dijous, 6 de gener de 2022

La veu del pare

Amélie Nothomb va publicar el 1992 «Hygiène de l’assassin», la seva primera novel·la, i des de llavors ha anat apareixent una novel·la seva cada any (el 1994 va ser l’única excepció, amb la publicació d’una peça de teatre). Si algú troba aquesta productivitat excessiva, ha de saber que l’autora té encara altres obres menys satisfactòries guardades en un calaix, no se sap si esperant una edició pòstuma. Amb prop d’una trentena de títols de temàtica molt variada, és lògic que la qualitat fluctuï i que els gustos del lector també intervinguin en la preferència per uns o altres. Crec que, en general, la seva obra de caire autobiogràfic —que ha anat simultaniejant amb peces molt més fantàstiques— és la més unànimement apreciada per la forma tan original de presentar la pròpia vida. El xoc entre els escenaris asiàtics i els costums occidentals resulta irresistible, com ho és la narració dels seus trastorns alimentaris o la peculiaritat de les seves relacions amoroses. I el fet que tot el que explica tingui una bona part d’autoficció no treu ni una gota de valor als seus llibres.

El 17 de març de 2021 va morir Patrick Nothomb el pare de l’autora i amb la novel·la «Premier sang» decideix homenatjar-lo, tot fent-lo narrar els primers anys de la seva vida, un fet insòlit perquè fins ara sempre havia sigut la pròpia Nothomb la que duia les regnes del relat familiar. El llibre comença, igual que «Cien años de soledad», amb el protagonista plantat davant de l’escamot que l’ha d’afusellar.

On me conduit devant le peloton d’exécution. Le temps s’étire, chaque seconde dure un siècle de pus que la précédente. J’ai vingt-huit ans.

A continuació el relat retrocedeix a la infantesa del narrador abans de la Segona Guerra Mundial: família aristocràtica, orfe de pare des de ben petit, mare gens afectuosa i un avi patern que viu en un castell perdut en el bosc. Les vacances escolars que passarà amb els seus joves oncles en aquest entorn pretensiós però ple de penúria adquireix el caràcter màgic dels contes de fades, un territori que Nothomb ha trepitjat sovint. Després passarem als amors de joventut, amb un episodi que sembla parafrasejar «Cyrano», i l’aparició de la noia que esdevindrà amb el temps la mare d’Amélie. Es menciona també l’hemofòbia del pare (i d’aquí el títol de la novel·la) que li fa perdre el sentit cada vegada que veu sang.

Finalment saltem a l’inici de la seva carrera diplomàtica, a la crisi congolesa de 1964-1965 i a la presa d’ostatges de Stanleyville de 1964, un fet històric que ens retornarà a l’escena del principi de la novel·la. No revelo cap secret si dic que el llibre té un final feliç, en cas contrari Amélie no hauria pogut existir. Tot és feliç en aquest «Premier sang», que participa en grau superlatiu de l’estil habitual de l’autora: concís, evocador, humorístic i sempre fascinant.

Veig que Anagrama té pendents de publicar encara «Soif» (2019) i «Les Aérostats» (2020), de manera que és possible que aquest títol no surti fins el 2024. De moment només és accessible als lectors que llegeixin en francès, però deixo constància aquí de la seva vàlua, perquè quan aparegui en català segurament ja tindré el cap a una altra banda.

J’avais vingt ans, je ne voyais aucune raison d’attendre. Je confiai à Danièle mon terrible secret:

—Je m’évanouis à la vue du sang.

—Décidément, rien n’est ordinaire chez toi.

—C’est valable aussi pour le steak tartare et le rosbif.

—Nous mangerons de la semelle de botte.

Je la demandai en marriage, elle accepta. Nous étions en 1956, notre vie commençait.

2 comentaris:

  1. A pesar de su sobreexposición, nunca me decepciona (salvo en las últimas páginas).

    ResponElimina