divendres, 28 d’agost de 2020

Nadal a l’agost (1)


Una d’aquelles coses rares que m’ha inspirat aquest estiu de vacances controlades i temptacions de misantropia ha sigut una revisió d’algunes versions de la famosa «Cançó de Nadal» de Charles Dickens, que ja són ganes, perquè res més allunyat de la sensorial canícula que aquest conte d’ambients gebrats i bons sentiments. O potser precisament per això, pel contrast refrescant que ofereix, a la manera d’una copa de gelat literari amb gust d’essències victorianes. Tot i que ja sabeu que em calen poques excuses per apropar-me una vegada i una altra a l’obra de Dickens, i encara més a aquesta tan estimada i popular, d’estructura perfecta i desenvolupament tan gratificant.


Una prova del seu atractiu és la ingent quantitat d’adaptacions que se n’han fet al llarg dels gairebé dos segles transcorreguts des de la seva publicació, començant pel propi Dickens que en va fer una versió per llegir-la en públic que li va proporcionar un dels seus més grans èxits. La Wikipedia detalla 66 adaptacions teatrals, algunes d’elles musicals, comptant només a partir de l’any 1964; 20 produccions cinematogràfiques amb actors reals i 7 més d’animació; 23 produccions televisives, algunes d’elles enregistrades en viu, més 10 d’animades; 26 versions radiofòniques; 13 discos amb l’obra gravada; 4 òperes i 2 ballets; i 13 novel·les gràfiques. Això per no parlar de la infinitat de paròdies i obres que se n’han derivat, amb una incidència especial en capítols especials d’algunes «sitcom».


Ja es pot veure que, en teoria, hi ha molt per escollir, tot i que després la disponibilitat real retalla l’oferta fins a unes dimensions assumibles. Començaré amb la que es considera la versió clàssica de referència, dirigida l’any 1951 per l’irlandès Brian Desmond Hurst, i titulada simplement «Scrooge». La seva preeminència en el canon es deu a la interpretació de l’avar protagonista que fa Alastair Sim, un actor de caràcter d’origen escocès, amb una sòlida carrera bastida amb papers secundaris i algun cap de cartell, entre els quals aquest film representa la seva particular joia de la corona. Sim, a més de la gestualitat agra i les sentències misantròpiques que hom espera de Scrooge, reflecteix una profunda tristesa interior, fidel a la lletra de Dickens que pocs altres actors han assolit.



Lluny de reduir-se al show personal de Sim, aquest «Scrooge» conté moltes altres qualitats, que el fan recomanable. Així, malgrat que el pressupost no s’endevina generós, els decorats són de gran eficàcia i juntament amb una fotografia tenebrista reprodueixen perfectament el vessant de fantasmagoria terrorífica que té «Cançó de Nadal» i que tan sovint oblidem. El guió de Noel Langley, tot i ser molt respectuós amb Dickens, hi afegeix alguns detalls, com la manera en la qual Scrooge va esdevenir un financer d’èxit corromput per un nou mentor. També fa explícit que la germana d’Ebenezer va morir en el part, el que ajuda a explicar l’aversió que sent pel seu nebot Fred. Aquestes perdonables invencions, lluny de suggerir un caprici, ajuden a completar la narració i arrodoneixen el perfil del protagonista. No cal dir que la resta del repartiment no desentona, amb menció especial pel Jacob Marley de Sir Michael Hordern i la senyora Cratchit de l’adorablement vulgar Hermione Baddeley. Com a curiositat, un joveníssim Patrick Macnee, futur John Steed a «Els venjadors», interpreta al jove Scrooge.


En la seva estrena l’«Scrooge» de Brian Desmond Hurst i Alastair Sim fou considerat excessivament fosc com a entreteniment familiar, però no va trigar gaires anys a esdevenir ingredient indispensable de les festes nadalenques.

2 comentaris:

  1. M'agrada molt aquesta versió, tot i que recordo que ens la van passar a escola quan era petit i vaig passar molta por.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deu ser la més fidel al text i les intencions de Dickens.

      Elimina