Un món de metros: Buffalo

La ciutat de Buffalo a l'estat de Nova York té una població de 1,1 milions d'habitants, una sola línia de metro d'una llargada de 10 quilòmetres i 14 parades. Mira que ho tenien fàcil i tanmateix no ho podien haver fet més lleig i més ranci.

Cal aclarir que, a diferència de la majoria de sistemes metropolitans, els vagons circulen a l'aire lliure al centre de la ciutat mentre ho fan sota terra quan es dirigeixen als afores. Aquesta diferenciació s'indica amb una línia contínua blava pels túnels i una de discontínua  blau clar per l'exterior. Tot plegat un pegat inenarrable.

Entre les costures

Londres 1955. El cèlebre dissenyador Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) està acostumat a vestir la flor i la nata de la reialesa i l’alta societat. Perfeccionista en la feina, però completament incapaç de gestionar la seva vida privada, conviu amb la seva germana Cyril (Leslie Manville), que li fa de mare, d’infermera, de psiquiatra i de relacions públiques. L’aparició d’Alma (Vicky Krieps), una cambrera d’aparença fràgil però insospitats recursos capgirarà l’equilibri de forces a la «maison» Woodcock.

Aquesta pretén ser la sinopsi de «Phantom Thread» («El fil invisible») el film de Paul Thomas Anderson tan ben rebut a la temporada de premis que comença. És una pel·lícula que sembla que provingui d’una altra època, no només per la seva pulcra ambientació als escenaris més tradicionals de la dècada dels 50, sinó per la seva fotografia tènue i elegant (responsabilitat del director, encara que no ho vulgui dir), per la veneració amb la que es tracta un ofici tan artesanal i pel pudor amb el que està narrada la història. Només l’excel·lent banda sonora de Jonny Greenwood, plena de pianos melancòlics i violins sumptuosos, deixa escapar algun zumzeig electrònic.

«El fil invisible» és una pel·lícula molt bella de veure i d’una exaltada sensualitat, que s’exacerba quan l’opulent vestuari ocupa el primer pla (en canvi el sexe és el·líptic i en tot cas dubtós). L’atractiu embolcall estètic crea un interessant contrast amb un material humà que és pura podridura. Plana també per algun lloc un fosc sentit de l’humor.

Com caldria esperar, Daniel Day-Lewis (que assegura que aquest serà el seu comiat del món de la interpretació) munta un recital a partir de les neurosis d’aquest perepunyetes que és en Reynolds i ho fa sense ni una gota d’histrionisme, que ja té mèrit! La luxemburguesa Vicky Krieps, malgrat acreditar una sòlida carrera anterior, potser saltarà a la fama amb aquest rol no gens fàcil, on innocència, passió i càlcul es barregen sense cap ordre concret. Però per a mi la Lesley Manville és la vencedora absoluta en qüestions d’interpretació; perquè menys sempre serà més, sobre tot quan parlem d’exímies actrius britàniques.

No, no m’ho he passat malament amb aquest «El fil invisible», tot i que no calien cadascun dels seus 130 vistosos minuts. Queda clar que Paul Thomas Anderson estima els seus protagonistes insuportables i visionaris. No queda tan clar que els seus espectadors compartim la mateixa opinió, tot i que el recolzarem si cal fins a les portes de l'infern.

Entra Adamsberg

Aquests dies el senyor Miquel Adam està molt revolucionat amb la imminent publicació a Amsterdam Llibres de «Quan surt la reclusa», la novel·la més recent de Fred Vargas. L’entusiasme de l’Adam queda ben reflectit en aquest escrit que ha fet per a Vilaweb. Influenciable com sóc, he pensat que seria bon moment per repescar la Vargas després de la plaent (i llunyana) experiència de «Debout les morts», i ordenat com sóc, he decidit començar per la seva primera novel·la policíaca «L’home dels cercles blaus»; bé «El hombre de los círculos azules», que a la meva biblioteca la tenien en castellà.

La intriga, com sol passar amb Vargas, comença de forma decididament fantasiosa quan en nits successives a les voreres de París apareixen objectes banals i diversos —un encenedor, un bigudí, un cap de nina, un gat mort, una cinta de cassette entortolligada…— encerclats per un traç de guix blau. Un fet curiós, però no realment preocupant, excepte pel comissari Adamsberg, que sembla obsedit per l’home que va plantant aquest excèntric joc de pistes. Una nit, finalment, el que apareix al bell mig del cercle és el cadàver d’una dona degollada. Que comenci la investigació!

Aquest llibre marca la presentació en societat del comissari Jean-Baptiste Adamsberg (res a veure amb en Miquel), protagonista principal o comparsa amb frase de la majoria d’obres de l’autora. Originari del Baix Pirineu francès, els seus èxits policials el catapulten a París, on desembarca a l’inici de la novel·la. Com no podria ser d’altra manera tractant-se de Vargas, l’Adamsberg té poc a veure amb els arquetips del gènere negre: melangiós i críptic, més intuïtiu que racional, faldiller i romàntic, càlid i esquiu, una contradicció feta carn.

No hi falten altres personatges dels que deixen petja com Mathilde Forestier, la «Reina Mathilde», oceanògrafa i seductora a parts iguals, molt amiga de qualsevol tipus de peix. O Charles Reyer, molt cec i molt guapo, però misantrop i mala persona. Encara que el meu preferit sigui Adrien Danglard, capità de la policia de pensament cartesià (al menys la primera part del dia, quan encara el seu consum d’alcohol no l’ha superat) i pare esforçat de cinc criatures (una d’elles no confessada) sense mare a la vista.

Els misteris policials de Fred Vargas barregen de forma única intrigues irracionals i explicacions raonades i ho fan en un entorn d’una qualitat literària no gaire freqüent en literatura de gènere. És un món on es poden establir converses com aquesta:

    —Tiene usted aproximadamente cincuenta años, ¿verdad? —preguntó el hombre sin apartarse de ella.
    —Es posible —dijo Mathilde.
    No le hizo ninguna gracia. ¿Qué podía importarle a ese tipo? En ese instante acababa de descubrir que el chorrillo de agua de la fuente de enfrente, desviado por el viento, mojaba el brazo de un ángel esculpido más abajo, y ésos eran seguramente instantes de eternidad. En realidad, el tipo estaba a punto de estropearle el único instante de eternidad de su séptimo día.
    Y además, normalmente le echaban diez años menos. Se lo dijo.
    —¿Qué importa? —dijo el hombre—. Yo no sé valorar las cosas como los demás, pero supongo que es usted más bien guapa, ¿o me equivoco?

Qui prova Fred Vargas (i les delícies que l'acompanyen), repeteix; no us dic més.

El lloc de les dones

Malgrat ser una novel·la superpremiada des de la seva publicació l’any 1985, i malgrat la seva adaptació al cinema i a l’òpera, no ha sigut fins que s’ha traslladat al món de les sèries televisives que «El relat de la criada» («The Handmaid’s Tale») de Margaret Atwood ha esdevingut veritablement popular. Dissortadament de l’èxit del programa l’escriptora no ha tret gaire benefici directe, ja que havia venut els drets a MGM quan es va filmar la pel·lícula el 1990; però sí que ha gaudit d’un notable repunt de les vendes del llibre en el que es basa, cosa que tampoc està malament.

Sigui com sigui, l’adaptació que firma Bruce Miller, ha comptat amb l’assessorament d’Atwood (que també actua com a productora i té una breu aparició al primer capítol), el que ha permès aprofundir en la trama original i apropar-la a la realitat present sense provocar la ira de l’autora. El conte és bàsicament el mateix: una distopia situada en un futur molt proper, en el qual la creixent infertilitat del gènere humà provoca que els Estats Units d’Amèrica esdevinguin una teocràcia fonamentalista anomenada Gilead, on la concepció i la bona fi de l’embaràs siguin els seus objectius fonamentals. Així el paper de la dona en aquesta societat reverteix al de la mare nutrícia i l’àngel de la llar (o, en el seu revers fosc, al de meuca on descarregar tensions sexuals), ja que qualsevol exercici intel·lectual o qualsevol gaudi hedonista li són barrats.

Hauria dit d’entrada que la concepció de «The Handmaid’s Tale» (novel·la i sèrie) revela un feminisme un xic simplista i del broc gros, però potser peco d’exquisit, allunyat d’una realitat embadocada (pur segle XXI) que necessita precisament una sacsejada com aquesta perquè se’ns obrin els ulls davant de tanta ignomínia. En tot cas, el perill de la involució és real, i el confirmen cada dia els titulars dels diaris: a la novel·la es tracta d’uns criminals atacs terroristes, que justifiquen qualsevol resposta política totalitària, per molt injustificable que sigui; però a l’Espanya d’ara mateix són molts els que aplaudeixen qualsevol atropellament dels drets d’expressió sempre que els prejudicis dels agressors quedin reforçats. Quelcom de similar es podria dir del moviment feminista, encara tan incomprès, que qualsevol indocumentat de twitter se sent capaç de blasmar sota el hashtag de «feminazi».

Però si «El relat de la criada» només fos un eficaç pamflet polític, ens hauríem quedat a mig camí (i no sempre el més interessant). Però és que a més, a partir de la densa espinada que Margaret Atwood va plantar, la sèrie desenvolupa els seus temes amb majestuosa elegància i similar perfecció dramàtica. No és casual que siguin dones les que dirigeixin gran part dels capítols.

Estèticament es tracta d’una meravella visual, amb una fotografia exquisida, plena de simetries, visions zenitals, i contrallums encegadors. La paleta original dels uniformes de les diferents classes de la novel·la ha sigut alterada, per fer-la encara més colpidora. El disseny de producció, amb quatre retocs, dibuixa el paisatge de la distòpia sense despentinar-se. Només la inclusió d’alguns hits sonors a la manera d’un videoclip (Blondie, Simple Minds, Radiohead, Cigarettes after Sex) m’han resultat dissonants.

Elisabeth Moss, que vam conèixer com la filla rebel del president dels Estats Units a «The West Wing», ha recorregut des de llavors un gran itinerari com actriu. Va ser una de les estrelles més inesperades de «Mad Men», presència transgressora a «The Square», i policia qüestionable a «Top of the Lake», fins coronar el seu 2017 «mirabilis» amb aquesta Offred d’infinits matisos. És un paper de molt patiment, però que ofereix també moments exultants, irats o de rebel·lia amb el que el recital interpretatiu està assegurat. D’entre el ben conjuntat repartiment m’agradaria destacar també Samira Wiley, que ja m’havia encisat com la bibliotecària Poussey Washington d’«Orange is the New Black» i la veterana Ann Dowd que fa un paper de líder il·luminada no gaire lluny del que feia a la primera temporada de «The Leftovers».

Ja podeu comptar que no és una sèrie agradable de veure, com no pot ser-ho una representació tan descarnada del que se suposa que ha de ser el paper de la dona pel patriarcat. Espereu doncs, violència tant explícita com interioritzada, i moments que us revoltaran l’estómac; però també petits triomfs quotidians que compensaran l’angoixa. Deixeu-me pecar de simple per exclamar: quina sèrie tan ben parida!

«The Handmaid’s Tale» acaba si fa no fa igual d’ambiguament com acabava la novel·la original. A la segona temporada caldrà posar-hi inventiva per elaborar nou material. Reso fervorosament per que no la caguin, després d’haver-ho fet irreprotxablement fins ara.

Les llavors del relat

Pocs autors que escriguin ara mateix en francès m’interessen tant com Emmanuel Carrère. Des del llunyà i inquietant «El bigoti» fins les seves fascinants elaboracions sobre personatges reals com són «L’adversari» o «Limonov» (passaré de puntetes per la seva més recent «El regne», que no va aconseguir captivar-me de la mateixa forma). Per això, l’aparició de «Conviene tener un sitio adonde ir» (Anagrama, 2017), una extensa col·lecció d’assajos literaris i textos periodístics, ha sigut una de les grans notícies de la temporada, com ho prova que m’hagi cruspit les més de quatre-centes pàgines en un parell de jornades.

El recull abasta peces escrites entre 1990 i 2015 i, per la seva natura, és inevitablement miscel·lani, tot i que dibuixa clarament algunes de les línies principals de la seva obra. Així trobarem abundants cròniques de fets criminals o d’existències extremes, observades amb respecte pels protagonistes i des del punt de vista més humà. Un parricidi frustrat, narrat a l’«Événement de jeudi» de gener de 1990, fou l’origen del film de Claude Miller «Je suis heureux que ma mère soit vivante», mentre que les dues notes redactades a «Le Nouvel Observateur» l’any 1996 sobre el cas de Jean-Claude Romand es troben a la base de «L’adversaire».

