divendres, 10 de juliol del 2020

Una colla de piròmanes

Una dona benestant (interpretada per Reese Witherspoon), que exerceix de líder tàcita de la comunitat, s'erigeix com a protectora d'una mare soltera d'escassos recursos, que acaba de mudar-se al barri, amb resultats devastadors.

Aquesta era la sinopsi de "Big Little Lies", però també podria valdre per "Little Fires Everywhere" (Focs petits pertot arreu) d'Amazon. Totes dues comparteixen, a més, una estructura en la qual un fet criminal (allà un assassinat, aquí un incendi provocat) mostrat en els primers minuts és explicat en un llarg "flash back" que constitueix el cos de la sèrie. En aquesta darrera s'introdueix el factor racial, ja que la nouvinguda (Kerry Washington) és negra (i fotògrafa).

Es basa en la novel·la del mateix títol que va escriure Celeste Ng sobre el poble de Shaker Heights (Ohio), on va créixer, una comunitat humana d'aparent liberalisme, on res no és tan perfecte com sembla. En aquest ambient de magnànim cofoisme, els pecats dels pares s'enquisten en els fills i l'únic que se'n deriva és la infelicitat generalitzada. És evident que la sèrie vol demostrar que aquesta quimera està bastida sobre el sentiment de la culpa dels blancs, que intenten exorcitzar-la amb benevolència cega.

Efectivament, el plantejament està molt bé i els actors també, amb abundància de papers adolescents que ho broden. Witherspoon està encasellada en aquests rols antipàtics, que tant ens agrada odiar, i la veritat és que els resol com una veritable especialista. Washington també es llueix a gran altura, apart que té una bellesa magnètica. On falla, en tot cas, "Little Fires Everywhere" és en una trama i una personatges que fan tot el possible, fins i tot en contra de tota lògica, per provocar el màxim de complicacions. Quan el drama es produeix de manera tan forçada, la veritat humana acostuma a saltar per la borda; per això aquesta sèrie acaba sent molt menys transcendent i perspicaç del que ella mateixa es creu. Gradualment decepcionant.

dijous, 9 de juliol del 2020

A propòsit de Woody

Al igual que le ocurría a Holden, no me da la gana meterme en todas esas gilipolleces al estilo David Copperfield, aunque, en mi caso, algunos pocos datos sobre mis padres tal vez os resulten más interesantes que leer sobre mí.
Comença bé Woody Allen la seva autobiografía —«A propósito de nada», Alianza Editorial— defugint entrar en detall sobre la seva infantesa (que sol ser la part més avorrida de totes les biografies) i de passada citant Dickens (pàgines més tard ho espatllarà, quan ens informa que mai no ha llegit Dickens). De totes maneres, cal reconèixer que els breus paràgrafs que dedica a la seva família es troben entre els més divertits de tot el llibre.
Que él y Nettie terminaran juntos es un misterio comparable a la materia oscura. Eran dos personajes tan opuestos como Hannah Arendt i Nathan Detroit, que no se ponían de acuerdo sobre nada excepto Hitler y mis calificaciones escolares. Y, sin embargo, y a pesar de toda esa carnicería verbal, siguieron casados durante setenta años, sospecho que por puro rencor. De todas formas, estoy seguro de que se quisieron a su manera, una manera que probablemente solo compartan algunas tribus de cazadores de cabezas de Borneo.
Es nota que Allen s’ho passa bé explicant la seva vida, de forma relaxada i gens exhaustiva, amb una volguda imprecisió que, si bé manté l’ordre cronològic, evita les dates concretes. Amb una humilitat que sembla sincera defuig la consideració d’intel·lectual, exhibeix les moltes llacunes de la seva cultura i es revela com un mal estudiant, més interessat a perseguir les noies i anar al cinema que a superar els exàmens.
¿Cuáles eran mis pecados? ¿Besar a Barbara Westlake en lugar de colgar mi abrigo? ¿Colarle una moneda falsa a mi abuelo? Yo digo, superadlo, por Dios, que hay cosas mucho peores. Los nazis nos están metiendo dentro de hornos. Primero ocupaos de eso. Pero, como decía, no creía en Dios. ¿Y por qué mandaban a las mujeres a que se sentaran en la parte alta de la sinagoga? Eran más bonitas y más listas que los hombres, esos fanáticos hirsutos que se envolvían en chales de oración en el nivel principal, subiendo y bajando la cabeza como muñecos y besando una cinta para orar a un poder imaginario que, si realmente existía, a pesar de todos sus ruegos y halagos, los recompensaba con diabetes y reflujo gástrico.
El cineasta es mostra en general agraït a la vida, ja que des de ben jove va poder mantenir-se treballant en el que més li agradava, i al llarg de la seva fructífera biografia ha pogut voltar món i conèixer tota mena de personalitats. Woody no té pràcticament males paraules per a ningú, i no estalvia elogis per a la gent que admira. Fins i tot sembla excusar aquells que li han fet un mal paper, especialment els que li han girat l’esquena per pujar-se acríticament al carro del «me too».

És inevitable que escrigui sobre les acusacions de pederàstia mai substanciades que li va fer una despitada Mia Farrow, quan va descobrir que Woody havia iniciat una relació amb la seva filla adoptiva. Pel meu gust l’home s’hi esplaia massa al llarg de prop de quaranta pàgines, però com que es tracta del revés més fort de tota la seva vida, se li excusa la prolixitat.

«A propósito de nada» (o «A propòsit de no res», que avui mateix surt la versió catalana, també a Alianza) és de lectura obligada per a tothom que senti el mínim interès per les pel·lícules de Woody Allen, ja que ofereix informació de primera mà sobre el seu mig centenar de pel·lícules i ho combina amb múltiples mostres d’un humor irresistible d’ample espectre. Un festival.
En realidad no necesitaba ningún arma y solo utilizó la pistola en dos ocasiones; una vez cuando estaba solo en el metro a las tres de la mañana y se le acercaron cuatro jóvenes la sacó y disparó un tiro a la oscuridad del túnel. Los tipos se dieron la vuelta y salieron corriendo. Tampoco es que lo hubieran atacado, pero él presintió que iban a hacerlo, aunque, por lo que sabía, también podía haber sido un cuarteto vocal, en cuyo caso hizo bien en ahuyentarlos.

dimecres, 8 de juliol del 2020

Sitcom (5): política municipal

«Parks and Recreation» (2009 - 2015) és una altra d’aquelles sèries que m’han quedat a mitges per culpa de les vel·leïtats de la plataforma Amazon. Filla dels experimentats cervells de Greg Daniels (The Office, The Simpsons, Saturday Night Live) i Michael Schur (The Office, The Good Place, Brooklyn Nine-Nine), es tracta d’una típica «sitcom» d’àmbit laboral centrada en el departament de parcs i jardins de la imaginària vila de Pawnee (Indiana). Els episodis tenen una certa continuïtat, ja que cada temporada compta amb un projecte a acomplir, sigui la conversió d’una rasa en un nou parc o la culminació de la carrera política de la protagonista. Una mica a la manera de «The Office», «Parks and Recreation» simula el to d’un documental, amb puntuals declaracions de cara a càmera, tot i que és un recurs que mai s’acaba d’emprar a fons.

La protagonista de la sèrie és Amy Poehler, una veterana de «Saturday Night Live», que encarna perfectament a l’optimista i ambiciosa Leslie Knope, tan plena d’iniciatives com mancada de capacitat per dur-les a terme. Al seu voltant, un nombrós grup de personatges, la majoria d’ells d’una imbatible comicitat. El corpulent Nick Offerman és un cap del departament que, com a bon republicà, és poc intervencionista en matèria governamental i forma una parella perfecta amb la seva secretària, la genialment inexpressiva Aubrey Plaza, que no podria ser més eixuta i mancada d’empatia. El menut Aziz Ansari, que posteriorment triomfaria amb la genial «Master of None», és un penques sarcàstic, més motivat a fer negocis extralaborals amb el seu col·lega Jean Ralphio que en complir els horaris d’oficina. «Parks and Recreation» té el mèrit afegit d’haver introduït l’adorable Chris Pratt a les nostres vides. Es tracta d’un Pratt encara amb sacsons i que no es pot dir que sigui una llumenera, però l’actor té tant d’encant, que va aparèixer per fer un paper episòdic i s’hi va quedar les set temporades.

