El casament

El vell matrimoni va a la casa dels malalts de l'esperit.
Per camins trencats de pols,
deixen caure trossos vells de fe i d'amor.
El destí ja els ha jugat el partit dels qui, per sempre,
perdran quan el cos estigui ple de pols.
Van corrents fugint de tot, sota l'ombra d'aquest trist
mal temps present que els obliga a caminar molt de pressa,
cap al lloc de naixement.

Ploren pedres els deserts, canten guerres els ocells.
Un ferit demana perdó: tot és un gran dolor.
Una nova pluja cau sobre el cap dels qui aviat es casaran.
Viuran dos mil anys a prop,
sota el foc d'això que ara en diem art.
Entren per la porta gris de la fosca cova gran dels temors
i de negres llums que avui han marxat.

Hem encès espelmes d'or per il·luminar el casament.

(Jaume Sisa, El casament) 

Contes comunicants

Leo Perutz (Praga, 1882 - Bad Ischl, 1957) és un d’aquells autors clàssics de l’Europa Central que tant agraden als suplements culturals dels diaris, quan surt una nova traducció. Segons la contraportada de «De noche, bajo el puente de piedra», traducció (excel·lent) de Cristina García Ohlrich, edició de 2016 a Libros del Asteroide, també fou el favorit d’autors tan indiscutibles com Alfred Hitchcock, Italo Calvino, Theodor W. Adorno, Graham Greene, Robert Musil o Jordi Lluis Borges.

Aquests padrins heterogenis imposen una mica, però els estudis matemàtics de Perutz me l’han fet més proper. Després només ha calgut llegir el llibre, per quedar-ne fascinat. «De noche, bajo el puente de piedra» es presenta com una novel·la, però, en realitat, és una col·lecció de contes subtilment interconnectats. Llevat l’epíleg, tots els relats transcorren a Praga durant el segle XVII, sovint comparteixen personatges —l’emperador Rudolf, el seu secretari Phillip Lang, el comerciant jueu Mordejai Meisl, la seva esposa Esther, el Gran Rabí Loeb…—, però l’ordre dels contes no respecta la cronologia, i el lector atent haurà d’anar encaixant les peces fins que al final es reveli la novel·la subjacent que l’autor ocultava deliberadament.

De totes maneres, no voldria donar la idea que el llibre és una mena d’enigma a resoldre, res més lluny de la realitat, ja que l’exposició de la trama està elaborada amb suma elegància. A més, cadascun dels contes brillen per ells mateixos amb una capacitat d’encanteri que ens fa recordar l’atractiu aclaparador de les rondalles infantils, combinat amb una sofisticada estructura on es succeeixen inesperadament tot tipus de registres: el costumista, l’històric, el fantàstic, fins i tot el místic.

La reconstrucció històrica de Perutz mai no sona a cartró pedra, el llenguatge és tan evocatiu com precís, es diria que fins i tot viscut. La seva capacitat per imaginar arguments inesperats és senzillament miraculosa, com ho és el seu salt sense xarxa entre el registre transcendent i el que més toca de peus a terra. A «De noche, bajo el puente de piedra» hi ha antisemites convidats a palau, nobles víctimes d’una maledicció, gossos que parlen, Johannes Kepler, amants onírics, nens fantasmals, i un rabí que practica encanteris amb les paraules.

Cuando Brouza entró en la taberna del mesón del Esturión de Plata no se hablaba de otra cosa que de las ejecuciones que habían tenido lugar aquella mañana. El ujier Johann Kokrda, que había pasado toda la noche en el bastión de la ciudad vieja para tener un buen lugar entre los espectadores, disfrutaba de su día de gloria. Sin dejarse importunar por las preguntas y exclamaciones de los asistentes, les relató con pelos y señales lo que había visto y oído. Durantetoda la noche habían estado trabajando a la luz de las antorchas para levantar el armazón del cadalso. Al amanecer cesaron los golpes y los martillazos, y todo el mundo pudo contemplar el resultado: cuatro varas de alto, veinte por cada costado, y todo, hasta el tajo, cubierto por un paño negro. Habían construido tribunas para las autoridades, los nobles y el clero, y el pueblo llano se arremolinaba en el lugar abriéndose paso a codazos. Las callejuelas cercanas estaban llenas a rebosar. Trescientos alabarderos y cuatrocientos jinetes pertenecientes a los regimientos del coronel Waldstein o Wallenstein, eran los encargados de mantener el orden. Había vendedores ambulantes que ofrecían salchichas, queso, cerveza y aguardiente al que lograra acercarse a ellos. Luego, con redoble de tambores, condujeron a los reoas a muerte hasta la plaza, uno por uno y según su rango. Naturalmente, el primero fue el conde Schlick. Llegó con un traje de seda negra, un libro en la mano y la faz serena. Cuando cayó su cabeza, una mujer de entre los presentes gritó: «¡Santo mártir!», su grito se escuchó hasta en las tribunas, y uno de los soldados de Waldstein trató de llegar hasta ella para detenerla, atropellando a su paso a varias personas, una de las cuales encontró la muerte bajo los cascos de su caballo. Pero la mujer logró huir.

«De noche, bajo el puente de piedra» representa un dels destil·lats més perfectes d’una llarga tradició de ficcions sorprenents i esbalaïdores que exploten la nostra innocència més primigènia, que prové de fa segles, que passa per «L’odissea», per «Les mil i una nits», per «El Quixot» i per Robert Louis Stevenson. I potser per Fred Vargas. Un veritable llibre de meravelles. Llegiu-lo, si us agraden les rondalles vora el foc que no sereu capaços d’oblidar.

La família que s’odia unida no sempre trobarà una sortida

Com deia ahir, l’existència d’«Arrested Development» mai no va ser fàcil. Es tractava d’una comèdia amb una altíssima densitat de gags servits a un ritme trepidant, on s’hi podien barrejar les grolleries més vergonyoses amb els recursos més sofisticats. El programa exigia un espectador d’una dedicació total, ja que els acudits funcionaven sovint per acumulació, tot apel·lant a avatars anteriors del mateix acudit. La seva línia temporal era fragmentada freqüentment, amb flashbacks, recapitulacions i clips inserits.

La sèrie no va obtenir mai grans nivells d’audiència, però sí un públic totalment entregat, disposat a defensar-la aferrissadament. Disposà també d’una escuderia de comediants pràcticament de somni. Deixant de banda els fabulosos protagonistes, i la Liza Minnelli (que és un puntàs), a «Arrested Development» tingueren paper amb frase gent com Henry Winkler, Charlize Theron, Judy Greer, Ed Begley Jr., Ben Stiller, Martin Short, Amy Poehler, Martin Mull, Julia Louis-Dreyfus o John Slattery…

Les tres primeres temporades a can Fox lliuraren un nombre minvant d’episodis (22, 18, 13) en una lluita constant per l’audiència, entre admiradors confessos i reticents imperdonables, amb la cancel·lació televisiva com a futura amenaça possible. Per aquest motiu la breu tercera temporada deixa un lleuger regust d’interruptus.

L’àvida Netflix, amb ansiós anhel, va recuperar «Arrested Development» per una quarta temporada que es va emetre el 2013. Com que els protagonistes tenien l’agenda plena —la majoria d’ells a l’interval transcorregut des de 2006 havien esdevingut primeres figures—, es va adoptar una curiosa estratègia: cadascun dels 15 capítols oferia la mateixa línia temporal, però des del punt de vista d’un personatge diferent que era el que centrava la narració. Això minimitzava la interacció entre els actors i convertia la trama en un enorme trencaclosques que només cobrava sentit quan s’anaven succeint els episodis. No vaig arribar a veure aquesta temporada en aquell format, però m’imagino que devia ser prou indigesta. L’he vista en format remix de 22 episodis, que és la que va posar en circulació Netflix el 3 de maig de 2018, com una mena de pròleg de la cinquena temporada. El remix intenta recollir a cada episodi, i en ordre cronològic, només un moment temporal de la trama. Com que l’original no estava previst així, el narrador Ron Howard es fa un fart de donar explicacions. Un mareig.

La cinquena temporada, centrada en el misteri criminal de l’assassinat de Lucille Austero (Liza Minnelli), recuperava una mica de l’esplendor perdut. Netflix la va emetre en dues tandes de vuit capítols, estrenades respectivament el maig de 2018 i el març de 2019. La producció, tanmateix, estigué envoltada de tota mena de contrarietats. Tony Hale, catapultat per l’èxit de «Veep», no s’hi va voler involucrar gaire. Portia de Rossi, pràcticament apartada de la interpretació, només apareix en molt comptats moments. Sobre Jeffrey Tambor pesava l’acusació d’abusos sexuals d’algunes actrius de «Transparent». I, per acabar-ho d’adobar, Jessica Walter es queixà del maltracte que havia patit per part del mateix Tambor durant el rodatge. Tot plegat, un desastre per la imatge final de la sèrie.

Hauria estat tot millor, si «Arrested Development» hagués conclòs sense lamentacions el 2006. De vegades no hi ha pitjor enemic d’una cosa bona que els seus admiradors. Però, en aquell temps llunyà, quan la colla de Michael Hurwitz foren bons, foren boníssims.

La família que s’odia unida sempre trobarà una sortida

No tinc ni idea quin és l’estatus a casa nostra d’una sèrie televisiva que als Estats Units va ser encasellada com «de culte» des dels seus inicis, o sigui «reverenciada per la crítica, però ignorada per la púrria que es fa dir públic». Fou estrenada l’any 2004 a la Fox, una de les cadenes més conservadores del planeta (encara que inclogui «The Simpsons» a la seva programació (o potser per això)); la seva pervivència es mantingué sempre a la corda fluixa; i malgrat tot, en aquest 2019 dels nostres pecats Netflix ha emès nous episodis de la seva cinquena i probablement última temporada.

Parlo d’«Arrested Development» («Desenvolupament aturat» o «Urbanització aturada», en català), una idea de Mitchell Hurwitz, antic guionista de «Las chicas de oro» de Susan Harris. Precisament la Harris va ser la ment que va parir «Soap/Enredo», una paròdia sarcàstica dels serials de sobretaula, de la qual «Arrested Development» és hereva evident, tot anant una mica més enllà a l’hora de presentar-nos una família disfuncional en hores baixes. Mentre el patriarca dels Bluth, l’empresari immobiliari George Bluth Sr. (Jeffrey Tambor), és empresonat per càrrecs difusos de corrupció, el fill mitjà Michael (Jason Bateman) intenta protegir el bon nom de la parentela, envoltat d’una colla de familiars execrables, que només miren de viure de la forma més dròpola possible.

Era evident que, quan Tolstoi escrivia sobre famílies felices i no tan felices, no havia previst l’existència dels Bluth, que li haguessin fet saltar tots els ploms mentals. Posem per cas la matriarca Lucille (Jessica Walter), sempre a prop d’una cigarreta i d’una copa de Dry Martini (o de Cosmopolitan), sempre disposada a exercir com la pitjor mare del món (Medea inclosa). El fill gran, Gob (Will Arnett), intenta sobreviure com a mag catastròfic i seductor tot terreny, mentre que la germana bessona de Michael, Lindsay (Portia de Rossi), ha bastit una façana de defensora de causes perdudes per amagar la seva autèntica natura de materialista consumista sense escrúpols. Encara queda el fill petit Buster (Tony Hale), un complex d’Edip de manual, que provoca alguns dels moments més hilarants de la sèrie i una mutilació (literalment de manual) encara més hilarant.

Hi ha més protagonistes. És el cas de Tobias Fünke (David Cross), el marit de Lindsay, víctima de gimnofòbia (pànic de mostrar-se nu, fins i tot a la intimitat de la dutxa de casa). És el cas també de les segones generacions dels Bluth. I ja serà hora de mencionar aquí com li agrada a «Arrested Development» fer jocs de paraules estúpids (de fet, una marca de la casa). Així, el fill de Michael i nét de George, s’acaba dient George Michael, encara que només sigui per muntar jocs de paraules musicals no sol·licitats. Igualment, la filla de Lindsay i Tobias (Alia Shawkat) es diu Maeby (sona com «maybe», que vol dir «potser»).

He dit que el patriarca té un germà bessó, hippy i inveterat fumador de porros, i que es diu Oscar? He dit que la matriarca Lucille té una millor amiga/enemiga que també es diu Lucille i que la representa l’amistosa Liza Minelli? Com veieu, recursos de comèdia més vells que l’anar a peu. «Arrested Development» és capaç d’incórrer també en els pitjors equívocs verbals i doble sentits sexuals, alguns d’ells dignes de l’era clàssica d’El Molino.

Hi ha també una veu narradora que comença imparcial, però que va immiscint-se a l’acció a mesura que avancen els capítols, i acaba esdevenint un protagonista més, amb les seves crítiques i els seus comentaris acerbs. La locució la posa Ron Howard, antic actor infantil que va protagonitzar «El nuviatge del pare d’Eddie» de Vincente Minnelli i ja més grandet «American Graffiti» de George Lucas. Com a director, ens ha regalat mitjanies com «Splash», «Cocoon», «Willow» o «Apollo 13». En temporades posteriors Howard acabaria interpretant-se a si mateix en pantalla, acompanyat de les seves filles autèntiques.

«Arrested Development» sempre tingué una existència complicada; però les tres primeres temporades (les que va emetre Fox) poden ser considerades amb tots els honors com a clàssics de la televisió. 

Això s’allarga, demà continuo.

La voluntat de dansar

"The White Crow", tercer film que dirigeix l'actor Ralph Fiennes, després de "Coriolanus" i "The Invisible Woman" (sobre la vida amorosa de Charles Dickens), no el trobareu a la cartellera perquè aquí l'han titulat amb l'anodí "El bailarín". Sembla ser que l'expressió russa "un corb blanc" es refereix a una persona que destaca pel seu comportament fora del normal, una forma molt adequada per descriure l'extraordinària figura de Rudolf Nureiev, que és del que va "The White Crow".

La pel·lícula, amb guió del reputat dramaturg David Hare, dedica la seva acció central a la gira que el ballet Kirov va fer a París l'any 1961 i durant la qual el jove ballarí de 23 anys va sol·licitar asil polític més ençà del teló d'acer. Aquestes escenes parisenques es combinen imaginativament amb retalls del passat del protagonista, tant mostrant la seva infantesa humil en una zona dels Urals, com els seus esforços per millorar la seva tècnica al conservatori del teatre Marinski de Leningrad (avui de nou Sant Petersburg).

Oleg Ivenko, professional del ballet i actor debutant que fa de Nureiev, dansa tots els seus números sense necessitat de doble de cos i resulta convincent des del punt de vista dramàtic. Fiennes es reserva el paper d'Alexander Pushkin, el mentor de la futura estrella, gos de mirada trista, cornut i condemnat a pagar el beure. De tot el repartiment només grinyola la inexpressiva Adèle Exarchopoulos, que no hi ha manera de creure-te-la com a sofisticada figura de l'alta societat i jove truncada d'André Malraux.

No sé fins a quin punt de forma veraç, el guió de Hare, presenta l'exili autoimposat de Nureiev com una opció exempta de derivacions polítiques, tot i que ja sabem que això és pràcticament impossible. Pel ballarí el salt a Occident representava la possibilitat d'exercir el seu art sense la necessitat d'haver de claudicar davant dels xantatges del Partit. Fou un gest que, fins i tot des de les acaballes de la Unió Soviètica, li reconegueren com a just.

El personatge que veiem en pantalla és capriciós, autoritari, passional, oposat a les normes, avergonyit dels seus orígens camperols i obsedit per una sola cosa: que el deixin dansar. Potser enmig de tot això rau una mentida simplificada. Com a mínim, la seva homosexualitat es descriu de forma obliqua i forma part d'una última pensada que no veureu explicada enlloc.

Si he de dir la veritat, els "biopics" (o "vides de sants") acostumen a ser un rotllo. "The White Crow" és un exemplar del gènere que es revela concís, intel·ligent i creatiu. Tots els polzes amunt!

Un món de metros: Estrasburg

Estrasburg compta amb un tram des de 1994. Són sis línies, 72 parades i 60 quilòmetres de vies. El mapa és elegant i clàssic (els angles són tots perpendiculars o de 45º), els colors són contrastats, però eviten el simplisme parxís i la tipografia és modèlica (una "Folio Condensed", potser?) Llàstima que suri en un no-lloc groc, que esborra la configuració tan pintoresca de la ciutat, solcada per nombroses vies aquàtiques.

Aquest és el mal dels mapes del món de metros, que poden ser molt bonics de contemplar, però que no et preparen per a visions impressionants, com la de la catedral rosa d'Estrasburg.

Ànimes bessones

"Osmosis", una sèrie francesa de ciència-ficció visible a Netflix, pot atraure per l'exotisme de la proposta, però no triga a decebre. S'ambienta a París en un futur proper on els germans Paul Vanhove (Hugo Becker) i Esther Vanhove (Agathe Bonitzer) han creat una aplicació, mig informàtica, mig farmacològica, que permet descobrir la teva parella ideal amb un 100% de compatibilitat. Una dotzena de voluntaris fan de conillets d'índies; però el que al principi sembla anar bé, aviat es torça per problemes de tota mena: manca de finançament, "hackers", traumes familiars, activistes infiltrats o una rebel·lió de les màquines.

La suposada "ciència" de la trama és una mica com de broma. Ja és sospitós que el teu amant més apropiat el trobis sempre a pocs metres de casa teva; però que l'aplicació també sigui útil per guarir malalties congènites o per comunicar-se des d'una mena de telepatia, ja són ganes de fer volar coloms perquè sí. Malgrat tot, la sèrie es pren a si mateixa molt seriosament: alguns diàlegs sonen fantàsticament ridículs, no sé si per dèficits del guió o per les mancances dels actors.

Becker i Bonitzer són els intèrprets més coneguts, juntament amb Aurélia Petit, que els hi fa de mare i que acabo de veure a "Grâce à Dieu". De la resta del repartiment cal dir que en general són joves i fotogènics i que sembla que estiguin actuant per a un anunci de "J'adore". L'ambientació futurista se centra exclusivament en la proliferació de tubs fluorescents, que surten pràcticament a totes les escenes. Es diria que l'escenògraf els ha comprat a l'engròs d'una fàbrica en fallida i no ha sabut entendre que, per molt futur que sigui, a ningú li agrada tenir llum fluorescent a la saleta menjador i al dormitori.

Pretensiosa, avorrida i gèlida, molt parisenca. "Osmosis", jo me la saltava. (Els sacrificis que no faci per vosaltres).