Filmoteca forçosa (53): estrenes

The Farewell/El comiat (Lucy Wang, USA 2019 (Filmin))

L’àvia s’està morint, però ella no ho ha de saber. S’avança un casament per poder acomiadar-se d’ella. Diferències culturals entre el concepte de família a Orient i Occident presentades amb humor i sensibilitat. Una delícia de film. (8)

Retablo (Álvaro Delgado-Aparicio, Perú 2017 (Netflix))

El fill d’un artesà de retaules descobreix la bisexualitat del seu pare i l’agressivitat que desvetlla en els seus veïns. Interessant raresa, parlada a més en quítxua d’Ayacucho. (7)

Il cattivo poeta/El poeta i l’espia (Gianluca Jodice, Itàlia 2020 (Cinemes Girona))

Crònica dels últims mesos de Gabriele d’Annunzio, proverbial exemple de poeta i home d’acció, al seu refugi del llac de Garda. Fascinant drama d’ideals perduts i magnífica composició de Sergio Castellitto. (8)

In the Heights/En algun lloc de Nova York (Jon M. Chu, USA  2021 (Renoir))

Adaptació del musical que Lin-Manuel Miranda va escriure abans de "Hamilton". Alguns vibrants números de música llatina no fan oblidar l’escassa entitat dramàtica i l’excessiu metratge. (6)

No Hard Feelings (Faraz Shariat, Alemanya 2020 (Filmin))

El desarrelament propi dels refugiats, però també el dels fills de la immigració, especialment si ets gai i d’origen iranià. Tret d’algun esteticisme, el film resulta molt oportú. (7) 

My Salinger Year (Philippe Falardeau (Canadà, 2020 (Movistar+))

Les experiències d’una jove poeta que va treballar un any amb l’agent literària de J. D. Salinger. Ni la carismàtica Sigourney Weaver ni la deliciosa Margaret Qualley poden ocultar que es tracta d’un material de molt poca entitat. (6)

Cowboys (Anna Kerrigan, USA 2020 (Filmin))

Modest i benintencionat film sobre un nen trans en un ambient rural. Malgrat els bons intèrprets, queda en ben poca cosa. (6)

American Utopia (Spike Lee, USA 2020 (Movistar))

David Byrne se les sap totes: gairebé mig segle de ball i reflexió. Un concert impecable que no us farà enyorar «Stop Making Sense». (8)

Stardust (Gabriel Range, Regne Unit 2020 (Filmin))

Després dels èxits dels biopics de Freddy Mercury i Elton John, per què no intentar-ho amb els primers anys de David Bowie. El resultat és un desastre començant per l’infame protagonista. A més, sense disposar dels drets de les cançons, l’únic que sentireu és un parell de versions de Jacques Brel (3).

Ammonite (Francis Lee, Regne Unit 2020 (Movistar+))

Aspre melodrama lèsbic sobre una frugal geòloga victoriana. Abusa de la grisor ambiental, però sortosament compta amb la inefable Kate Winslet. (7)

Cruella (Craig Gillespie, USA 2021 (Disney+))

Disney continua desvirtuant els seus millors malvats amb justificacions psicològiques que ningú no havia demanat. Aquí dinamita la magnífica Cruella, que ja era perfecta en dibuix o en la composició de Glenn Close, i ens presenta els dàlmates com a bèsties assassines. Massa llarga i amb excés de cançons pop dels 60 i 70, val la pena per Emma Thompson i pel disseny de vestuari espectacular de Jenny Beavan. (6)

Cinderella (Kay Cannon, USA 2021 (Amazon))

Una versió musical de Ventafocs (encara que amb molta cançó reciclada). Intenta estar al dia (la protagonista vol ser dissenyadora, no princesa, la fada és de gènere no binari…) i atraure el públic jove (entenc que Camila Cabello és una cantant popular), però els hi queda entre kitsch i indiferent.(5)

El olvido que seremos (Fernando Trueba, Colòmbia 2020 (Netflix))

Una primera hora insípida no evita la deriva hagiogràfica quan toca pintar l’assassinat d’una bona persona. Té la sort de comptar amb Javier Cámara, que salva parcialment l’aventura. (6)

The Father (Florian Zeller, Regne Unit 2020 (Movistar))

Cas extraordinari en el que l’autor de la peça teatral la converteix en una obra plenament cinematogràfica. Molt merescut l’Oscar  a Anthony Hopkins pel seu corprenedor malalt d'Alzheimer. (8)

Matthias et Maxime (Xavier Dolan, Canadà 2019 (Movistar))

Les tensions sexuals no resoltes poden ser un poderós motor dramàtic; però quan dos homes adults es comporten com criatures de cinc anys estan posant a prova la meva paciència. (6)

Respect (Liesl Tommy, USA 2021 (Balmes))

Tan previsible i acomodatici com ho són tots els biopics de músics. L'únic punt d'interès és l'Aretha que interpreta Jennifer Hudson amb el seu espectacular doll de veu. (6)

Maixabel (Iciar Bollain, Espanya 2021 (Verdi-Park))

Tot un camp minat —ETA, el penediment, el perdó...— que arriba a bon port gràcies a un guió de ferro i dues interpretacions de categoria: Luis Tosar i (sobre tot) Blanca Portillo. (8)

Mares i no

La creixent presència de les dones en el conreu de la ficció només ha fet que confirmar la importància que té la maternitat dins de l’àmbit de la seva experiència. Ja no és però la maternitat (o no només) contemplada des del punt de vista de l’exaltació acrítica de les seves virtuts, sinó que els nous relats contenen també moltes males mares o fins i tot dones que refusen categòricament aquest paper. De tot això va «Boulder» (Club Editor, març de 2020), la novel·la d’Eva Baltasar que segueix el seu èxit «Permagel» (que no he llegit), i que sembla voler dinamitar la idea que els fills serveixen per a consolidar les parelles.

