caine i, encara que a aquesta pàgina sentim veritable devoció per l’actor, no es pot dir que sigui un Scrooge de referència: el caràcter agre del seu personatge aviat deriva en una irritació superficial just a una passa de la redempció final. Però, si bé aquesta versió és deficitària en els aspectes més foscos de la novel·la, resulta difícil indisposar-s’hi, tal és la bonhomia i la cordialitat que respira el conjunt. Inclou a més intervencions del mateix Charles Dickens al qual interpreta Gonzo el Gran en companyia de Rizzo la rata. Aquest duet fantàstic i els seus comentaris afegeixen un toc metanarratiu i tones de comicitat. Poseu-hi per acabar un grapat de cançons encantadores de Paul Williams i obtindreu un espectacle adequat per a tota la família i que seria aconsellable contemplar cada Nadal enlloc d’aquella llauna ploranera d’en Frank Capra.

Nadal a l’agost (2)

Com que «El conte de Nadal» és un text clàssic, la majoria de les seves adaptacions inclouen determinats fragments citats literalment. Un que és pràcticament inevitable és la frase inicial —«Per començar: Marley era mort. Sobre això no hi havia cap dubte»—, que sovint recita una veu en off o es mostra escrit a la pàgina. També és habitual la presència de la rèplica que fa Scrooge, quan l’informen que alguns pobres prefereixen morir abans que acabar a un asil: «Si prefereixen morir, millor que ho facin i disminueixi així l’excés de població». Per altra banda, crec que no existeix cap versió que no acabi amb el petit tolit Tiny Tim proferint la seva benedicció universal: «God bless Us, Every One!»

Crec que no es deixa ni un sol d’aquests punts la molt escrupolosa versió televisiva de Clive Donner l’any 1984, que compta com a virtut principal l’Ebenezer Scrooge de George C. Scott. Scott, que físicament comunica una sensació d’opulència difícil d’associar amb la gasiveria, realitza una interpretació excel·lent, només superada per la d’Alastair Sim. L’acompanyen una colla de bons actors, dels quals els més coneguts són David Warner i Susannah York com a matrimoni Cratchit. El malaguanyat Roger Rees, que ja havia triomfat fent de Nicholas Nickleby amb la Royal Shakespeare Company, interpreta a Fred, el nebot. El Jacob Marley de Frank Finlay, excessivament histriònic, és un dels punts millorables. El personatge de Tiny Tim, el fill coixet de Bob Cratchit, sempre representa una temptació per carregar les tintes sentimentals, i el d’aquesta versió és particularment perniciós, maquillat com un cadàver ambulant.

L’ambientació comptà amb un bon pressupost i els exteriors van ser filmats a l’antiga vila de Shrewsbury, on fins a dia d’avui es conserva la làpida de la tomba d’Ebenezer Scrooge al cementiri parroquial de St. Chad. Al guió potser li manca subtilesa, ja que martelleja les idees més enllà del que és necessari. Tret d’això (i del repel·lent Tiny Tim) aquest «A Christmas Carol» és una versió moderna molt acceptable i amb un George C. Scott decididament notable.

Hi va haver un temps que Robert Zemeckis es dedicava a fer estupend cinema per a tota la família, com ho proven l’existència de la trilogia «Back to the Future», «Who framed Roger Rabbit?» o «Romancing the Stone»; però d’uns anys  ençà ha invertit la major part de les seves energies en filmar adaptació de textos clàssics amb la tècnica del «motion capture», que recobreix la feina dels actors de carn i ossos amb una epidermis digital força repulsiva. El seu «A Christmas Carol» de 2009 utilitza aquesta tècnica al servei de l’actor Jim Carrey, qui no content amb interpretar Scrooge, fa també el paper dels tres fantasmes. L’acompanyen actors de la categoria de Gary Oldman, Colin Firth, Robin Wright o Bob Hoskins, encara que amb una aparença emmascarada gens afavoridora.

