Cavalls per a l’escorxador

Pocs gèneres tan ben codificats com el d’espies: relativisme ètic, lleialtats traïdes, sordidesa ambiental i aventures en sordina no hi poden faltar. Tampoc una matriu britànica, encara que els escenaris puguin recórrer tota l’Europa continental. Totes característiques s’hi troben —però amb localitzacions purament angleses— a «Slow Horses», la sèrie d’Apple TV que adapta la novel·la homònima de Mick Herron. Pertany a un cicle anomenat Slough House sobre una colla d’empleats del MI5 que, per motius diversos, han estat exiliats a una oficina sinistra a realitzar ingrates tasques administratives. El segrest d’un humorista musulmà per part d’un grupuscle de feixistes xenòfobs —una operació que oculta una sospitosa autoria— traurà de la somnolència els buròcrates de Slough House i els empenyerà a entrar en acció. 

Apart de tenir tot el que es pot demanar en una sèrie d’espies —a més d’una factura estupenda, les suficients escenes d’acció i algunes sorpreses en el guió, «Slow Horses» disposa d’algunes virtuts suplementàries, que comencen amb un sentit de l’humor soterrat, però que tot ho amara. Que els actors britànics funcionin a les mil meravelles no constitueix cap ingredient secret; però la presència de Gary Oldman, borratxo, sardònic i desencantat, és un plus inqüestionable. El mateix és pot dir de la divina Kristin Scott Thomas, aquí molt estirada i antipatiquíssima. O de cares tan conegudes com les de Jonathan Pryce, Rosalind Eleazar, Samuel West o Sophie Okonedo.

Com que les històries de perdedors que recuperen part de l’autoestima ens agraden sempre, «Slow Horses» té tots els números per ser un cavall guanyador. I amb segona temporada ja a punt d’estrena, quan no s’havia acabat d’emetre la primera! 

Carn per a les dones

Hi ha tot un gènere de sèries costumistes que rescaten fets i costums del passat recent amb la intenció de fer un retrat afectuós del punt de partida d’on venim i com hem canviat des de llavors. «Minx» (HBO Max) és una d’elles i possiblement de les més picants. Tracta d’una revista fictícia que es diu igual que la sèrie [«minx» es podria traduir com «descarada»] i que combina articles d’interès general per a un públic femení amb fotografies d’homes nus. Possiblement s’inspira en la revista «Playgirl», perquè d’aquest tipus de publicacions no hi hagueren gaires més en el seu moment (principis dels anys 70) ni n’ha aparegut cap altra posteriorment.

A la realitat de la sèrie Joyce Prigger, una jove feminista de Los Angeles, malda per publicar una revista femenina amb textos de militància política i fotos eròtiques masculines. Després d’alguns intents fallits, troba un cert recolzament en Doug Renetti, un editor de publicacions pornogràfiques per a homes heterosexuals. Els deu capítols de prop de mitja hora expliquen les molt previsibles dificultats amb les que es trobaria un projecte com aquest (masclisme, puritanisme, dubtes sobre la viabilitat econòmica o l’oposició d’alguns sectors del feminisme), mentre (com seria d’esperar) es descriu l’alliberament sexual en el que s’embarquen tots els personatges.

«Minx» és una sèrie correcta, però sense cap inspiració especial. Té una ambientació setantera decent i uns actors simplement funcionals, sense que cap d’ells destaqui. Però una temàtica com aquesta, de sexe sense prejudicis, convida a l’humor i la lleugeresa, o sigui que te l’empasses sense gairebé adonar-te. Cal remarcar que és una sèrie molt gràfica, amb especial incidència en les imatges de penis de totes les formes i calibres. Per bé i per mal, avisats quedeu. 

Països estranys, estranya forma de vida (i 2)

Si busquem països on es donen estranyes formes de vida, Israel podria ser un bon candidat: amb les arrels plantades en un holocaust, l’expansionisme territorial descontrolat, el permanent estat d’alerta bèl·lica o el paper fonamental que hi té la religió. Entre els seus autors contemporanis Etgar Keret (Tel-Aviv, 1967) és un dels seus millors cronistes, conegut especialment pels seus contes. En català només disposàvem del recull de relats «De sobte truquen a la porta» (Proa, 2013), fins que la nova editorial La Segona Perifèria ha publicat «Set anys de plenitud» (tant aquell com aquest traduïts per Albert Torrescasana).

Aquest nou llibre aplega una col·lecció de textos autobiogràfics articulats a partir del naixement del fill primogènit de l’autor; així, aquests anys de plenitud que configuren les set parts de l’obra corresponen als primers set anys de paternitat del mateix Keret. Tanmateix, enlloc de seguir l’estructura estrictament cronològica d’unes memòries tradicionals, cadascun dels fragments pren la forma tancada d’un conte i fa servir les experiències viscudes per suscitar petites reflexions que van més enllà de l’àmbit personal.

Sempre amb humor, potser generat per l’estoïcisme al qual obliga viure sota contínues amenaces —de fet, el naixement del fill ja coincideix amb un atemptat—, Keret ens passeja per tots els departaments que conformen la seva vida. De vegades són les experiències banals i quotidianes que freqüenten tants monologuistes: les trucades de tele-màrqueting, els taxistes, els viatges en avió…

El jo que existeix entre l’enlairament i l’aterratge és una persona completament diferent: el jo del vol és addicte al suc de tomàquet, una beguda que ni tan sols se m’acudiria tocar quan poso els peus a terra. A l’aire, el jo mira amb delit comèdies de Hollywood idiotitzants en una pantalla de les dimensions d’una hemorroide, i s’endinsa en les pàgines del catàleg de productes ficat a la butxaqueta del seient del davant com si fos una versió actualitzada i millorada de l’Antic Testament.

La vida familiar, especialment el nou fill que ràpidament va cremant etapes, però també els pares malalts o l’esposa impacient, també ocupen el seu espai en aquest recull.

…em miro el meu fill de dues setmanes (…): davant meu hi ha un home que no pesa més de quatre quilos i mig, però que en el fons s’enfada, s’avorreix, s’espanta i es tranquil·litza com qualsevol altre home del planeta. Posa-li un tern i n Rolex, encasta-li n maletí diminut a la mà i llança’l al món, i negociarà, es barallarà i arribarà a acords sense ni tan sols parpellejar. No parla, això és veritat. També caga com si s’hagués d’acabar el món. Soc el primer d’admetre que ell encara ha d’aprendre un parell de coses abans no el puguin enviar a l’espai o li deixin pilotar un F-16.

De vegades són intimitats sobre l’experiència pública com a escriptor reconegut, reflexions sobre el que significa ser jueu en diferents llocs del planeta o revelació dels mecanismes que es desenvolupen quan la mort violenta és una possibilitat diària. Fresc i lleuger, de lectura agradabilíssima, Keret no busca mai el camí més fàcil i deixa sempre un pòsit d’emoció i d'intel·ligència.

Quan intento reconstruir els contes que el pare m’explicava fa anys per adormir-me, m’adono que, més enllà de les trames fascinants, tenien l’objectiu d’ensenyar-me alguna cosa. Alguna cosa sobre la gairebé desesperada necessitat humana de trobar el que és bo en els llocs més imprevisibles. Alguna cosa sobre el desig no pas d’embellir la realitat, sinó d’insistir en la cerca d’una angle on col·locar la lletjor sota una llum més favorable, i crear un afecte i empatia per cada berruga i cada solc del seu rostre sembrat de cicatrius. 

Filmoteca forçosa (72)

Alcarràs (Carla Simon, Catalunya 2022 (Verdi))
Confirmació del talent de la directora després de l’excel·lent «Estiu de 1993». El retrat de tot un món que s’acaba (i que tenim aquí al costat, al nostre país) filmat amb una naturalitat i una emoció gairebé miraculoses. (9) 

The Green Mile/La milla verda (Frank Darabont, USA 1999 (Filmin))
Segon «combo» Frank Darabont/Stephen King després de la fascinant «Cadena perpètua». Prolixa, manipuladora i amb un ús descarat de la figura del «negre màgic», però definitivament molt entretinguda. (7)

About a Boy/Un nen gran (Paul i Chris Weitz, Regne Unit 2002 (Filmin))
Simpàtica comèdia «feelgood» que adapta una novel·la de Nick Hornby sobre un solter irresponsable i un nano a la recerca de referents adults. Bons treballs de Hugh Grant i Toni Collette i una gran banda sonora de Badly Drawn Boy. (7)

Notting Hill (Roger Mitchell, Regne Unit 1999 (Filmin))
Pur escapisme romàntic amb la inclusió d’alguna excentricitat de comèdia britànica. Només algú tan radiant com Julia Roberts pot fer-la mig creïble. (7)

Tea with Mussolini (Franco Zefirelli, Itàlia/Regne Unit 1999 (Filmin))
Amb la seva habitual cursileria el director recorda la seva adolescència a Florència durant el feixisme en companyia de refinades dames britàniques (i no tan refinades americanes). Una visió de la guerra excessivament amable. Es deixa veure perquè hi surten Maggie Smith, Judi Dench, Cher, Lily Tomlin o Joan Plowright interpretant els seus personatges habituals. (6)

The Man Who Wasn’t There (Joel & Ethan Coen, USA 2001 (Filmin))
Irònic «noir» existencialista, una de les joies de la corona dels germans Coen. Inoblidable Billy Bob Thornton, sumptuosa fotografia de Roger Deakins… i les sonates de Beethoven. (9)

Països estranys, estranya forma de vida (1)

Diré que pràcticament no en sabia res de Trevor Noah —un còmic sud-africà conegut especialment en el món anglosaxó per haver substituït el nord-americà Jon Stewart en el satíric «The Daily Show»— fins que em van regalar les seves memòries «Prohibido nacer. Memorias de racismo, rabia y risa» (Blackie Books, octubre del 2017,  traducció de Javier Calvo). El llibre abasta des del seu naixement fins a la primera joventut i, si té un interès especial, és per la descripció que fa de la vida al seu país natal. Tot i que Noah va néixer l’any 1984 i, per tant, va conèixer l’apartheid només de biaix, la història del seu naixement va quedar indeleblement marcada per aquest sistema inhumà, que va prolongar la seva influència en els anys d’instauració de la democràcia. Com a fill d’un pare suís i una mare de l’ètnia xhosa, l’existència de Noah entrava de ple en la il·legalitat —de fet, el títol original del llibre és «Born a Crime»— i durant els seus primers anys va haver de mantenir la relació amb el seu pare en la clandestinitat.

L’apartheid fou un sistema de segregació racial institucionalitzada, instaurat l’any 1948 amb el propòsit de permetre el control de Sud Àfrica per part de la minoria blanca. Les seves complicades lleis intentaven regular quelcom tan fluid i poc científic com és el concepte de raça de manera que de la seva aplicació sovint se’n derivaven situacions veritablement surrealistes. Trevor Noah, per les particularitats del seu origen sempre va tenir problemes per encaixar en una raça determinada. La descripció dels seus esforços per integrar-se en tota mena de comunitats, apart de demostrar la flexibilitat del seu enginy, palesen l’absurditat de les doctrines racistes que no és que sigui cap novetat, però que l’humorista ho denuncia de la forma més divertida i convincent.

...el meollo del asunto debería ser fácil de entender para cualquier americano: en América se produjo el traslado forzoso de los nativos a las reservas, a lo que hay que sumar la esclavitud y, después, la segregación. Pues imagínense esas tres cosas aplicadas a un mismo grupo de gente y las tres al mismo tiempo. Eso fue el apartheid.

Apart de tota la sàtira que la situació sud-africana permet, el llibre és un clar homenatge a la mare de l’autor, una dona religiosa, però d’esperit independent, que malgrat haver nascut en la pobresa va esforçar-se a estudiar per poder guanyar-se la vida i no haver de dependre de cap home. La tossuderia indòmita d’aquesta dona així com les peculiars maneres d’educar el seu fill constitueixen alguns dels fragments més còmics i emotius. Per contra, les aventures picaresques d’un Noah adolescent dedicat a la pirateria musical i al bescanvi d’objectes robats m’ha semblat que entrava molt més en el terreny del previsible.

En tot cas «Prohibido nacer» és un d’aquells llibres amens i informatius que es llegeixen de pressa, sempre amb un somriure als llavis. Una molt bona estona en la seva companyia.

El hombre blanco era bastante duro con los nativos. «Necesitáis rezar a Jesús», les decía. «Jesús os salvará.» A lo cual el nativo replicaba: «Claro que necesitamos que alguien nos salve, però que nos salve de vosotros, aunque esa es otra cuestión. Así que, en fin, a ver qué tal el Jesús este».

El racismo carece de lógica. Por ejemplo, en Sudáfrica a los chinos se los clasificaba como negros. No quiero decir que fueran por ahí actuando como negros. Seguían siendo chinos. Pero, a diferencia de los indios, no había los suficientes chinos como para crear una categoría aparte. A pesar de todas sus complejidades y de su minuciosidad, el apartheid no sabía qué hacer con ellos, de forma que el gobierno dijo: "Hum, bueno, los llamaremos negros. Así es más fácil".

Y lo interesante del caso es que a los japoneses se los etiquetaba como blancos. La razón era que el gobierno sudafricano quería establecer buenas relaciones con los japoneses a fin de importar sus sofisticados coches y sus sistemas electrónicos.

 

Bond, James B… (i 3)

Diria que el pas de Timothy Dalton per la franquícia Bond és el que menys petja va deixar. S’acostuma a dir que la seva visió del personatge és la més seriosa, adulta i violenta, almenys fins l’arribada de Daniel Craig. De les dues pel·lícules que va protagonitzar com a 007, la segona —«Licence to Kill» (1989)— és la que es considera superior. El títol no es refereix a cap novel·la en concret de Ian Fleming, tot i que utilitza una expressió que des de l’inici va ser associada amb l’agent britànic.

El fet que sigui una història bàsicament original deriva en una trama que té molt poc a veure amb les pel·lícules de James Bond. Ambientada en un país latinoamericà imaginari (rodat a Mèxic), 007 emprèn una lluita personal contra els narcotraficants que mutilaren el seu amic Felix Leiter i assassinaren la seva esposa la mateixa nit de noces. Aquesta sed de venjança l’indisposarà amb els seus superiors del MI6, que el suspendran de les seves funcions. En resum un film sobre el tràfic de cocaïna com tants hi hagué en aquella època («Lethal Weapon», «RoboCop», «Beverly Hills Cop II»…)

No és una pel·lícula amb grans escenes d’acció, llevat del clímax final amb els camions cisterna. Tampoc els actors deixen una impressió duradora, amb l’excepció de Robert Davi —un especialista en fer papers de «capo», encara que massa realista per fer de malvat de Bond—; la cançó dels títols de crèdit és oblidable; i les localitzacions són merament funcionals. No es pot dir que Dalton estigui malament, però en cap moment et fa pensar en el famós agent secret. Crec que la pel·lícula guanya si t’oblides totalment de Bond. 

Acabo parlant de Pierce Brosnan, que en el seu moment va semblar el compromís perfecte entre el Bond paròdic de Roger Moore i el més seriós de Timothy Dalton. Almenys a «Goldeneye» (1995), la més ben considerada de les seves pel·lícules a la sèrie, ho va aconseguir (després va derivar en la beneiteria, que sembla ser el destí natural de tots els 007). Potser de forma injusta, a Brosnan el recordo sempre anunciant coses —rellotges Omega, cotxes BMW o aigua Perrier—; però, comercialisme apart, també és el primer Bond que intenta ajustar-se a la correcció política. Judi Dench, que s’estrena com a M a «Goldeneye», ja li fa una bona allisada per les seves propensions de seductor. A partir d’ara les noies Bond deixaran de ser una peça de la decoració i intentaran participar activament en la trama. Almenys aquí Izabella Scorupco, com a tècnica informàtica, té un paper rellevant en la resolució final.

Com que aquesta va ser la primera pel·lícula de Bond després de la desaparició de la Unió Soviètica, veurem com el MI6 col·labora amb els seus homòlegs russos, en els títols de crèdit unes siluetes femenines destrueixen falçs i martells i una escena se situa en un dipòsit d’estàtues abandonades de Lenin, Stalin i altres herois de la Revolució. D’això se’n diu treure profit de la conjuntura. Per no parlar d’una persecució amb un tanc pels carrers de Sant Petesburg, molt absurda sobre el paper, però terriblement excitant en pantalla.

Sí, aquesta és una pel·lícula amb algunes molt bones escenes d’acció, i cap supera la que precedeix els crèdits: un compendi de tot el millor que poden oferir aquestes pel·lícules amb moments de pura esgarrifança en un escenari colossal. Brosnan està convincent, Sean Bean és bon actor i per tant compon un dolent ple de matisos i Tina Turner interpreta un tema convenientment sensual i amenaçador. En resum, m’ho he passat molt bé amb aquesta aventura.

Bond, James B… (2)

«On Her Majesty’s Secret Service» (1969), la sisena entrada de la sèrie, representa un cas únic, ja que està protagonitzada per George Lazenby, un model australià sense experiència prèvia en l’actuació i que no repetiria el paper de Bond en cap altre film. En el seu moment va ser molt criticat per la seva inexperiència, però el cert és que no ho fa malament i la roba la porta amb una elegància natural (especialment la faldilla escocesa) com cap altre 007. A més, per un Bond que per primer cop en pantalla s’enamora de la noia i arriba a casar-s’hi, possiblement Lazenby resulta molt més creïble del que hagués estat Connery.

És clar que la noia capaç d’encisar l’agent, la comtessa Teresa «Tracy» di Vicenzo, està interpretada per Diana Rigg, una gran actriu tot terreny amb experiència en el gènere d’acció gràcies a la sèrie «The Avengers». La Rigg, evidentment bella, traspua també ironia i intel·ligència. Sense haver-les vistes totes, estic disposat a creure que ha estat la millor «Bond Girl» (amb permís d’Eva Green).

Apart d’aquestes particularitats i d’un to més seriós de l’habitual, «On Her Majesty’s Secret Service» és una aventura força ben resolta. Té un Blofeld molt adequat en Telly Savalas, un refugi-sanatori d’alta muntanya molt ben dissenyat, un munt de trepidants escenes d’acció i un pla de dominació mundial convenientment delirant (alguna cosa d’exterminar plantes i animals mitjançant un exèrcit de noies hipnotitzades). Ah!, Joanna Lumley, que acabaria sent famosa per «Absolutely Fabulous», hi té un paperet.

Amb 142 minuts de durada, el film guanyaria amb una mica més de concisió. A mi, particularment, tanta neu m’acaba cansant, però no em sorprèn que amb els anys la reputació d’«On Her Majesty’s Secret Service» hagi anat millorant fins a situar-se entre les més rodones de la saga. 

¿Calia veure alguna pel·lícula amb Roger Moore o havent vist aquella gasòfia de «A View to a Kill»/«Panorama para matar» ja havia complert? Al final m’he mirat «The Spy Who Loved Me» (Lewis Gilbert, 1977), que és la més ben considerada entre les de Moore i a més és la seva preferida. No es pot negar que a aquestes altures de la franquícia els productors es gastaven els quartos: tant el catau submergible del dolent com el petrolier que oculta una base de submarins són decorats descomunals, que acaben saltant pels aires en un clímax faller; mentre que les localitzacions abasten Egipte, Sardenya, Suïssa, Escòcia, Malta i Okinawa. Impressiona també aquest Lotus Esprit de color blanc capaç de convertir-se en un submarí, entre altres «gadgets» més còmics que realment útils.

Potser els dos elements més memorables de «The Spy Who Loved Me» són la bonica cançó «Nobody Doest it Better» que canta Carly Simon i la primera aparició de Richard «Jaws» Kiel, el gegant de la dentadura d’acer. Si ens parem a pensar-hi, Jaws —amb la seva agilitat de rinoceront— és molt menys temible del que sembla, un exemple clar de triomf de la façana per damunt de l’eficiència. Funciona prou bé si cal destrossar una carrosseria o malmetre el mobiliari, i resulta un bon contrincant per Moore, actor poc apte per les escenes d’acció.

Per contra, ni el dolent de Curt Jürgens depassa la mediocritat, ni l’espia titular, una encarcarada Barbara Bach, deixa una empremta duradora. Però el que més m’ha molestat és el to general del film, frívol i volgudament estúpid, ple de xovinisme britànic i amb un sexisme de manual; que ja sé que això és el que cal esperar del Bond de Moore i que tot s’ha de prendre com una gran broma. Però després de veure 007 passar vestit amb esmòquing per davant dels temples de Karnak i d’Abu-Simbel com qui passeja per la Rambla, m’ha fet la impressió que m’estava idiotitzant per moments. Puc confessar-vos que he acabat la pel·lícula amb l’ajuda de més d’un «flash forward»?