La protagonista, anomenada «Boulder» (còdol, pedra, roca…) per la seva amant geòloga, és una dona independent (o desarrelada, si voleu), que al principi del llibre treballa de cuinera en un vaixell al sud de Xile i que redueix la seva vida sentimental als encontres esporàdics amb les dones dels ports: un clàssic de la vida marinera, aquí amb el gènere canviat. Samsa, una d’aquestes amants, aconsegueix deixar en suspens aquesta vida nòmada i la parella acaba instal·lant-se a Islàndia. L’inevitable pas que segueix a aquest sedentarisme sembla ser la consecució de descendència, a la qual Samsa es llença amb delit, però Boulder només com una concessió de consens.

Un cop arribada la criatura (gestada de forma assistida), la protagonista fa el cor fort i intenta complir amb els deures que s’esperen d’ella com a mare putativa; però es trobarà relegada al paper de mera espectadora davant d’una Samsa que converteix la seva vida en un monocultiu obsessiu. És fàcil veure aquí com l’autora ridiculitza una mica aquestes mares que ho centren tot en el nadó amb l’objectiu d’assolir una maternitat ultraperfecta.

La Samsa ha enquibit totes les cadires i butaques de la casa a la sala. La tauleta al mig, amb pastes i begudes i mugroneres i xopadors. Quilos i més quilos de dones i nadons. Seuen i es despullen. La calefacció islandesa sempre al màxim. Els pits enormes deixats anar, sostinguts amb una mà per embocar-los als nadons. Riuen, alleten, mengen, es miren, es toquen, es comparen. Mugrons de totes les mides, alguns de petits com baies, altres d’amples i foscos com el pa. Llengüetes anhelants que els llepen i els exciten. Ara entenc per què la Samsa no se’n perd ni una, d’aquestes trobades. Són orgies. En tenen l’excés, la desmesura, la carn i el delit de la carn, que se sublima quan és compartit.

Em feia una mica de mala espina l’Eva Baltasar, com me la fan tots aquells escriptors que gaudeixen d’un èxit ràpid i abassegador, però la veritat és que aquest «Boulder» m’ha deixat força satisfet. Està escrit de forma àgil i econòmica, però fa interessant tot el que explica. En algun moment s’excedeix pel cantó de la poesia [«La beso com si pogués desfer-li les capes de desig confitades als llavis i a les dents.], cosa que atribueixo a deformació professional; però són febleses que minven quan passen les efusions amoroses. La protagonista m’ha semblat poc freqüent a la literatura catalana (no és professora d’institut!) i la seva peripècia poc convencional, punts sempre refrescants. A més es tracta d’una novel·la molt breu, un fet que només puc agrair, envoltat com estic de totxos pendents de llegir. Que serveixi tot això de recomanació.

Life is a Cabaret

L’any 1947 Alan Jay Lerner i Frederick Loewe van estrenar «Brigadoon», un musical de gènere fantàstic sobre dos turistes americans que descobreixen un misteriós poble escocès que només és visible un dia cada cent anys. A casa nostra probablement és més conegut per la versió filmada l’any 1954 per Vincente Minnelli i protagonitzada per Gene Kelly i Cyd Charisse. Aquesta obra és la inspiració òbvia de la serie «Schmigadoon!» (Apple TV), on una parella de metges en crisi conjugal (Cecily Strong i Keegan-Michael Joy) s’inscriu a una sessió de teràpia enmig de la natura i acaba atrapada en un poble fabulós situat una mica fora del temps i on els seus habitants solen expressar-se mitjançant la cançó i el ball.

La sèrie creada per Cinco Paul i Ken Daurio, amb música de Christopher Willis, és un afectuós i benhumorat homenatge als musicals clàssics de Broadway, a la seva estètica i les seves convencions. Els personatges i les cançons constitueixen homenatges evidents a fites del gènere com són «The Music Man», «The Sound of Music», «Oklahoma!», «Finian’s Rainbow» o «Carousel» i s’acompanyen d’una ensucrada atmosfera en colors pastel que costa una mica d’entomar. Però la conya intel·ligent dels guions i l’excel·lència dels intèrprets aviat guanyen la partida. Grans cultivadors del musical —com ho són Kristin Chenoweth, Alan Cumming o Ariana DeBose— s’alien a consumats comediants —Fred Armisen, Martin Short o Jane Krakowski (sensacional en una paròdia de la Baronesa de «Somriures i llàgrimes»). Mentrestant la parella protagonista, bregada en el cultiu de l’humor, però sense cap aptitud especial pel cant i la dansa, resulten adequadíssims en la seva reticència a lliurar-se a les expansions musicals pròpies del gènere.

Confessaré que pot caldre un cert temps per entrar en la broma i que, per descomptat, tots aquells que sentin al·lèrgia al fet que els actors es posin a cantar de sobte haurien de mantenir-se allunyats de «Schmigadoon!», però pels fans de Broadway i pels agosarats que no temin els plaers culpables la recomanació queda assegurada.