diumenge, 8 de maig de 2022

Bond, James B… (i 3)

Diria que el pas de Timothy Dalton per la franquícia Bond és el que menys petja va deixar. S’acostuma a dir que la seva visió del personatge és la més seriosa, adulta i violenta, almenys fins l’arribada de Daniel Craig. De les dues pel·lícules que va protagonitzar com a 007, la segona —«Licence to Kill» (1989)— és la que es considera superior. El títol no es refereix a cap novel·la en concret de Ian Fleming, tot i que utilitza una expressió que des de l’inici va ser associada amb l’agent britànic.

El fet que sigui una història bàsicament original deriva en una trama que té molt poc a veure amb les pel·lícules de James Bond. Ambientada en un país latinoamericà imaginari (rodat a Mèxic), 007 emprèn una lluita personal contra els narcotraficants que mutilaren el seu amic Felix Leiter i assassinaren la seva esposa la mateixa nit de noces. Aquesta sed de venjança l’indisposarà amb els seus superiors del MI6, que el suspendran de les seves funcions. En resum un film sobre el tràfic de cocaïna com tants hi hagué en aquella època («Lethal Weapon», «RoboCop», «Beverly Hills Cop II»…)

No és una pel·lícula amb grans escenes d’acció, llevat del clímax final amb els camions cisterna. Tampoc els actors deixen una impressió duradora, amb l’excepció de Robert Davi —un especialista en fer papers de «capo», encara que massa realista per fer de malvat de Bond—; la cançó dels títols de crèdit és oblidable; i les localitzacions són merament funcionals. No es pot dir que Dalton estigui malament, però en cap moment et fa pensar en el famós agent secret. Crec que la pel·lícula guanya si t’oblides totalment de Bond. 

Acabo parlant de Pierce Brosnan, que en el seu moment va semblar el compromís perfecte entre el Bond paròdic de Roger Moore i el més seriós de Timothy Dalton. Almenys a «Goldeneye» (1995), la més ben considerada de les seves pel·lícules a la sèrie, ho va aconseguir (després va derivar en la beneiteria, que sembla ser el destí natural de tots els 007). Potser de forma injusta, a Brosnan el recordo sempre anunciant coses —rellotges Omega, cotxes BMW o aigua Perrier—; però, comercialisme apart, també és el primer Bond que intenta ajustar-se a la correcció política. Judi Dench, que s’estrena com a M a «Goldeneye», ja li fa una bona allisada per les seves propensions de seductor. A partir d’ara les noies Bond deixaran de ser una peça de la decoració i intentaran participar activament en la trama. Almenys aquí Izabella Scorupco, com a tècnica informàtica, té un paper rellevant en la resolució final.

Com que aquesta va ser la primera pel·lícula de Bond després de la desaparició de la Unió Soviètica, veurem com el MI6 col·labora amb els seus homòlegs russos, en els títols de crèdit unes siluetes femenines destrueixen falçs i martells i una escena se situa en un dipòsit d’estàtues abandonades de Lenin, Stalin i altres herois de la Revolució. D’això se’n diu treure profit de la conjuntura. Per no parlar d’una persecució amb un tanc pels carrers de Sant Petesburg, molt absurda sobre el paper, però terriblement excitant en pantalla.

Sí, aquesta és una pel·lícula amb algunes molt bones escenes d’acció, i cap supera la que precedeix els crèdits: un compendi de tot el millor que poden oferir aquestes pel·lícules amb moments de pura esgarrifança en un escenari colossal. Brosnan està convincent, Sean Bean és bon actor i per tant compon un dolent ple de matisos i Tina Turner interpreta un tema convenientment sensual i amenaçador. En resum, m’ho he passat molt bé amb aquesta aventura.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada