Com deia ahir, l’existència d’«Arrested Development» mai no va ser fàcil. Es tractava d’una comèdia amb una altíssima densitat de gags servits a un ritme trepidant, on s’hi podien barrejar les grolleries més vergonyoses amb els recursos més sofisticats. El programa exigia un espectador d’una dedicació total, ja que els acudits funcionaven sovint per acumulació, tot apel·lant a avatars anteriors del mateix acudit. La seva línia temporal era fragmentada freqüentment, amb flashbacks, recapitulacions i clips inserits.
La sèrie no va obtenir mai grans nivells d’audiència, però sí un públic totalment entregat, disposat a defensar-la aferrissadament. Disposà també d’una escuderia de comediants pràcticament de somni. Deixant de banda els fabulosos protagonistes, i la Liza Minnelli (que és un puntàs), a «Arrested Development» tingueren paper amb frase gent com Henry Winkler, Charlize Theron, Judy Greer, Ed Begley Jr., Ben Stiller, Martin Short, Amy Poehler, Martin Mull, Julia Louis-Dreyfus o John Slattery…
Les tres primeres temporades a can Fox lliuraren un nombre minvant d’episodis (22, 18, 13) en una lluita constant per l’audiència, entre admiradors confessos i reticents imperdonables, amb la cancel·lació televisiva com a futura amenaça possible. Per aquest motiu la breu tercera temporada deixa un lleuger regust d’interruptus.
L’àvida Netflix, amb ansiós anhel, va recuperar «Arrested Development» per una quarta temporada que es va emetre el 2013. Com que els protagonistes tenien l’agenda plena —la majoria d’ells a l’interval transcorregut des de 2006 havien esdevingut primeres figures—, es va adoptar una curiosa estratègia: cadascun dels 15 capítols oferia la mateixa línia temporal, però des del punt de vista d’un personatge diferent que era el que centrava la narració. Això minimitzava la interacció entre els actors i convertia la trama en un enorme trencaclosques que només cobrava sentit quan s’anaven succeint els episodis. No vaig arribar a veure aquesta temporada en aquell format, però m’imagino que devia ser prou indigesta. L’he vista en format remix de 22 episodis, que és la que va posar en circulació Netflix el 3 de maig de 2018, com una mena de pròleg de la cinquena temporada. El remix intenta recollir a cada episodi, i en ordre cronològic, només un moment temporal de la trama. Com que l’original no estava previst així, el narrador Ron Howard es fa un fart de donar explicacions. Un mareig.
La cinquena temporada, centrada en el misteri criminal de l’assassinat de Lucille Austero (Liza Minnelli), recuperava una mica de l’esplendor perdut. Netflix la va emetre en dues tandes de vuit capítols, estrenades respectivament el maig de 2018 i el març de 2019. La producció, tanmateix, estigué envoltada de tota mena de contrarietats. Tony Hale, catapultat per l’èxit de «Veep», no s’hi va voler involucrar gaire. Portia de Rossi, pràcticament apartada de la interpretació, només apareix en molt comptats moments. Sobre Jeffrey Tambor pesava l’acusació d’abusos sexuals d’algunes actrius de «Transparent». I, per acabar-ho d’adobar, Jessica Walter es queixà del maltracte que havia patit per part del mateix Tambor durant el rodatge. Tot plegat, un desastre per la imatge final de la sèrie.
Hauria estat tot millor, si «Arrested Development» hagués conclòs sense lamentacions el 2006. De vegades no hi ha pitjor enemic d’una cosa bona que els seus admiradors. Però, en aquell temps llunyà, quan la colla de Michael Hurwitz foren bons, foren boníssims.
La sèrie no va obtenir mai grans nivells d’audiència, però sí un públic totalment entregat, disposat a defensar-la aferrissadament. Disposà també d’una escuderia de comediants pràcticament de somni. Deixant de banda els fabulosos protagonistes, i la Liza Minnelli (que és un puntàs), a «Arrested Development» tingueren paper amb frase gent com Henry Winkler, Charlize Theron, Judy Greer, Ed Begley Jr., Ben Stiller, Martin Short, Amy Poehler, Martin Mull, Julia Louis-Dreyfus o John Slattery…
Les tres primeres temporades a can Fox lliuraren un nombre minvant d’episodis (22, 18, 13) en una lluita constant per l’audiència, entre admiradors confessos i reticents imperdonables, amb la cancel·lació televisiva com a futura amenaça possible. Per aquest motiu la breu tercera temporada deixa un lleuger regust d’interruptus.
L’àvida Netflix, amb ansiós anhel, va recuperar «Arrested Development» per una quarta temporada que es va emetre el 2013. Com que els protagonistes tenien l’agenda plena —la majoria d’ells a l’interval transcorregut des de 2006 havien esdevingut primeres figures—, es va adoptar una curiosa estratègia: cadascun dels 15 capítols oferia la mateixa línia temporal, però des del punt de vista d’un personatge diferent que era el que centrava la narració. Això minimitzava la interacció entre els actors i convertia la trama en un enorme trencaclosques que només cobrava sentit quan s’anaven succeint els episodis. No vaig arribar a veure aquesta temporada en aquell format, però m’imagino que devia ser prou indigesta. L’he vista en format remix de 22 episodis, que és la que va posar en circulació Netflix el 3 de maig de 2018, com una mena de pròleg de la cinquena temporada. El remix intenta recollir a cada episodi, i en ordre cronològic, només un moment temporal de la trama. Com que l’original no estava previst així, el narrador Ron Howard es fa un fart de donar explicacions. Un mareig.
La cinquena temporada, centrada en el misteri criminal de l’assassinat de Lucille Austero (Liza Minnelli), recuperava una mica de l’esplendor perdut. Netflix la va emetre en dues tandes de vuit capítols, estrenades respectivament el maig de 2018 i el març de 2019. La producció, tanmateix, estigué envoltada de tota mena de contrarietats. Tony Hale, catapultat per l’èxit de «Veep», no s’hi va voler involucrar gaire. Portia de Rossi, pràcticament apartada de la interpretació, només apareix en molt comptats moments. Sobre Jeffrey Tambor pesava l’acusació d’abusos sexuals d’algunes actrius de «Transparent». I, per acabar-ho d’adobar, Jessica Walter es queixà del maltracte que havia patit per part del mateix Tambor durant el rodatge. Tot plegat, un desastre per la imatge final de la sèrie.
Hauria estat tot millor, si «Arrested Development» hagués conclòs sense lamentacions el 2006. De vegades no hi ha pitjor enemic d’una cosa bona que els seus admiradors. Però, en aquell temps llunyà, quan la colla de Michael Hurwitz foren bons, foren boníssims.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada