dilluns, 27 de setembre de 2021

Mares i no


La creixent presència de les dones en el conreu de la ficció només ha fet que confirmar la importància que té la maternitat dins de l’àmbit de la seva experiència. Ja no és però la maternitat (o no només) contemplada des del punt de vista de l’exaltació acrítica de les seves virtuts, sinó que els nous relats contenen també moltes males mares o fins i tot dones que refusen categòricament aquest paper. De tot això va «Boulder» (Club Editor, març de 2020), la novel·la d’Eva Baltasar que segueix el seu èxit «Permagel» (que no he llegit), i que sembla voler dinamitar la idea que els fills serveixen per a consolidar les parelles.

La protagonista, anomenada «Boulder» (còdol, pedra, roca…) per la seva amant geòloga, és una dona independent (o desarrelada, si voleu), que al principi del llibre treballa de cuinera en un vaixell al sud de Xile i que redueix la seva vida sentimental als encontres esporàdics amb les dones dels ports: un clàssic de la vida marinera, aquí amb el gènere canviat. Samsa, una d’aquestes amants, aconsegueix deixar en suspens aquesta vida nòmada i la parella acaba instal·lant-se a Islàndia. L’inevitable pas que segueix a aquest sedentarisme sembla ser la consecució de descendència, a la qual Samsa es llença amb delit, però Boulder només com una concessió de consens.

Un cop arribada la criatura (gestada de forma assistida), la protagonista fa el cor fort i intenta complir amb els deures que s’esperen d’ella com a mare putativa; però es trobarà relegada al paper de mera espectadora davant d’una Samsa que converteix la seva vida en un monocultiu obsessiu. És fàcil veure aquí com l’autora ridiculitza una mica aquestes mares que ho centren tot en el nadó amb l’objectiu d’assolir una maternitat ultraperfecta.

La Samsa ha enquibit totes les cadires i butaques de la casa a la sala. La tauleta al mig, amb pastes i begudes i mugroneres i xopadors. Quilos i més quilos de dones i nadons. Seuen i es despullen. La calefacció islandesa sempre al màxim. Els pits enormes deixats anar, sostinguts amb una mà per embocar-los als nadons. Riuen, alleten, mengen, es miren, es toquen, es comparen. Mugrons de totes les mides, alguns de petits com baies, altres d’amples i foscos com el pa. Llengüetes anhelants que els llepen i els exciten. Ara entenc per què la Samsa no se’n perd ni una, d’aquestes trobades. Són orgies. En tenen l’excés, la desmesura, la carn i el delit de la carn, que se sublima quan és compartit.

Em feia una mica de mala espina l’Eva Baltasar, com me la fan tots aquells escriptors que gaudeixen d’un èxit ràpid i abassegador, però la veritat és que aquest «Boulder» m’ha deixat força satisfet. Està escrit de forma àgil i econòmica, però fa interessant tot el que explica. En algun moment s’excedeix pel cantó de la poesia [«La beso com si pogués desfer-li les capes de desig confitades als llavis i a les dents.], cosa que atribueixo a deformació professional; però són febleses que minven quan passen les efusions amoroses. La protagonista m’ha semblat poc freqüent a la literatura catalana (no és professora d’institut!) i la seva peripècia poc convencional, punts sempre refrescants. A més es tracta d’una novel·la molt breu, un fet que només puc agrair, envoltat com estic de totxos pendents de llegir. Que serveixi tot això de recomanació.

4 comentaris:

  1. A mi Permagel em va durar sis pàgines. Exagero, de fet, crec que en van ser dues. Potser amb aquest allargaria una mica més, però la vida és tan curta...

    ResponElimina
  2. Aquest no et roba gaire temps de vida. És una aposta raonable.

    ResponElimina
  3. Vaig mostrar els mateixos recels que tu en començar a llegir aquesta autora i, sorprenentment, hem arribat a les mateixes conclusions sobre les seves obres, la seva en el teu cas, que no has llegit Permagel, pel que dius. Jo ja espero Mamut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De totes maneres, malgrat la bona impressió que m'ha fet "Boulder", no penso afanyar-me a llegir "Permagel".

      Elimina