Permeteu-me que exposi una teoria: els actors massa atractius trobo que no acaben de funcionar a les comèdies (i per extensió a les «sitcom»). És el que em passa amb la guapa Rashida Jones, que aquí fa de millor amiga i confident de la protagonista, i que a mi no em desvetlla gaire interès. Pitjor encara em passa amb Rob Lowe i Adam Scott, introduïts al final de la segona temporada per oferir subtrames romàntiques que, francament, no em feien cap falta. Malgrat la nosa que em sol fer aquest duet, no és suficient per espatllar-me els múltiples plaers còmics que em regala la sèrie. «Parks and Recreation» potser no s’excedeix en originalitat, però ho supleix amb una eficàcia de primera categoria.

dimarts, 7 de juliol del 2020

Filmoteca forçosa (12)

Ara que ja han obert alguns cinemes, m’imagino que hauria de clausurar aquesta secció de la «Filmoteca forçosa», tot i que de moment no he sortit de casa per anar a veure cap estrena. Més aviat el contrari, ja que m’he dedicat a recuperar clàssics incombustibles, d’aquells que per un motiu o un altre no havia vist, només per dur la contrària a la resta de la Humanitat. I començaré per l’arquetípic film estival de platja, «Jaws», que aquí ens van fer un «spoiler» titulant-lo «Tauró». Ha plogut molt des de 1975 i els efectes especials han progressat adequadament, de manera que la bèstia assassina que llavors terroritzava els banyistes ara es pot contemplar com un munt de cautxú força penós.

Queda, apart del tema infal·lible de John Williams, una segona hora de pel·lícula que és una meravella d’economia narrativa: tres homes en una barca i tota l’aigua del mar al seu voltant. Va ser una immillorable carta de presentació pel jove Steven Spielberg i mereix menció especial Robert Shaw, en un paper que hagués pogut caure fàcilment en la caricatura. I, com que els clàssics es caracteritzen per oferir-nos noves possibilitats d’interpretació a cada revisió, ¿què m’en dieu del personatge de l’alcalde que minimitza els riscos del tauró per tal de no espatllar la temporada turística? Substituïu l’esqual per un virus descontrolat i ja podreu considerar «Jaws» com una profecia d’aquest estiu que corre.

Durant unes quantes temporades el nom de Robert Zemeckis va ser sinònim de diversió garantida —penseu en «Qui va enganyar Roger Rabbit?», en «Darrere del cor verd», en «Retorn al futur» i les seves dues seqüeles—. D’aquesta darrera no estic segur si vaig arribar a veure-la, però tenia clar que no coneixia ni la segona ni la tercera part de la trilogia. Em sembla que tothom coincideix que la primera part és la millor, potser perquè l’element dels viatges en el temps —un gènere molt propens a les inconseqüències de guió— apareix minimitzat i tot el motor de la trama se centra en la viabilitat de l’existència futura del protagonista, una motivació molt poderosa.

Una escena que em va sobtar va ser la del ball, en la qual Marty McFly interpreta «Johnny B. Goode», mentre veiem com el cantant de la banda, de nom Marvin Berry, truca el seu cosí Chuck i li fa escoltar aquell ritme innovador. En veure-ho, el primer que vaig pensar va ser que aquella flagrant apropiació de la cultura negra —Marty com a inspirador de Chuck Berry—avui dia no seria permissible mostrar-la. Tot i que, ben pensat, si Marty coneixia «Johnny B. Goode» era perquè havia sentit la cançó de Berry en el futur. O sigui que el peix es mossegava la cua i la paradoxa temporal estava servida.

«Back to the Future II» abunda en viatges temporals endavant i endarrere, que acaben marejant una mica. De totes maneres és francament entretinguda i conté aquell monopatí volador que va fer somiar a tota una generació. «Back to the Future III» no és que estigui malament, però no sé per quin motiu la temàtica del «far west» queda una mica fora de lloc. Hi surt la Mary Steenburgen, una actriu que sempre m’ha agradat. Però jo ara volia tornar al segon film, on Biff Tannen (interpretat per Thomas F. Wilson), que actua com a antagonista a tota la saga, s’ha enriquit tramposament, apostant a partits de futbol dels quals ja coneix el resultat. Aquest personatge fatxenda i xaró, que viu a l’àtic del gratacels que du el seu nom, voltat de dones mamelludes i decoració estrepitosa, no us recorda algú? Sí, era l’any 1989, però l’agent taronja ja estava en ple funcionament.


dilluns, 6 de juliol del 2020

Anglès per a vietnamites


Un jove immigrant vietnamita li escriu una carta a la seva mare, on tant relata els dramàtics episodis de la vida familiar, que ella ja coneix, com li revela la traumàtica experiència en la seva doble condició de foraster i homosexual. De fet, poc importa el que escriu, ja que la seva mare no sap llegir, i la comunicació epistolar només és la coartada literària que articula «En aquest món, per un moment, som grandiosos» d’Ocean Vuong (Llibres Anagrama, febrer 2020, traducció de Yannick Garcia).

El que al llibre narra «Quisset» (Little Dog), a mig camí entre la novel·la i l’autobiografia, reflecteix amb força fidelitat la vida de Vuong, que va néixer a Vietnam, però amb dos anys es va traslladar a Hartford (Connecticut). Conté la història de l’àvia, possiblement esquizofrènica, que va escapar d’un matrimoni convingut i que va infantar Rose, la filla mestissa d’un soldat americà de raça blanca. Rose amb prou feines està escolaritzada, perquè la seva escola va ser destruïda en un atac amb napalm. Casada amb un home violent, el pare de Quisset, l’acaba abandonant i emigra a Estats Units on treballa de manicura.

El protagonista, crescut en un entorn de pàries mentalment inestables, que desconeixen tant la llengua com els costums del nou país, pateix a més l’assetjament escolar. D’adolescent, treballant en una granja de tabac, coneix Trevor, un jove blanc que l’inicia en el sexe i les drogues i amb el que manté una complicada relació fins arribar a un tràgic final.

Tots aquests fets estan narrats de forma no cronològica i amb notables el·lipsis, sobretot pel que fa al pare violent de Quisset. A més, com ja es pot deduir pel títol, «En aquest món, per un moment, som grandiosos» té una potent vena poètica que contrasta violentament amb el cru realisme d’algunes escenes. A causa del meu tarannà prosaic, em trobo més còmode quan la novel·la voreja el documental, quan descriu la penúria de les condicions laborals dels immigrants, quan estableix la llei segons la qual tot mestís sempre és integrat a la raça considerada inferior entre les dues que el constitueixen, i quan postula que només qui domina el llenguatge té accés al poder.
Com que soc fill teu, tot el que sé del treball ho sé també de la pèrdua. I el que sé de totes dues coses ho sé de les teves mans. Els seus contorns, que al seu dia van ser flexibles i no vaig arribar a palpar mai; els palmells, que ja tenien durícies i butllofes molt abans de néixer jo, i després es van fer encara més malbé per tres dècades de fàbriques i salons de manicura. Tens unes mans espantoses… i no suporto res del que te les ha deixat així. No suporto que siguin la desferra i la venjança d’un somni. Arribaves a casa, nit rere nit, t’escarxofaves al sofà i t’adormies en menys d’un minut. Jo et portava un got d’aigua i tu ja roncaves, amb les mans a la falda com dos peixos a mig escatar.

El que sé és que el saló de manicura és més que un lloc de feina i un taller de bellesa, també és un indret on es crien els nostres fills; molts, com el cosí Victor, agafaran asma pels anys de respirar els fums tòxics amb uns pulmons que encara s’estan desenvolupant. El saló també és una cuina on, a les habitacions del darrere, les nostres dones s’ajupen a terra davant d’uns woks gegantins que xiulen i espeteguen sobre fogons elèctrics, calderons de «phó» que bullen a foc lent i fumegen els espais atapeïts amb flaire de clau, canyella, gingebre, menta i cardamom barrejant-se amb formol, toluè, acetona, netejador d’oli de pi i lleixiu. Un lloc on el folklore, els rumors, les faules i les bromes de la mare pàtria s’expliquen, ampliats, i el riure esclafeix a les habitacions del darrere, que són de la mida dels armaris de la gent rica, i s’esfuma ràpidament per acabar sent un silenci inalterat i esgarrifós.
«En aquest món, per un moment, som grandiosos» és una novel·la certament ambiciosa, tan ambiciosa com aquest narrador que acaba citant Roland Barthes amb desimboltura (encara que el seu salt del proletariat als estudis acadèmics pertanyi a un altre dels episodis elidits del relat). Irregular però potent, cada lector hi trobarà motius diferents per apreciar aquest llibre, mereixedor en tot cas de la nostra atenció i del seguiment futur del seu autor, Ocean Vuong.

dijous, 2 de juliol del 2020

Ghibli (16): filla de la lluna

Quan el 2013 va estrenar-se «El conte de la Princesa Kaguya», feia 14 anys que Isao Takahata no dirigia cap pel·lícula i, amb 78 anys complerts, era fàcil preveure que seria el seu darrer treball (com així va ser: va morir l’abril de 2018). És lògic, per tant, prendre-la com a declaració testamentària i final d’un gran artista, sense necessitat de violentar-hi el sentit.

