En un tram hi cap tot

Prossegueixo les meves lectures de Vicenç Pagès i Jordà amb Un tramvia anomenat text. El plaer en l’aprenentatge de l’escriptura, un assaig editat per Empúries l’any 1998 i que manté prou vigència fins el punt d’haver estat reeditat el passat 2021. L’autor aprofita el títol d’una coneguda obra teatral de Tennessee Williams per fer una metàfora sobre el text (escrit, però també dibuixat o filmat) com a vehicle que transporta el significat; metàfora que fa extensiva a les diverses circumstàncies  que l’acompanyen i que tradueix en forma dels paisatges que travessa, les condicions de les vies o la carrosseria que el protegeix. Tot el llibre és una successió de conceptes aparentment antagònics que Pagès intenta fer harmonitzar amb el propòsit de millorar la qualitat dels nostres textos.

La primera (falsa) oposició que es presenta és la del talent (o la inspiració o la musa) enfrontat a la tècnica. Lluny de prioritzar un o l’altre, l’autor dona la raó als clàssics —cita repetidament la Poetiké d’Aristòtil i l’Ars poetica d’Horaci— que defensen treure tot el partit de la inventiva sense tancar les portes a l’aprenentatge, preferiblement a càrrec d’un professor que tingui coneixements pràctics. En defensa de la retòrica clàssica, que considera injustament postergada, estableix un arbre genealògic de divinitats que han de presidir la bondat d’un text. Al capdamunt del panteó es troba el matrimoni format pel Plaer i la Mesura, del qual depenen els seus fills (la Unitat, l’Ordre, la Coherència, la Claredat), nets (la Bellesa, l’Oportunitat, la Versemblança, la Precisió) i besnets (l’Escaiença i la Naturalitat). Cada concepte és degudament definit per establir la seva contribució a l’excel·lència del text.

A la segona part es condemna l’aprenentatge separat de la gramàtica i la literatura, reduïda una a la inacabable anàlisi de frases artificials i l’altra a una taxonomia de literatures nacionals i moviments estètics. Pagès defensa l’estudi de la gramàtica a través de la literatura i el d’aquesta des del plaer de la lectura, iniciant l’alumne amb textos atractius i entenedors, encara que estiguin allunyats del canon. L’assaig rebutja encara un tercer antagonisme entre periodisme i literatura, una dicotomia que apareix forçada, atès que els dos treballen amb les paraules i amb similars recursos tècnics, sense oblidar que els primers periodistes foren també grans escriptors.

Un tramvia anomenat text té un to divulgatiu que no suposa cap dificultat (sense entrar en aquelles pallassades del Papitu); però, com que sembla adreçat al col·lectiu docent, té un interès relatiu per al públic general. Almenys aquesta és la sensació que n’he extret de la lectura. 

La conquesta de l’espai

Entre els anys 1969 i 1972 dotze éssers humans —mascles, blancs i americans— van posar els peus a la Lluna. Després, tret dels viatges d’anada i vinguda a les estacions espacials, es diria que la humanitat va perdre l’interès pels viatges tripulats… Almenys fins ara, que el projecte Artemis pretén tornar a enviar astronautes a la Lluna en una data propera que ja s’ha postergat un parell de vegades. Davant d’un panorama tan galdós, la sèrie For All Mankind d’Apple TV intenta recuperar l’alè èpic de l’exploració espacial per a un públic que mai no l’havia viscuda en directe (o bé ja l’havia oblidada).

A la primera escena del seu primer capítol contemplem com una nau aterra a la Lluna el juny de 1969 i en baixa el cosmonauta rus Alexei Leonov, el primer home que trepitja el satèl·lit. Això ja marca les intencions de For All Mankind de traçar una història paral·lela de la carrera espacial, divergent de la realitat, però absolutament versemblant (i molt més entretinguda que la de debò). Així es podria dir que ens trobem davant d’una sèrie de ciència ficció, on l’especulació (sempre sota el signe de la prudència) gira la vista cap a un futur que ja és passat.

