Més ençà hi ha monstres (i 3)

De tots els quadres que Karen reprodueix al seu diari personal, hi ha un que ens toca molt de prop, el Sant Jordi de Bernat Martorell, que efectivament es pot contemplar a l'Art Institute of Chicago. Es tracta de la taula central del retaule sobre la vida del sant, que té la resta de panells repartida entre Filadèlfia i el Louvre. Cal dir que és una pintura bellíssima, màxima expressió de l'estil gòtic, amb un peu ja al Renaixement. Rica de cromatisme, amb una composició impecable i un munt de detalls amb els que entretenir-se. Agafen ganes d'anar a Chicago per visitar-la ara mateix.

En el còmic, Karen, que tendeix a adoptar una visió personalitzada de tots els quadres que contempla, de les tres figures principals de l'estampa la que més l'atrau és la del drac, el monstre que està a punt d'esdevenir la víctima. I és pregunta: si Sant Jordi està protegint la princesa, qui està protegint el drac? Hi ha algú dins de la cova que el pintor no s'ha molestat a representar? Karen aprofita un moment que el seu germà està distret per ficar-se dins del quadre. No us diré el que troba amagat a la cova. Llegiu el llibre.

I d'aquest Sant Jordi deixeu-me passar a un altre tan bonic com aquest. Es troba a l'església de Sant'Anastasia a Verona i és obra d'un altre gòtic tardà, Pisanello. És una representació poc convencional: el sant s'està preparant per sortir a matar el drac, mentre la princesa (aparentment fora de perill) sembla donar-li suport moral. Igual com passava amb Bernat Martorell, el fresc és ple de detalls que de vegades poc tenen a veure amb la llegenda tal com ens l'han explicada. La part de l'esquerra, malmesa per les humitats, és on es representa el drac, en un entorn actual francament fantasmagòric.

Malauradament, els frescos que coronen la capella Pellegrini queden molts metres per sobre dels caps dels visitants i és impossible apreciar-los ni tan sols de manera aproximada en una visió general (dels detalls ja ni en parlem). El trist remei l'ofereix un vídeo que es pot veure a sota mateix, molt didàctic això sí. És una pena que totes aquestes filigranes quedin tan lluny dels ulls mortals, però com sosté Oscar Tusquets, el que importa és que Déu ho vegi.

Més ençà hi ha monstres (2)

A "My Favorite Thing is Monsters" Karen visita acompanyada del seu germà The Art Institute of Chicago" amb la intenció d'aprendre els fonaments de la composició pictòrica; però aviat se sent atreta pel món fosc i fantasiós que contenen els quadres. Des del seu racó en el món, percebuda a si mateixa com una bestiola assetjada, no pot evitar agermanar-se amb els monstres del cinema de sèrie Z, les abominacions que troba a les cobertes de les revistes "pulp" i les inquietants pintures que s'exhibeixen impunement als temples de l'alta cultura. Com és el cas de la imatge de dalt, "El sàbat d'una bruixa" de Cornelis Saftleven, un tot terreny holandès, especialista en pintar animals.

Al veí museu de Detroit, però molt més cèlebre, és "El malson" de Johann Heinrich Füssli,  suís trasplantat a Anglaterra on se'l coneixia com Henry Fuseli. Quadre estranyíssim com pocs, anunciava ja el primer romanticisme a finals del segle XVIII i deixaria una petja indeleble al surrealisme amb el seu descarat erotisme.

En canvi no en sabia res d'aquest artista ni del quadre: "Sant Guillem de Tolosa turmentat pels dimonis" d'Ambroise Frédeau. Es pot veure al convent dels Agustins de Tolosa de Llenguadoc.

I per acabar aquest repertori truculent, "Sant Pere, màrtir" de Carlo Crivelli. Hi ha gaires imatgeries més sanguinàries que les que gasta el martirologi de l'església catòlica?

Més ençà hi ha monstres (1)

Emil Ferris és una il·lustradora i dissenyadora de joguines de Chicago. El 2001, quan tenia quaranta anys, va quedar paralitzada de cintura en avall per culpa de la picada d'un mosquit. Mentre es recuperava, va dedicar-se a dibuixar la novel·la gràfica "My Favorite Thing is Monsters" ("Lo que más me gustan son los monstruos", Reservoir Books, abril de 2018) que des de la seva publicació li ha proporcionat tots els premis haguts i per haver.

L'obra es presenta com el diari personal (en forma de quadern d'espiral) de Karen Reyes, una nena de 10 anys que viu amb la seva mare i el seu germà gran al Chicago de finals dels 60. Karen és, igual com l'autora, aficionada a les pel·lícules de monstres i es retrata a ella mateixa com una petita nena-llop, marginada dins d'un entorn que ja és de per si marginal. És un llibre extens (voreja les 400 pàgines) i complex, que toca un munt de tecles a partir de les experiències d'una nena aïllada i assetjada pels seus coetanis, però que dibuixa també un panorama complet de l'Amèrica de finals de la dècada dels 60 (hippies, guerra de Vietnam, assassinat de Luther King...) Hi ha també una trama criminal: quan mor l'atractiva veïna del pis de dalt i se sospita que ha estat assassinada, Karen es posa el barret d'investigadora... I, perquè no hi falti de res, hi ha una subtrama que té a veure amb l'Holocaust i els camps de concentració nazis.

Ferris va necessitar sis anys per completar la seva obra, dibuixada bàsicament amb bolígraf BIC i esporàdics toc de color fets amb retolador. Malgrat que es presenti com un exercici de recuperació de les habilitats perdudes per culpa de la malaltia, queda palès que l'autora és mestressa absoluta dels seus recursos, tant en la qualitat del seu traç com en la sofisticació amb la que articula la seva història sobre la pàgina.

"Lo que más me gusta son los monstruos" agradarà a tots aquells que connectin amb els "monstres tendres" de Tim Burton i amb les adolescències gòtiques un xic turmentades. El llibre només té una pega, i és que ningú no t'adverteix que el que hi ha publicat fins ara només és la primera part de la història (el segon tom s'editarà en anglès durant l'any present). En tractar-se d'una novel·la que conté un misteri criminal, no deixa de ser una putada.

Els nazis, quin riure!

Vista amb ulls actuals la figura d’Adolf Hitler pot semblar essencialment ridícula i mereixedora de qualsevol paròdia que se li faci, encara que en el seu moment de glòria l’homenet de la clenxa i el bigoti escapçat fou capaç d’arrossegar tota una nació cap a l’abisme. Les sàtires que se li dedicaren en vida, amb clara intenció propagandística (no endebades estava la pau mundial en joc), denotaren oportunitat, valentia i en alguns casos (Lubitsch, Chaplin) també excel·lència artística. En canvi, riure-se’n del dictador alemany en ple segle XXI sembla empresa de mèrit tan escàs com clavar-li patacades a un espantaocells, al menys si no hi ha darrera una mínima reflexió sobre el que això significa.

No sembla que el director i guionista neozelandès Taika Waititi hagi fet aquest esforç a «Jojo Rabbit», una faula tragicòmica ambientada durant la Segona Guerra Mundial. Jojo Betzler (Roman Griffin Davis) és un insegur noi de deu anys que viu amb la seva mare (Scarlett Johansson) en un poblet de l’Alemanya nazi. Per suplir l’absència del pare, que suposadament està lluitant al front italià, Jojo s’empesca un amic imaginari que no és altre que el mateix «führer» (Waititi). En contrast amb el fanatisme del fill, la mare es mostra tèbia i no li falten raons, ja que en un amagatall sota les escales hi té refugiada una noia jueva. Entre la polissona i el jove hitlerià aviat s’establirà una relació ambigua que ja sabem cap a on tirarà.

El to de «Jojo Rabbit» és el d’una rondalla infantil, amb colors estridents en vestuari i decorats, comportaments grotescos i moviments de marioneta. Els seus nazis són certament ridículs, però apart de fer riure també són capaços algunes vegades de realitzar bones accions. El punt de vista de Waititi no es posa gaire pedres al fetge a l’hora de donar pes moral als fets que narra, sembla preocupar-se només de fer-ho tot lleuger i efervescent. Com a mostra de la seva frivolitat només cal veure l’inici del film, on es compara la bogeria del nazisme amb la «beatlemania», en el primer de diversos anacronismes musicals.