Es basa en un conte literari anònim del segle X, considerat com la prosa narrativa japonesa més antiga que es conserva. Narra com un camperol descobreix una nena diminuta a l’interior d’un brot de bambú. Convençut del seu origen diví, se l’emporta a casa i juntament amb la seva esposa la crien com si fos una princesa. Quan arriba l’edat de casar-la, es traslladen a viure a la cort on aviat atrau diversos pretendents; però la noia no aprecia els luxes de la capital i enyora la vida senzilla del camp.

Per narrar aquesta història tan propera a les rondalles tradicionals, Takahata utilitza una estètica de traç lleuger i colors pastel que recorden molt les il·lustracions d’un llibre de contes. Fins i tot en alguns moments desapareix tota mena de moviment i els plans es redueixen a una estampa immòbil. Però els recursos tècnics emprats són enormement lliures i variats, de vegades d’un detallisme naturalista, d’altres d’un tendre costumisme, i, excepcionalment, purament extàtics fins a fregar l’abstracció de les taques de color.

Malgrat el seu aspecte de dibuixos fets a mà, «El conte de la Princesa Kaguya» es beneficia de les tècniques d’animació per ordinador i va acabar sent la pel·lícula japonesa més cara d’aquella temporada, un dispendi totalment justificat pels brillants resultats. Si he de posar una pega a aquesta obra mestra, seria la durada excessiva: el conte narrat potser no justifica els seus 137 minuts. Però tota la resta em sembla pura delícia començant per un conjunt visual que, a nivell estètic, potser és el que més m’agrada de tota la producció de Ghibli. També cal mencionar la banda sonora de Joe Hisaishi, còmplice habitual de Miyazaki, que s’estrena aquí amb Takahata i firma unes melodies plenes de tristor i delicadesa.

Sovint eclipsat per Hayao Miyazaki, l’obra d’Isao Takahata sempre va buscar solucions imaginatives que s’adaptessin als seus projectes, de manera que cap pel·lícula seva s’assembla a les altres. No puc imaginar-me millor colofó que aquest comiat apoteòsic, melangiós i profundament humà.


dimecres, 1 de juliol del 2020

Milton Glaser+


La mort el passat 26 de juny (el dia del seu aniversari número 91) del dissenyador Milton Glaser va ser coberta expeditivament per la nostra premsa amb la menció de les seves dues obres més conegudes —el pòster amb la silueta de Bob Dylan i l'eslògan "I Love New York"— i poca cosa més. Amb prou feines algú va recordar el redisseny del diari La Vanguardia de 1989, tot i que va ser un treball que ens va tocar de prop. Com que l'home protagonitzà una llarguíssima i brillant carrera des de la dècada dels 50 fins a la seva mort, intentaré mostrar aquí algunes de les seves obres, encara que només sigui per documentar-me a mi mateix.

L'any 1968 Glaser va associar-se amb el periodista Clay Felker per fundar la revista "New York", precursora de les publicacions d'informació urbana (Time Out, Guía del Ocio...) de tanta utilitat pels ciutadans amb ganes de sortir de casa. Dalt podeu veure un dels seus cartells publicitaris que evidencia que Glaser, a més d'un gran dissenyador, era també un excel·lent il·lustrador.

La seva faceta com a tipògraf no ocupa la parcel·la més important de la seva obra i es cenyeix sobre tot a títols i capçaleres. La seva lletra més recordada és la "Baby Teeth" (Dents de llet), nom que rep segurament per la forma graonada de la "E". Abaix podeu veure una aplicació d'una variant d'aquesta tipografia a la coberta d'un disc, on també es pot observar el seu estil entre pop i psicodèlic que emprava als anys 60. Encara que recordi poderosament "Yellow Submarine", caldrà atribuir-ho a les tendències estètiques de l'època, perquè Milton Glaser no va tenir res a veure amb la cinta d'animació de The Beatles.

Una altra tipografia seva que ha gaudit d'una bona difusió és la Glaser Stencil de 1970, que recorda una plantilla d'estergir des del seu propi nom.

A continuació us poso tres exemples d'eficàcia gràfica, bona prova que menys és més (segons i quan).


Però trobo que Milton Glaser brillava més quan li permetien integrar les seves il·lustracions en els dissenys. Crec que tots els següents exemples són indiscutibles.