De fet, tot el llibre ofereix pistes seminals sobre l’obra posterior de Carrère, el que per a qui interessa el procés creatiu (com jo mateix) pot resultar molt útil. Sent l’escrivà fill d’Helène Carrère d’Encausse, sovietòloga i experta en història russa en general, abunden les cròniques sobre la societat d’al·luvió apareguda després de la caiguda del Teló d’Acer. Entre visites a la Romania posterior a l’execució de Ceaucescu (comte Dràcula inclòs), manifestacions contra Putin, perplexitat envers la figura de Limònov o el retrat de Kotelnitch, una ciutat de la Rússia més degradada, s’estableix una rica panoràmica de l’est d’Europa en el moment present.

Peces més breus que prologuen llibres de De Foe («Moll Flanders»), Leo Perutz («El cavaller suec») o Philip K. Dick (integral de les seves novel·les), textos d’homenatge a amics, obituaris (el cineasta Claude Miller, el novel·lista Sebastien Japrisot) i altres peces de circumstàncies completen el volum, sense que ni una sola d’elles sembli sobrera. 

Però potser les joies del recull són els reportatges viscuts per Carrère en primera persona: una manifestació d’opositors a Vladimir Putin en una autopista de Moscou, l’esfereïdora experiència d’una família al tsunami de l’Índic, una contradictòria estada de quatre dies a la fira de les vanitats de Davos o una trobada desastrosa amb l’actriu Catherine Deneuve. Per culminar tot plegat amb «A la recerca de l’home-dau», un reportatge periodístic que funciona com el conte perfecte.

«Conviene tener un sitio adonde ir» traspua cultura, informació pertinent, intel·ligència i destresa literària. Segurament els seus destinataris naturals ja l’han llegida fa una pila de setmanes; però per si de cas.

Un món de metros: Bucarest (2)

Des de la meva visita de 2010 les línies no han augmentat i a penes hi ha una desena d'estacions més: 51 estacions i 69,2 quilòmetres de vies. En quant al nou mapa, s'agraeix l'esforç, però continua sent un dels més mediocres del catàleg mundial. El logo és directament denunciable al Tribunal de La Haia.

La petja d’una vida

Al club de lectura lletracremat llegim una de Patrick Modiano, la seva sisena novel·la «Carrer de les botigues fosques» (1978) amb la que va obtenir el premi Goncourt i es va consagrar definitivament al "milieu" literari francès. En ella un tal Guy Roland investiga al París de 1965 sobre la seva pròpia vida després que un accident el deixés amnèsic quinze anys abans.

L’amnèsia com a motor d’una novel·la és un recurs més aviat barat, però Modiano es fa perdonar perquè d’aquest masegat pretext n’extreu petroli. A mesura que el narrador va investigant van apareixent possibles figures del seu passat i cadascuna d’elles n’introdueix una altra, com les proverbials cireres del cistell. Així anirem coneixent personatges pintorescos que l’autor dibuixa amb quatre traços evocatius i molt poder de suggestió. Es tracta d’una fauna cosmopolita i sempre als marges de la societat: immigrants russos, models d’alta costura, pianistes de cafè, homosexuals, play-boys internacionals, diplomàtics corruptes…

Modiano dibuixa una geografia nebulosa de París, la seva especialitat, on no existeix el blanc i el negre, i tot es perd en una paleta de grisos. Tremendament elegant, de molt bon gust; però també amb una tendència a la manca de passió. La seva evitació de tot conflicte fa que el lector que no conegui la història recent de França es veurà perdut davant de la inexplicable fugida dels protagonistes en direcció a Suïssa. Per ser un llibre que basa la seva trama a la Segona Guerra Mundial, crec que no es menciona ni un sol moment l’ocupació alemanya.

De totes maneres queda clar que l’autor no apunta a la novel·la de gènere històric, ni l’importa gaire resoldre el misteri final de la vida d’aquest Guy Roland. Modiano, amb un magnífic control del relat, va convertint la investigació d’aquesta biografia extraviada cada vegada més en una experiència viscuda, no només pel seu protagonista, sinó també pels testimonis que la reviuen com un vague eco. Es diria que el propòsit d’aquest llibre de títol tan estupend és el d’advertir-nos que ningú no es tan important com es pensa i que l’empremta que deixarem darrera s’esborrarà molt abans del que voldríem.

No queda pas tan lluny del discurs final del replicant de «Blade Runner»; però amb fotos de color sèpia guardades en capses de llauna substituint la distòpia.