El pitjor arriba quan s’esdevenen fets tràgics que sorprenen l’espectador amb el peu canviat. Que, després del drama, es retorni sense solució de continuïtat a la facècia, només contribueix al desgavell tonal que esdevé la darrera part de la pel·lícula. Incapaç d’oferir una conclusió digna a l’embolic en el que s’ha ficat, el guionista-director se surt per peteneres, utilitzant de forma sacrílega un gloriós tema de David Bowie. Malgrat algunes rialles inicials, això, Waititi, mai no t'ho podré perdonar!

Dones d'avui dia

"Vida perfecta", la sèrie que Leticia Dolera i Manuel Burque van crear per a Movistar+ ha acabat guanyant tots els premis de l'auca; però va iniciar la seva vida amb polèmica grossa, quan la directora va acomiadar l'actriu Aina Clotet pel fet d'estar embarassada. Atès que Dolera exerceix de feminista loquaç que no se'n calla una, la seva decisió va generar una típica tempesta en un got d'aigua a les xarxes. Si aquests que disparen abans de preguntar haguessin sabut que el paper que havia de fer la Clotet era el d'una dona que no aconseguia quedar-se embarassada de cap de les maneres potser s'ho haguessin pensat dues vegades. O no.

Un cop superades les polèmiques, la sèrie ha agradat perquè és lleugera i simpàtica, però amb una pàtina sensible a tots els temes candents que afecten les dones, sense adoptar però cap to moralitzant. Les tres dones protagonistes (Aixa Villagrán, Celia Freijeiro i la pròpia Dolera) ben entrades a la trentena, pateixen les seves particulars crisis, algunes per insatisfacció personal, altres per pures mancances materials. Predomina un ambient de burgesia més aviat alta, que resulta una mica irreal, però que s'adiu amb el to de comèdia.

El millor de tot és la introducció d'un personatge amb discapacitat intel·lectual, el que permet explorar com és la vida afectiva i la sexualitat d'aquestes persones en un to molt mesurat, tan còmic com respectuós, el que permet a Enric Auquer lluir-se de valent. Bé també Aixa Villagrán com la germana pintora fracassada de físic poc convencional (per contrarestar una mica la tendència de "Vida perfecta" a presentar-ho tot massa bufó. I, per molt que ens agradi Carmen Machi, la podrien deixar descansar una temporada: no cal que surti a tot arreu.

La muntanya màgica

D’ençà que fa un any la Irene Solà va guanyar el Premi Llibres Anagrama de Novel·la amb «Canto jo i la muntanya balla», el seu èxit (crític i lector) no ha deixat de créixer. Mentrestant jo m’havia anat resistint al fenomen per aquells prejudicis que gasto amb la literatura massa lligada amb la natura, criatura urbana tal com em considero per vocació. Bé, algun dia hauré de fer quelcom amb aquests prejudicis que solen donar-me tan mal consell; perquè la veritat és que, un cop caigut el llibre a les mans per accident, m’ha acabat agradant.

I això que la cosa no podia començar amb pitjors auguris. «Canto jo i la muntanya balla» s’articula a partir d’una successió de monòlegs que donen veu als habitants d’una contrada dels Pirineus, i no només a aquells dotats de parla, sinó que aquí tothom té alguna cosa a dir: els núvols, els cabirols i fins i tot les plaques tectòniques (!) Per moments aquesta polifonia muntanyenca fa pensar en aquella truculenta «Ànima» de Wajdi Mouawad, on les bèsties s’expressaven amb extrema artificiositat. Tampoc ajuda que al concert s’hi afegeixin figures mítiques com les bruixes i les dones d’aigua, que semblen insistir en el caràcter episòdic del llibre.

Per fortuna els personatges humans acaben cohesionant una trama potent de la qual les altres veus hi afegeixen dimensions de profunditat i color. Malgrat que alguns dels monòlegs «naturals» estan molt bé (ai aquell ós!), han estat les persones protagonistes del drama les que m’han acabat atrapant amb el magnetisme de la seva expressió.

Vuit anys i no se’m cura. I no em fa resina aquesta mancança maleïda. Perquè jo em vaig casar amb l’home més guapo d’aquestes muntanyes. Els cabells més bonics de la vall de Camprodon es van casar amb els ullets més blaus. En Domènec tenia els cabells més fins que els de totes les dones. I quan em treia a ballar per festes de Camprodon, tots ens miraven. I quan festejàvem i baixava els diumenges a peu, gallard i segur de si mateix, amb aquelles cames, totes les ànimes de Camprodon m’envejaven. Que jo vaig voler tot això només perquè hi era ell. Aquesta casa i aquest fred i aquestes vaques i els sorolls que fan a la nit aquestes muntanyes. Verí enganyós és l’amor. Quan es va morir en Domènec em vaig quedar sola amb dues criatures i la casa i l’avi Ton. Amb tots aquests pesos a l’esquena que no em deixen morir. Que em fan quedar aquí. Aquesta casa pudenta impossible de fer neta. Aquest vell fred com un mort. El fantasma d’en Domènec. El record com una llosa, que no passa dia que no el pensi, dia que no el vegi, dia que no el rememori, que no el somiï. I les criatures, que no entenen cap cosa, ni paren quietes, ni donen pau. Les criatures haurien de dur pau, haurien de ser un bàlsam, un consol, una recompensa.

Irene Solà aconsegueix una obra original i molt expressiva que estableix sense dificultat aparent un pont que enllaça els drames rurals de fa cent anys amb els problemes presents de les nostres muntanyes. Poques novel·les han hagut de superar tantes reticències meves per acabar vencent-me per golejada. Molt recomanable.

1917

Una de les pel·lícules indiscutibles de 2019, «1917» és per damunt de tot un prodigi tècnic que, per a bé i per a mal, amenaça amb eclipsar qualsevol altra virtut en la seva perfecció formal. Sam Mendes, per primer cop en funcions de guionista, recull les experiències del seu avi a la Gran Guerra per explicar-nos una història no gaire original però perfectament funcional. Dos caporals de l’exèrcit britànic són seleccionats per executar una arriscada missió: han de lliurar un missatge al Segon Batalló del Regiment de Devonshire per evitar que iniciïn l’atac previst i caiguin en la trampa que els ha parat l’exèrcit alemany. La travessia de les línies del front resulta tan perillosa i prenyada d’incidents com caldria preveure, res que no haguem vist un munt de vegades en desenes de film bèl·lics; però la gràcia principal de «1917» és la forma com està narrada.

El film pertany a la distingida tradició de les obres rodades en un únic pla seqüència, sigui de forma real («L’arca russa», «Victoria», «Utoya: 22 de juliol»…) o figurada («Rope», «Birdman», l’episodi sisè de la sèrie «The Haunting of Hill House»…) En realitat a «1917» hi ha un fos en negre cap a la meitat del metratge que permet una el·lipsi narrativa d’unes hores i la resta de la pel·lícula està formada per diverses preses que dissimulen molt bé les seves costures. Sigui com sigui, l’efecte és molt convincent i força immersiu. Mèrit major pel director Mendes i per la fotografia del mestre Roger Deakins que s’ha d’enfrontar a tota mena de reptes (sobtats canvis de llum, d’amplitud de pla o de profunditat de camp) sense trencar en cap moment la fluïdesa visual.

També són dignes de lloança els dissenys de producció amb l’enormitat desolada de les trinxeres que solquen la plana de Flandes o la fantasmagoria flamejant dels pobles bombardejats com a punts culminants. Mentre que Thomas Newman, en la seva sisena col·laboració amb Mendes, firma una banda sonora més electritzant que melòdica, responsable principal d’alguns dels moments més memorables del film. Al costat d’aquesta exuberància tècnica, els actors queden un xic eclipsats. De fet, apart dels caporals ben interpretats per Dean-Charles Chapman i sobretot George MacKay, el grapat de noms de primera línia (Mark Strong, Andrew Scott, Benedict Cumberbatch, Colin Firth, Richard Madden…) gaudeixen de poc més que una línia de diàleg.

Malgrat la seva temàtica sinistra, «1917» és sovint bellíssima i engrescadora a la manera inquietant d’un paisatge de El Bosco; de fet, és tan brillant de factura que resulta fàcil passar per alt el drama humà. Malgrat que en pantalla s'estan mostrant vides en joc, no he pogut evitar pensar com havien executat un moviment de càmera tan complex dins d’un camió on s’hi entafora una dotzena de persones  o com havien aconseguit fer que un actor semblés dessagnar-se en directe fins acabar amb el rostre de color de cendra.

No deixo de pensar que m’ho he passat molt bé per les raons equivocades.