Diuen que el film no està malament i que la seva darrera mitja hora és veritablement terrorífica; però jo no ho he pogut verificar, perquè amb els primers cinc minuts en vaig tenir prou. Comença espectacularment amb un viatge aeri sobre el cel de Londres, però així que van aparèixer els primers personatges en pantalla em va entrar una angúnia difícil de superar, com si tot l’elenc estigués format per autèntics morts vivents. I ara!

Nadal a l’agost (1)

Una d’aquelles coses rares que m’ha inspirat aquest estiu de vacances controlades i temptacions de misantropia ha sigut una revisió d’algunes versions de la famosa «Cançó de Nadal» de Charles Dickens, que ja són ganes, perquè res més allunyat de la sensorial canícula que aquest conte d’ambients gebrats i bons sentiments. O potser precisament per això, pel contrast refrescant que ofereix, a la manera d’una copa de gelat literari amb gust d’essències victorianes. Tot i que ja sabeu que em calen poques excuses per apropar-me una vegada i una altra a l’obra de Dickens, i encara més a aquesta tan estimada i popular, d’estructura perfecta i desenvolupament tan gratificant.

Una prova del seu atractiu és la ingent quantitat d’adaptacions que se n’han fet al llarg dels gairebé dos segles transcorreguts des de la seva publicació, començant pel propi Dickens que en va fer una versió per llegir-la en públic que li va proporcionar un dels seus més grans èxits. La Wikipedia detalla 66 adaptacions teatrals, algunes d’elles musicals, comptant només a partir de l’any 1964; 20 produccions cinematogràfiques amb actors reals i 7 més d’animació; 23 produccions televisives, algunes d’elles enregistrades en viu, més 10 d’animades; 26 versions radiofòniques; 13 discos amb l’obra gravada; 4 òperes i 2 ballets; i 13 novel·les gràfiques. Això per no parlar de la infinitat de paròdies i obres que se n’han derivat, amb una incidència especial en capítols especials d’algunes «sitcom».

Ja es pot veure que, en teoria, hi ha molt per escollir, tot i que després la disponibilitat real retalla l’oferta fins a unes dimensions assumibles. Començaré amb la que es considera la versió clàssica de referència, dirigida l’any 1951 per l’irlandès Brian Desmond Hurst, i titulada simplement «Scrooge». La seva preeminència en el canon es deu a la interpretació de l’avar protagonista que fa Alastair Sim, un actor de caràcter d’origen escocès, amb una sòlida carrera bastida amb papers secundaris i algun cap de cartell, entre els quals aquest film representa la seva particular joia de la corona. Sim, a més de la gestualitat agra i les sentències misantròpiques que hom espera de Scrooge, reflecteix una profunda tristesa interior, fidel a la lletra de Dickens que pocs altres actors han assolit.

Lluny de reduir-se al show personal de Sim, aquest «Scrooge» conté moltes altres qualitats, que el fan recomanable. Així, malgrat que el pressupost no s’endevina generós, els decorats són de gran eficàcia i juntament amb una fotografia tenebrista reprodueixen perfectament el vessant de fantasmagoria terrorífica que té «Cançó de Nadal» i que tan sovint oblidem. El guió de Noel Langley, tot i ser molt respectuós amb Dickens, hi afegeix alguns detalls, com la manera en la qual Scrooge va esdevenir un financer d’èxit corromput per un nou mentor. També fa explícit que la germana d’Ebenezer va morir en el part, el que ajuda a explicar l’aversió que sent pel seu nebot Fred. Aquestes perdonables invencions, lluny de suggerir un caprici, ajuden a completar la narració i arrodoneixen el perfil del protagonista. No cal dir que la resta del repartiment no desentona, amb menció especial pel Jacob Marley de Sir Michael Hordern i la senyora Cratchit de l’adorablement vulgar Hermione Baddeley. Com a curiositat, un joveníssim Patrick Macnee, futur John Steed a «Els venjadors», interpreta al jove Scrooge.

En la seva estrena l’«Scrooge» de Brian Desmond Hurst i Alastair Sim fou considerat excessivament fosc com a entreteniment familiar, però no va trigar gaires anys a esdevenir ingredient indispensable de les festes nadalenques.

Casada amb tots

Hem trigat més de cinc mesos i mig (que aviat és dit!) a tornar a una sala de cinema i l’experiència ha sigut estranya, amb uns certs aires de clandestinitat. Calia entrar per una porta lateral, vigilats per un acomodador que marcava les distàncies a la filera i que impedia que oblidéssim l’hidrogel. La cua per comprar les entrades, compartida amb la parada de crispetes i refrescos, no podia ser més ineficient, però suposo que totes les demores queden justificades per motius de seguretat sanitària.

A l’interior de la sala, amb els caparrons uniformement espaiats, me n’adono que el public es compon en la seva majoria de senyores àmpliament jubilades, fet potser atribuïble al tipus de film que anem a veure, que no és altre que «La boda de Rosa» d’Iciar Bollain. La Rosa del títol (una sòlida Candela Peña) és una dona de 45 anys que, gràcies a la seva bona disposició, s’ha convertit en la solució per a tots els problemes de família i amics, fins que un dia, tipa de no tenir vida pròpia, decideix dir prou. Si aquesta pel·lícula s’hagués fet als anys 60 o 70, Rosa engegaria a rodar tots aquests paràsits que l’envolten i tocaria el dos per no veure’ls més; però com que és filla del present, les guionistes (Alicia Luna i la mateixa Bollain) han optat per fer que Rosa decideixi casar-se amb ella mateixa, ja que és ben sabut que la clau de la felicitat passa per l’estima pròpia per damunt de l’amor al proïsme. Aquesta és pràcticament l’única idea que conté el film: una idea senzilleta i que fa una mica de pudor d’autoajuda.

«La boda de Rosa» té tots els aires d’una obra menor i segurament ho és. Se salva per la solvència d’uns actors a prova de bombes (a l’esmentada Peña l’acompanyen molt bé Sergi López, Nathalie Poza i Ramón Barea) i per un to generalment simpàtic que relaxa l’exigència. Té el valor afegit d’estar ambientada a València i a Benicàssim, amb alguns diàlegs en valencià, una decisió poc freqüent a una pel·lícula comercial espanyola. Es reserva, a més, les escenes més divertides pel final de la pel·lícula, unes escenes que recorden poderosament el Berlanga més amable, de manera que surts del cine més content de com vas entrar.

El parc de les dones de nit

Protagonitzen «Las malas» de Camila Sosa Villada (Tusquets, abril de 2020) un grup de prostitutes transsexuals que treballen de nit en un parc de la ciutat de Córdoba (Argentina). Narra les seves peripècies una puta jove, de procedència humil i provinciana, però amb estudis universitaris, una homòloga no gaire dissimulada de l’autora, la qual també és transsexual i va exercir la prostitució durant un temps, amb el que podem deduir que tot el que passa a la novel·la procedeix de coneixements de primera mà.

Abans de continuar caldrà fer una precisió lèxica: en el llibre crec que no es parla ni una sola vegada de «transsexuals», sinó que s’utilitza sempre el terme «travesti», tot i que la feminitat dels seus personatges no es redueix a una qüestió cosmètica, ja que se senten plenament dones sota la pell. M’imagino que aquesta aparent imprecisió caldrà atribuir-la a un argentinisme.

La novel·la té un fil molt tènue —l’aparició d’un infant trobat que excita l’instint maternal de totes les protagonistes—, però consisteix sobre tot en una col·lecció de vinyetes que descriu les alegries i (especialment) tragèdies que acompanyen les amigues de la narradora. «Las malas», no obstant, supera les temptacions del costumisme naturalista gràcies a un estil desimbolt, lúcid i prou personal per convertir a Camila Sosa Villada en un valor digne de ser seguit. 