El primer gest distòpic important que fa la sèrie, i amb el qual agafa la seva velocitat de creuer després d’uns titubejos inicials, és la incorporació de les dones a les tripulacions del projecte Apollo. Aquest és el tema unificador de la primera temporada i mostra la sensibilitat per a les qüestions de gènere que té For All Mankind, amb un grapat de dones fortes ocupant llocs de responsabilitat també en l’estament tècnic i el polític.

Una característica d’aquesta sèrie és que cada temporada té lloc una desena d’anys després de l’anterior. Així, la segona s’inicia el 1983 i tracta especialment de la colonització de la Lluna i del disputes territorials entre americans i russos. Si bé s’intenta donar una imatge humanista on triomfa la solidaritat i el bé comú, els guions no poden evitar els vells clixés de la Guerra Freda amb uns soviètics desconfiats i traïdors. La tercera temporada (i última fins al moment) ens situa l’any 1992 i ens catapulta a la conquesta de Mart; però també ens presenta els inicis del turisme a l’espai per part d’un promotor privat que sembla inspirat en Elon Musk. Aquesta és sens dubte la temporada més fantasiosa, però també la més engrescadora.

For All Mankind és una sèrie coral amb un munt de protagonistes. A la pràctica això vol dir que no tothom t’interessa igual i, encara que predominen els personatges forts, també n’hi ha alguns que fan la guitza i no t’importaria que desapareguessin. Una altra pega que hi trobo és que, tot i que la sèrie abasta prop de trenta anys, els actors a penes envelleixen (a alguns crec que els maten per no haver-los de posar els cabells blancs) i alguns mantenen una trajectòria incongruent d’una temporada a l’altra.

De totes maneres, sense ser perfecta, For All Mankind és una sèrie molt generosa en els al·licients que ofereix, ja que aglutina política-ficció, sociologia, qüestions de gènere, drama humà, intrigues d’espionatge i sobretot molta aventura. No anem tan ben servits de programes de televisió dedicats a l’aventura pura com per menysprear aquesta sèrie. 

Filmoteca forçosa (86)

 

The Hours (Stephen Daldry (USA, 2002 (Filmin))

Meravellós tríptic quasi simfònic sobre el combat de la felicitat fugaç amb la mort. Un repartiment sensacional, fins en els papers més petits, i una envoltant banda sonora de Philip Glass. (9)

Where’d You Go, Bernadette (Richard Linklater (USA, 2019 (Filmin))

Tragicomèdia de color de rosa sobre persones poc interessants i problemes del primer món. Malaguanyat esforç el de Cate Blanchett. (5)

Daisy Miller (Peter Bogdanovich (USA, 1974 (Filmin))

Interessant adaptació d’una novel·leta de Henry James malmesa per una desencertada Cybill Shepherd, que vol ser fresca i resulta insofrible. (6)

Yentl (Barbra Streisand (USA, 1983 (Filmin))

Encantadora faula amb tints feministes. Llàstima que Streisand no sembli un mascle en cap moment i l’efecte quedi molt diluït. (7)

Harold and Maud (Hal Ashby (USA, 1971 (Filmin))

Deliciosa crònica de la trobada entre un jove autodestructiu i una anciana vitalista. Entre la contracultura i Wes Anderson. Inoblidable Ruth Gordon. (8)

Moonage Daydream (Brett Morgen (USA, 2022 (Balmes))

Documental de creació amb escassa línia narrativa, com una mena de calidoscopi cacofònic. Els fans de David Bowie podrien assolir l’èxtasi. (7)

Com peix a l’aigua

 

En Nicolau és un noi que, tot i ser fill d’una família de pagesos, es veu més atret per l’aigua que per la terra: passa les hores nedant a mar i sense atendre les seves responsabilitats. Un dia la seva mare enfurismada li llença una maledicció:

—Nicolau! Tal que sempre ets a l’aigua, així et tornis peix.

A partir d’aquest moment en Nicolau inicia una transformació que el converteix en un híbrid d’humà i de peix que es dedica explorar la mar cada cop més lluny de casa seva. De mica en mica aprendrà a treure profit de les seves aptituds, primer ajudant els pescadors, després endegant un negoci familiar de cartografia.

Aquesta és la història que ens explica el reusenc Antoni Veciana a «Nicolau» (La Segona Perifèria, maig del 2022), una novel·la plena de fantasia, però amb un substrat pragmàtic que li confereix una tonalitat molt especial. Sembla ser que aquest mite de l’home-peix està molt estès per tota la Mediterrània, igual com altres llegendes que s’expliquen al llarg del llibre (la ciutat de Gandòfia, la història de Glaucos, l’illa de les dones…) En certa manera es podria prendre «Nicolau» com una rondalla de rondalles, amb el seu caràcter episòdic i sempre sorprenent.

Hi acompanya la vaguetat de la geografia i del marc històric, tot i que es podria fixar el relat en temps pre-industrials de l’edat moderna. El seu llenguatge, amarat del dialecte del Camp de Tarragona, ens ajudarà a situar-nos en el mapa. Més desconcertant és la tècnica d’anar alternant sense gaire sentit la narració en primera persona (d’en Nicolau i més endavant de la seva germana Pineda) amb la tercera persona.

Pel seu contingut d’aventures es podria prendre «Nicolau» com una novel·la destinada al prestatge de la literatura juvenil, tot i que el llibre també té un vessant més adult amb violència racial, guerres i sexe. Encara així confesso que no seria el tipus de novel·la que em pogués atraure si no fos per la gràcia (o malícia) amb la que està escrita. Es nota que Veciana no és un narrador innocent (fins i tot fa una citació explícita de Kafka!) La seva obra permet lectures que van més enllà de la faula encisadora que és en un primer nivell. Un debut absolutament madur.

El judici dels remitgers va durar tres minuts i van ser penjats als tres dies. Des del vell fins al xiquet, tota la barcada va ser penjada d’una forca que havien anuat amb una de les simes del bastiment del fill del mercader. Quan els van despenjar els van llençar a l’aigua com a grumeig per als peixos. Els pobres no tenen segones oportunitats i als rics no els calen les supersticions.

El fill del mercader i la filla del rei es van casar, se suposa que havien cregut que s’havien enamorat, i se suposa que aquest casament era la manera del rei de desfer-se de la filla sense pagar ni rescat ni dot. Això no es deia, i explicat d’aquesta altra manera tot semblava més bonic i feliç.

Un altre rei trempat

Un secret reial (crec que l’original es diu Un afer reial) és una sèrie sueca de Filmin que explica la hipotètica relació eròtico-sentimental que a partir de 1933 mantingueren el rei Gustau V i el restaurador Kurt Haijby. En el moment de la trobada el monarca era un vidu de setanta-cinc anys, mentre que Haijby era un home de trenta-sis anys amb antecedents penals i una aparença (si hem de fer cas a les fotografies) gens apol·línia. A la sèrie televisiva l’actor Sverrir Gudnason llueix una clenxa d’estil Anasagasti que sembla confirmar la natura improbable de l’afer. Fos com fos, en arribar a orelles de la dona de Haijby, aquesta va demanar el divorci. Per tal que no esclatés un escàndol, el consell reial va fer tot el possible per silenciar els rumors, primer amb aportacions monetàries, després allunyant de totes les maneres l’indiscret amant.

Començà així un llarg calvari per a Haijby, que va intentar emigrar als Estats Units (però fou retornat a causa de la seva fitxa policial), va ser deportat a l’Alemanya nazi (on l’empresonaren per activitats homosexuals) i finalment el van recloure en un sanatori mental a la seva Suècia natal. L’any 1950, un cop mort el rei, fou jutjat per extorsionador i va haver de passar uns anys a la presó. Una peripècia, com es pot veure, tan variada com dramàtica, que indubtablement mereixia ser explicada, tot i que el seu punt de partida —la relació sexual amb el rei— és d’una veracitat mai del tot confirmada.

Aquesta producció compta amb bons actors, una ambientació decent i la història que explica és d’entrada curiosa i interessant; llàstima que els quatre capítols siguin tan ensopits i provoquin a la llarga algun badall. 

Perdó pels infidels

El dissabte em vaig precipitar, quan escrivia que encara no estava disponible la segona temporada de All You Need a Filmin, ja que no han trigat ni un dia a incorporar-la. No es pot anar amb presses... Són sis capítols que intenten resoldre el daltabaix sentimental i amical amb el que concloïa el cinquè episodi. Com a novetats més importants arriba un germà particularment irritant de l'única dona que sortia i hi apareix un equip de rugby per a gais amb ganes de descarregar adrenalina. Tot de molt baix pressupost i amb unes trames de molt poca volada. De nou acaba en un moment de conflicte, però no tan escandalós com el de la temporada anterior. O sigui que, si la cosa no continua, no crec que ningú la trobi a faltar.

Mons creuats

Ja fa un temps que Benson i Mike viuen plegats a Houston. Benson és afroamericà i treballa en un parvulari, mentre que Mike té origen japonès i fa de cuiner en un restaurant mexicà. La seva mare Mitsuko arriba per fer-li una visita, just en el moment que ell se’n va a Tòquio per tenir cura del seu pare malalt terminal. Amb la distància i les experiències que viuran per separat, la parella es començarà a replantejar el seu futur.

Aquesta podria ser una sinopsi bastant acurada del que succeeix a «Memorial» de Bryan Washington, novel·la publicada a l’altra editorial amb traducció de Yannick Garcia. [Per cert, el títol sembla referir-se a un carrer de Houston, si no no s’entén gaire perquè l’hi han posat]. Ben mirat, el punt de partida és bastant inversemblant: no té sentit marxar de casa precisament quan la teva mare ve a visitar-te; però això permet el joc paral·lel de contrastos que propulsa la novel·la. D’una banda el jove negre i la dama nipona, dos desconeguts obligats a conviure malgrat les seves moltes diferències; de l’altra el jove perdut en una ciutat estrangera, encara que sigui la dels seus pares, i amb una benvinguda ben poc calorosa. 

Té una mica regust de comèdia de situació i potser no és gaire imaginatiu pintar tots dos pares malalts i lleugerament homòfobs; però tot plegat permet introduir apunts sobre diferències culturals, racisme, parelles gais i noves famílies. A més l’estil lacònic, els paràgrafs sovint breus o molt breus i el contingut més factual que reflexiu fan que la lectura sigui tan amena com àgil. No obstant, no sé si per causa de l’estil el·líptic de Washington o per la traducció, en alguns moments no he acabat d’entendre el significat del que estava llegint. En qualsevol cas «Memorial» té prou interès per aconsellar-ne la lectura.

A mi no em perdràs, li dic. Encara que te’n vagis. Facis el que facis.

Això ho diu tothom, diu en Mike.

Jo no soc tothom, li dic. I no em perdràs. Queda clar?

D’acord.

Em creus?

Molt bé, diu en Mike.

Molt bé, doncs, dic jo.

Li dic: I així.

Li dic: la teva idea és que jo et segueixi i ja està? I així tot seran flors i violes?

En Mike frega els palmells sobre els meus. Els masega, lentament, com si estigués aplanant arrugues.

Al cap d’una estona diu: No existeix, això.

Podria passar, li dic.

Podria passar, diu en Mike.

Li estrenyo fort els dits. Li peten els ossos com petits focs d’artifici.

Però no, diu en Mike. No crec que ens surti bé.

I, sense esperar-m’ho, se’m desinfla tot el cos.

I dic a en Mike que jo tampoc no ho crec.

I, un cop les paraules m’han fugit de la boca, resulta que les crec sinceres.