dimarts, 6 de febrer de 2018

El lloc de les dones

Malgrat ser una novel·la superpremiada des de la seva publicació l’any 1985, i malgrat la seva adaptació al cinema i a l’òpera, no ha sigut fins que s’ha traslladat al món de les sèries televisives que «El relat de la criada» («The Handmaid’s Tale») de Margaret Atwood ha esdevingut veritablement popular. Dissortadament de l’èxit del programa l’escriptora no ha tret gaire benefici directe, ja que havia venut els drets a MGM quan es va filmar la pel·lícula el 1990; però sí que ha gaudit d’un notable repunt de les vendes del llibre en el que es basa, cosa que tampoc està malament.

Sigui com sigui, l’adaptació que firma Bruce Miller, ha comptat amb l’assessorament d’Atwood (que també actua com a productora i té una breu aparició al primer capítol), el que ha permès aprofundir en la trama original i apropar-la a la realitat present sense provocar la ira de l’autora. El conte és bàsicament el mateix: una distopia situada en un futur molt proper, en el qual la creixent infertilitat del gènere humà provoca que els Estats Units d’Amèrica esdevinguin una teocràcia fonamentalista anomenada Gilead, on la concepció i la bona fi de l’embaràs siguin els seus objectius fonamentals. Així el paper de la dona en aquesta societat reverteix al de la mare nutrícia i l’àngel de la llar (o, en el seu revers fosc, al de meuca on descarregar tensions sexuals), ja que qualsevol exercici intel·lectual o qualsevol gaudi hedonista li són barrats.

Hauria dit d’entrada que la concepció de «The Handmaid’s Tale» (novel·la i sèrie) revela un feminisme un xic simplista i del broc gros, però potser peco d’exquisit, allunyat d’una realitat embadocada (pur segle XXI) que necessita precisament una sacsejada com aquesta perquè se’ns obrin els ulls davant de tanta ignomínia. En tot cas, el perill de la involució és real, i el confirmen cada dia els titulars dels diaris: a la novel·la es tracta d’uns criminals atacs terroristes, que justifiquen qualsevol resposta política totalitària, per molt injustificable que sigui; però a l’Espanya d’ara mateix són molts els que aplaudeixen qualsevol atropellament dels drets d’expressió sempre que els prejudicis dels agressors quedin reforçats. Quelcom de similar es podria dir del moviment feminista, encara tan incomprès, que qualsevol indocumentat de twitter se sent capaç de blasmar sota el hashtag de «feminazi».

Però si «El relat de la criada» només fos un eficaç pamflet polític, ens hauríem quedat a mig camí (i no sempre el més interessant). Però és que a més, a partir de la densa espinada que Margaret Atwood va plantar, la sèrie desenvolupa els seus temes amb majestuosa elegància i similar perfecció dramàtica. No és casual que siguin dones les que dirigeixin gran part dels capítols.

Estèticament es tracta d’una meravella visual, amb una fotografia exquisida, plena de simetries, visions zenitals, i contrallums encegadors. La paleta original dels uniformes de les diferents classes de la novel·la ha sigut alterada, per fer-la encara més colpidora. El disseny de producció, amb quatre retocs, dibuixa el paisatge de la distòpia sense despentinar-se. Només la inclusió d’alguns hits sonors a la manera d’un videoclip (Blondie, Simple Minds, Radiohead, Cigarettes after Sex) m’han resultat dissonants.

Elisabeth Moss, que vam conèixer com la filla rebel del president dels Estats Units a «The West Wing», ha recorregut des de llavors un gran itinerari com actriu. Va ser una de les estrelles més inesperades de «Mad Men», presència transgressora a «The Square», i policia qüestionable a «Top of the Lake», fins coronar el seu 2017 «mirabilis» amb aquesta Offred d’infinits matisos. És un paper de molt patiment, però que ofereix també moments exultants, irats o de rebel·lia amb el que el recital interpretatiu està assegurat. D’entre el ben conjuntat repartiment m’agradaria destacar també Samira Wiley, que ja m’havia encisat com la bibliotecària Poussey Washington d’«Orange is the New Black» i la veterana Ann Dowd que fa un paper de líder il·luminada no gaire lluny del que feia a la primera temporada de «The Leftovers».

Ja podeu comptar que no és una sèrie agradable de veure, com no pot ser-ho una representació tan descarnada del que se suposa que ha de ser el paper de la dona pel patriarcat. Espereu doncs, violència tant explícita com interioritzada, i moments que us revoltaran l’estómac; però també petits triomfs quotidians que compensaran l’angoixa. Deixeu-me pecar de simple per exclamar: quina sèrie tan ben parida!

«The Handmaid’s Tale» acaba si fa no fa igual d’ambiguament com acabava la novel·la original. A la segona temporada caldrà posar-hi inventiva per elaborar nou material. Reso fervorosament per que no la caguin, després d’haver-ho fet irreprotxablement fins ara.


4 comentaris:

  1. Molt d'acord. Alguns temes poden semblar obvis, però estan ben tractats. I la sèrie manté el ritme. La segona temporada serà complicada...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sobretot perquè la història que va idear l'Atwood ja està explicada. És tot un compromís.

      Elimina
  2. Suposo que ja vas llegir la meva ressenya, o sigui que no em repetiré amb el què ja dic allà, però ja veus que sense arribar a desagradar-me no és una sèrie que vulgui seguir veient.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que no t'agrada veure dones maltractades, vaja.

      Elimina