Zanjas, abismos, arbustos que lastiman, borrachos masturbándose. Mientras La Tía Encarna se pierde entre los matorrales, comienza a suceder la magia. Las putas, las parejas calientes, los levantes fortuitos, aquellos que logran encontrarse en este bosque improvisado, todos dan y reciben placer dentro de los autos estacionados a la bartola, o echados entre los yuyos, o de pie contra los árboles. A esa hora, el Parque es como un vientre de gozo, un recipiente de sexo sin vergüenza. No se distingue de dónde provienen las caricias ni los lengüetazos. A esa hora, en ese lugar, las parejas están cogiendo.

Cartes marroquines

Ahmed, el protagonista de la penúltima novel·la d’Abdelá Taia «El que es digno de ser amado» (Cabaret Voltaire 2018, traducció de Lydia Vázquez Jiménez), és virtualment idèntic (tret del nom) al Munir de «La vida lenta»: marroquí homosexual de 40 anys, amb estudis superiors i habitant a París de fa temps. L’únic que canvia és el format, que aquí es presenta epistolar, a través de quatre cartes de natura molt diversa, però on les dues escrites per Ahmed són les que presenten un major pes específic.

Obre el volum la carta adreçada a la mare, morta cinc anys abans i per tant destinatària sobre tot retòrica. Encara que el seu propòsit aparent sigui revelar-li la condició homosexual, el seu abast és molt més gran en constituir també una mena de memorial de greuges. Aquesta mare és presentada com un caràcter fort, enamorada d’un pare feble i gens afectuosa amb els fills. Ahmed, malgrat tot, ha de constatar que s’assemblen molt més del que voldria.

No querías saber nada de mí. Tenías intención de matarme. Y sin embargo, de todos tus hijos, soy el que más se parece a ti. Tengo exactamente el mismo corazón. Tengo tu corazón. Es todo lo que me queda hasta la muerte. Me has contado tantas veces el sueño de tu hijo primogénito, Sliman. Estabas embarazada de mí. Creías que era niña. Seguramente una niña. Niñas, ya tenías seis. No querías más. ¿Para qué sufrir otra vez durante nueve meses para traer al mundo a una niña, a una séptima hija? ¡No! ¡Ni hablar! Las que tenías a tu alrededor no te satisfacían. ¡Las hijas son una fuente de decepciones! 

És també terriblement significativa la carta de comiat que Ahmed envia a Emmanuel, l’amant francès que el va treure del Marroc i amb el que ha conviscut els últims tretze anys. Una missiva que revela un cor dividit entre l’autenticitat del país de la infantesa i la impostura d’una cultura adoptada. Ahmed, incòmode davant d’una integració que significa també una renúncia, tanca amb un cop de porta la possibilitat de continuar gaudint dels encants hipnòtics de la burgesia.

Hoy, con 30 años, todo lo que soy desde los 17, viene de ti. Mi vida entera es una construcción de Emmanuel. He hecho lo que me dijiste que hiciera. Hice las oposiciones que me aconsejaste que hiciera. Estudié Políticas. Cursé todos los másteres que me encontraste. Adopté tu modo de vida, de pensar, comer, caminar y follar. Me visto como tú. Según los códigos burgueses chic heredados de tu familia. Hasta el perfume que llevo desde hace años lo elegiste tú. Annick Goutal. Antes lo adoraba. Ahora ya no lo soporto. Ya no soy Ahmed. Me he convertido en Midou. Como a nuestro alrededor mi nombre planteaba problemas a tus amigos parisinos, lo arreglamos, lo cortamos, lo aplastamos. «Ahmed es imposible de pronunciar», me dijiste cuando llegué a París.

Completen la novel·la dues cartes escrites per un amant francès d’Ahmed i per un col·lega de la infantesa al Marroc, dues mostres més d’una traïció que sembla ser la tònica dominant del protagonista. «El que es digno de ser amado» confirma per enèsima vegada l’elevada categoria d’Abdelá Taia en les seves reflexions sobre el post-colonialisme contemporani.