Perxeró i mortal

Sense ser jo lector freqüent del gènere negre, fa temps que sabia que John Franklin Bardin està considerat un autor de culte, especialment per la trilogia de novel·les que va escriure a la segona meitat dels anys 40. Mireu que en deia Guillermo Cabrera Infante: «En la novela policial hay tres escritores irrepetibles: Edgar Allan Poe, Dashiell Hammett y John Franklin Bardin.» No discutiré l’opinió del mestre cubà, així que m’he llegit El percherón mortal que va editar Impedimenta l’any passat en una traducció de César Aira (gran escriptor, potser no tan gran traductor).

No hi ha dubte que l’inici del llibre és com a mínim insòlit. El psiquiatre George Matthews rep la visita d’un jove milionari que té por d’estar-se tornant boig: en els darrers temps se li apareixen leprechauns (una mena de follets irlandesos) que li encarreguen tasques tan absurdes com dur una flor determinada al cabell o repartir diners pel carrer. Quan li demanen que entregui un cavall perxeró a una coneguda actriu i aquesta aparegui assassinada, el metge decidirà posar-se a investigar sense sospitar com aquest gest li canviarà la vida.

Les primeres pàgines d’El percherón mortal són molt potents, gràcies a uns fets tan inaudits com inexplicables, tot i que el lector es pot preguntar si aquest formidable embolic arribarà a tenir cap solta. Llavors, en el punt més àlgid del disbarat, el narrador protagonista pateix un accident que li provoca uns mesos d’amnèsia. El recurs a un oblit prolongat i convenient no pot ser més suat, però cal dir és eficacíssim per mantenir l’atenció del lector, mentre l’amnèsic va recuperant, amb penes i treballs, la memòria.

Al final el misteri quedarà explicat amb raonaments bastant convencionals (cosa que jo no m’esperava). Això no treu que el desenvolupament de la trama estigui condimentat amb detalls excèntrics —nans, firaires, més perxerons…— i algun assassinat més. No sé què dir d’una novel·la que no s’assembla a cap altra, que he llegit d’una tirada, com mig posseït, si no és que la recomano vivament a tot lector agosarat.

Vallesordo

Trobar la veu justa i precisa d’un narrador en primera persona deu ser una de les qüestions més crucials a les quals s’enfronta l’escriptor i també de les més difícils, especialment si qui ens parla és un infant. La dificultat es veu potenciada quan la veu que volem reflectir pertany a un infant queer, una realitat que fins no fa gaire era com si no existís. Només per això ja es pot considerar un triomf la novel·la Vallesordo (Libros del Asteroide) del debutant Jonathan Arribas.

El seu protagonista és Nico, un nen que viu en un poblet de la província de Zamora. La mestra li posa com a deures la típica redacció sobre l’estiu més important de la seva vida i Nico, abans de posar-se a escriure i per aclarir les idees, ens ho explica als lectors amb tota mena de detalls. L’estiu de fa dos anys va tenir poc de particular: jugar a polis i lladres amb els amics, anar en bicicleta, acaronar la gossa Yesi, ajudar l’àvia de mala gana… L’únic que va aportar moments veritablement meravellosos va ser l’emissió del programa Fama, ¡A bailar! que presentava Paula Vázquez a Cuatro [per les referències correspon a la temporada 2008 - 2009], experiència que Nico no es perdia mai i que després prolongava en diversos intents coreogràfics, davant la incomprensió de familiars i amics.

Encara que aquest concurs i el seguiment de les peripècies setmanals dels seus participants dominen el relat, de mica en mica anirem descobrint les circumstàncies particulars de les persones que envolten Nico. Sense excés melodramàtic, dit gairebé de passada, entreveurem la crisi matrimonial dels seus pares, la depressió materna o la decrepitud de l’àvia. També els contratemps que ha d’aguantar un nen raret en una comunitat petita —algun insult per part dels adolescents, alguna mala cara paterna, una mica de mal de panxa…—; però tot queda contrarestat per la visió positiva i entusiasta del nostre protagonista, que gaudeix de la companyia dels seus amics (i de les pessigolles a les plantes dels peus que li produeix abraçar l’Izan) i que somia en convertir-se en un dels concursants de Fama.

Íbamos por los caminos, y mi amigo giraba los manguitos como si estuviera acelerndo una moto y hacía brrr brrr. Al cambiar de marcha, Izan aguantaba la respiración, porque no quería que se saliera la cadena, y yo notaba que no se le movía el pecho, pero cuando la marcha entraba, soltaba el aire y seguía con el brrr brrr. Pasó el tractor de Lucio y yo lo saludé levantando la mano, pero Izan estaba muy concentrado, miraba hacia delante, y no le dijo ni hola.

Apoyé la cara en su espalda y así se estaba bien, sin tener que dar pedales y sin el miedo a tragar mosquitos. Pasamos por donde el depósito y vimos a Cipriano, que estaba él solo, y le saludé dando gritos, gritando iiiiiiuuuuuuju y él gritó también iuuuuuuju porque era el abuelo más majo de todo Vallesordo y alrededores.

Vallesordo és un debut càlid i brillant, amb un protagonista que enamora pel seu candor, i que demostra que no cal haver nascut a una gran ciutat per poder somiar en convertir-se en una estrella.