divendres, 14 d’octubre de 2022

En un tram hi cap tot


Prossegueixo les meves lectures de Vicenç Pagès i Jordà amb Un tramvia anomenat text. El plaer en l’aprenentatge de l’escriptura, un assaig editat per Empúries l’any 1998 i que manté prou vigència fins el punt d’haver estat reeditat el passat 2021. L’autor aprofita el títol d’una coneguda obra teatral de Tennessee Williams per fer una metàfora sobre el text (escrit, però també dibuixat o filmat) com a vehicle que transporta el significat; metàfora que fa extensiva a les diverses circumstàncies  que l’acompanyen i que tradueix en forma dels paisatges que travessa, les condicions de les vies o la carrosseria que el protegeix. Tot el llibre és una successió de conceptes aparentment antagònics que Pagès intenta fer harmonitzar amb el propòsit de millorar la qualitat dels nostres textos.


La primera (falsa) oposició que es presenta és la del talent (o la inspiració o la musa) enfrontat a la tècnica. Lluny de prioritzar un o l’altre, l’autor dona la raó als clàssics —cita repetidament la Poetiké d’Aristòtil i l’Ars poetica d’Horaci— que defensen treure tot el partit de la inventiva sense tancar les portes a l’aprenentatge, preferiblement a càrrec d’un professor que tingui coneixements pràctics. En defensa de la retòrica clàssica, que considera injustament postergada, estableix un arbre genealògic de divinitats que han de presidir la bondat d’un text. Al capdamunt del panteó es troba el matrimoni format pel Plaer i la Mesura, del qual depenen els seus fills (la Unitat, l’Ordre, la Coherència, la Claredat), nets (la Bellesa, l’Oportunitat, la Versemblança, la Precisió) i besnets (l’Escaiença i la Naturalitat). Cada concepte és degudament definit per establir la seva contribució a l’excel·lència del text.


A la segona part es condemna l’aprenentatge separat de la gramàtica i la literatura, reduïda una a la inacabable anàlisi de frases artificials i l’altra a una taxonomia de literatures nacionals i moviments estètics. Pagès defensa l’estudi de la gramàtica a través de la literatura i el d’aquesta des del plaer de la lectura, iniciant l’alumne amb textos atractius i entenedors, encara que estiguin allunyats del canon. L’assaig rebutja encara un tercer antagonisme entre periodisme i literatura, una dicotomia que apareix forçada, atès que els dos treballen amb les paraules i amb similars recursos tècnics, sense oblidar que els primers periodistes foren també grans escriptors.


Un tramvia anomenat text té un to divulgatiu que no suposa cap dificultat (sense entrar en aquelles pallassades del Papitu); però, com que sembla adreçat al col·lectiu docent, té un interès relatiu per al públic general. Almenys aquesta és la sensació que n’he extret de la lectura. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada