dimecres, 16 de febrer de 2022

Estiu a l’illa

No és freqüent, més aviat és un miracle, que una autora jove i desconeguda publiqui la seva primera novel·la en una petita editorial i gràcies al boca orella aconsegueixi vendes superiors als 50.000 exemplars. Això és el que li va passar a la tinerfenya Andrea Abreu amb «Panza de burro» (Barrett, juny de 2020), un títol que la va catapultar al capdavant dels escriptors de la seva generació.

El llibre descriu l’estiu que passen al nord de l’illa de Tenerife dues noies al caire de l’adolescència, la narradora innominada i la seva amiga Isora, a la qual admira amb lleialtat gairebé amorosa. L’escassa acció —el típic lleure de les vacances escolars— té lloc en un barri popular de cases escampades per una costanera, on el turisme es contempla com una intrusió i un «modus vivendi» col·lateral. L’obsessió d’aquestes dues nenes sembla centrar-se en tot el que té a veure amb el seu entrecuix («el pepe») i amb l’escatologia en general. Si «Panza de burro» té alguna cosa d’original, apart de l’ambientació illenca, tan allunyada de la península, és el llenguatge amb el que ha estat escrita, una variant dialectal prou diferenciada, per la qual més d’una vegada aniria bé un glossari. Posseeix a més un to col·loquial que afegeix frescor i immediatesa.

Para estar flaca hay que comer de un plato más pequeño, decía, y para estar flaca hay que comer menos papas fritas, y una papa frita es como comerse dos papas guisadas, y lo que tienen que hacer esas cachoputas es dejar de comer tanta golosina, y lo que le voy a dar a esa niña es un rebencazo pa que deje de comer mierdas, y yo tengo a la niña a dieta porque ya se está poniendo cachorrona, y si la dejo se me desbarata, y come y come gomitas y se engorda como una bestia, y comicomi y después le da cagalera y se pasa tres días en el cuartobaño como los abobitos, y comicomi después lo siento arrojando, la cabrona se arroja toda y con cagalera, y come y caga y arroja y luego se manda los fortasé como si fueran una gomita, y come y caga y caga y caga y arroja la muy animalita y cuando se istriñe que parece que no le cabe una paja pol culo se pone los supositorios pa cagar otra vez.

Passada la novetat del llenguatge, la novel·la és repetitiva i estàtica, encara que es descrigui un munt de petites coses. Per no reduir-ho tot al retrat costumista d’unes setmanes d’un parell de vides, a l’últim capítol s’esdevé un fet tràgic, que és el que justifica que això sigui una novel·la. Sincerament no m’explico com és que aquest llibre ha agradat tant i encara entenc menys que l’hagin traduït a l’anglès, el francès, l’alemany i l’italià, on segurament es perdrà l’única gràcia que té l’original.

********

Voldria comentar una qüestió tangencial que poc té a veure amb Abreu i sí amb l’edició del llibre, el qual ja anuncia a la coberta: «SABINA URRACA Editora por un libro». A la contracoberta hi ha un text firmat per la citada Urraca i la frase informativa «PRESENTADO por Sabina Urraca». Per si algú no sap qui és aquesta senyora, a l’interior trobareu una pàgina on s’informa de la seva carrera i miracles, així com una fotografia (moguda) de la seva cara que ocupa una pàgina sencera. A una de les solapes torna a sortir la seva foto (privilegi que no se li concedeix a l’autora). 

Aquí s’ha d’entendre la paraula «editora», no com a cap de l’editorial, sinó com la persona que col·labora amb l’autor per aconseguir el text definitiu tal com es publicarà. Així ens ho aclareix Sabina Urraca a la introducció, on ens explica com va descobrir Abreu en un dels tallers d’escriptura que imparteix. Llegint-la hom acaba tenint la impressió que els possibles mèrits de «Panza de burro» són en bona part cosa seva. Així, tot just acabat de fixar el text, ens diu:

Ahora subo a la sierra de Madrid en coche con mi novio. Me siento, en cierta manera, satisfecha, y pienso que merezco este descanso. Lo subrayo porque hay pocas veces en las que crea que me merezca un descanso, pero, justo ahora, subiendo a la sierra helada, me siento genuinamente feliz al pensar que he puesto mi fuerza en algo tan bello.

Més endavant ens explica l’ànsia que passava esperant que Abreu li enviés els nous capítols: «yo estaba en Benidorm haciendo un tour de verano enloquecido de periodismo inmersivo, teniendo que pasar todo el día en una plataforma marina de la playa, menstruando al sol…». I, per remarcar la diferència d’edat que té amb l’autora, Urraca observa: «el día que cayeron las Torres Gemelas, vi el fuego en televisión mientras sentía entre las piernas el ardor gozoso de la reciente pérdida de la virginidad…» 

Poques vegades m’havia trobat en lletra impresa amb un ego tan gran com aquest.

2 comentaris:

  1. Haurem d'estar atents a la carrera d'aquesta noia, no em refereixo a Andrea Abreu sinó a la divina Sabina Urraca, tota una personatge que segur et trobaràs en algun altre llibre després del seu merescut descans.

    ResponElimina